Marta Rivera de la Cruz – La boda de Kate

La setmana que ve ens n’anem de boda. I per anar posant-me en situació vaig buscar algun llibre que s’adscribira al tema. Sabia que no m’anava a topetar amb una gran novel·la, ni molt menys era la meua intenció, i crec que amb aquest esperit, gens crític i un poc festiu, he trobat el que anava buscant.

La boda de Kate parla d’una dona de 70 anys, Kate Salomon, que acaba casant-se amb l’amor de la seua vida. La figura d’aquest personatge és el centre des d’on sorgeixen la resta de secundaris (d’entre els quals es troba alguna mena de versió de Las Chicas de Oro), encara que amb la trama, la mateixa Kate acaba desdibuixant-se i fins i tot passa a segon pla. Crec que com ha passat en altres casos, com per exemple a Primavera encesa, malgrat que el títol ens diga el contrari, l’argument va sobre una altra cosa. Comprenc que mantindre una novel·la només a base dels preparatius previs i el dia B podria ser complicat i fins i tot avorrit (només certes persones troben la tria de colors de tapets de taula realment interessant): però d’ahí a deixar al marge la boda per la història vertaderament interessant, almenys si vols estar amb sintonia amb el títol, crec que hi ha un pas. El que se’ns vol contar realment és la misteriosa vida del tio de Kate, Albert Salomon i un amic d’ell de la localitat imàginaria de Ribanova (Galícia), amb el qual manté durant cert temps una relació epistolar. Aquesta part és la que més m’ha atret i la que m’ha pogut paréixer més original. 

A pesar de que la novel·la haja complit la missió per la qual la vaig començar a llegir (entreteniment i posada en ambient) hi ha algun aspecte que no ha deixat de cridar-me l’atenció: en primer lloc, que després de descobrir qui és Albert Salomon i el frau que envolta un escriptor americà real, famosíssim, de la dècada dels 40, no hi haja al text, almenys a la meua versió d’ebook, cap referència que els fets narrats són imaginaris, desvinculant així aquest autor amb la narració de Marta Rivera de la Cruz. Podria haver sigut una deferència de l’editorial. En segon lloc, és un aspecte indirecte que m’ha preocupat. M’explique. No coneixia l’autora, no havia llegit mai cap cosa d’ella, però la vikipèdia m’ha donat alguna pista: si investigueu un poc, podreu suposar que no compartisc en absolut la seua ideologia pel que respecta a les llengües i el seu ús. La mateixa autora solta en boca d’un personatge (investigador americà) unes paraules que expliquen la seua posició sobre el tema: “- Ojalá no hubiese tantos idiomas en el mundo. Lo digo en serio - Golpeó de nuevo las tapas azules -. Aquí hay algo que puede ser esencial para mi trabajo, y resulta que no puedo enterarme de qué es”. Una pena que una dona tan jove tinga aquesta mentalitat tan pobra i d’altra època sobre la riquesa cultural (les llengües són cultura), i que damunt pose en boca d’un investigador aquestes paraules, posant de manifest la seua ignorància sobre la realitat dels investigadors, que parlem algun que altre idioma més a banda del matern i el de l’imperi, i que tant ens ha permés comunicar-nos sense problemes amb els nostres col·legues de professió i llegir i absorbir informació i coneixement sobrepassant les fronteres (les mentals són les més difícils de derribar, és veritat).

A banda d’aquesta molèstia personal, he de dir que la novel·la és digna i amable, amb un final abrupte i en algun cas sorprenent, potser un poc massa sobreexplicada, però aprova per als nostres objectius. I ara sí, que ens n’anem! Tenim moltes coses que preparar encara! Fins aviat!

Lara Cardella – Volia dur pantalons

Darrere d’aquest títol tan malsonant i poc curat s’amaga una història tètrica i horripilant. En algun lloc perdut de la Sicília interior, en un moment indeterminat dels anys 80, viu Annetta, una adolescent de 13 anys a la recerca de la seua identitat. Des de que en tenia 6, la seua vida és un infern. El rosari de temes que sofreix sembla no tenir fi: maltractament, manca d’estima paterna i materna, masclisme imperant, inseguretat, sentiment d’inferioritat, abusos sexuals, xafardeig… Tot açò en una gimcana de menys de 100 pàgines, angoixants des de la primera frase fins l’última, sense cap tipus de treva per al lector, i que per tant sembla que siga una novel·la que no s’acaba mai. 

Hi ha un aspecte que m’ha cridat l’atenció, i és la manera tan perillosa que té l’autora d’utilitzar les llengües (una minoritària front a altra estàndard) com un sistema de diferenciació socio-cultural, menyspreant la llengua local front a l’altra i atribuïnt-li connotacions negatives, que es podrien definir com catetes (i perdó per l’expressió). Em sembla una mentalitat perniciosa i retardada, que per altra banda no és típica d’altres èpoques ni només d’aquesta illa mediterrània. 

Una altra cosa que no voldria deixar passar és com de mal parats ixen els homes d’aquesta novel·la. No se’n salva cap ni un. Sense escrúpols, aprofitosos, borratxos, malfeiners, maltractadors i altres coses de molt pitjors, són les qualificacions de tots i cadascun d’ells. Em sembla senzillament injust i mentalment esgotador, exagerat a l’extrem, i per tant, poc creïble.

Per no parlar del final, que s’aboca de sobte i de manera precipitada, com si l’autora arribara tard a una cita ineludible. Final a més que deixa bocabadat perquè és encara més impensable i poc coherent amb el conjunt del relat. 

En definitiva, un llibre que no ha complit les altres expectatives que tenia pel tema de la situació geogràfica (sabeu que m’agrada molt Sicília). Ha d’haver alguna cosa intermèdia entre açò i Una storia semplice o Io non ho paura. 

Sé que hi ha pel·lícula, de l’any 1990, amb Lucia Bosé i Ángela Molina entre altres. No sé si tinc massa ganes de veure-la, per a passar una mala estona ja si de cas m’encenc les notícies…

Michela Murgia – L’acabadora

Estic temptada a fer un post més llarg que d’habitual. El llibre s’ho mereix. Però si em deixe portar per la verborrea, a més d’un espantaré. Per anar resumint, crec que és la millor novel·la que he llegit en temps, i si dic novel·la, dubte, perquè no sé si és una definició que es queda curta. També podria ser un crit autobiogràfic o un relat antropològic.

Michela Murgia es val d’un poble imaginat, perdut dintre de la Sardenya més tradicional, Soreni, en un context molt clar, anys 50, per a parlar-nos d’una figura que, tractada d’una altra manera, podria ser macabra i morbosa: així i tot, amb una gran finura i un llenguatge exquisit, se’ns presenta com una dona digna i sensible, convençuda del valor que aporta a la seua menuda comunitat. I és que no és fàcil per a Bonaria Urrai explicar-li a la seua fill’e anima Maria Listru, que es dedica a l’art d’ajudar a ben morir. Tots ho saben a Soreni, però ningú osa dir-ho en veu alta.

Argument, com veieu, no gens fàcil, però que entronca amb una Sardenya de les tradicions orals, la pobresa, els conflictes rurals, la qüestió de l’identitat, o millor dit, la pertanyença a un poble, les llengües minoritàries i minoritzades, el menjar, el rol de les dones o fins i tot, el mal que va fer a Sardenya la Segona Guerra Mundial (passegeu-se per l’illa, acabareu farts de veure monolits als centres dels pobles). 

He dit al principi que la novel·la podria tindre part de crit autobiogràfic. Jo no sé si l’autora es va topar en el seu moment amb alguna accabadora (altre tema: a principis dels 70, quan va nàixer, encara n’havia?) però sí que ha dit en algunes entrevistes que ella mateixa és com la Maria, una fill’e anima: “és així com diuen, dels nens nascuts dues vegades, de la pobresa d’una dona i de l’esterilitat d’una altra” (p. 7). És a dir, una família sense recursos cedia la cura i l’educació d’un dels seus fills a una dona que sí que puguera fer-se’n càrrec, sense perdre en absolut el contacte amb els pares biològics. És la intel·ligència de les comunitats rurals, la solidaritat fet vincle, que tal i com veiem no es reprodueix a les grans ciutats: és el període que Maria passa a Torí on es fa més visible que mai, i dit siga de pas, és el passatge que menys interés m’ha despertat del relat, però que comprenc que era necessari. Així que sí, la Murgia va viure en les seues carns ser una fill’e anima, i no és gens destrellatat creure que alguns pensaments de la Maria són o van ser els propis.

L’epíleg de Stefano Puddu Crespellani és altra de les xicotetes joies d’aquest volum de Proa, de lectura obligatòria una vegada t’has desenganxat abruptament i per força de les pàgines que contenen part de la vida de la Bonaria i la Maria. L’autor ens aproxima a la novel·la des d’un altre punt de vista, i és que, com bé diu ell, aquesta és un relat de mirades més que de paraules, de pertanyences més que d’identitats, de pietats més que de delictes, d’autoritat de la comunitat més que poder fàctic. Tot conservat dintre d’una coberta en blanc i negre, d’una xiqueta que somriu a la propietària d’una mà desenfocada, mentre porta una gerra i un poal a la vora d’una mar un poc llunyana. No podria ser més apropiada. 

Sardenya sempre és una illa que sorprén. Pots anar una i altra vegada, i no cansar-te’n mai. És el que més m’ha agradat d’aquest llibre: té sabor a una Sardenya pura, a un viatge de tornada on una vegada més, descobreixes una faceta nova, que no pots ignorar. I si jo no vos convenç, mireu l’apartat número 34 de 101 cose da fare in Sardegna almeno una volta nella vita (p. 106-107). I ja de pas, fullegeu tot el llibret. Perquè això de recomanar-vos anar a explorar l’illa, tant l’interior com la costa, no cal, no?

Vicent Borràs – Notes finals

El dietari de Bernat Bonet arrenca amb l’inici de curs d’un institut d’una localitat indeterminada valencianoparlant. Bernat és un professor solitari, de valencià, interí, el nou arribat, el que ha de descobrir els intríngulis del centre, i el que es va a emportar la pitjor part, sempre parlant dels horaris, és clar. El relat podria ser anodí si no fóra perquè un fet trenca la quotidianitat d’aquest professor enamoradís: la desaparició d’una de les seues millors alumnes. Tot apunta a ell, i a partir d’ací, el malson es fa realitat.  

Crec que Vicent Borràs ha agafat aquest tema de la desaparició de Mamen, que en algun moment s’esvaeix, com una excusa per a contar el que és l’ambient a l’interior d’un institut, des del punt de vista del professorat. Utilitzant una gran ironia ens parla de la sala de professors (el tanatori), dels seus companys i els clitxés associats a les diferents matèries (reals com la vida mateixa) i a les diferents professions associades a l’institut (el bar del cantó, el bidell), i com no, la vida als corredors i a les aules, amb els alumnes com a protagonistes. La novel·la compta amb el valor afegit de que a l’estar escrita i publicada en temps on el que existia era l’EGB, BUP i COU, a alguns lectors ens venen records d’antigues pressions i pors.  

Sense dubte, altre dels atractius del diari de Bernat són les contínues referències a autors de la literatura en català (Joan Pla, Vicent Andrés Estellés o Jesús Moncada són els primers que se m’ocorren), però també les reflexions sobre el que suposa ser professor, a més, el de valencià. En general, el llibre no està mal, es deixa llegir sense massa problemes, fins i tot arriba a transmetre l’angoixa en els moments més confusos i delicats, però així i tot he trobat a faltar alguna cosa, o inclús alguns comentaris m’han paregut massa forçats, sobretot els de la llengua. M’ha agradat, tot siga dit, la manera que ha fet còmplice al lector a través de la inclusió d’un personatge que pel nom i per la descripció recorda molt al mateix autor de la novel·la, Vicent Borràs; també hi contribueix a eixe guiny la nota final de l’editor, molt interessant per descobrir el procés de publicació del dietari i la vida després dels protagonistes.

En síntesi, un llibre recomanable a professors d’institut, sobretot per a alguns sofrits de valencià; també per a alguns alumnes nostàlgics que no saben encara massa bé com funciona la ESO i que pensen que res com aquell sistema d’ensenyança en el què apreníem a base de bacs, quan els treballs en grup es feien amb les enciclopèdies de la biblioteca pública municipal.

Leonardo Sciascia – Una història senzilla

Com ja hem vist en alguns posts, hi ha títols de llibres que maregen o altres que no tenen res a veure amb el contingut del llibre. Normalment sol ser efecte de les traduccions de les editorials, amb un objectiu que no és altre que el comercial. En el cas que ens ocupa hui, el títol no pot estar més encertat (Una storia semplice en l’italià original), però l’autor ens fa un guiny, ens fa còmplices de l’ironia, ja des del principi. És una història breu, de 66 pàgines, però que de simple no té res. O sí que ho és, segons el punt de vista de qui ho mire. Però anem per parts.

En primer lloc, crida l’atenció que aquesta novel·la es va publicar per desig exprés del seu autor, quan ell ja haguera mort: l’editorial va complir aquesta última voluntat i la va treure al carrer el dia següent. Potser Leonardo Sciascia intuïa que la trama no anava a fer-li massa gràcia a molta gent. Perquè amb les 66 pàgines que té és capaç de contar una història de la màfia siciliana, les seues activitats il·legítimes (drogues, tràfic d’obres d’art, violació de domicili, implicació activa de treballadors públics), abús d’autoritat, el calat a nivell de tots els poders fàctics que pot tindre la màfia, els mètodes poc ortodoxos per silenciar a la gent, el tall entre camp i ciutat, i la influència del primer sobre el segon, el clientelisme a altes esferes, la competència entre la policia i els carabinieri, el sentiment d’inferioritat que pot tindre una persona sense estudis, i la corrupció i l’inutilitat d’aquell que té un paper que diu que sí que els té, el silenci i les poques ganes de calfar-se el cap en pro d’una justícia més justa. Tot això, repetisc, amb menys de 70 pàgines (a lletra gran). Altres, per a contar menys, n’utilitzen deu vegades més. Quin balafiament de paper!

La novel·la, crec que no cal dir-ho, m’ha agradat moltíssim. I pel que sembla, tant aquesta com altres de l’autor, són essencials per comprendre el que està passant encara hui a aquella illa del Mediterrani, no massa remota (si Ryanair ja arriba allí…). Molt bona lectura per a un dia de pasqua, o per a qualsevol altre, que et deixa amb un gust amarg al rerefons, que fa que comprengues per què no hi ha justícia (ni ací, ni pràcticament enlloc). A banda, l’autor, considerat com un dels grans de la literatura italiana, del qual ja tinc algun llibre a punt per a llegir en breu, i que és realment un desconegut per les nostres terres. 

No volia anar-me’n sense comentar dues coses: la primera, referent a un punt del llibre, i mai millor dit. És la frase que escriu l’assassinat abans de morir, “Ho trovato” i un “.”. He trobat. Per a mi és la millor metàfora que descriu el llibre en si: qui troba en eixa societat, no n’ix indemne. Se li afig un punt. És tan simple com això. O tan complex. No cal escriure res més, i qui l’haja llegit, ho entendrà. La segona: hi ha pel·lícula. Val molt la pena, és pràcticament calcada al llibre en diàlegs, i transmet el mateix ambient claustrofòbic i de violència continguda. Si voleu passar dues estones de 10, no teniu més que invertir una hora en la lectura del llibre o una hora i quart amb la cinta. No se’n penedireu!

Juli Alandes – Crònica negra

Llista negra, cine negre, màgia negra, mercat negre, ovella negra, humor negre, novel·la negra o pesta negra. Totes aquestes conegudes expressions tenen el denominador comú de la fatalitat, la mala sort, el misteri o fins i tot l’il·legalitat. Vaja, quelcom molt desagradable. Aquest toc, ni més ni menys, el proporciona el color negre. Ara haurem d’afegir al llistat una més, la del títol de Juli Alandes. I no és que Crònica negra puga ser qualificada de maleïda, o desgraciada, ja que com ja vaig dir, per a gustos, colors, però sí que és de veres que el relat no ha acabat de cobrir les meues expectatives.

El que em va fer decidir-me per aquest llibre era la temàtica del misteri per desvetlar, una lluita pel que pot semblar en un principi de blaveros contra catalanistes (sintetitzant-ho molt, eh?). També l’escenari: la València huitentera, la que havia abans de la Ciudad de las Artes y las Ciencias. I com no, els meus companys i professors de facultat. Açò, amb totes les cursives del món perquè al final del llibre l’autor adverteix que qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència. Jo, que no sóc de la branca de medieval, he sigut capaç d’entreveure algun tret familiar. Això pel que fa als pros.

Els contres: una vegada llegit, no he sigut capaç de sentir-me identificada amb cap dels personatges, ni tansols amb Miquel O’Malley, que en teoria és el protagonista. Pense que és un poc pla, li falta madurar un poc encara. Per no parlar dels seus companys de pis, que prometien molt en un principi, i després s’esfumen en el no-res. Els col·legues de feina sí que tenen un caràcter més marcat, així i tot, em semblen uns membres del cos poc creïbles. Un dels aspectes que més m’han tombat enrere és que  la novel·la peca per l’ús i sobretot l’abús dels diàlegs, sobretot de la part policial, fins al punt en més d’una ocasió he arribat a perdre’m. I ja particularment, com a lectora, i interessada en ments criminals, m’haguera agradat més que la trama incidira més en el pensament de l’assassí, no relegant la seua figura en alguns paràgrafs comptats, ja que se m’ha fet complicat arribar a aclarir les raons que han portat al malfactor a actuar com ha actuat: perquè sí, al principi sembla que hi ha un element de casualitat, però com es munta el seu raonament posterior per a seguir fent-ho? M’ha faltat alguna cosa enmig més contundent.

No entre a valorar la vessant històrica; això, de segur, ja ho faran altres, però sí el rerefons del tema. Crec que no m’equivoque quan afirme que el conflicte inicial que es planteja (la unitat de la llengua i les primeres passes donades per Jaume I a l’hora d’encetar el seu projecte) ens afecta a tots, perquè ho vivim en les nostres carns dia a dia. Observe que hi ha un fenomen que afecta les Humanitats en general i la Història i la Llengua en particular, i és que són un àmbit amb massa opinions, on tots es creuen amb suficients coneixements per parlar-ne, i molt poques són les veus expertes que aconsegueixen fer-se un lloc entre tant de maremàgnum de paraules dites sense massa base científica i molt, molt de prejudici, desconeixement i odi. En aquest sentit, em sembla l’inici d’una bona aproximació a la reflexió de com s’utilitza la Història, per qui, i quan. I es posa de manifest el cas de que la Història, malgrat estar ningunejada per la societat o les institucions públiques, està sempre de moda, perquè si no, no es parlaria tant sobre ella. En aquesta direcció, ben fet per Juli Alandes. A nivell literari i d’entreteniment, permeteu-me que pose a l’O’Malley i a tota la seua troupe en quarentena.

Ja que estem, aprofite el post de hui per a desitjar una bona diada a tots els valencians i valencianes, i una millor mocaorà!