Barbara Baynton – Estudios de lo salvaje

Porte tres dies pegant-li voltes al cap sobre què contar-vos d’aquesta agrupació de relats més o menys curts, protagonista del post de hui, i no he arribat a moltes conclusions. De tota manera, intentaré posar ordre als meus pensaments, a veure si traguem alguna cosa en clar. 

Vaig arribar a aquest volum d’Impedimenta atreta com una abella a una flor preciosa. La coberta és suculenta i bonica, i sé que hi ha una història increïble al darrere, en relació a la pintora que la va elaborar. L’argument em semblava innovador i reptador per a un escrit de finals del segle XIX: les dures condicions de vida dels nous habitants de la gegant illa d’Austràlia, relegats a un limbo sec i polsós, ple de circumstàncies extremes de supervivència. I si aquest medi era tan hostil (encara ho és hui en dia) imagineu-se per a una dona, per no parlar dels malparats aborígens. 

Els sis relats són el retrat de l’horror fet vida, i també mort. En ells, una visionària i incompresa Barbara Bayton posa de relleu que res era fàcil per als nouvinguts, una quadrilla de grotesques personalitats malcarades, afamades i enfeinades. Tampoc per als seus animals, sobretot els gossos i les omnipresents ovelles i cabres, actors secundaris. Moltes vegades, mentre llegia, em venien al cap aquells paròdics personatges dibuixats per Goya: la pobresa, la falta de dents i la deformació que dóna un estil de vida gens còmode en un entorn que no fa més que rebutjar-te. Els protagonistes són homes i dones, però sobretot aquestes últimes, que van viure encara de manera més rigorosa la criança, la cura de la casa i del bestiar. I per damunt de tot, la violència exercida sobre elles, quasi sempre soles a casa, amb el fàcil que resultava espantar-les, amenaçar-les, abusar-ne, violar-les i matar-les. Especialment durs són els relats de La compañera de Squeaker o El instrumento elegido, on has d’agafar aire per a seguir llegint. 

Després d’acabar, et quadra que no vulgueren publicar aquestos relats en aquella època. Es deien massa veritats incòmodes, impròpies per a fomentar el nacionalisme nasquent. Els personatges són tan àrids, secs, hostils i violents com aquell bush, escenari de totes les històries. És com aquella metamorfosi en el medi de la qual parlàvem a La vegetariana, o fins i tot amb La dependienta, però diferent. Reconec el valor i la valentia del que va osar fer Barbara Baynton als seus relats, però no per això m’han agradat del tot. No havia treva. Algú em pot dir que a l’Austràlia de meitat del segle XIX tampoc hi havia. Però em falta l’esperança. No es troba enlloc. És una lectura trista i que t’enutja. Genera moltes sensacions horribles. Potser ací es troba el poder de Barbara Baynton. No ha sigut fàcil de llegir. Ningú va prometre el contrari.

Emma Cline – Las chicas

L’estiu dóna per a molt. Deu ser el calor, el major temps d’oci, el contacte més freqüent amb altres persones, vés tu a saber. Però en estiu passen coses extraordinàries. La literatura se’n fa ressò ací, ací i ací, amb tres esplendorosos exemples de novel·les contemporànies. I ara en tenim una altra per a afegir a la llista, aquesta magníficament escrita d’Emma Cline.

Las chicas comença al ritme sosegat que té el migdia de l'estiu a les grans ciutats. Estem als Estats Units de finals dels anys 60, al cor del flower power i el lloc de la gènesi del peace and love, a les portes de l’estació estival. La presència dels hippies dóna què parlar als veïns de les diferents comunitats, i més si són menudes. Els joves de classe mitjana emulen aquesta vida, al recer de les cases dels seus pares, però sense dubte el que més els atrau són les drogues, de molt fàcil accés i plenament generalitzades. Alguns d’aquestos joves s’atreveixen a anar més enllà, quasi espentats per l’inconformisme amb la seua situació familiar, els seus desangelats amics, o el desinterés del sexe oposat. 

Evie és una d’aquestes adolescents que veu que la seua vida es posa del revés. No és conscient de sobte, són les xicotetes coses del dia a dia les que la fan sentir-se incòmoda i fora de lloc. Però un raig de sol la il·lumina al veure tres xiques en un parc, que riuen felices i aïllades de la gentada que visita la fira del seu poble. Comprén que vol ser com elles, vol estar ahí. En particular, es veu imantada cap a una d’elles, els seus llargs cabells, els seus ulls brillants i la seua roba un tant desgastada. Les casualitats i aquesta atracció ferotge es conjuren per a que Evie conega aquestes xiques i que acabe formant part del seu món, tan diferent al seu, i tan transgressor, que confronta el que té al seu voltant. Esperonada pel desig i les ganes de posseir l’atenció plena de Suzanne, que és aquesta xica que li crida l’atenció a la fira, i de pas, el seu amor, Evie farà un canvi físic i mental essencial que la fa percebre la realitat des d’un altre punt de vista, fins al punt d’acabar ratllant la legalitat i la seua integritat personal. I de pas, serà un dels testimoni més lúcids de la degradació moral a la qual arriben aquestes xiques, influenciades al màxim pel seu gurú, Russell, el mascle alfa, el gall del galliner, que amb la seua personalitat, manipula a tot ésser vivent que li ronde en 10 km a la redona. I ai d’aquell que no caiga rendit als seus peus.

Però no us enganyeu: no és una novel·la adolescent. La que ho conta tot és l’Evie adulta, amb un vocabulari clar i una actitud reflexiva i sincera, que no pretén salvar-se, sinó comprendre’s i potser perdonar-se. Evie repensa la seua història actualment perquè coneix Sasha, una xica jove i amb la que veu certs tristos paral·lelismes.

Emma Cline aprofita la història de Evie per a donar-nos unes quantes puntades sobre els Russells de la vida. Com les dones ens trobem en minoria davant certes actituds masclistes, com se n’aprofiten de la nostra debilitat, o almenys la culturalment adquirida, per a que ells aconseguisquen el que volen. A banda, l’autora rememora el fet real d’una de les matances més sonades de tots els temps als Estats Units, efectuades per un grup de xiques al caliu del seu gurú, però açò és només un teló de fons. 

Una història interessant, que et fa pensar, ben escrita i molt ben ambientada, dura en moltes ocasions: sense dubte la recomane per a descobrir el que havia al darrere de moltes comunes hippies i el desmitificar l’any 69. Per repensar les nostres relacions i veure fins a quin punt l’atracció per una persona ens fa fer coses que en altres circumstàncies no faríem.

M'acomiade fins la propera lectura amb la cançó Sexy Sadie dels Beatles. Si rasqueu un poc el personatge de Suzanne entendreu per què!

Virginie Despentes – Teoría King Kong

Si bé aquest assaig fa 11 anys que es va publicar al nostre país, crec que va ser arran la famosa sentència del cas de La Manada quan de manera colateral i inesperada, es va veure llançat a la fama. Des d’aleshores, és del més habitual que aquesta cridanera coberta, amb un goril·la que rememora la postura del braç alçat en senyal de força, amb un color roig intens, poble les prestatgeries i les vitrines de moltes llibreries. Quasi que s’ha convertit un reclam per a entrar i fullejar-lo.

M’agradaria que la Despentes i la Moran tingueren una conversa i veure-la per un foradet. No sé quina de les dues guanyaria en el recompte de dir la paraula més malsonant i més vegades. Torne a preguntar fins a quin punt és necessari dir (o escriure) paraules fortes per fer-te entendre o per a que et prenguen seriosament. Segons la meua opinió, lluny de quedar contundent, quedes en ridícul i perds tot tipus de seguiment en la teua argumentació, perquè de sobte la persona a la què et dirigeixes para d’escoltar el que ve després i diu: “eh, acaba de dir X?” (posa en el lloc de la X qualsevol paraulota que se t’ocórrega). No m’agrada. Què pretenen mostrar aquestes feministes, que són verbalment agressives? Que elles també ho poden ser, igual que els homes? Els homes són verbalment agressius, tots? I això és un factor positiu que hem de copiar i reproduir?

Deixant aquestes qüestions d’estil a banda, efectivament pense que és un llibre que s’ha de llegir amb molta, molta calma. En teoria és un assaig sobre els debats més encarnissats del feminisme, com la prostitució, la pornografia o la “cultura” de la violació. Com ja vaig dir amb el de Caitlin Moran, no vaig a entrar fil per randa en si estic a favor o en contra del que diu, però el que sí que em sembla interessant és la reflexió que fa al principi sobre el lligam entre patriarcat i capitalisme, i com això impregna tots els aspectes de la nostra vida quotidiana. Per cert, ella que és punk i quasi antisistema, tal i com s’autodefineix, em sembla del tot contradictori que defenga la prostitució i la pornografia com una manera de guanyar molts diners, de manera que se li fa joc a eixe sistema que ella rebutja. Però vaja, és només un matís.

Una altra cosa que li critique és que darrere d’aquesta etiqueta d’assaig, i com ja passava amb el dues vegades ja mencionat llibre de Moran, és que amb l’excusa de parlar d’aquestos temes polèmics, l’autora conta les seues experiències en dos dels temes més grossos que exposa, i de manera molt dura i sorprenent (la prostitució i la violació), i l’extrapola al conjunt de la societat. Em sembla molt, molt perillós. Sí que es nota que ha llegit molta teoria, però crec que li falta un punt d’empatia, i sobretot documentar-se sobre altres aspectes socials i altres estudis sobre eixos temes tan seriosos i que transcendeixen la mera qüestió femenina per a convertir-se en quelcom global.

Un altre aspecte que m’ha xocat moltíssim ha sigut la concepció que té l’autora del matrimoni. Una concepció quasi decimonònica i clàssica, quan les dones es casaven amb es homes per garantir-se un sustent. Però hui en dia això no és majoritàriament així (bé, tots sabem que hi ha matrimonis de convivència, i que efectivament hi ha dones pobres, de l’est sobretot, que vénen atretes per promeses de matrimoni per garantir precisament això, però NO és el percentatge majoritari de matrimonis que es contrauen actualment). No sé de quines amistats s’envoltarà aquesta dona o quins matrimonis proliferen en el seu entorn, però en el meu ja vos dic que és una idea inconcebible, més que superada.

Per no parlar de la idea rabiosa i esbiaixada que té sobre els homes. No tots els homes són violents. Ho lamente per ella. No tots els homes van pel carrer buscant violar dones. Per descomptat que hi ha de tot. D’eixos dels que descriu i dels que per desgràcia ella mateixa es va topetar, hi existeixen, és clar, però no tots són així. Si jo fóra home, per suposat que m’hauria plantejat el patriarcat i el capitalisme en termes que ella molt assenyadament descriu, però m’haguera ofés perquè em vegen com un ent mogut pels seus instints primigenis i violents.

Com ja he dit, el llibre té punts molt clars i que aplaudisc amb vehemència. De fet, els recomanaria llegir a qualsevol. Però els punts foscos desllueixen la seua lectura i de vegades clarament molesten. És per això que tinc una sensació agredolça després d’haver-lo acabat, però en general, crec que em quede amb el regust de que alguna cosa no ha funcionat i que de veritat de la bona podria haver anat millor. Les expectatives potser eren massa altes? 

Fins la propera lectura!

Irène Némirovsky – Suite francesa

Els lectors més apassionats tenim en comú la curiositat innata i legítima de saber com s’ha gestat una novel·la en la ment i en les mans del seu creador. Ací tenim un exemple d’un autor que ens detalla el seu ritme de treball, perquè és un treball, i les seues estratègies i obsessions per a aconseguir elaborar del no-res una història que existia d’una manera abstracta. 

Però també és cert que eixe és l’exemple d’eixe escriptor. Estic quasi segura que, si es posaren, hi hauria tants assajos com autors, i quasi tants com novel·les, on els autors contarien com s’ha hagut d’adaptar al caire i a l’ambient que el text els requeria.

Un altre exemple clar de dissecció literària, si és que ho volem anomenar així, ha sigut per a mi aquesta preciosa novel·la. Suite francesa és ja com un clàssic de la literatura universal i això que fa poc més de 10 anys que es va publicar. Escrita, això sí, en portava uns quants més. Des de 1942, per ser exactes. No em detindré ací a explicar el que fa especial aquest volum perquè crec que ja està tot dit i s’explica en algun moment. I, que dit siga de pas, no vos tire cap enrere el seu nombre de fulls perquè es lligen volant. Però m’ha semblat molt intel·ligent per part de l’editorial incloure les notes manuscrites de l’autora pel que respecta al futur de la seua obra (inacabada per raons de força major, això tot el món ho sap), sinó també la seua angoixant correspondència.

Però he començat pel final. Les dues primeres parts, les que conformen la novel·la tal i com la seua autora les va deixar abans de que la capturaren i l’assassinaren en un camp de concentració, són un relat en directe dels esdeveniments de la Segona Guerra Mundial a França i els efectes sobre Paris, els seus voltants rurals, i per extensió, sobre els individus i en què s’ha convertit eixa comunitat de francesos, un aspecte que l’autora volia recalcar prou.

Les dos parts tenen un to completament diferent una de l’altra. Si he de triar, em quedaria amb la primera sense dubte, perquè el seu format de xicotets relats, en principi independents entre si, formen un tot homogeni, plagat d’humor macabre, ironia, angúnia i pena sobre els esdeveniments que de ben segur l’autora va ser testimoni. La segona és més poètica, però té un format més novel·lesc, i és on es comença a veure que tot enllaça amb dos personatges femenins principals, Lucile i Madeleine en menor part, i en un poble relativament proper a París, però d’ambient clarament rural. D’aquesta part, si no m’equivoque, és de la que han fet pel·lícula. És ací on es veu més clarament la queixa humana i el sarcasme de la Némirovsky, sobretot contra la burgesia de la que ella formava part.

No vaig a desvetlar molt més sobre l’argument, només voldria posar per escrit el que més m’ha cridat l’atenció: no és una novel·la més ambientada a la Segona Guerra Mundial, com tantes que se n’han escrit (ací teniu un exemple de les que he llegit jo en els últims anys). Com veieu, hi ha moltes, també escrites per dones i de com les van viure: elles, les que es varen quedar - o van haver de fugir -; elles, les que els va tocar afrontar les tasques domèstiques i del camp per sobreviure; elles, les que havien de conviure amb un marit, pare, germà, fill absent. Elles, les grans oblidades de la guerra i que van moure l’economia d’aquells anys. El que té de novedós és que es va escriure just en el moment en què queien les bombes sobre París i les persones que hi fugien, i que tal i com la mateixa autora reconeix en les seues notes, ni ella sabia com anava a acabar, ja que depenia dels esdeveniments majors. El 1942 encara estava lluny del final de la guerra, moltes coses passarien després i que a aquelles alçades ningú se les imaginaria, però el més trist és que ella no anava a sobreviure per veure-ho. Era un projecte ambiciós, però és possible que l’autora necessitara escriure per evadir-se de l’horror i la falta d’humanitat imperant.

Una altra cosa que m’he preguntat constantment, sobretot quan es descriu els alemanys pel poble, la benevolència que mostra de vegades vers ells (o és Lucile?)… hauria escrit el mateix si haguera sabut que els que la van deportar en tenien més bé poca, de benevolència? Que l’odiaven i que la volien feta cendres, sense importar-los res?

És una novel·la que s’ha de llegir, una xicoteta joia que malgrat la duresa, amaga bellesa en cada cel que descriu, una risotada en cada personatge detestable al que dóna vida. Valdrà la pena l’estona, que se vos farà curta.

Fins la propera lectura!

Per cert, acabe de comprovar que aquesta és la meua entrada número 200! Un número especial per a una lectura de 10! 

Emily Brontë – Cims Borrascosos

Com sempre, comentar i opinar sobre un clàssic de la literatura universal dóna un poc de vertigen. Virginia Woolf em va donar unes ganes immenses de llegir-lo a Una habitación propia, on el considera desprovist de qualsevol “emoció femenina” i per tant, superior a Jane Eyre, obra d’una altra Brontë, Charlotte. Comentaris a banda respecte a aquesta opinió superada, no sabia gaire sobre l’argument, només que el títol era el nom del lloc on ocorrien gran part dels fets, i una gran història d’amor.

Així que després d’algunes lectures desatinades, vaig pensar que era el moment. Per ser sincera, la seua lectura no m’ha deixat massa sabors a la boca. Supose que s’ha de comprendre el moment i les circumstàncies de la seua publicació (sota pseudònim masculí, a meitat del segle XIX), i que per al moment, la relació entre Heathcliff i Catherine primer, i Heathcliff amb els seus nebots i fills degué de ser un escàndol a l’Anglaterra victoriana. 

Realment, tot el que ocorre a la finca dels Cims Borrascosos i la Granja dels Tords és pertorbador. No sabria si definir-la com una història d’amor que ultrapassa la mort, o la d’una rencúnia, una obsessió o definitivament, una relació tòxica, parlant en termes actuals. En aquest sentit, l’obra és més que actual, ja que ens representa com les actituds no esperades en la persona estimada ens porten a la destrucció i la depravació humana més extrema. 

El personatge de Heathcliff és polaritzat cap a la banda del mal a més no poder, però si ho pensem bé, el de Catherine és encara més terrorífic, perquè és capaç d’alçar-se de la seua tomba per perseguir el seu estimat i aturmentar-lo fins convertir-lo en una bèstia (en ell i de rebot, els seus descendents). Ací no avance res, perquè açò ocorre al principi de la novel·la. I he dit que horroritza més si tenim en compte que el mateix Heathcliff afirma que estima a Catherine perquè aquesta és més ell que ningú. 

El llibre té dos parts. Crec que el pes més rellevant se l’emporta la primera meitat, marcat per la mort de la protagonista femenina. La segona part és Heathcliff en estat pur, amb escenes de marcada violència verbal i física, en alguns punts realment impactants. Imaginem-nos açò escrit i llegit en 1847… 

Per a resumir, crec que la novel·la té moments molt destacables i passatges gòtics molt bonics, on la naturalesa cobra vida al costat d’un aturmentat Linton (cosa prou fàcil, per altra banda) i una lluminosa Cathy, junt l’omnipresent però intentant mantindre’s en segona fila, la senyora Dean, una inusual majordoma. Joseph resulta del tot caricaturitzat, i m’ha recordat a un personatge de la pel·lícula de El nom de la rosa, de Jean-Jacques Annaud. Però després té altres passatges on, segons la meua visió, decau el ritme, i es converteix en una lectura més monòtona i quasi descriptiva, amb algun toc costumbrista.

De tota manera, m’ha semblat interessant, i si em pregunteu si la recomane, diria que sí. Ha valgut la pena només per l’aparició dels fantasmes a la burtoniana La novia cadáver! Fins la propera lectura de tardor!

Clarice Lispector – Cerca del corazón salvaje

Contigo en la distancia, de Carla Guelfenbein, em va fer entrar el cuquet sobre l’autora protagonista del post de hui, Clarice Lispector, una escriptora famosíssima i molt lloada, d’orige ucranià, però de nacionalitat brasilenya. Havia gent que es dedicava a fer tesis doctorals entorn la seua figura i la seua obra! Devia ser quelcom important, per tant. Des d’aleshores, doncs, com ja he dit, em vaig interessar pels seus llibres i en vaig seleccionar un parell per a començar. Així, vaig esperar el moment adequat per a fer-li un tast. Cerca del corazón salvaje, per la seua temàtica i per la seua extensió, em semblava el més adequat per a encetar el mes d’agost.

Però, una vegada ja finalitzat, no puc més que confirmar que va ser un error. L’argument és senzill: la vida de Juana després de la mort de son pare quan encara és una xiqueta, la seua joventut a un internat, el seu matrimoni fallit amb Octavio i la recerca constant d’ella mateixa. El que pot semblar una biografia més o menys clara, més o menys linial, a mi m’ha costat d’entrar des del principi fins el final. De fet, crec que no he arribat mai a comprendre Juana i les seues actituds, una dona introspectiva fins a l’extrem, i fins a cert punt, passiva davant la seua vida, sobretot pel que fa a la seua relació amb l’infidel Octavio. El problema rau, segons la meua opinió, en el que és al mateix temps la fortalesa de la novel·la: el llenguatge. Pense que per a l’autora, quan va composar aquesta obra quan tenia 17 anys (sí, has llegit bé), el major interés estava en utilitzar moltes frases precioses, molts sinònims, moltes metàfores i expressions colpidores, que en el meu cas, no han fet més que despistar-me del fil i no entendre res del que estava contant. Almenys, eixa ha sigut la sensació en bona part de la trama. Tant és així, que quan acabes de llegir un fragment, un capítol, la novel·la sencera, és com si estigueres assistint al món oníric de Juana o de la mateixa Lispector.

Com ja he dit, i encara que puga semblar contradictori, l’ús del llenguatge és un dels forts del llibre, però no és l’únic. Crida l’atenció com en aquesta edat i en aquest moment (finals dels anys 30), l’autora tenia tan clar el paper de la dona al si de la societat i del matrimoni, i com el major deute que pot contraure és amb ella mateixa i els seus pensaments. De tota manera, no he pogut evitar tindre el sentiment constant de que volia acabar la seua lectura, que ja havia tingut prou de Juana, i que mai millor dit, volia passar pàgina i encetar el nou que tenia a la tauleta de nit. M’ha costat quasi un mes acabar-lo, i això que tenia 188 pàgines. Frustrant, i més si les expectatives eren de que anava a ser com menjar un gelat.

Em dóna un poc de pena, però crec que per ara no vaig a repetir amb aquesta autora. Potser no era el meu moment, no comptava amb la paciència, la tranquil·litat o la pau mental per a gaudir de les seues imatges i símbols brillants. Ja vos faré saber si en un futur em torne a llançar a la piscina. Fins la propera lectura!

Gioconda Belli – La mujer habitada

Després de dos dies d’haver desfet les maletes, puc dir que el viatge a Faguas encara em dura. No busqueu el país a un mapa convencional. Millor feu-ho en un on també estiga Macondo. Per cert, les casualitats em porten a escriure hui aquest post, així que felicitats allà on estiga, Gabo!

Faguas és el país de Gioconda Belli, i crec que podria dir que molt al seu pesar. És un país de contrastos ferotges, on el ciment i les carreteres sense asfaltar intenten obrir-se pas entre la frondositat i exuberància vegetal. És un país habitat: homes i dones, amb diferents ideals i realitats. Uns, ben còmodes amb l’status quo, s’exhibeixen com paons en clubs socials; altres, amb els peus calçats a dures penes, veuen la seua situació com un carreró sense sortida, perquè escolta, la vida és així. A l’ombra, ni en un lloc ni en l’altre, sinó just enmig, es troba Lavinia: el cos el té en un lloc, la ment en l’altre. És una dona habitada. 

L’habiten projectes arquitectònics, l’habita Felipe Iturbe i la seua amiga Sara i els seus pares benestants, l’habiten dubtes, promeses i l’empenta per canviar el seu país. L’habiten els companys del Movimiento i els ulls espantats del fill del General; i també l’habita Itzá, la gota de roser, el suc de taronja que corre per la seua sang, una dona lluitadora com ella, guerrera com moltes en degueren d’haver enfrontant-se a les armes, nous bacteris i tàctiques brutes dels invasors imperialistes espanyols, allà pel 1500.

La mujer habitada és, definitivament, una novel·la de lluita per la llibertat i per la identitat fora dels rols culturals, plagat de miralls i els seus reflexos distorsionats, de duplicitats, de yin i yan. Pau i guerra, mascle i femella, riquesa i pobresa, resignació i acció, compromís i nihilisme. I tot ben regat amb reflexions entorn el masclisme i el lloc de la dona. Recordem: allà als anys 70, que és l’època entorn la qual se situa l’acció (basada en fets reals a la Nicaragua de Somoza, i fins i tot autobiogràfics, per tant ben documentats) va ser quan començaren a sonar les primeres veus contra el patriarcalisme imperant. I ara em permetreu que em pregunte si calen 40 anys més per a acabar contra certes estructures mentals que alguns tenen ben ancorades al cervell.

Tornant al comentari del llibre, el realisme màgic al qual acudeix l’autora no molesta, més bé al contrari: és d’agrair. La veu d’Itzá és un oasi enmig del desert, malgrat que el que conta en moltes ocasions és molt dur, però el seu estil és suau i dolç, quasi poètic. Del millor de la novel·la, sense cap dubte. 

Després del que vos acabe de contar, no cal que vos diga que vos recomane la seua lectura. Això sí, agafeu maletes per a un temps. Les necessitareu.

Kathryn Stockett – Criadas y señoras

Uns anys després de que Scout Finch fóra testimoni del plet que va fer famós a son pare, i just en el moment en el qual Peggy Olsen se n’anava del poble per a viure a Nova York i canviar la seua vida en una agència de Madison Avenue, a Jackson (Mississipi) s’estava coent un pastís ben gros. I mai millor dit. Un que va fer Minny. I a la seua manera, Aibeleen, Skeeter i totes les dones que conformaven la Lliga de Dames. 

Un cocktail explosiu, és el que era Nova Orleans als anys 60. Amb aquestos ingredients, tot basant-se en fets reals de rerefons i amb l’avantatge que la problemàtica que planteja és del més atractiva i sempre actual, Criadas y señoras no podia més que convertir-se en un èxit. Segregació racial, classisme, lluita de gates, discriminació vital pel color de pell o per altre tipus de diferència visible o no, masclisme, maltractament, l’ànsia del voler aparentar… Perquè la novel·la va de tot això. Encara continuen latents la majoria d’aquestos grans assumptes, que a més d’un li sonaran veure per les notícies tots els dies.

La novel·la té una lectura àgil i ràpida. En principi pot asustar el seu gruix, però a pesar de que pense que li sobren més de 20 pàgines, el balanç és positiu. Hi ha gags humorístics molt bons (no mencione el moment estrella del llibre), encara que hi ha d’altres que des del punt de vista d’una dona són molt durs; les reflexions entorn la criança són del tot encertades i interessants; i les referències a altres llibres enriqueix la lectura. No obstant això, tinc la sensació que no serà un llibre que recorde especialment, perquè té alguna cosa de dejà-vu. Aquestes històries, tal i com he mencionat més amunt, tenen poc d’original, ja que recorden a altres narracions, a altres arguments. Una blanca acomodada que vol ser periodista escriu a esquenes de la seua comunitat benestant el punt de vista de les dones negres que treballen al servei de les seues veïnes. Elles cuinen, crien els seus fills, compren, netegen… però sobretot coneixen (i després posen en comú) els secrets més sòrdids de cada quatre parets.

Pot ser una de les lectures qualificades “d’estiu”, encara que per al meu gust està millor escrita que altres de les del mateix gènere. La pel·lícula no està malament: com era d’esperar, sintetitza arguments, n’omiteix d’altres, canvia els que li interessa i elimina quasi per complet o fa més dolços els episodis més cruels. En fi, m’esperava més després de l’enrenou entorn aquest llibre. Passem al següent de la temporada?

Stefan Zweig – El mundo de ayer

Si dóna sempre un poc de vertigen escriure un post comentant l’obra d’aquest europeu il·lustre, la sensació s’accentua si el llibre en qüestió és aquest. El mundo de ayer no és una autobiografia, ni pretén ser-ho, tot i a pesar d’estar redactada en primera persona i des del punt de vista de la vida d’un home tan excepcional com ho degué de ser Stefan Zweig. Més bé pense que podríem definir la novel·la (¿?) com el retrat dels anys més decisius i horrorosos que van configurar l’Europa que coneguem hui en dia.

Zweig es converteix en els ulls i l’ànima dels països on va viatjar des de la seua joventut, pràcticament tot Occident, i Rússia; a través de la seua mirada, compartim vicisituds i som testimonis de primera fila de reunions amb personatges que marcaren la cultura contemporània, des de la seua formació alguns, fins a la seua consagració i decadència altres. Hi ha noms que segons el meu parer, s’han diluït en el temps, mentre altres són del tot il·lustres i eminents, i engloba tant músics, com poetes, o pintors, escultors i fins i tot polítics. Zweig s’envoltava de la crème de la crème cultural de la primera meitat del segle XX, de la qual parla, almenys per a mi, amb una sorprenent naturalitat, el que en ocasions fa que ens preguntem si al darrere hi ha una falsa modèstia.

De tota manera, no deixa de ser un plaer anar de la mà de Zweig per aquesta Europa, que té la capacitat d’allotjar les llums més cegadores i les ombres més funestes. Crec que gràcies a ell conec un poc millor l’esperit d’aquesta època, ja que l’autor, amb les seues paraules transmet a la perfecció les emocions, pors o ambicions del seus ciutadans. A més, de tant en tant trobes joies de la narració, com l’evocador passatge on l’autor visita la tomba de Tolstoi, o la descripció d’un lapse del geni creatiu de Rodin, presenciat per ell mateix en directe, encara que no ens falten les cruels sensacions, especialment les dels capítols finals dedicades a Hitler i la Segona Guerra Mundial. 

Potser, per posar algun però, he trobat a faltar una major implicació sentimental o familiar de l’autor al llarg de les pàgines: llevat del principi, on es parla de la mare i el pare, i al final, quan es menciona un germà i una companya, res més es diu d’un personatge, en què s’acaba convertint ell mateix, que intuïm passional i altament sensible i intuïtiu. Raurà ací l’explicació de com un home que estimava tant la vida i la cultura va acabar suïcidant-se ben lluny de sa casa?

Per anar acabant, i per si a aquestes alçades del post no s’ha notat, recomane la lectura d’El mundo de ayer, una lectura que ha de ser pausada i amb una llibreta al costat per extreure-li el suc que es mereix, com totes les seues obres.

PD1: Se m'oblidava dir que recomane també al 100% la pel·lícula Gran Hotel Budapest, basada en part en aquest llibre i en la figura de Zweig. A banda de ser molt divertida, té un argument i una fotografia delicioses!

PD2: Si voleu seguir el desenllaç d'El mundo de ayer, una opció diferent és la de la novel·la gràfica de Guillaume Sorel i Laurent Seksik, Els últims dies de Stefan Zweig. Potser trobeu a les seues pàgines la resposta del que més amunt plantejava...

Chimamanda Ngozi Adichie – Algo alrededor de tu cuello

Com ja vaig dir fa un parell d’anys ací, la literatura africana és una de les grans desconegudes per als lectors almenys, i per no generalitzar, del meu entorn. Hem d’analitzar per què ens arriba una oferta massificada d’un costat, i d’altres racons del món quasi s’omiteix. Llegir Tsitsi Dangarembga en el seu moment, així com la protagonista de hui, sempre m’ha resultat fresc i nou, un gran repte per les qüestions que ens plantegen i de manera indirecta, el posicionament que quasi ens exigeixen.

Aquest títol tan suggeridor, Algo alrededor de tu cuello, és un recull de dotze relats totalment independents entre si, però que, una vegada acabats, ens deixen amb la sensació d’haver llegit una novel·la complexa i perfectament coherent, que pot girar entorn una sensació de lleugera asfíxia i quasi desemparament. 

Una vegada més si ho comparem amb Condiciones nerviosas, les dones són les grans protagonistes dels xicotets mossos de realitat que se’ns presenten: sempre conscients del seu entorn i les seues limitacions (per ser dones, per ser negres, per ser filles, per ser mares o esposes, per la condició d’estar en eixos moments en un entorn que no és el seu propi - tant fora com dins del país d’orige, Nigèria-, per ser cristianes, per parlar o vestir-se d’una manera diferent a la resta), sempre conscients dels seus espais i les seues paraules, i sobretot, sempre intentant trobar una escletxa per rebel·lar-se i escapar, encara que siga a la seua manera i dintre de les seues possibilitats. Parlàvem d’asfíxia, però hauríem d’afegir identificació amb elles i els seus problemes rutinaris.

Les temàtiques que s’aborden, a banda de les ja esmentades, conformen un calidoscopi colorit i al mateix temps aspre i tens: la recerca d’una vida millor als Estats Units (prou recurrent), l’impossibilitat d’estudiar una carrera universitària amb normalitat per les freqüents i brutals intervencions policials, per suposat, la necessitat de tindre una vida millor, la mancança de llibertat d’expressió, la repressió política i de premsa, la corrupció del sistema, la dificultat per a una dona africana d’escriure sobre la seua realitat, el xoc entre l’adaptació a la cultura americana i el desig de mantenir els propis costums o el paternalisme imperant, entre moltíssims altres.

Chimamanda té el do de tindre una ment privilegiada, extremadament analítica i sintètica. Vos recomane que escolteu la seua xerrada Ted sobre “el poder d’una sola història”, per a que ens plantegem què sabem sobre el nostre món i a través de qui, i quins interessos oculta. Les seues paraules, tranquil·les però contundents, vos recordaran aquestes dotze històries, i si no les heu llegides, vos animaran a fer-ho. Pot ser una bona manera de començar el mes de juny. Per què no?

Vicent Usó – Les veus i la boira

La mar Mediterrània és un testimoni d’escepció d’històries que reflexen el millor i el pitjor de cada poble que l’ha solcada. Contactes, friccions, negocis i enteniments, però també intercanvis, coneixements, idil·lis i aliances, fugides i amagatalls, tragèdies, violència, tecnologia, estratègia, aventura i productes més o menys lícits. És una mar que quan ha convingut, ha unit, però també ha suposat una frontera perillosa de franquejar. Com una valla però sense punxes al damunt. Per això pense que no hi ha una Mediterrània, sinó moltes, amb una identitat variable segons qui l’ha travessada, com, i amb quina finalitat. I dintre d’aquest panorama, imagineu-se el paper que han cobrat les illes, de la més insignificant a la més grandiosa, i les costes continentals.

El cas de la història recent del nostre territori no anava a ser una excepció. I menys encara un escenari com les Illes Columbretes, un espai ignot per a molts sobretot causat pel seu difícil accés, un fet més evident en temps quan els vaixells a motor eren inexistents o poc a l’abast. És per això que era vist com una mort en vida el fet de que a una família de pobres desgraciats els hi enviaren a fer alguna tasca, com la de faroner. I precisament d’ací, juntament amb les passions humanes més ancestrals, és d’on arranca Les veus i la boira, del castellonenc Vicent Usó.

L’autor recupera el format de trencaclosques per a contar una història d’històries, relatades de primera mà per eixes veus a les quals s’al·ludeix al títol de la novel·la: hi ha una sèrie de personatges fixes, clarament protagonistes (podríem dir que és una novel·la coral) i altres d’esporàdics, que serveixen per a detallar algun aspecte extern o desconegut per a ells. El fil conductor és Mateu Sequeral, periodista de finals dels 90, que pretén fer un reportatge sobre la Guerra Civil a les Columbretes, en el qual està més involucrat del que pensava, i entorn el qual descansa un gros (i greu) enigma familiar. 

Per a aclarir eixa boira, se servirà de testimonis actuals i alguns altres del passat, tots amb una part en cert grau activa, encara que no siguen del tot conscients o que visquen a lluny de les illes, però que pel que siga en algun moment han acabat posant-hi el peu. Així, podem distingir actors de tot arreu, des de Cullera fins a Benicarló, passant per les Balears, encara que la geografia que es toca és prou més ampla. En qualsevol dels casos, un dels atractius de la novel·la és la manera en què Mateu (o el mateix autor?) reflexa literalment el testimoni dels personatges, amb expressions col·loquials i accents propis de cada àrea, amb un respecte més que evident a l’oralitat i l’espontaneïtat del discurs, encara que també hi ha alguna carta intercalada. 

A mi m’ha agradat molt: és una lectura amena, sorprenent pel que fa a la història, amb un punt didàctic, en unes coordenades més bé poc explotades per la nostra literatura. A més a més, la trama està molt ben escrita, i es nota que l’autor va dosificant la informació a consciència. No obstant això, se m’ha fet un poc llarga en el tercer quart i ja menys al final, no sé si perquè per a mi la història més recent havia anat perdent força. Però bé, és una opinió. El que podeu fer per donar-me o llevar-me la raó és capbussar-vos en les seues pàgines… i intentar no quedar-vos enredrats entre els ossos i les teles d’aquells fantasmes del vaixell pirata que fa uns centenars d’anys va naufragar a prop dels seus esculls. 

Fins la propera lectura!

Laura Restrepo – La Isla de la Pasión

Deia el gran Gabriel García Márquez que de vegades la realitat en Amèrica Llatina superava el gènere que ell mateix havia inventat, el realisme màgic. Cada dia en tenim mostres, d’açò, encara que no només al centre del continent americà, sinó també, per desgràcia, en altres bandes del món. 

Però hui ens quedem a Mèxic i en l’equador del planeta. Laura Restrepo ens novel·litza una història que sembla impossible que passara fa 100 anys. La isla de la Pasión és, a banda d’un testimoni d’uns anys increïbles, un relat fatalista que enganxa des de la primera plana fins a la última, i que mescla documents de hui en dia, reals, amb els del moment, així com una idea aproximada del que els personatges principals degueren de pensar i sentir. I això ha estat molt bé, perquè malgrat que existeix al Youtube o a algun web algun relat sobre l’illa de Clipperton, cap d’ells es clava en el moll de l’os de la història, els sentiments, la passió que els ve de manera indirecta per un nom de l’illa que pot portar a confusió (la passió per la Passió de Crist, aprofitant que estem en les dates que estem).

Però La isla de la Pasión és bàsicament una història de la fortalesa humana. Més vaig a dir encara: de la femenina. Perquè què hauria sigut de Ramón Arnaud i tota la guarnició sense la presència de les seues dones i amants, en particular, Alicia Rivera? Aquestes degueren de suportar condicions de vida (vida?) prehistòriques, on donar a llum una criatura era garantia de mort quasi segura. I si tenies sort de poder criar al teu fill, ho feies amb nul·les condicions d’higiene, nutrició, i ja ni diem d’educació. A no ser, clar, que després de procurar-se el menjar, s’organitzaren en una escoleta per a donar a conéixer almenys les lletres i els números. 

En resum, una història fantàstica, malgrat la crueldat extremadament delicada i subtil, i molt ben contada, que farà que a més d’un o una es quede en la boca oberta: fins on pot arribar l’ésser humà en la seua tossuderia? On es troba el límit de la supervivència en situacions extremes? I les forces per a estimar i construir quan tot sembla perdut? Ací trobareu algunes respostes.

Lara Cardella – Volia dur pantalons

Darrere d’aquest títol tan malsonant i poc curat s’amaga una història tètrica i horripilant. En algun lloc perdut de la Sicília interior, en un moment indeterminat dels anys 80, viu Annetta, una adolescent de 13 anys a la recerca de la seua identitat. Des de que en tenia 6, la seua vida és un infern. El rosari de temes que sofreix sembla no tenir fi: maltractament, manca d’estima paterna i materna, masclisme imperant, inseguretat, sentiment d’inferioritat, abusos sexuals, xafardeig… Tot açò en una gimcana de menys de 100 pàgines, angoixants des de la primera frase fins l’última, sense cap tipus de treva per al lector, i que per tant sembla que siga una novel·la que no s’acaba mai. 

Hi ha un aspecte que m’ha cridat l’atenció, i és la manera tan perillosa que té l’autora d’utilitzar les llengües (una minoritària front a altra estàndard) com un sistema de diferenciació socio-cultural, menyspreant la llengua local front a l’altra i atribuïnt-li connotacions negatives, que es podrien definir com catetes (i perdó per l’expressió). Em sembla una mentalitat perniciosa i retardada, que per altra banda no és típica d’altres èpoques ni només d’aquesta illa mediterrània. 

Una altra cosa que no voldria deixar passar és com de mal parats ixen els homes d’aquesta novel·la. No se’n salva cap ni un. Sense escrúpols, aprofitosos, borratxos, malfeiners, maltractadors i altres coses de molt pitjors, són les qualificacions de tots i cadascun d’ells. Em sembla senzillament injust i mentalment esgotador, exagerat a l’extrem, i per tant, poc creïble.

Per no parlar del final, que s’aboca de sobte i de manera precipitada, com si l’autora arribara tard a una cita ineludible. Final a més que deixa bocabadat perquè és encara més impensable i poc coherent amb el conjunt del relat. 

En definitiva, un llibre que no ha complit les altres expectatives que tenia pel tema de la situació geogràfica (sabeu que m’agrada molt Sicília). Ha d’haver alguna cosa intermèdia entre açò i Una storia semplice o Io non ho paura. 

Sé que hi ha pel·lícula, de l’any 1990, amb Lucia Bosé i Ángela Molina entre altres. No sé si tinc massa ganes de veure-la, per a passar una mala estona ja si de cas m’encenc les notícies…

Vicent Borràs – Primavera encesa

Tota acció té una reacció. Aquest axioma tan simple de Newton se’ns acopla a la realitat valenciana si no a la perfecció, almenys d’una manera aproximada. Sembla ser que les mesures que estan prenent en els últims anys els “nostres” polítics estan fent que a poc a poc (massa, però no anem a queixar-nos per això) la societat s’espavile. I això no només té ressò a les converses dels bars o als taxis, sinó que es veu en el món de l’art. L’art i les Humanitats en general es veuen necessàries, més que mai, en aquestos anys en els què prima el materialisme, el guany i la satisfacció immediata. La societat ha de parar-se un instant, o bé, almenys una part d’ella (sempre la mateixa) i preguntar-se en què se li està obligant a convertir-se, qui és i d’on ve, per a saber on vol arribar.

En aquest marc pose l’èxit del Botifarra (excel·lent documental el que han emitit fa poc per Internet i no per la nostra tele), o els Obrint Pas i Orxata Sound System, i altres cantautors valencians com Pau Alabajos o Andreu Valor, per citar-ne només uns poquíssims. I en literatura (em limitaré a aquestos dos camps només per a no eixir-me’n massa del tema de la novel·la de hui) estem vivint una regeneració editorial, o millor, un nou brot de xicotetes publicacions però que estan fent molt de soroll. I això està molt bé, i més si tenim en compte que estan fetes en la nostra llengua. Espere i desitge que siga el daurat inici d’una nova realitat, encara que jo sóc més bé escèptica. 

Opinions personals a banda, Primavera encesa és filla de tot el que estic dient. Últimament proliferen a les llibreries, que no als informatius, tota una sèrie de novel·les, relats, o com vuigueu dir-los, que tracten sobre el surreal dia a dia dels valencians. Vertigen, Lluitant contra l’oblit, Totes les cançons parlen de tu (les tres de la mateixa casa), o Col·lecció particular, entre altres que tenim en el punt de mira, i ara, aquesta, de Bromera, fan falta. I que davant del que està passant, que algú es decidisca a escriure sobre això i que a més, altre algú tinga el valor de fer que aquestes obres isquen a la llum, no pot ser res més que una boníssima senyal. I és que, de material de primera mà, en tenim per a parar un carro, nosaltres. Només cal obrir un diari qualsevol o passejar-se pels carrers de les nostres ciutats i els nostres pobles.

No tot van a ser flors. Que no vos enganyen. Primavera encesa porta a la confusió (pel títol, per la signficativa coberta, pel resum al mateix llibre, per les notícies que circulen pel web): si esteu esperant llegir una novel·la sobre el terror que es va viure al centre de València fa quasi tres anys, esteu equivocats. A mi m’han pillat. D’acord, es parla del Lluís Vives i d’algunes càrregues policials i manifestacions, però poc. I crec que és això el que li falla a la novel·la: es creen unes expectatives que no s’acaben d’acomplir. Si l’editorial m’haguera venut la història que es conta d’una altra manera, la decepció segurament haguera sigut menor. Bambolla immobiliària, racisme, EROs a mitjans de comunicació, atur, violència urbana, immigració i xenofòbia, retallades en educació, pobresa, destrucció del barri del Cabanyal. Al meu parer, massa temes damunt de la taula que fan que el fil principal que uneix a tots els protagonistes d’aquesta novel·la coral, que són els actes de febrer de 2012 a una València on el soroll de l’helipòcter solcant el cel era omnipresent, es difumine. Massa temes i molt complexos que efectivament configuren la nostra realitat, però que es passen tant de puntetes que no dóna temps a fer una reflexió o un retrat amb més matissos. De fet, cadascun d’ells es mereix una novel·la per si mateixa, si no la té ja.

Un aspecte confús i crec que emprat de manera desafortunada ha sigut el de la fonètica. Sí, el que llegiu: com és possible que al parlar sapiguem que estan utilitzant la “k” en lloc d’una “c” o la “ñ” en lloc de la “ny”? Doncs alguns dels personatges d’aquesta novel·la ho saben. Personatges, que a més, per al meu gust un han resultat un poc plans i amb evolucions massa ràpides, poc creïbles, potser com a conseqüència del que ja he dit més amunt: voler tractar massa temes sense tractar-ne cap en profunditat. 

Així i tot, remetent-me als primers paràgrafs que he escrit, em quede amb la part positiva: que continuen produint-se obres d’aquest caràcter i en valencià. Això mai serà una mala notícia, i de material, en tenim per als propers vint anys si volem, per desgràcia.

Haruki Murakami – Underground

Ens trobem, sense cap dubte, davant d’un dels llibres més insòlits que he llegit de Haruki Murakami. Aquesta vegada no és una novel·la: sé que no és la primera vegada que l’autor se n’ix del gènere on és una referència (mundial), perquè el que ací arriba d’ell és ben poc. Donem gràcies que per la moda del running, tinguem a les llibreries De què parlo quan parlo de córrer (pendent). Encara falten molts d’altres que de segur són ben interessants, com els llibres de viatges (amb dibuixos d’ell inclosos) on ens relata les seues peripècies arreu del món en forma de diaris. Sabem que és un autor prou prolífic, així que ens queda l’esperança de que es vaja fent més conegut i reclamat i que les seues obres es vagen traduint paulatinament. Tant de bo sabérem japonés, per a anar avançant!

Malgrat que Underground no és una novel·la murakamiana, sí que en té un rerefons. Històries oníriques, baix fons, esperits amb males intencions, però també, poques (és veritat) mostres d’amor i solidaritat. Però per damunt de tot, la pregunta: què està fallant a la nostra societat per a que una secta decidisca exterminar a la població? Crec que en aquest sentit aquest llibre va ser publicat massa prompte (uns dos anys després de l’atemptat que relata), de manera que les possibles respostes (bogeria, deliris de grandesa del seu líder, rentat de cervell) podien semblar massa esperables. Poc després es va saber que Asahara (el gurú) va maquinar aquesta tragèdia com a mètode de distracció per a la policia, perquè algú li havia assegurat que les seues infrastructures anaven a ser objecte d’una redada. Tan simple com això. Així i tot, és cert que al final ens queda la qüestió de per què la gent busca respostes en eixes comunitats i aquell mode de vida. Pense que els occidentals hem de tindre els ulls ben oberts a aquestos fenòmens perquè el que passa a Japó, acaba passant ací 15 o 20 anys després. 

Si per a alguna cosa més serveixen els testimonis d’aquest terrible atemptat és per conéixer amb major profunditat el que hi ha als caps dels habitants del país del Sol Naixent. Impressiona perquè al mateix temps revisem el que nosaltres pensem d’ells: pacients, tranquils, pacífics, organitzats, freds. El que sorprén d’aquest mosaic de veus és la realitat complexa que dibuixen. No estem dient que no siguen així, només que és simplement un ventall de tòpics, no sabem si promocionats des de dins o el que a Occident li agrada pensar d’aquelles latituds. Ací entraríem en debats llargs i en la història del pensament i les mentalitats del s.XIX. Deixem-ho al marge. El que està clar és que si ho són, no ho són tant, però és que a més a més, són altres coses. El que més m’ha impactat (sí, malgrat haver estudiat fa molt de temps la seua història i intentar llegir el més possible autors de diferents procedències, sobretot xinesos i japonesos o filo-japonesos, no puc evitar ser hereva d’eixa mentalitat del s.XIX que he dit abans), dic, el que més m’ha impactat és la gran afició a beure (sake sobretot), sols o en companyia, però també com els agrada eixir amb els companys de feina. I aquest és un altre factor, no sorpresa, però sí que m’ha colpit: es tracta de l’esclavitud que tenen amb la feina. Moltes de les víctimes entrevistades, el primer que pensaven després de trobar-se malament (pèrdua de visió i de capacitat de respirar i moure’s) era en anar a treballar. Més que amb les seues respectives famílies. Molts, de fet, s’encaminaren a peu o agafant altres mitjans a les seues oficines. A més a més, estan les hores extres, els caps de setmana o el treball a casa, sense comptar l’hora i mitja o dues hores que molts necessiten per a arribar a l’empresa, amb trens atestats de gent, i amb la consegüent falta de son crònica; o el fet de que hagen d’estar allí com a mínim 45 minuts abans de l’hora d’inici de la jornada, perquè si no estan mal vistos entre els caps i els companys. Sé que està mal entrar a valorar, però m’alegre que nosaltres no siguem així. Tenim moltes mancances, però en aquest cas jo veig la nostra manera d’agafar-nos la feina com una virtut (amb escepcions, clar); a pesar d’això, com ja he dit abans, estiguem ben atents perquè ahí és cap on volen que ens encaminem actualment.

No voldria acabar el post amb una comparació necessària. Bé, comparació no és la paraula correcta: més bé referència. Referència a l’obra de Laura Ballester, Lluitant contra l’oblit, a la qual per cert li han posat una coberta prou semblant a l’edició anglesa d’Underground… Ambdós són testimonis brutals de dues tragèdies ocorregudes sota terra, les dues, segons les versions oficials “inevitables”. Les dues posaren de manifest el pitjor i el millor de l’essència humana, del poder de la premsa i dels poders fàctics. De com, si es rasca només un poc, les versions oficials queden en entredit i el paper dels responsables últims és més que qüestionable. Bé, ja vegem com al Japó no només ens uneix el gust per l’arròs, la pirotècnia, les taronges i els caquis…

PD: Si he de fer una crítica a l’edició, és que haguera estat bé que amb algun tipus de nota al peu s’haguera indicat la situació actual, a data de 2013, de molts dels protagonistes, incloent els que estan jutjats o sentenciats. Hi ha algunes, però resulten insuficients: sé qué el llibre originalment va ser publicat el 1997, han passat molts anys i de segur que moltes coses han canviat, així que no poden pretendre publicar el mateix que en origen perquè tenim la sensació de que ens han deixat a meitat. I una altra crítica, menor si voleu, és la qualitat de l’edició: has d’anar molt en compte amb el simple fet de passar una pàgina, ja que si toques la tinta de la caixa d’impressió, s’emborrona. Estar llegint amb eixa pressió de no estropejar les 557 pàgines (que costen més de 20€) em sembla inadmissible.

Amin Maalouf – Els desorientats

Aquest llibre, escrit quan l’era d’internet és més potent que mai, resulta, almenys curiós. És molt senzill obrir-se un compte al Facebook, on de sobte, entre els centenars de suggerències, t’arriben els noms de les persones que en algun moment han format part de la teua vida, persones amb les que ja fa temps que has deixat de tindre contacte (coses de la vida), els noms de les quals feia molts anys que no escoltaves. Sonen remots, com ecos d’un passat personal. La curiositat de voler saber què s’ha fet de les seues vides ve quasi de la mà. Pocs dels joves que en han nascut en una generació posterior a la meua, a meitat dels 90 i en els 2000, reconeixeran eixa sensació que descric. Ara tots estan connectats entre ells a través de les milers d’aplicacions que la electrònica ha facilitat. Eixa màgia, i eixe oblit està deixant pas a altre fenomen contrari: l’excés d’informació personal. És el fet de que cada vegada siga més difícil que algú, de manera voluntària o no, decidisca esborrar-se del mapa.

El llibre d’Amin Maalouf parla d’aquest exili, aquest sí, en tota regla. Imagine el que podria haver sigut rebre una carta (a casa, en paper, amb segell, a mà) amb notícies d’un antic amic que per no se sap com ha aconseguit localitzar-te. El contacte a partir d’ahí serà més o menys regular, dos o tres vegades a l’any, si tens sort amb alguna foto a dins del sobre, i para de contar. Quan l’exili ha sigut traumàtic, el poder d’aquesta missiva serà infinit. Alguna cosa devia de rebentar a l’interior del receptor. 

I si ja has de tornar al país que estimes en la distància, a pesar de convertir-se en el que s’ha convertit, i t’encabotines en reunir a tots els membres del teu cercle de joventut, cadascú amb la seua vida i les seues circumstàncies, ja ni et dic. La catarsi, personal i grupal, és inevitable.

D’això tracta Els desorientats. Per a ser justos, d’això i de moltes altres coses més. No és només el relat de les vides d’uns antics amics que es reuneixen a un país devastat per moltes guerres. És un assaig sobre les identitats i sobre l’amistat, una reflexió sobre el poder de la religió i dels diners, també dels ideals i del victimisme humà i social. És un relat esperançador i cru sobre les noves oportunitats, sobretot al si d’una comunitat que resta encara amb els bastiments a l’aire, en espera no se sap massa bé de què. De la preocupació inherent a la persona pel passat i pel futur, representada amb dos dels seus protagonistes, el principal (Adam, l’alter ego de l’autor) i el seu millor amic (Albert).

Cal llegir aquest llibre amb aquesta meravellosa coberta i aquest títol tan revelador amb calma, pensant, amb el quadern de notes ben a la mà. No saps mai quan l’autor et soltarà una frase per a emmarcar, per a que li dones voltes al cap. És un llibre de segona relectura. La història t’atraparà, i quan menys te n’adones estaràs a la mercé d’unes ones, en forma d’històries (d’Història) que et bressolaran i que tranquil·lament, veient les tormentes des de lluny, et portaran a un port del Mediterrani. Té igual quin, perquè aquestos relats són comuns entre tots els habitants d’aquest Mare Nostrum que deien els romans.

És precís que llegim més Amin Maalouf. Cal que hi haja més escriptors com ell, perquè la societat els necessita encara que no ho sàpiga. La consciència ha de tenir per higiene mental una veu com aquesta, per a fer autocrítica i per a que decidim cap a on volem anar. Només una nota negativa: si has llegit Identitats que maten i Les escales de Llevant veuràs moltes de les seues idees represes en aquest volum. Així i tot, resulta quasi obligatori que no se’n perdeu cap dels tres. Val la pena dedicar-li una estona si el que voleu és canviar els ulls amb què es mireu a vosaltres mateixos i al món. Avisats esteu.

Laura Ballester – Lluitant contra l’oblit. El llarg trajecte de les víctimes del metro de València.

El dia 3 de Juliol de 2006 va suposar per a moltes persones un abans i un després en les seues vides. La ciutat de València es va veure sacsejada per una tragèdia, la magnitud de la qual estava per veure fins on abastava. Hui, poc més de huit anys després, encara segueix expandint-se. Aquell dia, tots vam fer per saber com estaven els coneguts i amics que utilitzaven la lína 1 de metro. La majoria tinguérem sort; altres, en canvi, encara arrosseguen la seua pena. En concret, 43 famílies, les mateixes que van morir en aquella revolta, més 47 ferits. Els de dalt van intentar acallar el seu plor i les primeres veus crítiques. Era una qüestió urgent per resoldre, perquè la ciutat estava immersa en altres qüestions més divines, si voleu: la visita del Papa. Però qui seguisca l’actualitat sabrà que l’estratègia no els ha eixit bé del tot. Tornem altra vegada a aquell dia, calorós i dolorós: respires alleujat, comences a tindre més dades i et ve el sentiment enorme de solidaritat i de recolzament per a aquells que no han tingut tanta sort com tu. És el més normal sent humà, sabent que a qualsevol ens podria haver passat. O ben pensat, després de llegir aquest llibre de la periodista Laura Ballester, ara tinc els meus dubtes. Què hi ha d’humà, en aquells que han volgut obstaculitzar l’aclariment de tot el cúmul de males praxis que en definitiva va ser aquesta catàstrofe? Per a mi, res. Després, venen de la mà els sentiments d’indignació i perplexitat. Sense pressa però sense pausa.

La crònica que és Lluitant contra l’oblit és una lectura clara, sintètica, on emergeixen les qüestions més fosques que mai es volgueren resoldre, i que ens han delatat com a societat i han marcat per sempre els polítics, els directius, els jutges i els mitjans de comunicació autonòmics del moment. Atenció, que molts d’ells si no han caigut ja, ho faran prompte. [Només dues notes: hui, 12 de Novembre, el Tribunal Suprem ha anul·lat el tall que la Generalitat Valenciana va fer de les emissions de TV3 al País Valencià, recriminant-li així la mancança de competències a l’hora de dur a terme aquesta acció de censura; i dos, des de fa dos dies Cotino està imputat pels contractes amb la Gürtel per la -fatídica- visita del Papa]. Una altra conclusió que trac, una vegada més, és que (i és cru el que vaig a dir) hi ha morts que molesten. Fins per a això, hi ha gent de primera i gent de segona. I si no s’ho cregueu, penseu un poc. 

El que tinc cada dia més clar, i no sé si és per la meua especial sensibilització amb el tema (per una desafortunada casualitat, eixe matí, aliena a tot, em vaig quedar sense bateria al mòbil i els meus familiars no em pugueren localitzar), és que a hores d’ara qui no s’ha enterat de què va tot el tema del descarrilament del metro, amb 43 morts i 47 ferits com a injusta conseqüència, és perquè no vol: actualment disposem de més informació que mai, com ben bé apunta l’autora, les xarxes socials bullen quan ix alguna novetat, les multitudinàries concentracions a la Plaça de la Mare de Déu es repeteixen cada dia 3, podem veure online el famós reportatge que es va emetre l’abril passat de Jordi Évole, les notícies a la premsa, i ara, el llibre. Aquesta societat no pot ser tan apàtica.

M’agafe una llicència personal, per a acabar: vaig tindre l’oportunitat d'assistir a una de les presentacions del llibre que Laura Ballester, Paco Piera i Francisco Manzanaro van fer a prop de casa meua. Vos recomane que aneu. No sabeu el torrent d’emocions que aquesta gent és capaç de provocar en una hora i mitja: el temps va passar volant, i de fet, es va fer curt i tot. Però amb el que em quede de tot plegat és amb l’actitud exemplar de Manzanaro, al qual no li va tremolar la veu per a dirigir-se a un treballador de FGV que estava a la sala, i que li demanà perdó per ell i per tots els seus companys, quan li va dir que ho agraïa però que aquella petició arribava tard; o com encara li quedava sentit de l’humor per a contar-nos com Cotino havia tingut el valor (per no dir una altra cosa) per a dir-li que la visita del Papa Benet XVI l’estaven pagant les famílies al comprar les famoses motxilles grogues i blanques. Encara en veig alguna per la ciutat, i tremole. M’haguera agradat molt anar-me’n d’allí aquella vesprada amb una abraçada i unes paraules d’ànim per a Francisco, però pense que no era el moment. Te l’envie a tu i a tota l’AVM3J des d’ací. Amb aquesta gent, les paraules “força” i “dignitat” adquireixen una nova dimensió. Seguiu lluitant. No esteu sols, i el final es veu a prop.

Roberto Saviano – CeroCeroCero: cómo la cocaína gobierna el mundo

Hui he llegit al Twitter que Evo Morales ha aconseguit un 60% dels vots a les eleccions bolivianes que tenien lloc aquest cap de setmana. Té raó Saviano quan diu que aquell que llig obri la ment i mira amb altres ulls la realitat que l’envolta. El primer que he fet ha sigut escriure al Google “Evo Morales cocaïna Bolívia”. Els resultats de la recerca són diversos centenars de milers. I òbric una notícia en portugués, altra en castellà, i sí: la realitat del país t’esclata a la cara. Són informacions que o ací no arriben o no tenim interés en saber. Resulta que el reelegit president va donar llum verda per a la plantació d’aquesta herba per raons medicinals i terapèutics, però es calcula que només un terç, sent molt generosos, es destinen a aquestos fins. La resta, qui sap on està? Tones i tones de substància blanca en pols desapareguda. Per suposat, les dones boniques (una antiga Miss) també estan implicades, ara ministres o no sé quina història. Curiós també que haja limitat la tasca de la DEA (la Drug Enforcement Administration americana, una mena de FBI de la droga) al seu país. 

He parat de fer-los click a més entrades. Al final, tot es limita al mateix. Cocaïna i poder, cocaïna i diners, cocaïna i la capacitat d’influir en la justícia i en el govern, cocaïna i el peix gran que es menja el menut. Ací, a Itàlia, a Colòmbia, a Rússia, al Senegal, té igual. L’essència humana no entén de races ni de colors, i sol respondre al soroll d’una bossa plena de bitllets. Ho hem vist a The Wire i a Breaking Bad. Com a anècdota, també parla de la famosa sèrie Sin tetas no hay paraíso, colombiana en orige, i que està basada en fets reals. Però amb CeroCeroCero posem noms (molts, en excés), posem quantitats, posem mecanismes (submarins, vaixells, avionetes, extorsions, decapitacions, tirotejos), precedents (Pablo Escobar, Griselda, una mena de Reina del Sur treta de la ment de Reverte). Posem carn, ossos i ànima de veritat. Llegiu Saviano i s’adonareu de la complexitat de tot plegat.

Però bé, jo estic ací per a fer una ressenya del llibre. Ha sigut inevitable fer aquest circumloqui, és el que té quan lliges sobre temes tan greus, com ja ens va passar amb el tema de RTVV (és la nostra escala, la valenciana, i també és important). Ho podeu llegir ací i ací. El llibre està molt bé perquè et posa en situació, ja que et dóna la lleugera sensació de que només s’està quedant amb la costra de tot el que hi ha baix, és a dir, que és més el que desconeguem que el que sabem. No obstant, el llibre peca massa d’això, de bombardeig. Haguera estat bé posar alguna imatge, algun arbre genealògic de la màfia per a no perdre’s entre malnoms, filiacions i dates. A més, jo que vaig intentar llegir Gomorra en l’italià original me’l vaig deixar per ser molt complicat, pensava jo que per al meu nivell d’aleshores, però ara veig que el problema és la manera que té d’escriure el Saviano: és tot massa dens, massa greu. No vaig tindre la mateixa sensació amb Escapa’t amb mi, potser perquè el format era televisiu, on el llenguatge és més directe i les situacions més gràfiques i la narració més sintètica. 

El llibre m’ha agradat però no tant com m’esperava. En canvi, les parts on ell narra el que personalment està visquent m’han semblat crits atronadors, per la seua novetat, perquè poques vegades tenim l’oportunitat d’endinsar-nos en el malson del periodista. Són pocs els passatges on l’autor posa per escrit l’horror que suposa el seu dia a dia, però igualment interessants. Són encomiables les tasques que fan aquestes persones, com els periodistes de guerra, que se’n van al centre de la notícia per a fer-nos arribar a alguns la realitat i denunciar la vulneració dels drets bàsics. De tota manera em quede amb una de les preguntes que es fa quan parla de Christian Poveda, un fotoperiodista que es passà a fer documentals i que va ser assassinat per la Mara 18: per a què? Al final, quin ressò tenen les seues paraules? La societat sembla totalment anestesiada davant del dolor alié. Almenys ens queda el consol de que poden ser la llavor que germine en algú: en aquell que està segut al teu costat en el tren, o el conductor d’autobús que em porta a casa, o el meu cap, o la seua secretària, o la dona del meu cap, o la seua amant, o el conductor del camió que porta café als bars de la meua ciutat, o l’infermera que va atendre al meu iaio l’última vegada que va estar ingressat…

Esperança Camps i Empar Marco – Vertigen

El Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua defineix “vertigen” com alteració del sentit de l'equilibri caracteritzada per la sensació que el cap pega voltes i torbament del juí que fa que algú es moga per impuls, sense domini de si mateix. El vertigen pot vindre per moltes coses: per la incomprensió, la ràbia, la injustícia, la traïció, la impotència, el sentiment d’indefensió, l’incredulitat, la frustració, per ser testimonis muts de les decisions preses amb nocturnitat, covardia i vergonya. Vertigen, en definitiva, pel que mai es pensava que anava a passar, que era el tancament d’una ràdio i una televisió valencianes que començaren la seua activitat fa 24 anys, però que èticament feia temps que es donaven per mortes. La mataren els xanxullos, el clientelisme, els interessos polítics i ideològics. El voler clavar mà a la caixa, perquè açò, com diuen els andalusos, és el nostre cortijo, i fem i desfem com volem. La nefasta gestió econòmica està ara en procés de jutjar-se, nou mesos després.

Tots sentirem aquell vertigen durant el mes de novembre de 2013, uns més que altres, i cadascú pels seus motius. Perquè a l’igual que el que passà amb les Torres Bessones o l’11-M, o l’accident de metro de València, tots recordem el que estàvem fent mentre els fets s’anaven precipitant al nostre davant. Assistírem com a espectadors al mai vist de la televisió valenciana, a una programació i uns presentadors que es notaven com peix fora de l’aigua perquè per fi tingueren el valor de dir paraules prohibides (Gürtel, suborn, corrupció, manipulació, assetjament sexual): Nou (o Canal Nou) estava, ara sí, a totes hores del dia a casa; tots restàvem incrèduls davant eixa Maribel Vilaplana (“Ai, Serafín, o siga, senyor Castellano”) que volia alçar-se com l’estendard de víctima d’una injustícia divina. Més valia tard que mai, no és això el que diuen? Fins que finalment, després de milers de veus escoltades i sempre silenciades, amb sentència de la jutgessa blogger NuriChica10 en mà i milers i milers de piulades circulant per la xarxa, en una escena més pròpia d’una pel·lícula de Berlanga, Jorge no tingué temps de contar-li al presentador que estaven desconnectant l’endoll. La imatge es quedà congelada per a la posteritat, i així, qual final de The Sopranos per evitar a l’espectador el pitjor, tot es quedà en negre i en silenci. Ho havien fet.

Aquesta és la meua visió particular d’aquells dies de novembre, el que em va arribar des de la pantalla. Però si voleu saber què va haver darrere de tot açò, si encara teniu al cap aquell mes angoixant, l’intríngulis dels despatxos de presidència, del que els sindicats deien i feien darrere i davant les càmeres, no vos podeu perdre la crònica periodística que és Vertigen. Jo almenys l’he vista més que una novel·la, que també ho és perquè a més tenim el valor afegit de la història a peu de carrer gràcies als ulls privilegiats d’Andreas (el periodista grec, com un dels que entrà en antena per demostrar el recolzament i la visió del que passà a l’ERT), Nora, la secretària de l’Associació Valenciana de Professionals de la Informació i Jonlenon, el fotògraf oficial de Presidència. 

El llibre es llig d’una tirada i s’acaba ràpid: el ritme és més que frenètic, i enganxa, al que sens dubte contribueix el format en capítols curts, i que la història en si és d’interés públic. Però no vos enganyeu: com a contingut, dir que és dens és quedar-se curt. De vegades m’he preguntant si els causants d’aquest sainet (des d’alguns dels treballadors fins les més altes esferes) han tingut l’interés de llegir Vertigen. Si algun dels defensors de la gestió del govern ara, hui, dia 3 de setembre de 2014, li ve al cap el patètic discurs del Molt Honorable apretant les dents, quan deia que no anava a sacrificar cap col·legi ni cap hospital per un servei públic d’informació. Precisament hui, el dia en que una vegada més al mes es reuneixen les acallades víctimes del metro, hui quan la policia ha entrat en un col·legi per desallotjar uns voluntaris que volien donar classe a uns xiquets de 3 anys (curs prèviament suprimit), quan centenars d’escolars hauran vist que han de tornar a donar les classes als barracons del curs passat, o que la línia (en valencià, s’entén) ha desaparegut de l’oferta educativa del seu centre; quan a l’Hospital Clínic han estat sense aire condicionat en plens mesos de juliol i agost, o quan a La Nova Fe han tancat plantes; per no parlar de la vergonya del que està passant amb l’Arxiu del Regne de València. Continuaran pensant que Fabra no els estava enganyant?

Sóc conscient del colp mortal que tingueren l’objectiu d’assestar des del principi i de com ens van intentar tractar a tots els ciutadans com ignorants, amb una bola darrere d’una altra; per això, si ha sigut dur per a mi com a telespectadora sense cap vincle personal ni familiar, ni econòmic ni ideològic (anar a A la babalà quan tenia 10 o 11 anys no compta), crec que haurà sigut encara més dur d’escriure per a les seues autores, treballadores de l’empresa de feia temps. Eixe vertigen que resa el títol es nota a cada línia. Tots ens hem sentit un poc com eixe trencadís del Cabanyal que es fa miquetes a la bonica coberta de l’edició. Supose que ha sigut la crònica que mai haguéren volgut contar, el llibre que mai voldrien haver escrit. En ocasions, passant les pàgines, més que vertigen he sentit agonia i vergonya: no s’escatima en detalls dels múltiples i molt greus problemes polítics, urbanístics i econòmics que ens estan fent passar com a valencians. Tenim processos judicials a manta, imputats, amics de l'ànima, presumptes subornadors, manetes llargues, micros massa oberts, projectes constructius-destructius, gentoleta que se sent a recolzada malgrat delinquir pel carrer o des de casa… tot! Ho tenim a cabassaes! I ací, a Vertigen, també es conta. Perquè forma part del conjunt.

El relat transmet ràbia. És impossible no tancar l’última pàgina sense estar un poc més enfadat amb el món i amb nosaltres mateixos. I excusem alguns xicotets errors d’estil (l’abús de l’expressió “etcètera” de vegades sense massa sentit -pàgines 70, 100, 103, 173 o 201 per posar-ne algunes-, o això “d’enviar un whats” -pàgina 46 i altres- que queda un poc rar) perquè sabem que la visceralitat i la primera persona s’haurà imposat més d’una, de dos i tres vegades a l’hora d’escriure, perquè és normal per a qualsevol que tinga ulls a la cara i dos dits de trellat. 

Això sí. I sé que m’estenc però si no ho dic, rebente. A l’altra, si en el futur hi ha la possibilitat de fer novel·les a la carta, jo me’n demanaria una que anara un pas més enllà: voldria que algú de dins em contara quins van ser els mecanismes que els periodistes van sofrir per ser extorsionats i obligar a desinformar. Voldria veure el llistat de paraules prohibides. Voldria llegir trascripcions de conversacions telefòniques i llegir les línies editorials dels màxims responsables. És a dir: voldria saber de veritat quines eren les ordres directes de Conselleria i de Presidència en els moments daurats de manipulació de l’ens. Com a ciutadana, vull saber què eren capaços de fer alguns per a que la moneda els eixira sempre per la mateixa cara. Sabem molt de les ombres del tancament però ens falta una part.

Ha sigut complicat per a mi escriure aquest post. Resulta impossible deixar a banda les emocions quan es passen els ulls per aquestes pàgines i centrar-se en contar el que has llegit. Hui, em disculpareu, vos he contat més bé com m’he sentit. Com ja he dit, no tinc cap tipus de vinculació familiar o personal amb l’ens. Ni tansols veia o escoltava les seues emissions perquè em donaven vergonya aliena. He cridat a moltes manifestacions allò de “On estàs Canal 9?”, a l’igual que m’he mostrat en públic a concentracions en contra de la seua fragrant manipulació. Em donava molta ràbia quan alguns opinadors mediàtics reien amb suficiència al dir que els que abans criticàvem la nostra televisió per ser un instrument de manipulació constant erem els mateixos que ara eixíem a manifestar-nos en contra del seu tancament, i que això era un acte contradictori. Eixa gent amb corbata no entenia absolutament res. Què te a veure una cosa amb l’altra? Deixant al marge allò tan repetit dels dibuixos en valencià (cosa que és certa al 100% i que sí, és digne de menció), reconec el paper essencial per a la difusió de les senyes d’identitat valencianes i la normalitat del meu idioma. Perquè després de totes les desfetes que ens estan fent patir amb tantes coses innombrables, els valencians ens devem meréixer alguna cosa digna i de qualitat, però està clar que alguns no ho veuen així. Sempre els mateixos. Continue mantenint l’esperança de que si arriba el dia de que les cadires que hi ha a dintre del Palau de Benicarló canvien d’amo (sóc de les escèptiques) el nouvingut, siga quin siga, entre moooooltes altres coses, espere, repetisc, que siga capaç d’engegar el botó de l’ON d’una nova etapa radiotelevisiva amb il·lusió, dignitat i on tots ens sentim representats. D’ací un any i poc parlarem.