DD.AA. – Valentia, 1 ciudad, 36 autores y 23 historias

Teniu a mà alguna guia turística? Té igual, d’una ciutat o país qualsevol. Fem un repàs del que hi trobem: un bon plànol és el primer; després, una breu introducció històrica; com no, són essencials els monuments i edificis més emblemàtics, amb una descripció, i si en tenen, horaris d’apertura i preu de l’entrada; els hotels i els llocs on anar a menjar, amb un llistat dels plats típics, no poden faltar; a banda, si tenim ja la xarxa de metro i autobús, més algunes frases en l’idioma, ja podem donar la guia per una compra excel·lent. Però jo d’aquestos llibres sempre trobe a faltar el mateix: què hi ha de les persones que conformen eixa ciutat i que més enllà d’escultures i façanes, li donen el caràcter que té?

És una pregunta un poc metafísica, ho sé. Però com a visitant d’un país o d’una ciutat, de vegades el que he buscat és viure-la conforme els seus habitants la viuen, tindre una experiència per a desactivar el mode turista, en definitiva, en lloc d’una foto més a la memòria de la càmera. I és seguint aquest sentit que he llegit amb molt de gust Valentia, 1 ciudad, 36 autores y 23 historias: en resum, aquesta novel·la gràfica múltiple (¿?) és com una guia que m’ha ajudat a redescobrir València, amb històries i personatges que estan en el nostre imaginari, o llegir sobre microrelats quotidians que desconeixia. Altres, en canvi, provenen de la imaginació de cada autor, però que no ixen desenfocats en la gran fotografia que resulta en conjunt. Tot plegat ajuda a que mirem d’una altra manera els nostres monuments i places. 

I per tant què veiem? Una València contradictòria, tan cruel com humana, tan seriosa com divertida, tan culta com mesinfot, igual d’orgullosa del seu passat com reivindicativa en el seu present. De totes les facetes que ens han mostrat els autors, jo em quede amb les més hilarants i gamberres, com per exemple Mafiosi Falleri (Richard Vilbor i René Parra), o Fuera de ruta (Luis Ponce i Victor Santos), encara que és difícil deixar enrere altres de més tendres -La fuente del Turia, d’Ana Garía i María Lorenzo-, nostàlgiques -La paella, de Damián, Javier Hernández i Miguel Hernández-, i reflexives/reivindicatives -Ipama, de Santi Selvi i Baltasar Castillo; Sobre toros y tumbas, de Damián i Paco Zarco; Invisible, de Victor Pastor Giner i Rafa Fonteriz; Asterión, de Richard Vilbor i Ricar González; o Una pequeña historia, de Sergio Belda.

Deixe a part les que tenen un enfocament històric, on he vist un tractament desigual. Crida l’atenció que malgrat que la recopilació tinga un nom que remet al 138 a.E., no hi haja cap història que tinga lloc durant la República romana; menys una excepció, la majoria es desenvolupen a l’edat mitjana i alguna a finals de segle XIX o principis del XX. D’entre les primeres, que són les més abundants, he detectat algunes errades que podrien haver-se subsanat fàcilment. Per a això, recomane la lectura de Fer Harca: històries medievals valencianes, de Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache. 

Per exemple, a Peccadrius (Richard Vilbor i Adrián Bago), entre altres, el que més m’ha cridat l’atenció és que un personatge li diga a l’altre que a la pròxima el convidarà a un arròs valencià, quan el conreu de l’arròs al segle XV no estava gens establert a la ciutat, a banda de que les dones es representen de la terreta, quan la gran majoria d’elles no eren valencianes; en el cas del Corso Montenegro, d’Eduardo García-Ontiveros Cerdeño i Manuel Benet, un error prou greu és el d’adjudicar per a la ciutat de València un port per a l’any 1270. Haurem d’esperar molts anys per a que el port de la capital del Túria fóra una realitat; en canvi, i perdoneu que siga tan directa, Lo Rat-Penat de Narciso Martín i Javier Bolado, m’ha semblat un despropòsit historiogràfic en si mateix, ja que es recull una terminologia arcaica i rància (a més d’incorrecta) que els professionals actuals intenten esmenar ja d’una vegada. Parlem de la noció de “reconquesta”. És curiós també que en el únic lloc on apareixen mencionats de passada els musulmans es faça en eixos termes, atorgant-los actituds malignes, i a més, plantejant que la presa de València (Balansiya) haguera requerit una lluita cos a cos, quan la ciutat es va rendir després de diversos mesos de setge. Aquestes connotacions, a més de ser cridaneres perquè veiem quina és la noció que tenen els no professionals de la història sobre el tema, són perilloses perquè difonen idees erròries i a banda, plenes de mirades subjectives. Ja ho vam comentar per a La mirada d’Al-Azraq, de Silvestre Vilaplana. A més, per a acabar-ho d’adobar, ens adonem al final del relat que realment és el relat d’un personatge (un historiador segur que no!) a uns xiquets, narrant una història falsa i cercant clarament el sensacionalisme. És precisament això el que cal evitar!

Una crítica que li faig, per posar-li un altre contra, és el poc ús del valencià, només emprat a algunes frases més comunes limitat en un parell de relats, o el nostre mundial Xe!, però castellanitzat (quin calfred!!). Si ho continuem escrivint així, qualsevol diria que estan dient el che argentí!

Així i tot, no vos quedeu amb aquestes últimes puntualitzacions, que val molt la pena passar més d’una estona entre les pàgines de Valentia! I més sabent que aquest projecte ha tirat avant gràcies a un grup de dibuixants novells. Tenim bona fusta a prop i no precisament per a fer una falla. 

Entre tanta València, falles, València, crítica, fusta i humor, m’ha vingut al cap aquesta cançoneta de Toni de l’Hostal. Així, aprofite l’ocasió per a desitjar-vos moltes i felices lectures per al nou any que d’ací a unes hores comença!

Jaume Cabré – Jo confesso

Posar-se un diumenge, a aquestes hores del matí quan molta gent dorm, a parlar d’una obra així d’inabastable, em sembla un exercici com a mínim agosarat. Però allà que vaig. Perquè ho he de fer, no? És realment complicat. Qui ja l’haja llegida, em comprendrà. Per a qui no, he d’intentar que li entre curiositat per a averiguar-ho, sense rebentar-li res. És com si jo vulguera oferir-vos la magrana que és Jo confesso donant-vos un gra o dos del seu interior, i al darrere, anara tot el fruit sense poder evitar-ho. 

Jo confesso és, en principi, una carta d’amor. No obstant, qual nina russa, açò té matissos i una vegada n’obris una, veus la de baix, que és l’arbre genealògic dels posseïdors d’un violí (estaria correcte dir maleït?). Encara una tercera més: eixe violí, un objecte en teoria inanimat, ens mostra sense pudor i acompanyant-nos qual cant de sirena homèrica (com em va agradar aquest qualificatiu), una part de la història europea des d’un poc abans de la Inquisició. Els relats es van mesclant i interconnectant a l’estil Cabré (xicotets detalls que només si has estat atent a un color o a un número podràs tornar a veure més avant) amb un nexe en comú, que és Adrià Ardèvol, el personatge principal, que fa un temps va voler fer un assaig sobre els origes del mal, si voleu, la quarta nina. 

El millor de tot, l’estil. Perquè no pots parpellejar ni un segon. No hi ha treva. A la mateixa línia pots estar a l’interior d’una cel·la d’un monestir del segle XV, i a la paraula següent, no saps ben bé com, t’has teletransportat a un despatx d’Auschwitz. La constel·lació de personatges que ens acompanya és complexa, com el trascurs dels esdeveniments en si. Gràcies que al final hi ha unes quantes pàgines que et descriuen qui és qui, encara que en el meu cas ho vaig descobrir amb la trama ben avançada. Mea culpa. 

L’extensió, ratllant les mil pàgines, pot tombar d’esquenes a qualsevol. Però no vos enganyeu, perquè quan l’acabeu no tindreu la sensació d’haver estat llegint un tostó: és una novel·la de novel·les, i si no, de xicotets relats amb un eix en comú. Aquest eix vos perseguirà fins més enllà de l’Adrià, i de vegades vos deixarà destrossats. No culpeu Cabré: culpeu la humanitat, que és capaç de crear el pitjor i el millor. I al llibre tindreu una bona mostra de tot: música (molta), literatura (una altra tanta), filosofia i pensament europeu (l’obsessió d’Adrià), estètica, art, bellesa, amor i amistat, amb l’eterna lluita contra la mentida i la covardia, la mort i l’oblit, l’odi, la traïció i el materialisme. Passeu i mireu.

Ferran Garcia-Oliver – La melodia del desig

M’ha costat el meu temps poder desentranyar fins l’última nota de la partitura que Ferran Garcia-Oliver ens ha compost sobre la València medieval. Crec que l’autor de Beniopa ens ha mig enganyat a tots: segons el que es desprén del resum de la contraportada, pensava que l’argument principal anava a ser una història d’amor, i no és així, almenys, no del tot. 

Pense que Genís, l’orguener, i Magdalena, la monja cistercenca, no eren més que l’excusa. La història de la seua passió impossible podria haver sigut, a mans d’altre autor menys expert, un relat més limitat i simple. Però no. Perquè el que no pot evitar el que escriu, és que la seua professió passe desapercebuda, i és que a banda de novel·lista i assagista, Garcia-Oliver és medievalista.

Jo particularment ho agraïsc: fa uns anys, després del boom de la novel·là històrica arran l’èxit de Dan Brown i tots els que vingueren darrere, em vaig prometre a mi mateixa que ja no perdria més temps amb aquest gènere, que tantes alegries m’havia donat amb El nom de la rosa (Umberto Eco), Sinuhé, el egipcio (Mika Waltari) o fins i tot Los últimos días de Pompeya (Edward Buwler Lytton). Però retrobant-me tan gratament amb ell gràcies a aquesta novel·la i abans, amb la de Josep Lozano, he començat a pensar que el problema el tinc realment amb els best-seller etiquetats com a tal. Garcia-Oliver fa novel·la històrica, efectivament, però no és de la que estem acostumats a veure dia a dia a les llibreries: açò és quelcom més, no es nota un relat buit i prefabricat, ans al contrari.

Percibim que el que diu l’autor de la Safor, això que li ha dedicat els seus cinc bons anys per elaborar-la, és totalment cert. I no diré que se’n requereixen tants per llegir-la, ni molt menys, però sí que pense que el pas de les seues pàgines no ha de ser precisament apressurat: cal mirar la fotografia que tenim al davant, d’aquella València de primer quart del s. XV, i ensumar les olors que afloren dels carrers, fins i tot sentir pena per aquell gos amedrentat a pedregades per una colla de malfeiners, o si cal, notar-se la farina als dits d’aquell matí d’amagades al molí, quan desccobrires al mateix propietari gaudint de plaers no massa ben vistos encara a dia d’avui.

Sí, ben mirat la dolça i noble Magdalena i el formós Genís no són més que els acomodadors del teatre que sempre és València. Sense desvetllar massa, he de dir que la descripció que es fa a les últimes 20 o 30 pàgines d’aquell camí cap a la mar, i amb l’encontre del cavaller misteriós (que pense que no és altre que el mateix Ausiàs Marc, allà cadascun), m’han semblat d’un lirisme conmovedor, un homenatge a tots aquells paratges perduts, a aquell món rural que lluita per perviure, a una bellesa que tenim al davant i que moltes vegades cal que ens l’amenacen per comprendre el que tenim davant.

No podia acabar aquest post, que podria ser molt més llarg, sense fer menció a aquesta deformació professional de l’autor i que com ja he dit un poc més amunt, jo preferisc. Parlar amb aquesta naturalitat del justícia de la ciutat, de les càrregues fiscals com el delme, de la figura del notari, m’ha semblat un valor afegit que altres novel·les del gènere no tenen, i que a l’època devia de ser el pa de cada dia. No en va, l’autor coneix les fonts, i les domina a la perfecció, i ha fet que encaixe una a una les peces del puzzle que suposen les diverses figures reals del moment, a l’igual que els llocs (sí, el monestir de Magdalena, conegut com el monestir de la Saïdia o Santa Maria de Gratia Dei va existir). Com no, l’estil impecable, la sensació al llegir cada frase que totes les paraules elegides i emprades eren les més adequades per al context, les úniques que podien ocupar aquell precís lloc a la pàgina. 

No seria jo si no em reservara unes línies per a parlar de l’edició de Bromera, en aquest cas. La coberta m’ha semblat espectacular, amb un dels àngels renaixentistes de la volta de la Catedral de València, músics per a més inri, en concret l’encarregat de fer sonar la cítara. Les pàgines, la grandària de la lletra, i l’acabat de la tinta, es mereixen la més sincera enhorabona, que fa que els diners invertits hagen superat amb escreix el valor del volum. En definitiva, un conjunt immillorable.

Una obra, per tant, acuradíssima, tant pel que fa a la forma com pel que fa al contingut, apta per als lectors àvids i exigents, amb temps i ganes per a assaborir-la a poc a poc, que és com crec que millor es pot fer. Un plaer per als sentits i per a la imaginació. Si estiguérem en un país normal diria: per a quan la pel·lícula?

Silvestre Vilaplana Barnés – La mirada d’Al-Azraq

Com no fixar-se en la meravellosa il·lustració de Miguel Calatayud que ocupa tota la coberta? Com poden els ulls defugir un títol tan cridaner com el de La mirada d’Al-Azraq? Com no somriure al descobrir que Silvestre Vilaplana està al darrere de tot? Una vegada més, i aquesta, per casualitat, l’autor de l’addictiva Les cendres del cavaller em prometia una història apassionant i perfectament emmarcada en el temps. No ho vaig dubtar, allà que em vaig submergir.

El resultat sigut dissimuladament desigual. Es nota que és la primera novel·la del d’Alcoi: he trobat a faltar un major desenvolupament i introducció dels personatges, sobretot els principals, a l’igual que les trames, ja que el lector es veu clavat en ella de manera massa abrupta. A banda, un aspecte que no ha resultat certer ha sigut la demonització de la figura d’Al-Azraq (el d’ulls blaus), i explicar el misteri en clau de l’eterna lluita entre el bé i el mal. Cal tindre molt de compte amb aquestos discursos, i més quan aquestos llibres estan majoritàriament dirigits a un públic jove, ja que portats a l’extrem, o fins i tot en el subconscient, poden romandre idees que toquen la xenofòbia. No oblidem que també van ser valencians, només que van viure fa 800 anys, amb unes circumstàncies totalment diferents a les actuals!

Malgrat tots aquestos xicotets contres, i deixant-los al marge, no deixa de cridar-me l’atenció l’ús, una vegada més, de la història medieval per a parlar-nos d’un misteri referent sobretot als nostres orígens com a poble. Ja vam parlar de l'inconstant Crònica negra de Juli Alandes (amb una molt bona idea principal però amb un desenvolupament que va perdent ritme a poc a poc), encara que aquesta és molt posterior a La mirada d’Al-Azraq i no és considerada juvenil per les editorials, o per exemple, L’anell del Papa Luna, de Joan Pla. Estic més que segura que hi ha moltes més, però no les conec. En definitiva, el que observe és que hi ha una tendència als anys 90 a utilitzar aquestos personatges carismàtics de la història valenciana en la literatura (sobretot juvenil) i precisament enquadrats tots ells en l’època medieval.

(Per la part que em toca, i disculpareu el llarg parèntesi, cada vegada note més un canvi de tendència amb la proliferació de novel·les valencianes que transcorren en temps més remots, en època ibèrica i algunes d’elles amb el conflicte romano-cartaginés de fons. Tenim, per parlar-ne d’algunes, Les nàufores (Joaquim Borrell), Si la gran deessa ho vol (Enric Lluch), Un riu d’espigues (Manel Ballart), o Edecon, príncipe de Edeta (Alfred Mondría), totes elles publicades al llarg de la primera dècada del s.XXI. Observem d'aquesta manera que els nostres orígens es van fent més antics; hem passat de la història medieval a la història antiga, però mai, que jo sàpiga, ens remetem als romans, poble imperialista per excel·lència. Atenció: estic parlant només de literatura juvenil valenciana. Sé que en novel·les per a adults el panorama és totalment diferent. Però això, un altre dia. Fi del parèntesi)

Recuperant el tema del misteri, aquesta obra n’està ben plena. Misteri, però també màgia. De fet, els passatges en els què parla Al-Azraq com a ombra han sigut els que més m’han agradat. Això sí, els capítols m’han resultat massa curts, el que per a mi ha sigut un inconvenient: la novel·la m’ha resultat molt ràpida de llegir!

Una altra qüestió que apareix més bé poc a aquest gènere és la realitat que es viu a les universitats en general, i al món de la investigació en particular. No sé jo si desitjar que totes les recerques foren tan apassionants com aquesta: el que es viu en el dia a dia és sense dubte avorrit si ho comparem amb el que viuen Roger i Anna (els protagonistes), però és veritat que les majors troballes es fan a la biblioteca o a l’arxiu, envoltats de llibres i de documents, i moltes vegades il·luminats només per la pantalla de l’ordinador i un flexo que ha tingut millors moments. També té la seua part romàntica, ben mirat.

Tornant a Al-Azraq i el seu pare en la ficció, una novel·leta totalment recomanable, que recupera una de les figures elementals per a la vertebració de l'actual territori valencià, però al mateix temps senzilla, ràpida de llegir i molt amena, on podem trobar carrers d'Alcoi que ens sonen o que directament coneguem.

No voldria anar-me’n sense fer un últim homenatge (també podeu dir-li reivindicació) a propòsit de les tímides referències que he escrit uns paràgrafs més amunt: tenim un ventall d’autors valencians espectacular. Hi ha molts, hi ha on triar. Aprofitem que els tenim ben a prop, així amb un poc de sort fins i tot els podem arribar a conéixer. Viuen a Alcoi, Castelló, València, Alginet, Vila-real, Sueca, Xàtiva, Algemesí, Gandia. Parlen i escriuen en la teua llengua, en la meua. Fem ús i abús d’ells, de segur que n’estaran ben contents: Manuel Vicent, Urbà Lozano, Toni Cucarella, Esperança Camps (menorquina d’origen però valenciana d’adopció), Joan Francesc Mira, Vicent Usó, Ferran Torrent, Enric Lluch, Manuel Baixauli, Josep Lozano, Silvestre Vilaplana, Ferran Garcia-Oliver. I molts més que em deixe. Gràcies per inundar les nostres ciutats i pobles de realitats paral·leles! Que puguem llegir-vos cent anys més!

Juli Alandes – Crònica negra

Llista negra, cine negre, màgia negra, mercat negre, ovella negra, humor negre, novel·la negra o pesta negra. Totes aquestes conegudes expressions tenen el denominador comú de la fatalitat, la mala sort, el misteri o fins i tot l’il·legalitat. Vaja, quelcom molt desagradable. Aquest toc, ni més ni menys, el proporciona el color negre. Ara haurem d’afegir al llistat una més, la del títol de Juli Alandes. I no és que Crònica negra puga ser qualificada de maleïda, o desgraciada, ja que com ja vaig dir, per a gustos, colors, però sí que és de veres que el relat no ha acabat de cobrir les meues expectatives.

El que em va fer decidir-me per aquest llibre era la temàtica del misteri per desvetlar, una lluita pel que pot semblar en un principi de blaveros contra catalanistes (sintetitzant-ho molt, eh?). També l’escenari: la València huitentera, la que havia abans de la Ciudad de las Artes y las Ciencias. I com no, els meus companys i professors de facultat. Açò, amb totes les cursives del món perquè al final del llibre l’autor adverteix que qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència. Jo, que no sóc de la branca de medieval, he sigut capaç d’entreveure algun tret familiar. Això pel que fa als pros.

Els contres: una vegada llegit, no he sigut capaç de sentir-me identificada amb cap dels personatges, ni tansols amb Miquel O’Malley, que en teoria és el protagonista. Pense que és un poc pla, li falta madurar un poc encara. Per no parlar dels seus companys de pis, que prometien molt en un principi, i després s’esfumen en el no-res. Els col·legues de feina sí que tenen un caràcter més marcat, així i tot, em semblen uns membres del cos poc creïbles. Un dels aspectes que més m’han tombat enrere és que  la novel·la peca per l’ús i sobretot l’abús dels diàlegs, sobretot de la part policial, fins al punt en més d’una ocasió he arribat a perdre’m. I ja particularment, com a lectora, i interessada en ments criminals, m’haguera agradat més que la trama incidira més en el pensament de l’assassí, no relegant la seua figura en alguns paràgrafs comptats, ja que se m’ha fet complicat arribar a aclarir les raons que han portat al malfactor a actuar com ha actuat: perquè sí, al principi sembla que hi ha un element de casualitat, però com es munta el seu raonament posterior per a seguir fent-ho? M’ha faltat alguna cosa enmig més contundent.

No entre a valorar la vessant històrica; això, de segur, ja ho faran altres, però sí el rerefons del tema. Crec que no m’equivoque quan afirme que el conflicte inicial que es planteja (la unitat de la llengua i les primeres passes donades per Jaume I a l’hora d’encetar el seu projecte) ens afecta a tots, perquè ho vivim en les nostres carns dia a dia. Observe que hi ha un fenomen que afecta les Humanitats en general i la Història i la Llengua en particular, i és que són un àmbit amb massa opinions, on tots es creuen amb suficients coneixements per parlar-ne, i molt poques són les veus expertes que aconsegueixen fer-se un lloc entre tant de maremàgnum de paraules dites sense massa base científica i molt, molt de prejudici, desconeixement i odi. En aquest sentit, em sembla l’inici d’una bona aproximació a la reflexió de com s’utilitza la Història, per qui, i quan. I es posa de manifest el cas de que la Història, malgrat estar ningunejada per la societat o les institucions públiques, està sempre de moda, perquè si no, no es parlaria tant sobre ella. En aquesta direcció, ben fet per Juli Alandes. A nivell literari i d’entreteniment, permeteu-me que pose a l’O’Malley i a tota la seua troupe en quarentena.

Ja que estem, aprofite el post de hui per a desitjar una bona diada a tots els valencians i valencianes, i una millor mocaorà!

Fred Vargas – Els tres evangelistes (trilogia)

Quan vaig acabar de llegir El hombre de los círculos azules, em vaig assabentar per casualitat que aquesta autora tenia una sèrie dedicada a tres historiadors que ressolien misteris. Em vaig llançar com a boja a la recerca d’aquesta sèrie. Com a resultat, vaig obtindre tres títols que fins aleshores (sense ebook a la mà) no vaig ser capaç de trobar. Una vegada va arribar el preciat regal el dia de Reis, aquests tres volums van ser objecte d’un segon googlejat, aquesta vegada amb un èxit absolut, això sí, en francés. Sé que estan en castellà, però si es pot llegir en la llengua original, millor que millor.

Aquest mes de setembre, i aprofitant que la meua última lectura m’havia portat als carrers de Nova Orleans sota la guia de l’historiador del pensament medieval Ignatius Reilly a La conjura de los necios, li vaig treure pols a la trilogia de l’arqueozoòloga medievalista francesa contadora d’enigmes, i vaig començar pel principi, ansiosa per veure com reflectia aquesta professional els seus col·legues de penes. Que s’alcen els morts (Debout les morts en francés) és el que enceta la saga: ací coneguem a Marc, Mathias i Lucien, medievalista, prehistoriador i contemporaneïsa respectivament. Fa molta gràcia com al llarg dels tres llibres es posen de manifest els clixés que entre els companys circulen sobre cada especialitat, com per exemple l’oscurantisme dels medievalistes, la vida naturista, lliure i salvatge dels prehistoriadors i el “marisabidisme” dels contemporaneïstes. A més, aquestos viuen a una casa un poc caòtica, amb quatre alçades: cadascuna pertany a un d’ells i al seu àmbit de treball, matenint sempre l’ordre cronològic: Mathias té la seua “caserna” al primer, Marc al segon i Lucien al tercer; el quart es queda per a l’oncle de Marc, Vandoosler el Vell, una mena de Déu omnisapient.

A banda també trobem algunes situacions més o menys esteses a la professió: per exemple, que són historiadors joves (entorn els 35 anys), motivats, però sols, sense família, i quasi en la misèria, amb treballs eventuals i com amb Ignatius, gens relacionats amb els seus estudis (menys Lucien). Per exemple, Mathias treballa de cambrer de manera eventual, o Marc, al tercer llibre, després de 12 anys d’atur però investigant el seu àmbit d’Història Medieval, decideix fer d’assistenta, netejant cases o planxant. De tota manera, per part dels policies enretirats que els insten a furgar en les morts i les desaparicions que els envolten, sempre se’ls reconeix una capacitat mental fora del comú, relacionada amb la seua facilitat de concentració i la familiaritat que tenen amb els documents escrits.

Deixant a banda aquesta deformació professional (com ja vos vaig dir, permeteu-me que cadascú agrane cap a casa), el contingut dels llibres i la qualitat dels mateixos és un desigual. Com ja he comentat més amunt, el primer és Que s’alcen els morts, el segueix un avorrit (per a mi) Un poc més lluny a la dreta (Un peu plus loin sur la droite), per a acabar amb el que més m’ha agradat perquè crec que manté la tensió quasi fins el final, Sense casa i sense lloc (Sans feu ni lieu). En el primer, els tres evangelistes (nom que els dóna Vandoosler el Vell per Marc, Mateu i Lluc) intenten averiguar què s’ha fet de la seua veïna Sophia Siméonidis, prestigiosa cantant d’òpera, desapareguda després de que li plantaren un arbre al jardí de sa casa; en el segon, sobretot Marc (el més protagonista dels tres) es veu arrossegat al cas d’una falange del peu arrancada d’una dona a les platges de Bretanya; i en el tercer, un assassí en sèrie va passejant-se pels carrers de Paris matant dones solteres com una venjança per un antic assumpte fosc.

En definitiva, no em semblen gran literatura, però tenen la capacitat (de vegades justa) per entretindre’ns, que és això del que es tracta. Personalment, amb aquesta autora tinc grans pics, moments de pujada en els què m’enganxa la història i altres de baixada on m’avorrisc amb els diàlegs, de vegades no sé massa bé per què es parlen de determinats assumptes. El primer no està malament, encara que al final se’m va fer pesat; el segon crec que falta haver acabat de filar totes les trames; per últim, el tercer està més acabat i més cuidat, amb la referència freak d’un poema que és el que dóna la pista, amb el que m’agraden a mi aquestes coses. No està mal passar els ulls per aquestes pàgines, no és massa habitual que els historiadors es moguen pel present per tal de desvetllar misteris quotidians, no? Perquè una cosa que fan és sense dubte recórrer al passat per explicar l’avui. Per a que altres diguen després que saber història no serveix per a res... i això sí que no és un tòpic!

John Kennedy Toole – La conjura de los necios

El bo dels clàssics és que no passen mai de moda. Poden haver estat escrits fa més de 3000 anys, com el cas de la Ilíada o l’Odissea d’Homer, i sentir-nos totalment identificats amb els sentiments, amb els personatges, amb les problemàtiques que es tracten. Ja ni vos dic el que passa si el que llegeixes està estretament relacionat amb tu, amb el teu cercle de companys i amics, amb la teua professió i per tant les teues frustracions i alegries. Quina sorpresa que em vaig endur des del moment en el que vaig encetar aquest llibre, La conjura de los necios, que feia tant de temps que esperava el seu torn a la meua prestatgeria.

D’ací un mes comença la tercera temporada de la sèrie televisiva American Horror Story: Coven. Al poc d’acabar la segona, els productors ja enunciaren que per a aquest any les aventures terrorífiques de Sarah Paulson, Lily Rabe, Jessica Lange i Evan Peters anaven a transcórrer a Nova Orleans, escenari vampíric per antonomàsia (Confessions d’un vampir o la saga de True Blood donen fe). Així que, per a anar preparant-me per a aquest esdeveniment, vaig pensar que llegir alguna cosa que succeïra en aquell ambient podia ser una bona idea. I encara molt millor si les rises promeses es convertien en una realitat!

El resultat de tot plegat no ha pogut ser més positiu: la ciutat és escenari de les peripècies d’Ignatius J. Reilly, un historiador del pensament medieval, el qual es veu llençat per obligació de la seua histèrica i patidora mare, Irene, a la recerca d’una feina per pagar un deute. Enmig, altra fauna local que es va creuant per la seua trajectòria professional o personal, sempre el millor de la casa: un policia patós que s’ha de disfressar per tal de captar delinqüents, una propietària d’un local de mala mort que es fa retractar nua, un treballador d’aquest bar, explotat, que l’únic pecat que ha comés és ser negre, una pobra dona octogenària que ansia la jubilació de la decadent empresa on treballa, un proxeneta, l’amiga i el pretendent de sa mare, una ex nòvia nimfòmana i reaccionària, un homosexual induït a canviar el món no sense abans pegar-se una bona festa... Tot aquest mosaic de personalitats tan dispars i dels baixos fons de la ciutat més mestissa i europea de totes les estadounidenques convergeixen en l’immensa figura d’Ignatius; la vida d’aquest homenot un tant prepotent es limita a escriure un treball que no acaba mai, a criticar el món que l’envolta i a passar el seu temps entre les quatre parets de la seua habitació. No és, per tant, difícil d’imaginar el que suposa per a ell el requeriment de la seua mare de que s’atrevisca a sortir al món a buscar-se una feina.

I és precisament això el que més m’ha agradat del llibre. Però m’ha agradat no d’entusiasmar, sinó perquè he vist que si el nom d’Ignatius el canviàrem, per exemple, per Vicent, Nova Orleans per València, i els principis dels anys 60 per 2013, la història, mai millor dit, no ens haguera grinyolat massa. La situació laboral de molts Ignatius del món, per tant, ja la mig denunciava John Kennedy Toole en el seu moment. Ignatius és una persona sobrequalificada, medievalista, amb uns estudis superiors, però que als seus més de trenta anys no treballa, viu amb sa mare, i quan es veu abocat al món laboral, l’eixida universitària ni tansols és una opció, i es veu dintre d’una voràgine de feines per a les què, almenys acadèmicament, ell està més que preparat, i de sobra (després està el seu bel·ligerant talant que no posa les coses fàcils, ho reconec). Ignatius podria ser hui una de les víctimes de la famosa crisi i de les més que sentides retallades en cultura, educació, i en I+D+i que estem vivint a la nostra terra, que obliga a molts científics i col·legues a fugir d’ací per trobar la vida que es mereixen en un lloc on els valoren. I això és un drama. A banda està, és clar, la incomprensió i el menyspreu que viu per part del seu entorn (per no dir criminalització, que també), començant per la seua pròpia mare i les seues amistats, però també els veïns o la gent que es va creuant pel seu camí.

La conjura de los necios és un títol que encara ara, després d'haver-me acabat el llibre, no podria ben bé dir a què faria referència des del punt de vista de l'argument. Possiblement rememore la reunió frustrada i secreta que pretén mantenir Ignatius amb George, el gai amb el qual vol canviar les bases de la nostra societat per fer-la més pacífica, i que al final se li'n va totalment de les mans adquirint tinys rocambolescos. Ací, els enzes podrien ser George i tota la tribu reunida a sa casa. Però, una altra possibilitat és que les que conspiren siguen Irene i Santa, la seua incondicional i conservadora amiga, per tal de posar recte i treure del comunisme Ignatius, i per tant les ximples siguen només elles. Tornant als paral·lelismes del segle XXI a València, la meua teoria seria que els ineptes que confabulen no són altres que els que ideen, signen i voten les lleis per les quals volen que ens regim, ja que les dades no fan més que confirmar-nos el dany que ens estan inflingint amb l'únic objectiu de menjar-se ells el tros més gran del pastís.

Els millors còmics sempre ens fan plorar un poc: amb les seues actuacions treuen el pitjor de nosaltres mateixos per fer-nos riure dels drames quotidians. Amb tota l’estima i respecte a eixos pallassos, pense que Ignatius és un poc com ells. Crec que tu, lector, si no estàs familiaritzat amb el tema, difícilment podràs comprendre el dolor i la tristesa que he sentit mentre Ignatius treballava de venedor ambulant de salsitxes (un treball molt digne, tot siga dit!). No he pogut evitar pensar mentre llegia les seues desventures un tant montyppythonesques en molts amics i companys que estem en situació precària, veient com trontollen les nostres professions i els nostres somnis. I per supost que en aquest llibre es parla de moltes altres coses, però això ho teniu a altres blocs que vos convide a visitar. Mentrestant, em permetreu que jo agrane cap a casa i que faça el meu particular homenatge a la investigació i els estudis en Història i Humanitats, que molta falta ens fan en els temps que corren.

Per últim, ací copie alguns fragments que si més no, m'han cridat l'atenció:

Por fin, poco después de la una, bajó del tranvía un enorme ropón blanco que avanzó camino del garaje. Unos minutos después, el estrafalario vendedor salía empujando el carro a la acera. Aún llevaba el pendiente, el pañuelo y el sable, según pudo ver George. Si se los ponía en el garaje, era porque debían formar parte del montaje de ventas. Sin embargo, por la forma que tenía de hablar, era evidente que había ido mucho tiempo a la escuela. Probablemente ése fuera el origen de su problema. George había sido lo bastante listo para largarse de la escuela lo antes posible. No quería acabar como aquel tipo. (pàg. 268)

– Tengo una ocupación muy agradable – contestó gélidamente Ignatius –. Trabajo al aire libre, sin supervisión. Lo único malo son los pies.
– Si yo hubiera ido a la universidá no estaría luego arrastrando un carro de salchichas y vendiendo por ahí mierda y basura a la gente. (pàg. 279)