Carme Riera – La meitat de l’ànima

Si vos dic que Carme Riera i Marta Rivera de la Cruz tenen una cosa en comú, potser primer vos sorpreneu per a acte seguit posar-vos les mans al cap i pensar que durant aquest temps m’he tornat xirivia. Insistesc: tenen una cosa en comú des del punt de vista literari, només una cosa. Les dues al·ludeixen a les seues respectives novel·les a un autor universal famossíssim, envoltat per un halo de misteri més que merescut. I ho deixe ací per a picar-vos la curiositat. Acabe el parèntesi inicial, si és que existeixen!

Ja endinsant-nos amb el tema de hui pròpiament dit, reconec que últimament en fa molta mandra el tema de la Guerra Civil espanyola. Sobre ella hi ha moltíssimes novel·les, les quals algunes les recorde amb molta tendresa i estima, com La voz dormida, de Dulce Chacón, o la saga d’Almudena Grandes, Episodios de una guerra interminable (ací i ací les dues que per ara he llegit). Totes elles són, al meu parer, imprescindibles. Però com ja deia quan em vaig acabar Inés y la alegría, el meu cap divagava per altres latituds i temàtiques - continua fent-ho-, i és per això que si arribe a saber abans de començar La meitat de l’ànima que aquesta novel·la tenia aquest marc de fons, potser no l’hauria començada.

No obstant la meua nul·la de preferència per aquest tema, crec que l’he encertat de ple. Ens trobem davant d’un relat d’autoficció (es pot dir així, no?), és a dir, l’autora de la novel·la és un dels personatges principals de la mateixa, al mateix temps que ens conta els seus avenços després d’haver llegit el contingut d’una carpeta que de manera misteriosa li fa arribar una figura masculina anodina. El que té dins li canvia la vida, i com a tal, la Carme Riera de La meitat de l’ànima escriu aquest text com un crit d’ajuda al lector per a trobar al remitent.

Així, l’escriptora es remunta als moments inicials de la seua vida, quan el seu pare i la seua mare encara vivien, allà per meitat del segle passat, i comença a nugar caps entre alguns records dispersos i per a ella incomprensibles. Gràcies a diversos viatges fets a Paris, el sud-est de França, Barcelona i Mallorca, Carme li donarà llums i ombres a la figura distant de la seua mare, una dona d’una gran bellesa i d’un caràcter particular, que es va moure conforme va poder durant la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, i que pel seu estatus familiar, va poder tractar de tu a tu amb tot tipus de persones, d’entre les quals destaca un escriptor arxiconegut, fins el dia de la seua misteriosa mort.

Al principi em va costar entrar en la trama. Però després se’m va fer quasi addictiva, sobretot pel personatge tan ambigu i difícil de la mare de l’escriptora. Una mare que crec que per fi, va poder perdonar i comprendre, i que va tindre un caràcter producte de les circumstàncies personals i polítiques del moment. Una víctima més, però també una supervivent.

Ací vos deixe algunes frases que vaig subratllar, però que no són totes les que són.

Em sentia hereva directa de l’àvia, de les seves històries que jo no havia fet sinó continuar amb la certesa de sentir que ella es perllongava en mi, com sentia que a través de les meves paraules es perllongaven d’altres dones de la meva terra encara que mai no les hagués conegut: besàvies i rebesàvies a les quals jo, mitjançant l’escriptura, retornava una mica de vida.

I més avant:

(…) tal vegada ja és hora que les dones ens plantegem com hem viscut la relació amb la nostra mare, tan complicada, d’odi i d’amor, una relació sobre la qual existeixen molts de tabús…

Vos deixe ací una cançoneta d'Amaral que crec que li diu al tema de hui. Espere que vos agrade!

Fins la propera lectura!

Shirley Jackson – Siempre hemos vivido en un castillo

Acabem l’any amb una lectura d’aquestes pendents de fa no sé ni el temps. M’abellia canviar de registre, encara que no estic segura d’haver-ho aconseguit del tot. La raó és que no sé si és perquè tenia Cims Borrascosos massa fresca, però en moltes coses m’ha recordat, i molt, a aquesta novel·la decimonònica d’una de les germanes Brontë.

No obstant això, la novel·la m’ha agradat molt, fins al punt de superar les meues expectatives. Com ja he dit al principi, tenia aquest volum pendent de feia molt de temps, i havia llegit alguna cosa, molt poca, sobre el seu argument, però sobretot, sobre el seu ambient. Una vegada dit açò, puc afirmar que res del que llegiu al respecte arribarà a fer-vos una idea del que suposa endinsar-se en el món de Merricat i Connie.

És quelcom infantil, però també oníric i terrible. És llunar, salvatge, ombrívol, humit i inexpugnable. És monstruós i innocent, tendrament sàdic. No sé com explicar-ho millor, i potser vos estaré liant més, però crec que és exactament així. Primer, intentes esbrinar què els ha passat a tres dels membres de la família Blackwood, i empatitzes amb la menuda de les germanes (la protagonista absoluta, Merricat), però al poc te n’adones de quin ha sigut el teu error. I t’agrada, i no pots parar d’escarbar entre les fulles del seu cau fins a fer-te un lloc còmode i acaronar el pelatge de Jonas, mentre observes amb una mirada obscena, partícep i incrèdula el poder i la creativitat de Merricat, la seua candidesa, el seu raonament. La resta, el que semblava més important, passa a segon plànol, per voler descobrir més i més: tindrà algun secret més soterrat a prop d’alguna pedra? Alguna pertinença penjada en un arbre del seu bosc?

És una novel·la sense dubte de terror psicològic, molt ben escrita, amb la informació dosificada sàviament. És atemporal. Ha valgut molt la pena acabar el meu any lector clavant-li mos per fi a Shirley Jackson, fins al punt que repetiré de ben segur. Un gran descobriment, una macabra bellesa la de la casa de les Blackwood i les seues inquilines. Un plaer que m’hagen convidat a visitar-les en aquest 2018 que ara acaba. Esperem que aquesta siga la senyal d’un inici de lectures del seu nivell per a 2019!

Laetitia Colombani – La trenza

Quan ens unim, les dones canviarem el món. És una frase que sona a eslògan prefabricat, que podem trobar amb una grafia i un fons bonic tan de moda a les xarxes socials, i que quasi ningú es creu. Però és cert. Les dones, quans ens recolzem, som capaces de tot. Qui no té un grup d’amigues que necessita per fer teràpia de tant en tant? Persones especials que són el nostre punt de fugida, que adorem, a les què tant ens pareguem, però en el fons són tan diferents a nosaltres, però que estimem tal i com són. Es converteixen en el nostre contrapunt, les que pinten de colors un mal dia a la feina per culpa d’un company idiota, una relació que pintava que prenia el vol però que les pors de l’últim moment han fet fracassar (una vegada més), aquest fill meu que no vol fer-me cas en res… Imagineu-se si això ho aconseguim a escala mundial en aquest món tan globalitzat.

Crec que la novel·la de Laetitia Colombani, La trenza, va de tot això, encara que no d’una manera tan clara com he exposat jo. Diguem que m’he apropiat l’argument i l’he modificat al meu gust. I això que la idea és del tot original: tres dones que no es coneixen ni es coneixeran mai, i que viuen a tres punts del món oposats, però unides pel mateix. La lluita. Una lluita que es teixeix i es trena per donar-los força entre si amb unes mans invisibles i una energia insòlita a través d’una matèria prima molt especial, les persones que la manipulen i la persona que la fa lluir: els cabells. 

M’ha agradat molt el començament de la novel·la amb Smita, la jove índia que decideix fugir de la seua condició d’intocable per garantir un futur millor a la seua filla, però crec que això ha sigut quasi que el millor de la novel·la. La resta no ha estat malament: Giulia, la jove siciliana al cap d’una empresa familiar a la deriva i que coneix l’amor, tot d’una manera inesperada; i Sarah, l’executiva agressiva, sense temps a fer res menys per a deixar-se la pell al bufet d’advocats on treballa, i que al final la vida li dóna un colp de puny a la taula per a fer-la aterrar i que mire el seu voltant i es qüestione en què s’estava convertint el seu dia a dia. El pitjor, per a mi, ha estat el discurs de vegades enciclopèdic de certes matèries, les situacions previsibles o la descripció exhaustiva de sentiments, sense deixar lloc a la imaginació o al dit aquell de que les poques paraules.

Però el conjunt és bonic i harmoniós, i s’entén com un tot que culmina amb l’objecte que compra Sarah al final de la novel·la. Un final abrupte i molt obert en dos dels casos, no tant en el tercer. Malgrat els punts foscos, com ja he dit, la novel·la m’ha agradat, és senzilla de llegir i fresca en algun punt, més a banda té algun paratge de reivindicació unit amb la crua realitat. Particularment el del món de Smita, però els altres no ho deixen de ser menys. Crec que sí que val la pena llegir-la i recomanar-la. I si no vos acaba d’agradar, almenys no haureu perdut massa temps amb ella!

Fins la propera lectura!

Chimamanda Ngozi Adichie – Americanah

Mai havia pensat que havia alguna cosa de provocatiu en el fet de deixar-se els cabells naturalment “a lo afro”. Em va cridar l’atenció, ja fa uns anys, que així ho enunciara i que els mitjans de comunicació especialitzats en celebrities li donaren cova, la cantant Alicia Keys. També va dir que renunciava al maquillatge. Jo vaig pensar que qual personatge famós, ho feia per buscar notorietat, i que ben aviat es desdiria i continuaria envoltant-se del glamour d’unes boniques pestanyes postisses o un gloss de llavis de Chanel. Pel que he comprovat al Google, la cantant ha continuat sent coherent amb si mateixa i amb el que va proclamar, i continua deixant de costat els productes de bellesa, pel que he de confessar que si bé era una cantant que no m’agradava massa, ara almenys em cau bé.

Alguna edició d’aquesta novel·la, a la coberta, es representa la silueta d’una dona negra amb els cabells extremadament arrissats, esponjosos i llargs. Damunt, si ja això va acompanyat del nom de l’autora de la conferència TED Tothom hauria de ser feminista, ja ens podem fer una idea de per on poden anar els tirs. I efectivament: Chimamanda Ngozi Adichie, amb l’excusa d’explorar el que pot convertir-se la vida d’una dona i d’un home que s’estimen, però les circumstàncies polítiques els allunyen en l’espai i en el temps, es clava amb temes com la noció de raça, un poc de gènere i conflictivitat social a la Nigèria contemporània.

El que m’ha semblat més interessant d’aquesta novel·la ha sigut el punt de vista de la protagonista femenina, Ifemelu, que se’n va a continuar els seus estudis becada als Estats Units. Allí li fan descobrir que és negra, i per tant, el concepte del que és la raça, amb la qual cosa, després d’unes quantes vicisituds personals, i després de tocar fons, decideix obrir un blog on reflexiona i polemitza sobre el que suposa tindre un color de pell oscur en un país on els no WASP estan més que mal vistos. Sense cap dubte, l’Ifemelu desllenguada i que diu el que pensa a qui siga és el millor de les pàgines d’Americanah, que fan que estigues alerta davant de cada conversació, perquè és possible que t’ajude a qüestionar-te algun pensament que tenies assentat o alguna perspectiva a la què li havies donat poca importància.

La part d’Obinze com a immigrant il·legal a Anglaterra no és menys interessant, fins i tot el principi, l’adolescència dels dos protagonistes a Nigèria, amb eixa història d’amor que ho arrasa tot. En aquest sentit, per a mi la novel·la ja decau en les últimes parts, en el moment en què Ifemelu torna a Nigèria (ací no desvele res perquè és el primer que es diu només començar): per a mi, Ifemelu ha perdut ja en aquest punt, i amb els futurs esdeveniments, la seua frescor i irreverència originals, i de fet, sembla convertir-se en una dona més insegura i a l’ombra d’Obinze. No em sembla un desenvolupament conseqüent, més bé precipitat cap a un final que no ens resulta difícil intuir, on ja la relació d’ambdós ho acapara tot i ja no es dóna cabuda a res més.

Per resumir, és una lectura que ens somou i ens agita, on aprenem, i que està molt bé fins a pràcticament el final, però amb molta llàstima es dilueix al seu últim terç, per a transformar-se en quelcom diferent. Si és per recomanar, de la mateixa autora recomane Algo alrededor de tu cuello, un recull de relats amb històries que ens lleven l’alé, amb una gran complexitat per la varietat de trames i problemàtiques plantejades, que ens poden angoixar més que aquesta de hui. Les casualitats de la vida fan que fa exactament dos anys vos la recomanara per a començar el mes de juny, i continue fent-ho. Llegiu diferentent, penseu diferent! Fins la propera lectura! 

Mentrestant, ací vos deixe la xarrada TED, d'obligada visualització.

Stefan Zweig – El mundo de ayer

Si dóna sempre un poc de vertigen escriure un post comentant l’obra d’aquest europeu il·lustre, la sensació s’accentua si el llibre en qüestió és aquest. El mundo de ayer no és una autobiografia, ni pretén ser-ho, tot i a pesar d’estar redactada en primera persona i des del punt de vista de la vida d’un home tan excepcional com ho degué de ser Stefan Zweig. Més bé pense que podríem definir la novel·la (¿?) com el retrat dels anys més decisius i horrorosos que van configurar l’Europa que coneguem hui en dia.

Zweig es converteix en els ulls i l’ànima dels països on va viatjar des de la seua joventut, pràcticament tot Occident, i Rússia; a través de la seua mirada, compartim vicisituds i som testimonis de primera fila de reunions amb personatges que marcaren la cultura contemporània, des de la seua formació alguns, fins a la seua consagració i decadència altres. Hi ha noms que segons el meu parer, s’han diluït en el temps, mentre altres són del tot il·lustres i eminents, i engloba tant músics, com poetes, o pintors, escultors i fins i tot polítics. Zweig s’envoltava de la crème de la crème cultural de la primera meitat del segle XX, de la qual parla, almenys per a mi, amb una sorprenent naturalitat, el que en ocasions fa que ens preguntem si al darrere hi ha una falsa modèstia.

De tota manera, no deixa de ser un plaer anar de la mà de Zweig per aquesta Europa, que té la capacitat d’allotjar les llums més cegadores i les ombres més funestes. Crec que gràcies a ell conec un poc millor l’esperit d’aquesta època, ja que l’autor, amb les seues paraules transmet a la perfecció les emocions, pors o ambicions del seus ciutadans. A més, de tant en tant trobes joies de la narració, com l’evocador passatge on l’autor visita la tomba de Tolstoi, o la descripció d’un lapse del geni creatiu de Rodin, presenciat per ell mateix en directe, encara que no ens falten les cruels sensacions, especialment les dels capítols finals dedicades a Hitler i la Segona Guerra Mundial. 

Potser, per posar algun però, he trobat a faltar una major implicació sentimental o familiar de l’autor al llarg de les pàgines: llevat del principi, on es parla de la mare i el pare, i al final, quan es menciona un germà i una companya, res més es diu d’un personatge, en què s’acaba convertint ell mateix, que intuïm passional i altament sensible i intuïtiu. Raurà ací l’explicació de com un home que estimava tant la vida i la cultura va acabar suïcidant-se ben lluny de sa casa?

Per anar acabant, i per si a aquestes alçades del post no s’ha notat, recomane la lectura d’El mundo de ayer, una lectura que ha de ser pausada i amb una llibreta al costat per extreure-li el suc que es mereix, com totes les seues obres.

PD1: Se m'oblidava dir que recomane també al 100% la pel·lícula Gran Hotel Budapest, basada en part en aquest llibre i en la figura de Zweig. A banda de ser molt divertida, té un argument i una fotografia delicioses!

PD2: Si voleu seguir el desenllaç d'El mundo de ayer, una opció diferent és la de la novel·la gràfica de Guillaume Sorel i Laurent Seksik, Els últims dies de Stefan Zweig. Potser trobeu a les seues pàgines la resposta del que més amunt plantejava...

Víctor Labrado – No mataràs

Així de contundent, ni més ni menys amb el cinqué pecat capital, ens apropem a l’últim de Víctor Labrado. Li tenia moltes ganes després de Quan anàvem a l’estraperlo, una novel·la ingènua i tendra, a l’igual que dura i múrria, com només poden ser-ho les contades per veus infantils. 

Però la protagonista del post d’avui no en té ni un bri, d’això. És crua, macabra, sinistra, amb un punt de surrealisme. Narra una d’aquelles històries que fan que confirmes que si tinguérem una indústria cinematogràfica forta, ja hauria sigut explotada i coneguda per tota cuca vivent. Del marc on transcorre l’acció, pensem que ho sabem pràcticament tot (però no): la guerra civil i la primerenca repressió franquista a una zona molt concreta de la nostra geografia. I l’heroi (o els herois), els maquis valencians, i la seua família i amics. Què haguera sigut d’ells sense eixe recolzament? Especialment parla de Pepe el Carinyo, de Rafelcofer, un home carismàtic, conegut a la comarca i més enllà per ser un dels millors jugadors de pilota del moment. Perquè, sí, encara que molta jovenalla no ho crega, hi va haver un moment en què els jugadors de pilota eren quasi déus.

El llibre està ple d’històries reals o de teories del que podria haver passat, no només protagonitzades per Carinyo, sinó també per altres. D’ambdós costats. Realment violentes, soprenents, que glacen la sang. Un altre dels punts forts de No mataràs, per tant, és la varietat de veus, cosa que enllaça amb la multitud de versions que comentava unes línies més amunt, sense dubte fomentat per la manera que ha tingut l’autor d’aconseguir la informació, que és l’entrevista personal. Per això en el text es mesclen tants elements orals, estructures que en altres llibres veuríem introduïdes per un salt de línia i un guionet, amb paraules col·loquials en cursiva. Labrado ens transporta a altra època, on les xarxes de qualsevol tipus podien significar la diferència entre la vida i la mort, on no estava gens clar si eres d’aquestos o d’aquells, ja que eren les circumstàncies les que s’encarregaven d’enquadrar-te. De fet, el mateix Carinyo és víctima d’aquesta manca de definició política al principi de la seua singladura.

Per últim, no voldria anar-me’n sense una última consideració. Malgrat que ni al resum del volum, ni jo mateixa, hem utilitzat el mot novel·la per a referir-nos a ella, sí que va rebre el Premi Enric Valor del gènere. Però avís per a navegants! No ho és en absolut! El format és més bé un recull de relats individuals, de testimonis que tingueren relació directa o no amb els fets i amb Pepe el Carinyo, o fins i tot històries que corregueren en paral·lel a la d’ell. Si voleu fer-se a la idea, està quasi més a prop de l’anomenada microhistòria, amb obres capdals com El queso y los gusanos (Carlo Ginzburg), El retorn de Martin Guèrra (Natalie Zemon Davies) o la divertidíssima Qui va arrancar les reixes a Monte Lupo (Carlo M. Cipolla). Totes tres igual de recomanades, per cert. Tornant a l’últim de Labrado, el llibre m’ha agradat, però potser m’esperava més perquè el primer que em vaig llegir d’ell em va entusiasmar. Així i tot, és una obra rica en geografia i en història oral, que d’altra manera haguera estat condemnada a l’oblit, el que fa que el volum tinga un valor afegit, quasi preciós.

Hui acabe el post un poc inquieta. Encara no he triat la propera lectura! Me’n vaig a donar-li una ullada a la meua biblioteca. Fins prompte!

Chimamanda Ngozi Adichie – Algo alrededor de tu cuello

Com ja vaig dir fa un parell d’anys ací, la literatura africana és una de les grans desconegudes per als lectors almenys, i per no generalitzar, del meu entorn. Hem d’analitzar per què ens arriba una oferta massificada d’un costat, i d’altres racons del món quasi s’omiteix. Llegir Tsitsi Dangarembga en el seu moment, així com la protagonista de hui, sempre m’ha resultat fresc i nou, un gran repte per les qüestions que ens plantegen i de manera indirecta, el posicionament que quasi ens exigeixen.

Aquest títol tan suggeridor, Algo alrededor de tu cuello, és un recull de dotze relats totalment independents entre si, però que, una vegada acabats, ens deixen amb la sensació d’haver llegit una novel·la complexa i perfectament coherent, que pot girar entorn una sensació de lleugera asfíxia i quasi desemparament. 

Una vegada més si ho comparem amb Condiciones nerviosas, les dones són les grans protagonistes dels xicotets mossos de realitat que se’ns presenten: sempre conscients del seu entorn i les seues limitacions (per ser dones, per ser negres, per ser filles, per ser mares o esposes, per la condició d’estar en eixos moments en un entorn que no és el seu propi - tant fora com dins del país d’orige, Nigèria-, per ser cristianes, per parlar o vestir-se d’una manera diferent a la resta), sempre conscients dels seus espais i les seues paraules, i sobretot, sempre intentant trobar una escletxa per rebel·lar-se i escapar, encara que siga a la seua manera i dintre de les seues possibilitats. Parlàvem d’asfíxia, però hauríem d’afegir identificació amb elles i els seus problemes rutinaris.

Les temàtiques que s’aborden, a banda de les ja esmentades, conformen un calidoscopi colorit i al mateix temps aspre i tens: la recerca d’una vida millor als Estats Units (prou recurrent), l’impossibilitat d’estudiar una carrera universitària amb normalitat per les freqüents i brutals intervencions policials, per suposat, la necessitat de tindre una vida millor, la mancança de llibertat d’expressió, la repressió política i de premsa, la corrupció del sistema, la dificultat per a una dona africana d’escriure sobre la seua realitat, el xoc entre l’adaptació a la cultura americana i el desig de mantenir els propis costums o el paternalisme imperant, entre moltíssims altres.

Chimamanda té el do de tindre una ment privilegiada, extremadament analítica i sintètica. Vos recomane que escolteu la seua xerrada Ted sobre “el poder d’una sola història”, per a que ens plantegem què sabem sobre el nostre món i a través de qui, i quins interessos oculta. Les seues paraules, tranquil·les però contundents, vos recordaran aquestes dotze històries, i si no les heu llegides, vos animaran a fer-ho. Pot ser una bona manera de començar el mes de juny. Per què no?

Vicent Usó – Les veus i la boira

La mar Mediterrània és un testimoni d’escepció d’històries que reflexen el millor i el pitjor de cada poble que l’ha solcada. Contactes, friccions, negocis i enteniments, però també intercanvis, coneixements, idil·lis i aliances, fugides i amagatalls, tragèdies, violència, tecnologia, estratègia, aventura i productes més o menys lícits. És una mar que quan ha convingut, ha unit, però també ha suposat una frontera perillosa de franquejar. Com una valla però sense punxes al damunt. Per això pense que no hi ha una Mediterrània, sinó moltes, amb una identitat variable segons qui l’ha travessada, com, i amb quina finalitat. I dintre d’aquest panorama, imagineu-se el paper que han cobrat les illes, de la més insignificant a la més grandiosa, i les costes continentals.

El cas de la història recent del nostre territori no anava a ser una excepció. I menys encara un escenari com les Illes Columbretes, un espai ignot per a molts sobretot causat pel seu difícil accés, un fet més evident en temps quan els vaixells a motor eren inexistents o poc a l’abast. És per això que era vist com una mort en vida el fet de que a una família de pobres desgraciats els hi enviaren a fer alguna tasca, com la de faroner. I precisament d’ací, juntament amb les passions humanes més ancestrals, és d’on arranca Les veus i la boira, del castellonenc Vicent Usó.

L’autor recupera el format de trencaclosques per a contar una història d’històries, relatades de primera mà per eixes veus a les quals s’al·ludeix al títol de la novel·la: hi ha una sèrie de personatges fixes, clarament protagonistes (podríem dir que és una novel·la coral) i altres d’esporàdics, que serveixen per a detallar algun aspecte extern o desconegut per a ells. El fil conductor és Mateu Sequeral, periodista de finals dels 90, que pretén fer un reportatge sobre la Guerra Civil a les Columbretes, en el qual està més involucrat del que pensava, i entorn el qual descansa un gros (i greu) enigma familiar. 

Per a aclarir eixa boira, se servirà de testimonis actuals i alguns altres del passat, tots amb una part en cert grau activa, encara que no siguen del tot conscients o que visquen a lluny de les illes, però que pel que siga en algun moment han acabat posant-hi el peu. Així, podem distingir actors de tot arreu, des de Cullera fins a Benicarló, passant per les Balears, encara que la geografia que es toca és prou més ampla. En qualsevol dels casos, un dels atractius de la novel·la és la manera en què Mateu (o el mateix autor?) reflexa literalment el testimoni dels personatges, amb expressions col·loquials i accents propis de cada àrea, amb un respecte més que evident a l’oralitat i l’espontaneïtat del discurs, encara que també hi ha alguna carta intercalada. 

A mi m’ha agradat molt: és una lectura amena, sorprenent pel que fa a la història, amb un punt didàctic, en unes coordenades més bé poc explotades per la nostra literatura. A més a més, la trama està molt ben escrita, i es nota que l’autor va dosificant la informació a consciència. No obstant això, se m’ha fet un poc llarga en el tercer quart i ja menys al final, no sé si perquè per a mi la història més recent havia anat perdent força. Però bé, és una opinió. El que podeu fer per donar-me o llevar-me la raó és capbussar-vos en les seues pàgines… i intentar no quedar-vos enredrats entre els ossos i les teles d’aquells fantasmes del vaixell pirata que fa uns centenars d’anys va naufragar a prop dels seus esculls. 

Fins la propera lectura!

David Foenkinos – Charlotte

Resulta increïble que de la mateixa mà que va sorgir La delicadesa haja pogut eixir aquesta història totalment oposada en moltíssims sentits. Charlotte és, en primer lloc, una biografia. Però no una a l’ús, ja que en ella es mesclen l’admiració més que evident de David Foenkinos i les seues pròpies vicisituds a l’hora de redactar el text de forma novel·lada. L’autor, així, reconstrueix els pensaments d’aquesta pintora, gran desconeguda per al públic en general, i una de les víctimes més sagnants de l’Holocaust. 

La vida i el caràcter de Charlotte són més que fascinants: supervivent en molts sentits, geni basculant entre la passió i la malenconia, un tant rebel, però sempre ultrasensible al seu entorn, tant familiar com social. Efectivament, era una història que mereixia ser contada, i crec que en aquest cas, l’autor francés ha atinat en el to exacte i en la complexitat que tal personalitat requeria. A mi m’ha tingut enganxada només un parell de dies, i en això ho dic tot: és quasi addictiva. Molts podran dir que l’obra traspua tristesa i fatalisme. És cert. No hi ha treva, i els moments de felicitat destaquen per la seua absència. Però clar, quina jove jueva amb gran talent podia sentir-se afortunada en els temps de màxim apogeu de l’horror? Així i tot, malgrat que la bogeria i la desesperança l’acaça en molt variades ocasions, Charlotte sempre se’n surt i és capaç de crear la seua bambolla d’aïllament: la pintura i la música. L’art la salva, sempre i quan estiga de la seua mà salvar-se.

Serà que els grans artistes ho són precisament perquè es nodreixen del més obscur del seu ser i dels turments que els envolten? M’ha agradat molt comprovar que les diferents manifestacions artístiques, de les quals ella és una esponja, són les que fan de salvavides, les que li donen la llibertat per a ser ella mateixa i dintre de les seues possibilitats, ser alguna cosa pareguda a feliç. Per a que després diguen que la música, la pintura o la literatura no serveixen per a res. 

No podem afirmar que Charlotte Salomon va viure en un moment que no li pertanyia, perquè potser, sense eixes circumstàncies el seu talent no s’haguera manifestat d’eixa manera tan esclatant. No té massa sentit fer-se eixa pregunta, veritat? I per molt que pensem que és injusta tota la seua trajectòria, el millor que podem fer és llegir, sentir, veure les seues pintures per a reviure aquella dona que va contribuir a que el món fóra una mica millor. Per exemple, podem fer-ho mentre escoltem un dels seus autors favorits, Schubert. 

Fins la propera lectura!

PD: Sé que hi ha un documental recent i una pel·lícula dels anys 80 sobre aquesta artista, però no els he pogut veure. Si algú ho aconsegueix, que m'ho faça saber!

Noah Gordon – El celler

El món del vi és un referent recurrent per a la literatura universal: ací, ja hem parlat de l’exquisida novel·la gràfica Los ignorantes, l'hilarant Lliçons de la bona vida, la boja La república del vino, o la més recent, Les dones de la Principal, aquestes dues últimes amb traços de novel·la detectivesca. Ara hem d’afegir-ne altra en la nostra particular llista, El celler, de l’arxiconegut autor de best-sellers Noah Gordon.

Podríem pensar que la temàtica és del tot inusual per a una ment que va ser capaç de crear El metge, L’últim jueu o Xaman, entre altres. Aquesta opinió, juntament a que la protagonista del post de hui és una de les obres menors i fins i tot de les més roïns de Gordon, sembla ser la que més impera per la xarxa, encara que no falta qui diu que és una obra per a degustar-la a poc a poc. Per a mi, ha estat aquesta la manera de llegir-la, com una copa d’un bon vi. 

I això que acabar-la del tiró pot ser del tot fàcil: la lectura és més o menys amena, amb situacions i anècdotes variades, amb un llenguatge assequible i uns capítols molt curts. No obstant això, jo he trobat que malgrat que aquestos podien ser punts positius i que, a banda, la base era bona, la simplificació ha sigut excesiva, i la divisió per capítols massa breus i anecdòtics, amb els corresponents títols, de vegades puerils, i amb una resolució dels conflictes, alguns d’ells greus, excessivament simplista i feliç. Els millors retalls, sense dubte, cal buscar-los en el tema principal de la novel·la: el treball de recuperació de la vinya i l’elaboració de vinagre i vi per part de Josep, un camperol de finals del segle XIX que torna a la seua vila natal a Catalunya després d’un exili forçat al sud de França. Totes les demés, segons el meu parer, són històries supèrflues que serveixen per dotar a la història del toc obligat d’intriga i d’amor que se suposa que tot best-seller ha de tenir. 

Així i tot, la lectura tracta de ser amena i donar una visió de la Catalunya decimonònica, amb el seu món rural, front a eixa Barcelona que comença a despuntar gràcies al vapor, el microcosmos dels mercats, també la seua platja i els seus personatges particulars, amb la germanor o les enemistats que els uneixen. Al final del llibre, Noah Gordon diu que aquest és el resultat d’un xicotet homenatge que vol fer-li a una terra que estima: Catalunya. Malgrat tots els inconvenients que presenta la novel·la, es nota que l’ha escrita amb amor i amb una bona dosi de converses i documentació d’especialistes de diversos temes. Tot plegat, no m’ha desagradat però tampoc m’ha acabat d’entusiasmar (tot i que reconec la particular bellesa dels passatges on es descriuen les vinyes o el xafat del raïm), pel que per una bona temporada ja tinc la meua ració de grans-vendes… Fins la propera lectura!

Laura Restrepo – La Isla de la Pasión

Deia el gran Gabriel García Márquez que de vegades la realitat en Amèrica Llatina superava el gènere que ell mateix havia inventat, el realisme màgic. Cada dia en tenim mostres, d’açò, encara que no només al centre del continent americà, sinó també, per desgràcia, en altres bandes del món. 

Però hui ens quedem a Mèxic i en l’equador del planeta. Laura Restrepo ens novel·litza una història que sembla impossible que passara fa 100 anys. La isla de la Pasión és, a banda d’un testimoni d’uns anys increïbles, un relat fatalista que enganxa des de la primera plana fins a la última, i que mescla documents de hui en dia, reals, amb els del moment, així com una idea aproximada del que els personatges principals degueren de pensar i sentir. I això ha estat molt bé, perquè malgrat que existeix al Youtube o a algun web algun relat sobre l’illa de Clipperton, cap d’ells es clava en el moll de l’os de la història, els sentiments, la passió que els ve de manera indirecta per un nom de l’illa que pot portar a confusió (la passió per la Passió de Crist, aprofitant que estem en les dates que estem).

Però La isla de la Pasión és bàsicament una història de la fortalesa humana. Més vaig a dir encara: de la femenina. Perquè què hauria sigut de Ramón Arnaud i tota la guarnició sense la presència de les seues dones i amants, en particular, Alicia Rivera? Aquestes degueren de suportar condicions de vida (vida?) prehistòriques, on donar a llum una criatura era garantia de mort quasi segura. I si tenies sort de poder criar al teu fill, ho feies amb nul·les condicions d’higiene, nutrició, i ja ni diem d’educació. A no ser, clar, que després de procurar-se el menjar, s’organitzaren en una escoleta per a donar a conéixer almenys les lletres i els números. 

En resum, una història fantàstica, malgrat la crueldat extremadament delicada i subtil, i molt ben contada, que farà que a més d’un o una es quede en la boca oberta: fins on pot arribar l’ésser humà en la seua tossuderia? On es troba el límit de la supervivència en situacions extremes? I les forces per a estimar i construir quan tot sembla perdut? Ací trobareu algunes respostes.

Agnès Martin-Lugand – La gent feliç llig i beu café

Estem acostumats als llibres i a les pel·lícules que un trencament sentimental o la mort del cònjuge o els fills en dramàtiques circumstàncies comporte el distanciament físic de la persona que es queda. En l’últim cas, aquest període sol anar acompanyat d’un profund dolor. Ho veiem a la genial pel·lícula de Krzysztof Kieslowski, Trois couleurs: Bleu, amb una impactant Juliette Binoche, però també a altres més lleugeres, com l’arxiconeguda Bajo el sol de la Toscana, o més recentment, Come, reza, ama, de Liz Gilbert. Estic segura que em deixe altres milers d’exemples. 

Amb açò vull dir que a l’igual que passava amb La canción helada (a la què li he trobat un nou paral·lelisme, la sèrie anglesa Broadchurch) hi ha temes que són recurrents a la nostra cultura literària i cinematogràfica, pel que de vegades resulta complicat trobar el que fa que valga la pena seguir llegint o vegent la cinta. No sé exactament quina seria l’originalitat de La gent feliç llig i beu café: una dona jove, deprimida, posa terra de per mig per a fer front a una depressió arran la mort en un accident de tràfic de la filla i de l’home. Se’n va a la costa irlandesa a ofegar les penes entre pintes de Guiness i omnipresents cigarretes. De fet, jo renombraria la novel·la afegint-les, encara que no em sembla políticament correcte posar-les en la mateixa frase que “la gent feliç”. Això sí, no espereu cap llibre pel mig. No se’n parla gens, de literatura. Tampoc de persones satisfetes plenament amb la seua vida, sinó tot el contrari. I és curiós que un dels dos personatges que semblen més contents amb ells mateixos, la germana del “xic de la pel·lícula”, siga un poc insuportable.

Hi ha frases que no m’han agradat que es deixen caure al vol i que poden ser molt perilloses. Són les que ixen de la boca dels pares de Diane, la figura principal, que la tracten en tot moment com una estúpida menor d’edat i que l’intenten forçar a fer coses que ella no desitja fer. Altra frase mortal és la de la tercera en discòrdia d’una relació que aconseguirà fer Diane, i que es queda tan ampla quan diu “Edward és meu”. I ja, per a rematar, la germaníssima, Judith, anima Diane a que comence una baralla de gates amb la teòrica parella d’Edward, per a demostrar-li al “macho alfa” que és capaç de lluitar pel seu amor. El trist és que estes coses calen (i ja estan presents) a la nostra societat. Tots coneguem algú que ha dit frases similars, o fins i tot, hi ha programes a la tele que fan un espectacle d’això.

De tota manera no tot és negatiu. Sempre intente extreure alguna cosa de trellat. M’ha fet compayia amb un parell de viatges llargs en tren i ha funcionat com a novel·la d’impàs per al que he triat per a després, que de segur serà més dens. Sí, s’ha deixat llegir a pesar de que sembla una pel·lícula de sobretaula de diumenge. I a més, he descobert que sense ser fumadora, ni beure café i llegint el que es pot, una pot considerar-se mínimament feliç.

PD: He llegit moltes crítiques sobre el final, que en general no ha agradat. Sense dir molt d’ell, pense que és un bon final, coherent amb l’esperit de Diane, la protagonista, que volia solucionar les coses des de l’interior, sense posar afegits, així que sí, estic més que satisfeta amb eixe final, em sembla valent, i és una crida d’atenció a certes persones, que prefereixen plenar la seua vida de pegats en lloc de fer que la seua barca tinga una estructura sòlida. 

Vicent Borràs – Primavera encesa

Tota acció té una reacció. Aquest axioma tan simple de Newton se’ns acopla a la realitat valenciana si no a la perfecció, almenys d’una manera aproximada. Sembla ser que les mesures que estan prenent en els últims anys els “nostres” polítics estan fent que a poc a poc (massa, però no anem a queixar-nos per això) la societat s’espavile. I això no només té ressò a les converses dels bars o als taxis, sinó que es veu en el món de l’art. L’art i les Humanitats en general es veuen necessàries, més que mai, en aquestos anys en els què prima el materialisme, el guany i la satisfacció immediata. La societat ha de parar-se un instant, o bé, almenys una part d’ella (sempre la mateixa) i preguntar-se en què se li està obligant a convertir-se, qui és i d’on ve, per a saber on vol arribar.

En aquest marc pose l’èxit del Botifarra (excel·lent documental el que han emitit fa poc per Internet i no per la nostra tele), o els Obrint Pas i Orxata Sound System, i altres cantautors valencians com Pau Alabajos o Andreu Valor, per citar-ne només uns poquíssims. I en literatura (em limitaré a aquestos dos camps només per a no eixir-me’n massa del tema de la novel·la de hui) estem vivint una regeneració editorial, o millor, un nou brot de xicotetes publicacions però que estan fent molt de soroll. I això està molt bé, i més si tenim en compte que estan fetes en la nostra llengua. Espere i desitge que siga el daurat inici d’una nova realitat, encara que jo sóc més bé escèptica. 

Opinions personals a banda, Primavera encesa és filla de tot el que estic dient. Últimament proliferen a les llibreries, que no als informatius, tota una sèrie de novel·les, relats, o com vuigueu dir-los, que tracten sobre el surreal dia a dia dels valencians. Vertigen, Lluitant contra l’oblit, Totes les cançons parlen de tu (les tres de la mateixa casa), o Col·lecció particular, entre altres que tenim en el punt de mira, i ara, aquesta, de Bromera, fan falta. I que davant del que està passant, que algú es decidisca a escriure sobre això i que a més, altre algú tinga el valor de fer que aquestes obres isquen a la llum, no pot ser res més que una boníssima senyal. I és que, de material de primera mà, en tenim per a parar un carro, nosaltres. Només cal obrir un diari qualsevol o passejar-se pels carrers de les nostres ciutats i els nostres pobles.

No tot van a ser flors. Que no vos enganyen. Primavera encesa porta a la confusió (pel títol, per la signficativa coberta, pel resum al mateix llibre, per les notícies que circulen pel web): si esteu esperant llegir una novel·la sobre el terror que es va viure al centre de València fa quasi tres anys, esteu equivocats. A mi m’han pillat. D’acord, es parla del Lluís Vives i d’algunes càrregues policials i manifestacions, però poc. I crec que és això el que li falla a la novel·la: es creen unes expectatives que no s’acaben d’acomplir. Si l’editorial m’haguera venut la història que es conta d’una altra manera, la decepció segurament haguera sigut menor. Bambolla immobiliària, racisme, EROs a mitjans de comunicació, atur, violència urbana, immigració i xenofòbia, retallades en educació, pobresa, destrucció del barri del Cabanyal. Al meu parer, massa temes damunt de la taula que fan que el fil principal que uneix a tots els protagonistes d’aquesta novel·la coral, que són els actes de febrer de 2012 a una València on el soroll de l’helipòcter solcant el cel era omnipresent, es difumine. Massa temes i molt complexos que efectivament configuren la nostra realitat, però que es passen tant de puntetes que no dóna temps a fer una reflexió o un retrat amb més matissos. De fet, cadascun d’ells es mereix una novel·la per si mateixa, si no la té ja.

Un aspecte confús i crec que emprat de manera desafortunada ha sigut el de la fonètica. Sí, el que llegiu: com és possible que al parlar sapiguem que estan utilitzant la “k” en lloc d’una “c” o la “ñ” en lloc de la “ny”? Doncs alguns dels personatges d’aquesta novel·la ho saben. Personatges, que a més, per al meu gust un han resultat un poc plans i amb evolucions massa ràpides, poc creïbles, potser com a conseqüència del que ja he dit més amunt: voler tractar massa temes sense tractar-ne cap en profunditat. 

Així i tot, remetent-me als primers paràgrafs que he escrit, em quede amb la part positiva: que continuen produint-se obres d’aquest caràcter i en valencià. Això mai serà una mala notícia, i de material, en tenim per als propers vint anys si volem, per desgràcia.

Almudena Grandes – El lector de Julio Verne

Llegir Almudena Grandes és una garantia de gran qualitat literària i narrativa, amb obres sempre complexes, que emocionen, enlluernen i que deixen una gran petjada. Llegir Almudena Grandes, en definitiva, és una meravella. La riquesa del vocabulari i dels valors tomben, la interconnexió dels fils, la relevància dels xicotets detalls, donar en la clau del sentiment just, del clima adequat. 

El lector de Julio Verne posseeix la màgia que només destil·len les obres narrades per xiquets. I si ja afegim a la recepta un misteriós veí que viu a un antic molí, al costat d’un riu, apartat del poble, i els camps d’infinites oliveres, en un temps i un lloc on (sobre)viure era una autèntica aventura (i un miracle), ja tenim el llibre quasi fet. Perquè al cap i a la fi, com deia Gabriel García Márquez, de vegades la mateixa realitat és més surreal que la ficció; per a mostra, la història de Nino, que malgrat contenir algunes dades falses, són històricament verídiques. Si dic serra de Jaén i postguerra les peces del puzzle quadren en la ment de tot aquell que no sàpiga de què va el llibre, veritat?

Val la pena passar tres estones comptades amb aquest llibre, de més de 400 pàgines, però que es fa curt, a l’igual que imagine que passarà amb el primer i el tercer de la saga Episodios de una guerra interminable, la més recent dels quals, Las tres bodas de Manolita, va eixir a la llum fa menys d’un any. Diuen les males llengües que és magnífic. Quina novetat.

Amin Maalouf – Els desorientats

Aquest llibre, escrit quan l’era d’internet és més potent que mai, resulta, almenys curiós. És molt senzill obrir-se un compte al Facebook, on de sobte, entre els centenars de suggerències, t’arriben els noms de les persones que en algun moment han format part de la teua vida, persones amb les que ja fa temps que has deixat de tindre contacte (coses de la vida), els noms de les quals feia molts anys que no escoltaves. Sonen remots, com ecos d’un passat personal. La curiositat de voler saber què s’ha fet de les seues vides ve quasi de la mà. Pocs dels joves que en han nascut en una generació posterior a la meua, a meitat dels 90 i en els 2000, reconeixeran eixa sensació que descric. Ara tots estan connectats entre ells a través de les milers d’aplicacions que la electrònica ha facilitat. Eixa màgia, i eixe oblit està deixant pas a altre fenomen contrari: l’excés d’informació personal. És el fet de que cada vegada siga més difícil que algú, de manera voluntària o no, decidisca esborrar-se del mapa.

El llibre d’Amin Maalouf parla d’aquest exili, aquest sí, en tota regla. Imagine el que podria haver sigut rebre una carta (a casa, en paper, amb segell, a mà) amb notícies d’un antic amic que per no se sap com ha aconseguit localitzar-te. El contacte a partir d’ahí serà més o menys regular, dos o tres vegades a l’any, si tens sort amb alguna foto a dins del sobre, i para de contar. Quan l’exili ha sigut traumàtic, el poder d’aquesta missiva serà infinit. Alguna cosa devia de rebentar a l’interior del receptor. 

I si ja has de tornar al país que estimes en la distància, a pesar de convertir-se en el que s’ha convertit, i t’encabotines en reunir a tots els membres del teu cercle de joventut, cadascú amb la seua vida i les seues circumstàncies, ja ni et dic. La catarsi, personal i grupal, és inevitable.

D’això tracta Els desorientats. Per a ser justos, d’això i de moltes altres coses més. No és només el relat de les vides d’uns antics amics que es reuneixen a un país devastat per moltes guerres. És un assaig sobre les identitats i sobre l’amistat, una reflexió sobre el poder de la religió i dels diners, també dels ideals i del victimisme humà i social. És un relat esperançador i cru sobre les noves oportunitats, sobretot al si d’una comunitat que resta encara amb els bastiments a l’aire, en espera no se sap massa bé de què. De la preocupació inherent a la persona pel passat i pel futur, representada amb dos dels seus protagonistes, el principal (Adam, l’alter ego de l’autor) i el seu millor amic (Albert).

Cal llegir aquest llibre amb aquesta meravellosa coberta i aquest títol tan revelador amb calma, pensant, amb el quadern de notes ben a la mà. No saps mai quan l’autor et soltarà una frase per a emmarcar, per a que li dones voltes al cap. És un llibre de segona relectura. La història t’atraparà, i quan menys te n’adones estaràs a la mercé d’unes ones, en forma d’històries (d’Història) que et bressolaran i que tranquil·lament, veient les tormentes des de lluny, et portaran a un port del Mediterrani. Té igual quin, perquè aquestos relats són comuns entre tots els habitants d’aquest Mare Nostrum que deien els romans.

És precís que llegim més Amin Maalouf. Cal que hi haja més escriptors com ell, perquè la societat els necessita encara que no ho sàpiga. La consciència ha de tenir per higiene mental una veu com aquesta, per a fer autocrítica i per a que decidim cap a on volem anar. Només una nota negativa: si has llegit Identitats que maten i Les escales de Llevant veuràs moltes de les seues idees represes en aquest volum. Així i tot, resulta quasi obligatori que no se’n perdeu cap dels tres. Val la pena dedicar-li una estona si el que voleu és canviar els ulls amb què es mireu a vosaltres mateixos i al món. Avisats esteu.

Patrick Modiano – Carrer de les Botigues Fosques

Aquest llibre va caure per pura casualitat. Era prou reticent a llegir Modiano perquè vaig veure crítiques molt polaritzades sobre altra novel·la seua que vaig tindre a les mans (En el café de la joventut perduda), i al final no em vaig decidir, però fa una setmana vaig anar a la biblioteca i allà estava, entre les propostes de l’últim Nobel de literatura. L’editorial Proa em va deixar molt bon sabor de boca aquest estiu amb L’acabadora, així que, per què no?

Llegir Modiano ha sigut una delícia. Les seues 244 pàgines s’han fet molt curtes. No em sol passar, però sol ser una d’eixes lectures que desitges que tarden en acabar-se, i que lliges a poc a poc, centrant-te en tots els detalls. No vaig tindre la mateixa sensació fa més d’un any, quan vaig llegir El secreto de Christine, de Benjamin Black, l’anterior Nobel de literatura. Els temes són parells: gènere que podem emmarcar dintre de la novel·la negra o policíaca, però que la trama principal serveix com a excusa per a fer un recorregut interior al passat del detectiu protagonista, la cronologia (meitat del s.XX), una ciutat molt present (París-Dublín). No obstant, Modiano m’ha calat més: el llenguatge sembla més elaborat (fins i tot, poètic), les metàfores amb les llums i les ombres més cinematogràfiques (Benjamin Black també en tenia unes quantes però molt repetitives), però sobretot el viatge a l’ànima de Guy Roland és més complex i d’arrels més profundes. Com a contrapartida, el final és abrupte, un poc desconcertant, i que més bé deixa moltes preguntes en l’aire. Pense que no hi ha segona part. Caldria?

M’ha paregut del més encertat igualment el fet d’incloure París, la ciutat on transcorren gran part dels fets, com un personatge més. És el mateix escenari de les novel·les de Fred Vargas, el mateix gènere també. És fàcil seguir les passes de Guy-Pedro-Jimmy sobre un plànol dels carrers de la Ciutat de les Llums, els seus ponts i parcs, però també sentir la claustrofòbia i l’asfíxia de l’ambient de la Segona Guerra Mundial, la confusió per sentir-te persona non grata allà on vius. Realment es conta poc de les activitats de Roland i com es va quedar amnèsic (com un Harrison Ford en A propósito de Henry, sí), a l’igual que tampoc sabem com va tornar a París i com va esdevenir detectiu, però crec que en aquest llibre és més eloqüent el que no es conta. I més aterrador. 

Sorpresa grata, per tant. No sé si Nobel merescut o no: sabeu que sóc molt fan de Murakami. I com no, interrogant (retòric) que llance: val la pena la recerca de les arrels, en definitiva, de la Història? Com va dir Raimon, qui perd els origes perd la seua identitat. És hora de que comencem a fer memòria.

Guillaume Sorel i Laurent Seksik – Els últims dies de Stefan Zweig

La casualitat ha volgut que ahir descobrira la pel·lícula La llegenda de 1900. I dic casualitat, perquè just ahir també vaig trobar Les derniers jours de Stefan Zweig: ambdues comenen exactament igual, o almenys amb les mateixes vistes de Nova York, en el cas dels primers, apropant-se; en el cas dels últims, allunyant-se’n. Trenta-sis anys separen una imatge de l’altra, precisament unes dècades essencials per comprendre la història d’Europa i del món.

Parèntesi: per a qui no ho sàpia, The legend of 1900 és l'adaptació al cine de la novel·la Novecento, d'Alessandro Baricco, les dues recomanadíssimes. Tanque parèntesi.

Però bé, tornem a Stefan Zweig i a la novel·la gràfica que se n’ocupa dels últims sis mesos de vida d’aquest autor austríac. O jueu. Tal i com diu a la pàgina 26, “jueu a Alemanya, alemany a Anglaterra. Estranger a tots els llocs. Ja en tinc prou, d’ésser l’enemic del gènere humà”. Aquesta idea l’aturmenta: és una persona massa sensible, ja cansada, potser idealista. Ell es coneix molt bé, però la resta del món sempre està a punt per a jutjar-lo, i això el fatiga. És un bon exemple del que conta Amin Maalouf a Les identitats que maten.

Al llarg del relat de Seksik i els dibuixos de Sorel, donem una ullada a l’angoixa de viure per part de Stefan Zweig i la seua dona, Lotte. La malenconia dóna pas en ocasions a alguns reflexos d’il·lusió i d’optimisme. Això sí, ben pocs al llarg de les menys de 90 pàgines. La nostàlgia sempre es troba per damunt de tot, les ganes de tornar a casa, a Viena, a abraçar els seus éssers estimats, a passejar per les avingudes que ja coneixen. La solució final és una mostra de la poca fe del gran autor en l’espècie humana, és una denúncia de la guerra i la crueltat humana. I el que és pitjor, és l’evidència de que aquest món, cada vegada més salvatge i cruel, no està fet per a les sensibilitats, per a l’humanisme que ell tan bé representa. Per a Zweig, ja s’ha acabat la bellesa, la literatura, la filosofia, l’art… i se les han emportades les persones que ell va conéixer i que per culpa d’una guerra atroç, ja no estan. Per això, no val la pena seguir lluitant, el món s’ha convertit en un lloc massa desagraït. No li falta raó.

El traç de Sorel és fluid i càlid. Amb poques línies retracta el personatge. El guió és fresc, clar i directe. Encerta a l’hora de definir una personalitat tan complicada i erudita com la que degué de ser Stefan Zweig. Es tracta l’autor com una eminència, com un ésser molt conegut i influent. Però al mateix temps jo em quede sorpresa pel desconegut de la seua figura i del seu llegat hui en dia. Jo mateixa reconec haver llegit només dues obres d’ell, Carta de una desconocida i Novela de ajedrez. La segona em va entusiasmar per la febrilitat (existeix aquesta paraula?) que emana, la bogeria en estat pur. No sé per què no he seguit amb aquest autor, m’ho pose com a deures no sé si d’estiu ja a estes alçades de l’any. En aquest sentit, em sembla genial un comentari fet a un post dels blocs de El País, on diu que els best-sellers ja no són el que eren. I açò em ve al fil del mediocre Harry Quebert, que per a contar una història (també mediocre i poc profunda) es tira més de 650 pàgines. Amb la novel·la dels escacs de Zweig tens claríssima la personalitat del personatge i la trama, rica, brillant, demencialment ben escrita en menys de 100 pàgines. 

Així i tot, i torne (altra vegada) a l’obra que ens ocupa m’ha paregut que li falta alguna cosa. No sé si és que els personatges ens resulten massa distants, jo almenys no he aconseguit simpatitzar del tot amb el matrimoni Zweig. Potser és la tristesa, que ho impregna tot, malgrat estar visquent en eixos moments en un país tan viu i colorit com Brasil. Crec que els tons marrons ho han envait tot massa. És una opinió personal, perquè en si, m’ha agradat la història, i m’ha servit per a aproximar-me una mica a la figura d’aquest autor. 

No vull anar-me’n sense deixar una mínima constància, sense revelar res, de les últimes pàgines. M’ha agradat molt la delicadesa i el bon gust en el tracte d’una seqüència tan difícil, d’un moment tan íntim i únic. Quasi quasi com una melodia de piano tocada amb sentiment en el primer terç del s.XX…

Pere Calders – L’ombra de l’atzavara

Atzavara: planta de la família de les agavàcies, de grans fulles basals, rígides i carnoses, espinoses, i amb una gran panícula floral portada per un robust escapus que es desenvolupa un sol cop, als deu o quinze anys de vida de la roseta foliar, originària de Mèxic i extensament naturalitzada a la costa mediterrània (segons el diccionari de l’IEC)

L’atzavara es transforma en la millor metàfora d’aquest llibre tan particular de l’autor català: espinós a l’igual que carnós, i amb unes flors que estan ahí, a l’aguait. Només cal esperar uns deu o quinze anys per veure la bellesa salvatge d’aquesta planta mexicana, que a les nostres terres és més un element ornamental que una altra cosa.

Disfressada amb tocs d’humor, aquesta història és tràgica i amarga. I el que és pitjor: després de més de 50 anys de la seua publicació, és més actual que mai. Qui ho haguera dit? La història inacabable d’un exili forçat per causes majors, en aquest cas per motius polítics, i que per tal de sobreviure d’una manera digna, un s’ha d’adaptar al país al que va, en principi només temporalment, mentre l’enyor de la terra promesa, la seua, es fa patent en cada gest i paraula que pronuncia. Sempre està l’esperança de tornar, sempre s’actua per a que cada moviment siga un dels últims passos que li resten, però sembla que és més bé al contrari, i sense voler, emportat per la voràgine del país que acull, les petjades que es deixen són més bé les pròpies d’un cranc.

No és violent, això? No ens equivoquem: el que conta Pere Calders en veu de Joan Deltell encara ocorre a les nostres cases. Per desdir alguna ministra, els joves no ens n’anem per esperit aventurer, ni mobilitat exterior. Ens estan exiliant, ens obrin les portes amablement i ens demanen que ens n’anem (per a no tornar). No vull parar-me a comptar quants amics s’han vist forçats a buscar-se la vida lluny de la seua gent, perquè la xifra em donaria vertigen. És més: cada dia veig més proper el haver d’anar-me’n jo. No comprenc el mal que li hem fet a la societat i als polítics per a que ens tracten així, i per què, en canvi, es queda un perfil molt concret a casa nostra. Això, tot plegat, com dirien els d’Orxata, és violència.

Però la violència no acaba ací: també la trobes quan arribes, quan et consideren un pobre mort de fam, quan pensen que et poden explotar per la teua condició de desesperat, quan l’únic que fas és trobar a faltar la teua família i pensar quan agafaràs l’avió de tornada a casa. En definitiva, l’exili és el pitjor que uns polítics despietats li poden fer a la seua societat, perquè creen persones frustrades, que al mateix temps s’emporten el seu talent i la seua riquesa fora de les seues fronteres. Exili és mediocritat moral i econòmica per a les persones que el promouen.

Tornant a la frustració, el personatge principal de L’ombra de l’atzavara és el màxim exponent d’aquest sentiment. També impotència. I com no, la reflexió amb potes de quina actitud és la millor a l’hora d’enfrontar-se a un dilema com aquest: o portar la teua lluita com una motxilla al lloc on el teu cos s’ha deixat caure, o lliurar-se a la corrent i gaudir de les vistes. 

La meua relació amb Deltell ha fluctuat entre la simpatia, passant per la compassió, per a acabar amb un gran desacord i incomprensió. El més trist de tot és que és una obra divertida (al principi), plena d’ironia. Els malentesos entre les dues cultures no fan més que treure’ns somriures, quan no carcallades, però a poc a poc l’ingenuïtat de Deltell se’ns fa incòmoda, i es va transformant en incredulitat amb actituds que el lector més bé censura. Per què cedeix i es fa partícep en la voracitat del sistema? Per què no és capaç de fer-se respectar? Per què s’aboca ell sol a la trampa mexicana, tant per la seua vessant personal com per la professional? He de reconéixer que és l’únic però que li pose a aquesta novel·la. Deltell m’ha arribat a exasperar en més d’una ocasió. És inevitable pensar que si a la primera s’haguera plantat, altre gall li haguera cantat.

Així i tot, llibre altament recomanable, diria que quasi necessari davant la cojuntura a la que ens han fet arribar. Mentrestant, vaig resant per què no m’haja de separar gaire de l’ombra dels tarongers. Encara que per a això, primer hagen de canviar moltes, moltes coses.

Philip K. Dick – ¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?

Vaja. Sembla ser que vaig de lectura intensa a lectura intensa, sense plantejar-m’ho. I això està molt bé. Però a l’hora de descriure els sentiments que se m’han passat pel cap quan he estat llegint aquesta novel·la la cosa es complica. Jo comptava amb un avantatge, o un inconvenient segons es mire, i és que feia relativament poc que vaig revisionar Blade Runner, i això em permetia ubicar-me. Però buscant els paral·lelismes inevitables entre llibre i pel·lícula la cosa se’m va complicar, perquè si bé és cert que hi ha moltes coses que passen, moltes altres, per no dir la majoria, no. I això ha sigut una vertadera sorpresa, en positiu, clar. Crec que diuen que sempre és millor la versió escrita que la televisada, i en aquest cas és difícil d’establir. La pel·lícula de Harrison Ford és molt bona i profunda, i permet albirar el que es planteja de manera escrita (no ho oblidem, la novel·la és del 1968), que a molt grans trets és el dubte de què ens fa humans.

La resposta no és del tot clara: a la novel·la es deixa caure que podria ser l’empatia, un sentiment sobretot religiós, promulgat pel profeta del moment, Mercer, que resulta ser una mena de Déu sense respostes, pel que deixa als humans més desemparats que altra cosa. Però a més hi ha humans als qui en ocasions els costa sentir empatia, o potser se senten més atrets pels animals (elèctrics o no) que per les persones. Però i els andrillos (a la pel·lícula, replicant)? He sigut l’única en veure’ls viure de manera més profunda, amb més ganes de semblar-se als humans que els mateixos humans? Els Nexus-6 que fugen de Mart ho fan pel dret que pensen que tenen de buscar-se una vida millor, i són farmacèutics o artistes. Aquesta vessant, i en concret la de l’andrillo Luba Luft, és la que m’ha resultat més atractiva i impactant: una cantant d’òpera que interpreta obres d’abans de la Guerra Mundial Terminal, i que a les seues estones lliures se’n va a museus, on, per exemple, es troba amb El crit, de Munch. Aquest passatge és dels més forts de la novel·la, segons la meua opinió, una meravellosa metàfora sobre el present d’aquestos personatges, que si ens despistem, pot ser perfectament el nostre.

Ells només volien ser humans. Viure entre nosaltres. Experimentar el que nosaltres experimentem (amb o sense caixes d’empatia), perquè allà on treballen com esclaus, el planeta Mart, ningú els vol ni els valora. I es troben que al vindre a la Terra de manera clandestina, per a l’únic que serveixen és per a ser enretirats per caçadors de bonificacions (o recompenses). Quan intueixen el seu final l’únic que poden fer és resignar-se i aplanar el camí, sense resistir-se massa. No sense cert regust a decepció amb la raça humana que habita aquest planeta. A més, ells només estaran dos anys en funcionament abans de que les seues cèl·lules ja no puguen regenerar-se més, quin mal poden fer a la societat?

En una ciutat caòtica i buida, on pel simple fet de respirar ja et poses en perill per la pols radioactiva, et preguntes qui té més ganes de viure, qui lluita més per la seua existència. Però també qui ha perdut les virtuts que en teoria el fan com el fan. I ho anem veien a través d’un d’aquestos caçadors de recompenses, Rick Deckard (pot ser l’alter ego de l’autor, per la semblança del nom?), un mercenari en plena crisi personal i professional, amb ganes de tindre un per què per a viure, però que no troba el com. Però no tots els humans són com ell.

Serà el món del futur un lloc on les emocions brillaran per la seua ausència? On ens avergonyirem del que ens fa ser com som i voldrem aniquilar qualsevol símptoma que aparega en éssers no humans? No sé si el futur serà així, però el que sí que sé és que la realitat cada vegada supera més la ficció: amb la premsa que tenim, amb el cine que hi ha, amb la música que trona per les ràdios, amb els polítics mediocres i deshumanitzats que ens governen, amb la manca de pensament crític, potser el futur no siga tan futur, potser ja el tenim ací, cada vegada més a prop. No és precís tindre cotxes que sobrevolen les ciutats ni espases làser per a veure el que ens espera: només cal posar-se els noticiaris i anar sense auriculars pel carrer, per escoltar el davallament humà. Per la meua banda, jo tremole igual, o més, davant d’una guerra inacabada i fratricida a Síria que un atemptat a Boston; o davant d’una persona sense feina amb depenents al seu càrrec que van a tirar de sa casa abans que les “pèrdues” que puga tindre un banc, per jugar les inversions. Afortunadament, també veig que cada vegada hi ha més gent que està farta i reacciona davant les injustícies: potser encara ens quede esperança.

La lectura de Philip D. Dick, malgrat haver passat 45 anys, és més actual que mai. Amb les novel·les de ciència ficció sempre em quede amb una sensació de lleuger desassossec, perquè veig que això de ficció és cada vegada una mentida més cruel. Deuríem pensar en canviar-li el nom al gènere. Propostes?

Mo Yan – Las baladas del ajo

Hi ha moltes plantes i fruits que, consumits en excés, poden arribar a tenir conseqüències fatals. En canvi, si la dosi és la justa, els efectes resulten guaridors i bons per a l’organisme. L’all no és una excepció: és bo per al sistema circulatori i el millor antibiòtic natural que existeix (deixeu-vos de pastilles, açò funciona de veritat), però en sense moderació, provoca que la sang es faça massa líquida i que el nostre olor corporal varie sensiblement. El consum d’alls no sempre ha estat ben vist per les diverses societats, inclús alguns autors anglesos decimonònics posaven el crit en el cel quan venien als països mediterranis i veien que s’hi consumia all. És més: diria que aquesta visió no els ha abandonat, i en eixe context posaria jo les famoses paraules de Victoria Beckham quan se’n va anar de Madrid dient que Spain smells like garlic.

És encara més curiós que ella, sent un dels exemples més sonats de l’encefalograma pla que hi ha sobre la superfície terrestre, imatge viva de la frivolitat, tinguera més raó que un sant. I més m’adone després de llegir aquesta novel·la, tot siga dit, escrita per l’últim premi Nobel de literatura. Alguns diran que és el millor escriptor viu que hi ha a l’actualitat. No seré jo la que els contradiga, perquè no ho sé, però el que sí sé és que la novel·la m’ha agradat i molt. Tornant a la Beckham, i amb açò acabe aquest circumloqui, em queda més que clar després de llegir la novel·la de Mo Yan perquè amb la narració d’aquestos fets, imaginaris però totalment versemblants, i en un lloc inventat dintre de la vasta geografia xinesa, veiem que allà on hi ha una casta política (ignorant, insensible, injusta) hi ha corrupció. És un tema que després de més de 20 anys de la seua publicació continua estant latent. I és un fenomen que ocorre ací, i a la Xina popular, com diu el dit. Espanya fa olor a all (també València), un tuf quasi insuportable. I quan una cosa fa una olor insuportable, la persona que seu al teu costat se’n s(v)ol anar, quan més lluny de tu millor. En aquesta línia, estem farts de llegir missatges dels nostres amics, persones qualificades i amb dos dits de trellat, comunicant-nos que com ací no es pot ni estar, s’exilien a altre lloc on la fetor no els faça plorar.

Hi ha pel web molts resums de la novel·la, uns més encertats que altres. Jo ni ho vaig a intentar, perquè la complexitat i la magnitud del que es conta és tal que sempre hi ha algun aspecte que es queda sense analitzar. Fins i tot, crec que es mereix una segona relectura, perquè al principi em va costar entrar. No sabia ni del que em parlaven. Però després, a poc a poc, em vaig sentir lligada als destins de cadascun dels protagonistes, de vegades entenent-los, de vegades maleïnt el seu mesinfotisme. Aquesta és la història del que podria haver passat a finals dels anys 80 a la Xina, però és també la història del que ens està passant ara a nosaltres. Almenys, tenim l’opció de volar, dirien alguns, encara que això supose separar-nos dels nostres éssers estimats i encetar una nova vida a un nou lloc, amb noves regles i nous costums. “Esperit aventurer” segons alguna ment preclara amb dret a micròfon. Ja! O és que voleu que tots ens convertim un poc en Mo Yan, que és un pseudònim que en xinés significa “no parles”?

De retorn al llibre, una de les coses que més m’ha cridat l’atenció de Las baladas del ajo ha sigut l’exaltació dels sentits: l’olor a all ho inundava tot, provocant de vegades una lleugera agonia (per què no dir-ho?); els colors maragdes i turqueses, rojos i roses, daurats dels camps han sigut un plaer per a la imaginació, inclús representava al meu cap com podia ser la fotografia d’aquest llibre si el transformaren en pel·lícula (pensant-ho millor, seria preferible que no). No obstant, la història és vertaderament desagradable i dura, des de que comença fins que acaba. No hi ha pau per a Gao Yang, Gao Ma o Jinju, fins i tot ni per al rapsoda Zhang Kou. Els artistes i intel·lectuals, així com les classes mitjanes i baixes, solen ser els objectius d’unes classes polítiques atrevides en la seua desconeixença, quasi analfabetes i minses, no només en cultura, sino també en sentiments i en empatia humana. Em figure que des de les seues elevades poltrones és difícil veure i escoltar el poble, i ja ni pensem  en l’impossibilitat d’ensumar la fetidesa de l’all podrit que tenen als seus peus i que ells mateixos han expandit.