Gioconda Belli – La mujer habitada

Després de dos dies d’haver desfet les maletes, puc dir que el viatge a Faguas encara em dura. No busqueu el país a un mapa convencional. Millor feu-ho en un on també estiga Macondo. Per cert, les casualitats em porten a escriure hui aquest post, així que felicitats allà on estiga, Gabo!

Faguas és el país de Gioconda Belli, i crec que podria dir que molt al seu pesar. És un país de contrastos ferotges, on el ciment i les carreteres sense asfaltar intenten obrir-se pas entre la frondositat i exuberància vegetal. És un país habitat: homes i dones, amb diferents ideals i realitats. Uns, ben còmodes amb l’status quo, s’exhibeixen com paons en clubs socials; altres, amb els peus calçats a dures penes, veuen la seua situació com un carreró sense sortida, perquè escolta, la vida és així. A l’ombra, ni en un lloc ni en l’altre, sinó just enmig, es troba Lavinia: el cos el té en un lloc, la ment en l’altre. És una dona habitada. 

L’habiten projectes arquitectònics, l’habita Felipe Iturbe i la seua amiga Sara i els seus pares benestants, l’habiten dubtes, promeses i l’empenta per canviar el seu país. L’habiten els companys del Movimiento i els ulls espantats del fill del General; i també l’habita Itzá, la gota de roser, el suc de taronja que corre per la seua sang, una dona lluitadora com ella, guerrera com moltes en degueren d’haver enfrontant-se a les armes, nous bacteris i tàctiques brutes dels invasors imperialistes espanyols, allà pel 1500.

La mujer habitada és, definitivament, una novel·la de lluita per la llibertat i per la identitat fora dels rols culturals, plagat de miralls i els seus reflexos distorsionats, de duplicitats, de yin i yan. Pau i guerra, mascle i femella, riquesa i pobresa, resignació i acció, compromís i nihilisme. I tot ben regat amb reflexions entorn el masclisme i el lloc de la dona. Recordem: allà als anys 70, que és l’època entorn la qual se situa l’acció (basada en fets reals a la Nicaragua de Somoza, i fins i tot autobiogràfics, per tant ben documentats) va ser quan començaren a sonar les primeres veus contra el patriarcalisme imperant. I ara em permetreu que em pregunte si calen 40 anys més per a acabar contra certes estructures mentals que alguns tenen ben ancorades al cervell.

Tornant al comentari del llibre, el realisme màgic al qual acudeix l’autora no molesta, més bé al contrari: és d’agrair. La veu d’Itzá és un oasi enmig del desert, malgrat que el que conta en moltes ocasions és molt dur, però el seu estil és suau i dolç, quasi poètic. Del millor de la novel·la, sense cap dubte. 

Després del que vos acabe de contar, no cal que vos diga que vos recomane la seua lectura. Això sí, agafeu maletes per a un temps. Les necessitareu.

Hiromi Kawakami – Algo que brilla como el mar

No sóc de refiar-me’n massa de la mar. De vegades, la que sembla més en calma, és la que més corrents perilloses té que et porten cap endins, sobretot els dies de ponent. A més, poc es veu el que et queda baix dels peus a mesura que vas endinsant-te. Si sabérem quantes coses s’ha tragat aquesta mar un dia tranquil… Ja ni parlem de les vegades que està rebolicada, quan les crestes d’aigua s’alcen amb una corona d’escuma. Si tenim sort, podem arribar a veure algun peix al besllum solcant l’onada! Perquè sí, la mar brilla i ens atrau, però la mar pot amagar veritats terribles.

Això és el que els passa als protagonistes d’aquesta novel·la. Aparentment, són tots esplèndids, però a mesura que ens endinsem en la seua personalitat, es podem veure envoltats d’aigües turbulentes, que fins i tot ens poden asfixiar: un home que fuig de les relacions amb les dones i de les seues responsabilitats com a pare, una dona que fuig del seu dia a dia amb l’excusa de la feina i deixa l’educació del seu fill en mans de sa mare, una iaia forta que s’ha vist amb l’obligació de portar ella el pes de sa casa i de fer-li veure al nét que no li cal un pare, un professor apassionat de la poesia que amaga una doble vida, i uns adolescents que es busquen a si mateixos de les maneres més estrambòtiques. Així i tot, no tenim la sensació, mentre llegim, que els personatges s’ofeguen, sinó que han assumit la seua manera de ser i de tant en tant, ells mateixos o els altres se la qüestionen.

El relat de la Kawakami és fresc, amb els diàlegs tan vius com sempre, i amb uns personatges magnètics, on, com ens té acostumats, el més important ocorre als caps dels protagonistes. Realment l’acció és ben poca, per no dir quasi nul·la, però ens regala amb amb descripcions exquisides del menjar, les olors, o els rajos de llum que entren per la finestra. Així i tot, jo destacaria el metafòric viatge final de Hanada i Midori al santuari, unes hores angoixants però d’una bellesa narrativa quasi onírica, envoltats de bosc, pluja, nit i cèrvols. Però com he dit més amunt, el millor són les personalitats que semblen distants com del dia a la nit, però que al final es troben, i com les aparences poden arribar a allunyar-nos de les persones que realment són afins a nosaltres.

Definitivament aquesta novel·la és com la mar. O el mar. Altra vegada amb les dualitats. Vosaltres com li digueu?

PD: Si voleu veure més opinions de la resta de les novel·les publicades en castellà de l’autora, cliqueu ací. Tot i que no arriba al nivell d’aquesta, Algo que brilla como el mar també m’ha agradat prou.

Juan José Millás – El orden alfabético

No hi ha res com trobar el llibre adequat en el moment adequat. En el cas que hui ens ocupa, per desgràcia, no puc dir que haja sigut així, i això que a mesura que anava avançant, sabia que en altra ocasió l’haguera disfrutat i no hauria desitjat quaranta vegades que s’acabara.

El orden alfabético és la història de Julio, un xiquet primer, un adult després, que viu atrapat en el seu propi malson d’ortografia i gramàtica. En si, he copsat que en definitiva, el que l’autor volia era fer un assaig sobre un present immediat, de ciència ficció si volem (o de lletres-ficció?), sobre el que passaria si de sobte desaparegueren els llibres de la nostra vida i fins i tot algunes lletres. Malgrat haver-me trobat amb una premissa suggeridora i interessant a més no poder, no he pogut trobar la poesia i el paral·lelisme amb les imatges que Julio ens detallava, en eixe món intestinal, humit i simiesc, oníric i sense sentit. És a dir: m’ha paregut molt desequilibrada metafòricament parlant la situació d’escenes i pensaments molt bonics i encertats sobre el món dels llibre, front a altres, més oscurs i críptics, poc creïbles, al meu parer (per exemple, fins a quin punt la mancança de paraules o de lletres, afecta al canvi físic de l’Homo sapiens sapiens actual?).

La segona part de la novel·la no he sabut massa bé com afrontar-la. En un primer moment, com les conseqüències d’una obsessió (una infermetat?), un cercle que es retroalimentava. No he trobat massa sentit a la nova vida de Julio, estancada, excessivament repetitiva, ara ja sí un adult que no ha sigut capaç d’aprendre dels errors familiars, una vida real encara més oscura que la que es plantejava a la primera meitat de la novel·la, però per a mi, amb un menor sentit poètic, amb una atmosfera de malson continu.

El final, en canvi, m’ha semblat coherent amb la història, i fins i tot bonic. Però, no ha sigut capaç de llevar-me el mal sabor de boca que he tingut durant tot el temps que li he dedicat. Potser, com ja he dit més amunt, no era el moment.

Étienne Davodeau – Los ignorantes

Vaig a la biblioteca a recollir aquesta novel·la (gràfica), trobada per pura casualitat però que des del primer moment deduisc que és més que afortunada. Arribe a casa amb el volum, de quasi 300 pàgines i de gran grandària. L’obric per fullejar-lo, fer-me una idea de l’estil del dibuix, de l’ambient que em vaig a trobar… i cau un paper doblat per la meitat. És una partitura. Malgrat el títol en ciríl·lic, aconseguisc averiguar (no sense un poc d’ajuda) que es tracta del Rondo en A Menor, de Mozart.

No sé si aquesta melodia tindrà alguna relació o no amb el contingut de la novel·la. En tot cas, decidisc ajornar-ho per a més tard, ja ho comprovaré quan comence a llegir-la. Alguna cosa m’ha dit que és millor que m’espere a estar tranquil·la, quan la jungla del dia haja arribat, quasi, a la seua fi.

No anava desencaminada. Los ignorantes. En un primer moment, el títol em semblà una elecció infeliç. En la cultura valenciana, quan es diu que u és ignorant s’agafa per la pitjor acepció, quasi, o sense el quasi, com un insult. Així i tot, cal parar-se a pensar en què significa realment ser un ignorant: pel poc que recorde de les meues classes de llatí (i potser clave la pota) gnoscere vol dir conéixer, mentre que la i nega l’afirmació posterior. Per tant, qui és ignorant és aquell que no sap alguna cosa. I ara em pregunte jo: què té de mal, no saber? Així que, pensant-ho millor, aquest títol no està mal del tot, no? Tots som ignorants en moltes coses, i no passa res. Ja ho deia Albert Einstein, tots som molt ignorants, el que passa és que no tots ignorem les mateixes coses. Té la seua guasa que un personatge com aquest ens amolle aquesta màxima. En fi. D’aquesta manera, en aquesta novel·la (gràfica) ens trobem a dos personatges que són una eminència en el seu camp, però que per altre costat, són uns complets igorants en altres. Eixos són Étienne, l’autor del volum, dibuixant, i Richard Leroy, un viticultor de Montbenault (Anjou, França) prou particular i amb molt d’èxit.

L’idea parteix d’una col·laboració. Si es vol, d’una complementació. De fet, el subtítol és Relato de una iniciación cruzada. Durant un any, Richard i Étienne descobreixen que els seus respectius àmbits tenen més en comú del que a priori pot semblar. 

I ho dic ja perquè no m’aguante més: l’obra en si és una pura delícia. Acompanyar aquestos dos artistes pels camins que deixen les seues vinyes i els seus traços ha significat per a mi la desconnexió total a peu de coixí, quan estava a punt d’anar-me’n a dormir. És una obra vibrant, però també relaxant i reflexiva, rica en matissos, de diàlegs espumosos i traç senzill, però definitori. Jo, que sóc una ignorant també, em sent molt atreta per aquestos dos universos pels que els dos personatges ens passegen. Étienne se sent fascinat pels colors dels camps, per les seues línies horitzontals, eternes, i verticals. Richard acaba per caure a les xarxes de la imatge relatada, de les històries en blanc i negre, o a color, que Étienne li presta o li regala. No falten referències a la genial Watchmen o Maus, per exemple; no ens oblidem de tastar les diferents variants de raïm (merlot, cabernet sauvignon). Toquem la terra, aprenem de roques i de textures. Ens fan un curs introductori a la biodinàmica, a la història de les vinyes, a la utilitat del sofre per a la fermentació del raïm; visitem impremptes, comparem colors, anem a convencions, coneguem els autors de primera mà. També estan com a contrapunt els subtils tocs d’humor que hi ha dispersos al llarg de les pàgines. Al final, ens acabem d’un glop el llibre, abans del que pensàvem (o del que ens haguera agradat). Ens deixa un bon sabor de boca, lleugerament astringent, però agradable. Volem més.

Mozart també s’acaba. L’he posat desenes de vegades mentre passava les planes. Feia un bon maridatge, en definitiva, amb Étienne i Richard, i això que de música a penes se’n parla. Ni tansols citen aquesta obra, per tant, no sé d’on ha eixit la partitura. Com a senyal d’agraïment, la torne dins del volum. El proper que l’agafe prestat de la biblioteca, sabrà que se’n farà d’ella. Jo, almenys, li he donat un bon ús i espere que els altres també ho facen. I me’n vaig no sense recordar una altra frase d’un altre científic eminent, Isaac Newton: el que sabem, és una gota d’aigua; el que ignorem, l’oceà. I sabeu què? Per a mi, l’ignorància no és mala, el mal és no voler bucejar. Llegiu Los ignorantes, feu el favor. I després, si voleu, veniu ací i m’ho conteu.

Carles Miret – Belleses arbitràries

Arqueologia i literatura, dues passions que separades m’agraden i que malgrat l’inverseblant de la seua combinació, juntes resulten perfectes. I si l’activitat es dóna al costat de la mar una nit d’estiu, degustant unes tapes romanes, ja la vetllada pot ser redona. A banda de les més comuns visites guiades als jaciments arqueològics, en altres llocs hi ha tradició de fer concerts de tot tipus de música (com a Empúries, Girona) o de posar en escena obres de teatre i dansa (com a Sagunt). En canvi, els recitals poètics, si existeixen, no proliferen massa entre les activitats, on aquestos enclaus són escenaris d’excepció, amb un indubtable valor evocador.

Aquest cap de setmana passat he tingut l’ocasió d’assistir a una presentació molt especial a un lloc de luxe: el jaciment romà de l’Almadrava, als Poblets, al costat de Dènia. El motiu d’aquesta presentació era la lectura d’uns versos eixits de la ment de Carles Miret, guanyador del XXXII premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March, de Beniarjó, l’any 2012. Crec que puc dir que tots els assistents vam gaudir del parell d’hores que vam passar fent quelcom que no se sol fer un dissabte per la nit, on les  paraules que no rimen i l’arqueologia varen ser les protagonistes.

Belleses arbritràries és el títol d’aquest poemari dividit en dos parts. Tal i com es va dir a l’Almadrava, la visió del món de l’autor està plenament influenciada per la seua professió, l’arqueologia, ja que un dels grans temes que es tracten és el pas del temps; però no ens quedem ací, ja que és fàcil trobar pensaments relacionats amb els records, els somnis i l’adéu, també la importància de la paraula o els paisatges evocadors, també la mar, o la fragilitat dels cossos, de la pell. Emocionant i contingut és el record a les víctimes de guerres no tan llunyanes, que encara romanen sota terra. Llegir Miret és quedar-se amb la sensació de tenir pols als llavis, terra sota els peus i veure un lleuger centelleig del sol sobre un antic mirall de bronze.

Per a acomiadar-me del post de hui, deixe ací el primer poema que vaig descobrir sobre arqueologia, de José Hierro (Libro de las alucinaciones), ideal per a vesprades plujoses com aquesta. A disfrutar-la!

Estatua Mutilada

Mujer de un funcionario romano,

recorriste la tierra

-sombra suya- de Gades a Palmira.

Soles distintos te adoraron,

maduraron tu piel, fueron dejando

seco tu corazón.

Cómo sería tu cabeza, tu mano,

lo que fue carne tibia, vestidura del alma

y luego piedra silenciosa...

Ahora la mano ya no está en la piedra.

Y la cabeza fue limada, desfigurada y corroída

por el agua que la albergó durante siglos.

¿Cómo serías? Imagino que el escultor,

sumiso a los clientes, las rutinas,

los tópicos vigentes en la Roma de los Césares,

copió de ti la apariencia banal.

¿Serías verdaderamente

-no quedan rasgos que dejen comprobarlo-

matrona dura que mandaba sus hijos a la guerra,

que prefería muertos valerosos,

soledad y desolación,

antes que amor, calor y compañía de cobardes?

¿O tu rostro impasible

revelaría otra verdad?

Ahora no tienes ojos,

ni siquiera de piedra,

para que en ellos se refleje y cante el mar,

el mismo que rompía en tus ojos humanos

y te vestía de llamas azules.

(A la orilla del mar ocurriría aquel amor).

Un legionario, un soñador, un triste,

a la orilla del mar... Y le decías:

“Ráptame, llévame contigo, da a mi vida

sentido y esperanza, olvido y horizonte,

dale vida a mi vida”. (Él fingiría indiferencia

cuando subías con ofrendas al templo.

Y te abrazaba, enloquecía, te daba vida y muerte

cuando estaba con él a solas.)
El día que marchaste, dócil al lado de tu esposo,

a otro sol y otra tierra del Imperio,

lloró desconsolado el que era fuerza tuya.

Te hizo un collar de lágrimas.

(Esto debió de suceder en la Imperial Tarraco.)

Ahora no tienes ojos,

ni siquiera de piedra.

El mar y el tiempo los borraron.

(Dentro del mar se pudriría aquel amor.)

Sólo te queda la impasibilidad con que te imaginaron

para edificación y pasmo de los hombres.

Jamás podrá la piedra

albergar un soplo de vida.

Y entonces, dónde ha ido tanta vida,

dónde está tanta vida que la piedra no puede contener,

no puede imaginar y transmitir.

Tanta vida que fue la salvadora

del olvido y la nada, ¿habrá muerto contigo?
Cómo puede morir lo que fue vida.

Quién puede asesinar la vida.

Quién puede congelar en estatua una vida.

Qué hay en común entre este bulto

-pliegues rígidos y elegantes,

rostro esfumado, manos mutiladas-

y aquella estatua de ola tibia,

aquel pequeño sol poniente,

aquel viento de carne pálida,

aquella arena palpitante,

aquel prodigio de rumores:

lo que tú fuiste un día,

lo que eres para siempre en un punto del tiempo y del

espacio,

en el que escarbo inútilmente

con el afán de un perro hambriento.