Clarice Lispector – Cerca del corazón salvaje

Contigo en la distancia, de Carla Guelfenbein, em va fer entrar el cuquet sobre l’autora protagonista del post de hui, Clarice Lispector, una escriptora famosíssima i molt lloada, d’orige ucranià, però de nacionalitat brasilenya. Havia gent que es dedicava a fer tesis doctorals entorn la seua figura i la seua obra! Devia ser quelcom important, per tant. Des d’aleshores, doncs, com ja he dit, em vaig interessar pels seus llibres i en vaig seleccionar un parell per a començar. Així, vaig esperar el moment adequat per a fer-li un tast. Cerca del corazón salvaje, per la seua temàtica i per la seua extensió, em semblava el més adequat per a encetar el mes d’agost.

Però, una vegada ja finalitzat, no puc més que confirmar que va ser un error. L’argument és senzill: la vida de Juana després de la mort de son pare quan encara és una xiqueta, la seua joventut a un internat, el seu matrimoni fallit amb Octavio i la recerca constant d’ella mateixa. El que pot semblar una biografia més o menys clara, més o menys linial, a mi m’ha costat d’entrar des del principi fins el final. De fet, crec que no he arribat mai a comprendre Juana i les seues actituds, una dona introspectiva fins a l’extrem, i fins a cert punt, passiva davant la seua vida, sobretot pel que fa a la seua relació amb l’infidel Octavio. El problema rau, segons la meua opinió, en el que és al mateix temps la fortalesa de la novel·la: el llenguatge. Pense que per a l’autora, quan va composar aquesta obra quan tenia 17 anys (sí, has llegit bé), el major interés estava en utilitzar moltes frases precioses, molts sinònims, moltes metàfores i expressions colpidores, que en el meu cas, no han fet més que despistar-me del fil i no entendre res del que estava contant. Almenys, eixa ha sigut la sensació en bona part de la trama. Tant és així, que quan acabes de llegir un fragment, un capítol, la novel·la sencera, és com si estigueres assistint al món oníric de Juana o de la mateixa Lispector.

Com ja he dit, i encara que puga semblar contradictori, l’ús del llenguatge és un dels forts del llibre, però no és l’únic. Crida l’atenció com en aquesta edat i en aquest moment (finals dels anys 30), l’autora tenia tan clar el paper de la dona al si de la societat i del matrimoni, i com el major deute que pot contraure és amb ella mateixa i els seus pensaments. De tota manera, no he pogut evitar tindre el sentiment constant de que volia acabar la seua lectura, que ja havia tingut prou de Juana, i que mai millor dit, volia passar pàgina i encetar el nou que tenia a la tauleta de nit. M’ha costat quasi un mes acabar-lo, i això que tenia 188 pàgines. Frustrant, i més si les expectatives eren de que anava a ser com menjar un gelat.

Em dóna un poc de pena, però crec que per ara no vaig a repetir amb aquesta autora. Potser no era el meu moment, no comptava amb la paciència, la tranquil·litat o la pau mental per a gaudir de les seues imatges i símbols brillants. Ja vos faré saber si en un futur em torne a llançar a la piscina. Fins la propera lectura!

Han Kang – La vegetariana

Quan l’insulsa i insípida Yeonghye decideix deixar de menjar carn, un torrent de reaccions es desperten al seu entorn, i no precisament comprensives o pacífiques. Això és el que pot passar quan una dona decideix dir “fins ací” i prendre control del seu cos i de la seua vida, un control que mai ha sigut tal, i ja de pas, una vida que mai ha sigut plenament viscuda. He dit que és el que pot passar, i el que efectivament passa, en un cercle tan violent, paternalista i opressiu com el de la protagonista. Yeonghye és el que menja. 

Amb aquest tret de sortida, l’autora de Corea del Sud ja em tenia mig guanyada.

Després d’una existència asfixiant, amb maltractaments paterns des de la seua tendra infantesa, silenci per part del seu entorn familiar, i després, un marit que l’ignora i que la força quan li ve en gana (no és l’única), per fi Yeonghye pren les regnes del seu cos. La voluntat de no menjar carn primer, no menjar res, després, es converteix en si mateix en un acte rebel, que somou la consciència de la seua germana, i lluny d’això, violenta i plena de ràbia son pare i el marit. Aquestos no la comprenen ni tenen intenció de fer-ho. Simplement, volen continuar exercint el seu poder sobre ella: menja els plats que sempre hem menjat a casa, prepara’m la roba com sempre me l’has preparada, acompanya’m a la porta quan isca de casa per a anar a la feina, estigues ben disposada quan arribe al llit amb la roba pudenta d’alcohol.

Yeonghye diu que no. Que això ja s’ha acabat. Bé, per ser exactes, ni tansols ho diu, perquè l’autora procura que els actes de la protagonista parlen per si mateixos, i de fet, només escoltem Yeonghye des del llunyà ressò dels seus somnis. Ella no conta molt més, ja que llegim les veus del seu perplex i insensible marit, del seu transtornat cunyat i la seua pusil·lànime germana. L’única, per cert, que intenta comprendre el sentit de la deriva de la no-vida de Yeonghye. Però ja és massa tard per a salvar-la. 

Però un moment… Cal salvar Yeonghye? Si ho pensem un instant, segurament descobrim que no, perquè, finalment, Yeonghye ha aconseguit ser lliure, soltar-se de la brutal societat on li ha tocat viure, passar els seus dies d’una manera plàcida i coherent amb si mateixa i les seues idees. Perquè si alguna cosa queda clara és que Yeonghye ha decidit no menjar carn no per un fet cultural o per consciència ecològica, diem-ne, sinó per fer front de manera pacífica i passiva a la violència, una violència que l’aturmenta amb imatges vives i records feréstecs per les nits. El seu recurs a la no agressió arriba fins a tal punt al principi ja de la novel·la, tota una declaració d’intencions, amb el fet de no portar sostenidors, perquè la protagonista gaudeix amb els pits solts, l’única part del cos humà que no és capaç de fer mal, i no li importa mostrar-los. Com a lectors, podríem contestar-li, dient que transtorna la ment del seu fervorós cunyat. Això, i una taca de naixement a una part concreta de la seua anatomia, i que serveix per a donar regnes a un dels capítols més rars, poètics i plàstics, però a la vegada bonics i detestables que he llegit últimament, tot per l’apropiació del cos de Yeonghye que fa el cunyat, artista audiovisual, i qui haja llegit la novel·la ho comprendrà. 

Aquesta curta història és una delícia pel seu estil depurat, que es pot llegir d'una sentada, però que val la pena degustar-la pausadament. Les frases i les imatges són especialment líriques en l’última part, on la natura es mostra descarnada i les conseqüències del que fa Yeonghye culminen en el seu extrem. No arribem a sentir pena per ella; no del tot, almenys. En el fons, sabem que és fortament conscient i feliç. No deixareu de tindre sentiments oposats perquè les accions que se’ns narren es troben al límit, però al cap i a la fi, no són més que les repercussions, exagerades, del que pot suposar una vida plena de violència sobre un cos i una ànima sensibles i aparentment insípides; però violència tant física com subterrània. De fet, en aquest sentit m’ha recordat molt a Mejillones para cenar, un altre xicotet tresor que cal llegir per les subtils violències que amaga, des del minut u de la seua trama.

Meravellós descobriment, meravellosa fotografia, meravellosos sentiments contraposats i meravellosos els debats i les llagues que rasquen la pell. Feu-se amb ella, no ho dubteu.

Juan José Millás – El orden alfabético

No hi ha res com trobar el llibre adequat en el moment adequat. En el cas que hui ens ocupa, per desgràcia, no puc dir que haja sigut així, i això que a mesura que anava avançant, sabia que en altra ocasió l’haguera disfrutat i no hauria desitjat quaranta vegades que s’acabara.

El orden alfabético és la història de Julio, un xiquet primer, un adult després, que viu atrapat en el seu propi malson d’ortografia i gramàtica. En si, he copsat que en definitiva, el que l’autor volia era fer un assaig sobre un present immediat, de ciència ficció si volem (o de lletres-ficció?), sobre el que passaria si de sobte desaparegueren els llibres de la nostra vida i fins i tot algunes lletres. Malgrat haver-me trobat amb una premissa suggeridora i interessant a més no poder, no he pogut trobar la poesia i el paral·lelisme amb les imatges que Julio ens detallava, en eixe món intestinal, humit i simiesc, oníric i sense sentit. És a dir: m’ha paregut molt desequilibrada metafòricament parlant la situació d’escenes i pensaments molt bonics i encertats sobre el món dels llibre, front a altres, més oscurs i críptics, poc creïbles, al meu parer (per exemple, fins a quin punt la mancança de paraules o de lletres, afecta al canvi físic de l’Homo sapiens sapiens actual?).

La segona part de la novel·la no he sabut massa bé com afrontar-la. En un primer moment, com les conseqüències d’una obsessió (una infermetat?), un cercle que es retroalimentava. No he trobat massa sentit a la nova vida de Julio, estancada, excessivament repetitiva, ara ja sí un adult que no ha sigut capaç d’aprendre dels errors familiars, una vida real encara més oscura que la que es plantejava a la primera meitat de la novel·la, però per a mi, amb un menor sentit poètic, amb una atmosfera de malson continu.

El final, en canvi, m’ha semblat coherent amb la història, i fins i tot bonic. Però, no ha sigut capaç de llevar-me el mal sabor de boca que he tingut durant tot el temps que li he dedicat. Potser, com ja he dit més amunt, no era el moment.

Vicent Borràs – Primavera encesa

Tota acció té una reacció. Aquest axioma tan simple de Newton se’ns acopla a la realitat valenciana si no a la perfecció, almenys d’una manera aproximada. Sembla ser que les mesures que estan prenent en els últims anys els “nostres” polítics estan fent que a poc a poc (massa, però no anem a queixar-nos per això) la societat s’espavile. I això no només té ressò a les converses dels bars o als taxis, sinó que es veu en el món de l’art. L’art i les Humanitats en general es veuen necessàries, més que mai, en aquestos anys en els què prima el materialisme, el guany i la satisfacció immediata. La societat ha de parar-se un instant, o bé, almenys una part d’ella (sempre la mateixa) i preguntar-se en què se li està obligant a convertir-se, qui és i d’on ve, per a saber on vol arribar.

En aquest marc pose l’èxit del Botifarra (excel·lent documental el que han emitit fa poc per Internet i no per la nostra tele), o els Obrint Pas i Orxata Sound System, i altres cantautors valencians com Pau Alabajos o Andreu Valor, per citar-ne només uns poquíssims. I en literatura (em limitaré a aquestos dos camps només per a no eixir-me’n massa del tema de la novel·la de hui) estem vivint una regeneració editorial, o millor, un nou brot de xicotetes publicacions però que estan fent molt de soroll. I això està molt bé, i més si tenim en compte que estan fetes en la nostra llengua. Espere i desitge que siga el daurat inici d’una nova realitat, encara que jo sóc més bé escèptica. 

Opinions personals a banda, Primavera encesa és filla de tot el que estic dient. Últimament proliferen a les llibreries, que no als informatius, tota una sèrie de novel·les, relats, o com vuigueu dir-los, que tracten sobre el surreal dia a dia dels valencians. Vertigen, Lluitant contra l’oblit, Totes les cançons parlen de tu (les tres de la mateixa casa), o Col·lecció particular, entre altres que tenim en el punt de mira, i ara, aquesta, de Bromera, fan falta. I que davant del que està passant, que algú es decidisca a escriure sobre això i que a més, altre algú tinga el valor de fer que aquestes obres isquen a la llum, no pot ser res més que una boníssima senyal. I és que, de material de primera mà, en tenim per a parar un carro, nosaltres. Només cal obrir un diari qualsevol o passejar-se pels carrers de les nostres ciutats i els nostres pobles.

No tot van a ser flors. Que no vos enganyen. Primavera encesa porta a la confusió (pel títol, per la signficativa coberta, pel resum al mateix llibre, per les notícies que circulen pel web): si esteu esperant llegir una novel·la sobre el terror que es va viure al centre de València fa quasi tres anys, esteu equivocats. A mi m’han pillat. D’acord, es parla del Lluís Vives i d’algunes càrregues policials i manifestacions, però poc. I crec que és això el que li falla a la novel·la: es creen unes expectatives que no s’acaben d’acomplir. Si l’editorial m’haguera venut la història que es conta d’una altra manera, la decepció segurament haguera sigut menor. Bambolla immobiliària, racisme, EROs a mitjans de comunicació, atur, violència urbana, immigració i xenofòbia, retallades en educació, pobresa, destrucció del barri del Cabanyal. Al meu parer, massa temes damunt de la taula que fan que el fil principal que uneix a tots els protagonistes d’aquesta novel·la coral, que són els actes de febrer de 2012 a una València on el soroll de l’helipòcter solcant el cel era omnipresent, es difumine. Massa temes i molt complexos que efectivament configuren la nostra realitat, però que es passen tant de puntetes que no dóna temps a fer una reflexió o un retrat amb més matissos. De fet, cadascun d’ells es mereix una novel·la per si mateixa, si no la té ja.

Un aspecte confús i crec que emprat de manera desafortunada ha sigut el de la fonètica. Sí, el que llegiu: com és possible que al parlar sapiguem que estan utilitzant la “k” en lloc d’una “c” o la “ñ” en lloc de la “ny”? Doncs alguns dels personatges d’aquesta novel·la ho saben. Personatges, que a més, per al meu gust un han resultat un poc plans i amb evolucions massa ràpides, poc creïbles, potser com a conseqüència del que ja he dit més amunt: voler tractar massa temes sense tractar-ne cap en profunditat. 

Així i tot, remetent-me als primers paràgrafs que he escrit, em quede amb la part positiva: que continuen produint-se obres d’aquest caràcter i en valencià. Això mai serà una mala notícia, i de material, en tenim per als propers vint anys si volem, per desgràcia.

James Salter – La última noche

Error número 1: considerar-lo llibre de transició. Error número 2: acabar-lo quant abans millor, el nou de Murakami m’espera. Solució: llegir-lo una vegada i mitja, aquesta vegada sí, amb atenció i cura. 

Aquestos deu relats curts, que segurament són els millors companys per a passar una bona tarda freda de diumenge amb una manta i una tassa de té, mereixen tota evasió del món. Ens traslladem als anys 50, a uns Estats Units en blanc i negre, amb famílies que compleixen el somni americà, homes de negocis amb camisa planxada i americana, dones envoltades amb sedes; persones que en el seu temps lliure gaudeixen de la vida rient al sol, que tenen una família perfecta, una casa, un gos. Els vint-i-pocs anys i els veneçolans (o colombians, en el seu defecte) converteixen aquest equilibri en quelcom fràgil i fals. També l’enfermetat, l’alcohol i la poesia (o eren els poetes?).

El nombre de pàgines i l’extensió de cada relat enganya. Aparentment, les històries són frívoles (“pobre niña rica”), però van més enllà. Són complexes. Parlen del desengany i de l’apatia, dels sentiments i les persones perdudes. Dels somnis que tenim por de complir. Sobretot es nota amb l’ús de les estructures i del relat, a través del diàleg, que va fluctuant tot plegat entre l’àmbit privat dels records i el present. He llegit en algun bloc que el lector de Salter ha d’estar atent, ja que si es despista en la línia que no toca, no comprendrà el que ve a continuació. Això és el que em va passar a mi. Menys mal que ho he compensat, perquè en la primera mitja lectura que vaig fer, la sensació que tenia era prou roïn. 

Ara comprenc que l’encant de Salter està en els detalls, en el ball de temps i espais, que poden oscil·lar en un mateix paràgraf. En la manera de descriure els personatges, en les frases recurrents (les cames llargues i nues, el sol, els amants sud-americans, els colls llargs, els pits solts sota una brusa, el record de la felicitat perduda). I per què no, és un plus confirmar que ells, els agraciats per la vida, també tenen problemes. Això sí, a la seua manera.

Tsitsi Dangarembga – Condiciones nerviosas

Avís per a navegants: hi ha segona part del llibre. Ho dic perquè estupefacta pel final, totalment obert i on l’autora ens emplaça per a més avant, he estat buscant a les xarxes el motiu, més que res perquè semblava raríssim que un llibre puguera acabar així. Crec que el segon volum, on ens acaba de contar l’educació de la protagonista, Tambu, i la vida de la seua cosina Nyasha, sa mare i les seues dos ties, es diu Las cuatro mujeres que amé. No estic del tot segura, ja que he sigut incapaç de trobar un mínim resum.

Una vegada feta la advertència, ja puc dir que és un llibre que m’ha agradat molt. Ha sigut una lectura ràpida, lleugera, addictiva i malgrat les tristeses, molt fresca. Tambu, una de les filles d’una família camperola molt pobra de l’antiga Rodèsia (estem en els anys 60), ens relata el procés pel qual accedeix a una educació i a una transformació personal. De retruc, la xiqueta és testimoni de primera mà de tots els esdeveniments que viu el seu entorn personal, sobretot centrant-se amb les dones (negres), els conflictes amb els seus marits per qüestió de la divisió sexual del treball, i el que suposa estar escolaritzat, a grans trets. 

Podríem dir que és una novel·la de grans figures femenines. Mentre que el personatge masculí per excel·lència és Babamukuru, que és tractat com un déu, per la seua condició de cap de família però també de sustentador i del càrrec que ocupa (el director d’una missió propera, on va Tambu a estudiar), trobem tot un seguit de personatges femenins amb uns caràcters més que marcats, forts i valents (Nyasha i Lucia, dues genialitats), que defensen la tradició, sí, però amb una certa dignitat per a la dona, que ha d’ocupar un lloc a la societat, i que és necessari que siga escoltada i presa en consideració.

De rerefons, la supremacia blanca, la pobresa extrema, tradició versus modernitat, la pèrdua o la mescla d’identitats, el patriarcat absurde, la desnutrició o el cristianisme, són alguns dels temes que envolten la trama, tràgica en alguns punts, còmica en altres, i sempre regats amb els pensaments cada vegada menys infantils i ingenus de Tambu. La veu de la sensatesa sempre vindrà de la mà de dos personatges que m’han paregut tot un encert, tant Nyasha, la cosina, com Lucia, la tia, dues dones que són del tot menys pusil·lànimes, però que són de les més mal vistes per la família, pels seus comportaments masculins.

Tant Icaria com Intermon Oxfam són dues editorials molt arriscades a l’hora de posar a l’abast aquest títol, perquè no cal que ho diga, però el coneixement que tenim sobre literatura africana és més bé limitat (només alguns autors egipcis, i sempre homes, si m’apures), així que sense deixar de banda aquesta proesa, m’agradaria aportar dues crítiques que pense que podrien haver enriquit el text i la lectura. En primer lloc, al llibre li falten notes al peu de pàgina. Recorde per exemple els de Mo Yan, autor xinés guanyador del premi Nobel de literatura, que tenen a l’inici un capítol introductori amb un diccionari de termes i d’anotacions respecte als modes de vida i costums del país, molt útils per entendre alguns aspectes de rerefons que si no es coneix bé la cultura, queden despenjats per al lector forani. Pense que alguna cosa similar hauríen d’haver fet ací, o almenys, com ja he dit, haver traduit les paraules del shona (que no entenc per què unes estaven en cursiva i altres no). En segon lloc, més d’una vegada i més de dues he vist errors de tipografia (menjar-se lletres, afegir-ne d’altres), o fins i tot alguna falta accentuant algun “qué” que no tocava (p. 230). Aquestos detallets despisten un poc la lectura.

Però bé, al marge d’aquest últim detall, lectura recomanada per a aquells que vagen a la recerca de noms i escenaris diferents, sense massa ampul·lositats ni expressions pròpies de l'alta literatura, però amb problemàtiques, això sí, sempre comunes. 

Haruki Murakami – Crónica del pájaro que da cuerda al mundo

Sabeu què és un tangram? És un joc de lògica al qual li tinc certa estima. Mon pare en tenia un, i de menuts, quan volia passar una estoneta amb el meu germà i amb mi i deixar-nos desconcertats durant un moment, el treia i feia figures en un tres-i-no-res, només emprant aquelles set peces del puzzle xinés per antonomàsia.

Murakami fa exactament el mateix. Ell disposa d’una sèrie de punxegudes peces fixes, les mou, et desconcerta, però el resultat final no pot ser més impactant. Fins al punt de pensar: “Impossible”, però sí, ho tens ahí, ho veus i saps que és real. El mateix autor diu que aquesta és l’obra de la que està més satisfet, ja que considera que és la que millor acabada està. No m’extranya: no només per les seues abundants pàgines (crec que menys 1Q84, cap d’altra ha sigut tan voluminosa), sinó per la densitat del conjunt final.

Que jo recorde, crec que de les que almenys jo he tingut el plaer de llegir, en ninguna hi ha un pes tan important dels esdeveniments històrics (uns anys abans i després de la Segona Guerra Mundial) i en cap, Murakami, o els seus personatges, han viatjat a altres països propers on de manera concreta s’haja relatat el que el protagonista ha anat a fer allí (ací, ens hem traslladat a Mongòlia, Xina, Corea, i també al Mediterrani, a les illes de Malta i Creta). Bé, sí, a Los años de peregrinación del chico sin color, Tsukuru es queda un temps a Finlàndia, i para de contar.

A banda, l’abundant simbolisme que acompanya la recerca intrapersonal de Tooru: l’aigua i les seues corrents, els pous, el cant de l’ocell que no és vist mai per ningú, els bat de beisbol, la taca blava de la galta, sense oblidar el fet que ho desencadena tot: la desaparició del seu animal de companyia, el gat Noboru Wataya.

Indubtablement, altre fet que contribueix a que l’ambient de la novel·la vaja esdevenint més i més dens és la quantitat d’històries paral·leles a les del matrimoni, tant familiars (el cunyat Noboru Wataya, els problemes amb els pares de Kumiko), com les de veïns (May Kashara), amics (Ooshi Honda) i extranys nouvinguts: Malta i Creta Kanoo, Tokutaroo Mamiya, Nutmeg, Cinnamon o Ushikawa. I com no, altra marca de la casa, no saber on es trobava en molts paratges el límit entre la realitat i el somni, o fins i tot una segona dimensió.

Tot plegat, llegir Crónica del pájaro que da cuerda al mundo requereix una ment oberta i molt desperta, i això sí, haver llegir abans alguna cosa de l’autor, perquè copsar mínimament el seu significat no és tasca fàcil. Fins i tot a mi m’ha costat mantindre el ritme, i no sé si dir la cordura, en determinats moments.

En resum, sempre que llegim Murakami anem a trobar-nos amb: sexe, mort, violència extrema, personatge principal buit, secundaris intrigants, música, bogeria, son i somni. Altres peces que complementen el mosaic: els pianos i els intèrprets amb sis dits, els hotels, els telèfons, els gats, els trens i les piscines. I malgrat saber-ho d’abans d’obrir el llibre, estem expectants, amb els ulls ben oberts, per a veure com les combina el mestre Murakami i quin dibuix ens plasma. No sabem com ho ha fet, potser no entenem del tot el resultat final ni què està representant, però així i tot, ens agrada i ens sorprén, una vegada més.

Ja porte un full sense haver contat res de la novel·la. No sé si és un mèrit o no, però és que sabeu que tampoc solc fer ressenyes a l’ús. En aquest tipus de literatura, pense que el més important és centrar-se en les sensacions, a l’igual que en la història, i això és pel que he optat; resums en trobareu milers a la xarxa. El mateix per a la descripció dels personatges. Del que no estic tan segura és si en algun bloc vos faran un llistat de la música que sona, de la que parlen, que recorden els personatges dels l’univers de Murakami. No estaran totes les que són... però són totes les que estan. Amb elles vos deixe fins la següent lectura!

La gazza ladra - Abbado

Sands of Malta – Herb Alpert

Tara – Percy Faith Orchestra

Andy Williams – Hawaiian Wedding Song

Sergio Mendes

Ben Kaempfert

101 Strings

Canadian Sunset – Hugo Winterhalter

Billy Jean – Michael Jackson

Johnny Angel – Shelley Fabares

Sonata per a violí sol – Bach

Ebb Tide – Robert Maxwell

Eight Days a Week – Beatles

Serenata per a corda – Tchaikovsky

The prophet bird – Schumann

Do you know the way to San José – Burt Bacharach

Dream – Frank Sinatra

Little girl blue – Frank Sinatra

Quartet de Haydn

Bruce Springsteen

Solo de piano – Keith Jarrett

La flauta Màgica – Mozart

Béla Bartók

Francis Poulenc

Rossini (música sacra)

Vivaldi (concerts per a instruments de vent)

Ofrena Musical – Bach

Barry Manilow

Air Supply

(Un estudi) Liszt

Sonates – Mozart

Sonates – Haydn

Concerto Grosso – Händel

Haruki Murakami – Los años de peregrinación del chico sin color

Si m’hagueren donat aquest llibre sense títol i sense autor, per tal que el llegira i identificara l’escriptor, sense dubtar haguera dit: “Murakami”. Aquest cognom s’està convertint per a mi en un sinònim de vareta màgica, en un gurú de la literatura contemporània universal. Murakami és per a l’escriptura el que és David Lynch per al cine i la televisió, i si en algun lloc ho deixa més clar que mai, és a Los años de peregrinación del chico sin color.

Sense adonar-nos-en, i des de la primera pàgina, ens veiem abocats a la major síntesi de l’univers murakamià: la música, els personatges solitaris i trencats, el sexe i el son. Això és Murakami, per ara no podem demanar-li més, però és que tampoc volem. És la marca de la casa, i ens agrada, molt.

Un llibre de Murakami deuria d’anar acompanyat d’un CD amb la seua banda sonora. La música és essencial per comprendre si no al 100%, alguna cosa aproximada, de què va realment el que estàs llegint. La música que acompanya les reflexions i passejos de Tsukuru no podria ser millor que la de Le mal du pays, de Liszt. Com diu a un dels passatges, sembla una obra senzilla, però no ho és. Només un bon intèrpret, com possiblement la seua amiga Shiro, seria capaç d’atorgar-li ànima a aquesta composició. Si fóra tocada aporrejant les tecles blanques i negres del piano, la peça es quedaria en una mena de melodia insulsa, buida, una execució amb certa tècnica i prou. Açò és Los años de peregrinación del chico sin color, i només es pot entendre escoltant Liszt mentre es rellisquen els dits per les seues pàgines. Digueu-li sinestèsia.

Els colors (ai, com m’encanten aquestes coses) tenen un protagonisme quasi absolut. Per a començar, el nom de quatre dels protagonistes tenen referències a tonalitats cromàtiques (blanc, negre, roig, blau), més un secundari que parla d’un riu llunyà (gris i verd, respectivament). Els únics personatges amb certa connotació a la història, Tsukuru i Sara, no tenen res a veure amb aquest món. Tsukuru significa construir en japonés, i Sara és l’únic nom més occidental. Crida l’atenció aquest detall, perquè és la dona per la que Tsukuru intenta redimir-se.

He llegit poc de Murakami, tenint en compte que està en actiu des de l’any 1979 i que és relativament prolífic. Així i tot, he pogut detectar un poc de cada novel·la que ja coneixia d’ell en aquesta. Però possiblement, la que més se li parega és la de Norwegian Wood (Tokio Blues per a molts): de fet, podria tractar-se d’alguna versió millorada d’aquesta, com una segona part amb personatges i moments diferents. Malgrat les moltíssimes similituds (un “trio” amorós inversemblant, personatge principal que sembla anar nadant segons vaja la corrent, sexe, mort-suïcidi, tragèdia grega, per dir-ne només unes poques) la diferència bàsica i principal, i fa que se li done al llibre un altre to, és que aquest personatge principal, solitari i buit, és aterradorament conscient de la càrrega que arrossega i impulsat per un sentiment superior (l’amor) vol tirar endavant i superar el seu passat, solucionant finalment un enigma que el va marcar per sempre. Al final no saps mai si el que t’ocorre a la vida és per a un bé major... Potser siga el cas de Tsukuru.

Si la música és una metareferència en si mateixa, i en el cas de Murakami, d’una manera totalment explícita i mostrada sense vergonya, hi ha altres idees i paisatges que si tenim un cert vagatge ens recorden a altres manifestacions artístiques actuals. Jo no és que en tiga massa, però no volia abstindre’m de mencionar les que he identificat. Segur que em quede curta, i més si tenim en compte el biaix que suposa la distància cultural i geogràfica que em separen del japonés, però així i tot em mulle. Per una banda, ha sigut inevitable enrecordar-me de la poesia que emanava de les pàgines turquesa de l’exquisida novel·la gràfica Le goût du chlore, de Bastien Vives, amb la història que viu el protagonista a aquella concorreguda piscina francesa i els pensaments que se li emboliquen al cap. M’imaginava Tsukuru perseguint els peus de Haida d’aquella manera, veia aquells colors i el moviment de l’aigua.

Per altra banda, i el que per a mi ha sigut més evident, l’atmosfera lynchaniana pesava en els trams més oscurs de la trama: Shiro-Yuzu podria ser una versió innocent de la Laura Palmer que va viure fa 25 anys a Twin Peaks, posseïda per un Bob enigmàtic (Haida?), capaç això sí de les majors atrocitats mentre s’oculta als somnis i a l’oscuritat de les habitacions dels protagonistes.

No m’agraden els posts massa llargs, i aquest ja se n’està passant del límit. Només una última cosa: m’ha agradat molt la última de Murakami, però pense que en algun moment la narració ha perdut un poc de ritme, encara que no la màgia de la què parlàvem a l’inici. Crec que sobretot amb els llargs diàlegs, sobretot amb Sara i Eri. Així i tot, no deixa de ser Murakami, i per tant, a no ser que la pifiada siga molt gran, sempre és un plaer escoltar-lo i llegir-lo. Alguna suggerència sobre amb quin continuar? Mentre, em quede amb Liszt.

Haruki Murakami – After Dark

Podria passar-me més hores de les que ja porte llegint opinions sobre After Dark. M’encanta recopilar dades i impressions de gent que no conec ni que coneixeré mai, i veure com som de diferents o quantes ànimes hi ha com jo, que han pensat el mateix en el precís moment, o han sentit el mateix torrent de sensacions que han travessat el meu cervell i el meu cos. Ho faig sempre, però hui li he dedicat més atenció, perquè After Dark és una novel·la màgica i especial. Llevat d’alguns casos, crec que som multitud els qui opinem que aquesta és una xicoteta joia.

No sé què t’atrapa primer, si el disseny de coberta, si el títol, o ja les meravelloses frases i situacions que es donen al llarg del seu argument. En principi, res fora de lloc, ni una trama excessivament enrevessada. Tres personatges principals, amb una munió de satèl·lits no menys importants, tres escenaris bàsics, sense menysprear-ne la resta, i poc més. Però aleshores què passa? Doncs el temps. Ni més ni menys. El gran senyor que té el poder de posar les coses on corresponen. Però si a aquest li sumem l’efecte reparador de la nit, la mescla pot ser surrealista. Perquè de surrealisme hi ha molt, a aquestes escasses pàgines.

Ja vaig massa accelerada: anem a començar pel títol. Com ja déiem per a Tokio Blues (jo continue preferint Norwegian Wood), l’elecció del de l’original venia per una cançó dels Beatles. Amb After Dark, es recull part del nom d’una fantàstica melodia de jazz de Curtis Fuller, que jo no coneixia, anomenada Five Spot After Dark. Si comptem amb un mínim bagatge amb aquest autor, aquest recurs no ens sorprén en absolut, perquè tal i com s’encarrega ell de recordar-nos-ho a les dues publicacions, és un gran expert en música i cine occidental. Però la seua occidentalització no es queda ací, ja que hi ha un matís que a mi no se m’ha passat desapercebut, i és que si hem llegit el llibre de Marvin Harris, Bueno para comer, descobrim la fòbia del món oriental a la llet i als derivats en general. A algú no li ha cridat l’atenció el recurs als lactis que ha utilitzat Murakami en aquesta novel·la?

A mesura que ens anem endinsant en el moll de l’os, comprovem de primera mà que les històries irreals, difoses, borroses, que ens recorden a un somni, van guanyant terreny. Sobretot les que afecten l’Eri, la Bella Dorment de Tòkio, atrapada en un descans aparentment tranquil, però que realment viu un malson que ens atabala i ens deixa sense alè. Però ella no és l’única. Després està la seua germana, Mari, que viu una de les nits més atípiques de la seua vida. I no perquè un conegut llunyà, Takahashi, li dóna les claus per investigar una part del seu subconscient, enterrat i silenciat de fa temps. Potser les culpables siguen les treballadores del love hotel on acudeix per ajudar una prostituta xinesa feta xixines per un client que sembla del més normal, però que en el fons és un pare de família sense escrúpols.

Llegir After Dark és com mirar La nit estrelada de Van Gogh. O rememorar el món oníric fet imatge a la novel·la gràfica de The Sandman, de Neil Gaiman. En totes elles se’ns queda la sensació de que les millors idees ens vénen al cap per la nit: la ment humana està més creativa, més receptiva als esdeveniments rars i més desperta per a les situacions més inversemblants. Jo mateixa confesse que les notes que vaig esbossar per escriure aquest post les vaig prendre anit mateix. Perquè sembla que la nit siga un temps de frontera, un lloc entre ací i allí, entre la consciència i l’inconsciència. Amb açò juga constantment Murakami, amb eixos tons grisos, amb eixes mitges realitats.

És un llibre que m’ha deixat amb molt bon sabor de boca. Esperava uns personatges perduts en un atzucac personal ilocalitzable. De fet, sí que tenen una situació vital difícil; malgrat això, saben trobar l'eixida a la seua desesper, i per això el final té un toc d’esperança, d’optimisme, de que a pesar de que vegem la nit molt negra, sempre hi ha una llum, de neó o no, que ens dóna l’espurna que pot encendre les ganes per solucionar els nostres assumptes més turbis.