Emma Cline – Las chicas

L’estiu dóna per a molt. Deu ser el calor, el major temps d’oci, el contacte més freqüent amb altres persones, vés tu a saber. Però en estiu passen coses extraordinàries. La literatura se’n fa ressò ací, ací i ací, amb tres esplendorosos exemples de novel·les contemporànies. I ara en tenim una altra per a afegir a la llista, aquesta magníficament escrita d’Emma Cline.

Las chicas comença al ritme sosegat que té el migdia de l'estiu a les grans ciutats. Estem als Estats Units de finals dels anys 60, al cor del flower power i el lloc de la gènesi del peace and love, a les portes de l’estació estival. La presència dels hippies dóna què parlar als veïns de les diferents comunitats, i més si són menudes. Els joves de classe mitjana emulen aquesta vida, al recer de les cases dels seus pares, però sense dubte el que més els atrau són les drogues, de molt fàcil accés i plenament generalitzades. Alguns d’aquestos joves s’atreveixen a anar més enllà, quasi espentats per l’inconformisme amb la seua situació familiar, els seus desangelats amics, o el desinterés del sexe oposat. 

Evie és una d’aquestes adolescents que veu que la seua vida es posa del revés. No és conscient de sobte, són les xicotetes coses del dia a dia les que la fan sentir-se incòmoda i fora de lloc. Però un raig de sol la il·lumina al veure tres xiques en un parc, que riuen felices i aïllades de la gentada que visita la fira del seu poble. Comprén que vol ser com elles, vol estar ahí. En particular, es veu imantada cap a una d’elles, els seus llargs cabells, els seus ulls brillants i la seua roba un tant desgastada. Les casualitats i aquesta atracció ferotge es conjuren per a que Evie conega aquestes xiques i que acabe formant part del seu món, tan diferent al seu, i tan transgressor, que confronta el que té al seu voltant. Esperonada pel desig i les ganes de posseir l’atenció plena de Suzanne, que és aquesta xica que li crida l’atenció a la fira, i de pas, el seu amor, Evie farà un canvi físic i mental essencial que la fa percebre la realitat des d’un altre punt de vista, fins al punt d’acabar ratllant la legalitat i la seua integritat personal. I de pas, serà un dels testimoni més lúcids de la degradació moral a la qual arriben aquestes xiques, influenciades al màxim pel seu gurú, Russell, el mascle alfa, el gall del galliner, que amb la seua personalitat, manipula a tot ésser vivent que li ronde en 10 km a la redona. I ai d’aquell que no caiga rendit als seus peus.

Però no us enganyeu: no és una novel·la adolescent. La que ho conta tot és l’Evie adulta, amb un vocabulari clar i una actitud reflexiva i sincera, que no pretén salvar-se, sinó comprendre’s i potser perdonar-se. Evie repensa la seua història actualment perquè coneix Sasha, una xica jove i amb la que veu certs tristos paral·lelismes.

Emma Cline aprofita la història de Evie per a donar-nos unes quantes puntades sobre els Russells de la vida. Com les dones ens trobem en minoria davant certes actituds masclistes, com se n’aprofiten de la nostra debilitat, o almenys la culturalment adquirida, per a que ells aconseguisquen el que volen. A banda, l’autora rememora el fet real d’una de les matances més sonades de tots els temps als Estats Units, efectuades per un grup de xiques al caliu del seu gurú, però açò és només un teló de fons. 

Una història interessant, que et fa pensar, ben escrita i molt ben ambientada, dura en moltes ocasions: sense dubte la recomane per a descobrir el que havia al darrere de moltes comunes hippies i el desmitificar l’any 69. Per repensar les nostres relacions i veure fins a quin punt l’atracció per una persona ens fa fer coses que en altres circumstàncies no faríem.

M'acomiade fins la propera lectura amb la cançó Sexy Sadie dels Beatles. Si rasqueu un poc el personatge de Suzanne entendreu per què!

Edith Wharton – Las hermanas Bunner

De vegades desitgem tan fortament que la nostra vida canvie, que ens agafem al primer ferro calent que passe. No ens n’adonem que vivim una existència plàcida i còmoda, i que una vegada ha canviat tot, és impossible tornar al segon abans on tot va donar un gir de 180º. Això pot ser bo o roín, depenent del resultat de la jugada, és clar.

Bé, doncs tot açò pense que podria haver-se passat pel cap de les dues germanes Bunner, Ann Eliza i Evelina, just el moment en què la primera d’elles va decidir comprar un rellotge. La circumstància de les seues vides va fer que aquest fet aparentment insubstancial cobrara una rellevància colossal en el seu dia a dia. Estem en algun moment a finals del segle XIX o principis del XX, a un barri un poc trist i destartalat de Nova York, dintre d’una xicoteta merceria on viuen aquestes dues germanes, propietàries del seu negoci, fadrines, i sense cap perspectives de que això canvie algun dia. Però com ja intuiu pel que he dit més amunt, açò no és més que un error garrafal. La vida de les dues germanes canvia, i tant que canvia! amb la presència del senyor Ramy, el rellotger.

Des de la meua perspectiva, una de les errades, encara que algú diria que és precisament açò l’encert, és que sabem que aquesta història no pinta gens bé des del moment en què l’alemany comença a interessar-se per les finances de les Bunner. En realitat, el que fa aquesta novel·la quelcom preciós i detallat com una punta d’encaix és la minuciositat en la descripció dels xicotets canvis que es comencen a viure a la trastenda de la merceria. Un canvi en el color d’una cinta, una reorganització dels escassos objectes a la vista, la presència o absència de plantes i de flors (una constant a la novel·leta). La importància de tot plegat està en els matissos, en les coses que comencen a grinyolar.

La seua lectura és tranquil·la però cala en algun lloc dolorós. Ens adonem que les dones sempre hem tingut les de perdre, que sempre, la nostra cultura ens ha fet depenents d’un home per a ser algú. El desenvolupament de les desgràcies de les Bunner va ràpid i és ferotge, fins a acabar d’una manera voraç i un tant desesperançada.

Recomane Las hermanas Bunner a aquells que tinguen un parell de dies sosegats per a llegir, perquè aquesta novel·la s’ha de degustar en calma. Observeu els detalls dels barrets. Els colors dels botons. La pols de les prestatgeries. Ahí està la màgia de l’escriptura d’aquesta autora.

Fins la propera lectura!

Fatima Mernissi – Sueños en el umbral

Pot una dona musulmana ser feminista? Ho podia ser fa vora 80 anys en el Marroc colonial? Doncs si heu respost que no a alguna de les dues preguntes, vos fa falta, entre altres, llegir a Fàtima Mernissi i el llibre protagonista del post de hui. Qual les clàssiques i meravelloses històries de Les 1001 nits, la vida a l’harem dels Mernissi es desplega al darrere d’aquesta mena de novel·la autobiogràfica, mostrant-nos les persones que allí hi vivien, tant homes com dones, les estratègies de supervivència (sí, supervivència) en un medi tan dur, i les maneres d’afrontar la tradició entre les dones més joves i crítiques, una tradició que feia aflorar els sentiments de tancament i de frustració, i plenava de xicotetes rebel·lies el dia a dia. 

Així, detalls als brodats, les sortides al hammam, les representacions a un teatre improvisat, els llibres d’encanteris amagats, el secret de les receptes d’estètica, posseir una clau clandestina per a escoltar la ràdio que només podien utilitzar els homes, els tipus de vel que es posen a les comptades ocasions que ixen al carrer, els jocs entorn les grans tenalles per guardar olives o les enceses mirades d’amor entre els joves a les terrasses de les cases tancades als colorits capvespres de la ciutat de Fes, es converteixen en fets poc quotidians per escapar i sentir-se un poc més lliures i portar una existència més lleugera. Aquestos detalls polaritzen l’harem entre joves i majors, i homes i dones, tradició i innovació. Posseïts i posseïdors. Presoners i carcellers, dins i fora.

Enmig de tot açò, els nens, Fatima i Samir, que observen i es qüestionen sobre què és un harem, ja que la iaia de Fatima viu en un harem molt diferent, enmig del camp; o quin és el paper de la dona al si del matrimoni i en la societat. En definitiva, es pregunten sobre què suposa ser dona en aquell moment de canvis polítics i socials, i si totes les dones són iguals en un harem i fora d’ell. I malgrat el tancament de les altes parets que només deixaven veure un quadrat de cel, les ments de la majoria de les dones d’aquest harem volen alt, igual que la de Yasmin, la iaia de Fatima, i ens assabentem de les vides de moltes dones musulmanes que parlen i pensen per elles mateixes, i que han superat les barreres imposades pels vels. Hi ha moltes, i amb idees i vides sorprenents.

La lectura d’aquestos episodis de la vida de la xicoteta Fatima abans de ser considerada “dona” als ulls dels demés és màgica, exquisida i enlluernadora, plena de les possibilitats i esperances de futur que només pot tindre una xiqueta de 9 o 10 anys. Una manera tendra i fresca d’evocar una vida passada que actualment ningú trobaria a faltar, i que contada des de la perspectiva d’una dona adulta resultaria oscura i claustrofòbica. Una bona manera d’acabar el mes lector per excel·lència!

F. Scott Fitzgerald – El gran Gatsby

La classe alta ianqui dels anys 20 s’avorria molt en estiu. Qualsevol que haja llegit Crucero de verano, de Truman Capote, o la protagonista del post d’avui, podria treure aquesta conclusió. Ambdues novel·les tenen en comú l’ambient de laxitud, d’alcohol, sopor, canícula i festa que ja comentàvem en la primera entrada; no obstant això, El gran Gatsby ens deixa la sensació d’estar més acabada que aquesta, com és lògic, ja que les circumstàncies de les respectives publicacions varen ser diferents. En ella, tant la trama com els personatges estan més definits, encara que no deixen de ser prototípics de les diferents classes socials que es retracten. 

La lectura és ràpida, amb capítols curts que fan que les 250 pàgines que té es facen lleugeres. La història, a més, no té massa complicacions, és àgil i sense excessives regressions, que conten la crònica d’una desgràcia quasi anunciada. El luxe i els diners, el pensament de que amb diners es pot comprar tot i a tots, la frivolitat, i fins i tot la falsedat no evitaran que les passions humanes s’interposen enmig dels personatges principals: Nick Carraway, el narrador, el matrimoni composat per Tom i Daisy Buchanan, Myrtle i George B. Wilson, l’esportista Jordan Baker i per suposat, el misteriós Jay Gatsby, que dóna títol a la novel·la.

Per fi puc dir, després de les ganes que li tenia, que l’he llegida. Malgrat que no m’haja disgustat del tot, pensava que anava a trobar-me en una altra cosa, amb tota la fama que havia adquirit, així que m’ha deixat un sabor més agre que dolç. Per acabar de ser sincera, estava desitjant acabar-la per començar alguna lectura que m’aportara alguna novetat, perquè aquesta tenia el sabor d’una ja llegida i d’una història, si se’m permet, un tant simplona per al meu gust. 

Per cert, que hi ha diverses versions de la novel·la portades a la màgia del cine. Només he vist la de 1974, protagonitzada per un impecable Robert Redford, i puc dir que és una de les millors adaptacions de llibre a pel·lícula que he vist, encara que els actors elegits per a donar vida a Tom Buchanan i Myrtle Wilson m’han inquietat; però, l’actriu que encarna a Jordan Baker m’ha paregut l’elegància personificada. La cinta se m’ha fet un poc llarga (més de dues hores), però a qui li haja agradat el llibre, la gaudirà amb satisfacció.

I a vosaltres què vos ha paregut aquest llibre mundialment conegut? Vos pareix que ens trobem a la propera lectura?

Truman Capote – Crucero de verano

D’ací poques setmanes farà un any que vos vaig parlar de La boda de Kate. De passada, i de manera conscient per la meua banda, mencionava que la història principal realment omitia els preparatius de la boda i se centrava entorn el frau d’una novel·la, que es deia que l’havia escrita un autor arxiconegut nord-americà, però que en realitat era propietat intel·lectual d’un antecessor de la protagonista. Doncs bé, ha arribat el moment de desvetlar el manuscrit de la discòrdia, més que res perquè des d’aquella lectura l’havia inclòs dintre del meu llistat de pendents. Efectivament: Crucero de verano, de Truman Capote, va ser l’obra elegida per Marta Rivera de la Cruz per tal que la seua cobrara un poc més de sentit. També vos vaig dir el que opinava de tot açò en el seu moment.

Però bé, no vull donar-li més importància que la que té, i és que vaig arribar al motiu del post de hui moguda per la curiositat. I més després de veure com es va descobrir el text (inèdit fins 2004) i les opinions creuades que hi ha al respecte. Recordem que és una opera prima de l’autor de A sang freda, i que per a més inri, no està acabada. El mateix autor volia fins i tot destruir-la. És cert, tal i com molts prediquen per la xarxa, que no és una obra perfecta, ni arriba a tindre la qualitat d’altres, ni el toc característic d’eixe Capote posterior, més incisiu i irònic. Però compartisc les paraules d’Alan U. Schwartz a l’epíleg, amic i advocat de l’autor, i és que és una obra el suficientment maüra com per a tindre-la en compte i mostrar una fase més, de les primeres, d’un Capote diferent.

I és que l’argument és senzill: el xoc de mentalitats entre una xica de l’alta societat ianqui (Grady) i un jove que pertany a una esfera inferior tant social com econòmica (Clyde). El xoc s’evidencia des del moment en el què decideixen començar una història d’amor, al marge de les respectives famílies, tenint com a resultat una relació més que tumultuosa. El que més m’ha agradat, personalment, no ha sigut aquesta història que es veia de lluny que anava a ser més que complicada, el que pot semblar poc original, sinó la manera que aquest jove Truman ha sigut capaç de transmetre l’ambient de somnolència propi dels mesos més calorosos de l’estiu: els dies on no hi ha res que fer, el calor de la migdiada, nits fresques de reunió amb amics, el predomini del color daurat o de la poca urgència a l’hora de dur a terme certs compromisos.

A mi no m’ha disgustat, i malgrat aquesta aura de falta de gravetat, m’ha semblat una obra fresca, que retrata l’alta societat nord-americana als anys 50. El final és un tant abrupte, però ja havíem dit que no estava acabada, veritat? És Truman Capote, li ho podem perdonar…

PD: Estiguem atents a la gran pantalla. Scarlett Johansson fa un temps que té en el cap fer la versió cinematogràfica d'aquesta novel·la. Segur que la veiem!

Ada Parellada – Sal de vainilla

Estarem tots d’acord en que és preferible una lectura d’una qualitat acceptable que una coberta encantadora. Quan la segona deixa un poc que desitjar (com ací o ací) però en canvi la trama et transporta i les hores volen, perdonem més el conjunt, perquè ens ha valgut la pena. Però quan és a l’inversa... ai, mare! Pel nostre cap passen llamps i trons, i maleïm el moment que vam decidir dedicar una estoneta a eixa companyia.

Ho sent per Ada Parellada, però és exactament el que m’ha passat. Tenia moltes ganes de llegir aquest llibre, amb aquell títol tan suggerent i aquella coberta de núvols de sucre: ja sabeu, per a mi, la combinació novel·la + cuina em sol proporcionar certa alegria (ací teniu un exemple, ací i ací un altre). Fins i tot, aquest sentiment es trasllada quan veig pel·lícules del mateix estil, com la de Fuera de carta, Dieta mediterránea,  Como agua para chocolate, Un toque de canela o La joven de las especias (les que recorde de primeres). Poden ser més o menys males, però et deixen un bon sabor de boca, i mai millor dit. No obstant, les aventures i desventures d’Annette i Àlex se m’han fet quasi eternes, i l’únic al que podia aspirar era tindre una capacitat lectora més ràpida per què s’acabara quant abans millor.

Els personatges no m’han conquerit (la dualitat d’Àlex, la passivitat d’Annette), i el que és pitjor, no he notat una elaboració en la seua escriptura (la lectura es feia densa i molt repetitiva – el cocinero, el bloguero, la quebequesa a tota hora), l’estil, utilitzant el present d’indicatiu, m’ha resultat estrany (això és una opinió personal meua), el narrador era el més omniscient que jo m’haja trobat fins ara, fins al punt de deixar constància per escrit de les reflexions més supèrflues que creuaven el cap de tot aquell que estava present a la cuina. Vaja, que més de 50 pàgines li sobren a la novel·la, sent molt generosos. I després, les explicacions d’Annette sobre la història dels aliments: si bé a priori per deformació professional les explicacions podien enganxar-me, l’únic que han aconseguit és que tinguera ganes de passar-les ràpidament: el context no era l’adequat, els raonaments eren tan llargs que ningú es pot creure que això fóra un diàleg, i a més el menys creïble de tot és que malgrat els problemes que tenia la primera Annette amb l’idioma, emprant expressions en anglés i francés, no s’equivocava mai quan divagaba sobre tot açò. Em resulta interessant llegir aquestes anècdotes fora, en una altra situació, però crec que a la novel·la s’haurien d’haver limitat un poc més.

Encara que ho pugueu pensar, tot no ha sigut roïn! A banda de la coberta, m’han agradat i molt els fragments que van introduïnt cada capítol, frases tretes d’eminències en la literatura gastronòmica o dites que m’eren del tot desconegudes, referides al món de la cuina i del menjar en companyia. Després, encara que sembla mentida, la certa lògica que havia en l’elecció d’Àlex de no consumir res que no vinguera del continent europeu, ja que com demostren alguns estudis de medicina alternativa, menjar tomaques, pebres, creïlles o albergínies pot ser moderadament nociu per a la salut (són aliments molt alcalins, que embruten la sang). Així, podem dir que l’odi visceral d’Àlex tenia el seu punt de raó. Un altre aspecte atractiu ha sigut l’ús que un parell de personatges fan de les xarxes socials, sobretot Facebook, cosa que ha fet que el relat agafara un poc de frescor i realisme.

Després de tot plegat, una qüestió em ve a la ment: vaig decidir agafar aquest llibre pel tema i perquè vaig llegir bones referències de diferents blocs, i no vaig aprofondir més. Quan estava acabant-me’l vaig indagar millor i després de passar les dues primeres planes de resultats de Google, ja vaig veure alguna cosa més, però no a posts, sinó a comentaris a Goodreads, més dissimulats. Què succeeix, que quan no ens agrada un llibre no ens parem a escriure sobre ell? O és que som pocs els que tenim altre tipus de gustos (no diré ni millor ni pitjor)? És un fenomen curiós...

En un web vaig poder veure que l’autora estava preparant altra novel·la. No dubte de la seua qualitat com a cuinera (no ho he dit, però Ada Parellada és una imminent xef catalana, de la qual he vist algunes receptes i me n’he anotat més d’una) però pense que no deuria dedicar-li molt més temps a la literatura. Sé que tot és millorable però crec que una panxa agraïda és millor que una lectura travessada a la gola, no?

Stendhal – El roig i el negre

Fa un instant que he acabat aquesta grossa novel·la. I puc dir, malgrat fer-me a partir d’ara algun que altre enemic, que ja era hora. No veia el moment de tancar-li les tapes. Quan vos parlava d’Emma ho feia en els mateixos termes. No sé què em passa últimament amb els clàssics de la literatura universal, potser la famosa frase de “no eres tu, sóc jo” seria la més apropiada. No és que no m’agraden les lectures que exigesquen calfar-se el cap, i si repasseu alguns dels posts veureu que res més lluny de la realitat. Potser és l’estil d’ambdues. Massa rodejos, massa circumloquis, un estil enrevessat...

Reconec que la novel·la fa un exhaustivíssim repàs de la societat de principis del s.XIX (i tant!), de la política i de l’alta societat francesa. També de la baixa. Així com de la mateixa manera comprenc que l’autor excava en les profunditats i les misèries de l’ànima humana. Sobretot en la de Julien Sorel, el protagonista. He llegit que aquesta no és altra cosa que una història d’amor, per tant, podria ser també una anàlisi de com ens comportem davant de les incerteses, d’anar d’amagades tipus Romeu i Julieta, quan per fi accedim a l’ésser estimat o si per desgràcia ens rebutja...

Però bé, no vaig a fer-ho més llarg: no m’ha agradat l’estil de narrar-ho tot plegat, se m’ha fet avorrit i repetitiu, i fins i tot he sentit la temptació per primera vegada en la meua vida de lectora de passar a la següent pàgina perquè estava segura de que no m’anava a perdre en l’argument. M’he avorrit sobremanera seguint els pensaments de Julien, Mathilde o Mme. de Rênal. M’han sobrat moltes pàgines: potser amb el mateix argument, però amb el contingut més sintetitzat, l’obra m’haguera agradat més. Segur. Però bé, no sóc jo ningú per criticar una obra que té quasi 200 anys... només he exposat els meus sentiments i les meues raons. Si d’ací uns anys em trobe en una etapa de la meua vida diferent, i la torne a reprendre, potser començaré a apreciar els matissos de les aventures i desventures de Julien per Paris o Verrières.

Comprendreu que després de tot açò, i quasi un mes amb Stendhal (amb les úniques i breus pauses de Pérez-Reverte i Jo no tinc por), tinga ganes, i moltes d’agafar alguna coseta lleugera. Ens llegim d’ací res!

PD: Sé que hi ha una pel·lícula dels anys 50. He pogut veure que dura unes 3 hores. No sé el que em pot aportar aquesta nova experiència, però ja sabeu l'auto-obligació imposada de veure les pel·lícules basades en llibres que em llegisc.

Bertrand Russell – La conquista de la felicidad

Fa uns dies, deixàvem a la nostra tauleta de nit Guadalajara. Ara La conquista de la felicidad serà l’elegit per fer-li companyia al de Quim Monzó. Sota aquest títol un tant pretensiós (com són d’importants, els títols!), s’amaga una gran veritat, i és que qui vol la felicitat, com qualsevol altra cosa a la vida, un se l’ha de treballar.

Però no anem cremant etapes tan prompte. En aquestos temps tan difícils que els de dalt ens estan fent passar, la felicitat personal és un tema més que seriós. Si et trobes feliç, eres capaç de tirar endavant qualsevol adversitat que es presente. Deu ser per això per què constantment ixen a la llum resultats d’enquestes sobre les possibles causes de la felicitat (per cert, alguna vegada s’heu preguntat a qui li fan eixes enquestes? Perquè a mi mai m’han demanat opinió!!). En l’última d’aquestes, elaborada per la beguda de l’espurna de la vida, se’ns revel·la una dada que ens podíem imaginar, i és que la feina es troba al primer lloc del pòdium. Com  no, no poden faltar la resta de components de la tríada: la salut i l’amor.

Tots recordem la famosa cançó Felicità d’Al Bano i Romina, els dos cantant a les xicotetes coses de la vida, o aquell inici de la pel·lícula Amélie, on se’ns resumeix quines coses fa la parisina de Montmartre per gaudir un poc més del dia a dia. I per els més “sisenters” està la versió made in Spain del tema, l’ingènua però encertada Tres cosas de Los Stop. Especialment els dos primers casos van ben encaminats segons les indicacions de Bertrand Russell pel que a la conquesta de la felicitat respecta: les xicotetes coses són els ingredients essencials per què la recepta de la Felicitat (en majúscula) es coga a poc a poc, i només un grapadet de cadascuna d’elles per què el resultat final siga més que apetitós.

Malgrat que el llibre fa més de 80 anys que es va publicar, i que alguns conceptes estiguen desfasats, és impressionant que l’autor retracte la condició humana passada i actual amb tal habilitat. Es nota que és un clàssic. Inclús jo diria que podria ser el precursor d’Emilio Duró o Eduardo Stamateas. A més, tots incideixen en el mateix (per tant, haurem de fer-los cas!): no som el centre del món, i en relació a l’Univers, els nostres problemes, la major part del temps, són més que insignificants. Cal aprendre a relativitzar-los. A partir d’ací, tot pot ser més fàcil.

A banda, estan els temes eterns i estretament lligats a la trilogia que hem esmentat amunt: la família, l’il·lusió, l’estima i les aficions. L’alegria és possible, segons aquest matemàtic, si tenim un poc de cadascun. I no passa res si hem d’enfrontar-nos amb optimisme a la competència, l’avorriment, el cansanment, l’enveja, el sentiment de “pecat”, la mania persecutòria o la por al que diguen els demés. Vaja, recopilant-los, sembla que hi ha més factors per ser desgraciats que dels primers.

Rellegint blocs, podeu trobar milers de frases que el filòsof (sí, també era filòsof) deixa caure com bombes. I més d’un ens hem sentit identificats amb comportaments, o coneixem algú del que hem pensat que segur que és infeliç perquè fa/diu exactament això que posa ací. Jo he optat per no copiar-ne cap, a pesar de que temptada he estat, ja que seria impossible triar-ne només unes quantes. A més, quasi que reproduïria el llibre sencer ací, i aquest no és l’objectiu.

Només un però, potser fruit de les circumstàncies actuals: les bases que posa l’autor que hem de presuposar per a tots no són del tot reals. No tot el món disposa d’una bona salut, una situació sentimental estable o menys encara, una feina! Per tant, hi ha molts dels aspectes que poden ser reciclats per al s. XXI, i altres que caldria adaptar, però així el llibre no tindria l’encant de ser una publicació d’entreguerres.

Altra cosa que m’ha cridat molt l’atenció és que de vegades es posa èmfasi en què no és un llibre d’autoajuda, perquè és un assaig d’un filòsof. Què passa, que la filosofia no ens pot tirar una maneta per a eixir de l’adversitat quotidiana? Està més clar que mai que no són bons temps per a les Humanitats en general i per l’amor per la saviesa en particular. Potser no siga un llibre d’autoajuda a l’ús, però ja m’agradaria a mi que el promocionaren com a tal, per veure si l’etiqueta cola i acaba a les bosses de compra de més d’un. Per a acabar-ho d'adobar, és molt fi i molt barat, fàcilment vendible!

Si hi ha dues conclusions que extrac de la seua rica lectura, és en primer lloc, que l’alegria i/o la falta d’ella és el que mou el món. I en segon lloc, que la felicitat humana és un tema que interessa, i molt. Felicitat vol dir salut, vol dir vida plena, és l’objectiu al que tots volem arribar. És el que tots volem ser quan siguem majors. Per què no comencem a guanyar-nos-la ja mateix?

Jane Austen – Emma

Després de Tokio Blues i Las baladas del ajo, llegir Emma pot portar-nos al límit del suïcidi. No hi ha absolutament res que aproxime en temàtica aquestes novel·les, ni tansols l’estil és similar. Les dues primeres són relats d’històries tristes i desgarradores, mentre que la tercera és un cant a l’avorriment. I no només perquè Emma s’avorrisca, i molt, sino perquè jo personalment també m’he avorrit. Amb Tokio Blues i Mo Yan estava sempre en tensió, esperant la següent jugada i canvi de registre. Amb Emma, si m’haguera botat paràgrafs i paràgrafs m’haguera pogut enganxar fàcilment a la història. I sé que és injust que les compare perquè se semblen conforme se sembla un ou a una castanya, però aquest blog és el meu espai, són les meues experiències, i al cap i a la fi el que determina les nostres lectures és el nostre curriculum de lector, el que portem al darrere, immediatament o no. Això afecta, i tant que afecta!

No puc dir que Emma m’haja agradat. Comprenc perfectament que és una novel·la de principis del s.XIX, i el que es pretén és fer un retrat irònic de l’alta societat anglesa d’aquesta època. Deu ser que jo no copse el fi humor anglés, potser necessite alguna cosa més bèstia com els Monty Python o Mr. Bean (?). Potser les subtilitats no van en mi, i preferisc la crítica cruel, en carn viva i sense vaselina. Algú em dirà que per al moment en el que estem, dir que una senyora de l’alta societat xarra massa, o que altra senyora és completament inculta però que fa el possible per amagar-ho amb comentaris fora de lloc, ratllant l’impertinència, ja era molt. Potser sí, i sóc jo la que ha tingut un gran problema per a llegir-la, per ser dura de mollera. Ho assumisc. Però no comprenc com és una obra que es pot considerar millor que Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, segons alguna llista que corre per Internet: sincerament, em sembla injust. A banda, que com sempre en aquestes llistes, es peca d’un anglosaxocentrisme despiadat.

Emma s’avorreix. I fruit de les seues hores mortes, es dedica, qual Celestina, a apanyar-los la vida a altres dones que tampoc tenen res a fer en les seues vides, més que pintar, cantar i supervisar tasques domèstiques o socials. El llenguatge és carregant, amb una cortesia exagerada, d’un monotematisme exacerbant: la posició social, les formes i el xiuxiueig a l’enèsima potència. Total, per a que tot s’acabe conforme s’havia d’acabar sense la mediació d’aquesta alcahueta decimonònica. Per no parlar de la falta de discreció (una classe que se les donava de tant) a l’hora d’anar ensenyant en reunió  les cartes privades que s’escrivien els uns amb els altres.

Tot açò, que entenc que és producte d’una època i d’una societat, no m’haguera molestat tant si s’haguera relatat d’altra manera. Com quasi sempre, no és el que es conta, és com es conta. També m’imagine que el discurs linial és producte del moment, val; doncs per això no em sembla una obra per a res transgressora tenint en compte l’any de la publicació. És més, m’ha paregut, i perdó per l’expressió, una completa pèrdua de temps, i que em disculpen els amics filòlegs anglesos; el que sé és el que m’ha aportat (no massa, per no dir res), i la sensació que tenia mentre llegia: no veia el moment d’acabar-la i seguir amb el següent. Continuaré amb Mo Yan i La república del vino, crec que focalitzaré millor les meues frustracions socials, polítiques i personals. Com sempre, el problema és del lector, de quan tria llegir el que llig, i de com interpreta la lectura. Me’n faig càrrec. Per ara, deixaré a banda les novel·les roses de costat (que no romàntiques en l'estricte sentit de la paraula), i crec que serà durant prou de temps.

Nota: D’Emma s’han fet múltiples versions televisades. En concret vaig començar a veure ahir una de 1996, on apareixen Gwyneth Palthrow, Ewan McGregor i Polly Walker, entre altres. Pel que porte vist, sembla que com sempre el McGregor salvarà la pel·lícula, aquest actor que m’encanta, que serveix per a tot: fer una volta al món en moto, cantar-te una de les cançons d’Elton John més boniques que hi ha, iniciar un viatge ple de meravelles, o vomitar a un vàter immund; i amb una Polly Walker que no me la crec, tan modoseta ella, després d’haver vist el genial paper que interpreta de filla de Saturn (per no dir Satanàs) a la sèrie Roma, l’inoblidable i l’odiosa Àtia. Deixant a banda açò, sembla que la cinta és prou fidel al llibre, pel que vaig haver de parar-la, per reprendre-la quan tinga el sucre baix.