Joyce Carol Oates – Carthage

El títol em va atrapar des del principi. Deformació professional, si voleu. Quan ja vaig llegir una xicoteta síntesi sobre el seu argument, quasi que em vaig llançar: xiqueta desapareguda en un medi rural, al si d’un poble menut on tots es coneixen, on la desaparició no fa més que deixar descarnades les relacions socials i familiars. Però… ups! Un moment! Precaució amb el nom de l’autora! Joyce Carol Oates. 

Després de llegir fa molts anys La hija del sepulturero quasi que em vaig prometre que no tornaria a llegir res més d’aquesta autora. No em va agradar l’estil ni quasi tampoc el tema, que no recorde massa bé si sóc sincera, però amb el que sí que em vaig quedar és que en alguns passatges l’autora semblava haver-se inspirat sobremanera amb el segon tram de Lolita, amb eixe road-trip que en algun punt es mamprén, i fins i tot amb el nom de la protagonista, Hazel, el segon de la xiqueta-nínfula.

Així i tot, vaig decidir seguir avant en l’aventura de Carthage. Una civilització maleïda i destruïda amb sal fins els ciments. Error. No havien passat ni deu pàgines, i ja me n’estava penedint. Quasi que vaig recordar per què fa 10 anys l’estil de Oates no m’havia agradat el més mínim: crec que la clau està en la sensació de repetir-se constantment, i que per tant li sobren almenys 100 pàgines, però sobretot, per l’ús exasperant que fa de la cursiva sense sentit a tot hora, l’abús dels parèntesis i de les frases curtes sense subjecte o predicat. Tot junt és massa. No comprenc com eixa manera d’escriure se li diu estil, quan directament és que dóna la sensació de que és un text mal escrit, producte d’una urgència editorial, al que li calen moltes relectures, amb revisions i crítiques constructives. No per ser una autora consagrada val tot.

De manera que per a mi la trama queda desdibuixada per aquesta errada garrafal en el com es conta una història que a priori té moltes subtrames, amb una forta crítica social i política: com es desestructuren les famílies, com les etiquetes que se’ls posen als més menuts els marquen per sempre, la discriminació per ser diferent, les despulles humanes que genera un govern fanàtic i inepte, com l’horror de la guerra no fa més que generar horror, la pena de mort, la incomprensió de l’art, el masclisme, el perdó, la redempció… 

Per no parlar de l’absurde final, que per tal de no estropejar-li’l a ningú no desgranaré, però que m’ha semblat inversemblant i desproporcionat. En fi, un despropòsit des del principi fins el final, una pèrdua de temps, i que no fa més que confirmar-me que fa uns anys no anava errada. Aquesta, per a mi, a sigut l’última de la Oates. Crec que l’autora es pot permetre una crítica negativa i perdre una potencial lectora, ja que precisament, els fans i les bones opinions li sobren. En podreu llegir moltes al web.

Carthages hi ha moltes al món (ja ho he investigat), però jo em quede amb la meua: la que va tindre el valor de ser diferent, una superpotència mediterrània, sí, però que va negociar i va integrar els seus veïns, i que al mateix temps, va saber assimilar en el seu dia a dia les influències externes. A Cressida Mayfield i a la seua família un altre gall els haguera cantat si la història haguera sigut diferent des d’un principi. Supose que per als cartaginesos igual, si els romans hagueren tingut una altra mentalitat. Però això és una altra història. Fins la propera lectura!

Penelope Fitzgerald – La librería

La meua elecció de llegir dones durant una temporada m’està fent portar un viatge interessant. Del tot desigual, val a dir també. Amb el post de hui, ens translladem a un xicotet poble d’Anglaterra envoltat d’aiguamolls, al comtat de Suffolk, a la costa est de l’illa. El moment: finals dels anys 50-principis dels anys 60 del segle passat. Una època plena de canvis històrics, econòmics i socials, tots importants per entendre el món tal i com avui és.

I de sobte, en aquesta xicoteta comunitat on tots coneixen a tots, arriba una dona des de Londres buscant una segona oportunitat a la seua vida, i decideix muntar una llibreria a una casa encantada. Ni més ni menys. El còctel resulta explosiu, com vos podeu imaginar. La comunitat i els poders fàctics que la controlen comencen a posar-se nerviosos. Potser Florence era una dona avançada al seu temps. No tarden en alçar-se altres que, en canvi, la miren amb esperança. Però no ens anem a enganyar: tot açò, junt a les dificultats d’accés al poble per qualsevol via, fan que la tasca de l’intrèpida llibrera no resulte gens fàcil. Encara hem de sumar el rebombori que provoca la venda de la novel·la de la què tot el món parla en aquells moments, Lolita, o que per a ella treballe una xiqueta de 10 anys.

Aquesta galardonada novel·la, publicada als anys 70, podria ser actual. L’ambient que crea l’autora, igualment, és interessant, amb una omnipresència de l’aigua i de l’humetat qual la sèrie francesa de morts vivents, Les Revenants, amb Mogwai de banda sonora. També resulta xocant la particular relació amb el rapper o fantasma que viu a Old House, la llibreria en qüestió, i que no revele per a que cadascú traga les seues conclusions. Però sense dubte el que més m’ha agradat ha sigut veure com ha reaccionat cada persona del poble davant l’inauguració i posada en marxa de la tendeta. És com el que deia Truman Capote amb A sang freda, o David Lynch amb Twin Peaks, però d’una manera menys sagnant, si volem. El final, totalment inesperat i desconcertant, val a dir.

Recomane la seua lectura al gremi i als amants dels llibres, no vos durarà més d’una vesprada de diumenge. I ja seria magnífic si es passeu per ací i em conteu. Mentrestant, vos encomane al següent post. Felices lectures de rentrée!

Nota: He estat investigant i sembla ser que en octubre, és a dir, el mes vinent, Isabel Coixet estrena pel·lícula basada en aquest llibre. N'estarem pendents!

Ángela Vallvey – Tarta de almendras con amor

Saber cuinar ens pot redimir. Aquesta és la idea principal que extraem de la “gastronovel·la” juvenil, protagonista del post de hui. No s’ho creeu? Doncs aleshores és que no coneixeu Fiona i la seua història personal: una adolescent de 17 anys amb un drama familiar a les esquenes menja de manera compulsiva com a manera d’oblidar-se momentàniament dels seus problemes diaris. Obesitat, un pare amb una malaltia rara i que quasi sembla el Dale Cooper-Dougie Jones de la tercera temporada de Twin Peaks, i una mare que mor d’una manera traumàtica, assetjament escolar, soledat, excés de responsabilitats per a una menor… En el moment en què Fiona aprén a cuinar per a un concurs cibernètic, la seua vida comença a canviar.

Vaig a ser molt clara: el llibre no m’ha convençut en absolut. El que em va motivar la seua lectura va ser, com no, la seua preciosa coberta (tots tenim un punt superficial), i el tema. Sabeu que la meua debilitat són aquest tipus de novel·les. Però el demés és una llàstima. Per la manera en què repeteix les idees sobre son pare, el barri, els seus amics o l’amor, li sobren la meitat de pàgines, i es fa una lectura pesada. A més a més, els personatges estan estereotipats fins a l’extrem, amb el típic xic guapo, la xica popular, la grossa i la rara. Per no dir l’exasperant i constant recurs a les hipèrboles i a l’ús d’etiquetes de tuiter, els hashtags, que molesten en la lectura i als que els he trobat poca gràcia. Tres o quatre dispersos en el text, bé, però de manera constant definitivament no és una bona idea. O les situacions surrealistes o de difícil explicació, que fan poc creïbles certes trames o anècdotes.

Les coses bones: la filosofia del llibre, de com quan hi ha un propòsit bo en la vida un pot millorar, evolucionar i sentir-se feliç, i de pas, fer feliços als del seu entorn; les comparacions que fa relacionades amb aliments i la cuina; i de certa manera, que no es resolga tot, ja que hi ha fils que no tenen un final agradable, o ni tansols tenen final, ja que si tot acabara bé seria, seguint els símils culinaris, massa “pastís” o “ensucrat”. Encara que per a què enganyar-nos, sabem que tot acabarà d’una manera més o menys satisfactòria per a la protagonista.

Novel·la passable però que s’hauria de reformar per a treure-li millor suc i tindre, per tant, una lectura d’una digestió més lleugera. 

Què tal si seguim amb la resta de la carta? Bones lectures!

Banana Yoshimoto – Sueño profundo

En un post de fa quasi un any vos contava la meua experiència llegint, per primera vegada, aquesta autora nipona. Va ser molt especial, pel propi moment personal, així com per la màgica visió de la vida i la mort que descrivia a Kitchen i Moonlight shadow. 

Sueño profundo segueix el mateix camí. Reprenent aquell misteriós personatge de la germana de la protagonista murakamiana d’After dark, i amb tres contes independents entre si, Yoshimoto explora les vies del son i de la mort, a l’igual que els universos paral·lels, amb eixe to oníric similar a l’univers de Lynch, i ens apropa a l’esquinçament que suposa la pèrdua d’un ésser estimat. Els vincles romanen entre els que es queden. És com quan aquells que han perdut un membre del cos diuen que de vegades senten que el poden moure. 

Sueño profundo podria ser una continuació perfecta de Kitchen. O fins i tot, una primera part. Els temes són similars: la melanconia envaeix les tres dones protagonistes, afectades de diversa manera per la mort, les quals viuen en un impàs letàrgic, com a l’espera, fins que en algun moment, quelcom canvia dintre d’elles i les fa despertar. 

Lectura més que agradable, recomanable per a una vesprada freda i oscura d’hivern, un poc trista, però que sempre aconseguirà remuntar per un bri d’esperança, com els llibres de Banana Yoshimoto.

Joël Dicker – La verdad sobre el caso Harry Quebert

Segurament seré jo, però des de ja fa uns quants anys, tinc la literatura francesa entrevessada. No suporte a Katherine Pancol, ni a Marc Levy, ni a Anna Gavalda, ni  a Françoise Sagan. Novel·letes fàcils malgrat la seua llarga extensió (en la seua majoria), d’arguments puerils, amb personatges sense cap complexitat o prenent el clitxé de més a la mà, i èxits de súpervendes. Per això em vaig prometre ja fa temps no tindre res a veure amb ella. I és més que probable que cometa algun error i em deixe de costat algun autor que valga la pena: ben mirat, Fred Vargas m’agrada, però l’últim que he anat llegint d’ella tampoc m’ha acabat de convéncer, però per altres motius diferents.

Joël Dicker no és francés, així que no podria incloure’l estrictament parlant en aquesta llista negra. Però, aquest totxaco (i perdoneu l’expressió) ha estat premiat per acadèmies franceses i/o francòfones. Així que… em permetré aquesta llicència. Aleshores, per què perdre el temps amb ell? Pel simple fet de poder opinar del llibre del moment. I allà que vaig.

Crec que de tots els trets que he nomenat en el primer paràgraf es donen en major o menor mesura en aquest llibre. És més, i qui m’ho anava a dir: el que tenen Els ulls grocs dels cocodrils, I si fóra cert, Voldria que algú m’esperara en algun lloc o Li agrada Brahms? i que La verdad sobre el caso Harry Quebert no té (i això és un punt al seu favor, i això que em costa admetre-ho)  és l’O-R-I-G-I-N-A-L-I-T-A-T de l’argument. I ho deletrege fent un joc amb el llibre, i qui l’haja llegit ho entendrà. Sí, Harry Quebert no és, en absolut, original.

Imagineu-se el funcionament d’una liquadora: agafes un poc de Nabokov per ací (només una mica, com si li posàrem gingebre, que amb poc és suficient), després li poses la ració grossa de David Lynch per allà (una gran pera, que li donarà el sabor i la textura), i si vols, com a complement li poses a Truman Capote, només per completar (com les carlotes, que li donen el contrapunt), et voilà! Tens una mescla d’un conjunt de coses que no tenen per què desentonar massa. Açò és La verdad sobre el caso Harry Quebert. I quasi que m’atreviria a dir que el pes del que hem dit pera, o siga, David Lynch a Twin Peaks, és el que s’emporta la palma. Nabokov pel nom de la criatura, Nola de Lola, però a més per l’absurditat de deletrejar el seu nom en moments més inoportuns i fer algun paral·lelisme amb l’inici de Lolita en un punt de la novel·la. El de Twin Peaks ja és de traca: no sols tenim un bosc, un llac i un assassinat d’una adolescent, amb una persecució fantasmagòrica a través d’ell; després tenim una caseta apartada de tot i relacions clandestines, amb una xiqueta, aparentment perfecta, rossa ella i tot un encant, que amagava un terrible secret; la frontera amb Canadà, a un tir de pedra; noms de personatges que també trobem a la sèrie (he de reconéixer que alguns són secundaris, però ahí estan), com Donna, Bobby, Cooper i Harry. A la cambrera jove li diuen Jenny, nom amb cert paregut amb la guapa Shelly de les muntanyes bessones. I tampoc podia faltar un pobre diable deforme, i una gran moto de l’estil de (l’infumable) James. Ah! I el restaurant, el “diner” que serveix hamburgueses, pastissos i café aiguat des de primera hora del matí. L’element capotià ve amb el silenci: comunitats on es coneixen tots, tots saben el que ocorre dintre de les quatre parets de cada família, però ningú parla. Per supost, poseu la vostra dosi de La niña del exorcista, també, perquè mai se sap.

Ja centrant-me en l’argument pròpiament dit, tenia els meus dubtes sobre si 661 pàgines anaven a valdre la pena. Normalment els llibres massa grossos tenen aquestes coses: i sí, ho he confirmat. La novel·la es fa tan repetitiva, torna tant sobre les mateixes coses i el més important, es deixa coses de banda que canten la Traviata, i que de fet, es reprenen al final, quan penses que ja està tot clar, que al final resulta cansat continuar llegint. Sobretot, les seues últimes 100-120 pàgines, on passem de tindre un sospitós inicial a tindre’n cinc, que van canviant a mesura que sorgeixen noves hipòtesis i noves preguntes (sense fi). Sense nomenar el llenguatge senzill, d’anar pel carrer, que s’empra al llarg de la novel·la, i també, oh! sorpresa! als fragments que es recullen a la "gran" novel·la de Harry Quebert, Los orígenes del mal, que fan que t’entre vergonya aliena. Això era una "gran novel·la", de veres? Al final, per una de les poques coses que li he tret trellat a aquesta història és per veure el procés de fabricació d’un best-seller, cosa que rares vegades et conten. S’estarà burlant l’autor de si mateix? O el que em toca més el nas… s’estarà burlant dels seus lectors?

I si amb açò no estava tot dit, falta la millor part, i és la falta de coherència no sé si del traductor, del corrector, o de qui siga que s’encarregue d’aquestes coses, a l’hora de posar en cursiva determinades expressions en anglés i no altres, i de traduir-ne unes sí, i altres no. Per què “brainstorming” (p. 533) no ha d’estar o traduit o en cursiva i “gardenparty” sí (en cursiva). O l’expressió llatina “motu proprio” (p. 630) , que en qualsevol manual, llibre, pàgina d’internet està en cursiva, ací, no ho està. Per no dir, i açò sí que m’ha semblat una errada de nivell B1 de francés, el que a la pàgina 600 tradueixen horriblement com “la sección de perros atropellados” (algú a la sala que conega aquesta secció a un diari, per favor? Ningú?) és, ni més ni menys, la secció de successos, el que en francés es diu des chiens écrasés. Més alguna que altra estructura que em sonava rara i que no he subratllat per no ser meu el llibre, però que en el seu moment no li vaig donar cap importància. En fi, en aquest sentit, una edició bastant pobra. I això que d’Alfaguara no m’ho esperava per a res.

En conjunt, puc arribar a entendre que aquesta novel·la per llegir al costat de la voreta de la mar, per desconnectar i de llenguatge fàcil haja funcionat entre el gran públic, com ho va fer El código da Vinci. Però no s’espereu molt més els qui aneu buscant la novel·la de l’any, conforme es va enunciant. És el que és: un producte amb una caducitat. Ja veureu qui s’enrecorda d’ella d’ací un temps. Afortunadament, jo ja l’he passada. Ara a altra cosa. 

Mentrestant, ací deixe per a fer un sentit homenatge a la rabiosa Laura Palmer i a tots els habitants del Twin Peaks de Lynch la bonica intro d’una de les millors sèries de la història. Per cert, Lynch, ja han passat els 25 anys que Laura li va enunciar a Dale Cooper que es produiria el seu següent encontre. Quan el presenciarem?

Nota: la casualitat ha vogut que precisament hui, el dia que escric aquest post, es cumplisquen 24 anys de l'emissió del primer capítol de la sèrie. 

Haruki Murakami – Los años de peregrinación del chico sin color

Si m’hagueren donat aquest llibre sense títol i sense autor, per tal que el llegira i identificara l’escriptor, sense dubtar haguera dit: “Murakami”. Aquest cognom s’està convertint per a mi en un sinònim de vareta màgica, en un gurú de la literatura contemporània universal. Murakami és per a l’escriptura el que és David Lynch per al cine i la televisió, i si en algun lloc ho deixa més clar que mai, és a Los años de peregrinación del chico sin color.

Sense adonar-nos-en, i des de la primera pàgina, ens veiem abocats a la major síntesi de l’univers murakamià: la música, els personatges solitaris i trencats, el sexe i el son. Això és Murakami, per ara no podem demanar-li més, però és que tampoc volem. És la marca de la casa, i ens agrada, molt.

Un llibre de Murakami deuria d’anar acompanyat d’un CD amb la seua banda sonora. La música és essencial per comprendre si no al 100%, alguna cosa aproximada, de què va realment el que estàs llegint. La música que acompanya les reflexions i passejos de Tsukuru no podria ser millor que la de Le mal du pays, de Liszt. Com diu a un dels passatges, sembla una obra senzilla, però no ho és. Només un bon intèrpret, com possiblement la seua amiga Shiro, seria capaç d’atorgar-li ànima a aquesta composició. Si fóra tocada aporrejant les tecles blanques i negres del piano, la peça es quedaria en una mena de melodia insulsa, buida, una execució amb certa tècnica i prou. Açò és Los años de peregrinación del chico sin color, i només es pot entendre escoltant Liszt mentre es rellisquen els dits per les seues pàgines. Digueu-li sinestèsia.

Els colors (ai, com m’encanten aquestes coses) tenen un protagonisme quasi absolut. Per a començar, el nom de quatre dels protagonistes tenen referències a tonalitats cromàtiques (blanc, negre, roig, blau), més un secundari que parla d’un riu llunyà (gris i verd, respectivament). Els únics personatges amb certa connotació a la història, Tsukuru i Sara, no tenen res a veure amb aquest món. Tsukuru significa construir en japonés, i Sara és l’únic nom més occidental. Crida l’atenció aquest detall, perquè és la dona per la que Tsukuru intenta redimir-se.

He llegit poc de Murakami, tenint en compte que està en actiu des de l’any 1979 i que és relativament prolífic. Així i tot, he pogut detectar un poc de cada novel·la que ja coneixia d’ell en aquesta. Però possiblement, la que més se li parega és la de Norwegian Wood (Tokio Blues per a molts): de fet, podria tractar-se d’alguna versió millorada d’aquesta, com una segona part amb personatges i moments diferents. Malgrat les moltíssimes similituds (un “trio” amorós inversemblant, personatge principal que sembla anar nadant segons vaja la corrent, sexe, mort-suïcidi, tragèdia grega, per dir-ne només unes poques) la diferència bàsica i principal, i fa que se li done al llibre un altre to, és que aquest personatge principal, solitari i buit, és aterradorament conscient de la càrrega que arrossega i impulsat per un sentiment superior (l’amor) vol tirar endavant i superar el seu passat, solucionant finalment un enigma que el va marcar per sempre. Al final no saps mai si el que t’ocorre a la vida és per a un bé major... Potser siga el cas de Tsukuru.

Si la música és una metareferència en si mateixa, i en el cas de Murakami, d’una manera totalment explícita i mostrada sense vergonya, hi ha altres idees i paisatges que si tenim un cert vagatge ens recorden a altres manifestacions artístiques actuals. Jo no és que en tiga massa, però no volia abstindre’m de mencionar les que he identificat. Segur que em quede curta, i més si tenim en compte el biaix que suposa la distància cultural i geogràfica que em separen del japonés, però així i tot em mulle. Per una banda, ha sigut inevitable enrecordar-me de la poesia que emanava de les pàgines turquesa de l’exquisida novel·la gràfica Le goût du chlore, de Bastien Vives, amb la història que viu el protagonista a aquella concorreguda piscina francesa i els pensaments que se li emboliquen al cap. M’imaginava Tsukuru perseguint els peus de Haida d’aquella manera, veia aquells colors i el moviment de l’aigua.

Per altra banda, i el que per a mi ha sigut més evident, l’atmosfera lynchaniana pesava en els trams més oscurs de la trama: Shiro-Yuzu podria ser una versió innocent de la Laura Palmer que va viure fa 25 anys a Twin Peaks, posseïda per un Bob enigmàtic (Haida?), capaç això sí de les majors atrocitats mentre s’oculta als somnis i a l’oscuritat de les habitacions dels protagonistes.

No m’agraden els posts massa llargs, i aquest ja se n’està passant del límit. Només una última cosa: m’ha agradat molt la última de Murakami, però pense que en algun moment la narració ha perdut un poc de ritme, encara que no la màgia de la què parlàvem a l’inici. Crec que sobretot amb els llargs diàlegs, sobretot amb Sara i Eri. Així i tot, no deixa de ser Murakami, i per tant, a no ser que la pifiada siga molt gran, sempre és un plaer escoltar-lo i llegir-lo. Alguna suggerència sobre amb quin continuar? Mentre, em quede amb Liszt.

DD. AA. – Breaking Bad: 530 gramos (de papel) para serieadictos no rehabilitados

No m’he pogut resisistir a un post com el de hui. Si tinc una debilitat (bé, en tinc moltes) aquesta és Breaking Bad, la sèrie de Vince Gilligan que més val tard que mai, vaig descobrir aquest estiu passat, i que me la vaig enxufar en vena fins arribar a temps per ser una més dels milions de seguidors que setmana a setmana vam patir fins el desenllaç el passat 29 de Setembre. Ja no hi ha més de la meua droga favorita, ara només queda revisionar-la i gaudir del poc de merchandisig que pugam adquirir.

La meua obsessió no passa d’indagar alguna cosa més per Internet, en els fòrums, i ja no participe en molt més; si de cas, compartisc amb algun freaky-amic algun detall per sentir-me compresa i escoltada, i para de contar. No em passà això, no obstant, amb The Sopranos o amb Twin Peaks, on amb el meu desig d’anar més enllà es quedà en alguna còpia clandestina d’algun diari (el de Laura Palmer, pobra) o la lectura de filosofies diverses gràcies a una biblioteca pública (La filosofía de Los Soprano, ara només adquirible en segona mà i per un preu desorbitat). Però en aquest cas, el fet de saber alguna cosa més especialitzada sobre la que per ara crec que és la millor sèrie de la història (a falta de veure The Wire) era més que necessària. El revisionat no és suficient, llegir opinions a blocs i reviews amb parers d’altres persones com jo es quedava massa curt.

Fer aquest post alhora és dels més fàcils però també dels més difícils dels més de 30 que porte ja. Perquè parlar de Breaking Bad és parlar de quelcom que abarca massa camps del coneixement. D’això tracta precisament aquest llibre amb aquest títol més que apropiat: des de la mitologia que es desprén de la figura de Walter White (ni més ni menys, el Faust de Goethe, o inclús el grec antic Èdip), fins els diversos recursos cinematogràfics (per exemple, el recordatori dels westerns més clàssics), passant per la fotografia i els filtres de colors, junt a la simbologia de la paleta cromàtica, o la manera estratègica de col·locar la càmera, sense mencionar els brillants diàlegs, amb frases que difícilment oblidarem, com la senteciant “Say my name”, “Keep out of my territory”, “I am the danger”, o “I won”. Paraules que resonen al nostre cervell per la majestuositat de la interpretació del seu protagonista, Bryan Cranston, acompanyades d’un to de veu que glaça la sang, i que denoten l’egoisme, l’omnipresència del “jo” i l’imperialisme d’un punt de vista centrat en un mateix. Aquest és Walt, o millor dit, Heisenberg.

I és que vaig començar a veure la sèrie en un moment molt concret de la meua vida (un familiar proper malalt), i m’era realment atractiva la idea de veure quines alternatives podria tindre una persona en una situació límit per tirar endavant i trobar una il·lusió per viure. Després d’empassar-me les aventures i desventures del maleït Walt, i veure per quins tràngols fa passar a tota la gent que l’envolta, des de la seua família a amics, col·legues i coneguts, no cal ni mencionar que no recomanaria al meu familiar que seguira els passos d’aquest personatge tan complex. A no ser que fabricar metamfetamina haja esdevingut legal a aquestes hores del matí en un territori com el nostre, clar.

Després de deixar-me literalment (i és de veres) amb la boca oberta, amb les mans al cap, amb la pell de gallina, amb llàgrimes en els ulls, amb un somriure pels tocs d’humor negre, meravellada per eixes mai vistes transicions entre escena i escena, o el joc amb l’espectador pel recurs a la música, puc afirmar i afirme, amb un poc de dolor al meu cor (perquè l’ombra de Twin Peaks i The Sopranos, inclús Six Feet Under és molt allargada) que Breaking Bad és el millor que a dia de hui una persona amb ànsia de veure alguna cosa diferent a la tele pot triar. Amb la lectura d’aquest llibre, que en alguns casos és massa especialitzat per a una profana com jo en qüestions tècniques i en ocasions filosòfiques, em fan vindre ganes de veure altra vegada aquesta sèrie, de gaudir dels xicotets detalls en els què Vince Gilligan i el seu equip s’esplaien. I també se’m queda clar, cosa que realment no entenc per què m’ha sorprés, la quantitat d’articles a revistes especialitzades en comunicació audiovisual i cine, a l’igual que de llibres, hi ha disponibles al mercat i on-line, sobre les aventures i desventures del White, Pinkman, Skyler, el gran Goodman i tota la tribu. Llarga vida a Breaking Bad.

PD1: En aquest punt, no sé si donar-li les gràcies als seus creadors per les poques ganes que ara mateix tinc de començar una nova sèrie. Seria rar donar-li al play i no veure’ls a la pantalla.

PD2: La valoració la pose en funció de l’excessiva complexitat de desenvolupament dels aspectes tècnics. Crec que és un llibre que si bé està a l’abast de la lectura de qualsevol serieaddicte, en ocasions peca de llenguatge enrevesat que dificulta el seguiment de la idea principal, segurament per la meua formació personal i professional, però un apte per a tots els públics no haguera vingut malament.

Amélie Nothomb - Cosmètica de l'enemic

"Vaja.... he arribat abans d'hora. Encara he d'esperar-me 15 minuts per a que arribe el tren". Alguna vegada ens ha passat açò, no? Però no ha sigut el més freqüent! He d'agraïr des d'ací a Rodalies de Renfe i Metrovalencia: si les seues eternes demores han aportat alguna cosa a l'humanitat, ha sigut que gent com jo es creara la seua bambolleta a l'andana, i disfrutara de pàgines i pàgines.

Et poses a llegir.... i notes que algú et mira. A algú li interessa! Potser eixa persona coneix la novel·la? Potser ha sentit parlar d'ella... Potser és la seua favorita! O potser l'ha detestada... maleeixes el moment en què no la folrares amb paper, per ser més discret. Però no ho fas perquè eres el primer que odies que els demés lectors als transports públics ho facen! Precisament per a evitar-te a tu. Supose que aquest serà un tema sobre el que tornaré algun dia...

En fi, estàs llegint, notes que algú posa la seua mirada, inquisitorial, en tu o en el llibre, i et parla. La meua última vegada: jo llegia la segona part de la novel·la gràfica, "The Sandman", de Neil Gaiman. Un xic, d'uns 45 anys, sense més em va interrompre per a dir-me que se sorprenia de que "encara es llegiren còmics". Vaig obviar aquestes paraules; sóc una gran amant de la novel·la gràfica, i vaig preferir no explicar-li les diferències entre una cosa i l'altra. Supose que l'home se sorprendria també perquè la que la llegia era una xica, jove, a més, però no ho va dir per educació, malgrat haver-me interromput. Vaig intentar tornar a sumergir-me en la trama, interessantísima, però em tornà a tallar, preguntant-me pel contingut. El tren va vindre immediatament i vaig poder seure'm lluny d'ell.

Jérôme August no va tindre tanta sort. L'estrany va resultar ser bastant insistent. Molest, inclús. Impertinent, desllenguat. Però al final vencé l'antipatia i va aconseguir tindre l'atenció absoluta de Jérôme. No era per a menys. Amélie Nothomb ens transcriu un diàleg del què qualsevol de nosaltres podria haver sigut testimoni...

Amb Cosmètica de l'enemic ens submergim en la ment de Textor Textel, un home amb una moral particular, malèvola, sarcàstica. Per als grecs, el cosmos era l'ordre; l'ordre implicava bellesa, de la què derivaven totes les coses bones. També és extremadament intel·ligent, amb una capacitat d'anàlisi tremendament desenvolupada. De fet, és ell el que s'encarrega de desvelar, o recordar, on podem trobar al nostre pitjor enemic.

Títol més que encertat, extensió perfecta. Contingut sintetitzat al màxim, del qual, podriem treure moooolt de suc. Ritme que va pujant a mesura que les intervencions, tant d'un com de l'altre, es van alternant i guanyant en profunditat, fins adquirir un cert clímax al moment decisiu. Final, si més no, esperable: potser recorda a l'última escena de Dale Cooper a Twin Peaks.

Molt recomanable, sobretot si estàs disposat a fer una catarsi personal. Però atenció si tens el valor... Ningú et garanteix que les conclusions a les què arribes vagen a ser agradables...