Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor

Un tiempo extraño provoca un comportamiento extraño. Como un mechero Bunsen aplicado a un crisol provoca un intercambio de electrones, la división de algunos compuestos y la fusión de otros, así una ola de calor actúa sobre las personas. Las desnuda, les hace bajar la guardia. Y los comportamientos se tornan no tanto inusuales como espontáneos, desinhibidos. Las personalidades, más que cambiar, afloran desde lo más hondo a la superficie (Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor).

Si aquesta no és la primera vegada que topeteu amb alguna entrada del meu blog, sabreu que molt rara vegada copie les frases que més m’han suggerit. Deixe que siga el lector el que les descobrisca, les localitze i senta el que haja de sentir, que no té per què ser el mateix que he sentit jo. Però en aquest cas, em faig una excepció a mi mateixa. Quan a meitat del llibre llegim aquestes línies, ja portem una singladura metafòrica per la família Riordan per saber fins a quin punt és cert a la novel·la. Potser també a les nostres vides, però això ja és un altre tema. Aquest sentiment d’aflorar a nosaltres mateixos per la calor ho havia pensat alguna vegada, i l’únic fenomen més que se m’ocorre amb efectes similars és la nit.

Però l’autora tria una espantosa canícula que arrasa Londres i els seus habitants durant els dies centrals del mes de juliol de 1976. Degué de ser memorable per a una ciutat més bé habituada a la pluja i a la boira. Dels fets d’aquells dies es recordaran banys a les fonts, incendis, collites tirades a perdre, legislacions específiques per a no malbaratar aigua corrent… però, si li preguntàrem a la família Riordan (si existira) què recorden d’aquells dies, dirien que va ser l’estiu que son pare va desaparéixer evaporat a l’asfalt i que va ser en eixe punt quan les seues vides van canviar per a sempre.

La novel·la és meravellosa de principi a fi, m’ha entusiasmat i m’ha tingut enganxada a més no poder des de la primera fins a l’última fulla. Amb la no tan simple excusa de saber on està son pare i per què aparentment se n’ha anat de casa de manera voluntària, ens endinsem en les profunditats d’aquesta particular família d’orige irlandés, catòlics residint a Londres, cadascú d’ells infeliç a la seua manera, però amb els ingredients per a poder donar més llum, o millor, aire fresc, a la seua trista existència. Cada membre té els seus secrets, les seues frases que vol dir però que no li ixen de la gola, una paraula de calor (uf, altra vegada!) al que està segut al seu costat però que simplement no pot pronunciar. Com deia Joyce Carol Oates a Carthage, potser l’única idea amb la què em vaig quedar de la seua novel·la, és que una família és com una successió de plaques tecnòniques en relatiu equilibri entre els seus integrants, i la desaparició o canvi en algun d’ells provoca un terratrèmol en la resta. Així, però de manera interior, viuen l’absència del silenciós Robert-Ronan, que sempre haurà estat ahí per a tots menys per a ell mateix.

L’ambientació dels detalls que fa Maggie O’Farrell sobre els personatges és acurada i rellevant, perquè ens indica la personalitat i el caràcter de cadascun d’ells: des de la roba, als cabells, la manera de parlar… passant sobretot per la casa on viuen, tot es fa ressò del caos i dels silencis que els assetgen. El rerefons històric, la violència de l’IRA, la misèria irlandesa a l’opulenta i orgullosa Anglaterra no molesten, més bé el contrari, donen cos. I d’aquesta manera, Gretta i Robert, però sobretot Mónica, Michael Francis i Aoife et van donant punyalades al cor mentre els mires amb fascinació i ells et retornen la mirada desafiants, preguntant què hagueres fet tu, què fas tu amb els teus dia a dia.

I com a solució, no se t’ocorre altra cosa millor que posar de fons Ode to my family, de The Cranberries.

Quin bon sabor de boca per a anar tancant l’any pel que a literatura respecta. Fins la propera lectura!

Emily Brontë – Cims Borrascosos

Com sempre, comentar i opinar sobre un clàssic de la literatura universal dóna un poc de vertigen. Virginia Woolf em va donar unes ganes immenses de llegir-lo a Una habitación propia, on el considera desprovist de qualsevol “emoció femenina” i per tant, superior a Jane Eyre, obra d’una altra Brontë, Charlotte. Comentaris a banda respecte a aquesta opinió superada, no sabia gaire sobre l’argument, només que el títol era el nom del lloc on ocorrien gran part dels fets, i una gran història d’amor.

Així que després d’algunes lectures desatinades, vaig pensar que era el moment. Per ser sincera, la seua lectura no m’ha deixat massa sabors a la boca. Supose que s’ha de comprendre el moment i les circumstàncies de la seua publicació (sota pseudònim masculí, a meitat del segle XIX), i que per al moment, la relació entre Heathcliff i Catherine primer, i Heathcliff amb els seus nebots i fills degué de ser un escàndol a l’Anglaterra victoriana. 

Realment, tot el que ocorre a la finca dels Cims Borrascosos i la Granja dels Tords és pertorbador. No sabria si definir-la com una història d’amor que ultrapassa la mort, o la d’una rencúnia, una obsessió o definitivament, una relació tòxica, parlant en termes actuals. En aquest sentit, l’obra és més que actual, ja que ens representa com les actituds no esperades en la persona estimada ens porten a la destrucció i la depravació humana més extrema. 

El personatge de Heathcliff és polaritzat cap a la banda del mal a més no poder, però si ho pensem bé, el de Catherine és encara més terrorífic, perquè és capaç d’alçar-se de la seua tomba per perseguir el seu estimat i aturmentar-lo fins convertir-lo en una bèstia (en ell i de rebot, els seus descendents). Ací no avance res, perquè açò ocorre al principi de la novel·la. I he dit que horroritza més si tenim en compte que el mateix Heathcliff afirma que estima a Catherine perquè aquesta és més ell que ningú. 

El llibre té dos parts. Crec que el pes més rellevant se l’emporta la primera meitat, marcat per la mort de la protagonista femenina. La segona part és Heathcliff en estat pur, amb escenes de marcada violència verbal i física, en alguns punts realment impactants. Imaginem-nos açò escrit i llegit en 1847… 

Per a resumir, crec que la novel·la té moments molt destacables i passatges gòtics molt bonics, on la naturalesa cobra vida al costat d’un aturmentat Linton (cosa prou fàcil, per altra banda) i una lluminosa Cathy, junt l’omnipresent però intentant mantindre’s en segona fila, la senyora Dean, una inusual majordoma. Joseph resulta del tot caricaturitzat, i m’ha recordat a un personatge de la pel·lícula de El nom de la rosa, de Jean-Jacques Annaud. Però després té altres passatges on, segons la meua visió, decau el ritme, i es converteix en una lectura més monòtona i quasi descriptiva, amb algun toc costumbrista.

De tota manera, m’ha semblat interessant, i si em pregunteu si la recomane, diria que sí. Ha valgut la pena només per l’aparició dels fantasmes a la burtoniana La novia cadáver! Fins la propera lectura de tardor!

Chimamanda Ngozi Adichie – Americanah

Mai havia pensat que havia alguna cosa de provocatiu en el fet de deixar-se els cabells naturalment “a lo afro”. Em va cridar l’atenció, ja fa uns anys, que així ho enunciara i que els mitjans de comunicació especialitzats en celebrities li donaren cova, la cantant Alicia Keys. També va dir que renunciava al maquillatge. Jo vaig pensar que qual personatge famós, ho feia per buscar notorietat, i que ben aviat es desdiria i continuaria envoltant-se del glamour d’unes boniques pestanyes postisses o un gloss de llavis de Chanel. Pel que he comprovat al Google, la cantant ha continuat sent coherent amb si mateixa i amb el que va proclamar, i continua deixant de costat els productes de bellesa, pel que he de confessar que si bé era una cantant que no m’agradava massa, ara almenys em cau bé.

Alguna edició d’aquesta novel·la, a la coberta, es representa la silueta d’una dona negra amb els cabells extremadament arrissats, esponjosos i llargs. Damunt, si ja això va acompanyat del nom de l’autora de la conferència TED Tothom hauria de ser feminista, ja ens podem fer una idea de per on poden anar els tirs. I efectivament: Chimamanda Ngozi Adichie, amb l’excusa d’explorar el que pot convertir-se la vida d’una dona i d’un home que s’estimen, però les circumstàncies polítiques els allunyen en l’espai i en el temps, es clava amb temes com la noció de raça, un poc de gènere i conflictivitat social a la Nigèria contemporània.

El que m’ha semblat més interessant d’aquesta novel·la ha sigut el punt de vista de la protagonista femenina, Ifemelu, que se’n va a continuar els seus estudis becada als Estats Units. Allí li fan descobrir que és negra, i per tant, el concepte del que és la raça, amb la qual cosa, després d’unes quantes vicisituds personals, i després de tocar fons, decideix obrir un blog on reflexiona i polemitza sobre el que suposa tindre un color de pell oscur en un país on els no WASP estan més que mal vistos. Sense cap dubte, l’Ifemelu desllenguada i que diu el que pensa a qui siga és el millor de les pàgines d’Americanah, que fan que estigues alerta davant de cada conversació, perquè és possible que t’ajude a qüestionar-te algun pensament que tenies assentat o alguna perspectiva a la què li havies donat poca importància.

La part d’Obinze com a immigrant il·legal a Anglaterra no és menys interessant, fins i tot el principi, l’adolescència dels dos protagonistes a Nigèria, amb eixa història d’amor que ho arrasa tot. En aquest sentit, per a mi la novel·la ja decau en les últimes parts, en el moment en què Ifemelu torna a Nigèria (ací no desvele res perquè és el primer que es diu només començar): per a mi, Ifemelu ha perdut ja en aquest punt, i amb els futurs esdeveniments, la seua frescor i irreverència originals, i de fet, sembla convertir-se en una dona més insegura i a l’ombra d’Obinze. No em sembla un desenvolupament conseqüent, més bé precipitat cap a un final que no ens resulta difícil intuir, on ja la relació d’ambdós ho acapara tot i ja no es dóna cabuda a res més.

Per resumir, és una lectura que ens somou i ens agita, on aprenem, i que està molt bé fins a pràcticament el final, però amb molta llàstima es dilueix al seu últim terç, per a transformar-se en quelcom diferent. Si és per recomanar, de la mateixa autora recomane Algo alrededor de tu cuello, un recull de relats amb històries que ens lleven l’alé, amb una gran complexitat per la varietat de trames i problemàtiques plantejades, que ens poden angoixar més que aquesta de hui. Les casualitats de la vida fan que fa exactament dos anys vos la recomanara per a començar el mes de juny, i continue fent-ho. Llegiu diferentent, penseu diferent! Fins la propera lectura! 

Mentrestant, ací vos deixe la xarrada TED, d'obligada visualització.

Margaret Drabble – La piedra de moler

Si hi ha un must dintre de tota llista sobre novel·les que tracten el tema de la maternitat, i això malgrat que porta menys de dos anys publicat en castellà, és el protagonista del post de hui. Sincerament, i perdoneu si vaig tan al coll, m’agradaria saber per què. Efectivament, la història de Rosamund té com a argument central la maternitat, però crec que es queda pobrament en eixe punt.

El personatge principal, la jove Rosamund, porta una vida desenfadada al Londres més rabiós de la història, acudint per les nits a festes i veient-se amb un parell d’homes o tres (no sigueu malpensats, només veient-se), vivint sola a l’apartament dels seus pares absents, i freqüentant cercles literats de mig pèl. La vida tranquil·la d’aquesta burgesa es manté durant el dia per la disertació en la seua fase final de la seua tesi doctoral sobre la poesia anglesa del segle XVI, pel que la seua salut intel·lectual és, a més, molt bona. Però una nit coneix el George, decideix saltar-se les seues barreres mentals, i el resultat de tot, és que es queda embarassada. Malgrat tots els inconvenients (estar i viure sola a Londres, no tindre uns ingressos estables i suficients) i com no, el xoc que a priori suposa per al seu estil de vida tindre una criatura, Rosamund vol tirar endavant, encara que, sense massa èxit, al principi intenta fer alguna cosa per veure si la natura expulsa l’èsser que s’acaba d’enganxar al seu interior.

A partir d’ací és quan per a mi la lectura decau de manera qualitativa. La narració de l’embaràs és interessant. Però a partir de que Rosamund, ja mare, continua amb la seua vida amb un nou acompanyant al seu camí, és de tot menys versemblant. L’autora no aconsegueix que li agafe simpatia a la primípara, ni em sent identificada amb la major part de la seua quotidianitat, i això que moltes de les coses que conta, no totes, em puguen resultar més o menys familiars. L’única excepció és quan s’ha d’enfrontar a l’infermetat i a la burocràcia hospitalària, on sí que vaig sentir certa angoixa, però per la resta, la seua lectura puc dir que m’ha resultat indiferent. No sé si és l’estil de la Drabble, eixe sentir que no passa res, i que la vida de Rosamund s’ha vist poc alterada amb la presència de la seua criatura. No sé si és que la protagonista li dóna una infinitud de voltes a certes qüestions que li sorgeixen, per al final quedar amb res. Un exemple claríssim és ja quasi al final, quan es passa paràgrafs preguntant-se si demanar als veïns que li vigilen la casa mentre ella s’absenta uns minuts, i quan torna, ni els menciona. M’ha resultat un tant exasperant.

És veritat que Rosamund evoluciona: de portar un ritme propi i despreocupat, a deixar la vida nocturna de costat i a començar a controlar els diners, l’alcohol que beu, o la neteja de la seua casa, fins i tot a desinteressar-se pels homes. Però eixa evolució, quasi natural si voleu, segons el meu parer, es queda ahí. He trobat a faltar que la protagonista criticara, s’enfadara, es plantejara i es qüestionara. No he comprés la seua tranquil·litat quan el que ve quan naix un nadó és un terratrèmol vital. Almenys jo ho concebisc així. Per no dir que pense que l’autora traeix el títol de la novel·la, la càrrega d’una pedra per a mòldre. Noteu que la porte al damunt, la Rosamund? Jo, no massa. Però torne a dir que només és la meua opinió.

No comence el mes de maig amb massa bon peu, què em depararà la propera lectura?

Charlotte Brontë – Jane Eyre

Sempre em dóna un poc de vertigen escriure sobre un clàssic, perquè què puc dir jo de nou que no s’haja dit ja, després de desenes d’anys i de no sé quants parells d’ulls reinterpretant les planes del llibre que jo ara m’he decidit a llegir? Cada persona, cada lector! fa seu el text que té davant, amb les circumstàncies i el moment que l’envolten. Per això, cada lectura mai serà igual, ni ara, ni si d’ací deu anys em decidira retrobar-me amb Jane Eyre, una dona que en cert moment es va convertir en una vella amiga.

Charlote Brontë escriu amb una proximitat que encara hui, quasi dos-cents anys després de la publicació de la seua principal novel·la, ens resulta quasi actual. I més mèrit té que el context de la vida de Jane fóra l’Anglaterra victoriana, amb els seus pudors i recels que ara mateix ens resulten un tant ridículs; amb eixa concepció de la bellesa i de l’elegància que actualment no és més que una quimera. 

Vaig decidir apropar-me a l’Eyre amb curiositat, perquè en molts llocs és considerada l’orige de les novel·les feministes. I efectivament, no sé si serà la primera (segurament no, però potser sí l’anglosaxona) però feminista, dintre del que pot ser el feminisme en els primers moments del segle XIX, amb la Revolució Industrial xafant els talons d’alguns dels seus personatges i perseguint altres dels senyorets benestants que es retracten, sí que és (de feminista, dic). I és que les idees que encarna, potser massa perfectament, l’heroïna de la novel·la, devien ser un escàndol per a l’època: una dona que sap que en la seua intel·ligència i educació està la seua màxima vàlua, més que en la de l’home que l’agafa del braç; una dona que respon quan considera que se li està faltant a la seua integritat i diu el que pensa; una dona que segueix amb rectitud el camí de la seua felicitat, que consisteix en no caure sota cap jou, siga el del matrimoni, una relació tòxica o una feina poc gratificant, que és el contrari de les joves de l’època.

A banda, està l’ambient gòtic que es desprén de les descripcions dels jardins, els paisatges, les aromes, o els edificis amb merlets i passadissos on les catifes esmorteixen els passos. En aquest sentit, pense que és una novel·la bonica.

En conjunt ha sigut una lectura agradable, que en definitiva ha valgut la pena, encara que, tot siga dit, a La librería de los finales felices, l’autora no té millor idea que la de revelar un dels misteris més macabres de la novel·la, i això sí que no té perdó. A més a més, sé que hi ha pel·lícula, almenys una recent encara que imagine que no serà l’única, així que si algun dia la puc veure, modificaré aquest post i vos contaré. Fins aleshores, felices lectures!

Elena Poniatowska – Leonora

Quan vaig començar a llegir El mundo de ayer de Stefan Zweig, fa ja fa poc més d’un any, cada vegada que passava una pàgina, tenia la sensació de ser una inepta cultural. No tenia ni la més remota idea de qui eren molts dels personatges que l’austríac citava pels seus encontres o per les seues lectures, molts d’ells grans figures de l’àmbit, fins i tot, l’art que dominaven. Pense que Zweig va ser un home afortunat, que va estar envoltat per intel·lectes extraordinaris i fets històrics no menys extraordinaris. Personalitats com la d’ell hi ha poques en el món.

Cronològicament va coincidir amb l’artista Leonora Carrington. Que jo sàpiga, ell no diu mai que es conegueren personalment; és molt factible, per altre costat, perquè igual com ell, la pintora surrealista també va ser una dona fora de l’habitual, i que per circumstàncies, i malgrat les dificultats que va travessar, tenia un cercle d’amics del més carismàtic. Amb la lectura d’aquesta particular biografia novel·lada, Poniatowska m’ha fet retornar a mi que no sé res de la cultura del segle XX. És més: qui n’estiga interessat, que es prepare, perquè hi ha noms, corrents, pensaments per a tots els gustos, tants quasi com artistes i filòsofs.

Però ací hem vingut a parlar del llibre. Conforme he dit més amunt, estem davant d’una biografia novel·lada d’una artista multifacètica i amb un geni de tres parells de nassos. La lectura t’atrapa, t’absorbeix, i t’envolta: les reflexions de Poniatowska, en la boca de Leonora, fa que et qüestiones cada situació que, com a dona, pots viure dia a dia. Ella es va rebel·lar obertament contra son pare i tot el que ell representava, fins a tal punt que les seues obres, la major part, són fruit d’aquest crit. Però no espereu una lectura lleugera: quan portava un 20% llegit, tenia la sensació de que Leonora havia viscut ja molt. Em preguntava què més podria haver-li passat a la vida, il·lusa de mi!

Per primera vegada, tinc la sensació que estic parlant més del personatge en si que de la novel·la. És difícil deslligar un de l’altra. L’autora ha sabut copsar amb el seu llenguatge i estil les obres de l’anglesa, i de ben segur que el seu caràcter, marcat per una lluita constant per la recerca i la reafirmació del “jo”. Amb la Carrington (i Elena Poniatowska) volaran les hores. Coneixereu artistes estrafalaris. En desmitificareu d’altres. Viatjareu per mig món. Descobrireu fets històrics que quasi passen de puntetes. Vos sorprendreu de fins on ha sigut capaç d’arribar l’ésser humà amb les seues passions i bogeries. I quan l’acabeu, enyorareu la seua estrambòtica i de vegades inaguantable companyia. Parauleta.

Penelope Fitzgerald – La librería

La meua elecció de llegir dones durant una temporada m’està fent portar un viatge interessant. Del tot desigual, val a dir també. Amb el post de hui, ens translladem a un xicotet poble d’Anglaterra envoltat d’aiguamolls, al comtat de Suffolk, a la costa est de l’illa. El moment: finals dels anys 50-principis dels anys 60 del segle passat. Una època plena de canvis històrics, econòmics i socials, tots importants per entendre el món tal i com avui és.

I de sobte, en aquesta xicoteta comunitat on tots coneixen a tots, arriba una dona des de Londres buscant una segona oportunitat a la seua vida, i decideix muntar una llibreria a una casa encantada. Ni més ni menys. El còctel resulta explosiu, com vos podeu imaginar. La comunitat i els poders fàctics que la controlen comencen a posar-se nerviosos. Potser Florence era una dona avançada al seu temps. No tarden en alçar-se altres que, en canvi, la miren amb esperança. Però no ens anem a enganyar: tot açò, junt a les dificultats d’accés al poble per qualsevol via, fan que la tasca de l’intrèpida llibrera no resulte gens fàcil. Encara hem de sumar el rebombori que provoca la venda de la novel·la de la què tot el món parla en aquells moments, Lolita, o que per a ella treballe una xiqueta de 10 anys.

Aquesta galardonada novel·la, publicada als anys 70, podria ser actual. L’ambient que crea l’autora, igualment, és interessant, amb una omnipresència de l’aigua i de l’humetat qual la sèrie francesa de morts vivents, Les Revenants, amb Mogwai de banda sonora. També resulta xocant la particular relació amb el rapper o fantasma que viu a Old House, la llibreria en qüestió, i que no revele per a que cadascú traga les seues conclusions. Però sense dubte el que més m’ha agradat ha sigut veure com ha reaccionat cada persona del poble davant l’inauguració i posada en marxa de la tendeta. És com el que deia Truman Capote amb A sang freda, o David Lynch amb Twin Peaks, però d’una manera menys sagnant, si volem. El final, totalment inesperat i desconcertant, val a dir.

Recomane la seua lectura al gremi i als amants dels llibres, no vos durarà més d’una vesprada de diumenge. I ja seria magnífic si es passeu per ací i em conteu. Mentrestant, vos encomane al següent post. Felices lectures de rentrée!

Nota: He estat investigant i sembla ser que en octubre, és a dir, el mes vinent, Isabel Coixet estrena pel·lícula basada en aquest llibre. N'estarem pendents!

Agatha Christie – El enigmático señor Quin

M’ha resultat del tot desconcertant llegir aquesta “novel·la” d’una autora que, podem pensar, una vegada llegides dos o tres, llegides totes. Conéixer el senyor Quin m’havien dit que podia resultar una de les millors experiències amb l’autora britànica, i si bé per a mi encara no ha tocat el nivell de Diez negritos (sempre ho dic), almenys m’ha sorprés.

No es tracta d’una novel·la a l’ús de les de la Christie: el format de breus relats no ens és, en absolut, alié, ja que l’ha utilitzat en alguns reculls de Poirot. No obstant això, aquestos relats tenen una sèrie de fils en comú que van contant-nos una única història, el que fa que els casos no siguen independents entre si i que s’hagen de llegir de manera linial. En un principi sembla que els successos que presencia l’ancià i victorià Satterthwaite estiguen resoltos, sempre amb l’ajuda del senyor Quin, a través del mètode hipotètic-deductiu, amb converses platonianes, seguts al caliu d’una llar, entorn una taula. Jo mateixa vaig interpretar com una mena d’homenatge a Sherlock Holmes d’entreguerres, o ja si haguera sigut publicat uns anys més tardm a Guillem de Baskerville. Però a poc a poc les històries en les quals es va immiscint el senyor Satterthwaite conten la seua vida i com la coneixença amb el senyor Quin, del qui poc o res sabem, l’afecta fins a límits insospitats. Podríem pensar que el misteri de Quin es resol al final, amb l’últim relat, el més enigmàtic i complex de tots: no és del tot cert, ja que si bé es mostren prou bé les cartes d’aquest personatge, jo, com a lectora, em quede amb més interrogants i amb la sensació de no haver entés res. 

És una novel·la molt críptica i metaliterària si volem, on Quin se’ns desvela com l’Arlequí de la Commedia dell’Arte italiana-: el nom complet del qual, no casualment és Harley Quin-, i qui participa indirectament en una sèrie de dotze relats de caire amorós, amb parelles artistes i intel·lectuals, més alguna decrèpita aristòcrata, amb un toc bohemi. Amb el temps i de manera inesperada els dos homes van mantenint una especial relació, potser entesa amb un sentit dramàtic i teatral, amb una més que evident evolució del caràcter del senyor Satterthwaite, que passa d’espectador a actor.

La recreació dels ambients i el físic dels personatges cobra una especial relevància. En aquest sentit, és magnífic el relat de la Christie, ja que tot és important per a que els lectors (televidents? assistents a l’acte?) ens clavem en la història i ens oblidem si portem hores llegint. Al final, resulta que hem assistit a un espectacle sense saber-ho, i on hem presenciat un cercle perfecte que ha acabat per tancar-se als nostres ulls. I si em pregunteu per quina ha sigut la meua favorita, sense dubte la primera història de totes, un relat gòtic romàntic de manual i que podria haver escrit el mateix Bécquer a les seues Leyendas, o fins i tot, el relat de la cara a la finestra, encara que tots són magistrals. L’únic inconvenient que li pose és l’últim relat, que m’ha deixat un gust agre i dolç a la vegada, perquè haguera agraït una major claredat.

Si heu pensat que heu llegit tot d’aquesta arxiconeguda escriptora, doneu-li una oportunitat a Quin perquè valdrà la pena, i això que és dels seus relats menys coneguts. Si ho feu, passeu-se per ací i digueu-me què vos ha semblat. Fins la propera lectura!

Stefan Zweig – El mundo de ayer

Si dóna sempre un poc de vertigen escriure un post comentant l’obra d’aquest europeu il·lustre, la sensació s’accentua si el llibre en qüestió és aquest. El mundo de ayer no és una autobiografia, ni pretén ser-ho, tot i a pesar d’estar redactada en primera persona i des del punt de vista de la vida d’un home tan excepcional com ho degué de ser Stefan Zweig. Més bé pense que podríem definir la novel·la (¿?) com el retrat dels anys més decisius i horrorosos que van configurar l’Europa que coneguem hui en dia.

Zweig es converteix en els ulls i l’ànima dels països on va viatjar des de la seua joventut, pràcticament tot Occident, i Rússia; a través de la seua mirada, compartim vicisituds i som testimonis de primera fila de reunions amb personatges que marcaren la cultura contemporània, des de la seua formació alguns, fins a la seua consagració i decadència altres. Hi ha noms que segons el meu parer, s’han diluït en el temps, mentre altres són del tot il·lustres i eminents, i engloba tant músics, com poetes, o pintors, escultors i fins i tot polítics. Zweig s’envoltava de la crème de la crème cultural de la primera meitat del segle XX, de la qual parla, almenys per a mi, amb una sorprenent naturalitat, el que en ocasions fa que ens preguntem si al darrere hi ha una falsa modèstia.

De tota manera, no deixa de ser un plaer anar de la mà de Zweig per aquesta Europa, que té la capacitat d’allotjar les llums més cegadores i les ombres més funestes. Crec que gràcies a ell conec un poc millor l’esperit d’aquesta època, ja que l’autor, amb les seues paraules transmet a la perfecció les emocions, pors o ambicions del seus ciutadans. A més, de tant en tant trobes joies de la narració, com l’evocador passatge on l’autor visita la tomba de Tolstoi, o la descripció d’un lapse del geni creatiu de Rodin, presenciat per ell mateix en directe, encara que no ens falten les cruels sensacions, especialment les dels capítols finals dedicades a Hitler i la Segona Guerra Mundial. 

Potser, per posar algun però, he trobat a faltar una major implicació sentimental o familiar de l’autor al llarg de les pàgines: llevat del principi, on es parla de la mare i el pare, i al final, quan es menciona un germà i una companya, res més es diu d’un personatge, en què s’acaba convertint ell mateix, que intuïm passional i altament sensible i intuïtiu. Raurà ací l’explicació de com un home que estimava tant la vida i la cultura va acabar suïcidant-se ben lluny de sa casa?

Per anar acabant, i per si a aquestes alçades del post no s’ha notat, recomane la lectura d’El mundo de ayer, una lectura que ha de ser pausada i amb una llibreta al costat per extreure-li el suc que es mereix, com totes les seues obres.

PD1: Se m'oblidava dir que recomane també al 100% la pel·lícula Gran Hotel Budapest, basada en part en aquest llibre i en la figura de Zweig. A banda de ser molt divertida, té un argument i una fotografia delicioses!

PD2: Si voleu seguir el desenllaç d'El mundo de ayer, una opció diferent és la de la novel·la gràfica de Guillaume Sorel i Laurent Seksik, Els últims dies de Stefan Zweig. Potser trobeu a les seues pàgines la resposta del que més amunt plantejava...

Nell Leyshon – Del color de la leche

Encara que reconec que quasi tres mesos sense entrar ací és molt, no ha sigut un temps que he passat en blanc. A banda de les lectures no-literàries a les quals he dedicat la major part de les meues hores, em queda pendent rematar una lectura estival, llarga, que vaig anunciar per Twitter i que espere que no es prolongue més. La novel·leta protagonista del post de hui se m’havia posat a tir de manera casual, i me l’he llegida en una estona.

Crec que és un dels avantatges que li he trobat a Del color de la leche: la velocitat a la què es deixa llegir. A eixa velocitat contribueix, sense dubte, el seu argument i la manera en què està escrita. En primer lloc, el què: no sé com Nell Leyshon ha sigut capaç de desenvolupar en poc menys de 200 pàgines una història, previsible segons el meu parer, que jo escriuria en 50 (diràs que potser per això no sóc escriptora, jo. I tindràs raó). I té mèrit això… Vaja si en té! Una grangera adolescent de caràcter prou despert passa a formar part del personal intern del vicari del poble a l’Anglaterra de principis del segle XIX. En segon lloc, ja hem nomenat el com: la particularitat del llenguatge, la puntuació i l’ortografia emprades, molt planeres, podríem dir que repetitives, que si llegim entre línies podem anticipar a què es deuen. I afegisc un tercer punt extra, que ho redimeix quasi tot, i és el poder de la lectura i l’escriptura. La protagonista, a través de l’aprenentatge del llenguatge escrit, es fa més madura i aconsegueix que la seua història siga coneguda i passe a la posteritat, deixant-li a ella el lloc que es mereix almenys en el futur, fent que puguem empatitzar amb ella, no només per la seua personalitat magnètica. També està l’eina de dos talls que suposa aquest aprenentatge: i és que a través d’ell és com s’aproxima a la seua fatalitat.

De tota manera, no ha sigut una novel·la que m’haja plenat del tot, i això perquè no m’ha semblat un argument que haja destacat per la seua originalitat: de fet, és totalment casual que el primer terç de la meua anterior entrada, Las hijas de Hanna, vaja sobre alguna cosa similar. Per tot el que he dit, i aquesta és una aproximació 100% personal, és una novel·la gris, malgrat el color blanc al què es remet al títol: en cap moment hi ha lloc a l’esperança. Mary, la protagonista, va arrimant-se a l’abisme de la seua vida a poc a poc, empitjorant a cada pas que dóna, i ens resulta descoratjador que l’únic que desitge al llarg de la seua estada a la vicaria siga tornar a un lloc on va ser tan infeliç, aprofondint en la seua desesperació.

En fi, un text per a passar una vesprada freda sense més pretensions. M’haguera agradat tornar al bloc amb eixa sensació d’entusiasme que impera en alguns articles quan parlen sobre aquesta novel·la, però no passa res. Ho intentem amb la següent? Ens veiem a la propera entrada!

Roald Dahl – Relatos de lo inesperado

Quan pensava en Roald Dahl, el meu cap se n’anava a corre cuita a un món meravellós. En aquell món, els objectes ballen en l’aire segons el desig d’una xiqueta optimista malgrat les circumstàncies, una fàbrica amaga rius de xocolata mentre uns nans canten una estranya melodia, o un xiquet assisteix, d’amagades, a una convenció de bruixes malvades i lletges. 

Històries per a nens, pensava. Però si observem amb major detall l’argument de tots aquestos fils, trobarem xiquets amb un rerefons personal terrible, ple de penúries i d’injustícies, impròpies de l’edat que tenen. Els contes de Roald Dahl són realment contes per a xiquets? Avui en dia, i mirant-ho des d’un altre punt de vista, diria que no.

Ha sigut agradable retrobar-me amb l’autor que em va fer que estimara la lectura amb Charlie i la fàbrica de xocolata. Aquesta topetada no ha pogut ser més casual: si m’heu llegit alguna vegada, coneixereu el meu gust per la novel·la gràfica. Doncs bé, a un web de recomanacions lectores, enunciaven que feia relativament poc de temps havia eixit una novel·la gràfica denominada La cata, centrada en el món del vi, evidentment. De seguida me la vaig apuntar, sense aprofondir. Al cap del temps, vaig veure que havia arribat el moment de fer-li un tast, i quan la vaig buscar, quina sorpresa assabentar-me que estava basada en un conte de Roald Dahl, i que el podia trobar dintre d’un recull de narracions que es deia com el títol del post de hui.

Així que no em va costar gens fer-me amb un exemplar de Relatos de lo inesperado. El primer de tots ells és en el què es basa la novel·la gràfica on va començar tot, encara que es diu Gastrónomos en realitat (Taste en l’anglés original). A partir d’aquest, comencem amb molt bon sabor de boca per a afrontar el que ve després: en total, tenim 16 històries que en el fons retracten d’una manera més bé macabra la burgesia i l’alta societat sobretot anglesa, encara que hi ha alguns relats que tenen lloc a la ciutat de Nova York, durant la meitat i el tercer quart del segle XX, amb els seus vicis, les seues excentricitats i les seues obsessions. El quadre resultant és irònic, delirant, malèvol i en ocasions, ridícul. Roald Dahl no salva a ningú, del seu ventall de personatges: esposes espies i descarades, marits traidors, amants venjatius, hostes amb tradicions més que qüestionables o farsaris sense escrúpols. Podríem seguir.

Totes les històries són destacables, però si n’haguera de triar tres, dubtant escolliria Gastrónomos, que ja he mencionat, sobre l’astúcia durant un sopar, Galloping Foxley, o la trobada cara a cara amb el traumàtic passat d’un home adult, que es va educar a un exclusiu col·legi privat (bullying, diem avui), i Placer de clérigo, un relat sobre un ambiciós antiquari que descobreix el moble que li va a solucionar la vida; però sense oblidar Nunc Dimittis (una venjança molt artística), La Patrona (tan gòtica i diferent), i William y Mary (la catalogaríem de ciència ficció?), per dir-ne només unes quantes. 

Una altra cosa que tenen en comú els 16 contes és el seu final, que amb poques paraules o línies li peguen la volta a la situació, deixant-nos amb la boca ben oberta. En aquest sentit ens ha recordat molt a La última noche, de James Salter, on els diàlegs eren una de les claus de la història, com ocorre també ací.

Per cert, algun lector cinèfil o amant de Hitchcock reconeixerà alguns dels relats: de fet, Dahl i el realitzador col·laboraren colze amb colze per passar-les a la xicoteta pantalla Cordero asado i Hombre del Sur (a aquesta última Quentin Tarantino també li pegà una volta a Five Rooms), que es poden trobar amb relativa facilitat pel Youtube, i que s’inscrivien dintre de la famosa sèrie dels 50 i 60, Alfred Hitchcock presenta.

Com veieu, una lectura que va més enllà, que enllaça amb el cine, però també si rasqueu, amb l’art i la música, recomanable per als ulls més exigents i exquisits, encara que siga en l’àmbit de l’humor més terrible. Fins la propera lectura!

Antoni Serra – L’arqueòloga va somriure abans de morir

De vegades tinc la sensació de que em segueixen. Sí, sí. Hi ha novel·les que veig en algun lloc, decidesc no fer-los massa cas, i sota alguna circumstància, al cap del temps, tornen a mi. M’ha passat abans i m’ha passat de manera exagerada amb aquesta. Quan la vaig descobrir per primera vegada era a una fira del llibre antic. El títol em cridà poderosament l’atenció, però no la vaig comprar perquè el preu no corresponia amb l’estat (pèsim) en el qual es trobava l’exemplar. I ahí es va quedar. Vaig intentar trobar-la després per comprar-la de nova, obtenir alguna informació adicional, però va ser impossible. Fins dijous passat. Vaig anar a la biblioteca i allí estava, esperant-me, en la secció que el centre li dedica als llibres que ha expurgat i que dóna als seus usuaris. Aquell mateix dia havia acabat Els desorientats. La següent lectura, per tant, estava més que clara.

Ha sigut molt agradable recórrer de nou la Menorca arqueològica, aquesta vegada de la mà del detectiu privat Celso Monteiro. I és que les víctimes formen part de l’equip que està excavant a un jaciment talaiòtic a prop de Ferreries, al centre de l’illa: una és la particular directora, anglesa però assentada a Menorca des de fa molts anys, i l’altra un tècnic, aquesta sí, local. A aquestes dues dones les envolten un grup heterogeni de personatges de diverses procedències, el que li serveix al que segur que és l’atractiu i filosòf investigador per recórrer-se mitja Europa, des de Munic fins a Londres passant per Montpeller, amb l’objectiu de demostrar que ambdues van ser assassinades per ocultar una sòrdida informació.

No és la primera vegada que l’arqueologia és o serà l’argument d’una novel·la negra. Per tots és sabut que la reina del gènere, Agatha Christie, era amant fervorosa d’aquesta ciència (ho podem veure a Asesinato en el Orient Express, Muerte en el Nilo o Asesinato en Mesopotamia, però també al seu relat personal Ven y dime cómo vives). I, sense anar més lluny, però a segles de distància pel tema i per la disciplina (la història en general, la medieval en particular), ho trobem amb Juli Alandes i la seua Crònica negra. 

En definitva, una lectura lleugera i amena, sense pretensions, que qualsevol arqueòleg, només per plaer i simpatia, hauria de llegir.

Jane Austen – Emma

Després de Tokio Blues i Las baladas del ajo, llegir Emma pot portar-nos al límit del suïcidi. No hi ha absolutament res que aproxime en temàtica aquestes novel·les, ni tansols l’estil és similar. Les dues primeres són relats d’històries tristes i desgarradores, mentre que la tercera és un cant a l’avorriment. I no només perquè Emma s’avorrisca, i molt, sino perquè jo personalment també m’he avorrit. Amb Tokio Blues i Mo Yan estava sempre en tensió, esperant la següent jugada i canvi de registre. Amb Emma, si m’haguera botat paràgrafs i paràgrafs m’haguera pogut enganxar fàcilment a la història. I sé que és injust que les compare perquè se semblen conforme se sembla un ou a una castanya, però aquest blog és el meu espai, són les meues experiències, i al cap i a la fi el que determina les nostres lectures és el nostre curriculum de lector, el que portem al darrere, immediatament o no. Això afecta, i tant que afecta!

No puc dir que Emma m’haja agradat. Comprenc perfectament que és una novel·la de principis del s.XIX, i el que es pretén és fer un retrat irònic de l’alta societat anglesa d’aquesta època. Deu ser que jo no copse el fi humor anglés, potser necessite alguna cosa més bèstia com els Monty Python o Mr. Bean (?). Potser les subtilitats no van en mi, i preferisc la crítica cruel, en carn viva i sense vaselina. Algú em dirà que per al moment en el que estem, dir que una senyora de l’alta societat xarra massa, o que altra senyora és completament inculta però que fa el possible per amagar-ho amb comentaris fora de lloc, ratllant l’impertinència, ja era molt. Potser sí, i sóc jo la que ha tingut un gran problema per a llegir-la, per ser dura de mollera. Ho assumisc. Però no comprenc com és una obra que es pot considerar millor que Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, segons alguna llista que corre per Internet: sincerament, em sembla injust. A banda, que com sempre en aquestes llistes, es peca d’un anglosaxocentrisme despiadat.

Emma s’avorreix. I fruit de les seues hores mortes, es dedica, qual Celestina, a apanyar-los la vida a altres dones que tampoc tenen res a fer en les seues vides, més que pintar, cantar i supervisar tasques domèstiques o socials. El llenguatge és carregant, amb una cortesia exagerada, d’un monotematisme exacerbant: la posició social, les formes i el xiuxiueig a l’enèsima potència. Total, per a que tot s’acabe conforme s’havia d’acabar sense la mediació d’aquesta alcahueta decimonònica. Per no parlar de la falta de discreció (una classe que se les donava de tant) a l’hora d’anar ensenyant en reunió  les cartes privades que s’escrivien els uns amb els altres.

Tot açò, que entenc que és producte d’una època i d’una societat, no m’haguera molestat tant si s’haguera relatat d’altra manera. Com quasi sempre, no és el que es conta, és com es conta. També m’imagine que el discurs linial és producte del moment, val; doncs per això no em sembla una obra per a res transgressora tenint en compte l’any de la publicació. És més, m’ha paregut, i perdó per l’expressió, una completa pèrdua de temps, i que em disculpen els amics filòlegs anglesos; el que sé és el que m’ha aportat (no massa, per no dir res), i la sensació que tenia mentre llegia: no veia el moment d’acabar-la i seguir amb el següent. Continuaré amb Mo Yan i La república del vino, crec que focalitzaré millor les meues frustracions socials, polítiques i personals. Com sempre, el problema és del lector, de quan tria llegir el que llig, i de com interpreta la lectura. Me’n faig càrrec. Per ara, deixaré a banda les novel·les roses de costat (que no romàntiques en l'estricte sentit de la paraula), i crec que serà durant prou de temps.

Nota: D’Emma s’han fet múltiples versions televisades. En concret vaig començar a veure ahir una de 1996, on apareixen Gwyneth Palthrow, Ewan McGregor i Polly Walker, entre altres. Pel que porte vist, sembla que com sempre el McGregor salvarà la pel·lícula, aquest actor que m’encanta, que serveix per a tot: fer una volta al món en moto, cantar-te una de les cançons d’Elton John més boniques que hi ha, iniciar un viatge ple de meravelles, o vomitar a un vàter immund; i amb una Polly Walker que no me la crec, tan modoseta ella, després d’haver vist el genial paper que interpreta de filla de Saturn (per no dir Satanàs) a la sèrie Roma, l’inoblidable i l’odiosa Àtia. Deixant a banda açò, sembla que la cinta és prou fidel al llibre, pel que vaig haver de parar-la, per reprendre-la quan tinga el sucre baix.