Si hi ha un must dintre de tota llista sobre novel·les que tracten el tema de la maternitat, i això malgrat que porta menys de dos anys publicat en castellà, és el protagonista del post de hui. Sincerament, i perdoneu si vaig tan al coll, m’agradaria saber per què. Efectivament, la història de Rosamund té com a argument central la maternitat, però crec que es queda pobrament en eixe punt.
El personatge principal, la jove Rosamund, porta una vida desenfadada al Londres més rabiós de la història, acudint per les nits a festes i veient-se amb un parell d’homes o tres (no sigueu malpensats, només veient-se), vivint sola a l’apartament dels seus pares absents, i freqüentant cercles literats de mig pèl. La vida tranquil·la d’aquesta burgesa es manté durant el dia per la disertació en la seua fase final de la seua tesi doctoral sobre la poesia anglesa del segle XVI, pel que la seua salut intel·lectual és, a més, molt bona. Però una nit coneix el George, decideix saltar-se les seues barreres mentals, i el resultat de tot, és que es queda embarassada. Malgrat tots els inconvenients (estar i viure sola a Londres, no tindre uns ingressos estables i suficients) i com no, el xoc que a priori suposa per al seu estil de vida tindre una criatura, Rosamund vol tirar endavant, encara que, sense massa èxit, al principi intenta fer alguna cosa per veure si la natura expulsa l’èsser que s’acaba d’enganxar al seu interior.
A partir d’ací és quan per a mi la lectura decau de manera qualitativa. La narració de l’embaràs és interessant. Però a partir de que Rosamund, ja mare, continua amb la seua vida amb un nou acompanyant al seu camí, és de tot menys versemblant. L’autora no aconsegueix que li agafe simpatia a la primípara, ni em sent identificada amb la major part de la seua quotidianitat, i això que moltes de les coses que conta, no totes, em puguen resultar més o menys familiars. L’única excepció és quan s’ha d’enfrontar a l’infermetat i a la burocràcia hospitalària, on sí que vaig sentir certa angoixa, però per la resta, la seua lectura puc dir que m’ha resultat indiferent. No sé si és l’estil de la Drabble, eixe sentir que no passa res, i que la vida de Rosamund s’ha vist poc alterada amb la presència de la seua criatura. No sé si és que la protagonista li dóna una infinitud de voltes a certes qüestions que li sorgeixen, per al final quedar amb res. Un exemple claríssim és ja quasi al final, quan es passa paràgrafs preguntant-se si demanar als veïns que li vigilen la casa mentre ella s’absenta uns minuts, i quan torna, ni els menciona. M’ha resultat un tant exasperant.
És veritat que Rosamund evoluciona: de portar un ritme propi i despreocupat, a deixar la vida nocturna de costat i a començar a controlar els diners, l’alcohol que beu, o la neteja de la seua casa, fins i tot a desinteressar-se pels homes. Però eixa evolució, quasi natural si voleu, segons el meu parer, es queda ahí. He trobat a faltar que la protagonista criticara, s’enfadara, es plantejara i es qüestionara. No he comprés la seua tranquil·litat quan el que ve quan naix un nadó és un terratrèmol vital. Almenys jo ho concebisc així. Per no dir que pense que l’autora traeix el títol de la novel·la, la càrrega d’una pedra per a mòldre. Noteu que la porte al damunt, la Rosamund? Jo, no massa. Però torne a dir que només és la meua opinió.
No comence el mes de maig amb massa bon peu, què em depararà la propera lectura?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada