Barbara Baynton – Estudios de lo salvaje

Porte tres dies pegant-li voltes al cap sobre què contar-vos d’aquesta agrupació de relats més o menys curts, protagonista del post de hui, i no he arribat a moltes conclusions. De tota manera, intentaré posar ordre als meus pensaments, a veure si traguem alguna cosa en clar. 

Vaig arribar a aquest volum d’Impedimenta atreta com una abella a una flor preciosa. La coberta és suculenta i bonica, i sé que hi ha una història increïble al darrere, en relació a la pintora que la va elaborar. L’argument em semblava innovador i reptador per a un escrit de finals del segle XIX: les dures condicions de vida dels nous habitants de la gegant illa d’Austràlia, relegats a un limbo sec i polsós, ple de circumstàncies extremes de supervivència. I si aquest medi era tan hostil (encara ho és hui en dia) imagineu-se per a una dona, per no parlar dels malparats aborígens. 

Els sis relats són el retrat de l’horror fet vida, i també mort. En ells, una visionària i incompresa Barbara Bayton posa de relleu que res era fàcil per als nouvinguts, una quadrilla de grotesques personalitats malcarades, afamades i enfeinades. Tampoc per als seus animals, sobretot els gossos i les omnipresents ovelles i cabres, actors secundaris. Moltes vegades, mentre llegia, em venien al cap aquells paròdics personatges dibuixats per Goya: la pobresa, la falta de dents i la deformació que dóna un estil de vida gens còmode en un entorn que no fa més que rebutjar-te. Els protagonistes són homes i dones, però sobretot aquestes últimes, que van viure encara de manera més rigorosa la criança, la cura de la casa i del bestiar. I per damunt de tot, la violència exercida sobre elles, quasi sempre soles a casa, amb el fàcil que resultava espantar-les, amenaçar-les, abusar-ne, violar-les i matar-les. Especialment durs són els relats de La compañera de Squeaker o El instrumento elegido, on has d’agafar aire per a seguir llegint. 

Després d’acabar, et quadra que no vulgueren publicar aquestos relats en aquella època. Es deien massa veritats incòmodes, impròpies per a fomentar el nacionalisme nasquent. Els personatges són tan àrids, secs, hostils i violents com aquell bush, escenari de totes les històries. És com aquella metamorfosi en el medi de la qual parlàvem a La vegetariana, o fins i tot amb La dependienta, però diferent. Reconec el valor i la valentia del que va osar fer Barbara Baynton als seus relats, però no per això m’han agradat del tot. No havia treva. Algú em pot dir que a l’Austràlia de meitat del segle XIX tampoc hi havia. Però em falta l’esperança. No es troba enlloc. És una lectura trista i que t’enutja. Genera moltes sensacions horribles. Potser ací es troba el poder de Barbara Baynton. No ha sigut fàcil de llegir. Ningú va prometre el contrari.

Sakaya Murata – La dependienta

Perdoneu l’expressió, però com diguem a València, mãededéu la bomba que porte hui en forma de llibre! El cos em demanava novel·la japonesa des de feia setmanes, però no volia tornar a llegir a la Nothomb, que sabeu que m’encanta, sinó alguna cosa més sinistra i a la vegada íntima i preciosista. Així que per pura casualitat (de vegades em passen aquestes coses), vaig entrar al Twitter i algú recomanava aquesta novel·la d’una autora nipona que pel que deia, havia triomfat amb diversos premis amb aquest mateix relat. No ho vaig pensar més. I ja ho puc dir: quin encert!

Anem a pams: La dependienta conta un moment molt puntual de la vida de Keiko Furukura, una dona de 36 anys que treballa a una botiga de comestibles per hores, les denominades konbini. Nota al lector: açò al Japó està molt mal considerat, ja que es veu com un treball només per a estudiants o per a mestresses de casa que han de contribuir a l’economia domèstica perquè la feina dels seus marits és un fracàs. Tanque nota. Furukura està totalment entregada al seu treball, i fins i tot gaudeix d’ell: el veu una manera de moure’s entre una societat que sempre l’ha considerada rara i un poc freda. Quan està en societat, el seu entorn no accepta i li pregunta per què continua treballant des de fa 18 anys a un lloc de tals característiques. Un dia, a la botiga, s’incorpora un nou dependent, l’estrafalari Shiraha, que comença a donar-li veu alta, d’una manera molt vehement i poc adient si voleu, als pensaments que des de sempre han estat amagats dintre de Furukura, de manera que aquesta comença a replantejar-se la seua existència i la seua identitat.

Aquesta síntesi extensa vos pot semblar un poc anodina, però per darrere de les prestatgeries de la konbini que és aquest llibre hi ha un món de desperdicis i envoltoris amb productes podrits per dins que paga la pena obrir un per un. Fan molta pudor si els parem l’atenció necessària, però així i tot, estan plagats de situacions absurdes i àcides que ens sorprenen per a bé, i ens animen a continuar sota les brillants llums de la botiga. He llegit que La dependienta és una novel·la de crítica social, i no puc estar-ne més d’acord: cada pàgina és un dard a la societat japonesa, una reflexió que també es quedava a les vies subterrànies d’Underground, de Murakami - l’obsessió per la feina, la total identificació de l’empleat amb l’empresa, les vides solitàries i apagades, la vida social amb els companys de treball i la beguda…

Crec que des de La vegetariana de Han Kang no llegia res igual. De fet, aquestes dues se semblen en moltes coses, a pesar de ser tan diferents. M’encanta la simbiosi en l’entorn de les dues protagonistes a les dues novel·les, la crueltat del que conten, que no pot ser una altra cosa que el símptoma del canvi que està a punt d’estallar a Orient i que encara a dia de hui roman latent, callat, però ferotge i a flor de pell. És una crida d’atenció, de socors si voleu. Aquest sistema no es pot mantindre, no ens poden tractar com a productes i força de treball bruta sense que açò no tinga conseqüències per a l’individu primer, com a societat després.

Em deixe moltes coses per a comentar d’aquesta meravellosa novel·la d’inadaptats, d’éssers al marge, de la recerca de la nostra individualitat com a persones, de la llibertat per ser com som i del qüestionable rol que ens exigeix la societat. A tots. De com a persones massa sensibles els pot passar factura. Tots tenim una Keiko Furukura o un Shiraha al nostre interior. I jo no sé què passarà quan es desperten.

PD: Vos deixe ací algunes línies que vaig subratllar del llibre, per a que vegeu per on van els tirs en aquesta novel·la. Menys la primera cita, la resta prové de la boca incisiva i no del tot desencaminada del transtornat Shiraha. 

La gente se cree con derecho a escarbar en aquello que considera raro hasta dar con una explicación.

Las personas que no aportan nada a la comunidad son marginadas, como los hombres que no cazan o las mujeres que no tienen hijos. Aunque digan que la sociedad actual es individualista, quienes no se esfuerzan por establecer algún vínculo con la comunidad reciben toda clase de presiones y coacciones hasta que, al final, se les expulsa.

Sí, el manual existía desde siempre. Lo que pasa es que lo llevábamos todos grabado en la mente y no era necesario redactarlo. Volví a pensar que el modelo estándar de “persona normal” no había cambiado desde la Edad de Piedra.

Las personas que no aportan nada a la comunidad no tienen privacidad. Todos se creen con derecho a pisotear sus vidas con los zapatos llenos de barro. Las personas que no contribuyen a la comunidad, ya sea casándose y teniendo hijos o saliendo a cazar y ganando dinero, son herejes. Por eso los demás se meten constantemente en sus vidas.

- (…) Si salgo a la calle, volverán a violarme. ¡Eres un hombre! Trabaja, cásate y, una vez casado, gana más dinero, ten hijos. Sé el esclavo de la comunidad. El mundo te ordena que trabajes toda la vida. Incluso mis testículos pertenecen a la comunidad. Por el simple hecho de no haber tenido experiencias sexuales, te tratan como si estuvieras desperdiciando tu esperma. 

- Debe de ser duro. 

- Y tu útero también pertenece a la comunidad. Como no es útil, no le prestan atención (…).

Carme Riera – La meitat de l’ànima

Si vos dic que Carme Riera i Marta Rivera de la Cruz tenen una cosa en comú, potser primer vos sorpreneu per a acte seguit posar-vos les mans al cap i pensar que durant aquest temps m’he tornat xirivia. Insistesc: tenen una cosa en comú des del punt de vista literari, només una cosa. Les dues al·ludeixen a les seues respectives novel·les a un autor universal famossíssim, envoltat per un halo de misteri més que merescut. I ho deixe ací per a picar-vos la curiositat. Acabe el parèntesi inicial, si és que existeixen!

Ja endinsant-nos amb el tema de hui pròpiament dit, reconec que últimament en fa molta mandra el tema de la Guerra Civil espanyola. Sobre ella hi ha moltíssimes novel·les, les quals algunes les recorde amb molta tendresa i estima, com La voz dormida, de Dulce Chacón, o la saga d’Almudena Grandes, Episodios de una guerra interminable (ací i ací les dues que per ara he llegit). Totes elles són, al meu parer, imprescindibles. Però com ja deia quan em vaig acabar Inés y la alegría, el meu cap divagava per altres latituds i temàtiques - continua fent-ho-, i és per això que si arribe a saber abans de començar La meitat de l’ànima que aquesta novel·la tenia aquest marc de fons, potser no l’hauria començada.

No obstant la meua nul·la de preferència per aquest tema, crec que l’he encertat de ple. Ens trobem davant d’un relat d’autoficció (es pot dir així, no?), és a dir, l’autora de la novel·la és un dels personatges principals de la mateixa, al mateix temps que ens conta els seus avenços després d’haver llegit el contingut d’una carpeta que de manera misteriosa li fa arribar una figura masculina anodina. El que té dins li canvia la vida, i com a tal, la Carme Riera de La meitat de l’ànima escriu aquest text com un crit d’ajuda al lector per a trobar al remitent.

Així, l’escriptora es remunta als moments inicials de la seua vida, quan el seu pare i la seua mare encara vivien, allà per meitat del segle passat, i comença a nugar caps entre alguns records dispersos i per a ella incomprensibles. Gràcies a diversos viatges fets a Paris, el sud-est de França, Barcelona i Mallorca, Carme li donarà llums i ombres a la figura distant de la seua mare, una dona d’una gran bellesa i d’un caràcter particular, que es va moure conforme va poder durant la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, i que pel seu estatus familiar, va poder tractar de tu a tu amb tot tipus de persones, d’entre les quals destaca un escriptor arxiconegut, fins el dia de la seua misteriosa mort.

Al principi em va costar entrar en la trama. Però després se’m va fer quasi addictiva, sobretot pel personatge tan ambigu i difícil de la mare de l’escriptora. Una mare que crec que per fi, va poder perdonar i comprendre, i que va tindre un caràcter producte de les circumstàncies personals i polítiques del moment. Una víctima més, però també una supervivent.

Ací vos deixe algunes frases que vaig subratllar, però que no són totes les que són.

Em sentia hereva directa de l’àvia, de les seves històries que jo no havia fet sinó continuar amb la certesa de sentir que ella es perllongava en mi, com sentia que a través de les meves paraules es perllongaven d’altres dones de la meva terra encara que mai no les hagués conegut: besàvies i rebesàvies a les quals jo, mitjançant l’escriptura, retornava una mica de vida.

I més avant:

(…) tal vegada ja és hora que les dones ens plantegem com hem viscut la relació amb la nostra mare, tan complicada, d’odi i d’amor, una relació sobre la qual existeixen molts de tabús…

Vos deixe ací una cançoneta d'Amaral que crec que li diu al tema de hui. Espere que vos agrade!

Fins la propera lectura!

Mary Karr – El club de los mentirosos

No anem a començar el primer post de 2019 amb mentides, malgrat el títol de la lectura d’avui. No ho he fet mai, això d’anar amb mentides, i molt menys ara. I sí, estem gairebé a febrer: a la vista està que m’ha costat més d’un mes llegir-me aquesta novel·la autobiogràfica, tan aplaudida, i amb motiu, en els Estats Units. I l’altra veritat que pose al descobert és que la velocitat de tortuga ha sigut causada per les estressants vacances familiars nadalenques, unit a un darrer ritme de vida que m’esgota a les hores que normalment solc llegir. De vegades m’he trobat a les 2 o a les 3 del matí amb la llum de la tauleta de nit encesa i les ulleres posades!

El ben cert és que tenia moltes ganes de llegir aquest fascinant relat d’aquesta família no menys fascinant, a ulls d’una xiqueta molt menuda quan ocorren els fets, però que ja és una dona adulta quan els ha interioritzat, ha aprés d’ells (i molt) i és capaç de contar-los amb una distància i sang freda, fins i tot amb humor, que et deixen bocabadat.

I sí, és una autobiografia, però per als qui els done gossera el gènere, no és una atobiografia a l’ús. Supose, que entre altres raons, perquè els protagonistes semblen estar fets d’altra pasta, viure en un univers molt llunyà al nostre, i en certa manera ho és així. Molts dels fets que es conten tenen lloc entre els anys 20 i principis dels anys 60 a l’Amèrica profunda, entre els pous de petroli de Texas, ni més ni menys a una de les ciutats més lletges del món (no sé quina revista la va qualitficar així). Al si d’eixa ciutat, trobem els quatre membres Karr: una mare desquiciada que ha vist que els seus somnis de ser una artista han volat pels aires, un pare absent però molt influent en la seua família que sembla que té orxata en lloc de sang i que conta les millors històries de la contornada, una germana major massa adulta i responsable per a l’edat que té, i finalment Mary -Pockey-, la narradora, que compta entre 6 i 8 anys en la major part del relat, una xiqueta molt eixerida i oberta, però que li’n donen per tots els costats. L’altre imant de la novel·la és el to en el qual està contada: lluny d’adquirir un llenguatge autocompassiu, de queixa, denúncia o pena, l’autora agafa el bou per les banyes i ens plasma els fets plans, lliures de judici i de culpa, amb amor i plena comprensió.

No és d’extranyar que per a mi el millor del relat, sense dubte, siga la veu d’eixa Mary adulta repensant les situacions més dures de la seua vida: com va viure ella l’alcoholisme malaltís de sa mare (algú més ha pensat en Lucia Berlin?), o les seues contínues relacions amb diversos homes, o l’intent frustrat d’infanticidi que varen viure tant ella com la seua germana; les seues dues violacions a tan tendra edat (vaig haver de parar de llegir per a agafar aire); l’opressiva convivència amb la seua terrorífica iaia; o ja, damb un to més tendre, quan parla de son pare, l’únic personatge que sembla que salva fins el final.

Qui es pense que s’ho passarà molt bé llegint està més que errat. És una novel·la molt difícil de digerir, amb situacions terribles, i que si es repetira només una de les situacions de les què Mary va ser víctima o part, hui en dia farien que a més d’un pare li llevaren la custòdia dels seus fills. Però eren temps (i llocs) molt diferents. El més increïble de tot és l’evolució d’eixa xicoteta Pockey a la Mary Karr escriptora, brillant, de hui en dia: no em sembla rar que més d’un psicòleg recomane la seua lectura, perquè tal i com ella mateixa reconeix en algun punt del llibre, al final es tracta de com tu sigues i no del teu entorn, perquè si no, per eixa regla de tres, tots els xiquets abusats o maltractats passarien a ser abusadors o maltractadors, i això no sempre és així. Mary Karr va escollir el camí de fer sentir la seua veu. D’agafar la matèria prima de la vida i el caràcter dels seus pares i convertir-los en personatges, en que ens plantegem com de dures degueren de ser les seues condicions de vida i a què renunciaren per no se sap massa bé què. 

No vos mentisc si vos dic que crec que amb aquesta novel·la done per ben començat el meu any lector. M’haguera agradat llegir-la més seguit per a treure-li més suc i amarar-me d’aquesta apegalosa i negra atmosfera texana, però en qualsevol cas, no me’n penedisc d’haver-la triat. Espere que si l’heu llegida tingueu la mateixa opinió!

Fins el proper post! Bones lectures!

Joan Didion – El año del pensamiento mágico

Fa un temps, vaig fer una agranada per la xarxa per tal de fer una selecció de lectures per als propers mesos. El protagonista del post de hui va entrar en el sac, i una vegada el vaig aconseguir, el vaig deixar en reserva per a més avant. Altres lectures me motivaven més en aquells moments. No cal dir que després d’uns mesos he oblidat l’argument de quasi totes les lectures que vaig triar. Així, i pensant que es tractava en un llibre d’articles independents sobre temes diversos, unit a que el títol feia referència a l’any, em va semblar el fermall perfecte per a tancar el 2018, i per això el vaig escollir.

Però quina bufetada a la cara. Pàgina rere pàgina. Malgrat que des del principi vaig detectar que m’havia equivocat en l’elecció tenint en compte els criteris anteriors, no vaig poder parar de llegir, atrapada com un imant a les seues pàgines. I això que la lectura és del tot menys agradable, almenys en la seua temàtica general: el procés que passa una persona davant la mort d’un ésser estimat. En el cas de Joan Didion, i és que estem davant d’un assaig o relat en algun sentit autobiogràfic, parla de manera delicada i gens autocompassiva o dramàtica de la sobtada desaparició del seu marit davant dels seus nassos, amb el factor agravant del precari estat de salut de la seua filla Quintana.

Amb el text de Didion, començat a escriure uns 9 mesos després de la mort de John G. Dunne, el seu espòs, vaig reviure i em vaig veure reflectida (a mi i a la meua mare) en tot allò que em va passar pel cap quan mon pare ens va dir adéu. Pràcticament tot el que descriu l’autora, a mi m’ha passat, i per això m’ha semblat magnífica la relativa racionalització i la posada negre sobre blanc de tantes emocions en moments tan confusos, on tot el teu món s’enderroca i comences a veure la teua vida actual amb una tristesa perenne i encegadora. Des de la sensació que en qualsevol moment va a entrar per la porta, a com desfer-se’n de la seua roba o objectes personals, notar la seua presència d’alguna manera, voler arribar a casa i contar-li o preguntar-li alguna cosa, la pèrdua de la capacitat per retenir informació, la recerca obsessiva per trobar més informació de la que et donen els metges, reconéixer llocs transitats amb ell, de sobte tenir ganes de fugir d’un lloc, la culpa i la sobreresponsabilitat, la melàngia al veure les fotos antigues, les senyals que ens avançaven sense que les veiérem el desenllaç proper… En el cas de Joan Didion, a més, la vida no li va donar treva amb els continus ingressos a la UCI de la seua filla Quintana, el que incideix amb la crueldat del relat, però que no ho és tal si el llegim amb la tranquil·litat i la lucidesa amb què està escrit.

El temps, i imagine que com a escriptora professional, també l’escriptura, va donar a Joan Didion la distància per a poder assimilar per fi la realitat del que li havia passat, a pesar de la mescla de records, fins a arribar a la natural posada d’ordre, comprensió i perdó, i sobretot llevar-se la culpa de damunt, veure que per molt que haguera fet, la mort hauria esdevingut igual i d’igual manera. Un dia et seus a sopar i la vida et canvia, com diu l’autora. Perquè amb l’irrupció de la mort, se’t fa molt present en el dia a dia que la teua vida “normal” és allò que es manté en un equilibri fràgil, relativament fàcil de trencar. 

És una lectura gens fàcil, reflexiva i serena, necessària en aquesta societat on la mort és un tabú; on no sabem com ser útils als éssers que es queden i que tanquen la porta de casa quan l’última persona que ha vingut a donar el condol se’n va. Per això cal llegir-la i interioritzar-la, fer-la nostra, i veure que a poc a poc el sol torna a lluir i que no ens sentim més culpables quan tornem a riure, encara que és veritat que mai més riurem de la mateixa manera.

Crec que encara em donarà temps de fer un proper post abans de que acabe l'any. Fins aleshores, bones lectures!

Virginie Despentes – Teoría King Kong

Si bé aquest assaig fa 11 anys que es va publicar al nostre país, crec que va ser arran la famosa sentència del cas de La Manada quan de manera colateral i inesperada, es va veure llançat a la fama. Des d’aleshores, és del més habitual que aquesta cridanera coberta, amb un goril·la que rememora la postura del braç alçat en senyal de força, amb un color roig intens, poble les prestatgeries i les vitrines de moltes llibreries. Quasi que s’ha convertit un reclam per a entrar i fullejar-lo.

M’agradaria que la Despentes i la Moran tingueren una conversa i veure-la per un foradet. No sé quina de les dues guanyaria en el recompte de dir la paraula més malsonant i més vegades. Torne a preguntar fins a quin punt és necessari dir (o escriure) paraules fortes per fer-te entendre o per a que et prenguen seriosament. Segons la meua opinió, lluny de quedar contundent, quedes en ridícul i perds tot tipus de seguiment en la teua argumentació, perquè de sobte la persona a la què et dirigeixes para d’escoltar el que ve després i diu: “eh, acaba de dir X?” (posa en el lloc de la X qualsevol paraulota que se t’ocórrega). No m’agrada. Què pretenen mostrar aquestes feministes, que són verbalment agressives? Que elles també ho poden ser, igual que els homes? Els homes són verbalment agressius, tots? I això és un factor positiu que hem de copiar i reproduir?

Deixant aquestes qüestions d’estil a banda, efectivament pense que és un llibre que s’ha de llegir amb molta, molta calma. En teoria és un assaig sobre els debats més encarnissats del feminisme, com la prostitució, la pornografia o la “cultura” de la violació. Com ja vaig dir amb el de Caitlin Moran, no vaig a entrar fil per randa en si estic a favor o en contra del que diu, però el que sí que em sembla interessant és la reflexió que fa al principi sobre el lligam entre patriarcat i capitalisme, i com això impregna tots els aspectes de la nostra vida quotidiana. Per cert, ella que és punk i quasi antisistema, tal i com s’autodefineix, em sembla del tot contradictori que defenga la prostitució i la pornografia com una manera de guanyar molts diners, de manera que se li fa joc a eixe sistema que ella rebutja. Però vaja, és només un matís.

Una altra cosa que li critique és que darrere d’aquesta etiqueta d’assaig, i com ja passava amb el dues vegades ja mencionat llibre de Moran, és que amb l’excusa de parlar d’aquestos temes polèmics, l’autora conta les seues experiències en dos dels temes més grossos que exposa, i de manera molt dura i sorprenent (la prostitució i la violació), i l’extrapola al conjunt de la societat. Em sembla molt, molt perillós. Sí que es nota que ha llegit molta teoria, però crec que li falta un punt d’empatia, i sobretot documentar-se sobre altres aspectes socials i altres estudis sobre eixos temes tan seriosos i que transcendeixen la mera qüestió femenina per a convertir-se en quelcom global.

Un altre aspecte que m’ha xocat moltíssim ha sigut la concepció que té l’autora del matrimoni. Una concepció quasi decimonònica i clàssica, quan les dones es casaven amb es homes per garantir-se un sustent. Però hui en dia això no és majoritàriament així (bé, tots sabem que hi ha matrimonis de convivència, i que efectivament hi ha dones pobres, de l’est sobretot, que vénen atretes per promeses de matrimoni per garantir precisament això, però NO és el percentatge majoritari de matrimonis que es contrauen actualment). No sé de quines amistats s’envoltarà aquesta dona o quins matrimonis proliferen en el seu entorn, però en el meu ja vos dic que és una idea inconcebible, més que superada.

Per no parlar de la idea rabiosa i esbiaixada que té sobre els homes. No tots els homes són violents. Ho lamente per ella. No tots els homes van pel carrer buscant violar dones. Per descomptat que hi ha de tot. D’eixos dels que descriu i dels que per desgràcia ella mateixa es va topetar, hi existeixen, és clar, però no tots són així. Si jo fóra home, per suposat que m’hauria plantejat el patriarcat i el capitalisme en termes que ella molt assenyadament descriu, però m’haguera ofés perquè em vegen com un ent mogut pels seus instints primigenis i violents.

Com ja he dit, el llibre té punts molt clars i que aplaudisc amb vehemència. De fet, els recomanaria llegir a qualsevol. Però els punts foscos desllueixen la seua lectura i de vegades clarament molesten. És per això que tinc una sensació agredolça després d’haver-lo acabat, però en general, crec que em quede amb el regust de que alguna cosa no ha funcionat i que de veritat de la bona podria haver anat millor. Les expectatives potser eren massa altes? 

Fins la propera lectura!

Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor

Un tiempo extraño provoca un comportamiento extraño. Como un mechero Bunsen aplicado a un crisol provoca un intercambio de electrones, la división de algunos compuestos y la fusión de otros, así una ola de calor actúa sobre las personas. Las desnuda, les hace bajar la guardia. Y los comportamientos se tornan no tanto inusuales como espontáneos, desinhibidos. Las personalidades, más que cambiar, afloran desde lo más hondo a la superficie (Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor).

Si aquesta no és la primera vegada que topeteu amb alguna entrada del meu blog, sabreu que molt rara vegada copie les frases que més m’han suggerit. Deixe que siga el lector el que les descobrisca, les localitze i senta el que haja de sentir, que no té per què ser el mateix que he sentit jo. Però en aquest cas, em faig una excepció a mi mateixa. Quan a meitat del llibre llegim aquestes línies, ja portem una singladura metafòrica per la família Riordan per saber fins a quin punt és cert a la novel·la. Potser també a les nostres vides, però això ja és un altre tema. Aquest sentiment d’aflorar a nosaltres mateixos per la calor ho havia pensat alguna vegada, i l’únic fenomen més que se m’ocorre amb efectes similars és la nit.

Però l’autora tria una espantosa canícula que arrasa Londres i els seus habitants durant els dies centrals del mes de juliol de 1976. Degué de ser memorable per a una ciutat més bé habituada a la pluja i a la boira. Dels fets d’aquells dies es recordaran banys a les fonts, incendis, collites tirades a perdre, legislacions específiques per a no malbaratar aigua corrent… però, si li preguntàrem a la família Riordan (si existira) què recorden d’aquells dies, dirien que va ser l’estiu que son pare va desaparéixer evaporat a l’asfalt i que va ser en eixe punt quan les seues vides van canviar per a sempre.

La novel·la és meravellosa de principi a fi, m’ha entusiasmat i m’ha tingut enganxada a més no poder des de la primera fins a l’última fulla. Amb la no tan simple excusa de saber on està son pare i per què aparentment se n’ha anat de casa de manera voluntària, ens endinsem en les profunditats d’aquesta particular família d’orige irlandés, catòlics residint a Londres, cadascú d’ells infeliç a la seua manera, però amb els ingredients per a poder donar més llum, o millor, aire fresc, a la seua trista existència. Cada membre té els seus secrets, les seues frases que vol dir però que no li ixen de la gola, una paraula de calor (uf, altra vegada!) al que està segut al seu costat però que simplement no pot pronunciar. Com deia Joyce Carol Oates a Carthage, potser l’única idea amb la què em vaig quedar de la seua novel·la, és que una família és com una successió de plaques tecnòniques en relatiu equilibri entre els seus integrants, i la desaparició o canvi en algun d’ells provoca un terratrèmol en la resta. Així, però de manera interior, viuen l’absència del silenciós Robert-Ronan, que sempre haurà estat ahí per a tots menys per a ell mateix.

L’ambientació dels detalls que fa Maggie O’Farrell sobre els personatges és acurada i rellevant, perquè ens indica la personalitat i el caràcter de cadascun d’ells: des de la roba, als cabells, la manera de parlar… passant sobretot per la casa on viuen, tot es fa ressò del caos i dels silencis que els assetgen. El rerefons històric, la violència de l’IRA, la misèria irlandesa a l’opulenta i orgullosa Anglaterra no molesten, més bé el contrari, donen cos. I d’aquesta manera, Gretta i Robert, però sobretot Mónica, Michael Francis i Aoife et van donant punyalades al cor mentre els mires amb fascinació i ells et retornen la mirada desafiants, preguntant què hagueres fet tu, què fas tu amb els teus dia a dia.

I com a solució, no se t’ocorre altra cosa millor que posar de fons Ode to my family, de The Cranberries.

Quin bon sabor de boca per a anar tancant l’any pel que a literatura respecta. Fins la propera lectura!

Celeste Ng – Pequeños fuegos por todas partes

Crec que podria incendiar les xarxes socials de tant en tant. Un xicotet foc en forma de comentari ací, una espurneta en altre comentari allà, una flameta en el meu perfil de Twitter o Instagram… I acabat! Per a aquell que vaja interessat, un intent de fer fora totes les expectatives i ganes boges de llegir una novel·la que tot el món posa en els núvols. Anem a ser sincers: aquesta novel·la no és per a tant. Està bé, però no és la millor que hages llegit mai. Almenys, per a mi.

Anem a pams: la idea general de l’argument és interessant, i és que a tots ens agrada veure com podria canviar la vida d’una família burgesa, més que benestant, quan es creuen en el seu camí una mare i una filla oposades a tot el que coneixen. Què es qüestionen, què descobreixen de si mateixos, què aprenen de nou… si és que fan alguna d’aquestes coses. Però quan ja decidim endinsar-nos i ja tenim clar que la idea general ens motiva, topetem amb el problema número 1 d’aquesta novel·la: les contínues repeticions, les explicacions duplicades i triplicades d’aspectes que ja s’havien tractat prèviament. Ens descol·loquem perquè sobren pàgines, i moltíssimes. Problema número 2: quan per fi ens tornem a situar en el fil, de sobte… pam! S’obri un altre meló argumental. I és que tenim de tot: qüestió racial, adopció, maternitat, avortament, ventres de lloguer, abandó infantil, pobresa, sexe juvenil, un xicotet toc judicial, més un llarg etcètera, i així, tractant temes molt complexos, arribem fins el final, amb la sensació d’haver-ho tractat tot sense tractar res en particular, només haver rascat la primera capa del problema, amb una multitud d’idees inconnexes en el cap. Problema número 3: bé, realment saber com acaba el llibre ho saps des del principi, per tant no hi ha cap misteri, però això no lleva que tingues la sensació de que l’autora haja volgut posar fi a tot d’una manera ràpida i abrupta, en contradicció i descompensació al que déiem sobre el problema número 1.

No vull estendre’m ni ser cruel. Només vull compensar els comentaris ultrapositius que trobareu per tot arreu sobre aquesta famosa novel·la. De fet, he llegit que van a fer una mini-sèrie i tot. Si arriba, serà com aquelles pel·lícules fetes per a la televisió que només emeten al migdia: família asquerosament rica i perfecta dels anys 90, filla i fill majors populars, altra filla, aquesta rebel, oblidada, odiada i incompresa per tots, pare que no compta per a res i mare repel·lent, junt a dues heroïnes que arriben de fora i no saben on s’han clavat. Culebró americà dels clàssics, amb personatges tipificats, sense molta més pena ni glòria. Per posar-li accent a allò positiu, el que més m’ha agradat ha sigut que els personatges femenins tenen el pes central en la novel·la i que coneguem el seu punt de vista davant les situacions que viuen, i que es mostren a ull vista les moltes misèries morals de tots ells sobretot al final, quan existeix una possibilitat de redempció, d’autocrítica i de catarsi. Ah, i com no, una coberta preciosa, que tot s’ha de dir!

Per la resta, com ja he dit, no està mal, una novel·la que per a mi passarà a l’oblit en breu, un “pse!” si d’ací un any em pregunteu per ella. No perdreu massa el temps si l’enceteu, però tampoc guanyareu gran cosa. Mentrestant, espere que la propera lectura no siga igual. Fins aleshores!

Aki Shimazaki – Hôzuki, la librería de Mitsuko

Hi ha xicotetes joies que prenen forma de llibres amb històries quotidianes. La màgia que desprenen les paraules procedeix del dia a dia, de l’incansable pas del temps, que és el que atorga el poder de proporcionar una extraordinària excepcionalitat a les nostres vivències diàries: només un xicotet detall pot suposar la diferència. Canviar-ho tot per sempre.

Mitsuko és una la propietària d’una llibreria especialitzada en filosofia, amb un nom que remet a múltiples opcions dintre del japonés. Al mateix temps, és la mare de Tarô, un xiquet sord, mestís, un xiquet que malgrat tot és normal, amb la salvetat del detall del seu naixement; però també és la filla d’una excel·lent cuinera, que els diumenges els dedica a anar a missa perquè és catòlica, i que de tant en tant li vigila la llibreria quan Mitsuko se’n va els divendres per tornar dissabte de matí. Un dia, les seues vides i el seu passat prenen més rellevància que mai dintre del cap de la llibrera, quan una distingida senyora i la seua filla creuen la porta del seu negoci. Tres dones ben diferents, amb actituds davant de la vida diferents, i amb molts silencis que és millor no trencar, per el bon manteniment de l’equilibri del seu xicotet món.

Aquest argument és aparentment senzill, però amb la maestria que recorda a la dels haikus, adquireix la bellesa que rau en els detalls de les coses vistes de ben a prop, de les accions repensades amb serenitat però també amb rebel·lia. La novel·la està repleta de dualitats i d’aparences, de tormentes interiors, que lateixen al mateix temps que les exteriors, amb reflexions entorn la religió i la filosofia, la maternitat i l’amor, els sacrificis i els canvis que ens porten a intentar ser els mateixos.

M’ha agradat moltíssim i he gaudit com feia temps que no feia amb un llibre. L’ambient i l’argument t’atrapen sense adonar-te’n, amb frases belles i diàlegs que elogien la natura i les relacions humanes, que t’animen a seguir llegir per desentranyar els secrets i algunes de les pinzellades que es deixen caure de tant en tant al llarg del relat. De ben segur que després de passar les seues pàgines, més d’un somriu davant d’un fruit de physalis quan el tinga al davant. I el que acabe de dir no és una manera més de punxar-vos per a que li dediqueu una calorosa vesprada de diumenge.

Margaret Atwood – La mujer comestible

Per a molts, dir Margaret Atwood és sinònim de El cuento de la criada, la recent sèrie de televisió que ha aupat el magnífic llibre a la qual li dóna el mateix nom. I és que El cuento de la criada és molt El cuento de la criada, una novel·la de terror premonitori del que ens pot passar si no ens posem les piles, si és que el que conta amb tant de seny l’Atwood no ha començat ja d’una manera molt subtil.

El que altres no saben, potser, és que l’autora de tan afamada obra compta al seu darrere amb una dilatada experiència com a escriptora, especialitzada, si volem emprar aquesta expressió, amb temes de gènere. La protagonitzada per Marian McAlpin, que és el motiu del post d’avui, va ser la primera, allà pel remot any 1969.

Per al meu parer, és molt evident que aquesta és la novel·la que enceta la trajectòria professional d’aquesta escriptora: pense que he hagut de passar moltes pàgines per a percebre que la història realment havia arrancat, que ja estava succeint alguna cosa, encara que no sabia exactament què, i eixa sensació m’ha deixat desconcertada.

Supose que el desenvolupament de la meua lectura ha marxat conforme anem coneixent Marian i les coses que comença a tragar-se de manera inconscient: el treball que no li plena i per al qual està sobradament qualificada, la relació amb un munt d’amigues i companyes de treball, que se centra bàsicament en converses entorn el matrimoni i la maternitat, i una relació de parella amb un home  aparentment perfecte, de manual, i amb la qual no se sent a disgust però intuïm que tampoc li plena del tot. El seu insuls dia a dia canvia quan Peter, la seua parella, pren la decisió de que en uns mesos es casaran, però també quan coneix a Duncan, l’extrem oposat a Peter, un antiheroi també de manual, desagradable, flac, egocèntric i d’una manifesta mala salut. Eixe dia, el cos de Marian es tanca per a dir prou, però prou a què? En principi, a la carn, després la seua sensació de rebuig s’estén fins i tot als ous i les carlotes. L’acte de menjar es converteix en quelcom caníbal i impensable, dotat d’una imperceptible violència, que exterioritza el caràcter dels diferents personatges, un acte responsable coherent amb la mentalitat i la vida que un vol portar. Paulatinament, Marian també deixa de preocupar-se de la cuina i de la neteja domèstica, fins i tot de la seua aparença externa. Només amb Duncan sembla que Marian agafa un poc d’aire, però tampoc del tot.

No cal ser psicòleg per a diagnosticar-li a Marian una por a tot el que suposarà la seua vida si acaba casant-se amb Peter. Aquesta és l’excusa de Margaret Atwood per a començar a apuntalar amb la seua obra un primitiu feminisme ja en els anys 70, ja que a través de Marian, qüestiona i denuncia el rol de la dona al si de la societat i del món laboral, per no dir al si de la família. En aquest sentit, és cridanera l’actitud d’un dels personatges secundaris o fins i tot terciaris, Joe, el marit de la seua amiga Clara, pare de tres criatures, sustentador emocional i econòmic de la seua família, que raona amb gran encert el xoc que suposa per a una dona formada i preparada per al món laboral el fet de convertir-se en mare en un món encara no madur per a absorbir aquest perfil de dones, i que pot ser una de les explicacions del que li pot estar passant pel cap a la seua esposa (moltes esposes-mares), víctima d’una aparent letargia que horroritza Marian i sobretot Ainsley, la suposadament moderna companya de pis de Marian.

Amb tot, crec que és el que més interessant m’ha semblat del llibre, ja que amb la resta, sobretot la primera part on encara no es desenvolupen els símptomes de Marian, és una novel·la que em ressonava com un eco llunyà La piedra de moler, aquesta posterior en el temps però paral·lela en el moment cronològic dels fets, tant per l’estil de l’escriptura com pel perfil de les dues protagonistes, i aquesta similitud, si llegiu el meu post, comprendreu que no m’ha acabat d’agradar massa. Tampoc m’ha convençut del tot la història amb Duncan, massa fantasiosa potser pel personatge en si. Diguem que un conjunt de factors han fet que em costara entrar en la trama, que ha començat a fer-se interessant cap a la meitat, quan comencen els desordres alimentaris de Marian (tractats d’una manera molt elegant, això sí), que era el que més m’atreia de l’argument però que per al que jo buscava estan tractats de manera massa superficial, i que al cap i a la fi, gràcies a La vegetariana, reconec que ha sigut com he arribat a topetar amb aquesta novel·la.

Les expectatives eren massa altes: aquest podria ser un dels problemes. Potser a la propera encertaré un poc més! A veure què em depara aquest estiu lector. Fins la següent lectura!

Elvira Lindo – Lo que me queda por vivir

Quan la setmana passada em preguntava què havia fallat en la novel·la de Margaret Drabble, La piedra de moler, per a que la seua lectura em resultara del tot indiferent, apuntava la possibilitat de que fóra que no havia res, o molt poc, que les peripècies entorn la maternitat no prevista de la protagonista em somogueren per dins. No vaig percebre canvis sustancials, ni plantejaments vitals en Rosamund, i això em xocava, i continue sense entendre-ho.

Però vet aquí que la següent lectura que trie, Lo que me queda por vivir, d’una autora més coneguda fins ara per la seua producció destinada al públic infantil i juvenil, és la versió contrària a la de Rosamund del Londres dels anys 60. Ara l’escenari és Madrid, i el context temporal són els anys 80, en plena Movida. Antonia (molt poques vegades al text es menciona el seu nom) és una mare molt jove, de 21 o 22 anys quan es queda embarassada de la seua parella, amb la qual manté una relació complicada. Nosaltres la coneguem ja fregant la quarantena, una dona adulta amb una visió més serena de la seua vida, i que ha pres distància de les persones i les situacions que la varen canviar per a sempre. La novel·la és, per tant, una reflexió contínua sobre la seua infantesa i adolescència, el poble i la ciutat, la mare, les ties i el pare, els germans quasi absents, la feina i la precarietat de la seua situació econòmica, els seus amants i el seu marit. La mort, però també la vida, i el sosté d’eixa vida. No em queda massa clar si l’espurna que pren foc a la realitat de la protagonista és una causa, o moltes, o totes alhora: la primerenca mort de sa mare després d’una llarga malaltia o les continuades infidelitats del seu home. En qualsevol dels casos, massa per a una ment analítica i ultrasensible, extremadament creativa com la d’Antonia.

El to del text és solemne i seriós, fins i tot poètic; molt carregat, però líric. A pesar de que m’ha agradat molt, la sensació de no haver treva a la vida d’Antonia m’ha pesat molt: els moments de tristesa són omnipresents, cosa que es junta amb un desordre cronològic ben meditat per part d’Elvira Lindo, farcit de records i d’el·lipsis, que m’ha provocat l’augment del desconcert temporal que he sentit al llarg de la seua lectura. Només agafava aire quan Gabi apareixia entre les pàgines, crec que com la mateixa Antonia, i imaginava les seues mans fresques mentre m’abraçaven pel coll i em tocava la seua galta redona.

Així i tot és una lectura que recomane, però és cert que no crec que agrade a tots. Ens veiem en el proper post!

Margaret Drabble – La piedra de moler

Si hi ha un must dintre de tota llista sobre novel·les que tracten el tema de la maternitat, i això malgrat que porta menys de dos anys publicat en castellà, és el protagonista del post de hui. Sincerament, i perdoneu si vaig tan al coll, m’agradaria saber per què. Efectivament, la història de Rosamund té com a argument central la maternitat, però crec que es queda pobrament en eixe punt.

El personatge principal, la jove Rosamund, porta una vida desenfadada al Londres més rabiós de la història, acudint per les nits a festes i veient-se amb un parell d’homes o tres (no sigueu malpensats, només veient-se), vivint sola a l’apartament dels seus pares absents, i freqüentant cercles literats de mig pèl. La vida tranquil·la d’aquesta burgesa es manté durant el dia per la disertació en la seua fase final de la seua tesi doctoral sobre la poesia anglesa del segle XVI, pel que la seua salut intel·lectual és, a més, molt bona. Però una nit coneix el George, decideix saltar-se les seues barreres mentals, i el resultat de tot, és que es queda embarassada. Malgrat tots els inconvenients (estar i viure sola a Londres, no tindre uns ingressos estables i suficients) i com no, el xoc que a priori suposa per al seu estil de vida tindre una criatura, Rosamund vol tirar endavant, encara que, sense massa èxit, al principi intenta fer alguna cosa per veure si la natura expulsa l’èsser que s’acaba d’enganxar al seu interior.

A partir d’ací és quan per a mi la lectura decau de manera qualitativa. La narració de l’embaràs és interessant. Però a partir de que Rosamund, ja mare, continua amb la seua vida amb un nou acompanyant al seu camí, és de tot menys versemblant. L’autora no aconsegueix que li agafe simpatia a la primípara, ni em sent identificada amb la major part de la seua quotidianitat, i això que moltes de les coses que conta, no totes, em puguen resultar més o menys familiars. L’única excepció és quan s’ha d’enfrontar a l’infermetat i a la burocràcia hospitalària, on sí que vaig sentir certa angoixa, però per la resta, la seua lectura puc dir que m’ha resultat indiferent. No sé si és l’estil de la Drabble, eixe sentir que no passa res, i que la vida de Rosamund s’ha vist poc alterada amb la presència de la seua criatura. No sé si és que la protagonista li dóna una infinitud de voltes a certes qüestions que li sorgeixen, per al final quedar amb res. Un exemple claríssim és ja quasi al final, quan es passa paràgrafs preguntant-se si demanar als veïns que li vigilen la casa mentre ella s’absenta uns minuts, i quan torna, ni els menciona. M’ha resultat un tant exasperant.

És veritat que Rosamund evoluciona: de portar un ritme propi i despreocupat, a deixar la vida nocturna de costat i a començar a controlar els diners, l’alcohol que beu, o la neteja de la seua casa, fins i tot a desinteressar-se pels homes. Però eixa evolució, quasi natural si voleu, segons el meu parer, es queda ahí. He trobat a faltar que la protagonista criticara, s’enfadara, es plantejara i es qüestionara. No he comprés la seua tranquil·litat quan el que ve quan naix un nadó és un terratrèmol vital. Almenys jo ho concebisc així. Per no dir que pense que l’autora traeix el títol de la novel·la, la càrrega d’una pedra per a mòldre. Noteu que la porte al damunt, la Rosamund? Jo, no massa. Però torne a dir que només és la meua opinió.

No comence el mes de maig amb massa bon peu, què em depararà la propera lectura?

Silvia Nanclares – Quién quiere ser madre

Qui vol ser milionari? Aquesta era la suggeridora pregunta que es llançava moltes vesprades a la televisió privada. Al seu anunci, quan encara no era un programa massa conegut, tots alçàvem la mà. Una vegada vam conéixer la dinàmica del programa, veierem que no era tan fàcil: un munt de preguntes de tot tipus jalonaven el viatge cap a la desitjada riquesa. La destresa en sortejar-les ja depenia del bagatge de cadascú: coneixements personals i cultura general, caràcter i confiança, habilitats com la deducció, o la formació eren claus per a arribar a pillar un bon pessic de diners, amb el que molts es contentaven. Pocs, crec que un només, va arribar al final.

Silvia Nanclares és més que possible que jugue amb aquest títol. No ho diu clarament, però pel contingut de la seua novel·la (?) autobiogràfica ho deduïm. Si llançàrem aquesta pregunta a l’aire a totes les dones del nostre voltant quotidià, pràcticament el 100% alçarien la mà: la maternitat es trobaria entre una de les fites a assolir en algun moment de les seues vides. Però mai més enllà dels 40, per raons biològiques. No obstant això, algunes d’elles desconeixerien que el seu rellotge, el famós rellotge, ja no fa tic-tac al seu favor, i que els costaria molt, moltíssim, aconseguir-ho. Moltes qüestions sorgiran en el seu camí. I ja dependria de cadascuna, o de cada família, torejar com es puguera el temporal. És un problema cada vegada més habitual, i tots coneguem casos d’amics al nostre voltant, que acaba convertint-se en un drama personal, econòmic i de retruc, de desgast de la parella.

No tinc clar que el que haja escrit l’autora siga novel·la com a tal. Sí, hi ha diàlegs i un argument amb uns personatges, principals i secundaris. Però jo l’he llegit més en clau d’assaig o fins i tot, llibre d’autoajuda, en el sentit de que pot tirar un cable a persones que hagen passat o estiguen en el moment de passar el tràngol de buscar descendència, sense èxit. A més a més, i açò sí que és una qüestió més personal, a aquest fet, se li suma no altre de menor importància: el de superar la pèrdua d’un èsser volgut després d’una llarga malaltia, després de que eixa persona s’haja anat apagant a poc a poc. Nanclares reacciona volent quedar-se embarassada. La mort vol vida. És quelcom que si no teníem clar d’abans, l’autora ens ho confirma. En aquest sentit, els passatges relacionats amb el pare de Silvia són molt bonics i sentits, i més d’una vegada he llegit com a propis certs pensaments i actituds. És per això que quan vaig topetar per primera vegada amb la novel·la (ja ho he dit altra vegada) li vaig tenir certa por, i per això vaig postergar la seua lectura a un moment més oportú. Ara sóc mare (afortunadament no em trobaria en cap dels casos dels què l’autora parla amb major profusió al seu text) després d’haver perdut a mon pare ja fa uns anys. Mon pare tampoc ha conegut el seu nét.

Més enllà de casos personals, la qual cosa és inevitable quan es tracten temes com aquest, que ens arriben al moll de l’os, el text posa de manifest pensaments entorn la maternitat i la criança (crec que és un tema prou oblidat pel feminisme) i de com les mesures polítiques, socials, laborals, sanitàries, etc. són marcadament patriarcals i masclistes, fins i tot contràries a la gestació i la correcta criança dels fills per part dels pares. El rosari de clíniques per on passen la protagonista i la seua parella per a començar tractaments i alternatives és quasi infinit: ací, és més, crec que queda prou patent l’interés i la visió mercantilista del sector. Un cercle perfecte: creen adolescents fins a la quarentena que, tot i no tindre vides independents del tot ni molt menys estables, desitgen tindre descendència in extremis, després d’estar anys esperant el moment adequat. En el moment en què es llencen, oh, sorpresa, és impossible: gastem-nos, doncs, els estalvis en clíniques privades, i si no ho aconseguim, siguem infeliços i sentim-nos culpables la resta dels nostres dies. Alguna cosa falla. Moltes, diria jo.

En definitiva, un llibre molt útil per a moltes persones: les que estan encarant la mort d’una persona estimada, però sobretot per a aquells que, en parella o en solitari, es veuen immersos en la cara més crua, dura i amarga de la fertilitat. L’experiència de Silvia pot servir d’una mena de consol, amb una perspectiva diferent i valenta, per a gestionar els seus sentiments. Amb aquesta recomanació vos deixe fins la propera lectura!

Jamaica Kincaid – Autobiografía de mi madre

Tots necessitem un punt d’ancoratge en la nostra vida. Un punt essencial, que ens recorde qui som i d’on venim, que ens identifique i ens guie en el camí. Podem estar d’acord en que una persona sana en necessita més d’un - els amics de la infància, el poble, la feina, o anar a fer jogging totes les vesprades : no obstant això, hi ha un que, si el perdem, fan que s’ensorren un poquet tots els altres, qual efecte dominó. Es tracta de la família, i més en concret, de la mare.

De la seua falta des del moment del seu naixement, Xuela, la protagonista, fa la seua fortalesa. És una dona forta, feta a si mateixa, inusual per al lloc en el què viu, l’illa de Dominica, al mar Carib, en un moment indeterminat del temps, però sempre dintre de l’època postcolonial, ja en ple segle XX. Filla d’un personatge d’orige escocés, amb una singladura que acaba sent macabra, i d’una dona afrodominicana desdendent d’esclaus, i que al mateix temps tampoc va gaudir dels braços de sa mare, Xuela sap des del primer moment a quin dels dos bàndols pertany, malgrat que a la seua sang hi ha una mescla dels dos. Ella mateixa és l’encarregada de contar-nos la seua vida, en primera persona, com una llarga reflexió entorn si mateixa en contraposició als demés, especialment la figura sempre llunyana de son pare i la seua nova família, més les persones que es troben al seu entorn i amb les que son pare intenta continuament que es mescle. Però Xuela no és una dona del comú: és suspicaç amb un punt d’orgull, és intel·ligent, i molt, molt nihilista. Fins a l’extrem que per a la meua opinió arriba a ser exasperant. Coneixem només el seu punt de vista de les coses, amb la qual cosa no arribem mai a saber si el que ella sospita (odis, enemistats) és del tot fundat o cert.

El que sí que és veritat és que Xuela tria el seu destí, el que li fa tenir experiències en principi vetades per a una dona, afrodominicana, per tant abocada a la desgràcia, com ella: gaudeix i controla el seu cos per damunt de totes les coses, el que implica que voluntàriament avorta (de fet, ja no podrà tindre descendència mai); té multitud d’amants; i ja en el cas més extrem, en un moment de la seua vida, donant-li l’esquena a una possible posició acomodada, se’n va de l’ala protectora de son pare per a treballar molt durament fent-se passar per home.

Constantment la protagonista recorda la mare que no va tindre. Com ja he dit, aquest fet configura el seu caràcter i el to de la seua vida, i de pas, la seua autobiografia. Precisament el to i l’estil és el que fa més original l’escrit de Jamaica Kincaid: a mi, personalment, no m’ha acabat de convéncer, perquè la novel·la està plagada de repeticions, i d’una atmosfera lúgubre, on pràcticament no hi ha esperança ni descans. Reconec que en alguns moments, sobretot al final, tenia ganes d’acabar la seua lectura. Una llàstima, ja que ens trobem en una història realment potent, plena de contrastos que es mouen entre els binomis vida-mort, home-dona, riquesa-pobresa, fortalesa-debilitat. Però atenció! És la meua opinió personal! Sé que a la xarxa abunden els comentaris alabant precisament aquesta originalitat en la manera d’escriure de l’autora. 

M’acomiade fins el proper post. Bones lectures!

Caitlin Moran – Cómo ser mujer

El post d’avui és d’un llibre que dóna molt de si. De fet, ha sigut qualificat de polèmic. Realment pense que no és per a tant, però l’autora s’ha sabut beneficiar d’eixa etiqueta per a difondre’l més, si cap: i és que potser ací no és tan coneguda, però a Gran Bretanya, d’on és Caitlin Moran, és tota una celebritat, famosa pel seu activisme pro feminista a les xarxes socials i per aparéixer als mitjans de comunicació escrits i visuals més prestigiosos. En qualsevol dels casos, jo en aquest post no vaig a discutir sobre les seues idees del feminisme, que avance que són seues i que crec que no representen cap corrent (tampoc crec que moltes feministes més clàssiques estigueren d’acord amb la Moran), sinó que parlaré del llibre en si.

La publicitat resa que és un llibre de risa assegurada. No m’agraden aquestes etiquetes, i més quan parlem de l’humor, que és una cosa molt subjectiva. Personalment he trobat el llibre molt distés, amb un llenguatge del carrer, i només un parell de vegades, i sempre davant de dues experiències personals que es descriuen, he arribat riure. Com acabe de dir, el to és distés, això sí. Tant, que moltes vegades em semblava estar escoltant a la Kelly, un dels personatges més xonis de la sèrie també britànica Misfits. Perquè amb aquest to i aquest llenguatge (mai he vist escrita tantes vegades en tan poques pàgines la paraula “bragues” o “borratxa”, i no és que em moleste, però, era necessari?), torne a la pregunta: amb aquest llenguatge, a quin públic pretens arribar?

Com també he deixat caure ja, el llibre es val d’experiències personals per a introduir els aspectes que a l’autora li semblen interessants per a definir què és una dona i com s’hi fa. El recurs a aquestes experiències és més que recurrent, fins al punt que al final tens la sensació que estàs llegint més sobre la vida de l’autora que sobre les idees que en teoria vol transmetre. (Valga un xicotet parèntesi: no crec que la sèrie que ella i la seua germana Caz van escriure i que es va arribar a emetre a la televisió britànica, Raised by wolves, nasquera del no-res. Segur que aquest llibre va tenir alguna cosa a veure). 

Per no parlar de l’opinió i la subjectivitat a l’hora de tractar alguns aspectes que calen major reflexió i documentació, com per exemple el paper de la dona al llarg de la història o l’impacte de la música -sobretot quan parla de Lady Gaga - o la pornografia per internet entre la població jove. Per molt de sentit comú que vulgues gastar, parlar (o escriure) no ha de ser gratuit, i més quan es tracten certs temes que sí que es poden contrastar. (i un altre parèntesi: música, pornografia, xarxes socials i internet… quin paper juga la literatura i el cinema/sèries en tot açò? La Moran s’oblida de parlar-ne, amb el súper poderós Grey que té en peu de guerra a les feministes de mig món! Per posar un exemple!)

És per aquests motius que, si em preguntaren, recomanaria la seua lectura a una persona jove, i que no li haja trobat encara el gust per la lectura. I tenim en compte que hi ha un altre de l’autora sobre, si no m’he informat malament, el món de l’adolescència. I això que en aquest ja tracta temes com la primera regla, les primeres (i tòxiques) relacions sentimentals, o l’emergència del primer pèl corporal a la pubertat, i com va tractar amb tot en conjunt. No sé de què més parlarà a aquesta mena de segona part.

Però tornant al llibre que ens ocupa, la feina de l’autora li ha permés contactar amb personatges molt coneguts de la música i la televisió. En menciona uns quants al seu llibre, de vegades admirant-los, altres mostrant una clara animadversió cap a ells. Entre tots, crida l’atenció la menció quasi de fan exaltada que fa cap als mèrits de Lady Gaga (reconec que no m’agrada la seua música però després de Caitlin Moran i American Horror Story: Hotel i Roanoke la veig amb altres ulls), i quasi les Spice Girls i Amy Winehouse; mentre que per altre costat em fascina l’oblit, no sé si intencionat, d’una grandíssima cantant britànica coneguda per dir i fer el que vol des dels seus inicis, i que a més es pot permetre el luxe, posat en pràctica, de deixar a banda la seua carrera durant un temps per dedicar-li temps a la seua família. I que per si això fóra poc, fa uns anys va ser notícia perquè va eixir al carrer amb el seu fill vestit de princesa Disney. Per què Caitlin Moran no parla d’Adele? És possible que la pressa en escriure i publicar el llibre (cinc mesos! Uau!) li hagen fet una mala passada a l’autora.

Per a anar acabant, un altre tema per a mi molt fluix ha sigut el nul tractament dels dos temes que tradicionalment defineixen una dona: la maternitat i la gestió domèstica. L’autora ni els menciona, o només de moltíssima passada i de manera tangencial. M’haguera vingut de gust que els dedicara un capítol, igual o més que a la roba interior que gasta cadascuna, perquè són dos aspectes que cauen sobre els muscles com una pesada càrrega femenina, quasi de manera preceptiva, des de fa segles. Podria haver entrat en ells per a carregar-se la tradició, per a donar arguments, per a parlar de com som les dones en aquestes dues aigües en què ens moguem o fan que ens moguem, amb major o menor èxit! 

És cert que Moran nomena moltes vegades que un cop es va independitzar de la seua numerosa família (un pas que tampoc descriu) es veia sense llum a casa perquè li l’havien tallada per impagaments, i també diu que la seua casa era un desastre. I també parla, sobretot al principi, de sa mare, i com feia quan tenia un nadó menut entre els braços, cosa que pel que sembla era prou comú a sa casa (va tindre 8 fills, un cada dos anys). O es que aquestos dos capítols els podria haver escrit la santa de sa mare? Com s’organitzava la família, i més si sabem que eren més germanes que germans? Quin paper tenia el pare en tot allò? I atenció, quan dic maternitat, no dic embaràs o moment del part, hores en què s’esplaia, i amb motiu. Què va passar després, quan la xiqueta va començar a créixer? En què li va canviar l’experiència? Es va veure qüestionada a si mateixa?

I dic tot açò, no perquè siga una tiquismiquis: és perquè pense que hi ha un objectiu clar de no tocar alguns aspectes de la seua vida privada. Està en el seu dret. Però en aquest sentit hi ha una descompensació entre experiències que viu i que narra fil per randa, fins al punt de poder deixar-se ella mateixa en mal lloc, i el que podria ser interessant i omet. Em sembla també injust, ja que en un capítol parla llargament d’una dona famosíssima al Regne Unit i que ací no coneguem, una dona amb la qual va passar una setmana per escriure un article, i conta aspectes molt durs de la seua personalitat i intimitat familiar. Això no es val.

Com he dit al principi, aquest post donaria molt de si. Crec que més que cap altre que haja escrit! Com a conclusió, vos podria dir que és un llibre que no m’ha desagradat del tot llegir malgrat les deficiències, però que si m’he de quedar amb alguna cosa seria: la paraula “bragues”, i pensar que aquesta dona té un cert problema de drogadicció i d’alcoholisme. Serà el motiu que ho explica tot?

Fins la propera lectura!

Natalia Ginzburg – A propósito de las mujeres

Hi ha quelcom tètric en els contes o relats curts que porte llegint des de que vaig obrir el blog. En alguns casos, com en el de La habitación de Nona, eixe punt de terror ve donat per tocs màgics o fantàstics, encara que no sempre. En la resta, com en Relatos de lo inesperado, o La última noche, al igual que amb la protagonista del post de hui, el terror l’aporta la mateixa realitat. La desesperança és un factor determinant. 

Serà el pou del que parla l’autora al pròleg, el que més por fa a totes les xicotetes píndoles que ens planteja? Eixa por, sinònima de la desesperança de què parlàvem fa un instant. La incertesa i la desesperança de ser dona al si de la societat: com sobrevius quan un cràpula et pot enganyar i donar mala vida, com et pressiona la teua família, com tens un marit absent i la casa i els xiquets per a tu sola. Com gestiones això? Perquè l’últim que se’t permet és que li dónes l’esquena a la teua realitat i et busques una altra vida, encara que siga només els divendres de vesprada. El pou de les dones del segle XXI segueix sent el mateix. En 100 anys, els que tenen aquestos relats, no ha canviat gens. Si de cas s’ha fet més ample, més profund. I sempre ens atreurà mirar al seu interior des de la vora, o faran que hi ens arrimem, mentre altres el sobrevolen amplament.

Val la pena llegir aquest volum d’històries de la clàssica autora italiana, una dona que va ser considerada pels seus contemporanis (homes) com una lectura menor per apuntar que “escriu sobre coses de dones”. En aquest sentit, va ser una autora avançada per a la seua època. Infidelitats, matrimonis immersos en la desídia, mentides, dones que poc encaixen amb els valors tradicionals de la família… aquestos són alguns dels temes que Natalia Ginzburg tracta als seus curts relats. I el pou, sempre el pou, contínuament amenaçant les dones presents, protagonistes directes o no de les històries. En particular m’ha agradat un dels més llargs (encara que amb la seua lectura no m’hi vaig estar ni 30 minuts), “Mi marido”, on es conta una convivència marital molt diferent a la viscuda a La felicidad conyugal, de Tolstói.

Després d’un temps d’haver llegit A propósito de las mujeres, encara em queda un pòsit amarg al parlar d’ella, mesclat amb un toc de tristesa, de reflexió sobre on estem i cap on anem. Crec que repetiré amb l’autora, ja tinc la seua següent novel·la seleccionada. Ja vos aniré contant!

Lucia Berlin – Manual para mujeres de la limpieza

He batut el meu rècord personal: crec que menys els llibres que mai he arribat a acabar i que vull fer-ho (Gomorra, de Roberto Saviano i Les 1001 nits) és la lectura que més temps m’ha costat de digerir. Supose que s’han mesclat qüestions de tot tipus: un allau de feina des de fa quatre mesos, vida personal difícil de compaginar, i a més, aquestos 43 relats que qui es pense que són la millor opció abans d’apagar la llum de la tauleta de nit, està més que equivocat.

Vaig llegir més que bones crítiques d’aquest manual. De veritat que el vaig començar amb més ganes que uns quants que havia llegit fins el moment. Però el meu llibre electrònic marcava un 48% quan vaig decidir, allà a finals del segon mes de l’any, que jo ja no podia més. Havia de deixar-lo, no sé si per salut mental, perquè era massa per a la carabassa, o perquè no m’agradava la manera d’escriure de l’autora. Així, amb l’ebook agafant pols (literal) vaig estar més d’un mes. Unes sis setmanes sense llegir una línia. El mirava de reüll. No sé si el destí em volia dir alguna cosa, però quan el càrrec de consciència era massa gran, l’agafava i sempre se m’oblidava que la bateria s’havia descarregat durant eixe temps. Des de fa un mes, aproximadament, m’he sentit amb forces. I menys mal, perquè l’altre 52% que em quedava l’he gaudit al màxim.

A Lucia Berlin cal llegir-la amb la ment serena. No se t’ocórrega tindre cap buit al cervell, si no, se’t cola i comences a pegar-li voltes al cap. Normalment sobre el mateix: com de difícil és la vida per a moltes dones, que han de fer-se les fortes quan no ho són, per a tirar endavant. De com d’injusta és, quan ho donem tot i el nostre entorn no ens paga amb la mateixa moneda. Les dones tenim cura dels nostres malalts, dels nostres fills, de la nostra casa i de la nostra parella. Treballem. Volem divertir-nos, tindre una bona aparença, compaginar la nostra vida professional amb la familiar. I per si això fóra poc, si no arribem a tot, ens sentim culpables. Les protagonistes dels relats de Lucia Berlin (o hauríem de dir la protagonista?) tiren pel costat de la botella per veure la seua trista realitat des d’un altre punt de vista. Altres arriben a solucions més dràstiques, fruit de la desesperació. És un llibre dur, molt dur, si estàs en un moment receptiu de la teua vida. Reconec que en algun relat vaig haver de parar de llegir per a assimilar-ho tot i agafar aire. Tal és el grau d'identificació amb les dones heroïnes de cada relat. El món no està fet per a persones amb altra sensibilitat i intel·ligència, persones de frontera com les que ella ens presenta, a mig camí entre ací i allí, amb dobles identitats, i no només per la geografia. Crec que era el cas de Lucia Berlin.

Jo no aconsellaria la seua lectura a tot el món, perquè no és fàcil de llegir. L’estil vol ser irònic, fins i tot amb eixe títol que t’enganya i t’atrapa, però amb aquest humor el que s’aconsegueix és que tot sone més ridícul, angoixant i tràgic. Tampoc pense que siga bo llegir-lo d’un tiró. Potser aquesta va ser la meua errada del principi, que em vaig saturar d’històries negres. Així i tot, pense que ha valgut la pena descobrir aquesta vida (vides) descarriada, perquè malgrat que se’ns mostre la realitat en carn viva, en algun lloc, en algun relat, ens espera la bellesa i l’esperança. I aquesta és una lliçó que sí que cal aprendre.

Cristina Campos – Pan de limón con semillas de amapola

Feia molt de temps que no em queia en les mans una novel·la on el fil rector fóra el menjar i les receptes de cuina. Ací i ací trobareu les que he llegit des de que el meu blog va entrar en funcionament, ja fa quatre anys (quatre!). Comprovareu que la meua relació amb les diferents lectures, totes diferents en geografies, cronologies i tons, ha sigut variada i del tot desigual: des de les reaccions més entusiastes, amb recomanacions efusives, als laments i les malediccions al moment en què vaig començar a perdre el temps.

Amb tot aquest circumloqui pretenc raonar que, d’un altre no, però precisament novel·les entorn aquest tema n’he llegit unes quantes. I per això mateix, Pan de limón con semillas de amapola m’ha semblat una de tantes. Arran l’allau de crítiques més que positives per tot el món virtual (fòrums, xarxes socials, blogs) i televisiu, amb eixa coberta que et crida i et diu “Menja’m!”, era impensable per a mi no voler donar-li un tast i així comprovar si l’èxit era merescut o no. Sempre segons el meu humil parer, és clar.

Després d’haver devorat les seues 400 pàgines com un llamp en una setmana, repetisc el que ja he dit en alguna altra ocasió: el llibre està bé i es deixa llegir, el que vol dir un llenguatge i una trama assequible, fresca i realista, que no deixa de banda el misteri inicial ni tampoc el romanticisme, una pinzellada d’humor i un toc dramàtic, amb uns personatges entranyables i que empatitzen fàcilment amb el lector, sense pretensions de convertir-se en res trascendental ni alta literatura. En aquest sentit, la història i la manera en què es conta tenen tots els ingredients per a que agrade al públic en general. A mi m’ha agradat i m’ha enganxat. M’ha semblat més que atractiu l’escenari (l’illa de Mallorca i el poble de Valldemossa), però sobretot els temes relatius a la maternitat i la criança (reconec que m’han arribat al moll de l’os, sobretot els que envoltaven el naixement i la vida de Naomi), i en general, el reflex del que suposa ser dona en el segle XXI, ja que tenim un ventall de casos en la novel·la del més heterogeni. Crec que és el punt fort i direrent de la protagonista del blog d’avui. No obstant això, m’ha pesat molt el fet de recordar-me a altres lectures del gènere, amb dones fortes (però que encara no saben que ho són), que han d’encarar alguna circumstància inesperada de la seua vida, i la cuina les ajuda a renàixer. 

No vaig a repetir ací l’arxiconeguda sinopsi, ja que quan tenia al cap la idea del blog, el que pretenia era fer alguna cosa diferent a la resta. No sé si ho aconseguisc al llarg de les més de 150 lectures que vos he proposat. Però espere poder estar ací encara durant altres quatre anys més, llegint i pensant la vida a través de les línies que corren sota els meus ulls. Seguireu acompanyant-me? 

PD: L’autora, Cristina Campos, està més que familiaritzada amb el món del cinema. Esperem pel·lícula en breu, la veurem segur! Qui farà d’Anna? I qui de Marina?

Marianne Fredriksson – Las hijas de Hanna

Em vaig acomiadar en l’última entrada dient que estava sense propostes lectores-literàries damunt de la meua tauleta de nit. Entre que he estat llegint llibres d’altre caire i que per un costat el protagonista del post de hui em va costar de decidir, i per l’altre, se m’ha fet un poc bola, porte més de dos mesos de paró blogger. Retorne al món virtual amb Las hijas de Hanna, un relat qualificat com a “saga familiar”. Però ningú que s’espante: no anem a trobar a cap membre dels Buendía ni res similar. Jo no acabe d’estar del tot d’acord amb l’etiqueta que li han posat. Simplement, és la història de tres dones d’una mateixa família, que pertanyen a tres generacions molt diferents.

En aquest sentit, és una novel·la senzilla de llegir, que vol fer-nos pensar en el paper de les dones al si de la (nostra) família. Un paper aquest que és una eina de dos talls: mentre que és la garant de les tradicions i dels coneixements, la que marca el caràcter de tots els membres del seu voltant, mantenidora de fils i nexes, també és sempre el pilar bàsic de la vida, forta i inconformista, que té el poder (o la capacitat) de trencar amb tot el que no li agrade, sempre i quan les circumstàncies l’acompanyen.

L’autora ens endinsa primer en la plenitud vital de Hanna (finals del segle XIX), Johanna (primera meitat de la passada centúria) i Anna (la més “actual”, anys 60), després en la seua senectud. Les tres, iaia, filla i néta respecticament, ens mostren les frustracions i les realitats del moment des del prisma econòmic, polític i social que els ha tocat viure. Com no, se li posa l’èmfasi especial a la vida privada, i com els afecta en diferent grau l’amor, el matrimoni, el sexe, les relacions amb altres membres del seu entorn familiar, l'infermetat i la mort, el treball, la consciència de classe o la religió.

Personalment és una lectura que no m’ha acabat d’entusiasmar. L’estructura no és problema perquè la solució fàcil hauria sigut fer un relat linial, i no és el cas en absolut. Les vides de les tres protagonistes es van entrellaçant en el pas de les pàgines botant de manera més o menys irregular cap avant i cap enrere, sobretot quan a Anna, la que reuneix les seues avantpassades, és la que parla. No obstant això, hi ha passatges on el relat es fa un poc tediós i repetitiu, especialment la part de Hanna, una mena d’Eva antològica (encara que tampoc ens queda tan llunyana: de segur que a més d’una lectora nascuda als 80 Hanna li ha pogut recordar a la seua pròpia iaia), una Eva que representa el treball des d’adolescent, amb una relació amb Déu de temor, amb la creença de que a la vida s’ha vingut a patir i no demanar molt més del que t’ofereix, per a bé o per a mal, una dona sotmesa a la voluntat de l’home, i en el cas particular de Hanna, la dona portadora d’un greu pecat segons els ulls dels seus veïns, amb parts i embarassos difícils, predint el que li ocorrerà a la seua descendència femenina. Johanna i Anna, en canvi, pertanyen a realitats diferents, amb grans guerres i nazisme pel mig, conquesta de drets elementals, etc., però això no evitarà el xoc generacional, que es farà cada vegada més evident.

Una cosa que m’ha semblat interessant és que la història de Suècia va al compàs de la vida d’aquestes dones, pel que podem conéixer aquella realitat de l’Europa nòrdica, que tan lluny ens queda, amb una manera de pensar, actuar i sentir que no podem arribar a comprendre del tot (o no). A més, encara que no té més importància de la que en té, l’editorial podria haver procurat en posar més cura en les errades tipogràfiques al llarg del llibre i algunes traduccions d’estructures que queden poc naturals per a la lectura en castellà. Amb tot, el pas de les seues poc més de 400 pàgines s’han fet de desitjar, pel que ara passaré a una altra cosa amb ganes! Vos trobaré en el següent post!