Edith Pearlman – Miel del desierto

Crec que vaig cometre un error a l’hora de triar aquest llibre després de fer tan poc de temps que havia llegit el recull de contes Demasiada felicidad, d’Alice Munro. Se semblen tant, i al mateix temps, són tan diferents sobretot en estil, que crec que cada vegada que m’endinsava en les seues pàgines, pensava en ell, comparant-lo. En aquest sentit, crec que el de la Munro supera en qualitat i en aprofondiment el de Miel del desierto.

M’ha sabut a poc. No he aconseguit entrar en quasi ninguna de les històries, ni comprendre el sentit de moltes elles, que acabaven quasi igual que començaven. ¿Què em volies contar, Edith Pearlman? ¿Quin era el teu objectiu, l’aprenentatge moral que s’extreia d’aquestos xicotets retalls de vida? En gran part, els relats o bé m’han avorrit o bé m’han deixat indiferent, amb ganes de que s’acabaren per a passar a una altra cosa. No he simpatitzat amb els habitants de Godolphin, Massachusetts, el que per cert sembla que la geografia era l’únic fil conductor. Sí, alguns dels relats comparteixen un hotel, o una tenda d’antiguitats, i fins i tot algun dels personatges, però ni així.

Per no enganyar a ningú, no tots els relats han mantingut tan baix el meu interés, el problema és que són pocs en relació al calidoscopi d’aquesta xicoteta localitat: una dona que treballa com a podòloga a un gabinet amb grans finestrals que donen al carrer, un xiquet que és capaç de distingir una gamma cromàtica major que la resta de mortals, com una mare aconsegueix tindre l’atenció del grup de xiquetes adolescents entre els quals es troba la seua filla amb un aparentment innocent joc amb un barret, com li canvia la vida a una insulsa treballadora d’un hotel quan s’apunta a una associació contra l’ablació, o la relació quasi estranya d’un matrimoni que freqüenta una cèntrica botiga d’antiguitats. Aquestos són els que potser més m’han aportat i els que han tingut alguna cosa que m’ha pertorbat. Volia ser justa, encara que no passe de la mera enumeració.

No obstant aquesta relació de menys de mitja dotzena de contes que sí que m’han enganxat, serà un llibre que oblidaré ràpidament, i que no quedarà entre els que més m’han agradat d’aquestos 12 últims mesos. D’ací uns dies sabrem quin balanç faré d’aquest any lector. Mentrestant, bones lectures!

Alice Munro – Demasiada felicidad

Ja feia molt de temps que els llibres d’Alice Munro em cridaven a les prestatgeries de la biblioteca, però mai em decidia per cap. Quan un autor és tan prolífic, és difícil saber per on començar per fer un tast de la seua essència. Després de veure aquest volum en algunes llistes, m’hi vaig decidir finalment pel relat, l’últim del llibre, que dóna nom a aquest recull d’històries, més que de contes. I és que em resultava del tot interessant conéixer la vida de Sofia Kovalevskaia, una matemàtica russa que va arribar a ser professora a la Universitat d’Estocolm allà pels finals del segle XIX. Tenia 41 anys acabats de complir quan va morir. 

Així que em vaig agenciar el meu exemplar disposada a empassar-me els relats que precedien Demasiada felicidad amb certa curiositat. La curiositat va donar pas al dolor i a l’estupefacció amb Dimensiones, el primer de tots. Va ser com un colp de puny a la boca de l’estòmac; no podia començar més fort amb un tema tan greu com el de la violència domèstica, sobretot quan les víctimes més afectades són els més menuts de la casa. Vaig haver de parar, sense saber massa bé si seria capaç d’afrontar la seua lectura si el nivell era aquest. Afortunadament per a mi, la resta de relats tenien un ambient diferent, uns més greus, altres amb un toc sarcàstic, oscil·lant en interés, però, això sí, amb el denominador comú de mirar els fets del passat des de l’òptica que et dóna el temps, amb protagonistes en alguns casos amb certa edat, però sempre, sempre, amb un fet puntual, terrible i horrorós, que ha marcat la seua vida. En aquest sentit, altre dels relats que em va devastar va ser Juego de niños. Què injusta i quina impotència et dóna presenciar la violència sobre els que menys es poden defendre. Podria destacar-ne d’altres, com El filo de Wenlock o Radicales libres, però crec que ja es podeu fer una idea.

Finalment arribem a Demasiada felicidad, el relat a trossos de la vida de Sofia Kovalevskaia, una dona que es va haver de fer lloc en el sempre masclista món universitari (si ara ho és, imagineu-se a la segona meitat del segle XIX). Després dels anteriors, on les emocions podien arribar a ser tan intenses i dins del que cap, coherents entre si, no arribes a comprendre què fa eixa història ahí. Crec que és la que menys quadra de totes. Potser perquè la manera en què està contada la vida de la Kovalevskaia s’ha convertit en un puzzle massa fragmentat, o potser l’ambientació decimonònica, no ho sé. O perquè ens quedem amb ganes de més, mentre que amb la resta, amb el nombre de pàgines que tenen tenim més que suficient per comprendre-ho tot, no li sobra o li falta cap pàgina, mentre que amb Demasiada felicidad no. En qualsevol dels casos, ha estat bé conéixer a una predecessora tan il·lustre i tan ignorada, i més en un camp tradicionalment masculí com és el de les matemàtiques.

Com podeu imaginar tinc, per tant, sentiments trobats amb la lectura de Munro. Els relats que m’han atrapat, m’han agradat molt, però altres m’han deixat un tant indiferent. No obstant això, pense seguir amb aquesta autora, perquè per ara l’aparte fins la propera amb la sensació de que només he passat per damunt del seu univers, sense aprofondir massa, i sé que hi ha més per descobrir.

Fins la propera lectura!

Cristina Fernández Cubas – La habitación de Nona

No em decidia massa en començar aquest recull de relats que tenia a l’e-book des de feia un temps, potser perquè tenia altres lectures pendents i aquesta no estava entre les prioritats. Però després de Leonora, el buit va ser gran, pel que tenia ganes d’una lectura més lleugera, de les anomenades "de transició", i el format de contes em semblava més que pertinent.

El cert és que aquestos sis relats són del tot menys lleugers: en poques pàgines, Cristina Fernández Cubas és capaç de concentrar i mantenir l’intriga fins el final. Els contes tenen el fil comú de l’horror en els fets més quotidians, i sobretot, de portes endins, el que no es manifesta al carrer. Tant en sentit literal com metafòric. Perquè de vegades l’horror es troba enganxat a nosaltres mateixos, ens acompanya allà on anem, i es posa de manifest en les situacions en teoria més banals: en el silenci, en el color d’una jaqueta d’algú que ens trobem pel carrer, en una reunió de germans, en uns bitllets deixats damunt d’un moble.

La habitación de Nona és el nom del primer dels relats: no és aquest el que més m’ha colpit. Passat uns dies des de que he acabat la seua lectura, el que més recorde i més m’incomoda, sense dubte, és Barbro, relat d’un terror psicològic subtil i que se’t clava amb les ungles afilades a la pell. No hi ha res de violent, cap acte embogit, ni el vessament d’una gota de sang, però la història d’una convivència asfixiant i el desenllaç fred i maquiavèlic m’ha glaçat fins l’últim dels cabells. En la resta, la violència o els actes reflexos poden ser més o menys evidents, ahí es troben. Per això Barbro m’ha semblat diferent a la resta que haja llegit. Molt similar a Mejillones para cenar, que ja vam comentar en el seu dia. Igualment, la resta de contes són per a no dormir, i el que dóna la il·lustració, Interno con figura (un quadre d’Adriano Cecioni de 1868) té l’efecte magnètic que sent l’autora, que es posa com a protagonista del relat, quan observa a la xiqueta pèl-roja que comenta el llenç als seus companys.

Ha sigut una lectura ràpida però densa, que et fa reflexionar sobre els nostres actes quotidians i les seues possibles repercusions i implicacions, amb una mescla justa i gens incòmoda d’una fantasia que et deixarà els pèls de punta quan acabe. Sense saber massa bé per què.

Isak Dinesen – El festín de Babette

Karen Blixen. Dit així segur, però segur, que a qui més i a qui menys li sona el nom. I si ara dic Memorias de África? No val a pensar en Robert Redford (que tampoc està mal!). En la pel·li, Karen Blixen és la protagonista femenina, que investigant per a aquest post, he averiguat que és l’autora d’una novel·la autobiogràfica que després es va portar, a quina bona hora, a la gran pantalla. Karen Blixen va escriure diversos relats i novel·les amb alguns pseudònims, entre ells, el d’Isak Dinesen. 

Poc es pot dir d’aquest conte que no s’haja dit ja. L’argument, també fet magistralment cine, està més que analitzat i reanalitzat. Dues castes i formoses germanes viuen al si d’una xicoteta comunitat noruega, amb l’austeritat que la seua religió els demana. S’alimenten a base de sopa i bacallà assecat, i les relacions amistoses que tenen (ni parlar-ne de les amoroses), es desenvolupen entorn el Germans i Germanes, fidels com elles. La seua tranquil·litat es veu transbalsada la nit en què Babette, demanant ajuda, truca a la porta. Era amiga d’una antiga coneixença francesa d’una de les germanes. Grossa i silenciosa, i antiga comunera de París, s’adapta a la vida i costums d’aquest grup nòrdic, passant a formar part del servei de les germanes, cuinant per a elles. El dia que Babette rep una alta suma de diners decideix convidar els Germans i les Germanes, junt les seues ames, a un sopar francés. Tot és ostentós i triat amb mil·limètrica visió: des de la il·luminació del menjador, als vins, la sopa amb ingredient especial, fins el postre. El resultat és totalment inesperat per als comensals.

Aquest simple argument es desenvolupa al llarg de massa poques pàgines per al meu gust. La lectura és ràpida i senzilla, sense detalls superflus o frases grandiloqüents, igual d’austers que la vida de les dues boniques germanes. El tema, com el menjar defineix i transforma les persones, està més que tractat en mil i una novel·les, però en aquest relat es posa més de manifest que mai. La descripció dels personatges, amb quatre pinzellades per a cadascun, no requereix molt més. 

Per si no s’ha notat, he gaudit molt de la companyia de Babette i d’aquest gèlid ambient, que al final acaba mutant al caliu d’uns bons vins. Una novel·leta o conte, en fi, que pot desmuntar la frase que diuen alguns, que no lligen perquè no tenen temps. Si no llegiu és perquè no voleu.

Fins la propera lectura!

Hiromi Kawakami – Abandonarse a la pasión: ocho relatos de amor y desamor

Ja feia temps que no llegia cap autor japonés, i el cert és que ho trobava a faltar. D’entre les opcions que tenia, aquesta de Kawakami va ser la que més em va atraure, perquè El senyor Nakano i les dones i El cielo es azul, la tierra blanca em van encantar, pel que pensava seguir l’estela que vaig encetar ja fa quasi tres anys (Uf! Com passa el temps!). Però, i molt al meu pesar, no puc dir el mateix d’aquest recull de relats curts, que m’han deixat un gust agre al paladar. 

Comencem pel títol creat per l’editorial: Abandonarse a la pasión. Bé. He llegit per la gran xarxa que a més d’un li parava perquè li recordava a una telenovel·la. És un fet subjectiu i al qual poc podem afegir. No obstant, el que és real és que el títol original en japonés, Oboreru, es pot traduir com “el que s’ofega”. Primera pifiada per a mi. Una vegada més, l’errada se sublima amb el subtítol: Ocho relatos de amor y desamor. Per què? Vos deixe ací, en concret al segon i tercer paràgraf, la meua reflexió entorn aquesta política editorial. En qualsevol cas, i com sol passar, el títol original està en major consonància amb l’argument de la novel·la, o el fil general dels relats en aquest cas. 

Al cap i a la fi, el tema que predomina al llarg de les seues escasses pàgines (una lectura perfecta per a un viatge curt o una vesprada de diumenge) és la sensació de que falta aire: tant al lector com a les protagonistes femenines. Jo venia de llegir Les dones de la Principal, on elles són les directores absolutes del seu destí, dones fortes, que saben el que volen. De sobte, amb Kawakami vaig veure que havia de canviar la mentalitat. Potser ha sigut problema meu: no era la novel·la que li esqueia a eixos moments. Doncs bé: déiem que impera la sensació d’ofegar-se. Els personatges dels huits relats, tots parelles heterosexuals, viuen històries d’amor (i de desamor, no ho oblideu) realment atípiques, intenses, amb un contingut de violència sexual més que evident en la majoria d’elles, quan no hi ha una latent i tensa absència de relacions. La veu que escoltem és la de les dones: de vegades es deixen portar per la seua parella, rara vegada es qüestionen el motiu de certs comportaments i menys encara es rebel·len. I el més frustrant de tot: el suïcidi en algun cas apareix com a solució òptima per a la conclusió d’una depresió o un lloc d’on es desitja fugir.

La desesperació, malgrat tot el que acabem de dir, no és del tot manifesta. Un poc, si de cas. És per això que de tant en tant agafem un poc d’aire enmig de tanta aigua. És una vertadera delícia trobar eixe estil Kawakami que tant ens va agradar en les altres dues novel·les enmig d’un diàleg, o al diàleg en si. Ens referim, més que a eixe amor i desamor del subtítol, el gran tema de l’autora, que és la fragilitat de la bellesa i de la fugacitat del pas del temps. Dels instants i els detalls que ho canvien tot. I comptem amb múltiples exemples al llarg dels relats: 

“Todo empezó con un insecto de bronce. Fue Uchida quien me lo regaló. Me lo envió en una cajita del tamaño de la palma de mi mano. Cuando la abrí preguntándome qué sería, una pizca del serrín compacto que contenía se esparció en el aire. Lo aparté y apareció un insecto de bronce envuelto en papel de seda”

“-Uchida - lo llamé, y él abrió los ojos -. Todo pasa - le dije.
- Él me miró, estupefacto.
- ¿Qué quieres decir con “todo”?
- Me refiero a este momento.
- Sí, el tiempo pasa.
(…)
- Cuando haya pasado, ya no volverá.
- Pero viviremos otros momentos como éste.
- Tal vez no.
- Pues viviremos otras cosas.
- No quiero vivir otras cosas.” 

(El insecto dios)

Com no, la gastronomia nipona està present a pinzellades en uns casos, en altres en grans quadres, sobretot al primer relat.

En defininiva, poques coses salve d’aquestos huit relats o llargs haikus, malgrat ser conscient de que és un recull que s’ha emportat diversos premis de renom. De tota manera he de dir que no em rendisc amb aquesta autora. Tinc encara pendent Algo que brilla como el mar. Eixe títol sí que m’agrada i m’atrau. Quin serà l’original en japonés? Espere descobrir-ho aviat! Fins la propera lectura!

Roald Dahl – Relatos de lo inesperado

Quan pensava en Roald Dahl, el meu cap se n’anava a corre cuita a un món meravellós. En aquell món, els objectes ballen en l’aire segons el desig d’una xiqueta optimista malgrat les circumstàncies, una fàbrica amaga rius de xocolata mentre uns nans canten una estranya melodia, o un xiquet assisteix, d’amagades, a una convenció de bruixes malvades i lletges. 

Històries per a nens, pensava. Però si observem amb major detall l’argument de tots aquestos fils, trobarem xiquets amb un rerefons personal terrible, ple de penúries i d’injustícies, impròpies de l’edat que tenen. Els contes de Roald Dahl són realment contes per a xiquets? Avui en dia, i mirant-ho des d’un altre punt de vista, diria que no.

Ha sigut agradable retrobar-me amb l’autor que em va fer que estimara la lectura amb Charlie i la fàbrica de xocolata. Aquesta topetada no ha pogut ser més casual: si m’heu llegit alguna vegada, coneixereu el meu gust per la novel·la gràfica. Doncs bé, a un web de recomanacions lectores, enunciaven que feia relativament poc de temps havia eixit una novel·la gràfica denominada La cata, centrada en el món del vi, evidentment. De seguida me la vaig apuntar, sense aprofondir. Al cap del temps, vaig veure que havia arribat el moment de fer-li un tast, i quan la vaig buscar, quina sorpresa assabentar-me que estava basada en un conte de Roald Dahl, i que el podia trobar dintre d’un recull de narracions que es deia com el títol del post de hui.

Així que no em va costar gens fer-me amb un exemplar de Relatos de lo inesperado. El primer de tots ells és en el què es basa la novel·la gràfica on va començar tot, encara que es diu Gastrónomos en realitat (Taste en l’anglés original). A partir d’aquest, comencem amb molt bon sabor de boca per a afrontar el que ve després: en total, tenim 16 històries que en el fons retracten d’una manera més bé macabra la burgesia i l’alta societat sobretot anglesa, encara que hi ha alguns relats que tenen lloc a la ciutat de Nova York, durant la meitat i el tercer quart del segle XX, amb els seus vicis, les seues excentricitats i les seues obsessions. El quadre resultant és irònic, delirant, malèvol i en ocasions, ridícul. Roald Dahl no salva a ningú, del seu ventall de personatges: esposes espies i descarades, marits traidors, amants venjatius, hostes amb tradicions més que qüestionables o farsaris sense escrúpols. Podríem seguir.

Totes les històries són destacables, però si n’haguera de triar tres, dubtant escolliria Gastrónomos, que ja he mencionat, sobre l’astúcia durant un sopar, Galloping Foxley, o la trobada cara a cara amb el traumàtic passat d’un home adult, que es va educar a un exclusiu col·legi privat (bullying, diem avui), i Placer de clérigo, un relat sobre un ambiciós antiquari que descobreix el moble que li va a solucionar la vida; però sense oblidar Nunc Dimittis (una venjança molt artística), La Patrona (tan gòtica i diferent), i William y Mary (la catalogaríem de ciència ficció?), per dir-ne només unes quantes. 

Una altra cosa que tenen en comú els 16 contes és el seu final, que amb poques paraules o línies li peguen la volta a la situació, deixant-nos amb la boca ben oberta. En aquest sentit ens ha recordat molt a La última noche, de James Salter, on els diàlegs eren una de les claus de la història, com ocorre també ací.

Per cert, algun lector cinèfil o amant de Hitchcock reconeixerà alguns dels relats: de fet, Dahl i el realitzador col·laboraren colze amb colze per passar-les a la xicoteta pantalla Cordero asado i Hombre del Sur (a aquesta última Quentin Tarantino també li pegà una volta a Five Rooms), que es poden trobar amb relativa facilitat pel Youtube, i que s’inscrivien dintre de la famosa sèrie dels 50 i 60, Alfred Hitchcock presenta.

Com veieu, una lectura que va més enllà, que enllaça amb el cine, però també si rasqueu, amb l’art i la música, recomanable per als ulls més exigents i exquisits, encara que siga en l’àmbit de l’humor més terrible. Fins la propera lectura!

Neil Gaiman – El libro del cementerio

La literatura fantàstica: eixe gran gènere majoritàriament dirigit a abastir el mercat infantil i juvenil. Ocorre el mateix amb les pel·lícules i les sèries d’animació. Per què? Segons el meu parer, perquè avui en dia es veu estrany que un adult puga tenir necessitat d’accedir a un món existent sols en l’imaginació (pròpia o d’algú altre), on ocórreguen coses inexplicables des d’un punt de vista realista. 

Siga com siga, de tant en tant el subconscient m’encamina per a llegir coses d’aquest gènere. I Neil Gaiman, ja que vaig, sempre és garantia d’èxit i de passar una estona torbadorament agradable. Tot perquè estem parlant del creador d’un dels grans personatges literaris del segle passat, Morfeu, dintre d’una vastíssima saga literària, The Sandman. Val la pena llegir-la amb deteniment.

Però hui ens centrem en Nad Owens, i les seues terrorífiques peripècies en el món d’ultratomba, i com, de vegades, els que fan més por són els vius. Neil Gaiman, que es va basar en l’arxiconegut El llibre de la selva, vessa tota la seua imaginació en contar com pot ser la vida envoltat de ghouls i esperits, bruixes, fantasmes, la Dama Grisa, homes-llop, i un personatge misteriós i fascinant, el savi Silas. La lectura és fàcil i amena, amb un vocabulari senzill i amb un format a base de capítols curts i que es poden llegir quasi de manera independent. L’ambient humit a la llum de la lluna, ple de xiuxiuejos o de risotades que fan se’t gele la sang, amb algun tros de tela lleugera i vapososa, com una llengua de boira, crea una atmosfera molt gòtica, apta per a tots els públics, però amb un rerefons que crispa els dits. Per internet podeu trobar dibuixos meravellosos que acompanyen la lectura d’algunes edicions, que jo no he tingut la sort de llegir.

Per altra banda, sé que l’autor ha venut els drets per a una futura pel·lícula. Esperem que no tarden massa en treure-la a la llum… o deuríem de dir a l’ombra?

Jesús Moncada – El Cafè de la Granota

Arribats a aquest punt, estarem tots d’acord en que als pobles poden arribar a passar coses fantàstiques: d’això ja havíem parlat ací, però amb el títol de hui, aquesta sensació no fa més que confirmar-se. 

El Cafè de la Granota és un recull de contes portat de la mà de l’autor de la grandíssima Camí de Sirga, pel que d’ací tot el que podia sorgir només podia ser bo. I ha sigut més que això: és una novel·la (novel·la?) plena de situacions serioses (la mort, l’estafa, l’adulteri, la traïció, l’assassinat) però que si les llegim i les analitzem des del punt de vista de Moncada, no podem fer més que riure. A més a més, totes elles formen un conjunt coherent que retraten la vida d’un poble, la Mequinensa dels anys 50, amb les seues misèries, els seus costums, la seua economia, els seus personatges, tot portat a l’absurde o a la sàtira.

En total tenim un marge de 14 relats curtíssims per posar noms, sons, olors i cares a aquest xicotet poble d’Aragó, encara que ja amb el primer ens serveix com a introducció del que va a tractar. Els 14 contes són coherents dintre d’un estil i d’un moment, amb noms que es repeteixen, a l’igual que els llocs (el Cafè de la Granota és un d’ells), però sobretot, si hem d’elegir un tret en comú és el sentit de l’humor, a l’igual que el final sorprenent, on, amb l’última frase, i de vegades fins i tot l’última paraula, comprengues el sentit últim de la narració. Aquesta tècnica el que suposa és que vullgues tornar a rellegir el conte aquesta vegada sí amb el total comprés.

M’han agradat pràcticament tots, perquè m’han fet riure; si he de descatar-ne algun, potser serien el de L’assassinat del Roger Ackroyd pel poder de la lectura i les contínues referències a Agatha Christie, així com el de Un enigma i set tricornis, per ser una típica història, d’eixes mítiques, que només poden passar als millors pobles. En canvi, no m’ha acabat de convéncer la lleugera misogínia que traspuen els relats (és una opinió personal) i la falta de visió femenina en la vida del poble, però sobretot el conte elegit per a posar fi al recull, que pense que no pega al sentit finat, pel sabor agre que et deixa, totalment injust.

En definitiva, una bona elecció si el que teniu és ganes de disfrutar amb el vocabulari de Moncada, les històries amb rerefons, i l’humor fi i intel·ligent d’un dels grans autors del segle XX.

Haruki Murakami - Hombres sin mujeres

Murakami sempre sorprén. Ja pot jugar amb les seues constants, de les què tantes voltes hem parlat, com submergir-se amb històries noves (amb transfons comuns), que al final acabem submergits en el seu món oníric, i sobretot es fa palés en aquest recull de relats, en l'òrbita i en la ment dels homes perdedors, aquells a qui els queda poc per perdre la batalla.

Hombres sin mujeres és Murakami pur, però malgrat això, té quelcom de diferent. De tots els llibres que he pogut llegir d'ell és el que més desesperança destil·la, i ja no sabria si gosar a dir que ratlla la misogínia. El retrat dels homes en general, almenys els protagonistes, no es queda enrere: melancòlics, pusil·lànimes, derrotats.

No obstant això, les xicotetes joies que són aquestos contes amaguen frases precioses i pensaments profunds. Frases made in Murakami. Per als més adeptes, ens deixa situacions i descripcions que ens sonen d'altres novel·les. Per als nouvinguts, s'obri una porta per a continuar endinsant-se en el seu univers. La lectura, massa àgil per al meu gust, contribueix a que ens quedem amb la sensació de que els set relats ens han sabut a poc. Ara, si em pregunteu quin m'ha agradat més, jo no sabria amb quin quedar-me de tots... Si amb el boig que li demana a l'amic que isca amb la seua novia, el cirurgià ordrenat que perd l'oremus per una dona, l'homenatge a la metamorfosi de Kafka, l'assetjacases, la silenciosa conductora...

Música anglosaxona (dos temes dels Beatles donen nom a dos històries), profunditats, menjar, trucades telefòniques enigmàtiques a altes hores de la nit, personatges estrafalaris, habitacions d'hotel, gats, fils invisibles que uneixen a les persones, dones amb caràcter, trios amorosos... Sí, sempre és el mateix però... Com pot ser que amb cada combinació d'elements ens isca una figura diferent i ens agrade tant?

Banana Yoshimoto – Sueño profundo

En un post de fa quasi un any vos contava la meua experiència llegint, per primera vegada, aquesta autora nipona. Va ser molt especial, pel propi moment personal, així com per la màgica visió de la vida i la mort que descrivia a Kitchen i Moonlight shadow. 

Sueño profundo segueix el mateix camí. Reprenent aquell misteriós personatge de la germana de la protagonista murakamiana d’After dark, i amb tres contes independents entre si, Yoshimoto explora les vies del son i de la mort, a l’igual que els universos paral·lels, amb eixe to oníric similar a l’univers de Lynch, i ens apropa a l’esquinçament que suposa la pèrdua d’un ésser estimat. Els vincles romanen entre els que es queden. És com quan aquells que han perdut un membre del cos diuen que de vegades senten que el poden moure. 

Sueño profundo podria ser una continuació perfecta de Kitchen. O fins i tot, una primera part. Els temes són similars: la melanconia envaeix les tres dones protagonistes, afectades de diversa manera per la mort, les quals viuen en un impàs letàrgic, com a l’espera, fins que en algun moment, quelcom canvia dintre d’elles i les fa despertar. 

Lectura més que agradable, recomanable per a una vesprada freda i oscura d’hivern, un poc trista, però que sempre aconseguirà remuntar per un bri d’esperança, com els llibres de Banana Yoshimoto.

James Salter – La última noche

Error número 1: considerar-lo llibre de transició. Error número 2: acabar-lo quant abans millor, el nou de Murakami m’espera. Solució: llegir-lo una vegada i mitja, aquesta vegada sí, amb atenció i cura. 

Aquestos deu relats curts, que segurament són els millors companys per a passar una bona tarda freda de diumenge amb una manta i una tassa de té, mereixen tota evasió del món. Ens traslladem als anys 50, a uns Estats Units en blanc i negre, amb famílies que compleixen el somni americà, homes de negocis amb camisa planxada i americana, dones envoltades amb sedes; persones que en el seu temps lliure gaudeixen de la vida rient al sol, que tenen una família perfecta, una casa, un gos. Els vint-i-pocs anys i els veneçolans (o colombians, en el seu defecte) converteixen aquest equilibri en quelcom fràgil i fals. També l’enfermetat, l’alcohol i la poesia (o eren els poetes?).

El nombre de pàgines i l’extensió de cada relat enganya. Aparentment, les històries són frívoles (“pobre niña rica”), però van més enllà. Són complexes. Parlen del desengany i de l’apatia, dels sentiments i les persones perdudes. Dels somnis que tenim por de complir. Sobretot es nota amb l’ús de les estructures i del relat, a través del diàleg, que va fluctuant tot plegat entre l’àmbit privat dels records i el present. He llegit en algun bloc que el lector de Salter ha d’estar atent, ja que si es despista en la línia que no toca, no comprendrà el que ve a continuació. Això és el que em va passar a mi. Menys mal que ho he compensat, perquè en la primera mitja lectura que vaig fer, la sensació que tenia era prou roïn. 

Ara comprenc que l’encant de Salter està en els detalls, en el ball de temps i espais, que poden oscil·lar en un mateix paràgraf. En la manera de descriure els personatges, en les frases recurrents (les cames llargues i nues, el sol, els amants sud-americans, els colls llargs, els pits solts sota una brusa, el record de la felicitat perduda). I per què no, és un plus confirmar que ells, els agraciats per la vida, també tenen problemes. Això sí, a la seua manera.

Manuel Baixauli – La cinquena planta

Fa tres o quatre anys, en un club de lectura, vaig tindre l’ocasió de conéixer Manuel Baixauli. A propòsit de L’home manuscrit, ens avançà que ja estava immers en l’elaboració d’una nova novel·la, i quan ens contà el tema i per què estava treballant en eixa direcció, ens deixà a tots ben embruixats amb les seues paraules. Sap guanyar-se el públic, el de Sueca. El motiu central anava a ser la seua pròpia experiència patint una rara enfermetat i com estava sent la seua recuperació.

La cinquena planta va eixir editada fa un parell de mesos, així que no m’ho vaig pensar. Tenia ganes, i moltes, per saber amb tot detall com havia sigut eixa vivència tan crucial, pel desconeixement de la síndrome i per veure com se n’havia sortit. Clar! Jo havia sigut una de les primeres persones privilegiades en saber en què estava enfrascat el geni de la Ribera Baixa!

Estic encara un poc bocabadada, perquè la lectura ha sigut dura i intensa, de vegades arribant, des del punt de vista personal, a tocar massa aspectes de la meua intimitat; així, com a lectora, aquest llibre ha exigit massa de mi mateixa i per tant ha suposat un desgast. Estic esgotada. Sobretot la primera part ha sigut una pallissa mental, pàgina rere pàgina, per contar, en primera persona, el que suposa estar irreversiblement malalt, a la vora del penya-segat. Però bé, deixem les qüestions particulars a banda.

Plantejament, nus i desenllaç. Les parts clàssiques d’una narració i que a tots ens han ensenyat fins a la sacietat a classe de literatura. No es pot dir que Baixauli no les complisca, però ho fa a la seua manera. Al ser una obra autobiogràfica, tot comença amb una enfermetat (la de B, l’autor) i la posterior estada a un Sanatori; segueix amb les seues obsessions (no només la cinquena planta); i no vaig a donar ni una pista de com acaba. Si és que acaba. Amb la recurrència de certes imatges metafòriques (el bosc, la casa d’Albalat - com m’agrada eixa casa! -, els éssers deformes, els personatges rars, el sabó de pastilla, la cervesa fresca), la soledat del personatge principal, el sexe i el límit permeable entre realitat i ficció, m’ha recordat a Murakami (sí, al final jo mateixa tindré les meues obsessions). La diferència bàsica és el llenguatge: el control del vocabulari i la pulcritud en l’estil és absolut per part del nostre veí. 

L’obra en si m’ha agradat; m'esperava altra cosa, encara que així i tot l’he llegit amb certa curiositat i un punt de gust. No obstant, crec que en ocasions Baixauli divaga massa i resulta difícil de seguir, fins al punt de desitjar arribar a la fi, perquè no acabes d’albirar quin és el sentit de tot plegat. Potser simplement ser escriptura, i punt. Ser contenidor, suport i teràpia, conforme feia Orofila amb els seus dissenys, o Fix amb la música. No havia prou, amb descarnar les parets d’una casa? No, calia anar més enllà, i veure com és la vida després del Guillain-Barré, veure com es materialitzava L’home manoscrit, com es complien els desitjos al bosc dels possibles.

També m’ha “sobrat” algun xicotet relat sobretot a l’últim quart del llibre, que en principi no tenia res a veure amb els personatges principals (que en són molts, i variats). M’han semblat bonics, però per què no deixar-los per a altra publicació?

En canvi, incloure algunes frases per a subratllar (sobretot les de l’inquietant Timoteu), i per què no, els personatges apartats de la seua novel·la més coneguda, m’ha semblat del més original, així com fer de la seua mateixa experiència un relat que fluctua entre la poesia i la filosofia, la narrativa i l’autobiografia. 

B s’autodenomina a si mateix “l’home pedra”. No estic en absolut d’acord amb aquesta definició (motivada pels símptomes de la dolència), ja que les pedres per ara no tenen cervell i per tant ni pensen ni pateixen. A més, podria apostar que la vida interna de Baixauli és molt més intensa que la majoria de mortals. El que sí em queda clar és que qui s’aventure amb aquest volum, que s’ho pense dues vegades (no és una lectura fàcil) i sobretot, que s’ho sàpiga dosificar. 

Banana Yoshimoto – Kitchen

Després de Sal de vainilla, pensava llegir alguna cosa minimalista i breu, si era sobre cuina millor, i fresca a poder ser. Kitchen, de la japonesa Banana Yoshimoto, semblava que ho tenia tot per a que fóra el que en aquells moments anava buscant. No obstant, he de dir que la novel·la m’ha enganyat, i molt. A penes havia fet cas als resums que circulen per la xarxa, i menys encara, després de les terribles experiències amb altres llibres, als posts i comentaris d’altres usuaris (i tu, si em lleiges pensaràs per què diantre m’has de fer cas a mi, que estic opinant sobre ell).

Tornant a per què m’he sentit enganyada, sempre que comences a llegir, de manera conscient o inconscient, et crees unes expectatives, que no ho neguem, venen marcades també per les teues circumstàncies (ambientals, laborals, personals). Jo pensava que anava a llegir un altre llibre en el que la cuina era el tema central, però açò és veritat fins a cert punt. Si bé sí que podem dir que cuina hi ha (i de la japonesa, amb el que m’agrada) també podem afirmar sense cap mena de dubte que el llibre no va especialment sobre això. Avís per a navegants. D’aquesta manera, per ser quelcom que no esperava, la temàtica m’ha pillat del tot desprevinguda i m’ha arribat fins al moll de l’os. En definitiva, el tema principal no és altre que el de la mort d’una persona propera i estimada.

A través dels dos contes que conformen el volum (Kitchen i Moonlight shadow) dues protagonistes femenines, amb el comú d’haver perdut recentment a algú molt important a la seua vida, reflexionen entorn el que suposa estar viu, en com és el dia a dia després de que una part de tu se n’haja anat, i quins són els mecanismes naturals que ens serveixen per evadir-nos i afrontar el dolor. Per a Mikage, la solució està en fer-se cuinera professional; Satsuki, en canvi, només vol que fer jogging a la matinada. Les dues tenen en comú que estreten la relació amb les figures que més els recorden a la seua àvia i una amiga en el primer cas, i a la seua parella, en el segon. Les dues viuen amb amargor eixe trauma, deixant frases per cert molt negatives sobre l’existència humana, impregnant les seues hores amb una eterna malenconia, diria jo que arriba a ser asfixiant. En aquest sentit, crec que aquest és l’únic defecte, i és que el pesimisme acaba carregant una mica, sent manifest sobretot en el primer dels contes. De tota manera, i ja quasi al final d’ambdós relats, sembla imperar un gir en el punt de vista de les protagonistes, i el discurs es fa més alegre, així que no tot està perdut.

Com a bona fan de Murakami (les comparacions són odioses però inevitables), però també com a lectora que recentment ha perdut a un èsser molt estimat, he d’admetre que la història que m’ha guanyat el cor i s’ha clavat sota la meua pell ha estat la segona, Moonlight shadow. El ritme en aquestes pàgines és ben diferent que el que dóna nom al volum: és més curt i directe, amb un toc de surrealisme que li dóna un aire eteri i màgic, que acarona els sentiments de pèrdua encara tendres, amb unes línies finals de lluny més esperançadores i belles que Kitchen, que es queda amb un desenllaç esperable i un poc més simple.

Moonlight Shadow s’ha convertit en una més que agradable sorpresa, amb la justa dosi d’introspecció, capaç d’emocionar i deixar-te contenta i amarga al mateix temps. I pensar que tot va començar quan l’autora va sentir aquesta cançó... 

Vicent Usó – Els inconvenients de la felicitat

Diuen que una de les millors històries d’amor que hi ha al cine és la que els conta als primers 5 minuts de la pel·lícula d’animació Up. No els falta raó: és tendra, un punt trista i emotiva, on coneixem els protagonistes des dels seus inicis. És una història quasi perfecta. Això sí, tots sabem que és irreal. I una cosa que ens agrada a molts: és curta, està sintetitzada al màxim, fent que unes breus pinzellades ens donen una idea del que va ser la vida de l’enamorada parella durant moltes fases de la seua vida. Una cosa similar ens trobem amb aquest conte llarg de Vicent Usó, l’autor de La Caverna del Cau de la Lluna.

Aquesta, en canvi, és una altra història d’amor. Més crua, més descarnada. Un amor que naix de la casualitat i potser de la por d’estar a soles, encara que té la seua dosi de passió. Una història trista, resumida en 50 pàgines (a lletra gran) i on no li sobra una coma. Cada frase és certera, és un esbòs de la realitat de Batiste i Mercé, manta morellana mediant, on l’autor ens embolcalla amb les paraules, traslladant-nos fàcilment als anys de post-guerra o al present sense que ens n’adonem. Vicent Usó, domador de les paraules.

Narració versemblant (ben bé podria ser real), personatges que semblen trets del Cau de la Lluna, on cadascú té la seua història (o la seua creu). Final imprevisible, però que no ens extranya gens. Un tot quasi perfecte per a una gelada vesprada de diumenge.

Valerià Pujol i Bosch – Els conys saborosos

Reconec que no sóc una lectora massa escrupulosa: crec que m’agrada pràcticament tot el que cau a les meues mans. Però per altre costat, és cert que intente mesclar una mena d'intuïció amb una selecció prèvia del que cau a les meues mans. Entre totes les possibilitats, per cada moment trie el que el cos més em demana. Em guie sobretot per opinions de coneguts i internautes, mal fet, per cert, però també per la curiositat personal i per llibres als que els tinc ganes des de fa un temps. Raons que, tot siga dit, no són excloents entre elles.

Els conys saborosos estava a la llista sobretot per les referències positives d’un conegut, aficionat als relats eròtics. És més: solc tindre en bona consideració tot el que opina. Per això les meues expectatives eren prou altes. Així les coses, ja avance que no sé el que ha fallat. Admet que està magistralment escrit, amb un ús impecable del llenguatge. I la temàtica en si no em molesta: sí, jo sóc una de tantes de les que ha caigut amb 50 ombres de Grey (per poder participar de les conversacions més que res, eh?) o el divertit Sexualment de Núria Roca.

Fa un parell de dies o tres que me’l vaig acabar i continue analitzant els motius que han fet que la seua lectura m’arribara fins i tot a incomodar en alguns moments puntuals. Afortunadament, després de pegar-li algunes voltes al cap, he tret alguna conclusió. La més important de les raons per les quals he arribat a rebutjar alguns dels contes és perquè el punt de vista que en el què es narren és en el 90% dels casos, és masculí. Amb aquest recurs, sabem què pensa el protagonista en cada moment, els seus impulsos per fer el que fa i pensar com pensa, i això té com a conseqüència que li agafem simpatia o almenys l’arribem a comprendre. I açò no seria cap problema, ni diferiria massa de la resta de novel·les on l’home és l’heroi principal, si la situació que es descriu és, almenys per al meu parer, desagradable, censurable i totalment il·lícita. No m’ha agradat llegir el divertiment que pot obtenir un voyeur o un pederasta. Tampoc un professor per la seua alumna, o un assassí de prostitutes transexuals. En tots els casos que he descrit, la dona apareix com una viciosa, gaudint del seu cos o almenys mostrant-lo al protagonista de cada relat, en actituds i circumstàncies, com ja he dit, totalment anòmales i de vegades penades o èticament reprotxables. Per tant, no arribem a conéixer mai el que pensa la dona (o la xiqueta), només la veiem abocada al plaer, sense importar res més. I això quan no hi ha episodis de zoofília (també amb una dona, motivada pel seu propi home). O siga: en aquestos casos, el que fa la “mala acció”, o indueix a la mateixa, és l’home, però sabem el que passa pel seu cap i podem arribar a simpatitzar amb ell, deixant-lo a ell eixir-se’n de rosetes, mentre la dona es presenta com un ent depravat que li tira a tot. Des d'aquesta perspectiva, podria dir-se que és una percepció un tant masclista i possessiva de les relacions.

Un altre aspecte que m’ha desconcertat, i açò sé que és una opinió molt personal, és que l’acte purament sexual (o de vegades el seu arrenc) apareix sense transició, de sobte el narrador o la narradora et fa partícep del que està tocant, del que li proporciona plaer en eixos precisos moments. I de vegades, en concret recorde el cas de Ratlles, es recorre a un circumloqui descriptiu un poc marejador, en aquest cas d’una casa, sense que les característiques d’aquesta siguen determinants en la història.

Sé que fa més de 25 anys que es va publicar el llibre, i que la mentalitat d’aleshores era diferent a la d’ara, i que podia ser un recull transgressor per a eixos temps, però així i tot, no cola. Almenys per a mi. Per a dir-ho d'una manera més clara, vol ser tan transgressor que se'n passa. Eixa sensació de malestar que tenia mentre passava pàgines i pàgines ja no me la lleva ningú. I per ser justos, hi ha alguns (molt pocs) en els què la veu en primera persona és femenina, i ahí, bé, ja sí, un poc millor, encara que peca de l’etern fal·locentrisme, però bé, ho passem i inclús ho acceptem com a natural.

Per a mi, ha estat una lectura estimulant només pel que fa a l’ús de l’idioma, de les paraules, d’una manera exquisida, ho reconec. O siga, el com ha estat bé, i m’ha agradat. Però el què és el que m’ha fallat de totes totes, o de quasi totes totes. En fi, una lectura per oblidar, i que em farà reconsiderar des del respecte i el sentit de l’humor les opinions literàries de certes veus de confiança.

Quim Monzó – Guadalajara

A tots ens han martiritzat a l’escola o a l’institut amb una lectura obligatòria, que se’ns atragantava, i no havia manera d’avançar-la. L’odiàvem amb totes les nostres forces. Però... ai! Aleshores no teníem Internet ni El rincón del vago, i no teníem més remei que acabar-nos aquella obra infumable si volíem aprovar aquella part de l’assignatura. Jo mateixa, i ací em faré algun enemic, no podia amb Mercè Rodoreda i la seua Plaça del Diamant o Aloma, o L’últim roder, de Josep Franco. De fet, encara no he superat el trauma, i no m’he animat a tornar-los a pegar una ullada. I més sabent per segur que amb els ulls i la ment que tens ara, els disfrutaràs i t’apassionaran.

I per què parle jo de tot açò per introduir aquest Guadalajara? Doncs, com sempre faig, abans d’escriure el post, em passege un poc pel ciber-món per veure el que ha dit la gent, les impressions que ha deixat la lectura del llibre del que vaig a escriure, per comparar-les amb les meues pròpies. I en el cas d’aquesta nova entrega de Quaderns crema (amb una altra desafortunada coberta, com ací i ací) les opinions estan més que polaritzades: aquest recull de contes agrada molt, però al qui no, no li agrada gens. Les opinions més negatives, inclús destructives, solen procedir d’internautes que diuen que se l’han hagut de llegir per a fer un examen, i que pensen que aquestos relats no tenen massa trellat, i que per tant, no valen res. No sóc jo ningú per a donar consells, i més si tinc els antecedents que tinc, però caldria que la comunitat docent pense si val la pena obligar la lectura de certes obres clau a algunes edats i ments que potser no són el suficientment madures per a la seua completa comprensió i gaudiment. No m’estranya que entre alguns xiquets i adolescents predomine una gran fòbia al fet de tindre un llibre entre les mans... Les lectures mai deurien ser obligatòries!

No sé com hauria reaccionat el meu jo de fa 17 anys. Potser hauria col·locat el Quim Monzó dintre de la meua llista negra, potser no. El que sé és que a dia de hui s’ha convertit en una de les lectures imprescindibles per a tenir a la tauleta de nit, per rellegir de tant en tant i visualitzar nous punts de vista que sorgeixen una segona, tercera o quarta vegada. Són un conjunt de catorze relats agrupats per temes, tots ells amb el denominador comú de tenir un final completament obert (cadascú que imagine el que vuiga), amb un contrapunt amarg dintre de la ironia que suposa viure els temps que ens han tocat, de vegades amb pinzellades d’un surrealisme absolut. Tots ens hem plantejat alguna vegada si els candidats electorals es voten a si mateixos en el moment de passar per les urnes i fer-se la foto (ara estem segurs que sí, estan més preocupats en omplir-se les butxaques que ser honests amb la població), o fins a quin punt les històries que llegim són autobiogràfiques de l’autor en qüestió, o què deu passar per la ment d’un presumpte profeta. M’han paregut tendra la narració en la que Guadalajara arrenca motors, la d’una absurda tradició familiar que es trenca de manera casual i que té unes conseqüències d’allò més tristes. I genials les alternatives a històries clàssiques com la del cavall de Troia (què haguera passat si...?), i tan dirigida a tots els públics una història tan comuna com la de conéixer casualment una persona en una situació excepcional i no ser capaç de donar un pas més (de fet, sense anar més lluny, els Manel tenen una cançó sobre açò, Nit freda per ser abril). Hi ha moltes històries més, inverosímils i claustrofòbiques, però convidem a llegir les seues 200 pàgines sense desvetlar cap trama més.

Una altra cosa que crida l’atenció és l’elecció del títol: Guadalajara. Podria ser una metàfora d’un enclau llunyà, un escenari on passen les coses més estranyes però també les més sinceres i introspectives. Una mena de la polsosa Albuquerque en les aventures i desventures d’una de les millors sèries de la història, Breaking Bad; aquell lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme. Ara, almenys, ja li podem posar un punt al mapa... 

Sergi Pàmies – Si menges una llimona sense fer ganyotes.

Hi ha gent que va al bany amb un llibre sota el braç. Aquest és un tema del que no es parla massa, però em sembla prou interessant. Recorde que quan era menuda va vindre l’escriptor Enric Lluch a fer-nos una visita i parlar del seu últim llibre del moment, Potosnàguel. A la seua xerrada va dir una frase que encara em persegueix, alguna cosa així que un bon lector és aquell que llig fins i tot al vàter. I jo, que no em considere una bona lectora en excès, i menys encara en aquella època, em vaig mosquejar un poc perquè jo ho havia intentat fer alguna vegada i ma mare mai m’havia deixat. Millor concentrar-se en fer les coses d’una en una, em va dir. Des d’aleshores, sempre m’ha fet gràcia quan he anat a casa d’algú i he descobert una revista o un llibre en algun lloc estratègic d’aquell racó de la casa. Fins i tot, m’he arribat a trobar una Divina Comèdia de Dant, cosa que encara no m’explique: com és possible que algú en aquell moment li pegue per llegir les aventures i desventures de l’Alighieri per l’infern, el purgatori o el cel? Perquè, hi ha llibres aptes per a llegir mentre es fa una altra cosa?

No estic dient que aquest siga un llibre candidat a convertir-se en el primer de la meua llista particular. Sobretot el que pot jugar al seu favor, és que aquest recull de contes es llig en un bufit; sempre i quan partim de la base que els lectors de bany busquen aquest requisit per a triar la seua lectura, clar. Però una advertència: que no vos enganye el llibre de la llimona i la ganyota. Tal i com circula pel web, puc dir que no es tracta de llegir-lo tot de colp: si es vol disfrutar, millor un relat cada dia. Per pensar, per aprofondir en els detalls... De tota manera, reconec que jo sóc de les que gaudeixen de manera àvida, no sóc d’aguantar-me massa les ganes de llegir un llibre (o de veure una pel·lícula, o una sèrie) si detecte que m’agrada. No tinc mesura. Així que Sergi Pàmies va caure en una hora i poc. Això sí, vaig haver de rellegir les primeres històries per culpa de la meua memòria de peix.

D’aquest autor vaig llegir fa un temps L’instint, una obra també breu i curiosa. La recomane. Així que a la de la llimona li tenia ganes. No he quedat decebuda: 20 històries curtes, amb diversos registres, però sense dubte, el que predomina és el tema de la mort, encara que hi ha molts d’altres, com les relacions familiars, la mentalitat masculina, o el procés d’escriptura. Reconec que m’he emocionat fins a l’extrem amb L’altra vida o Una fotografia, m’he rist amb ironia amb Destinataris, Monovolum o La vida dolça, i he visualitzat els detalls de Com dues gotes d’aigua.

Si necessiteu una lectura d’urgència, si és que existeix aquesta noció, aquesta ha de ser la vostra elecció. Això sí, s’aconsella tornar a ella per a refrescar els primers pensaments.

PD: Hui no vaig a parlar de la desconcertant coberta de Quaderns crema. Per a veure una opinió que no fa més que reafirmar-se, apreta ací.