Leila Slimani – Canción dulce

El terror pot tindre moltes cares: des dels més cinematogràfics i fantasiosos, com el que dóna la pel·lícula de fantasmes o una sèrie d’efectes paranormals, als més habituals, com una convivència infernal, un cap tòxic o la incertesa del que va a passar al llarg d’una malaltia letal. La por quotidiana per a mi és la més terrible, perquè és la que s’assenta en el més profund del nostre dia a dia, i la que marca la nostra acció per molt mínima que aquesta siga. És quelcom constant, sabut, i ple d’imaginacions i suposicions. També és cert que és la que realment ens transforma.

Aquesta novel·la de la què hui us parle va d’això. Almenys per a mi. L’argument és senzill i a la vegada complicat: l’assassinat de dos nens molt menuts a mans de la seua cuidadora. Però no vos desvetle res, això ho sabem en el transcurs de les primeres línies. Açò, que a priori és un malson i terrorífic de per si, passa a un segon plànol pàgina rere pàgina, on assistim al relat de la relació de cada membre de la família (els dos adults i els dos nens) amb la protagonista, la nunu. Un personantge del tot confús, dolçament macabre, oscur i misteriós, al temps que és lluminós i salvador.

L’angoixa es va fent patent a mesura que passen els dies i que la relació va canviant: des d’una còmoda disponibilitat a un abús i a una sang freda increïble. Almenys per a aquells que tenen fills o almenys un poc d’empatia humana. 

De tota manera, el que més veureu que els bloggers ressenyen d’aquesta novel·la de títol no del tot clar (el francés, Chanson douce: dolça o més bé pausada? Lenta? Jo crec que més bé aquestes dues opcions), dic, el que més crida l’atenció, i amb raó, és el personatge de Louise, la cangur i salvadora de l’status quo familiar. Però a mi el que més m’ha semblat terrible és la reacció dels pares, Paul i Myriam, una vegada saben que tenen el comodí Louise per al que siga, de manera que acte seguit aparten de les seues vides i les seues responsabilitats quotidianes la cura i l’educació dels seus fills, com ja dic, molt menuts (cinc i dos anys com a molt). I el més asfixiant de tot: com la seua descàrrega total i absoluta va acompanyada per un canvi en la seua personalitat vers un caràcter gens empàtic i molt fred, materialista. Per suposat, la càrrega mental de Louise va en augment a poc a poc (també de manera voluntària, tot s’ha de dir, però fins a quin punt no es veu obligada?) i això al final es converteix en la bomba que acaba sent.

És una novel·la que despertarà més d’un malson. En ocasions és vertaderament incòmoda, però planteja alguns debats interessants. Entre altres, les condicions de vida del personal que es dedica a cuidar a altres persones, i com no, l’accés de les mares (noves o recents) al mercat laboral, i la poca o nul·la ajuda que reben per part de les institucions. No sé qui és el culpable de tot. Però almenys, a la novel·la se’ns presenta un panorama trist, on tots tenen una part de víctima, encara que com no la pitjor part se l’emporten els més dèbils. Com és habitual.

No és un text que recomanaria per a tots, i a pesar de que no m’ha acabat d’enganxar, malgrat el meu interés inicial pels temes que tractava, no me’n penedisc del tot d’haver-la llegit. Fins la propera lectura!

Joyce Carol Oates – Carthage

El títol em va atrapar des del principi. Deformació professional, si voleu. Quan ja vaig llegir una xicoteta síntesi sobre el seu argument, quasi que em vaig llançar: xiqueta desapareguda en un medi rural, al si d’un poble menut on tots es coneixen, on la desaparició no fa més que deixar descarnades les relacions socials i familiars. Però… ups! Un moment! Precaució amb el nom de l’autora! Joyce Carol Oates. 

Després de llegir fa molts anys La hija del sepulturero quasi que em vaig prometre que no tornaria a llegir res més d’aquesta autora. No em va agradar l’estil ni quasi tampoc el tema, que no recorde massa bé si sóc sincera, però amb el que sí que em vaig quedar és que en alguns passatges l’autora semblava haver-se inspirat sobremanera amb el segon tram de Lolita, amb eixe road-trip que en algun punt es mamprén, i fins i tot amb el nom de la protagonista, Hazel, el segon de la xiqueta-nínfula.

Així i tot, vaig decidir seguir avant en l’aventura de Carthage. Una civilització maleïda i destruïda amb sal fins els ciments. Error. No havien passat ni deu pàgines, i ja me n’estava penedint. Quasi que vaig recordar per què fa 10 anys l’estil de Oates no m’havia agradat el més mínim: crec que la clau està en la sensació de repetir-se constantment, i que per tant li sobren almenys 100 pàgines, però sobretot, per l’ús exasperant que fa de la cursiva sense sentit a tot hora, l’abús dels parèntesis i de les frases curtes sense subjecte o predicat. Tot junt és massa. No comprenc com eixa manera d’escriure se li diu estil, quan directament és que dóna la sensació de que és un text mal escrit, producte d’una urgència editorial, al que li calen moltes relectures, amb revisions i crítiques constructives. No per ser una autora consagrada val tot.

De manera que per a mi la trama queda desdibuixada per aquesta errada garrafal en el com es conta una història que a priori té moltes subtrames, amb una forta crítica social i política: com es desestructuren les famílies, com les etiquetes que se’ls posen als més menuts els marquen per sempre, la discriminació per ser diferent, les despulles humanes que genera un govern fanàtic i inepte, com l’horror de la guerra no fa més que generar horror, la pena de mort, la incomprensió de l’art, el masclisme, el perdó, la redempció… 

Per no parlar de l’absurde final, que per tal de no estropejar-li’l a ningú no desgranaré, però que m’ha semblat inversemblant i desproporcionat. En fi, un despropòsit des del principi fins el final, una pèrdua de temps, i que no fa més que confirmar-me que fa uns anys no anava errada. Aquesta, per a mi, a sigut l’última de la Oates. Crec que l’autora es pot permetre una crítica negativa i perdre una potencial lectora, ja que precisament, els fans i les bones opinions li sobren. En podreu llegir moltes al web.

Carthages hi ha moltes al món (ja ho he investigat), però jo em quede amb la meua: la que va tindre el valor de ser diferent, una superpotència mediterrània, sí, però que va negociar i va integrar els seus veïns, i que al mateix temps, va saber assimilar en el seu dia a dia les influències externes. A Cressida Mayfield i a la seua família un altre gall els haguera cantat si la història haguera sigut diferent des d’un principi. Supose que per als cartaginesos igual, si els romans hagueren tingut una altra mentalitat. Però això és una altra història. Fins la propera lectura!

Kate Jacobs – Amigas entre fogones

Comfort food és el títol original d’aquesta novel·la de Kate Jacobs, més coneguda per ser l’autora de El club de los viernes, que no he llegit. La traducció literal de la protagonista de seria més o menys “menjar que consola”. Curiós que aquestos siguen els origes de la paraula “restaurant”, on s’anava a “restaurar” els ànims a través del menjar i de la beguda.

Els protagonistes d’aquesta història tenen una relació especial amb el menjar. Hi ha per al que és la seua manera d’entendre la vida i interactuar amb els demés, altres el veuen com un negoci mesclat amb records o interessos familiars, o els que pretenen escalar i adquirir notorietat pública gràcies als aliments. En canvi, hi ha qui no té cap interés particular o menja qualsevol cosa que se li passa per davant, potser com a senyal de que alguna cosa no va bé en les seua vida. 

L’editorial va decidir fer un gir en espanyol, i traduir la novel·la i vendre-la amb el títol que teniu dalt de tot. Una decisió una vegada més poc encertada per dos motius: un, perquè tot no són “amigues” el que es reuneixen entorn els foguers, perquè també hi ha uns quants homes; i segon, perquè les relacions entre aquestes persones no és d’amistat. Uns sí que són amics (la minoria), però altres són enemics declarats, familiars, o simplement coneguts i companys de treball. Imagine que es vendrà més d’aquesta manera, sota l’etiqueta de chick-lit gastronòmica, i més si li sumem el fet d’una suggerent i bonica foto de coberta.

Però anem al moll de l’os: respecte a l’argument i als personatges, tot és un destrellat de principi a fi. Gus Simpson és una presentadora exitosa d’un programa de cuina, que per diferents circumstàncies entra en una crisi professional i personal. Els productors li encomanen un nou format, amb nous marmitons, entre els quals es troben professionals dels sector, familiars, una ex miss Espanya sevillana amb més ambició que sabates té a l’armari, i una veïna amb un passat misteriós. Però aquest no és l’únic fil. Per si mostrar-nos la part del darrere de les càmeres en un plató de cuina no fóra poc (qüestió original perquè no havia llegit cap novel·la que tractara el tema), comencen a mesclar-se les històries personals de tots i cadascun dels actors d’aquesta telerealitat, més a banda altres fils més bé terciaris i que al final t’adones que no han implicat res per al desenvolupament de la trama ni del programa en si. A més a més, aquestos personatges no poden ser més superficials, perfectes, rics i formosos, per suposat, estereotipats i poc creïbles, amb diàlegs que ratllen el ridícul. De fet, és un dels pocs llibres que vaig estar a punt d’abandonar quan portava cinc minuts de la seua lectura, però vaig seguir per tractar-se d’una “gastronovel·la”. 

Podria dir que ha sigut una pèrdua de temps la seua lectura, però això no m’agrada pensar-ho perquè crec que sempre rescate algun aspecte. De tota manera, és preocupant (ho és?) la baixa qualitat de la literatura, o de les novel·les, relacionades amb el menjar. Poques arriben a tindre connotacions majors, amb un interés perquè els lectors podem aprendre alguna cosa, o trencar-nos algun esquema, o fins i tot poques tenen un llenguatge més elaborat.

Arribats a aquest punt, pense que passaré el que resta d’estiu a llegir altres menesters. Potser un clàssic, que no solen fallar? Ho sabreu al meu Twitter o al següent post. Bones lectures!

Franz Kafka – La metamorfosis

Supose que més d’una vegada s’heu topetat amb una d’aquelles llistes que resen “els 10 llibres que has de llegir abans de morir”, o els “10 relats curts que hauries d’haver llegit”. Aquesta obra, un clàssic de principis del segle XX, apareixerà, de ben segur, en ambdues. És una novel·leta arxiconeguda, citada, i metareferenciada en moltes ocasions (ara mateix recorde un relat de Haruki Murakami a Hombres sin mujeres en el qual s’al·ludia a la protagonista de hui).

Pense que l’èxit i el fet de de que hui, més de 100 anys després de la seua publicació, continue llegint-se i tenint-se en compte està més que justificat. No sols per la seua extensió - no anem a enganyar-nos: en la societat del tuit, de la lectura ràpida per a prendre la major informació possible, la brevetat és un valor afegit -, sinó pel tema, actual a més no poder, i sobretot per la quantitat d’interpretacions sobre el seu significat, tantes com lectors.

Més o menys ens sabem com comença la desventura de Gregor Samsa. Jo reconec que en part l’he llegida buscant per què eixe matí es desperta convertit en un insecte immund. Crec que no revele res: l’interés de la lectura no rau en el motiu. Bé, almenys per a mi, perquè interpretacions metafòriques en aquest sentit en podeu trobar en la xarxa (la que més ressò té és que realment el senyor Samsa ja era un insecte abans d’aquell dia pel mateix ritme de no-vida que portava). Per a mi, el més interessant ha sigut veure com reacciona el seu entorn a la seua transformació.

I faig un parèntesi: el títol original de l’alemany es pot traduir com La transformació, però al final, pel que es veu, ja era massa coneguda com La metamorfosi per a que les editorials decidiren canviar-ho. Tanque parèntesi.

Efectivament, cada membre de la seua família enfronta el nou Gregor d’una manera diferent. El que més xoca és la falta d’empatia i la deixadesa que acaba imperant entorn la seua “persona”, cada cop més evident, fins al punt que la seua aliada major acaba per desitjar que tot acabe. Ni tansols espera que Gregor torne a ser el que era… La meua interpretació personal de tot el relat és que Kafka intenta reflectir a través d’una metàfora com tractem als malalts i als dèbils d’una societat. Recordem que açò, lleugerament modificat al que va dir Gandhi sobre els animals, és un termòmetre per a aquesta… I en definitiva, si la família de Gregor Samsa, violenta, excèntrica, histèrica, insolidària, mentidera, interessada, mandrosa i descurada és la representació de la nostra, estem més que perduts. 

També m’ha agradat com l’autor retracta la paulatina pèrdua d’humanitat en Gregor: deixa de menjar el que menjava abans (arriba un moment que ni això), deixa de dormir on dormia, l’habitació comença a plenar-se de deixalles, els mobles comencen a estorbar, escolta la música, l’únic a què pareix que reacciona, amb certa melàngia fins el final… I tot fins al punt que arribem a empatitzar amb el pobre insecte Gregor. Ups! Empatitzar amb un míser insecte! El pitjor de les nostres ciutats, junt les rates!

De tota manera, malgrat que durant les escasses pàgines de La metamorfosi regna el caos, la foscor i la pudor (pot eixir pudor d’un llibre, veritat? No de manera real, sinó imaginària), el final és obert i diria que quasi optimista. No perquè si el temps humit i gris ha canviat quan decideixen eixir de casa i trepitjar, per primera vegada relatat, el carrer. Ens quedarem amb això, no? Amb els rajos de llum, brillants, que ens donen esperança. Perquè mai tot està perdut.

Cristina Petit – Algo parecido al verdadero amor

Només la literatura és capaç de fer que peguem bots desmesurats en l’espai i en el temps en qüestió de segons. Bé, també el cine, el teatre o la música. En el meu cas, el salt literari ha sigut com del cel a la terra. Si en l’anterior post parlàvem de les aparences familiars, dels secrets i les imperfeccions domèstiques, de sobte em capbusse en aquesta novel·la i alguna cosa em pega a la cara. Potser la sensació de que absolutament tot el que conta és irreal, i de que l’autora ens està amollant una mentida camuflada de quotidianitat i fantasia. 

M’ha ofés un poc a la intel·ligència aquest intent funest d’engany. Però comencem pel principi: tots sabem que avui en dia el fet d’heretar és més una maledicció que una alegria, i ja no vos dic res si es tracta d’un pis enorme al ple centre de París. Clémentine, la protagonista, ni maleeix Hisenda pels tributs que haurà d’abonar a la propera declaració de la renda. Què bé que aquella tia llunyana que ni tansols coneixia s’enrecordara d’ella. El segon que em crida poderosament l’atenció és el personatge del porter, Hector, un encant i que poc se sembla a l’interés que tenen els de la seua professió per les vides alienes. Però la sort de Clémentine no s’acaba ací, i és que té uns veïns encantadors, simpàtics i agradables, gens sorollosos o bruts, que compten amb ella per al té dels dimecres. La mare és pianista, però sembla que les melodies que assaja no passen a les parets de la nouvinguda. Però la bona de Clémentine ha nascut amb una estrella, i és que un escriptor famosíssim i jove s’ha enamorat platònicament d’ella i la busca per la ciutat. Per cert, la resolució d’aquesta trama és del més poc creïble que hom puga concebir. Podria continuar amb els desgavells de l'argument, però crec que amb els exemples que he posat ja es veu clar el que vull dir: que tant de sucre, tanta felicitat, tanta perfecció personificada i tant benevolència per part del narrador acaba irritant. Els despropòsits es rematen amb uns diàlegs mal escrits i que no tenen trellat, o pels moments que sona el telèfon o la porta de casa. Sé que aquestes novel·les no tenen molta més pretensió que la d’entretindre sense més, i de tant en tant a mi m’agrada topetar-me en alguna similar, però demanem un mínim, no?

D’aquest pastís em quede amb la professió de Clémentine, psicòloga, que utilitza la llibreteràpia per a ajudar a xiquets amb algun tipus de problema. Una llàstima que l’autora no haja estirat més d’aquest fil per a escriure la novel·la, que de fet, va ser el motiu pel qual em vaig decidir per llegir-la. 

Per últim, no voldria deixar de mencionar la casualitat de que algunes de les escenes pareguen tretes de la meua pel·lícula favorita (Amélie) i un dels llibres que més m’han agradat els últims anys, La elegancia del erizo. La mateixa autora ho menciona al final, als agraïments. Però si hi ha alguna diferència, que per a mi és abismal, entre aquesta novel·la i les altres és sobretot la crítica subtil a la burgesia parisina i la fina ironia emprada, sense deixar al marge que en cap d’elles es camuflen les misèries i les desgràcies del ventall de personatges que les solquen. Per tant, sota el meu punt de vista, qualsevol comparació afavoreix Algo parecido al verdadero amor, títol que no he dit que no li escau massa al contingut.

En fi, esperem que la propera lectura tinga un desenvolupament més agradable! Ja vos contaré!

Agatha Christie – La venganza de Nofret

Per tots és conegut el gust de la dama del misteri pel passat i l’arqueologia. Ja vam mencionar els principals misteris protagonistes de les seues novel·les i la seua visió de l’estada a les diverses campanyes arqueològiques on va participar ací. La venganza de Nofret estava entre les properes que tenia apuntades de l’autora, i com que m’abellia una novel·la curta per evadir-me del mal oratge de fora, allà que em vaig posar.

Comencem pel principi? El títol. L’original anglés no té res a veure amb Nofret: Death comes as the end, “la mort ve com el final”, traducció més o menys literal, que ens sona un poc mal però que té més sentit, com quasi sempre, que la versió que ens dóna l’editorial. A banda de ser més coherent amb el contingut, juga amb eixa visió de l’antic Egipte de l’altra vida al Més Enllà. Perquè la novel·la, tal i com apunta el disseny de la coberta de qualsevol edició que agafeu, trascorre en aquest moment, i en algun punt del sud a les riberes del riu Nil, a l’Alt Egipte.

Nofret, la jove concubina del ric Imhotep, arriba a la casa familiar, no sense generar un cúmul de reaccions al seu entorn. Aquest moment suposa un greu punt d’inflexió per a tots, des de l’àvia Esa fins els quatre fills d’Imhotep i els seus treballadors més propers. Sent Agatha Christie, no vos sorprendrà que ben aviat un dels personatges muiga, però no serà l’únic. La psicosi de qui serà el següent, i sobretot, quines són les raons que mouen a tal ment tan macabra, envaeixen la pau de Renisenb, la principal protagonista de la trama. 

La història és senzilla i linial, fàcil de llegir, i a priori atractiva per l’escenari escollit i perl matís psicològic que adquireix, menys positivista. No obstant això, hi ha trams on es fa massa lenta i repetitiva, amb diàlegs que no aporten massa al descobriment de l’assassí. Per això mateix, jo consideraria aquesta novel·la com una obra menor dintre de la quasi centena d’enigmes que l’autora de Torquay ens va deixar per a la posteritat. 

Aquesta és la raó per la qual no desistim i ens proposem llegir-ne una altra el més aviat possible. Alguna suggerència? Fins la propera lectura!

Hiromi Kawakami – Abandonarse a la pasión: ocho relatos de amor y desamor

Ja feia temps que no llegia cap autor japonés, i el cert és que ho trobava a faltar. D’entre les opcions que tenia, aquesta de Kawakami va ser la que més em va atraure, perquè El senyor Nakano i les dones i El cielo es azul, la tierra blanca em van encantar, pel que pensava seguir l’estela que vaig encetar ja fa quasi tres anys (Uf! Com passa el temps!). Però, i molt al meu pesar, no puc dir el mateix d’aquest recull de relats curts, que m’han deixat un gust agre al paladar. 

Comencem pel títol creat per l’editorial: Abandonarse a la pasión. Bé. He llegit per la gran xarxa que a més d’un li parava perquè li recordava a una telenovel·la. És un fet subjectiu i al qual poc podem afegir. No obstant, el que és real és que el títol original en japonés, Oboreru, es pot traduir com “el que s’ofega”. Primera pifiada per a mi. Una vegada més, l’errada se sublima amb el subtítol: Ocho relatos de amor y desamor. Per què? Vos deixe ací, en concret al segon i tercer paràgraf, la meua reflexió entorn aquesta política editorial. En qualsevol cas, i com sol passar, el títol original està en major consonància amb l’argument de la novel·la, o el fil general dels relats en aquest cas. 

Al cap i a la fi, el tema que predomina al llarg de les seues escasses pàgines (una lectura perfecta per a un viatge curt o una vesprada de diumenge) és la sensació de que falta aire: tant al lector com a les protagonistes femenines. Jo venia de llegir Les dones de la Principal, on elles són les directores absolutes del seu destí, dones fortes, que saben el que volen. De sobte, amb Kawakami vaig veure que havia de canviar la mentalitat. Potser ha sigut problema meu: no era la novel·la que li esqueia a eixos moments. Doncs bé: déiem que impera la sensació d’ofegar-se. Els personatges dels huits relats, tots parelles heterosexuals, viuen històries d’amor (i de desamor, no ho oblideu) realment atípiques, intenses, amb un contingut de violència sexual més que evident en la majoria d’elles, quan no hi ha una latent i tensa absència de relacions. La veu que escoltem és la de les dones: de vegades es deixen portar per la seua parella, rara vegada es qüestionen el motiu de certs comportaments i menys encara es rebel·len. I el més frustrant de tot: el suïcidi en algun cas apareix com a solució òptima per a la conclusió d’una depresió o un lloc d’on es desitja fugir.

La desesperació, malgrat tot el que acabem de dir, no és del tot manifesta. Un poc, si de cas. És per això que de tant en tant agafem un poc d’aire enmig de tanta aigua. És una vertadera delícia trobar eixe estil Kawakami que tant ens va agradar en les altres dues novel·les enmig d’un diàleg, o al diàleg en si. Ens referim, més que a eixe amor i desamor del subtítol, el gran tema de l’autora, que és la fragilitat de la bellesa i de la fugacitat del pas del temps. Dels instants i els detalls que ho canvien tot. I comptem amb múltiples exemples al llarg dels relats: 

“Todo empezó con un insecto de bronce. Fue Uchida quien me lo regaló. Me lo envió en una cajita del tamaño de la palma de mi mano. Cuando la abrí preguntándome qué sería, una pizca del serrín compacto que contenía se esparció en el aire. Lo aparté y apareció un insecto de bronce envuelto en papel de seda”

“-Uchida - lo llamé, y él abrió los ojos -. Todo pasa - le dije.
- Él me miró, estupefacto.
- ¿Qué quieres decir con “todo”?
- Me refiero a este momento.
- Sí, el tiempo pasa.
(…)
- Cuando haya pasado, ya no volverá.
- Pero viviremos otros momentos como éste.
- Tal vez no.
- Pues viviremos otras cosas.
- No quiero vivir otras cosas.” 

(El insecto dios)

Com no, la gastronomia nipona està present a pinzellades en uns casos, en altres en grans quadres, sobretot al primer relat.

En defininiva, poques coses salve d’aquestos huit relats o llargs haikus, malgrat ser conscient de que és un recull que s’ha emportat diversos premis de renom. De tota manera he de dir que no em rendisc amb aquesta autora. Tinc encara pendent Algo que brilla como el mar. Eixe títol sí que m’agrada i m’atrau. Quin serà l’original en japonés? Espere descobrir-ho aviat! Fins la propera lectura!

Pierre Lemaitre – Irène

No se sap massa bé per què, però crec que gairebé tots tenim una (no sé si dir-li) fixació o curiositat (potser sí que siga aquesta la paraula) per les nines russes. Eixes que estan unes dintre de les altres. N’obrim una per a confirmar que altra, més menuda, apareixerà al seu interior.

Amb Irène aquesta sensació t’acompanya durant tota la lectura. El mateix autor diu al final que ha intentat fer un homenatge a la literatura, i es nota, perquè obrim Irène i ens apareix un clàssic, i un altre, i un altre… La trama és ben senzilla: el comandant parisí Camille Verhoeven s’enfronta a un assassí en sèrie que mata o ha matat reproduint escenes de novel·les policíaques, més o menys conegudes. Enmig, ha de fer malabarismes amb la seua situació laboral i personal, amb subalterns problemàtics o el poc de temps que pensa que li dedica a la seua dona embarassada.

Fins ací, l’argument principal. La idea m’ha semblat original, i sobretot com ha teixit les connexions entre tot plegat, encara que algunes d’elles eren en algun punt prou esperables. I això per a mi ha sigut un inconvenient, perquè diguem que l’apoteòsic final ha sigut una sorpresa, però no excessiva del tot. Un altre punt negre que li pose a la novel·la és que l’he trobada lenta, sobretot al principi. Potser hi ha contribuit l’excessiva repetició descriptiva (l’alçada de Camille, l’amor que sent per la seua dona, els gestos dels seus companys de treball), el que per a mi ha llevat intensitat a la recerca del boig assassí. Amb unes 100 pàgines menys em focalitzaria millor en les pistes i els elements més significatius i de ben segur l’haguera gaudit més.

Una gran pena, per altra banda, ha sigut la decisió de l’editorial de canviar el títol. Irène és la dona de Camille Verhoeven, la que personalitza les pors i les inseguretats del comandant; però en francés, el títol original, Travail soigné (que podríem traduir lliurement com “treball minuciós”) ens mostra l’essència de la novel·la, que és eixa cura pels detalls i la minuciositat de les anàlisis tant entre els assassinats com en els pensaments i accions del principal protagonista. Una vegada més, doncs, no hi estem d’acord amb eixa decisió.

Per resumir, una novel·la desigual, que va agafant ritme a mesura que arribem a l’últim quart de la trama, just el contrari del que per a mi va passar a À revoir là-haut (Ens veurem allà dalt), que em deixà un gust agredolç, perquè per al meu gust es començava a desunflar massa aviat. 

Si en aquella ocasió vos deixava amb El soldadet, de Manel, avui em sembla més adequat acomiadar-me amb el Rèquiem de Mozart, per eixe final on sembla que s’acaba el món. Mentre l’esperem, fins la propera lectura!

DD.AA. – Valentia, 1 ciudad, 36 autores y 23 historias

Teniu a mà alguna guia turística? Té igual, d’una ciutat o país qualsevol. Fem un repàs del que hi trobem: un bon plànol és el primer; després, una breu introducció històrica; com no, són essencials els monuments i edificis més emblemàtics, amb una descripció, i si en tenen, horaris d’apertura i preu de l’entrada; els hotels i els llocs on anar a menjar, amb un llistat dels plats típics, no poden faltar; a banda, si tenim ja la xarxa de metro i autobús, més algunes frases en l’idioma, ja podem donar la guia per una compra excel·lent. Però jo d’aquestos llibres sempre trobe a faltar el mateix: què hi ha de les persones que conformen eixa ciutat i que més enllà d’escultures i façanes, li donen el caràcter que té?

És una pregunta un poc metafísica, ho sé. Però com a visitant d’un país o d’una ciutat, de vegades el que he buscat és viure-la conforme els seus habitants la viuen, tindre una experiència per a desactivar el mode turista, en definitiva, en lloc d’una foto més a la memòria de la càmera. I és seguint aquest sentit que he llegit amb molt de gust Valentia, 1 ciudad, 36 autores y 23 historias: en resum, aquesta novel·la gràfica múltiple (¿?) és com una guia que m’ha ajudat a redescobrir València, amb històries i personatges que estan en el nostre imaginari, o llegir sobre microrelats quotidians que desconeixia. Altres, en canvi, provenen de la imaginació de cada autor, però que no ixen desenfocats en la gran fotografia que resulta en conjunt. Tot plegat ajuda a que mirem d’una altra manera els nostres monuments i places. 

I per tant què veiem? Una València contradictòria, tan cruel com humana, tan seriosa com divertida, tan culta com mesinfot, igual d’orgullosa del seu passat com reivindicativa en el seu present. De totes les facetes que ens han mostrat els autors, jo em quede amb les més hilarants i gamberres, com per exemple Mafiosi Falleri (Richard Vilbor i René Parra), o Fuera de ruta (Luis Ponce i Victor Santos), encara que és difícil deixar enrere altres de més tendres -La fuente del Turia, d’Ana Garía i María Lorenzo-, nostàlgiques -La paella, de Damián, Javier Hernández i Miguel Hernández-, i reflexives/reivindicatives -Ipama, de Santi Selvi i Baltasar Castillo; Sobre toros y tumbas, de Damián i Paco Zarco; Invisible, de Victor Pastor Giner i Rafa Fonteriz; Asterión, de Richard Vilbor i Ricar González; o Una pequeña historia, de Sergio Belda.

Deixe a part les que tenen un enfocament històric, on he vist un tractament desigual. Crida l’atenció que malgrat que la recopilació tinga un nom que remet al 138 a.E., no hi haja cap història que tinga lloc durant la República romana; menys una excepció, la majoria es desenvolupen a l’edat mitjana i alguna a finals de segle XIX o principis del XX. D’entre les primeres, que són les més abundants, he detectat algunes errades que podrien haver-se subsanat fàcilment. Per a això, recomane la lectura de Fer Harca: històries medievals valencianes, de Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache. 

Per exemple, a Peccadrius (Richard Vilbor i Adrián Bago), entre altres, el que més m’ha cridat l’atenció és que un personatge li diga a l’altre que a la pròxima el convidarà a un arròs valencià, quan el conreu de l’arròs al segle XV no estava gens establert a la ciutat, a banda de que les dones es representen de la terreta, quan la gran majoria d’elles no eren valencianes; en el cas del Corso Montenegro, d’Eduardo García-Ontiveros Cerdeño i Manuel Benet, un error prou greu és el d’adjudicar per a la ciutat de València un port per a l’any 1270. Haurem d’esperar molts anys per a que el port de la capital del Túria fóra una realitat; en canvi, i perdoneu que siga tan directa, Lo Rat-Penat de Narciso Martín i Javier Bolado, m’ha semblat un despropòsit historiogràfic en si mateix, ja que es recull una terminologia arcaica i rància (a més d’incorrecta) que els professionals actuals intenten esmenar ja d’una vegada. Parlem de la noció de “reconquesta”. És curiós també que en el únic lloc on apareixen mencionats de passada els musulmans es faça en eixos termes, atorgant-los actituds malignes, i a més, plantejant que la presa de València (Balansiya) haguera requerit una lluita cos a cos, quan la ciutat es va rendir després de diversos mesos de setge. Aquestes connotacions, a més de ser cridaneres perquè veiem quina és la noció que tenen els no professionals de la història sobre el tema, són perilloses perquè difonen idees erròries i a banda, plenes de mirades subjectives. Ja ho vam comentar per a La mirada d’Al-Azraq, de Silvestre Vilaplana. A més, per a acabar-ho d’adobar, ens adonem al final del relat que realment és el relat d’un personatge (un historiador segur que no!) a uns xiquets, narrant una història falsa i cercant clarament el sensacionalisme. És precisament això el que cal evitar!

Una crítica que li faig, per posar-li un altre contra, és el poc ús del valencià, només emprat a algunes frases més comunes limitat en un parell de relats, o el nostre mundial Xe!, però castellanitzat (quin calfred!!). Si ho continuem escrivint així, qualsevol diria que estan dient el che argentí!

Així i tot, no vos quedeu amb aquestes últimes puntualitzacions, que val molt la pena passar més d’una estona entre les pàgines de Valentia! I més sabent que aquest projecte ha tirat avant gràcies a un grup de dibuixants novells. Tenim bona fusta a prop i no precisament per a fer una falla. 

Entre tanta València, falles, València, crítica, fusta i humor, m’ha vingut al cap aquesta cançoneta de Toni de l’Hostal. Així, aprofite l’ocasió per a desitjar-vos moltes i felices lectures per al nou any que d’ací a unes hores comença!

Harper Lee – Matar un rossinyol

Sí, ja ho sé. Em repetisc més que l’all. Viure a un poble és màgic. I la màgia de vegades arriba de situacions comunes, que mirades de prop, són magnífiques i escepcionals. La solidaritat, comprendre i mantindre la ingenuïtat infantil, saber el nom dels teus veïns, les seues contradiccions, els seus xicotets secrets o conéixer tots i cadascun dels racons i les ombres que suposen cada arbre, cada cantó no il·luminat per una farola.

Tot açò és Matar un rossinyol, i més. La novel·la m’ha encantat: més enllà de contar escenes que poden semblar costumbristes i anecdòtiques, el que l’autora, Harper Lee, fa és relatar-nos el dia a dia d’una xicoteta comunitat rural al sud dels Estats Units de meitat dels anys 30 des de múltiples prismes. Aquesta se’ns presenta complexa i rica, immersa en la corrent del moment, on encara hi ha un equilibri, això sí, cada vegada més fràgil, entre la tradició i el qüestionament de tabús i prejudicis cada vegada més absurdes. Aquestos ens posicionen com a individus, i fan que per una vegada, estar-se quet no servisca per a res.

El protagonista principal, el per a mi potser massa perfecte Atticus Finch, és el que encarna aquesta valentia i qüestionament, adelantat per als seus temps. Els altres dos actors principals són la narradora dels fets, una xiqueta de 6 o 7 anys, Scout Finch, i el seu germà, de 10 o 11, Jem. Els dos viuen en un estat de llibertat (la tieta Alexandra diria de salvatgisme), que els facilita la interacció amb el seu entorn i els veïns del carrer, tot des d’un punt de vista incisiu però sense maldat, demostrant que en ocasions els xiquets entenen més de la vida que els mateixos adults.

Amb el conflicte racial de fons, es posen sobre la taula altres temes, com la pobresa rural i les relacions de germanor i amistat, també les d’enemistat, així com l’alcoholisme, les relacions paterno-filials, les convencions de gènere de l’època, l’ús d’armes, però sobretot, crec que el tema en comú, el que impera per damunt de tots, és el de que no tot és el que pareix. Novel·la per a mi redona, on cada escena té el seu significat, i que explica a la perfecció el títol escollit. Perquè de ben segur que tots alguna vegada ens havíem preguntat això a sant de què venia. 

Per a acabar, dir-vos que hi ha una pel·lícula basada en el llibre protagonitzada per Gregory Peck. Com que supose que era impossible portar-ho tot a la gran pantalla, és una síntesi pense que ben encertada, encara que a mi m’ha agradat més el llibre, perquè desenvolupa més profundament els temes, a banda que el llibre té un toc de misteri que li falta a la versió filmada. Però bé, no està gens malament per a passar un dissabte per la nit amb una manteta. 

I ara sí amb el cant de la ingenuïtat infantil per excel·lència i el seu final, Boomerang, de Manel, m’acomiade fins el proper post!

Marta Rivera de la Cruz – La boda de Kate

La setmana que ve ens n’anem de boda. I per anar posant-me en situació vaig buscar algun llibre que s’adscribira al tema. Sabia que no m’anava a topetar amb una gran novel·la, ni molt menys era la meua intenció, i crec que amb aquest esperit, gens crític i un poc festiu, he trobat el que anava buscant.

La boda de Kate parla d’una dona de 70 anys, Kate Salomon, que acaba casant-se amb l’amor de la seua vida. La figura d’aquest personatge és el centre des d’on sorgeixen la resta de secundaris (d’entre els quals es troba alguna mena de versió de Las Chicas de Oro), encara que amb la trama, la mateixa Kate acaba desdibuixant-se i fins i tot passa a segon pla. Crec que com ha passat en altres casos, com per exemple a Primavera encesa, malgrat que el títol ens diga el contrari, l’argument va sobre una altra cosa. Comprenc que mantindre una novel·la només a base dels preparatius previs i el dia B podria ser complicat i fins i tot avorrit (només certes persones troben la tria de colors de tapets de taula realment interessant): però d’ahí a deixar al marge la boda per la història vertaderament interessant, almenys si vols estar amb sintonia amb el títol, crec que hi ha un pas. El que se’ns vol contar realment és la misteriosa vida del tio de Kate, Albert Salomon i un amic d’ell de la localitat imàginaria de Ribanova (Galícia), amb el qual manté durant cert temps una relació epistolar. Aquesta part és la que més m’ha atret i la que m’ha pogut paréixer més original. 

A pesar de que la novel·la haja complit la missió per la qual la vaig començar a llegir (entreteniment i posada en ambient) hi ha algun aspecte que no ha deixat de cridar-me l’atenció: en primer lloc, que després de descobrir qui és Albert Salomon i el frau que envolta un escriptor americà real, famosíssim, de la dècada dels 40, no hi haja al text, almenys a la meua versió d’ebook, cap referència que els fets narrats són imaginaris, desvinculant així aquest autor amb la narració de Marta Rivera de la Cruz. Podria haver sigut una deferència de l’editorial. En segon lloc, és un aspecte indirecte que m’ha preocupat. M’explique. No coneixia l’autora, no havia llegit mai cap cosa d’ella, però la vikipèdia m’ha donat alguna pista: si investigueu un poc, podreu suposar que no compartisc en absolut la seua ideologia pel que respecta a les llengües i el seu ús. La mateixa autora solta en boca d’un personatge (investigador americà) unes paraules que expliquen la seua posició sobre el tema: “- Ojalá no hubiese tantos idiomas en el mundo. Lo digo en serio - Golpeó de nuevo las tapas azules -. Aquí hay algo que puede ser esencial para mi trabajo, y resulta que no puedo enterarme de qué es”. Una pena que una dona tan jove tinga aquesta mentalitat tan pobra i d’altra època sobre la riquesa cultural (les llengües són cultura), i que damunt pose en boca d’un investigador aquestes paraules, posant de manifest la seua ignorància sobre la realitat dels investigadors, que parlem algun que altre idioma més a banda del matern i el de l’imperi, i que tant ens ha permés comunicar-nos sense problemes amb els nostres col·legues de professió i llegir i absorbir informació i coneixement sobrepassant les fronteres (les mentals són les més difícils de derribar, és veritat).

A banda d’aquesta molèstia personal, he de dir que la novel·la és digna i amable, amb un final abrupte i en algun cas sorprenent, potser un poc massa sobreexplicada, però aprova per als nostres objectius. I ara sí, que ens n’anem! Tenim moltes coses que preparar encara! Fins aviat!

Christopher Moore – El ángel más tonto del mundo

Sospite que aquest va a ser un dels posts més curts dels que porte fets per ara a aquest bloc, i és que el llibre no dóna molt més de si. Era la primera cosa que llegia d’aquest autor: sempre m’havien cridat l’atenció les seues cobertes a les llibreries, i feia que tinguera moltes ganes de fer-ne un tast. Després d’açò, conforme van dir els nostres amics gallecs després de certa tragèdia marítima a les seues costes, nunca mais.

Començant pel títol, que no pot ser més portador d’equívocs, l’argument és pueril, i la manera d’escriure’l, simplista. Darrere d’aquest àngel, que només ix en comptades ocasions, al final el que realment se’ns vol contar és una apotesi zombie a una xicoteta localitat californiana, Pine Cove, just la nit de Nadal. Al final trobarem unes quantes pàgines més que funcionen com un apèndix fora de lloc, i a mode de “un any després”.

Si sou amants de l’absurd elevat a l’enèsima potència, de llibres que no vos aporten més que expressions malsonants, i teniu ganes de desperdiciar una bonica vesprada de diumenge, aquest és el vostre llibre. Per als que no encaixeu en aquesta descripció, millor dedicar el temps a coses més productives.

Elisabetta Flumeri i Gabriella Giacometti – El amor es un bocado de nata

De vegades llegir ressenyes de llibres per Internet pot ser bo, sobretot en els casos en els què t’esperes caos i una sensació enorme d’haver perdut el temps. Les prediccions que havia llegit sobre aquesta novel·leta, o almenys amb les que m’havia quedat, eren del més terrible. Però aixì i tot, qual kamikaze japonés, vaig decidir armar-me de valor i paciència i enfrontar-me a la seua coberta (encantadora) i veure què s’amagava darrere de tot.

Al final ha resultat ser un relat romàntic, que no ha estat tan malament per al que és. Efectivament, no és literatura, però fa la seua funció de fer passar una estona agradable, amb una lectura molt plana i senzilla, que se segueix bé, i que malgrat que no enganxe per ser molt predictible, no acaba de molestar el fet d’haver de seguir endavant per finiquitar-la. És més, vaig a afegir que m’he endut una grata sorpresa, perquè he vist elements que estan molt ben desenvolupats.

Per exemple, una de les millors coses que té el llibre és la plasmació dels sentiments, i fins i tot la descripció del caràcter dels personatges a través del menjar, els processos d’elaboració i els instruments de cuina. De veres que estan ben encertats. Com no, el nom d’algunes de les mascotes que té la protagonista, Margherita, no podrien fer referència a altra cosa que no fóra la cuina (Asparagio i Ratatouille, és a dir, espàrrec i una mena de pisto). Com que a més, és una novel·la romàntica, les autores aprofiten l’eterna aproximació, si no relació, entre el desig sexual i el desig de menjar, que es produeix entre la mateixa Margherita i el xic del llibre, Nicola, relació que ja es posa de manifest al treball de Paladear con el cerebro, de Francisco Javier Cudeiro Mazaira, o si m’apureu, amb El caníbal, d’Isabel-Clara Simó.

No són les úniques metareferències, en aquest cas casuals, que he trobat al llarg de les seues pàgines. D’altres, en canvi, són més que buscades i inserides a la novel·la: per exemple, la música italiana, o les pel·lícules de Sliding Doors o Allò que el vent s’endugué, o Como agua para chocolate, de Laura Esquivel, de la que les autores fan una referència clara. També he vist reminiscències d’Under the tuscan sun (tots hem pensat en ella), o fins i tot Come, reza, ama, on les dues protagonistes es refugien al país de la bota, a poder ser en un poblet perdut (no per al segon, que va a Roma) per ofegar les seues penes entre l’onejant daurat del seu paisatge.

Això sí, el que m’ha semblat el més cantat, potser perquè no solc llegir massa novel·les d’aquest tipus i és la primera que m’ha vingut al cap, ha sigut la semblança del personatge de Nicola amb el famós Christian Grey. Sí, el de les 50 ombres, i això que només m’he llegit el primer de la trilogia. Però eixa descripció, el seu caràcter tan fred, que oculta un xiquet traumatitzat en el seu interior, un home més que atractiu, ric, sense pietat, perfecte, i que utilitza les dones, amb certa sensibilitat artística, perdoneu, però és un calc del personatge sorgit de la ment d’E. L. James.

Però no han sigut tot roselles el que han acompanyat els paisatges de la Maremma Grossetana (que conec un poc… Cosa, quins bons records i quins bons amics!). També ens hem trobat algun que altre card que ens ha punxat la mà, com per exemple la resolució màgica i quasi infantil dels problemes greus dels personatges (la ludopatia del pare, que al final posa la solució al conflicte) o la relació entre Nicola i Margherita, que es transforma repentinament de la repulsió a l’atracció física (i amor) sense haver-ho desenvolupat massa a l’argument. Un altre aspecte que m’ha cridat molt l’atenció és el recurs fàcil que han tingut les autores a emprar la violència física, ja que en tres ocasions que jo haja contat algun dels personatges es planteja donar una bufetada a la persona amb la que està parlant. Aquestes coses són moralment reprovables i s’ha de tenir molta, molta cura, perquè poden ferir sensibilitats i induir a certes actituds, malgrat semblar gracioses i ingènues. Sempre es comença per alguna cosa innocent. La conclusió fàcil de tot, que fa veritat el dit de amb diners, torrons, m’ha semblat poc treballada. Sense comptar amb aquell “no podía mentirla” que se’ls ha colat cap al final, i que no m’ha passat en absolut desapercebuda. Quin horror! I un altre xicotet detall: què se’n fa, de l’amic i soci de Nicola? Semblava que era un personatge que anava a donar-li un poc de pebre a la novel·la, però de sobte, es volatilitza i desapareix sense deixar rastre.

No voldria anar-me’n sense fer una xicoteta referència al títol. Crec que si haguera de definir aquesta novel·la, diria que és purament toscana. I com a tal, el títol original en italià, L’amore è un bacio di dama, és més que encertat perquè recull la temàtica central de la novel·la, la cuina i l’amor, i la gastronomia d’eixa preciosa regió d’Itàlia, ja que els baci di dama és un dolç típic, que es mencionen al llibre. De tota manera, no em sembla del tot destrellatat el canvi de títol, perquè ací no s’haguera acabat de copsar el sentit primigeni. Així que per una vegada, podem dir que atinat.

Deixeu-me que en aquest punt pose fi el meu post (ja massa extens, ho sé). Vaig a pegar-li una ullada a les receptes de Margherita, que venen al final del llibre, delicioses totes, que fan que siga millor que hages acabat de pegar un mos quan reprens la lectura. I ja sabeu… a la pròxima que esteu fent cua al supermercat, potser hi haja algú mirant-vos la cistella de la compra (jo ho faig). Som el que mengem, i ho demostra Margherita amb aquesta frase que li dirigeix al seu cap, abans de conéixer-lo millor: ¿Qué se puede esperar de alguien que se alimenta de congelados? ¡Usted también es un congelado! Per si de cas, jo tinc el congelador ben buit. Fins la propera lectura!

Francesc Miralles i Care Santos – El mejor lugar del mundo es aquí mismo

La part frívola de mi va voler llegir aquest llibre pel títol i per la preciosa coberta. Realment no sabia què m’anava a trobar, volia que fóra sorpresa, encara el que sí que m’esperava era que el relat estiguera dirigit per una tassa de xocolate, o moltes. El xocolate calent és sinònim de comfort, tranquil·litat, d’estona agradable. I era això el que necessitava.

Efectivament, ha resultat una agradable sorpresa. El que menys podia esperar és que el llibre fóra un compendi de relat màgico-metafísic, amb pinzellades de psicologia i autoajuda. Açò reconec que pot asustar, i jo seria la primera en tirar-me enrere si llegira aquestes quatre paraules juntes, però el conjunt no queda malament del tot. És… bonic. No es fa pesat ni moralitzant del tot, perquè les idees resten en equilibri.

I d’idees, hi ha unes quantes. De primeres, he vist algunes que em sonaven i altres que directament es mencionen: els autors beuen de Haruki Murakami i la Crónica del pájaro que da cuerda al mundo, El Petit Príncep (Antoine de Saint-Exupéry), Las Nueve Revelaciones (James Redfield), La inutilidad del sufrimiento (Mª Jesús Álava Reyes) i El Secreto (Rhonda Byrne). Hi ha frases, relats, experiències o pensaments tretes directament, i segurament d’altres que jo desconeixeré. 

També la música juga un paper importantíssim al llarg del viatge iniciàtic d’Iris, amb la banda sonora dels Beatles (The End), Leonard Cohen (I’m your man), Feist (Secret Heart), els Rolling Stones (As tears goes by) i una banda que deu ser amiga dels autors, Hotel Guru. Les notes d’aquestes melodies acompanyen Iris per un recorregut per si mateixa: fa poc més de tres mesos que els seus pares han mort en un accident de trànsit, es troba sola a la casa familiar, té una feina que no li agrada, es veu amb 36 anys i sense algú a qui estimar, només el passat i els seus records. Podem dir que Iris se sent fent equilibris enmig d’una corda fluixa. Però just en el moment en el què tot podia canviar, ho fa, però precisament no de la manera que ella anava a provocar.

La casualitat l’encamina a un bar, amb el mateix nom que el títol del llibre, on coneixerà una sèrie de personatges que l’aniran guiant a l’autoconeixement i a la resolució dels seus conflictes interns. Les etapes, separades per un dia de diferència cadascuna, estan simbolitzades per les sis taules del bar: la primera, la taula dels pensaments, que en si no són ni bons ni roïns, i a més, són totalment controlables; la segona, la taula del passat, la taula de les coses que t’han fet feliç i que no deuries d’haver oblidat; la tercera, la taula que ens demostra que fins i tot en els moments més crus, s’amaga la bellesa; la quarta, la taula del perdó, sobretot a nosaltres mateixos; la cinquena, la taula de la senzillesa, del despreniment d’allò més superflu, exemplificat amb els haikus; i per últim, la sisena, la taula dels acomiadaments.

No vaig a contar molt més de la trama, perquè ja ho he fet més que en altres ocasions. Només alguns apunts per remarcar: com no, una de les coses que més m’ha agradat i ha complert en les meues expectatives era la presència del xocolate calent en els moments en els què Isis es troba amb Luca, un dels seus xamans per a la recerca de la felicitat; però a més, Olivier suposa el contrapunt per a la protagonista, i ho fa amb el menjar japonés, que sabeu que adore, i també el que suposa beure té (verd) per a la cultura nipona. També m’ha agradat l’ambient màgic que ha envoltat tot el relacionat amb el bar, amb la figura del Mag al capdavant, i el missatge positiu que trasmet. Els contres: el refregit i la repetició d’idees dels llibres que vos he dit més amunt, i la falta de credibilitat que em donen tant el personatge d’Olivier i el fet de que en sis dies Iris siga capaç de trobar la clau per superar la seua depressió.

Però bé, està bé per al que és. No s’espereu una gran novel·la i una alta literatura. Només una lectura de diumenge o per a un dia especialment trist, quan no teniu ningú amb qui parlar i necessiteu un extra per a remuntar.

Leonardo Sciascia – Una història senzilla

Com ja hem vist en alguns posts, hi ha títols de llibres que maregen o altres que no tenen res a veure amb el contingut del llibre. Normalment sol ser efecte de les traduccions de les editorials, amb un objectiu que no és altre que el comercial. En el cas que ens ocupa hui, el títol no pot estar més encertat (Una storia semplice en l’italià original), però l’autor ens fa un guiny, ens fa còmplices de l’ironia, ja des del principi. És una història breu, de 66 pàgines, però que de simple no té res. O sí que ho és, segons el punt de vista de qui ho mire. Però anem per parts.

En primer lloc, crida l’atenció que aquesta novel·la es va publicar per desig exprés del seu autor, quan ell ja haguera mort: l’editorial va complir aquesta última voluntat i la va treure al carrer el dia següent. Potser Leonardo Sciascia intuïa que la trama no anava a fer-li massa gràcia a molta gent. Perquè amb les 66 pàgines que té és capaç de contar una història de la màfia siciliana, les seues activitats il·legítimes (drogues, tràfic d’obres d’art, violació de domicili, implicació activa de treballadors públics), abús d’autoritat, el calat a nivell de tots els poders fàctics que pot tindre la màfia, els mètodes poc ortodoxos per silenciar a la gent, el tall entre camp i ciutat, i la influència del primer sobre el segon, el clientelisme a altes esferes, la competència entre la policia i els carabinieri, el sentiment d’inferioritat que pot tindre una persona sense estudis, i la corrupció i l’inutilitat d’aquell que té un paper que diu que sí que els té, el silenci i les poques ganes de calfar-se el cap en pro d’una justícia més justa. Tot això, repetisc, amb menys de 70 pàgines (a lletra gran). Altres, per a contar menys, n’utilitzen deu vegades més. Quin balafiament de paper!

La novel·la, crec que no cal dir-ho, m’ha agradat moltíssim. I pel que sembla, tant aquesta com altres de l’autor, són essencials per comprendre el que està passant encara hui a aquella illa del Mediterrani, no massa remota (si Ryanair ja arriba allí…). Molt bona lectura per a un dia de pasqua, o per a qualsevol altre, que et deixa amb un gust amarg al rerefons, que fa que comprengues per què no hi ha justícia (ni ací, ni pràcticament enlloc). A banda, l’autor, considerat com un dels grans de la literatura italiana, del qual ja tinc algun llibre a punt per a llegir en breu, i que és realment un desconegut per les nostres terres. 

No volia anar-me’n sense comentar dues coses: la primera, referent a un punt del llibre, i mai millor dit. És la frase que escriu l’assassinat abans de morir, “Ho trovato” i un “.”. He trobat. Per a mi és la millor metàfora que descriu el llibre en si: qui troba en eixa societat, no n’ix indemne. Se li afig un punt. És tan simple com això. O tan complex. No cal escriure res més, i qui l’haja llegit, ho entendrà. La segona: hi ha pel·lícula. Val molt la pena, és pràcticament calcada al llibre en diàlegs, i transmet el mateix ambient claustrofòbic i de violència continguda. Si voleu passar dues estones de 10, no teniu més que invertir una hora en la lectura del llibre o una hora i quart amb la cinta. No se’n penedireu!

Étienne Davodeau – Los ignorantes

Vaig a la biblioteca a recollir aquesta novel·la (gràfica), trobada per pura casualitat però que des del primer moment deduisc que és més que afortunada. Arribe a casa amb el volum, de quasi 300 pàgines i de gran grandària. L’obric per fullejar-lo, fer-me una idea de l’estil del dibuix, de l’ambient que em vaig a trobar… i cau un paper doblat per la meitat. És una partitura. Malgrat el títol en ciríl·lic, aconseguisc averiguar (no sense un poc d’ajuda) que es tracta del Rondo en A Menor, de Mozart.

No sé si aquesta melodia tindrà alguna relació o no amb el contingut de la novel·la. En tot cas, decidisc ajornar-ho per a més tard, ja ho comprovaré quan comence a llegir-la. Alguna cosa m’ha dit que és millor que m’espere a estar tranquil·la, quan la jungla del dia haja arribat, quasi, a la seua fi.

No anava desencaminada. Los ignorantes. En un primer moment, el títol em semblà una elecció infeliç. En la cultura valenciana, quan es diu que u és ignorant s’agafa per la pitjor acepció, quasi, o sense el quasi, com un insult. Així i tot, cal parar-se a pensar en què significa realment ser un ignorant: pel poc que recorde de les meues classes de llatí (i potser clave la pota) gnoscere vol dir conéixer, mentre que la i nega l’afirmació posterior. Per tant, qui és ignorant és aquell que no sap alguna cosa. I ara em pregunte jo: què té de mal, no saber? Així que, pensant-ho millor, aquest títol no està mal del tot, no? Tots som ignorants en moltes coses, i no passa res. Ja ho deia Albert Einstein, tots som molt ignorants, el que passa és que no tots ignorem les mateixes coses. Té la seua guasa que un personatge com aquest ens amolle aquesta màxima. En fi. D’aquesta manera, en aquesta novel·la (gràfica) ens trobem a dos personatges que són una eminència en el seu camp, però que per altre costat, són uns complets igorants en altres. Eixos són Étienne, l’autor del volum, dibuixant, i Richard Leroy, un viticultor de Montbenault (Anjou, França) prou particular i amb molt d’èxit.

L’idea parteix d’una col·laboració. Si es vol, d’una complementació. De fet, el subtítol és Relato de una iniciación cruzada. Durant un any, Richard i Étienne descobreixen que els seus respectius àmbits tenen més en comú del que a priori pot semblar. 

I ho dic ja perquè no m’aguante més: l’obra en si és una pura delícia. Acompanyar aquestos dos artistes pels camins que deixen les seues vinyes i els seus traços ha significat per a mi la desconnexió total a peu de coixí, quan estava a punt d’anar-me’n a dormir. És una obra vibrant, però també relaxant i reflexiva, rica en matissos, de diàlegs espumosos i traç senzill, però definitori. Jo, que sóc una ignorant també, em sent molt atreta per aquestos dos universos pels que els dos personatges ens passegen. Étienne se sent fascinat pels colors dels camps, per les seues línies horitzontals, eternes, i verticals. Richard acaba per caure a les xarxes de la imatge relatada, de les històries en blanc i negre, o a color, que Étienne li presta o li regala. No falten referències a la genial Watchmen o Maus, per exemple; no ens oblidem de tastar les diferents variants de raïm (merlot, cabernet sauvignon). Toquem la terra, aprenem de roques i de textures. Ens fan un curs introductori a la biodinàmica, a la història de les vinyes, a la utilitat del sofre per a la fermentació del raïm; visitem impremptes, comparem colors, anem a convencions, coneguem els autors de primera mà. També estan com a contrapunt els subtils tocs d’humor que hi ha dispersos al llarg de les pàgines. Al final, ens acabem d’un glop el llibre, abans del que pensàvem (o del que ens haguera agradat). Ens deixa un bon sabor de boca, lleugerament astringent, però agradable. Volem més.

Mozart també s’acaba. L’he posat desenes de vegades mentre passava les planes. Feia un bon maridatge, en definitiva, amb Étienne i Richard, i això que de música a penes se’n parla. Ni tansols citen aquesta obra, per tant, no sé d’on ha eixit la partitura. Com a senyal d’agraïment, la torne dins del volum. El proper que l’agafe prestat de la biblioteca, sabrà que se’n farà d’ella. Jo, almenys, li he donat un bon ús i espere que els altres també ho facen. I me’n vaig no sense recordar una altra frase d’un altre científic eminent, Isaac Newton: el que sabem, és una gota d’aigua; el que ignorem, l’oceà. I sabeu què? Per a mi, l’ignorància no és mala, el mal és no voler bucejar. Llegiu Los ignorantes, feu el favor. I després, si voleu, veniu ací i m’ho conteu.

Benjamin Black – El secreto de Christine

Ja feia un temps que no queia res de novel·la negra en les meues mans, crec que des de Fred Vargas. Sempre està bé tornar-ne. Les atmosferes enigmàtiques m’agraden, i crec que en part les trobava en falta. A més, la cosa prometia perquè m’havien parlat realment bé, d’aquesta. Això sempre és un perill, perquè potser al final no arribe a les teues expectatives, i és exactament el que m’ha passat.

La novel·la està molt ben escrita: l’estructura és perfecta, amb l’administració de tensió convenientment dosificada. A més, em sembla que pràcticament totes les trames s’han tancat, deixant un final sense massa interpretacions, però això no evita que acabes amb  el cap ple de necessitar noves aclaracions, el que t’obliga obrir el llibre per la primera pàgina per acabar de comprendre el conjunt. I és que a mi al principi em costà clavar-me en l’argument, perquè no entenia massa bé què tenien a veure eixes històries entre si. Massa inconnexe tot, tant pel que fa a l’espai, com al temps (reconec que va ser una confusió particular). Al cap i a la fi, l’aventura del llibre estava en descobrir quin era el fil, molt subtil, que ho unia tot. I tant, que es queda tot ben cosit! I més enllà d’això, el gust que se’t queda, malgrat veure que s’ha fet justícia, és de desassossec, de mal de panxa, de saber que sempre hi haurà algú controlant el que fas. Crec que és tot per culpa de, o a causa del protagonista, Quirke. La seua personalitat va canviant a mesura que va rebent més i més informació, la va interioritzant tant que acaba sent més taciturn que el que es mostra a l’inici.

Els contres, realment no sé on trobar-los. Potser el problema és que m’ha sabut a poc. O potser m’ha resultat pobre el fet de que la trama laboral estiguera íntimament lligada a la personal, ja que així pot semblar a priori que l’enigma es desxifre d’una manera més ràpida. Sí, definitivament ha sigut això: no m’esperava que el que en un principi semblava un cas deslligat al protagonista, servira com a excusa per contar-nos els draps bruts de la seua família. Altra cosa que no he vist massa ben treballada ha sigut el recurs a les mateixes imatges, com per exemple la neu i la manera de caure, i les ales en concret, de corb. Crec que ací l’autor ha patinat un poc, abusant d’elles, i fent-les esperables.

Queda en l’aire una qüestió que m’ha vingut al cap: per què serà que els autors de novel·la negra o policíaca tendeixen a presentar-nos als seus detectius de manera seriada? Sempre protagonitzen més d’un misteri: ho veiem des de Sherlock Holmes fins els Tres Evangelistes o Adamsberg, passant per Poirot o Miss Marple, o fins i tot, a una escala més local, amb la Rosa Vermell de Josep Lluís Seguí!

En fi, que és una novel·la que es llig fàcilment, i resulta interessant i recomanable per al qui desitge conéixer un autor més enllà els clàssics de la incògnita. Sé que aquest és el que enceta una saga d’uns quants més d’aquest patòleg amb ganes de resoldre casos on hi ha més ombres que llum, així que potser, algun dia, seguiré amb ell. Potser en estiu, encara que la tardor o l’hivern em semblen més apropiades per a aquest tipus de lectures, no penseu?

PD: Una nota sobre el títol (sí, altra cosa que m’agrada desventrar). Sé que l’original es diu Christine Falls. Com sol passar, les traduccions no solen ser massa certeres i estan més subjectes a estratègies comercials. En aquest cas, el doble sentit en anglés és molt millor que El secreto de Christine, amb eixe matís de fall, caure, derrota, o fins i tot, cascada. Un món que s’ensorra, les pendents que estan sempre ahí, a l’aguait. Un títol més suggerent, on va a parar.

Haruki Murakami – After Dark

Podria passar-me més hores de les que ja porte llegint opinions sobre After Dark. M’encanta recopilar dades i impressions de gent que no conec ni que coneixeré mai, i veure com som de diferents o quantes ànimes hi ha com jo, que han pensat el mateix en el precís moment, o han sentit el mateix torrent de sensacions que han travessat el meu cervell i el meu cos. Ho faig sempre, però hui li he dedicat més atenció, perquè After Dark és una novel·la màgica i especial. Llevat d’alguns casos, crec que som multitud els qui opinem que aquesta és una xicoteta joia.

No sé què t’atrapa primer, si el disseny de coberta, si el títol, o ja les meravelloses frases i situacions que es donen al llarg del seu argument. En principi, res fora de lloc, ni una trama excessivament enrevessada. Tres personatges principals, amb una munió de satèl·lits no menys importants, tres escenaris bàsics, sense menysprear-ne la resta, i poc més. Però aleshores què passa? Doncs el temps. Ni més ni menys. El gran senyor que té el poder de posar les coses on corresponen. Però si a aquest li sumem l’efecte reparador de la nit, la mescla pot ser surrealista. Perquè de surrealisme hi ha molt, a aquestes escasses pàgines.

Ja vaig massa accelerada: anem a començar pel títol. Com ja déiem per a Tokio Blues (jo continue preferint Norwegian Wood), l’elecció del de l’original venia per una cançó dels Beatles. Amb After Dark, es recull part del nom d’una fantàstica melodia de jazz de Curtis Fuller, que jo no coneixia, anomenada Five Spot After Dark. Si comptem amb un mínim bagatge amb aquest autor, aquest recurs no ens sorprén en absolut, perquè tal i com s’encarrega ell de recordar-nos-ho a les dues publicacions, és un gran expert en música i cine occidental. Però la seua occidentalització no es queda ací, ja que hi ha un matís que a mi no se m’ha passat desapercebut, i és que si hem llegit el llibre de Marvin Harris, Bueno para comer, descobrim la fòbia del món oriental a la llet i als derivats en general. A algú no li ha cridat l’atenció el recurs als lactis que ha utilitzat Murakami en aquesta novel·la?

A mesura que ens anem endinsant en el moll de l’os, comprovem de primera mà que les històries irreals, difoses, borroses, que ens recorden a un somni, van guanyant terreny. Sobretot les que afecten l’Eri, la Bella Dorment de Tòkio, atrapada en un descans aparentment tranquil, però que realment viu un malson que ens atabala i ens deixa sense alè. Però ella no és l’única. Després està la seua germana, Mari, que viu una de les nits més atípiques de la seua vida. I no perquè un conegut llunyà, Takahashi, li dóna les claus per investigar una part del seu subconscient, enterrat i silenciat de fa temps. Potser les culpables siguen les treballadores del love hotel on acudeix per ajudar una prostituta xinesa feta xixines per un client que sembla del més normal, però que en el fons és un pare de família sense escrúpols.

Llegir After Dark és com mirar La nit estrelada de Van Gogh. O rememorar el món oníric fet imatge a la novel·la gràfica de The Sandman, de Neil Gaiman. En totes elles se’ns queda la sensació de que les millors idees ens vénen al cap per la nit: la ment humana està més creativa, més receptiva als esdeveniments rars i més desperta per a les situacions més inversemblants. Jo mateixa confesse que les notes que vaig esbossar per escriure aquest post les vaig prendre anit mateix. Perquè sembla que la nit siga un temps de frontera, un lloc entre ací i allí, entre la consciència i l’inconsciència. Amb açò juga constantment Murakami, amb eixos tons grisos, amb eixes mitges realitats.

És un llibre que m’ha deixat amb molt bon sabor de boca. Esperava uns personatges perduts en un atzucac personal ilocalitzable. De fet, sí que tenen una situació vital difícil; malgrat això, saben trobar l'eixida a la seua desesper, i per això el final té un toc d’esperança, d’optimisme, de que a pesar de que vegem la nit molt negra, sempre hi ha una llum, de neó o no, que ens dóna l’espurna que pot encendre les ganes per solucionar els nostres assumptes més turbis.

Mo Yan – La república del vino

Si navegues pel web buscant opinions sobre La república del vino és molt fàcil que en trobes més bé poques, ja que la majoria s’amaguen darrere de resums més o menys encertats sobre la seua trama. No és un llibre fàcil de localitzar, ni tampoc fàcil de llegir. En el meu cas, uns dos mesos, això sí, amb dues lectures entremig. Però crec que em costa més explicar de què va i quin és el suc que li he tret. Des de la primera pàgina fins l’última, Mo Yan ens porta de la mà, o dels peus, o dels cabells a un món surreal i totalment boig, un món que pertany a una part imaginària d’una Xina del s.XX, la Terra dels Vins i dels Licors.

És habitual allà on he trobat alguna informació general comparar la seua prosa, i sobretot la d’aquesta novel·la, amb el gran Gabriel García Márquez, però el que molts no diuen, o almenys jo no ho recorde així, les obres de l’autor colombià no són tan malignes, crues o descarnades com les del xinés. I tant que el creador de Macondo ens relata històries tremendes, però pense que Mo Yan el supera pel que a peripècies macabres es refereix.

El lirisme que vaig trobar a Las baladas del ajo ací no existeix com a tal: el llenguatge pren una forma distinta per a adaptar-se a històries que es troben en dos plànols aparentment diferents, el real i l’imaginari, però que al final es mesclen; històries sobre nans intel·ligents i malèvols, camioneres tot-terrenys i malparlades, un investigador policial un poc esperpèntic i incompetent, un líder del partit regional que pot beure el que li tiren sense immutar-se, un doctorand en vins i licors amb aires d’escriptor, un Mo Yan desdoblat i autoridiculitzat i una sogra amb gran sex-appeal, excel·lent cuinera, i artífex d’un dels fils del llibre: que es cuinen i es mengen nens d’edat tendra en determinats àpats de l’alta esfera política.

El menjar amb els seus principals ingredients (no rebutgen, a banda dels xiquets, la carn d’ase), la beguda i els llocs on es produeix, la literatura entrecreuada amb el gènere epistolar es confonen en aquesta epopeia de malson amb escenes de banquet pintades de roig que toquen l’embriaguesa; aquestes recorden vagament una escena de la pel·lícula de Bruce Lee Karate a muerte en Bangkok, on l’amo de l’empresa pretén emportar-se al treballador al seu terreny a través d’abundant alcohol, dones estupendes i lleugeres de roba i sobretot, amb un menjar suculent, en el cas de Mo Yan èticament prohibit. Però clar: com sempre, només uns pocs es poden botar la llei i de pas degustar viandes exquisides sense cap càrrec de consciència.

No voldria deixar de mencionar que tornem a trobar un canvi de títol, ja que, malgrat la dificultat que va tindre Mo Yan a l’hora de publicar aquest viatge als inferns de Ding Gou’er, l’original es diu El país dels licors, que, com sempre, em sembla més apropiat perquè no només es parla de vi, sinó que també fa menció al licor del mono i molts altres que sóc totalment incapaç de recordar.

No sé si amb aquest post aconseguiré que algú vullga llegir aquest llibre. A més, no és que es puga recomanar a tots. Llegir Mo Yan és amarg, és realista, és viure en un estat de borratxera, és fer anàlisi del que està passant a casa teua. Així, no és d’extranyar que afirme que passar els ulls per les seues lletres valga molt la pena. El següent: Sorgo rojo, del que es fan múltiples referències a La república del vino. No vaig a parar de llegir aquest autor, una vegada t’enganxa, ja no pots escapar.