Laetitia Colombani – La trenza

Quan ens unim, les dones canviarem el món. És una frase que sona a eslògan prefabricat, que podem trobar amb una grafia i un fons bonic tan de moda a les xarxes socials, i que quasi ningú es creu. Però és cert. Les dones, quans ens recolzem, som capaces de tot. Qui no té un grup d’amigues que necessita per fer teràpia de tant en tant? Persones especials que són el nostre punt de fugida, que adorem, a les què tant ens pareguem, però en el fons són tan diferents a nosaltres, però que estimem tal i com són. Es converteixen en el nostre contrapunt, les que pinten de colors un mal dia a la feina per culpa d’un company idiota, una relació que pintava que prenia el vol però que les pors de l’últim moment han fet fracassar (una vegada més), aquest fill meu que no vol fer-me cas en res… Imagineu-se si això ho aconseguim a escala mundial en aquest món tan globalitzat.

Crec que la novel·la de Laetitia Colombani, La trenza, va de tot això, encara que no d’una manera tan clara com he exposat jo. Diguem que m’he apropiat l’argument i l’he modificat al meu gust. I això que la idea és del tot original: tres dones que no es coneixen ni es coneixeran mai, i que viuen a tres punts del món oposats, però unides pel mateix. La lluita. Una lluita que es teixeix i es trena per donar-los força entre si amb unes mans invisibles i una energia insòlita a través d’una matèria prima molt especial, les persones que la manipulen i la persona que la fa lluir: els cabells. 

M’ha agradat molt el començament de la novel·la amb Smita, la jove índia que decideix fugir de la seua condició d’intocable per garantir un futur millor a la seua filla, però crec que això ha sigut quasi que el millor de la novel·la. La resta no ha estat malament: Giulia, la jove siciliana al cap d’una empresa familiar a la deriva i que coneix l’amor, tot d’una manera inesperada; i Sarah, l’executiva agressiva, sense temps a fer res menys per a deixar-se la pell al bufet d’advocats on treballa, i que al final la vida li dóna un colp de puny a la taula per a fer-la aterrar i que mire el seu voltant i es qüestione en què s’estava convertint el seu dia a dia. El pitjor, per a mi, ha estat el discurs de vegades enciclopèdic de certes matèries, les situacions previsibles o la descripció exhaustiva de sentiments, sense deixar lloc a la imaginació o al dit aquell de que les poques paraules.

Però el conjunt és bonic i harmoniós, i s’entén com un tot que culmina amb l’objecte que compra Sarah al final de la novel·la. Un final abrupte i molt obert en dos dels casos, no tant en el tercer. Malgrat els punts foscos, com ja he dit, la novel·la m’ha agradat, és senzilla de llegir i fresca en algun punt, més a banda té algun paratge de reivindicació unit amb la crua realitat. Particularment el del món de Smita, però els altres no ho deixen de ser menys. Crec que sí que val la pena llegir-la i recomanar-la. I si no vos acaba d’agradar, almenys no haureu perdut massa temps amb ella!

Fins la propera lectura!

Andrea Camilleri – El miedo de Montalbano

Al comissari Montalbano li precedia la fama: ja feia temps que el tenia apuntat al meu llistat de llibres per llegir, perquè la combinació de crítiques ultrapositives i la constància de l’aparició de la millor gastronomia siciliana me’l feien altament atractius. Un poc tard, però per fi m’he posat. Com que no sabia per quin de tota la saga començar, vaig considerar que el més factible seria llegir aquest recull de relats curts per tindre una idea del que em trobaria si escollia una novel·la amb un sol cas. No me n’he penedit!

El miedo de Montalbano són sis narracions, unes més breus que no altres, on una lectora primerenca en Camilleri com jo té una panoràmica de l’univers de la comissaria i les gents de Vigàta i Marinella, i les que en definitiva envolten el dia a dia d’aquest particular comissari. M’imagine que qui ja haja llegit més novel·les d’aquesta sèrie detectivesca ho veurà tot sintetitzat i present. El personatge de Montalbano és del més particular que et pugues trobar a la literatura: jo el definiria com una mena de filòsof-gastrònom-asceta-i-especialista-en-art-en-general, ja que és un gran aficionat a la música, el cinema i la literatura. Una mena d’erudit casolà, més o menys.

A través dels seus ulls inquisitius som capaços de percebre la mesquinesa del gènere humà, amb les seues avarícies, enveges i odis, així com les problemàtiques més sòrdides i que ens defineixen com a societat: què fem amb els nostres immigrants? Deixem que la màfia, l’especulació urbanística i les drogues embruten les nostres ciutats i els seus habitants? No només això, ja que la vessant reflexiva de Montalbano ens mostra un home que mira amb respecte i humilitat a la mort, encara que amb terror de fer-ho a la cara. Tot regat amb un sentit de l’humor genial que traspassa cada paraula, amb situacions que fluctuen entre l’absurd i l’ironia més fina, sobretot a l’interior de la comissaria, amb secundaris de luxe, sobretot Catarella, el recepcionista. Lluny queda eixa visió més amarga (però igual d’encertada) de la Sicília de Leonardo Sciascia; o la crítica vetlada amb el sabor més pur de la innocència de Niccolò Ammaniti; la crueldat és més tènue que per exemple amb Lara Cardella, però es presenta sota altres formes; una Sicília on ha canviat tot per a que al final no canviara res…

Com a nota curiosa, dir-vos que la RAI, la televisió italiana, va començar una sèrie en 1999 amb la posada en escena dels casos de Montalbano, anomenada “Il commissario Montalbano”. Òbviament, no n’he vist cap, però no ho descarte per un futur.

És bona senyal quan descobreixes un autor i saps que no serà l’última que li llegeixes, veritat? Doncs això.

Ací vos deixe amb Marinella, la cançó de Fabrizio De André amb Mina, en honor al poble del comissari. Fins la propera lectura!

Lara Cardella – Volia dur pantalons

Darrere d’aquest títol tan malsonant i poc curat s’amaga una història tètrica i horripilant. En algun lloc perdut de la Sicília interior, en un moment indeterminat dels anys 80, viu Annetta, una adolescent de 13 anys a la recerca de la seua identitat. Des de que en tenia 6, la seua vida és un infern. El rosari de temes que sofreix sembla no tenir fi: maltractament, manca d’estima paterna i materna, masclisme imperant, inseguretat, sentiment d’inferioritat, abusos sexuals, xafardeig… Tot açò en una gimcana de menys de 100 pàgines, angoixants des de la primera frase fins l’última, sense cap tipus de treva per al lector, i que per tant sembla que siga una novel·la que no s’acaba mai. 

Hi ha un aspecte que m’ha cridat l’atenció, i és la manera tan perillosa que té l’autora d’utilitzar les llengües (una minoritària front a altra estàndard) com un sistema de diferenciació socio-cultural, menyspreant la llengua local front a l’altra i atribuïnt-li connotacions negatives, que es podrien definir com catetes (i perdó per l’expressió). Em sembla una mentalitat perniciosa i retardada, que per altra banda no és típica d’altres èpoques ni només d’aquesta illa mediterrània. 

Una altra cosa que no voldria deixar passar és com de mal parats ixen els homes d’aquesta novel·la. No se’n salva cap ni un. Sense escrúpols, aprofitosos, borratxos, malfeiners, maltractadors i altres coses de molt pitjors, són les qualificacions de tots i cadascun d’ells. Em sembla senzillament injust i mentalment esgotador, exagerat a l’extrem, i per tant, poc creïble.

Per no parlar del final, que s’aboca de sobte i de manera precipitada, com si l’autora arribara tard a una cita ineludible. Final a més que deixa bocabadat perquè és encara més impensable i poc coherent amb el conjunt del relat. 

En definitiva, un llibre que no ha complit les altres expectatives que tenia pel tema de la situació geogràfica (sabeu que m’agrada molt Sicília). Ha d’haver alguna cosa intermèdia entre açò i Una storia semplice o Io non ho paura. 

Sé que hi ha pel·lícula, de l’any 1990, amb Lucia Bosé i Ángela Molina entre altres. No sé si tinc massa ganes de veure-la, per a passar una mala estona ja si de cas m’encenc les notícies…

Giuseppe Tomasi di Lampedusa – El Gattopardo

Parlar sobre El Gattopardo dóna vertigen. No sé què més puc aportar jo a tot l’elenc d’opinions, crítiques, ressenyes, descripcions, que s’hagen fet d’aquest clàssic de la literatura. Dir que es tracta d’una obra complexa, densa, però al mateix temps fàcil d’entendre per la claredat del llenguatge seria dir poc: els temes que es tracten, el rerefons històric, el caràcter ben definit dels personatges… no són propis d’un moment i de Sicília, sinó de tota la societat, canviant per definició. 

Sembla, per l’estil, que El Gattopardo va ser escrit a la segona meitat del s.XIX, que és quan es desenvolupa la trama, però no: realment fou als anys 50 del segle passat. És com Sinuhé, l’egipci de Mika Waltari. Són autors que enganyen: si t’abstens de fer una recerca sobre ells, penses que és una obra fruit del moment en el què té lloc l’acció. Així i tot, en aquest cas, Tomasi di Lampedusa no pot evitar deixar entreveure el seu desencant amb la Sicília que vindrà després de la unificació italiana, i en la figura de don Fabrizio Salina (figura basada en el seu propi besavi), la frustració i el final d’una classe social i d’un ordre que es veu forçat a mutar i a integrar-se en tot allò que sempre ha detestat, si és que vol seguir existint. L’obra segueix la tònica marcada per Tancredi, el benvolgut nebot de don Fabrizio, a les primeres pàgines: per a que tot continue com està, es precís que canvie tot. D’aquesta manera, Tancredi se’ns és dibuixat com un personatge astut i interessat, un visionari que és capaç d’obrir-li els ulls al seu vell tio i obligar-lo a tindre una actitud resilient. L’èxit, o el fracàs, de l’operació es podrà mesurar des de diferents punts de vista (econòmics, morals, socials).

Altre encert de la novel·la són les metàfores de la decadència que es van presentant al llarg del relat, i que sempre envolten la família del príncep de Salina: la pols, l’oblit, fins i tot les caguerades de mosca o de ratolí per un palau que ni tansols es viu sencer, la fusta podrida, els armaris plens de teles groguenques que han viscut millors moments… Tot contribueix a crear una fotografia completa de l’ocàs que viu aristocràcia siciliana del moment, tema principal d’El Gattopardo. I com no, molt interessant llegir entre línies la gènesi del que serà coneguda la Sicília de finals del s.XIX i principis del s.XX: la màfia. Almenys així interprete alguns passatges que fan referència als inicis de don Calogero Sedàra, nou ric, alcalde de Donnafugata, poble on tenen la residència d’estiu els Salina.

No puc acabar d’escriure aquest post sense fer una breu referència de l’adaptació de la novel·la a pel·lícula: a mans de Luchino Visconti, don Fabrizio i tot el seu entorn prenen vida d’una manera més que ben aconseguida, tenint en compte en primer lloc, la complexitat de la novel·la, agafant-hi frases i escenes al peu de la lletra, i com no, el moment i els recursos de quan va ser filmada, a finals dels anys 60. Molt recomanable i complement perfecte per a la lectura d’aquesta bestialitat de llibre. Comencem bé l’any lector.

Leonardo Sciascia – Una història senzilla

Com ja hem vist en alguns posts, hi ha títols de llibres que maregen o altres que no tenen res a veure amb el contingut del llibre. Normalment sol ser efecte de les traduccions de les editorials, amb un objectiu que no és altre que el comercial. En el cas que ens ocupa hui, el títol no pot estar més encertat (Una storia semplice en l’italià original), però l’autor ens fa un guiny, ens fa còmplices de l’ironia, ja des del principi. És una història breu, de 66 pàgines, però que de simple no té res. O sí que ho és, segons el punt de vista de qui ho mire. Però anem per parts.

En primer lloc, crida l’atenció que aquesta novel·la es va publicar per desig exprés del seu autor, quan ell ja haguera mort: l’editorial va complir aquesta última voluntat i la va treure al carrer el dia següent. Potser Leonardo Sciascia intuïa que la trama no anava a fer-li massa gràcia a molta gent. Perquè amb les 66 pàgines que té és capaç de contar una història de la màfia siciliana, les seues activitats il·legítimes (drogues, tràfic d’obres d’art, violació de domicili, implicació activa de treballadors públics), abús d’autoritat, el calat a nivell de tots els poders fàctics que pot tindre la màfia, els mètodes poc ortodoxos per silenciar a la gent, el tall entre camp i ciutat, i la influència del primer sobre el segon, el clientelisme a altes esferes, la competència entre la policia i els carabinieri, el sentiment d’inferioritat que pot tindre una persona sense estudis, i la corrupció i l’inutilitat d’aquell que té un paper que diu que sí que els té, el silenci i les poques ganes de calfar-se el cap en pro d’una justícia més justa. Tot això, repetisc, amb menys de 70 pàgines (a lletra gran). Altres, per a contar menys, n’utilitzen deu vegades més. Quin balafiament de paper!

La novel·la, crec que no cal dir-ho, m’ha agradat moltíssim. I pel que sembla, tant aquesta com altres de l’autor, són essencials per comprendre el que està passant encara hui a aquella illa del Mediterrani, no massa remota (si Ryanair ja arriba allí…). Molt bona lectura per a un dia de pasqua, o per a qualsevol altre, que et deixa amb un gust amarg al rerefons, que fa que comprengues per què no hi ha justícia (ni ací, ni pràcticament enlloc). A banda, l’autor, considerat com un dels grans de la literatura italiana, del qual ja tinc algun llibre a punt per a llegir en breu, i que és realment un desconegut per les nostres terres. 

No volia anar-me’n sense comentar dues coses: la primera, referent a un punt del llibre, i mai millor dit. És la frase que escriu l’assassinat abans de morir, “Ho trovato” i un “.”. He trobat. Per a mi és la millor metàfora que descriu el llibre en si: qui troba en eixa societat, no n’ix indemne. Se li afig un punt. És tan simple com això. O tan complex. No cal escriure res més, i qui l’haja llegit, ho entendrà. La segona: hi ha pel·lícula. Val molt la pena, és pràcticament calcada al llibre en diàlegs, i transmet el mateix ambient claustrofòbic i de violència continguda. Si voleu passar dues estones de 10, no teniu més que invertir una hora en la lectura del llibre o una hora i quart amb la cinta. No se’n penedireu!