No se sap massa bé per què, però crec que gairebé tots tenim una (no sé si dir-li) fixació o curiositat (potser sí que siga aquesta la paraula) per les nines russes. Eixes que estan unes dintre de les altres. N’obrim una per a confirmar que altra, més menuda, apareixerà al seu interior.
Amb Irène aquesta sensació t’acompanya durant tota la lectura. El mateix autor diu al final que ha intentat fer un homenatge a la literatura, i es nota, perquè obrim Irène i ens apareix un clàssic, i un altre, i un altre… La trama és ben senzilla: el comandant parisí Camille Verhoeven s’enfronta a un assassí en sèrie que mata o ha matat reproduint escenes de novel·les policíaques, més o menys conegudes. Enmig, ha de fer malabarismes amb la seua situació laboral i personal, amb subalterns problemàtics o el poc de temps que pensa que li dedica a la seua dona embarassada.
Fins ací, l’argument principal. La idea m’ha semblat original, i sobretot com ha teixit les connexions entre tot plegat, encara que algunes d’elles eren en algun punt prou esperables. I això per a mi ha sigut un inconvenient, perquè diguem que l’apoteòsic final ha sigut una sorpresa, però no excessiva del tot. Un altre punt negre que li pose a la novel·la és que l’he trobada lenta, sobretot al principi. Potser hi ha contribuit l’excessiva repetició descriptiva (l’alçada de Camille, l’amor que sent per la seua dona, els gestos dels seus companys de treball), el que per a mi ha llevat intensitat a la recerca del boig assassí. Amb unes 100 pàgines menys em focalitzaria millor en les pistes i els elements més significatius i de ben segur l’haguera gaudit més.
Una gran pena, per altra banda, ha sigut la decisió de l’editorial de canviar el títol. Irène és la dona de Camille Verhoeven, la que personalitza les pors i les inseguretats del comandant; però en francés, el títol original, Travail soigné (que podríem traduir lliurement com “treball minuciós”) ens mostra l’essència de la novel·la, que és eixa cura pels detalls i la minuciositat de les anàlisis tant entre els assassinats com en els pensaments i accions del principal protagonista. Una vegada més, doncs, no hi estem d’acord amb eixa decisió.
Per resumir, una novel·la desigual, que va agafant ritme a mesura que arribem a l’últim quart de la trama, just el contrari del que per a mi va passar a À revoir là-haut (Ens veurem allà dalt), que em deixà un gust agredolç, perquè per al meu gust es començava a desunflar massa aviat.
Si en aquella ocasió vos deixava amb El soldadet, de Manel, avui em sembla més adequat acomiadar-me amb el Rèquiem de Mozart, per eixe final on sembla que s’acaba el món. Mentre l’esperem, fins la propera lectura!
