De què parlem quan parlem de Murakami? De móns onírics, personatges trencats, pous profunds, música a mansalva i gats. De pòdiums en quant a autors favorits respecta, de lectures diferents, de sensacions que oscil·len entre la confusió i l’humor més absurd.
I què fa Murakami per ser Murakami? Doncs ell mateix ens explicava una de les seues facetes essencials de la vida a De què parlo quan parlo de córrer, i ara ens relata un altre retall de si mateix, en la que és sense dubte més conegut, i que és ni més ni menys la seua feliç manera de guanyar-se la vida: escriure.
Darrere de cada autor s’amaga un seguit de manies, fonts d’inspiració, motivacions i mètodes per a imaginar una història i les tècniques per plasmar-les per escrit. Totes elles deuen ser tan personals com escriptors hi ha. El mateix Stefan Zweig ja intentava desvetllar el misteri de creació artística a un llibre que rep aquest mateix nom i en algun passatge de El mundo de ayer. Per això és d’agrair que de tant en tant, en clubs de lectura, conferències o per escrit en forma de llibre els diferents autors desentranyen els seus secrets, sobretot alguns com Murakami, que enganxen a tants lectors. A mi la primera.
Al llarg de diversos capítols, un dels autors nipons més coneguts en els últims anys ens apropa a la seua rutina per tal de crear i imaginar nous móns i nous personatges. El millor de tot, i no sé si és el pitjor al mateix temps, és que ho planteja d’una manera tan senzilla i honesta que sembla que qualsevol puga fer el que ell fa. Si fóra així, el món estaria ple, d’escriptors! I no, senyor Murakami, no ho està, encara que és cert que cada vegada en proliferen més i de les més diverses calanyes.
Aquestos capítols també ens serveixen per conéixer-lo un poc més de prop, malgrat que no crec que a ell això li faça molta gràcia, i pel que es veu, deu ser una persona amb un caràcter prou particular. Crec sincera la seua modèstia, però no tant el seu passotisme quan parla de les dures crítiques que ha rebut des dels seus inicis, ja que de les seues paraules es desprén encara certa amargor.
Però crec que el llibre no té un sentit global, amb el defecte de no estar ben acabat per ser molt repetitiu. Eixa sensació la tenia cada vegada més, fins que al final, a l’epíleg, s’explica l’orige d’aquestos escrits, i és quan ho entens tot, però ja és massa tard. A pesar de que en un principi aquest assaig és un recull de conferències mai impartides però que ho podrien haver sigut, crec que al publicar-ho en format llibre es deuria d’haver tingut més cura a l’hora d’evitar reiteracions, que al final t’agafes quasi a broma. Sí, ja sé que portes trenta-cinc anys dedicant-te a l’ofici d’escriptor. Al meu parer, això ha deslluit la seua lectura, a banda que reconec que el seu estil massa col·loquial, sense ser informal, ha arribat a no agradar-me massa. Fins i tot he arribat a pensar que Murakami escrivia el que escrivia per a explicar-se i excusar-se davant del món, o incús tirar algun dard enverinat i de pas, venjar-se pels mals tràngols que alguns li han fet empassar. Puc estar equivocada.
Això sí, no me’n penedisc d’haver-lo llegit, però esperava altra cosa. En aquest sentit, amb el de De què parlo quan parlo de córrer vaig gaudir més, em va sorprendre per a bé, i vaig treure més aprenentatge que en aquest. De tota manera, qui em conega, sap que no vaig a desistir amb l’autor, tot el contrari! Me l’imaginaré corregint i tornant a corregir, discutir amb la dona i repensant cada frase. Però això serà més avant, perquè amb ell tanque el parèntesi i torne a llegir dones una altra temporada! Fins la pròxima!
Comfort food és el títol original d’aquesta novel·la de Kate Jacobs, més coneguda per ser l’autora de El club de los viernes, que no he llegit. La traducció literal de la protagonista de seria més o menys “menjar que consola”. Curiós que aquestos siguen els origes de la paraula “restaurant”, on s’anava a “restaurar” els ànims a través del menjar i de la beguda.
Els protagonistes d’aquesta història tenen una relació especial amb el menjar. Hi ha per al que és la seua manera d’entendre la vida i interactuar amb els demés, altres el veuen com un negoci mesclat amb records o interessos familiars, o els que pretenen escalar i adquirir notorietat pública gràcies als aliments. En canvi, hi ha qui no té cap interés particular o menja qualsevol cosa que se li passa per davant, potser com a senyal de que alguna cosa no va bé en les seua vida.
L’editorial va decidir fer un gir en espanyol, i traduir la novel·la i vendre-la amb el títol que teniu dalt de tot. Una decisió una vegada més poc encertada per dos motius: un, perquè tot no són “amigues” el que es reuneixen entorn els foguers, perquè també hi ha uns quants homes; i segon, perquè les relacions entre aquestes persones no és d’amistat. Uns sí que són amics (la minoria), però altres són enemics declarats, familiars, o simplement coneguts i companys de treball. Imagine que es vendrà més d’aquesta manera, sota l’etiqueta de chick-lit gastronòmica, i més si li sumem el fet d’una suggerent i bonica foto de coberta.
Però anem al moll de l’os: respecte a l’argument i als personatges, tot és un destrellat de principi a fi. Gus Simpson és una presentadora exitosa d’un programa de cuina, que per diferents circumstàncies entra en una crisi professional i personal. Els productors li encomanen un nou format, amb nous marmitons, entre els quals es troben professionals dels sector, familiars, una ex miss Espanya sevillana amb més ambició que sabates té a l’armari, i una veïna amb un passat misteriós. Però aquest no és l’únic fil. Per si mostrar-nos la part del darrere de les càmeres en un plató de cuina no fóra poc (qüestió original perquè no havia llegit cap novel·la que tractara el tema), comencen a mesclar-se les històries personals de tots i cadascun dels actors d’aquesta telerealitat, més a banda altres fils més bé terciaris i que al final t’adones que no han implicat res per al desenvolupament de la trama ni del programa en si. A més a més, aquestos personatges no poden ser més superficials, perfectes, rics i formosos, per suposat, estereotipats i poc creïbles, amb diàlegs que ratllen el ridícul. De fet, és un dels pocs llibres que vaig estar a punt d’abandonar quan portava cinc minuts de la seua lectura, però vaig seguir per tractar-se d’una “gastronovel·la”.
Podria dir que ha sigut una pèrdua de temps la seua lectura, però això no m’agrada pensar-ho perquè crec que sempre rescate algun aspecte. De tota manera, és preocupant (ho és?) la baixa qualitat de la literatura, o de les novel·les, relacionades amb el menjar. Poques arriben a tindre connotacions majors, amb un interés perquè els lectors podem aprendre alguna cosa, o trencar-nos algun esquema, o fins i tot poques tenen un llenguatge més elaborat.
Arribats a aquest punt, pense que passaré el que resta d’estiu a llegir altres menesters. Potser un clàssic, que no solen fallar? Ho sabreu al meu Twitter o al següent post. Bones lectures!
Per tots és conegut el gust de la dama del misteri pel passat i l’arqueologia. Ja vam mencionar els principals misteris protagonistes de les seues novel·les i la seua visió de l’estada a les diverses campanyes arqueològiques on va participar ací. La venganza de Nofret estava entre les properes que tenia apuntades de l’autora, i com que m’abellia una novel·la curta per evadir-me del mal oratge de fora, allà que em vaig posar.
Comencem pel principi? El títol. L’original anglés no té res a veure amb Nofret: Death comes as the end, “la mort ve com el final”, traducció més o menys literal, que ens sona un poc mal però que té més sentit, com quasi sempre, que la versió que ens dóna l’editorial. A banda de ser més coherent amb el contingut, juga amb eixa visió de l’antic Egipte de l’altra vida al Més Enllà. Perquè la novel·la, tal i com apunta el disseny de la coberta de qualsevol edició que agafeu, trascorre en aquest moment, i en algun punt del sud a les riberes del riu Nil, a l’Alt Egipte.
Nofret, la jove concubina del ric Imhotep, arriba a la casa familiar, no sense generar un cúmul de reaccions al seu entorn. Aquest moment suposa un greu punt d’inflexió per a tots, des de l’àvia Esa fins els quatre fills d’Imhotep i els seus treballadors més propers. Sent Agatha Christie, no vos sorprendrà que ben aviat un dels personatges muiga, però no serà l’únic. La psicosi de qui serà el següent, i sobretot, quines són les raons que mouen a tal ment tan macabra, envaeixen la pau de Renisenb, la principal protagonista de la trama.
La història és senzilla i linial, fàcil de llegir, i a priori atractiva per l’escenari escollit i perl matís psicològic que adquireix, menys positivista. No obstant això, hi ha trams on es fa massa lenta i repetitiva, amb diàlegs que no aporten massa al descobriment de l’assassí. Per això mateix, jo consideraria aquesta novel·la com una obra menor dintre de la quasi centena d’enigmes que l’autora de Torquay ens va deixar per a la posteritat.
Aquesta és la raó per la qual no desistim i ens proposem llegir-ne una altra el més aviat possible. Alguna suggerència? Fins la propera lectura!
Ja feia temps que no llegia cap autor japonés, i el cert és que ho trobava a faltar. D’entre les opcions que tenia, aquesta de Kawakami va ser la que més em va atraure, perquè El senyor Nakano i les dones i El cielo es azul, la tierra blanca em van encantar, pel que pensava seguir l’estela que vaig encetar ja fa quasi tres anys (Uf! Com passa el temps!). Però, i molt al meu pesar, no puc dir el mateix d’aquest recull de relats curts, que m’han deixat un gust agre al paladar.
Comencem pel títol creat per l’editorial: Abandonarse a la pasión. Bé. He llegit per la gran xarxa que a més d’un li parava perquè li recordava a una telenovel·la. És un fet subjectiu i al qual poc podem afegir. No obstant, el que és real és que el títol original en japonés, Oboreru, es pot traduir com “el que s’ofega”. Primera pifiada per a mi. Una vegada més, l’errada se sublima amb el subtítol: Ocho relatos de amor y desamor. Per què? Vos deixe ací, en concret al segon i tercer paràgraf, la meua reflexió entorn aquesta política editorial. En qualsevol cas, i com sol passar, el títol original està en major consonància amb l’argument de la novel·la, o el fil general dels relats en aquest cas.
Al cap i a la fi, el tema que predomina al llarg de les seues escasses pàgines (una lectura perfecta per a un viatge curt o una vesprada de diumenge) és la sensació de que falta aire: tant al lector com a les protagonistes femenines. Jo venia de llegir Les dones de la Principal, on elles són les directores absolutes del seu destí, dones fortes, que saben el que volen. De sobte, amb Kawakami vaig veure que havia de canviar la mentalitat. Potser ha sigut problema meu: no era la novel·la que li esqueia a eixos moments. Doncs bé: déiem que impera la sensació d’ofegar-se. Els personatges dels huits relats, tots parelles heterosexuals, viuen històries d’amor (i de desamor, no ho oblideu) realment atípiques, intenses, amb un contingut de violència sexual més que evident en la majoria d’elles, quan no hi ha una latent i tensa absència de relacions. La veu que escoltem és la de les dones: de vegades es deixen portar per la seua parella, rara vegada es qüestionen el motiu de certs comportaments i menys encara es rebel·len. I el més frustrant de tot: el suïcidi en algun cas apareix com a solució òptima per a la conclusió d’una depresió o un lloc d’on es desitja fugir.
La desesperació, malgrat tot el que acabem de dir, no és del tot manifesta. Un poc, si de cas. És per això que de tant en tant agafem un poc d’aire enmig de tanta aigua. És una vertadera delícia trobar eixe estil Kawakami que tant ens va agradar en les altres dues novel·les enmig d’un diàleg, o al diàleg en si. Ens referim, més que a eixe amor i desamor del subtítol, el gran tema de l’autora, que és la fragilitat de la bellesa i de la fugacitat del pas del temps. Dels instants i els detalls que ho canvien tot. I comptem amb múltiples exemples al llarg dels relats:
“Todo empezó con un insecto de bronce. Fue Uchida quien me lo regaló. Me lo envió en una cajita del tamaño de la palma de mi mano. Cuando la abrí preguntándome qué sería, una pizca del serrín compacto que contenía se esparció en el aire. Lo aparté y apareció un insecto de bronce envuelto en papel de seda”
“-Uchida - lo llamé, y él abrió los ojos -. Todo pasa - le dije.
- Él me miró, estupefacto.
- ¿Qué quieres decir con “todo”?
- Me refiero a este momento.
- Sí, el tiempo pasa.
(…)
- Cuando haya pasado, ya no volverá.
- Pero viviremos otros momentos como éste.
- Tal vez no.
- Pues viviremos otras cosas.
- No quiero vivir otras cosas.”
(El insecto dios)
Com no, la gastronomia nipona està present a pinzellades en uns casos, en altres en grans quadres, sobretot al primer relat.
En defininiva, poques coses salve d’aquestos huit relats o llargs haikus, malgrat ser conscient de que és un recull que s’ha emportat diversos premis de renom. De tota manera he de dir que no em rendisc amb aquesta autora. Tinc encara pendent Algo que brilla como el mar. Eixe títol sí que m’agrada i m’atrau. Quin serà l’original en japonés? Espere descobrir-ho aviat! Fins la propera lectura!
Començava la lectura amb por: per un costat, estaven les crítiques per la xarxa, la major part d’elles negatives; per altra, es tractava d’una autora nòrdica i ja sabem que per ara no ens portem massa bé, els escriptors septentrionals (d’adults) i jo (podeu veure un exemple ací). Tot, per tant, estava en contra.
Potser per això mateix, per les pèssimes expectatives, al final la cosa no ha estat tan malament. No serà la novel·la que marcarà la vida de ningú, pense, però es deixa llegir. És veritat: la trama es fa pesada i repetitiva (a mi se m’ha fet molt llarga, sincerament), i sí, els personatges potser són massa plans, predibles i encaixonats; la trama no és en absolut original (sóc jo la única que ha pensat en La verdad sobre el caso Harry Quebert, que per cert, qui sap si l’autor va llegir aquesta i va decidir emular-la?; o més enllà, amb A sang freda, de Capote? ); i sí, l’editorial, com ja estem un poc acostumats, ens enganya (la història en teoria és de la desaparició d’una xica bonica una nit d’estiu, però s’enredra en altres arguments), però té un parell de coses que m’han agradat: els bots temporals al mateix paràgraf, però sobretot el gust pels detalls. Aquestos van a ser els que ens van a explicar per què una mirada a una finestra, una flor als cabells, o una història que aparentment està inventada.
No m’ha agradat el que ja he dit (la repetitivitat, la sensació d’estar llegint una novel·la amb moltes pàgines), però la relació de Siri i Jon (i moltes persones més), els vertaders protagonistes, arriba a enganxar i fa que tingues curiositat per saber com s’acabarà tot plegat. El final, eixe altre gran tema controvertit… Només vaig a dir que no deixarà a ningú indiferent. A mi m’ha descol·locat. A més, crec que hauré de rellegir-me’l de nou per a intentar comprendre coses que l’autora s’ha deixat massa en l’aire. Qui sap si encara em marejaré més!
Tota acció té una reacció. Aquest axioma tan simple de Newton se’ns acopla a la realitat valenciana si no a la perfecció, almenys d’una manera aproximada. Sembla ser que les mesures que estan prenent en els últims anys els “nostres” polítics estan fent que a poc a poc (massa, però no anem a queixar-nos per això) la societat s’espavile. I això no només té ressò a les converses dels bars o als taxis, sinó que es veu en el món de l’art. L’art i les Humanitats en general es veuen necessàries, més que mai, en aquestos anys en els què prima el materialisme, el guany i la satisfacció immediata. La societat ha de parar-se un instant, o bé, almenys una part d’ella (sempre la mateixa) i preguntar-se en què se li està obligant a convertir-se, qui és i d’on ve, per a saber on vol arribar.
En aquest marc pose l’èxit del Botifarra (excel·lent documental el que han emitit fa poc per Internet i no per la nostra tele), o els Obrint Pas i Orxata Sound System, i altres cantautors valencians com Pau Alabajos o Andreu Valor, per citar-ne només uns poquíssims. I en literatura (em limitaré a aquestos dos camps només per a no eixir-me’n massa del tema de la novel·la de hui) estem vivint una regeneració editorial, o millor, un nou brot de xicotetes publicacions però que estan fent molt de soroll. I això està molt bé, i més si tenim en compte que estan fetes en la nostra llengua. Espere i desitge que siga el daurat inici d’una nova realitat, encara que jo sóc més bé escèptica.
Opinions personals a banda, Primavera encesa és filla de tot el que estic dient. Últimament proliferen a les llibreries, que no als informatius, tota una sèrie de novel·les, relats, o com vuigueu dir-los, que tracten sobre el surreal dia a dia dels valencians. Vertigen, Lluitant contra l’oblit, Totes les cançons parlen de tu (les tres de la mateixa casa), o Col·lecció particular, entre altres que tenim en el punt de mira, i ara, aquesta, de Bromera, fan falta. I que davant del que està passant, que algú es decidisca a escriure sobre això i que a més, altre algú tinga el valor de fer que aquestes obres isquen a la llum, no pot ser res més que una boníssima senyal. I és que, de material de primera mà, en tenim per a parar un carro, nosaltres. Només cal obrir un diari qualsevol o passejar-se pels carrers de les nostres ciutats i els nostres pobles.
No tot van a ser flors. Que no vos enganyen. Primavera encesa porta a la confusió (pel títol, per la signficativa coberta, pel resum al mateix llibre, per les notícies que circulen pel web): si esteu esperant llegir una novel·la sobre el terror que es va viure al centre de València fa quasi tres anys, esteu equivocats. A mi m’han pillat. D’acord, es parla del Lluís Vives i d’algunes càrregues policials i manifestacions, però poc. I crec que és això el que li falla a la novel·la: es creen unes expectatives que no s’acaben d’acomplir. Si l’editorial m’haguera venut la història que es conta d’una altra manera, la decepció segurament haguera sigut menor. Bambolla immobiliària, racisme, EROs a mitjans de comunicació, atur, violència urbana, immigració i xenofòbia, retallades en educació, pobresa, destrucció del barri del Cabanyal. Al meu parer, massa temes damunt de la taula que fan que el fil principal que uneix a tots els protagonistes d’aquesta novel·la coral, que són els actes de febrer de 2012 a una València on el soroll de l’helipòcter solcant el cel era omnipresent, es difumine. Massa temes i molt complexos que efectivament configuren la nostra realitat, però que es passen tant de puntetes que no dóna temps a fer una reflexió o un retrat amb més matissos. De fet, cadascun d’ells es mereix una novel·la per si mateixa, si no la té ja.
Un aspecte confús i crec que emprat de manera desafortunada ha sigut el de la fonètica. Sí, el que llegiu: com és possible que al parlar sapiguem que estan utilitzant la “k” en lloc d’una “c” o la “ñ” en lloc de la “ny”? Doncs alguns dels personatges d’aquesta novel·la ho saben. Personatges, que a més, per al meu gust un han resultat un poc plans i amb evolucions massa ràpides, poc creïbles, potser com a conseqüència del que ja he dit més amunt: voler tractar massa temes sense tractar-ne cap en profunditat.
Així i tot, remetent-me als primers paràgrafs que he escrit, em quede amb la part positiva: que continuen produint-se obres d’aquest caràcter i en valencià. Això mai serà una mala notícia, i de material, en tenim per als propers vint anys si volem, per desgràcia.
Ens trobem, sense cap dubte, davant d’un dels llibres més insòlits que he llegit de Haruki Murakami. Aquesta vegada no és una novel·la: sé que no és la primera vegada que l’autor se n’ix del gènere on és una referència (mundial), perquè el que ací arriba d’ell és ben poc. Donem gràcies que per la moda del running, tinguem a les llibreries De què parlo quan parlo de córrer (pendent). Encara falten molts d’altres que de segur són ben interessants, com els llibres de viatges (amb dibuixos d’ell inclosos) on ens relata les seues peripècies arreu del món en forma de diaris. Sabem que és un autor prou prolífic, així que ens queda l’esperança de que es vaja fent més conegut i reclamat i que les seues obres es vagen traduint paulatinament. Tant de bo sabérem japonés, per a anar avançant!
Malgrat que Underground no és una novel·la murakamiana, sí que en té un rerefons. Històries oníriques, baix fons, esperits amb males intencions, però també, poques (és veritat) mostres d’amor i solidaritat. Però per damunt de tot, la pregunta: què està fallant a la nostra societat per a que una secta decidisca exterminar a la població? Crec que en aquest sentit aquest llibre va ser publicat massa prompte (uns dos anys després de l’atemptat que relata), de manera que les possibles respostes (bogeria, deliris de grandesa del seu líder, rentat de cervell) podien semblar massa esperables. Poc després es va saber que Asahara (el gurú) va maquinar aquesta tragèdia com a mètode de distracció per a la policia, perquè algú li havia assegurat que les seues infrastructures anaven a ser objecte d’una redada. Tan simple com això. Així i tot, és cert que al final ens queda la qüestió de per què la gent busca respostes en eixes comunitats i aquell mode de vida. Pense que els occidentals hem de tindre els ulls ben oberts a aquestos fenòmens perquè el que passa a Japó, acaba passant ací 15 o 20 anys després.
Si per a alguna cosa més serveixen els testimonis d’aquest terrible atemptat és per conéixer amb major profunditat el que hi ha als caps dels habitants del país del Sol Naixent. Impressiona perquè al mateix temps revisem el que nosaltres pensem d’ells: pacients, tranquils, pacífics, organitzats, freds. El que sorprén d’aquest mosaic de veus és la realitat complexa que dibuixen. No estem dient que no siguen així, només que és simplement un ventall de tòpics, no sabem si promocionats des de dins o el que a Occident li agrada pensar d’aquelles latituds. Ací entraríem en debats llargs i en la història del pensament i les mentalitats del s.XIX. Deixem-ho al marge. El que està clar és que si ho són, no ho són tant, però és que a més a més, són altres coses. El que més m’ha impactat (sí, malgrat haver estudiat fa molt de temps la seua història i intentar llegir el més possible autors de diferents procedències, sobretot xinesos i japonesos o filo-japonesos, no puc evitar ser hereva d’eixa mentalitat del s.XIX que he dit abans), dic, el que més m’ha impactat és la gran afició a beure (sake sobretot), sols o en companyia, però també com els agrada eixir amb els companys de feina. I aquest és un altre factor, no sorpresa, però sí que m’ha colpit: es tracta de l’esclavitud que tenen amb la feina. Moltes de les víctimes entrevistades, el primer que pensaven després de trobar-se malament (pèrdua de visió i de capacitat de respirar i moure’s) era en anar a treballar. Més que amb les seues respectives famílies. Molts, de fet, s’encaminaren a peu o agafant altres mitjans a les seues oficines. A més a més, estan les hores extres, els caps de setmana o el treball a casa, sense comptar l’hora i mitja o dues hores que molts necessiten per a arribar a l’empresa, amb trens atestats de gent, i amb la consegüent falta de son crònica; o el fet de que hagen d’estar allí com a mínim 45 minuts abans de l’hora d’inici de la jornada, perquè si no estan mal vistos entre els caps i els companys. Sé que està mal entrar a valorar, però m’alegre que nosaltres no siguem així. Tenim moltes mancances, però en aquest cas jo veig la nostra manera d’agafar-nos la feina com una virtut (amb escepcions, clar); a pesar d’això, com ja he dit abans, estiguem ben atents perquè ahí és cap on volen que ens encaminem actualment.
No voldria acabar el post amb una comparació necessària. Bé, comparació no és la paraula correcta: més bé referència. Referència a l’obra de Laura Ballester, Lluitant contra l’oblit, a la qual per cert li han posat una coberta prou semblant a l’edició anglesa d’Underground… Ambdós són testimonis brutals de dues tragèdies ocorregudes sota terra, les dues, segons les versions oficials “inevitables”. Les dues posaren de manifest el pitjor i el millor de l’essència humana, del poder de la premsa i dels poders fàctics. De com, si es rasca només un poc, les versions oficials queden en entredit i el paper dels responsables últims és més que qüestionable. Bé, ja vegem com al Japó no només ens uneix el gust per l’arròs, la pirotècnia, les taronges i els caquis…
PD: Si he de fer una crítica a l’edició, és que haguera estat bé que amb algun tipus de nota al peu s’haguera indicat la situació actual, a data de 2013, de molts dels protagonistes, incloent els que estan jutjats o sentenciats. Hi ha algunes, però resulten insuficients: sé qué el llibre originalment va ser publicat el 1997, han passat molts anys i de segur que moltes coses han canviat, així que no poden pretendre publicar el mateix que en origen perquè tenim la sensació de que ens han deixat a meitat. I una altra crítica, menor si voleu, és la qualitat de l’edició: has d’anar molt en compte amb el simple fet de passar una pàgina, ja que si toques la tinta de la caixa d’impressió, s’emborrona. Estar llegint amb eixa pressió de no estropejar les 557 pàgines (que costen més de 20€) em sembla inadmissible.
La coberta diu “Premi Joanot Martorell” (2002). Què hem de pensar d’açò després d’haver llegit Tota d’un glop? Almenys un guiny al lector. I és que el tema que es tracta a la novel·la no és més que una crítica metareferenciada al món editorial i a les seues trampes. No posem en dubte el premi (no!) només que ens ha paregut el simpàtic peix que es mossega la cua, és tot. Com ja dèiem amb Saviano, llegir crea precedent i no podré evitar pensar en aquesta novel·la quan ho torne a veure en qualsevol altre lloc. Queda per saber si l’autor fa ficció al 100% o si es basa en la seua experiència, però això ja és voler saber massa.
L’assassinat de Claudi Maria Safont, polèmic i particular propietari d’una casa editorial que podria ser qualsevol, posa en evidència un ventall de personatges cada qual més grillat i les complicades relacions que existeixen en eixe àmbit, competitiu, i on el més gran es menja al més menut, i (una cosa que m’ha fet molta gràcia) els principals afectats parlen i es piquen entre ells utilitzant termes i temes literaris erudits. En eixe sentit, malgrat ser quelcom prou habitual al món universitari, per posar només un exemple, és un aspecte poc conegut i que, per tant, reflectir-ho a una novel·la, pot sonar arriscat. Però Pasqual Alapont, d’una manera fina i elegant, sense ser a penes carregant, ho aconsegueix. Això és un mèrit!
Ja coneixem l’autor de Catarroja, encara que aquest format de literatura per a adults és nou per a mi. Per ara em continue quedant amb Penèlope, però reconec que Tota d’un glop és brillant: per la galeria de personatges (principals i secundaris), per la trama en si i pel llenguatge. Un bon llibre per a passar tres o quatre estones, per a degustar i no tindre pressa per a apurar. I si ho feu acompanyats d’una copeta de mistel·la (que no conyac), millor que millor!
Aquesta és una altra de les novel·les que enganyen. Bé, el text en si no fa una declaració d’intencions de manera clara, però els que sí que enganyen són les editorials. Prometen rises i moments de distensió i divertiment, i així ho repeteixen fins a la sacietat la major part de lectors que circulen per la xarxa (ocorre el mateix amb llibres de best-seller, com el famós de l’Avi de 100 anys que es va escapar per la finestra). M’agradaria saber què és el que opinen els adolescents que estan obligats pels seus professors a passar més d’una setmana amb Nancy i damunt, després, fer un comentari de text o un examen. Vos ha agradat, xics? Perquè ja avance que jo, amb 14 anys, m’he de llegir açò, i deteste per a sempre la lectura i l’assignatura de llengua espanyola. Vaig per parts.
Ara compte amb l’avantatge de que ja no tinc eixa edat, i que a més a més no me l’he llegida per obligació, sinó a la recerca del moment off del dia. Això ja és un punt que en teoria va al seu favor. Hem d’afegir que la meua mínima formació en història (sobretot la protohistòria de la Península Ibèrica) em donen una base sobre la que podem dilucidar i formar-me una opinió més exacta, i això sí que reconec que és un aspecte que és impossible tindre als 14 anys. Vaja per davant que sé que cal entendre el llibre en el moment just en què va ser escrit i és precisament això el que vull fer. Ramón J. Sender, un escriptor molt conegut de l’època, es va veure forçat a exiliar-se als Estats Units després de la Guerra Civil espanyola. Va ser allí quan ja molts anys més tard, el 1962, va publicar aquest llibre que podríem dir que va d’una universitària de Pensilvania que ve a Sevilla per a agafar les notes necessàries per a fer una tesi. El llibre, en teoria tractat en un to d’humor (més que dubtós, deuria de dir jo) s’esplaia en contar les nombrosíssimes confusions i embolics mental que Nancy, la protagonista, té al voltant la llengua, la cultura i la història de la Península Ibèrica/Al-Àndalus/Espanya.
El relat en si és un destrellat, que tot siga dit, no comprenc com és digne d’un comentari de text o examen per a l’assignatura de llengua espanyola. El professor que recomane la seua lectura no és conscient del que està fent, per diversos i perillosos motius, tot i basant-me en el comentari del text i de l’autor que hi ha al principi, i pels models de comentaris de text que hi ha als annexes, tot de l’editorial Casals. La primera cosa que em crida molt l’atenció, és que de tota la vida els meus mestres d’escola i d’institut han insistit en que quan estiga escrivint un text i sàpiga que la paraula o l’expressió que vaja a gastar, té un error gramatical, tot això va o entrecomillat o en cursiva. Eixa màxima universal ací no es dóna: tenim múltiples i repetides frases escrites tal i com sonen en andalús, i el tipus de lletra no canvia. Hui en dia, que el que més llegim és a altra gent comentant per les xarxes socials i pegant-li totes les patades al diccionari que faça falta i més, cal ser molt sensible en aquestos aspectes, perquè només faltava que un llibre destinat als més joves que estan en procés de formació i d’aprenentatge continga faltes d’ortografia molt greus.
Però les faltes al cap i a la fi és el de menys quan comences a llegir algunes de les notes al peu de pàgina. I parle del que sé, perquè del món gitano andalús de Triana no tinc ni idea, per tant això no ho vaig a mencionar. Parle dels continuats errors històrics que podem llegir a eixes notes en teoria serioses, i que ens van a orientar en la lectura. Recordem, estem forjant ments joves, entrenant-les per al que es van a trobar a la vida. I el que no podem permetre és que es diga als llibres que Espanya ja existia en temps dels romans o en temps de Tartessos, als que tant li agrada recordar a Nancy (ho podem veure a les notes de les pàgines 88 o 122). O utilitzar eixe terme que històricament està desterrat, com el de “prerromano” (p. 159), o les mentides que hi ha entorn l’esclavitud en qualsevol època històrica (p. 230), una ocasió genial per als editors per a tirar per terra els mites sobre el tema i que desperdicien sense mirament (si vos interessa el tema, podeu aprendre millor llegint el que li passa a la Daenerys Targaryen a la saga Cançó de gel i foc una vegada allibera els esclaus d’Astapor, Yunkai i Mereen). Per no parlar del mínim comentari al vici de Nancy a la continuïtat històrica entre l’Edat del Bronze/Almeria-Tartessos-ibers-romans-vàndals-àrabs, que a banda de ser recurrent pàgina a pàgina, cansa i deixa de tindre gràcia. Una altra oportunitat malgastada per a dir que és un error més que greu i del que passen impunement, i de tots els que he citat per ara, em sembla el més perillós. A veure si ho explique millor: es poden fer milers de bromes amb la història, però amb coneixement i sempre deixant més que clar que el que s’està contant és incorrecte. I ja seria òptim si s’aprén història llegint llibres d’humor que estiguen ben fets, com els còmics d’Astèrix. Perquè sabeu què passa? Que al final, el que més cala és el discurs que més es repeteix, encara que siga mentida, i no hi ha res en el que hi haja que anar més en compte com és el tema de la manipulació de l’identitat. A l’igual que el que més cala és que és un llibre per a no parar de riure. Per què si no ho repeteixen tots fins a la sacietat?
Perquè la novel·la en si és un cant al poc trellat, un relat sense connexió ninguna, on no hi ha un argument, només contar anècdotes per sistema, anècdotes que ja he dit que es repeteixen en la forma i en el contingut. Això de plantejament-nus-desenllaç es difumina en un rumb surreal. Que no es tracta de que no m’haja agradat perquè siga trasgressor, és perquè no veus un sentit més que contar el que la ment distorsionada d’una americana pot pensar. Perquè Nancy és de tot menys una persona apta per a fer una tesi, almenys sobre el tema que vol tractar. No diré jo que tots els americans que venen ací a fer tesis són iguals, que no, però reconec que l’autor ha sabut trobar el rerefons, i és el dels prejudicis que té el de fora sobre el de dins. Però és una llàstima que eixe únic punt positiu que jo li trobe a l’escrit, salte pels aires per culpa del caràcter que ha volgut imprimir a la seua narradora i protagonista principal: una persona frívola a més no poder, ingènua fins a l’exasperació, i amb poca comprensió del món que l’envolta. Per no contar al nivell que deixa als andalusos, clar: eixits, aprofitosos, curts, alcavots i seductors, bregadors… Tot siga dit, justificant-ho per la base tartessa. El peix que es mossega la cua, el súmmum del sense sentit.
Si voleu llegir novel·les anecdòtiques sense argument i amb un sentit de l’humor i una otrografia més cuidada, millor la de Les nits perfumades de Manel Joan i Arinyó (on va a parar); si el que vos agrada és el tema dels tòpics i les confusions que generen, a mi em va agradar més La felicidad es un té contigo, de Mamen Sánchez, o fins i tot podria arribar a acceptar (però per comparació només amb La tesis de Nancy, no perquè m’agradara, que no ho va fer massa), la de Chris Stewart, Entre limones, tòpic entre els tòpics, però almenys l’autor és britànic i sabem per on poden anar els tirs.
Com heu pogut comprovar, ha sigut una novel·la que m’ha donat més disgustos que altra cosa. Sé que he de llegir més tranquil·la, però no em fa gràcia que es toquen aquestos temes d’una manera tan insensible, dels que crec que tenen un passe però fins a cert punt. Errors greus de l’editorial, de l’autor, dels professors que segueixen obligant a llegir i de la gent que no fa més que repetir com un lloro el que ha vist a la coberta o a les xarxes. Per favor, siguem un poc més crítics davant aquesta classe de llibres.
Avís per a navegants: hi ha segona part del llibre. Ho dic perquè estupefacta pel final, totalment obert i on l’autora ens emplaça per a més avant, he estat buscant a les xarxes el motiu, més que res perquè semblava raríssim que un llibre puguera acabar així. Crec que el segon volum, on ens acaba de contar l’educació de la protagonista, Tambu, i la vida de la seua cosina Nyasha, sa mare i les seues dos ties, es diu Las cuatro mujeres que amé. No estic del tot segura, ja que he sigut incapaç de trobar un mínim resum.
Una vegada feta la advertència, ja puc dir que és un llibre que m’ha agradat molt. Ha sigut una lectura ràpida, lleugera, addictiva i malgrat les tristeses, molt fresca. Tambu, una de les filles d’una família camperola molt pobra de l’antiga Rodèsia (estem en els anys 60), ens relata el procés pel qual accedeix a una educació i a una transformació personal. De retruc, la xiqueta és testimoni de primera mà de tots els esdeveniments que viu el seu entorn personal, sobretot centrant-se amb les dones (negres), els conflictes amb els seus marits per qüestió de la divisió sexual del treball, i el que suposa estar escolaritzat, a grans trets.
Podríem dir que és una novel·la de grans figures femenines. Mentre que el personatge masculí per excel·lència és Babamukuru, que és tractat com un déu, per la seua condició de cap de família però també de sustentador i del càrrec que ocupa (el director d’una missió propera, on va Tambu a estudiar), trobem tot un seguit de personatges femenins amb uns caràcters més que marcats, forts i valents (Nyasha i Lucia, dues genialitats), que defensen la tradició, sí, però amb una certa dignitat per a la dona, que ha d’ocupar un lloc a la societat, i que és necessari que siga escoltada i presa en consideració.
De rerefons, la supremacia blanca, la pobresa extrema, tradició versus modernitat, la pèrdua o la mescla d’identitats, el patriarcat absurde, la desnutrició o el cristianisme, són alguns dels temes que envolten la trama, tràgica en alguns punts, còmica en altres, i sempre regats amb els pensaments cada vegada menys infantils i ingenus de Tambu. La veu de la sensatesa sempre vindrà de la mà de dos personatges que m’han paregut tot un encert, tant Nyasha, la cosina, com Lucia, la tia, dues dones que són del tot menys pusil·lànimes, però que són de les més mal vistes per la família, pels seus comportaments masculins.
Tant Icaria com Intermon Oxfam són dues editorials molt arriscades a l’hora de posar a l’abast aquest títol, perquè no cal que ho diga, però el coneixement que tenim sobre literatura africana és més bé limitat (només alguns autors egipcis, i sempre homes, si m’apures), així que sense deixar de banda aquesta proesa, m’agradaria aportar dues crítiques que pense que podrien haver enriquit el text i la lectura. En primer lloc, al llibre li falten notes al peu de pàgina. Recorde per exemple els de Mo Yan, autor xinés guanyador del premi Nobel de literatura, que tenen a l’inici un capítol introductori amb un diccionari de termes i d’anotacions respecte als modes de vida i costums del país, molt útils per entendre alguns aspectes de rerefons que si no es coneix bé la cultura, queden despenjats per al lector forani. Pense que alguna cosa similar hauríen d’haver fet ací, o almenys, com ja he dit, haver traduit les paraules del shona (que no entenc per què unes estaven en cursiva i altres no). En segon lloc, més d’una vegada i més de dues he vist errors de tipografia (menjar-se lletres, afegir-ne d’altres), o fins i tot alguna falta accentuant algun “qué” que no tocava (p. 230). Aquestos detallets despisten un poc la lectura.
Però bé, al marge d’aquest últim detall, lectura recomanada per a aquells que vagen a la recerca de noms i escenaris diferents, sense massa ampul·lositats ni expressions pròpies de l'alta literatura, però amb problemàtiques, això sí, sempre comunes.
Segurament seré jo, però des de ja fa uns quants anys, tinc la literatura francesa entrevessada. No suporte a Katherine Pancol, ni a Marc Levy, ni a Anna Gavalda, ni a Françoise Sagan. Novel·letes fàcils malgrat la seua llarga extensió (en la seua majoria), d’arguments puerils, amb personatges sense cap complexitat o prenent el clitxé de més a la mà, i èxits de súpervendes. Per això em vaig prometre ja fa temps no tindre res a veure amb ella. I és més que probable que cometa algun error i em deixe de costat algun autor que valga la pena: ben mirat, Fred Vargas m’agrada, però l’últim que he anat llegint d’ella tampoc m’ha acabat de convéncer, però per altres motius diferents.
Joël Dicker no és francés, així que no podria incloure’l estrictament parlant en aquesta llista negra. Però, aquest totxaco (i perdoneu l’expressió) ha estat premiat per acadèmies franceses i/o francòfones. Així que… em permetré aquesta llicència. Aleshores, per què perdre el temps amb ell? Pel simple fet de poder opinar del llibre del moment. I allà que vaig.
Crec que de tots els trets que he nomenat en el primer paràgraf es donen en major o menor mesura en aquest llibre. És més, i qui m’ho anava a dir: el que tenen Els ulls grocs dels cocodrils, I si fóra cert, Voldria que algú m’esperara en algun lloc o Li agrada Brahms? i que La verdad sobre el caso Harry Quebert no té (i això és un punt al seu favor, i això que em costa admetre-ho) és l’O-R-I-G-I-N-A-L-I-T-A-T de l’argument. I ho deletrege fent un joc amb el llibre, i qui l’haja llegit ho entendrà. Sí, Harry Quebert no és, en absolut, original.
Imagineu-se el funcionament d’una liquadora: agafes un poc de Nabokov per ací (només una mica, com si li posàrem gingebre, que amb poc és suficient), després li poses la ració grossa de David Lynch per allà (una gran pera, que li donarà el sabor i la textura), i si vols, com a complement li poses a Truman Capote, només per completar (com les carlotes, que li donen el contrapunt), et voilà! Tens una mescla d’un conjunt de coses que no tenen per què desentonar massa. Açò és La verdad sobre el caso Harry Quebert. I quasi que m’atreviria a dir que el pes del que hem dit pera, o siga, David Lynch a Twin Peaks, és el que s’emporta la palma. Nabokov pel nom de la criatura, Nola de Lola, però a més per l’absurditat de deletrejar el seu nom en moments més inoportuns i fer algun paral·lelisme amb l’inici de Lolita en un punt de la novel·la. El de Twin Peaks ja és de traca: no sols tenim un bosc, un llac i un assassinat d’una adolescent, amb una persecució fantasmagòrica a través d’ell; després tenim una caseta apartada de tot i relacions clandestines, amb una xiqueta, aparentment perfecta, rossa ella i tot un encant, que amagava un terrible secret; la frontera amb Canadà, a un tir de pedra; noms de personatges que també trobem a la sèrie (he de reconéixer que alguns són secundaris, però ahí estan), com Donna, Bobby, Cooper i Harry. A la cambrera jove li diuen Jenny, nom amb cert paregut amb la guapa Shelly de les muntanyes bessones. I tampoc podia faltar un pobre diable deforme, i una gran moto de l’estil de (l’infumable) James. Ah! I el restaurant, el “diner” que serveix hamburgueses, pastissos i café aiguat des de primera hora del matí. L’element capotià ve amb el silenci: comunitats on es coneixen tots, tots saben el que ocorre dintre de les quatre parets de cada família, però ningú parla. Per supost, poseu la vostra dosi de La niña del exorcista, també, perquè mai se sap.
Ja centrant-me en l’argument pròpiament dit, tenia els meus dubtes sobre si 661 pàgines anaven a valdre la pena. Normalment els llibres massa grossos tenen aquestes coses: i sí, ho he confirmat. La novel·la es fa tan repetitiva, torna tant sobre les mateixes coses i el més important, es deixa coses de banda que canten la Traviata, i que de fet, es reprenen al final, quan penses que ja està tot clar, que al final resulta cansat continuar llegint. Sobretot, les seues últimes 100-120 pàgines, on passem de tindre un sospitós inicial a tindre’n cinc, que van canviant a mesura que sorgeixen noves hipòtesis i noves preguntes (sense fi). Sense nomenar el llenguatge senzill, d’anar pel carrer, que s’empra al llarg de la novel·la, i també, oh! sorpresa! als fragments que es recullen a la "gran" novel·la de Harry Quebert, Los orígenes del mal, que fan que t’entre vergonya aliena. Això era una "gran novel·la", de veres? Al final, per una de les poques coses que li he tret trellat a aquesta història és per veure el procés de fabricació d’un best-seller, cosa que rares vegades et conten. S’estarà burlant l’autor de si mateix? O el que em toca més el nas… s’estarà burlant dels seus lectors?
I si amb açò no estava tot dit, falta la millor part, i és la falta de coherència no sé si del traductor, del corrector, o de qui siga que s’encarregue d’aquestes coses, a l’hora de posar en cursiva determinades expressions en anglés i no altres, i de traduir-ne unes sí, i altres no. Per què “brainstorming” (p. 533) no ha d’estar o traduit o en cursiva i “gardenparty” sí (en cursiva). O l’expressió llatina “motu proprio” (p. 630) , que en qualsevol manual, llibre, pàgina d’internet està en cursiva, ací, no ho està. Per no dir, i açò sí que m’ha semblat una errada de nivell B1 de francés, el que a la pàgina 600 tradueixen horriblement com “la sección de perros atropellados” (algú a la sala que conega aquesta secció a un diari, per favor? Ningú?) és, ni més ni menys, la secció de successos, el que en francés es diu des chiens écrasés. Més alguna que altra estructura que em sonava rara i que no he subratllat per no ser meu el llibre, però que en el seu moment no li vaig donar cap importància. En fi, en aquest sentit, una edició bastant pobra. I això que d’Alfaguara no m’ho esperava per a res.
En conjunt, puc arribar a entendre que aquesta novel·la per llegir al costat de la voreta de la mar, per desconnectar i de llenguatge fàcil haja funcionat entre el gran públic, com ho va fer El código da Vinci. Però no s’espereu molt més els qui aneu buscant la novel·la de l’any, conforme es va enunciant. És el que és: un producte amb una caducitat. Ja veureu qui s’enrecorda d’ella d’ací un temps. Afortunadament, jo ja l’he passada. Ara a altra cosa.
Mentrestant, ací deixe per a fer un sentit homenatge a la rabiosa Laura Palmer i a tots els habitants del Twin Peaks de Lynch la bonica intro d’una de les millors sèries de la història. Per cert, Lynch, ja han passat els 25 anys que Laura li va enunciar a Dale Cooper que es produiria el seu següent encontre. Quan el presenciarem?
Nota: la casualitat ha vogut que precisament hui, el dia que escric aquest post, es cumplisquen 24 anys de l'emissió del primer capítol de la sèrie.
Fa tres o quatre anys, en un club de lectura, vaig tindre l’ocasió de conéixer Manuel Baixauli. A propòsit de L’home manuscrit, ens avançà que ja estava immers en l’elaboració d’una nova novel·la, i quan ens contà el tema i per què estava treballant en eixa direcció, ens deixà a tots ben embruixats amb les seues paraules. Sap guanyar-se el públic, el de Sueca. El motiu central anava a ser la seua pròpia experiència patint una rara enfermetat i com estava sent la seua recuperació.
La cinquena planta va eixir editada fa un parell de mesos, així que no m’ho vaig pensar. Tenia ganes, i moltes, per saber amb tot detall com havia sigut eixa vivència tan crucial, pel desconeixement de la síndrome i per veure com se n’havia sortit. Clar! Jo havia sigut una de les primeres persones privilegiades en saber en què estava enfrascat el geni de la Ribera Baixa!
Estic encara un poc bocabadada, perquè la lectura ha sigut dura i intensa, de vegades arribant, des del punt de vista personal, a tocar massa aspectes de la meua intimitat; així, com a lectora, aquest llibre ha exigit massa de mi mateixa i per tant ha suposat un desgast. Estic esgotada. Sobretot la primera part ha sigut una pallissa mental, pàgina rere pàgina, per contar, en primera persona, el que suposa estar irreversiblement malalt, a la vora del penya-segat. Però bé, deixem les qüestions particulars a banda.
Plantejament, nus i desenllaç. Les parts clàssiques d’una narració i que a tots ens han ensenyat fins a la sacietat a classe de literatura. No es pot dir que Baixauli no les complisca, però ho fa a la seua manera. Al ser una obra autobiogràfica, tot comença amb una enfermetat (la de B, l’autor) i la posterior estada a un Sanatori; segueix amb les seues obsessions (no només la cinquena planta); i no vaig a donar ni una pista de com acaba. Si és que acaba. Amb la recurrència de certes imatges metafòriques (el bosc, la casa d’Albalat - com m’agrada eixa casa! -, els éssers deformes, els personatges rars, el sabó de pastilla, la cervesa fresca), la soledat del personatge principal, el sexe i el límit permeable entre realitat i ficció, m’ha recordat a Murakami (sí, al final jo mateixa tindré les meues obsessions). La diferència bàsica és el llenguatge: el control del vocabulari i la pulcritud en l’estil és absolut per part del nostre veí.
L’obra en si m’ha agradat; m'esperava altra cosa, encara que així i tot l’he llegit amb certa curiositat i un punt de gust. No obstant, crec que en ocasions Baixauli divaga massa i resulta difícil de seguir, fins al punt de desitjar arribar a la fi, perquè no acabes d’albirar quin és el sentit de tot plegat. Potser simplement ser escriptura, i punt. Ser contenidor, suport i teràpia, conforme feia Orofila amb els seus dissenys, o Fix amb la música. No havia prou, amb descarnar les parets d’una casa? No, calia anar més enllà, i veure com és la vida després del Guillain-Barré, veure com es materialitzava L’home manoscrit, com es complien els desitjos al bosc dels possibles.
També m’ha “sobrat” algun xicotet relat sobretot a l’últim quart del llibre, que en principi no tenia res a veure amb els personatges principals (que en són molts, i variats). M’han semblat bonics, però per què no deixar-los per a altra publicació?
En canvi, incloure algunes frases per a subratllar (sobretot les de l’inquietant Timoteu), i per què no, els personatges apartats de la seua novel·la més coneguda, m’ha semblat del més original, així com fer de la seua mateixa experiència un relat que fluctua entre la poesia i la filosofia, la narrativa i l’autobiografia.
B s’autodenomina a si mateix “l’home pedra”. No estic en absolut d’acord amb aquesta definició (motivada pels símptomes de la dolència), ja que les pedres per ara no tenen cervell i per tant ni pensen ni pateixen. A més, podria apostar que la vida interna de Baixauli és molt més intensa que la majoria de mortals. El que sí em queda clar és que qui s’aventure amb aquest volum, que s’ho pense dues vegades (no és una lectura fàcil) i sobretot, que s’ho sàpiga dosificar.
Atzavara: planta de la família de les agavàcies, de grans fulles basals, rígides i carnoses, espinoses, i amb una gran panícula floral portada per un robust escapus que es desenvolupa un sol cop, als deu o quinze anys de vida de la roseta foliar, originària de Mèxic i extensament naturalitzada a la costa mediterrània (segons el diccionari de l’IEC)
L’atzavara es transforma en la millor metàfora d’aquest llibre tan particular de l’autor català: espinós a l’igual que carnós, i amb unes flors que estan ahí, a l’aguait. Només cal esperar uns deu o quinze anys per veure la bellesa salvatge d’aquesta planta mexicana, que a les nostres terres és més un element ornamental que una altra cosa.
Disfressada amb tocs d’humor, aquesta història és tràgica i amarga. I el que és pitjor: després de més de 50 anys de la seua publicació, és més actual que mai. Qui ho haguera dit? La història inacabable d’un exili forçat per causes majors, en aquest cas per motius polítics, i que per tal de sobreviure d’una manera digna, un s’ha d’adaptar al país al que va, en principi només temporalment, mentre l’enyor de la terra promesa, la seua, es fa patent en cada gest i paraula que pronuncia. Sempre està l’esperança de tornar, sempre s’actua per a que cada moviment siga un dels últims passos que li resten, però sembla que és més bé al contrari, i sense voler, emportat per la voràgine del país que acull, les petjades que es deixen són més bé les pròpies d’un cranc.
No és violent, això? No ens equivoquem: el que conta Pere Calders en veu de Joan Deltell encara ocorre a les nostres cases. Per desdir alguna ministra, els joves no ens n’anem per esperit aventurer, ni mobilitat exterior. Ens estan exiliant, ens obrin les portes amablement i ens demanen que ens n’anem (per a no tornar). No vull parar-me a comptar quants amics s’han vist forçats a buscar-se la vida lluny de la seua gent, perquè la xifra em donaria vertigen. És més: cada dia veig més proper el haver d’anar-me’n jo. No comprenc el mal que li hem fet a la societat i als polítics per a que ens tracten així, i per què, en canvi, es queda un perfil molt concret a casa nostra. Això, tot plegat, com dirien els d’Orxata, és violència.
Però la violència no acaba ací: també la trobes quan arribes, quan et consideren un pobre mort de fam, quan pensen que et poden explotar per la teua condició de desesperat, quan l’únic que fas és trobar a faltar la teua família i pensar quan agafaràs l’avió de tornada a casa. En definitiva, l’exili és el pitjor que uns polítics despietats li poden fer a la seua societat, perquè creen persones frustrades, que al mateix temps s’emporten el seu talent i la seua riquesa fora de les seues fronteres. Exili és mediocritat moral i econòmica per a les persones que el promouen.
Tornant a la frustració, el personatge principal de L’ombra de l’atzavara és el màxim exponent d’aquest sentiment. També impotència. I com no, la reflexió amb potes de quina actitud és la millor a l’hora d’enfrontar-se a un dilema com aquest: o portar la teua lluita com una motxilla al lloc on el teu cos s’ha deixat caure, o lliurar-se a la corrent i gaudir de les vistes.
La meua relació amb Deltell ha fluctuat entre la simpatia, passant per la compassió, per a acabar amb un gran desacord i incomprensió. El més trist de tot és que és una obra divertida (al principi), plena d’ironia. Els malentesos entre les dues cultures no fan més que treure’ns somriures, quan no carcallades, però a poc a poc l’ingenuïtat de Deltell se’ns fa incòmoda, i es va transformant en incredulitat amb actituds que el lector més bé censura. Per què cedeix i es fa partícep en la voracitat del sistema? Per què no és capaç de fer-se respectar? Per què s’aboca ell sol a la trampa mexicana, tant per la seua vessant personal com per la professional? He de reconéixer que és l’únic però que li pose a aquesta novel·la. Deltell m’ha arribat a exasperar en més d’una ocasió. És inevitable pensar que si a la primera s’haguera plantat, altre gall li haguera cantat.
Així i tot, llibre altament recomanable, diria que quasi necessari davant la cojuntura a la que ens han fet arribar. Mentrestant, vaig resant per què no m’haja de separar gaire de l’ombra dels tarongers. Encara que per a això, primer hagen de canviar moltes, moltes coses.
Amb aquest títol, era més que
evident que Ivan Ilitx anava a morir. De fet, al primer capítol, i sense conéixer-lo
de res, assistim a la vetlla del seu cos, i al relat de les seues últimes
terribles hores en boca dels seus companys de feina, més interessats en qui
ocuparà el seu lloc ara que ell ja no està, i qui anirà a jugar la partida de
vint que tenien pendent.
Malgrat això, la tensió es manté
perfectament fins el final, a l’espera de la dama de la dalla. Perquè realment
el més important per a nosaltres (no per al pobre Ivan, és clar) no és l’enfermetat
i la degeneració física en si, que també, sinó més bé tot el procés mental del
seu protagonista a l’hora d’enfrontar-se a la vida i a la mort. Ivan Ilitx és
un burgés rus decimonònic de manual, amb aspiracions materialistes, que pensa
que a través d’una bona posició (i el que ell considera una bona feina) pot
aconseguir alguna cosa similar a la felicitat: lluita per tindre la plaça que
ell pensa que es mereix al jutjat, lluita per tindre la casa perfecta. I després,
què li queda? Una dona amb la què s’ha casat perquè en el seu moment la va
considerar el suficientment bonica, però del que no està enamorat en absolut;
una filla que està més preocupada per anar al teatre i vestir les millors teles;
un fill que ni tansols pot arrimar-se a son pare. Uns companys de feina que
anhelen ascendir en el treball, i que la seua desaparició suposa més
avantatges a l’hora d’aconseguir els seus objectius. Però, malgrat això, Ivan era feliç, perquè tenia una vida dintre
dels paràmetres del desitjable, del socialment ben vist.
Realment no sabem quin és el
detonant de l’enfermetat d’Ivan. Ell pensa que una caiguda col·locant una
fabulosa cortina. Jo pense que com quasi sempre, la seua falta de plenitud
vital va ser el que li va provocar la decadència. La seua ment, en el fons, no
estava contenta amb la vida que en teoria havia d’aportar-li tot, i el seu cos
es va fer ressò. A partir d’ací comença el més interessant d’aquestes escasses 100
pàgines: la manera que té Ivan per fer-li front a l’enfermetat. I no és una
fugida cap avant, conforme fa Walter White a la primera temporada de Breaking Bad, més bé tot el contrari. S’obsessiona
amb el que ocorre en el seu cos, en cada símptoma, en cada dolor, fins al punt
d’acabar tancat a sa casa i dintre de si mateix, fent insuportable la visió de
la seua pròpia família, que només espera que arribe el fatal dia (i no vaig a
continuar amb els paral·lelismes de la més que genial sèrie eixida del cap de
Vince Gilligan).
Ivan veu passar les hores, compta
els minuts. S’aferra a un dels homes del servei, Gueràssim, pensant que és un
dels pocs que li pot alleujar el sofriment. I qual últims segons de vida, veu
passar la seua existència com a una pel·lícula, però detenint-se en els
detalls, pensant que potser tot allò que va fer no va ser el més correcte. Se’n
penedeix potser d’haver escollit aquella feina, sense analitzar que era el que
s’esperava que ell elegira. Potser també haguera volgut no casar-se en la
primera que va passar, voldria haver tingut un poc més de paciència per haver
trobat alguna dona que li moguera alguna cosa per dins, encara que entenc que l’amor
romàntic, tal i com entenem hui en dia, és una cosa relativament recent. I
finalment arriba a la conclusió de que la mort li donarà la solució i el
desitjat descans. Encara que li té por, i de vegades al·lucina que la veu en
algun racó de la casa, esperant-lo, pacient.
Tolstoi ens presenta una obra
molt dura i plena de tocs d’atenció, cosa que és memorable si tenim en compte
la seua brevetat, el que encara fa més gran la seua lectura. I com tots els clàssics,
no fa més que confirmar que els temes que tracta no tenen data de caducitat. No
només les reflexions entorn la mort i que hem de gaudir de cada dia de la
nostra existència, sinó també el que ja he deixat caure un parell de vegades, i
és plantejar-nos si val la pena fer el que la societat o el nostre entorn espera de nosaltres: hem de lluitar per allunyar-nos
dels convencionalismes, del que està ben vist. Educa’t, troba una feina
respectable (que et va a esclavitzar), coneix la dona o l’home perfecte,
hipoteca’t, casa’t amb la major pompa possible en una cerimònia de 300
convidats, tin criatures, ves a casa després de treballar, tin un cotxe i un
gos. En definitiva: queda bé davant del personal i aparta les teues il·lusions
i manera de fer les coses, així els demés parlaran en teoria bé de tu, perquè
has portat les teues coses conforme s’han
de portar hui en dia. I al final, què et quedarà? El teu pensament,
assetjant-te i requerint-te si el que has fet ha servit per a alguna cosa, si en
resum has pogut riure tots els dies de la teua vida. I si no, en els últims
moments sempre ens quedarà el consol de que la mort ens està esperant al final
del camí.
A més, voldria fer una observació.
En el meu cas l’edició de Quaderns crema
és la que em va caure a les mans, i ja no és la primera vegada que advertesc
que aquesta il·lustre editorial no tria la millor de les portades per a un dels
seus volums. No entenc quina relació té col·locar un llapis a la cara visible
de la novel·la. Per a això, millor deixar la portada en blanc, no? Perquè
admitim-ho: com a quasi tot a la vida,
la primera impressió és el que compta, i més d’un (jo la primera) s’ha vist
atreta a agafar un llibre pel seu disseny. Pense que és una de les claus per què
un llibre a dia de hui arribe al lector. Està clar que això a Tolstoi
actualment li té igual i que a més al tractar-se d’un clàssic una bona portada
no és necessària, però hem de tenir en
compte que encara que no ens agrade, un llibre és un objecte car i que el
lector es mereix que es tinga cura de tots els detalls, començant per la
qualitat del que va a llegir, passant pel format de lletra, tacte del paper i
de la tinta, i com no, disseny d’edició, on la portada juga un rol essencial.
No sé si aquesta nota arribarà a algú de l’editorial, però no sóc ni l’única ni
la primera en advertir aquest aspecte tan incomprensible. Els més puristes
diran que com altres coses a la vida
l’important és l’interior i què més dóna, però jo conteste que ja que estem,
demanem, no? Fem ús dels bons artistes i il·lustradors que tenim a la nostra
terreta! La lectura d’un bon llibre d’aquesta manera podria convertir-se així en
un acte perfecte, no penseu?
Si aquest llibre tinguera una
banda sonora original, crec que Mort d’un
heroi romàntic de Manel seria una de les melodies i de les lletres més
adients per acompanyar l’estona que durara la companyia d’Ivan Ilitx a les
nostres vides. Gaudiu-la també.
Un cosí de ma mare
tenia un bufet pròsper a la ciutat.
Fa molt anys van enviar-m’hi com a jove passant d’advocat.
Vaig trobar una cambra senzilla: una taula, un llit, un mirall
i arribava que era nit tancada,
que en alguna taverna del centre s’havia fet tard.
Al replà la senyora Manresa passava les hores cosint,
però aquell dia semblava alterada va apropar-se nerviosa i va dir:
“Disculpi, no sap com odio venir a demanar-li favors.
L’inquilí del 3r aquest migdia estava com boig i ara pico i no respon...”
A la llum d’un immens canelobre vaig obrir-me pas en la foscor.
Avançant entre ombres de mobles repassava les habitacions.
Vaig sentir uns gossos que somicaven, vaig seguir la pista dels plors.
I, senyors, com sabran vaig trobar-me
un gran heroi romàntic mort al menjador.
I tenia una nota ridícula arrugada entre les mans
plena de dits que jugaven amb trenes de postes de sol i donzelles a lloms de
cavalls.
Poc després l’inspector s’apuntava el contacte d’un familiar,
un germà que vivia a la costa amb qui celebraven els sants.
Van tancar-li els dos ulls amb tendresa, van tapar-lo amb un llençol blanc.
En silenci tothom glopejava el te verd que havia escalfat la mestra del quart.
Un mossèn va pregar un pare nostre amb un fil de veu mort de son,
al costat vam reunir-nos els homes per mirar de treure el cos.
I estirant d’uns turmells sense vida vaig sortir d’aquell menjador,
la senyora Manresa patia “per l’amor de Déu, vigili’n amb els cops!”
Al carrer la carrossa esperava, el cotxer es distreia observant
uns soldats de permís que cantaven sota la llum dels fanals.
Vam contar fins a tres per fer força per pujar el cadàver a dalt.
Un vent fred va gelar l’aire, un fuet petant amb mandra va fer arrancar els
cavalls.
I seguia amb la nota ridícula arrugada entre les mans,
plena de crits en el buit, de desigs violents,
de tempestes que enterren vaixells dins el mar.
Plena de dones rient d’uns sanguinolents
de bellesa que no deixa espai per pensar.
Plena de muses ferides per sempre
per claus rovellats en cançons de poetes vulgars.
Plena de salts infinits on t’esperen immòbils,
per si vols passar-hi, uns gimnastes de glaç.
Plena de besties bavoses a punt d’enfrontar-se
en combat desigual amb els presos cristians.
Plena de nens espantats que miren
si arriben els pares sota la pluja constant.
Plena de joves erectes que arramben
pubilles guarnides pel ball del diumenge de rams.
Plena de braços que s’alcen i paren un taxi
sortint de sopars amb amics que se’n van.
Plena de “Creu-me ho intento, però a estones
sospito, morena, que això no s’aturarà mai.”
Després del repàs que li vaig
pegar l’altre dia a les novel·les d’estiu i als best-sellers escrits per periodistes nòrdics volia llevar-me el mal
sabor de boca amb una de les escriptores sueques que més m’agraden, Maria
Gripe. I no d’ara: des de fa més de 15 anys. Los escarabajos vuelan al atardecer, junt Agnes Cecilia o Aquellas
blancas sombras en el bosqueconformen
tres de les meues lectures preferides d’adolescència.
Fa un temps vaig decidir adquirir
les obres que més m’havien fet introduir-me a la literatura, sobretot les que
m’acompanyaren agafant-me de la mà, arrossegant-me així a móns meravellosos i
desconeguts, i a poder ser en edicions originals dels anys 80 o 90, ja que la
majoria les prestava de l’escola o de la biblioteca municipal del meu poble.
Com no, això em portà a anar darrere de les fires de llibre de segona mà, a la
recerca de volums no massa maltractats pel pas de les estacions, que em
portaren records que edicions noves difícilment podien fer-me rememorar. No
podien faltar La historia interminable
de Michael Ende, El pequeño vampiro,
de Angela Sommer-Bodenburg, o l’entranyable Charlie y la fábrica de chocolate de Roald Dahl.
Los escarabajos vuelan al atardecer
havia d’estar per necessitat. I quan el vaig trobar (en aquest cas, en una
edició de l’any 2011!) no vaig poder resistir la temptació de tornar a
llegir-lo. I ja vos dic que no ens hem de deixar portar per les etiquetes que
ens marquen les cases editorials: literatura juvenil? Clar que sí! Però també
per a adults. Vaig disfrutar com una enana.
Què difícil que és per a un llibre suportar una segona (en aquest cas, tercera
o quarta) relectura! Vaig gaudir quasi més que quan la vaig llegir les primeres
vegades: les dades prenen una nova dimensió, ja que el nostre nivell de
comprensió del món (i d’ubicació) és diferent, i veus com està tot perfectament
tramat i pensat. Les aventures dels tres protagonistes, Jonás, Annika i David
es creuen amb les vides encara molt presents d’Andreas i Emilie. El factor
màgic (les plantes), el valor simbòlic (la partida d’escacs), la història en si
(un exòtic viatge a Egipte, entre altres) i l’entorn, creen una atmosfera digna
d’una novel·la negra de primera línia, amb alguns passatges d’un lirisme
commovedor.
La imaginació és
molt poderosa. Quan llegia en el seu moment la descripció que es fa d’aquella
magnífica casa, la quinta
Selardeschen, em venia a la ment una casona immensa, abandonada i envoltada
d’heura enmig del no-res que coneixia de vista per passar davant d’ella des del
cotxe. Des d’aleshores, cada vegada que he tornat per allí, recorde amb estima
el llibre i l’estona passada entre fulles grogues d’aquella història d’amor. De
fet, quan m’he tornat a llegir el llibre tant de temps després, he tornat a
associar aquella casa amb la de la novel·la, encara que el pas dels anys ha
empitjorat l’estat en si de l’edifici, menjat més encara per l’heura i
enderrocat en part, però també el seu paisatge, ara envoltat de centres
comercials i anuncis horribles de carretera.
Jorge Manrique diu
que cualquier tiempo pasado fue mejor;
crec que és un error pensar així de manera sistemàtica. Però en aquest cas, no
sé si per l’enyor o per l’idealització, em dóna llàstima veure en què s’ha
convertit la meuaquinta
Selanderchen, o veure el tipus de llibres que ara llegeixen molts menuts i adolescents.
Mentrestant, adquirint aquestos records en forma de literatura, intente posar
remei, per a que, per què no, en un futur veure disfrutar en primera persona a
altres que vindran, esperem que ben aviat.
