Stefan Zweig – El mundo de ayer

Si dóna sempre un poc de vertigen escriure un post comentant l’obra d’aquest europeu il·lustre, la sensació s’accentua si el llibre en qüestió és aquest. El mundo de ayer no és una autobiografia, ni pretén ser-ho, tot i a pesar d’estar redactada en primera persona i des del punt de vista de la vida d’un home tan excepcional com ho degué de ser Stefan Zweig. Més bé pense que podríem definir la novel·la (¿?) com el retrat dels anys més decisius i horrorosos que van configurar l’Europa que coneguem hui en dia.

Zweig es converteix en els ulls i l’ànima dels països on va viatjar des de la seua joventut, pràcticament tot Occident, i Rússia; a través de la seua mirada, compartim vicisituds i som testimonis de primera fila de reunions amb personatges que marcaren la cultura contemporània, des de la seua formació alguns, fins a la seua consagració i decadència altres. Hi ha noms que segons el meu parer, s’han diluït en el temps, mentre altres són del tot il·lustres i eminents, i engloba tant músics, com poetes, o pintors, escultors i fins i tot polítics. Zweig s’envoltava de la crème de la crème cultural de la primera meitat del segle XX, de la qual parla, almenys per a mi, amb una sorprenent naturalitat, el que en ocasions fa que ens preguntem si al darrere hi ha una falsa modèstia.

De tota manera, no deixa de ser un plaer anar de la mà de Zweig per aquesta Europa, que té la capacitat d’allotjar les llums més cegadores i les ombres més funestes. Crec que gràcies a ell conec un poc millor l’esperit d’aquesta època, ja que l’autor, amb les seues paraules transmet a la perfecció les emocions, pors o ambicions del seus ciutadans. A més, de tant en tant trobes joies de la narració, com l’evocador passatge on l’autor visita la tomba de Tolstoi, o la descripció d’un lapse del geni creatiu de Rodin, presenciat per ell mateix en directe, encara que no ens falten les cruels sensacions, especialment les dels capítols finals dedicades a Hitler i la Segona Guerra Mundial. 

Potser, per posar algun però, he trobat a faltar una major implicació sentimental o familiar de l’autor al llarg de les pàgines: llevat del principi, on es parla de la mare i el pare, i al final, quan es menciona un germà i una companya, res més es diu d’un personatge, en què s’acaba convertint ell mateix, que intuïm passional i altament sensible i intuïtiu. Raurà ací l’explicació de com un home que estimava tant la vida i la cultura va acabar suïcidant-se ben lluny de sa casa?

Per anar acabant, i per si a aquestes alçades del post no s’ha notat, recomane la lectura d’El mundo de ayer, una lectura que ha de ser pausada i amb una llibreta al costat per extreure-li el suc que es mereix, com totes les seues obres.

PD1: Se m'oblidava dir que recomane també al 100% la pel·lícula Gran Hotel Budapest, basada en part en aquest llibre i en la figura de Zweig. A banda de ser molt divertida, té un argument i una fotografia delicioses!

PD2: Si voleu seguir el desenllaç d'El mundo de ayer, una opció diferent és la de la novel·la gràfica de Guillaume Sorel i Laurent Seksik, Els últims dies de Stefan Zweig. Potser trobeu a les seues pàgines la resposta del que més amunt plantejava...

Víctor Labrado – No mataràs

Així de contundent, ni més ni menys amb el cinqué pecat capital, ens apropem a l’últim de Víctor Labrado. Li tenia moltes ganes després de Quan anàvem a l’estraperlo, una novel·la ingènua i tendra, a l’igual que dura i múrria, com només poden ser-ho les contades per veus infantils. 

Però la protagonista del post d’avui no en té ni un bri, d’això. És crua, macabra, sinistra, amb un punt de surrealisme. Narra una d’aquelles històries que fan que confirmes que si tinguérem una indústria cinematogràfica forta, ja hauria sigut explotada i coneguda per tota cuca vivent. Del marc on transcorre l’acció, pensem que ho sabem pràcticament tot (però no): la guerra civil i la primerenca repressió franquista a una zona molt concreta de la nostra geografia. I l’heroi (o els herois), els maquis valencians, i la seua família i amics. Què haguera sigut d’ells sense eixe recolzament? Especialment parla de Pepe el Carinyo, de Rafelcofer, un home carismàtic, conegut a la comarca i més enllà per ser un dels millors jugadors de pilota del moment. Perquè, sí, encara que molta jovenalla no ho crega, hi va haver un moment en què els jugadors de pilota eren quasi déus.

El llibre està ple d’històries reals o de teories del que podria haver passat, no només protagonitzades per Carinyo, sinó també per altres. D’ambdós costats. Realment violentes, soprenents, que glacen la sang. Un altre dels punts forts de No mataràs, per tant, és la varietat de veus, cosa que enllaça amb la multitud de versions que comentava unes línies més amunt, sense dubte fomentat per la manera que ha tingut l’autor d’aconseguir la informació, que és l’entrevista personal. Per això en el text es mesclen tants elements orals, estructures que en altres llibres veuríem introduïdes per un salt de línia i un guionet, amb paraules col·loquials en cursiva. Labrado ens transporta a altra època, on les xarxes de qualsevol tipus podien significar la diferència entre la vida i la mort, on no estava gens clar si eres d’aquestos o d’aquells, ja que eren les circumstàncies les que s’encarregaven d’enquadrar-te. De fet, el mateix Carinyo és víctima d’aquesta manca de definició política al principi de la seua singladura.

Per últim, no voldria anar-me’n sense una última consideració. Malgrat que ni al resum del volum, ni jo mateixa, hem utilitzat el mot novel·la per a referir-nos a ella, sí que va rebre el Premi Enric Valor del gènere. Però avís per a navegants! No ho és en absolut! El format és més bé un recull de relats individuals, de testimonis que tingueren relació directa o no amb els fets i amb Pepe el Carinyo, o fins i tot històries que corregueren en paral·lel a la d’ell. Si voleu fer-se a la idea, està quasi més a prop de l’anomenada microhistòria, amb obres capdals com El queso y los gusanos (Carlo Ginzburg), El retorn de Martin Guèrra (Natalie Zemon Davies) o la divertidíssima Qui va arrancar les reixes a Monte Lupo (Carlo M. Cipolla). Totes tres igual de recomanades, per cert. Tornant a l’últim de Labrado, el llibre m’ha agradat, però potser m’esperava més perquè el primer que em vaig llegir d’ell em va entusiasmar. Així i tot, és una obra rica en geografia i en història oral, que d’altra manera haguera estat condemnada a l’oblit, el que fa que el volum tinga un valor afegit, quasi preciós.

Hui acabe el post un poc inquieta. Encara no he triat la propera lectura! Me’n vaig a donar-li una ullada a la meua biblioteca. Fins prompte!

Laura Restrepo – La Isla de la Pasión

Deia el gran Gabriel García Márquez que de vegades la realitat en Amèrica Llatina superava el gènere que ell mateix havia inventat, el realisme màgic. Cada dia en tenim mostres, d’açò, encara que no només al centre del continent americà, sinó també, per desgràcia, en altres bandes del món. 

Però hui ens quedem a Mèxic i en l’equador del planeta. Laura Restrepo ens novel·litza una història que sembla impossible que passara fa 100 anys. La isla de la Pasión és, a banda d’un testimoni d’uns anys increïbles, un relat fatalista que enganxa des de la primera plana fins a la última, i que mescla documents de hui en dia, reals, amb els del moment, així com una idea aproximada del que els personatges principals degueren de pensar i sentir. I això ha estat molt bé, perquè malgrat que existeix al Youtube o a algun web algun relat sobre l’illa de Clipperton, cap d’ells es clava en el moll de l’os de la història, els sentiments, la passió que els ve de manera indirecta per un nom de l’illa que pot portar a confusió (la passió per la Passió de Crist, aprofitant que estem en les dates que estem).

Però La isla de la Pasión és bàsicament una història de la fortalesa humana. Més vaig a dir encara: de la femenina. Perquè què hauria sigut de Ramón Arnaud i tota la guarnició sense la presència de les seues dones i amants, en particular, Alicia Rivera? Aquestes degueren de suportar condicions de vida (vida?) prehistòriques, on donar a llum una criatura era garantia de mort quasi segura. I si tenies sort de poder criar al teu fill, ho feies amb nul·les condicions d’higiene, nutrició, i ja ni diem d’educació. A no ser, clar, que després de procurar-se el menjar, s’organitzaren en una escoleta per a donar a conéixer almenys les lletres i els números. 

En resum, una història fantàstica, malgrat la crueldat extremadament delicada i subtil, i molt ben contada, que farà que a més d’un o una es quede en la boca oberta: fins on pot arribar l’ésser humà en la seua tossuderia? On es troba el límit de la supervivència en situacions extremes? I les forces per a estimar i construir quan tot sembla perdut? Ací trobareu algunes respostes.

DD.AA. – Valentia, 1 ciudad, 36 autores y 23 historias

Teniu a mà alguna guia turística? Té igual, d’una ciutat o país qualsevol. Fem un repàs del que hi trobem: un bon plànol és el primer; després, una breu introducció històrica; com no, són essencials els monuments i edificis més emblemàtics, amb una descripció, i si en tenen, horaris d’apertura i preu de l’entrada; els hotels i els llocs on anar a menjar, amb un llistat dels plats típics, no poden faltar; a banda, si tenim ja la xarxa de metro i autobús, més algunes frases en l’idioma, ja podem donar la guia per una compra excel·lent. Però jo d’aquestos llibres sempre trobe a faltar el mateix: què hi ha de les persones que conformen eixa ciutat i que més enllà d’escultures i façanes, li donen el caràcter que té?

És una pregunta un poc metafísica, ho sé. Però com a visitant d’un país o d’una ciutat, de vegades el que he buscat és viure-la conforme els seus habitants la viuen, tindre una experiència per a desactivar el mode turista, en definitiva, en lloc d’una foto més a la memòria de la càmera. I és seguint aquest sentit que he llegit amb molt de gust Valentia, 1 ciudad, 36 autores y 23 historias: en resum, aquesta novel·la gràfica múltiple (¿?) és com una guia que m’ha ajudat a redescobrir València, amb històries i personatges que estan en el nostre imaginari, o llegir sobre microrelats quotidians que desconeixia. Altres, en canvi, provenen de la imaginació de cada autor, però que no ixen desenfocats en la gran fotografia que resulta en conjunt. Tot plegat ajuda a que mirem d’una altra manera els nostres monuments i places. 

I per tant què veiem? Una València contradictòria, tan cruel com humana, tan seriosa com divertida, tan culta com mesinfot, igual d’orgullosa del seu passat com reivindicativa en el seu present. De totes les facetes que ens han mostrat els autors, jo em quede amb les més hilarants i gamberres, com per exemple Mafiosi Falleri (Richard Vilbor i René Parra), o Fuera de ruta (Luis Ponce i Victor Santos), encara que és difícil deixar enrere altres de més tendres -La fuente del Turia, d’Ana Garía i María Lorenzo-, nostàlgiques -La paella, de Damián, Javier Hernández i Miguel Hernández-, i reflexives/reivindicatives -Ipama, de Santi Selvi i Baltasar Castillo; Sobre toros y tumbas, de Damián i Paco Zarco; Invisible, de Victor Pastor Giner i Rafa Fonteriz; Asterión, de Richard Vilbor i Ricar González; o Una pequeña historia, de Sergio Belda.

Deixe a part les que tenen un enfocament històric, on he vist un tractament desigual. Crida l’atenció que malgrat que la recopilació tinga un nom que remet al 138 a.E., no hi haja cap història que tinga lloc durant la República romana; menys una excepció, la majoria es desenvolupen a l’edat mitjana i alguna a finals de segle XIX o principis del XX. D’entre les primeres, que són les més abundants, he detectat algunes errades que podrien haver-se subsanat fàcilment. Per a això, recomane la lectura de Fer Harca: històries medievals valencianes, de Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache. 

Per exemple, a Peccadrius (Richard Vilbor i Adrián Bago), entre altres, el que més m’ha cridat l’atenció és que un personatge li diga a l’altre que a la pròxima el convidarà a un arròs valencià, quan el conreu de l’arròs al segle XV no estava gens establert a la ciutat, a banda de que les dones es representen de la terreta, quan la gran majoria d’elles no eren valencianes; en el cas del Corso Montenegro, d’Eduardo García-Ontiveros Cerdeño i Manuel Benet, un error prou greu és el d’adjudicar per a la ciutat de València un port per a l’any 1270. Haurem d’esperar molts anys per a que el port de la capital del Túria fóra una realitat; en canvi, i perdoneu que siga tan directa, Lo Rat-Penat de Narciso Martín i Javier Bolado, m’ha semblat un despropòsit historiogràfic en si mateix, ja que es recull una terminologia arcaica i rància (a més d’incorrecta) que els professionals actuals intenten esmenar ja d’una vegada. Parlem de la noció de “reconquesta”. És curiós també que en el únic lloc on apareixen mencionats de passada els musulmans es faça en eixos termes, atorgant-los actituds malignes, i a més, plantejant que la presa de València (Balansiya) haguera requerit una lluita cos a cos, quan la ciutat es va rendir després de diversos mesos de setge. Aquestes connotacions, a més de ser cridaneres perquè veiem quina és la noció que tenen els no professionals de la història sobre el tema, són perilloses perquè difonen idees erròries i a banda, plenes de mirades subjectives. Ja ho vam comentar per a La mirada d’Al-Azraq, de Silvestre Vilaplana. A més, per a acabar-ho d’adobar, ens adonem al final del relat que realment és el relat d’un personatge (un historiador segur que no!) a uns xiquets, narrant una història falsa i cercant clarament el sensacionalisme. És precisament això el que cal evitar!

Una crítica que li faig, per posar-li un altre contra, és el poc ús del valencià, només emprat a algunes frases més comunes limitat en un parell de relats, o el nostre mundial Xe!, però castellanitzat (quin calfred!!). Si ho continuem escrivint així, qualsevol diria que estan dient el che argentí!

Així i tot, no vos quedeu amb aquestes últimes puntualitzacions, que val molt la pena passar més d’una estona entre les pàgines de Valentia! I més sabent que aquest projecte ha tirat avant gràcies a un grup de dibuixants novells. Tenim bona fusta a prop i no precisament per a fer una falla. 

Entre tanta València, falles, València, crítica, fusta i humor, m’ha vingut al cap aquesta cançoneta de Toni de l’Hostal. Així, aprofite l’ocasió per a desitjar-vos moltes i felices lectures per al nou any que d’ací a unes hores comença!

José Saramago – Ensayo sobre la ceguera

Se’n recordeu d’aquella pel·lícula dels 90, Algo pasa con Mary? “És súper divertida”, “no pares de riure en els X minuts que dura”, “no has vist mai res igual”, o almenys era el que deien els que ja l’havien vista. Supose que deu ser el mateix que ha passat amb totes les de la família de Ocho apellidos vascos, però no puc opinar d’ella encara perquè no he tingut ocasió.

Bé, tot aquest circumloqui per a confessar que durant la lectura de Ensayo sobre la ceguera he tingut exactament la mateixa sensació. Pensava a ser un dels llibres que no m’anara a canviar la vida, però sí que no anava a voler que s’acabara. No ha sigut així. Les expectatives eren massa elevades. 

Reconec la originalitat del tema (un grup de gent primer, la humanitat sencera després, es queda cega súbitament i ha de sobreviure), així com, efectivament, el domini absolut del lèxic i la novetat en el format de la narració. M’ha agradat molt que el personatge més destacat fóra una dona i que després del virus blanc que afectava la vista, tot ho coneguérem gràcies als seus ulls, com també el recurs a l’anonimat de tots els personatges i les seues someres pinzellades per caracteritzar-los, o la tècnica d’emprar voluntàriament l’atemporalitat i la geografia on es desenvolupa l’acció. També m’han semblat interessants les conseqüències que pot tindre per al gènere humà la desaparició d’aquest important sentit, més enllà de les incomoditats quotidianes, com les implicacions empàtiques, l’animalització dels comportaments, l’egoïsme, l’organització social i familiar, etc. En aquest sentit, és un llibre molt similar al que ja vam comentar per a El orden alfabético, de Juan José Millás. Ací, el vocabulari ens fan més humans, allà, la vista. Un altre pro ha sigut el joc amb les paraules, en concret amb les relacionades amb la vista i les seues expressions, que poblen la nostra parla més del que puguem pensar.

No obstant tot el que acabe de dir, m’ha resultat un llibre pesat, sobretot a partir de l’última cinquena part. És un llibre realment dens, on no hi ha treva (a escepció de quan els mateixos cecs fan broma amb les expressions relacionades amb el sentit de la vista), i de vegades resulta tan agobiant com la visió blanca, que ho plena tot. Amb tot açò, amb la quantitat de situacions angoixants, és un llibre que definiria com trist, amb poca esperança de salvació moral per a l’espècie humana. Així i tot, reconec que si en algun futur molt llunyà arribara a ocórrer el que Sampedro proposa al seu assaig, la realitat seria molt fidel al que es narra. El final, per a acabar-ho de relatar, per a mi careix de lògica i fa que em pregunte el sentit de tot plegat.

La versió cinematrogràfica està prou ben aconseguida fins els seus últims 20 minuts i segueix relativament bé el fil del llibre, encara que com és habitual, posa més èmfasi en les relacions interpersonals. No seria una pel·lícula que recomanara (tampoc el llibre), però malgrat tot el que he comentat, m’ha agradat saber de què va la història per l’originalitat que he mencionat, i no per l’aparent crítica social, per a mi, encara poc ferotge i tot. Potser el secret està en que estem en Nadal i aquestes dates requerisquen lectures més amables… Per a la pròxima ja veurem!

Haruki Murakami – De què parlo quan parlo de córrer

Qualsevol que seguisca aquest bloc amb una menor assiduïtat (Hola? Hi ha algú per ahí?) sabrà que per a mi llegir Murakami és sempre especial. És un dels autors més tot-terrenys que conec, i a més, crec que pràcticament tot el que he llegit d’ell m’ha agradat: dintre d’aquesta versatilitat hem vist que ha escrit novel·les (això sí, amb una temàtica sempre molt recurrent) així com llibres d’entrevistes (per exemple, el d’Underground, i sé que existeix el testimoni de Després del terratrèmol, que segurament en breu llegiré), així com dietaris de viatges (crec que ací encara no han arribat), però també aquestes memòries, diria insòlites, sobre el fet del que per a ell, de manera molt personal, li suposa córrer. Fer footing, o jogging o running, com vullgueu dir-li.

Reconec que si no haguera sigut ell l’autor, jo no m’haguera decantat per aquesta lectura a una setmana escassa de la marató de València. De fet, per a acabar de ser honesta, pense que la mateixa editorial l’ha publicat precisament per aquesta raó. No és un llibre que puga agradar a tots (bé, tampoc és un secret que Murakami és dels autors amb les opinions més polaritzades que he llegit: o t’agrada molt, o no t’agrada gens): en qualsevol cas, pense que dintre de la simplicitat i originalitat del que ha escrit, no haurà sigut un llibre fàcil de redactar. 

No és un manual per a corredors de cap nivell. És un llibre que va més enllà de l’acte de córrer en si, ja que amb l’estil senzill que el caracteritza, descriu el canvi mental que sofreixen les persones que fan aquest esport sobretot amb les curses més dures i exigents, com una marató, una ultra-man o un triatló. Jo, que des de fa uns anys vaig deixar de córrer i ho trobe a faltar, he arribat a entendre molt bé el que pretenia dir l’autor, i m’he sentit especialment identificada amb el procés que suposa lligar el fet de calçar-se unes esportives amb el d’estar moltes hores seguda i concentrada davant una pantalla d’ordinador. A més a més, m'ha servit per a conéixer un poc millor la personalitat d'aquest autor i saber d'on neixen aquestos tangrams a ritme d'un jazz de vellut de color blau oscur i roig que ens planteja a cada novel·la.

Per a aquells que no correu i ni tansols vos atrau aquest món, i heu pensat: bah, aquest no és per a mi, vos el recomane perquè parla de superació personal, del desafiament físic i mental a un mateix. En definitiva, de motivació i creixement individual, que sempre va bé en aquestos temps.

Haruki Murakami – Underground

Ens trobem, sense cap dubte, davant d’un dels llibres més insòlits que he llegit de Haruki Murakami. Aquesta vegada no és una novel·la: sé que no és la primera vegada que l’autor se n’ix del gènere on és una referència (mundial), perquè el que ací arriba d’ell és ben poc. Donem gràcies que per la moda del running, tinguem a les llibreries De què parlo quan parlo de córrer (pendent). Encara falten molts d’altres que de segur són ben interessants, com els llibres de viatges (amb dibuixos d’ell inclosos) on ens relata les seues peripècies arreu del món en forma de diaris. Sabem que és un autor prou prolífic, així que ens queda l’esperança de que es vaja fent més conegut i reclamat i que les seues obres es vagen traduint paulatinament. Tant de bo sabérem japonés, per a anar avançant!

Malgrat que Underground no és una novel·la murakamiana, sí que en té un rerefons. Històries oníriques, baix fons, esperits amb males intencions, però també, poques (és veritat) mostres d’amor i solidaritat. Però per damunt de tot, la pregunta: què està fallant a la nostra societat per a que una secta decidisca exterminar a la població? Crec que en aquest sentit aquest llibre va ser publicat massa prompte (uns dos anys després de l’atemptat que relata), de manera que les possibles respostes (bogeria, deliris de grandesa del seu líder, rentat de cervell) podien semblar massa esperables. Poc després es va saber que Asahara (el gurú) va maquinar aquesta tragèdia com a mètode de distracció per a la policia, perquè algú li havia assegurat que les seues infrastructures anaven a ser objecte d’una redada. Tan simple com això. Així i tot, és cert que al final ens queda la qüestió de per què la gent busca respostes en eixes comunitats i aquell mode de vida. Pense que els occidentals hem de tindre els ulls ben oberts a aquestos fenòmens perquè el que passa a Japó, acaba passant ací 15 o 20 anys després. 

Si per a alguna cosa més serveixen els testimonis d’aquest terrible atemptat és per conéixer amb major profunditat el que hi ha als caps dels habitants del país del Sol Naixent. Impressiona perquè al mateix temps revisem el que nosaltres pensem d’ells: pacients, tranquils, pacífics, organitzats, freds. El que sorprén d’aquest mosaic de veus és la realitat complexa que dibuixen. No estem dient que no siguen així, només que és simplement un ventall de tòpics, no sabem si promocionats des de dins o el que a Occident li agrada pensar d’aquelles latituds. Ací entraríem en debats llargs i en la història del pensament i les mentalitats del s.XIX. Deixem-ho al marge. El que està clar és que si ho són, no ho són tant, però és que a més a més, són altres coses. El que més m’ha impactat (sí, malgrat haver estudiat fa molt de temps la seua història i intentar llegir el més possible autors de diferents procedències, sobretot xinesos i japonesos o filo-japonesos, no puc evitar ser hereva d’eixa mentalitat del s.XIX que he dit abans), dic, el que més m’ha impactat és la gran afició a beure (sake sobretot), sols o en companyia, però també com els agrada eixir amb els companys de feina. I aquest és un altre factor, no sorpresa, però sí que m’ha colpit: es tracta de l’esclavitud que tenen amb la feina. Moltes de les víctimes entrevistades, el primer que pensaven després de trobar-se malament (pèrdua de visió i de capacitat de respirar i moure’s) era en anar a treballar. Més que amb les seues respectives famílies. Molts, de fet, s’encaminaren a peu o agafant altres mitjans a les seues oficines. A més a més, estan les hores extres, els caps de setmana o el treball a casa, sense comptar l’hora i mitja o dues hores que molts necessiten per a arribar a l’empresa, amb trens atestats de gent, i amb la consegüent falta de son crònica; o el fet de que hagen d’estar allí com a mínim 45 minuts abans de l’hora d’inici de la jornada, perquè si no estan mal vistos entre els caps i els companys. Sé que està mal entrar a valorar, però m’alegre que nosaltres no siguem així. Tenim moltes mancances, però en aquest cas jo veig la nostra manera d’agafar-nos la feina com una virtut (amb escepcions, clar); a pesar d’això, com ja he dit abans, estiguem ben atents perquè ahí és cap on volen que ens encaminem actualment.

No voldria acabar el post amb una comparació necessària. Bé, comparació no és la paraula correcta: més bé referència. Referència a l’obra de Laura Ballester, Lluitant contra l’oblit, a la qual per cert li han posat una coberta prou semblant a l’edició anglesa d’Underground… Ambdós són testimonis brutals de dues tragèdies ocorregudes sota terra, les dues, segons les versions oficials “inevitables”. Les dues posaren de manifest el pitjor i el millor de l’essència humana, del poder de la premsa i dels poders fàctics. De com, si es rasca només un poc, les versions oficials queden en entredit i el paper dels responsables últims és més que qüestionable. Bé, ja vegem com al Japó no només ens uneix el gust per l’arròs, la pirotècnia, les taronges i els caquis…

PD: Si he de fer una crítica a l’edició, és que haguera estat bé que amb algun tipus de nota al peu s’haguera indicat la situació actual, a data de 2013, de molts dels protagonistes, incloent els que estan jutjats o sentenciats. Hi ha algunes, però resulten insuficients: sé qué el llibre originalment va ser publicat el 1997, han passat molts anys i de segur que moltes coses han canviat, així que no poden pretendre publicar el mateix que en origen perquè tenim la sensació de que ens han deixat a meitat. I una altra crítica, menor si voleu, és la qualitat de l’edició: has d’anar molt en compte amb el simple fet de passar una pàgina, ja que si toques la tinta de la caixa d’impressió, s’emborrona. Estar llegint amb eixa pressió de no estropejar les 557 pàgines (que costen més de 20€) em sembla inadmissible.

Laura Ballester – Lluitant contra l’oblit. El llarg trajecte de les víctimes del metro de València.

El dia 3 de Juliol de 2006 va suposar per a moltes persones un abans i un després en les seues vides. La ciutat de València es va veure sacsejada per una tragèdia, la magnitud de la qual estava per veure fins on abastava. Hui, poc més de huit anys després, encara segueix expandint-se. Aquell dia, tots vam fer per saber com estaven els coneguts i amics que utilitzaven la lína 1 de metro. La majoria tinguérem sort; altres, en canvi, encara arrosseguen la seua pena. En concret, 43 famílies, les mateixes que van morir en aquella revolta, més 47 ferits. Els de dalt van intentar acallar el seu plor i les primeres veus crítiques. Era una qüestió urgent per resoldre, perquè la ciutat estava immersa en altres qüestions més divines, si voleu: la visita del Papa. Però qui seguisca l’actualitat sabrà que l’estratègia no els ha eixit bé del tot. Tornem altra vegada a aquell dia, calorós i dolorós: respires alleujat, comences a tindre més dades i et ve el sentiment enorme de solidaritat i de recolzament per a aquells que no han tingut tanta sort com tu. És el més normal sent humà, sabent que a qualsevol ens podria haver passat. O ben pensat, després de llegir aquest llibre de la periodista Laura Ballester, ara tinc els meus dubtes. Què hi ha d’humà, en aquells que han volgut obstaculitzar l’aclariment de tot el cúmul de males praxis que en definitiva va ser aquesta catàstrofe? Per a mi, res. Després, venen de la mà els sentiments d’indignació i perplexitat. Sense pressa però sense pausa.

La crònica que és Lluitant contra l’oblit és una lectura clara, sintètica, on emergeixen les qüestions més fosques que mai es volgueren resoldre, i que ens han delatat com a societat i han marcat per sempre els polítics, els directius, els jutges i els mitjans de comunicació autonòmics del moment. Atenció, que molts d’ells si no han caigut ja, ho faran prompte. [Només dues notes: hui, 12 de Novembre, el Tribunal Suprem ha anul·lat el tall que la Generalitat Valenciana va fer de les emissions de TV3 al País Valencià, recriminant-li així la mancança de competències a l’hora de dur a terme aquesta acció de censura; i dos, des de fa dos dies Cotino està imputat pels contractes amb la Gürtel per la -fatídica- visita del Papa]. Una altra conclusió que trac, una vegada més, és que (i és cru el que vaig a dir) hi ha morts que molesten. Fins per a això, hi ha gent de primera i gent de segona. I si no s’ho cregueu, penseu un poc. 

El que tinc cada dia més clar, i no sé si és per la meua especial sensibilització amb el tema (per una desafortunada casualitat, eixe matí, aliena a tot, em vaig quedar sense bateria al mòbil i els meus familiars no em pugueren localitzar), és que a hores d’ara qui no s’ha enterat de què va tot el tema del descarrilament del metro, amb 43 morts i 47 ferits com a injusta conseqüència, és perquè no vol: actualment disposem de més informació que mai, com ben bé apunta l’autora, les xarxes socials bullen quan ix alguna novetat, les multitudinàries concentracions a la Plaça de la Mare de Déu es repeteixen cada dia 3, podem veure online el famós reportatge que es va emetre l’abril passat de Jordi Évole, les notícies a la premsa, i ara, el llibre. Aquesta societat no pot ser tan apàtica.

M’agafe una llicència personal, per a acabar: vaig tindre l’oportunitat d'assistir a una de les presentacions del llibre que Laura Ballester, Paco Piera i Francisco Manzanaro van fer a prop de casa meua. Vos recomane que aneu. No sabeu el torrent d’emocions que aquesta gent és capaç de provocar en una hora i mitja: el temps va passar volant, i de fet, es va fer curt i tot. Però amb el que em quede de tot plegat és amb l’actitud exemplar de Manzanaro, al qual no li va tremolar la veu per a dirigir-se a un treballador de FGV que estava a la sala, i que li demanà perdó per ell i per tots els seus companys, quan li va dir que ho agraïa però que aquella petició arribava tard; o com encara li quedava sentit de l’humor per a contar-nos com Cotino havia tingut el valor (per no dir una altra cosa) per a dir-li que la visita del Papa Benet XVI l’estaven pagant les famílies al comprar les famoses motxilles grogues i blanques. Encara en veig alguna per la ciutat, i tremole. M’haguera agradat molt anar-me’n d’allí aquella vesprada amb una abraçada i unes paraules d’ànim per a Francisco, però pense que no era el moment. Te l’envie a tu i a tota l’AVM3J des d’ací. Amb aquesta gent, les paraules “força” i “dignitat” adquireixen una nova dimensió. Seguiu lluitant. No esteu sols, i el final es veu a prop.