Penelope Fitzgerald – La librería

La meua elecció de llegir dones durant una temporada m’està fent portar un viatge interessant. Del tot desigual, val a dir també. Amb el post de hui, ens translladem a un xicotet poble d’Anglaterra envoltat d’aiguamolls, al comtat de Suffolk, a la costa est de l’illa. El moment: finals dels anys 50-principis dels anys 60 del segle passat. Una època plena de canvis històrics, econòmics i socials, tots importants per entendre el món tal i com avui és.

I de sobte, en aquesta xicoteta comunitat on tots coneixen a tots, arriba una dona des de Londres buscant una segona oportunitat a la seua vida, i decideix muntar una llibreria a una casa encantada. Ni més ni menys. El còctel resulta explosiu, com vos podeu imaginar. La comunitat i els poders fàctics que la controlen comencen a posar-se nerviosos. Potser Florence era una dona avançada al seu temps. No tarden en alçar-se altres que, en canvi, la miren amb esperança. Però no ens anem a enganyar: tot açò, junt a les dificultats d’accés al poble per qualsevol via, fan que la tasca de l’intrèpida llibrera no resulte gens fàcil. Encara hem de sumar el rebombori que provoca la venda de la novel·la de la què tot el món parla en aquells moments, Lolita, o que per a ella treballe una xiqueta de 10 anys.

Aquesta galardonada novel·la, publicada als anys 70, podria ser actual. L’ambient que crea l’autora, igualment, és interessant, amb una omnipresència de l’aigua i de l’humetat qual la sèrie francesa de morts vivents, Les Revenants, amb Mogwai de banda sonora. També resulta xocant la particular relació amb el rapper o fantasma que viu a Old House, la llibreria en qüestió, i que no revele per a que cadascú traga les seues conclusions. Però sense dubte el que més m’ha agradat ha sigut veure com ha reaccionat cada persona del poble davant l’inauguració i posada en marxa de la tendeta. És com el que deia Truman Capote amb A sang freda, o David Lynch amb Twin Peaks, però d’una manera menys sagnant, si volem. El final, totalment inesperat i desconcertant, val a dir.

Recomane la seua lectura al gremi i als amants dels llibres, no vos durarà més d’una vesprada de diumenge. I ja seria magnífic si es passeu per ací i em conteu. Mentrestant, vos encomane al següent post. Felices lectures de rentrée!

Nota: He estat investigant i sembla ser que en octubre, és a dir, el mes vinent, Isabel Coixet estrena pel·lícula basada en aquest llibre. N'estarem pendents!

Truman Capote – Crucero de verano

D’ací poques setmanes farà un any que vos vaig parlar de La boda de Kate. De passada, i de manera conscient per la meua banda, mencionava que la història principal realment omitia els preparatius de la boda i se centrava entorn el frau d’una novel·la, que es deia que l’havia escrita un autor arxiconegut nord-americà, però que en realitat era propietat intel·lectual d’un antecessor de la protagonista. Doncs bé, ha arribat el moment de desvetlar el manuscrit de la discòrdia, més que res perquè des d’aquella lectura l’havia inclòs dintre del meu llistat de pendents. Efectivament: Crucero de verano, de Truman Capote, va ser l’obra elegida per Marta Rivera de la Cruz per tal que la seua cobrara un poc més de sentit. També vos vaig dir el que opinava de tot açò en el seu moment.

Però bé, no vull donar-li més importància que la que té, i és que vaig arribar al motiu del post de hui moguda per la curiositat. I més després de veure com es va descobrir el text (inèdit fins 2004) i les opinions creuades que hi ha al respecte. Recordem que és una opera prima de l’autor de A sang freda, i que per a més inri, no està acabada. El mateix autor volia fins i tot destruir-la. És cert, tal i com molts prediquen per la xarxa, que no és una obra perfecta, ni arriba a tindre la qualitat d’altres, ni el toc característic d’eixe Capote posterior, més incisiu i irònic. Però compartisc les paraules d’Alan U. Schwartz a l’epíleg, amic i advocat de l’autor, i és que és una obra el suficientment maüra com per a tindre-la en compte i mostrar una fase més, de les primeres, d’un Capote diferent.

I és que l’argument és senzill: el xoc de mentalitats entre una xica de l’alta societat ianqui (Grady) i un jove que pertany a una esfera inferior tant social com econòmica (Clyde). El xoc s’evidencia des del moment en el què decideixen començar una història d’amor, al marge de les respectives famílies, tenint com a resultat una relació més que tumultuosa. El que més m’ha agradat, personalment, no ha sigut aquesta història que es veia de lluny que anava a ser més que complicada, el que pot semblar poc original, sinó la manera que aquest jove Truman ha sigut capaç de transmetre l’ambient de somnolència propi dels mesos més calorosos de l’estiu: els dies on no hi ha res que fer, el calor de la migdiada, nits fresques de reunió amb amics, el predomini del color daurat o de la poca urgència a l’hora de dur a terme certs compromisos.

A mi no m’ha disgustat, i malgrat aquesta aura de falta de gravetat, m’ha semblat una obra fresca, que retrata l’alta societat nord-americana als anys 50. El final és un tant abrupte, però ja havíem dit que no estava acabada, veritat? És Truman Capote, li ho podem perdonar…

PD: Estiguem atents a la gran pantalla. Scarlett Johansson fa un temps que té en el cap fer la versió cinematogràfica d'aquesta novel·la. Segur que la veiem!