Mikita Brottman – Contra la lectura

No sé si he contat alguna vegada que normalment escric els meus posts a les poques hores d’haver-me acabat el llibre del qual vos vull parlar, quan encara estic impregnada del seu ambient, per a bé i per a mal. En aquest cas, diversos compromisos, units a les estressants vacances que acabem d’acomiadar, m’han retés d’aquest sa costum. A més, si bé per un costat he arribat a pensar no fer cap entrada sobre aquest llibre, després he pensat que potser a algú li servia el que tinc intenció de dir.

Quan m’he posat a pensar en Contra la lectura, de Mikita Brottman, de les sensacions que em venien quan obria el llibre, recorde una mescla entre avorriment (“quines ganes tinc d’acabar-lo”) i curiositat (“què em pot dir aquesta autora que no sàpiga sobre el meu passatemps preferit?”). Aquest escrit, no sé si dir-li assaig, és un alegat que pretén desmitificar l’aura que envolta el món dels llibres i la lectura, així com les diverses actituds vers els llibres al llarg de la història més recent, actitud que ha donat un gir els últims 40 anys amb sonades campanyes orquestades pels governs i institucions públiques. Tot per a que Mikita Brottman acabe dient que llegir no et farà ni més intel·ligent, ni més guapo, ni més interessant. Potser tot el contrari, conforme li va passar a ella en la seua adolescència. I per suposat, si aquesta base és certa, molt menys els clàssics et faran ser un intel·lectual de primer ordre. Així, un dels passatges més curiosos ha sigut la seua posició vers les lectures obligades a l’escola. En resum, comenta:

“Las creencias relativas a la palabra escrita suponen algunas de las supersticiones más comunes y antiguas, y hoy en día gozan de más actualidad que nunca, aunque parecen tener efectos opuestos. Ahora, en vez de embrujarnos o maldecirnos, envolvernos, intoxicarnos o absorbernos hasta tal extremo que nunca seríamos capaces de tener experiencias o ideas propias, los libros poseen el poder de salvar vidas, convertirnos en mejores personas y más interesantes, librarnos de la pobreza, alegrarnos, conducirnos al éxito y ofrecernos un futuro próspero.”

No puc negar que l’assaig té el seu punt d’entreteniment amb dades curioses, com la del web del cantant Art Garfunkel sobre els llibres que porta llegits des de 1968. Dada irrelevant allà on les hi haja, em podeu dir. O alguns mots que inclouen l’arrel “biblio”, algunes d’elles ignotes per a mi, com “bibliomania”, “bibliomància”, “bibliolatria o “blibliofòbia”. O també alguna recomanació literària interessant, que he subratllat.

Però el que més m’ha agradat, i és per això que tinc sentiments agredolços amb aquest llibre, ha sigut veure com l’autora li pegava la volta a moltes de les argumentacions esgrimides pels lectors i per aquells que volen fer que la població llegesca: en algunes tenia raó, en altres m’ha fet pensar. Seria la mateixa persona sense els llibres que he llegit? Sincerament, ho dubte molt. Però és veritat que sense llegir, tot segons l’autora, no voldria dir que seria pitjor persona, només diferent: una persona amb menor empatia, amb una menor obertura, amb menor capacitat de consciència o d’interés pel que puga estar passant a l’altra punta del món en altre moment històric. Ací que cadascú jutge, però jo sé amb què em quede. De tota manera, això no lleva per a que m’haja qüestionat d’on poden vindre els prejudicis que he tingut en certs moments de la meua vida amb persones que no lligen o que no els he vist cap llibre a la seua sala d’estar.

Per a finalitzar, si m’he de quedar amb altra cita de Contra la lectura, no és una escrita precisament per l’autora. Es tracta d’un apassionat fragment d’una carta que Franz Kafka li va escriure a un amic, Max Brod, el 1904, un fragment per a emmarcar i que crec que es pot aplicar a totes les facetes de la vida personal i professional. Vos el deixe ací, perquè crec que val la pena:

“En general, creo que sólo debemos leer libros que nos muerdan y nos arañen. Si el libro que estamos leyendo no nos despierta como un golpe en el cráneo, ¿para qué leerlo? ¿Para que nos haga felices, como dices tú? Cielo santo, ¡seríamos igualmente felices si no tuviéramos ningún libro! Los libros que nos hacen felices podríamos escribirlos nosotros mismos si no nos quedara otro remedio. Lo que necesitamos son libros que nos golpeen como una desgracia dolorosa, como la muerte de alguien a quien queríamos más que a nosotros mismos, libros que nos hagan sentirnos desterrados a los bosques lejanos, lejos de toda presencia humana, como un suicidio. Un libro debe ser el hacha que quiebre el mar helado de nuestro interior. Eso es lo que creo.”

Llevant-li el dramatisme, crec que tot el món comprén el que vol dir l’autor de La metamorfosi. Jo ho resumiria així: ja que vas a dedicar-li un temps meravellós de la teua vida, més val que l’objecte d’atenció siga capaç d’aportar-te alguna cosa nova i que et canvie, que en tragues algun aprenentatge. Pense que pocs lectors llegim per a això. I ací entrem en el debat global del que ha portat la democratització de la lectura, i en particular, la pregunta: l’important és llegir qualsevol cosa, davant de l’allau de llibres que efectivament ens ha proporcionat internet, o hem de ser molt selectius amb la qualitat del que passa per les nostres mans? Ací, cadascú que jutge també.

Fins la propera lectura!

Barbara Baynton – Estudios de lo salvaje

Porte tres dies pegant-li voltes al cap sobre què contar-vos d’aquesta agrupació de relats més o menys curts, protagonista del post de hui, i no he arribat a moltes conclusions. De tota manera, intentaré posar ordre als meus pensaments, a veure si traguem alguna cosa en clar. 

Vaig arribar a aquest volum d’Impedimenta atreta com una abella a una flor preciosa. La coberta és suculenta i bonica, i sé que hi ha una història increïble al darrere, en relació a la pintora que la va elaborar. L’argument em semblava innovador i reptador per a un escrit de finals del segle XIX: les dures condicions de vida dels nous habitants de la gegant illa d’Austràlia, relegats a un limbo sec i polsós, ple de circumstàncies extremes de supervivència. I si aquest medi era tan hostil (encara ho és hui en dia) imagineu-se per a una dona, per no parlar dels malparats aborígens. 

Els sis relats són el retrat de l’horror fet vida, i també mort. En ells, una visionària i incompresa Barbara Bayton posa de relleu que res era fàcil per als nouvinguts, una quadrilla de grotesques personalitats malcarades, afamades i enfeinades. Tampoc per als seus animals, sobretot els gossos i les omnipresents ovelles i cabres, actors secundaris. Moltes vegades, mentre llegia, em venien al cap aquells paròdics personatges dibuixats per Goya: la pobresa, la falta de dents i la deformació que dóna un estil de vida gens còmode en un entorn que no fa més que rebutjar-te. Els protagonistes són homes i dones, però sobretot aquestes últimes, que van viure encara de manera més rigorosa la criança, la cura de la casa i del bestiar. I per damunt de tot, la violència exercida sobre elles, quasi sempre soles a casa, amb el fàcil que resultava espantar-les, amenaçar-les, abusar-ne, violar-les i matar-les. Especialment durs són els relats de La compañera de Squeaker o El instrumento elegido, on has d’agafar aire per a seguir llegint. 

Després d’acabar, et quadra que no vulgueren publicar aquestos relats en aquella època. Es deien massa veritats incòmodes, impròpies per a fomentar el nacionalisme nasquent. Els personatges són tan àrids, secs, hostils i violents com aquell bush, escenari de totes les històries. És com aquella metamorfosi en el medi de la qual parlàvem a La vegetariana, o fins i tot amb La dependienta, però diferent. Reconec el valor i la valentia del que va osar fer Barbara Baynton als seus relats, però no per això m’han agradat del tot. No havia treva. Algú em pot dir que a l’Austràlia de meitat del segle XIX tampoc hi havia. Però em falta l’esperança. No es troba enlloc. És una lectura trista i que t’enutja. Genera moltes sensacions horribles. Potser ací es troba el poder de Barbara Baynton. No ha sigut fàcil de llegir. Ningú va prometre el contrari.

Elena Fortún – Oculto sendero

Sempre recorde els meus inicis en la literatura d’una manera especial. Ja em va pillar major, aquell Charlie y la fábrica de chocolate de l’editorial Alfaguara, aquell amb la franja taronja i un dibuix retro a la coberta, però des d’aquells 13 anys, la meua trajectòria lectora ha sigut imparable. Ha tingut els seus alts i els seus baixos segons els moments vitals pels quals he anat travessant, però la lectura sempre ha estat ahí, com un bot salvavides, adaptant-se també a cada situació i a cada necessitat mental. No obstant aquesta tardança, la presència dels llibres era una constant a ma casa. Potser no tenia els adequats per encendre l’espurna, però no m’eren aliens. 

No tenia massa llibres infantils d’aquells típics que tot el món recorda, tipus Los cinco, o El pequeño Nicolás (d’aquest últim, els he anat descobrint en la vintena i la trentena), com tampoc Celia, de l’autora de la novel·la de hui. De fet, pensava que Celia era una telesèrie dels anys 90, que jo vaig veure algun capítol algun dia de les vacances de Nadal, i la recorde com una xiqueta molt rossa amb els cabells arrissats, amb un gran llaç blau al cap, i molt, molt entremaliada, que portava de cap a la seua família. Desconeixia, per tant, qui era la seua autora, i molt menys quan va viure i sota quines circumstàncies.

Un dia, un titular a un periòdic em va treure de la ignorància. La notícia donava compte de la vida al darrere de les pàgines de Celia, i de la vida personal interessantíssima de la seua autora. Tot arran el descobriment d’una novel·la per a adults, inèdita, que Encarnación Aragoneses (o Elena Fortún, el seu pseudònim) havia escrit i que no havia volgut divulgar, i on es creia que havia plasmat gran part de la seua vida. De seguida em vaig interessar i vaig anotar el títol, esperant poder llegir-la algun dia.

Finalment em vaig poder fer amb ella, i la seua lectura ha sigut qüestió de pocs dies. Efectivament, assistim al despertar emocional i sexual de María Luisa, una xiqueta extremadament sensible i creativa a les primeres pàgines, una dona retreta en si mateixa i finalment convençuda del que és i no és, després. La novel·la l’escriu eixa María Luisa adulta, però és capaç de recordar vivament els sentiments contraposats que li van despertar sa mare i son pare, l’odi per les criades de casa, les amistats especials que anava fent al seu camí (l’escola, les vacances), i l’engany que viu de casada, fins que un feliç dia va dir prou. És un text dur, molt frustrant per al lector actual, fins al punt que acabem empatitzant amb la xicoteta María Luisa i comprenent tots els traumes familiars que porta arrossegant durant la seua existència. La tristesa i la sensació de desgràcia personal és un continu, afiançat pels amors no correspostos i prohibits, però al final la novel·la no deixa de tindre un toc d’esperança: esperança en un món millor i més obert per a les noves generacions, però també en que el canvi en nosaltres mateixos és possible si el fem des de dins, i encara estem a temps.

Malgrat la ràbia que sentim davant les injustícies que viu María Luisa, acabem mirant-la amb tendresa, i la llegim amb cert gust, sobretot quan assistim al seu tardà despertar personal. Per a posar-li un parell d’aspectes negatius a la novel·la diria que com a conseqüència de que no estava projectada per a ser publicada, no està magistralment escrita, encara que estareu d’acord amb mi que l’important és el que conta (la difícil vida d’una dona lesbiana a principis del segle XX), i que la presència excessiva de punts suspensius per a tot es fa un poc carregant. Una altra cosa que canviaria seria el pròleg: la seua lectura és molt interessant i ajuda a comprendre molts personatges i el context de la novel·la, però com que es fa al principi, és complicat retindre els noms i els personatges que posteriorment apareixeran al text d’Elena Fortún, pel que jo col·locaria aquest estudi al final, com un annex.

Per la resta, recomane la seua lectura, una fita important per repensar la història del feminisme i de la repressió sexual i artística fa 100 anys. Fins la propera lectura!

Emma Cline – Las chicas

L’estiu dóna per a molt. Deu ser el calor, el major temps d’oci, el contacte més freqüent amb altres persones, vés tu a saber. Però en estiu passen coses extraordinàries. La literatura se’n fa ressò ací, ací i ací, amb tres esplendorosos exemples de novel·les contemporànies. I ara en tenim una altra per a afegir a la llista, aquesta magníficament escrita d’Emma Cline.

Las chicas comença al ritme sosegat que té el migdia de l'estiu a les grans ciutats. Estem als Estats Units de finals dels anys 60, al cor del flower power i el lloc de la gènesi del peace and love, a les portes de l’estació estival. La presència dels hippies dóna què parlar als veïns de les diferents comunitats, i més si són menudes. Els joves de classe mitjana emulen aquesta vida, al recer de les cases dels seus pares, però sense dubte el que més els atrau són les drogues, de molt fàcil accés i plenament generalitzades. Alguns d’aquestos joves s’atreveixen a anar més enllà, quasi espentats per l’inconformisme amb la seua situació familiar, els seus desangelats amics, o el desinterés del sexe oposat. 

Evie és una d’aquestes adolescents que veu que la seua vida es posa del revés. No és conscient de sobte, són les xicotetes coses del dia a dia les que la fan sentir-se incòmoda i fora de lloc. Però un raig de sol la il·lumina al veure tres xiques en un parc, que riuen felices i aïllades de la gentada que visita la fira del seu poble. Comprén que vol ser com elles, vol estar ahí. En particular, es veu imantada cap a una d’elles, els seus llargs cabells, els seus ulls brillants i la seua roba un tant desgastada. Les casualitats i aquesta atracció ferotge es conjuren per a que Evie conega aquestes xiques i que acabe formant part del seu món, tan diferent al seu, i tan transgressor, que confronta el que té al seu voltant. Esperonada pel desig i les ganes de posseir l’atenció plena de Suzanne, que és aquesta xica que li crida l’atenció a la fira, i de pas, el seu amor, Evie farà un canvi físic i mental essencial que la fa percebre la realitat des d’un altre punt de vista, fins al punt d’acabar ratllant la legalitat i la seua integritat personal. I de pas, serà un dels testimoni més lúcids de la degradació moral a la qual arriben aquestes xiques, influenciades al màxim pel seu gurú, Russell, el mascle alfa, el gall del galliner, que amb la seua personalitat, manipula a tot ésser vivent que li ronde en 10 km a la redona. I ai d’aquell que no caiga rendit als seus peus.

Però no us enganyeu: no és una novel·la adolescent. La que ho conta tot és l’Evie adulta, amb un vocabulari clar i una actitud reflexiva i sincera, que no pretén salvar-se, sinó comprendre’s i potser perdonar-se. Evie repensa la seua història actualment perquè coneix Sasha, una xica jove i amb la que veu certs tristos paral·lelismes.

Emma Cline aprofita la història de Evie per a donar-nos unes quantes puntades sobre els Russells de la vida. Com les dones ens trobem en minoria davant certes actituds masclistes, com se n’aprofiten de la nostra debilitat, o almenys la culturalment adquirida, per a que ells aconseguisquen el que volen. A banda, l’autora rememora el fet real d’una de les matances més sonades de tots els temps als Estats Units, efectuades per un grup de xiques al caliu del seu gurú, però açò és només un teló de fons. 

Una història interessant, que et fa pensar, ben escrita i molt ben ambientada, dura en moltes ocasions: sense dubte la recomane per a descobrir el que havia al darrere de moltes comunes hippies i el desmitificar l’any 69. Per repensar les nostres relacions i veure fins a quin punt l’atracció per una persona ens fa fer coses que en altres circumstàncies no faríem.

M'acomiade fins la propera lectura amb la cançó Sexy Sadie dels Beatles. Si rasqueu un poc el personatge de Suzanne entendreu per què!

Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor

Un tiempo extraño provoca un comportamiento extraño. Como un mechero Bunsen aplicado a un crisol provoca un intercambio de electrones, la división de algunos compuestos y la fusión de otros, así una ola de calor actúa sobre las personas. Las desnuda, les hace bajar la guardia. Y los comportamientos se tornan no tanto inusuales como espontáneos, desinhibidos. Las personalidades, más que cambiar, afloran desde lo más hondo a la superficie (Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor).

Si aquesta no és la primera vegada que topeteu amb alguna entrada del meu blog, sabreu que molt rara vegada copie les frases que més m’han suggerit. Deixe que siga el lector el que les descobrisca, les localitze i senta el que haja de sentir, que no té per què ser el mateix que he sentit jo. Però en aquest cas, em faig una excepció a mi mateixa. Quan a meitat del llibre llegim aquestes línies, ja portem una singladura metafòrica per la família Riordan per saber fins a quin punt és cert a la novel·la. Potser també a les nostres vides, però això ja és un altre tema. Aquest sentiment d’aflorar a nosaltres mateixos per la calor ho havia pensat alguna vegada, i l’únic fenomen més que se m’ocorre amb efectes similars és la nit.

Però l’autora tria una espantosa canícula que arrasa Londres i els seus habitants durant els dies centrals del mes de juliol de 1976. Degué de ser memorable per a una ciutat més bé habituada a la pluja i a la boira. Dels fets d’aquells dies es recordaran banys a les fonts, incendis, collites tirades a perdre, legislacions específiques per a no malbaratar aigua corrent… però, si li preguntàrem a la família Riordan (si existira) què recorden d’aquells dies, dirien que va ser l’estiu que son pare va desaparéixer evaporat a l’asfalt i que va ser en eixe punt quan les seues vides van canviar per a sempre.

La novel·la és meravellosa de principi a fi, m’ha entusiasmat i m’ha tingut enganxada a més no poder des de la primera fins a l’última fulla. Amb la no tan simple excusa de saber on està son pare i per què aparentment se n’ha anat de casa de manera voluntària, ens endinsem en les profunditats d’aquesta particular família d’orige irlandés, catòlics residint a Londres, cadascú d’ells infeliç a la seua manera, però amb els ingredients per a poder donar més llum, o millor, aire fresc, a la seua trista existència. Cada membre té els seus secrets, les seues frases que vol dir però que no li ixen de la gola, una paraula de calor (uf, altra vegada!) al que està segut al seu costat però que simplement no pot pronunciar. Com deia Joyce Carol Oates a Carthage, potser l’única idea amb la què em vaig quedar de la seua novel·la, és que una família és com una successió de plaques tecnòniques en relatiu equilibri entre els seus integrants, i la desaparició o canvi en algun d’ells provoca un terratrèmol en la resta. Així, però de manera interior, viuen l’absència del silenciós Robert-Ronan, que sempre haurà estat ahí per a tots menys per a ell mateix.

L’ambientació dels detalls que fa Maggie O’Farrell sobre els personatges és acurada i rellevant, perquè ens indica la personalitat i el caràcter de cadascun d’ells: des de la roba, als cabells, la manera de parlar… passant sobretot per la casa on viuen, tot es fa ressò del caos i dels silencis que els assetgen. El rerefons històric, la violència de l’IRA, la misèria irlandesa a l’opulenta i orgullosa Anglaterra no molesten, més bé el contrari, donen cos. I d’aquesta manera, Gretta i Robert, però sobretot Mónica, Michael Francis i Aoife et van donant punyalades al cor mentre els mires amb fascinació i ells et retornen la mirada desafiants, preguntant què hagueres fet tu, què fas tu amb els teus dia a dia.

I com a solució, no se t’ocorre altra cosa millor que posar de fons Ode to my family, de The Cranberries.

Quin bon sabor de boca per a anar tancant l’any pel que a literatura respecta. Fins la propera lectura!

Irène Némirovsky – Suite francesa

Els lectors més apassionats tenim en comú la curiositat innata i legítima de saber com s’ha gestat una novel·la en la ment i en les mans del seu creador. Ací tenim un exemple d’un autor que ens detalla el seu ritme de treball, perquè és un treball, i les seues estratègies i obsessions per a aconseguir elaborar del no-res una història que existia d’una manera abstracta. 

Però també és cert que eixe és l’exemple d’eixe escriptor. Estic quasi segura que, si es posaren, hi hauria tants assajos com autors, i quasi tants com novel·les, on els autors contarien com s’ha hagut d’adaptar al caire i a l’ambient que el text els requeria.

Un altre exemple clar de dissecció literària, si és que ho volem anomenar així, ha sigut per a mi aquesta preciosa novel·la. Suite francesa és ja com un clàssic de la literatura universal i això que fa poc més de 10 anys que es va publicar. Escrita, això sí, en portava uns quants més. Des de 1942, per ser exactes. No em detindré ací a explicar el que fa especial aquest volum perquè crec que ja està tot dit i s’explica en algun moment. I, que dit siga de pas, no vos tire cap enrere el seu nombre de fulls perquè es lligen volant. Però m’ha semblat molt intel·ligent per part de l’editorial incloure les notes manuscrites de l’autora pel que respecta al futur de la seua obra (inacabada per raons de força major, això tot el món ho sap), sinó també la seua angoixant correspondència.

Però he començat pel final. Les dues primeres parts, les que conformen la novel·la tal i com la seua autora les va deixar abans de que la capturaren i l’assassinaren en un camp de concentració, són un relat en directe dels esdeveniments de la Segona Guerra Mundial a França i els efectes sobre Paris, els seus voltants rurals, i per extensió, sobre els individus i en què s’ha convertit eixa comunitat de francesos, un aspecte que l’autora volia recalcar prou.

Les dos parts tenen un to completament diferent una de l’altra. Si he de triar, em quedaria amb la primera sense dubte, perquè el seu format de xicotets relats, en principi independents entre si, formen un tot homogeni, plagat d’humor macabre, ironia, angúnia i pena sobre els esdeveniments que de ben segur l’autora va ser testimoni. La segona és més poètica, però té un format més novel·lesc, i és on es comença a veure que tot enllaça amb dos personatges femenins principals, Lucile i Madeleine en menor part, i en un poble relativament proper a París, però d’ambient clarament rural. D’aquesta part, si no m’equivoque, és de la que han fet pel·lícula. És ací on es veu més clarament la queixa humana i el sarcasme de la Némirovsky, sobretot contra la burgesia de la que ella formava part.

No vaig a desvetlar molt més sobre l’argument, només voldria posar per escrit el que més m’ha cridat l’atenció: no és una novel·la més ambientada a la Segona Guerra Mundial, com tantes que se n’han escrit (ací teniu un exemple de les que he llegit jo en els últims anys). Com veieu, hi ha moltes, també escrites per dones i de com les van viure: elles, les que es varen quedar - o van haver de fugir -; elles, les que els va tocar afrontar les tasques domèstiques i del camp per sobreviure; elles, les que havien de conviure amb un marit, pare, germà, fill absent. Elles, les grans oblidades de la guerra i que van moure l’economia d’aquells anys. El que té de novedós és que es va escriure just en el moment en què queien les bombes sobre París i les persones que hi fugien, i que tal i com la mateixa autora reconeix en les seues notes, ni ella sabia com anava a acabar, ja que depenia dels esdeveniments majors. El 1942 encara estava lluny del final de la guerra, moltes coses passarien després i que a aquelles alçades ningú se les imaginaria, però el més trist és que ella no anava a sobreviure per veure-ho. Era un projecte ambiciós, però és possible que l’autora necessitara escriure per evadir-se de l’horror i la falta d’humanitat imperant.

Una altra cosa que m’he preguntat constantment, sobretot quan es descriu els alemanys pel poble, la benevolència que mostra de vegades vers ells (o és Lucile?)… hauria escrit el mateix si haguera sabut que els que la van deportar en tenien més bé poca, de benevolència? Que l’odiaven i que la volien feta cendres, sense importar-los res?

És una novel·la que s’ha de llegir, una xicoteta joia que malgrat la duresa, amaga bellesa en cada cel que descriu, una risotada en cada personatge detestable al que dóna vida. Valdrà la pena l’estona, que se vos farà curta.

Fins la propera lectura!

Per cert, acabe de comprovar que aquesta és la meua entrada número 200! Un número especial per a una lectura de 10! 

Virginia Woolf– Una habitación propia

Després de llegir les recomanacions i les estratègies de Haruki Murakami per a crear històries, era necessari passar pel text de Virginia Woolf, aquesta vegada sí, conferència pronunciada per l’autora en el ja remot any de 1929. Jo pensava que ací, la Woolf ens parlaria de les rutines que ella segueix per a poder escriure obres com Les ones. Però no. O almenys no en el sentit de Murakami. 

Recordem: estem en 1929, deu anys després que les dones a Anglaterra hagen aconseguit el dret al vot, ja passats uns quants anys d’una Guerra Mundial devastadora, amb les dones fetes a treballar fora de casa mentre que segueixen tenint cura dels fills, pares i resta de família. Un moment de canvi de mentalitats, de qüestionament de rols, i de gènesi d’un benvingut i necessari feminisme.

Dins d’aquest marc històric i social, la conferència de Virginia Woolf és conseqüent. L’autora reclama una independència total com a base no només per a la creació artística, sinó també la científica, tècnica i de coneixements humanístics. Una emancipació que passa per la vessant econòmica i personal. Eixa és la cambra pròpia que tota dona hauria de tenir, i que, després d’analitzar el recorregut de la creació bàsicament poètica femenina des del segle XVI, reconeix que moltes coses han canviat per a bé i per a consolidar eixa cambra solitària i protegida de qualsevol entreteniment.

Per a Woolf, l’obra resultant, la que siga, ha de ser andrògina, amb tantes parts femenines com masculines, sense les càrregues pròpies del sexe de qui escriu. Eixa serà l’obra perfecta, i com a tal, l’autor que millor encarna aquest ideal (encara que no és l’únic) és Shakespeare. Al mateix temps, ens posa en un interessant supòsit de què haguera passat si Shakespeare haguera sigut una dona. També analitza i parla d’altres autores britàniques, com Jane Austen o les germanes Brontë, parant-se en Jane Eyre.

De la conferència s’extrauen molts punts interessants i innovadors per a la època, fins i tot moderns, però això no lleva que algunes nocions que esmenta hui en dia xoquen o resulten discutibles, des de les peripècies que narra al principi de la conferència i que a mi em descol·locaren un poc (després es comprenen millor), fins les afirmacions que fa sobre la literatura, com les que he nomenat en el paràgraf de més amunt.

Així i tot, continua sent una obra molt vàlida. Les dones necessitem eixa cambra pròpia, encara que el que continua sent trist quasi cent anys després és que encara hem de reivindicar-la, i recordar que la volem, i no per desig, sinó perquè ens pertany per dret. De fet, sempre ha sigut així, però ens han amagat la clau per por, ignorància, desídia, vergonya o vés tu a saber el motiu. En aquest sentit, llegir la conferència m’ha entristit i m’ha enutjat per igual. No deixeu passar l’ocasió de pegar-li una ullada i pensar si en el nou segle, en el fons, hem canviat alguna cosa. Què li contariem a Virginia Woolf si puguera escoltar-nos?

Hannah Kent – Ritos funerarios

Amb eixe títol, què voleu que us diga? Un llibre així només podia estar cridant-me a veus per a que l’agafara i el devorara. Supose que és per deformació professional: fa uns anys que m’he dedicat a estudiar evidències materials de les diferents cerimònies que formaven part de les pompes fúnebres de la societat fenícia i púnica, ja fa uns quants milers d’anys. Quins actors hi formaven part? Tots hi tenien la mateixa importància? Què anava després de què? Quins instruments s’empraven per adornar, netejar, purificar el difunt? Quines cures es tenien en compte per a que aquest tinguera una vida acomodada en el Més Enllà? Són algunes preguntes que, mitjançant la investigació, intentem contestar.

Jo pensava, sense saber res de l’obra, que m’anava a trobar qüestions tan tangibles com a les que jo estic acostumada en aquest llibre. Algú anava a morir, o havia mort, i ens narraven què, com, qui, on i per què d’aquestos rituals. En certa mesura, ho he trobat. Però també he trobat moltes respostes a preguntes que ni tansols m’havia plantejat. I ha sigut una recerca preciosa, malgrat la duresa.

Hannah Kent ens conta una història que ens arriba a glaçar la sang en ple mes de Juliol. Té mèrit. Una història de pobresa, de condicions de vida extremes, de brutícia fins els ossos, de discriminacions i de maldat humana. De bogeria i de pietat, però també d’injustícia i de redempció. El pitjor de tot, és que és una història basada en fets reals: si teclegeu Agnes Magnusdóttir al Google ho entendreu tot, però vos faig un avanç. Aquesta va ser l’última dona decapitada a Islàndia, allà pel fred mes de gener de 1830. Hannah Kent ens apropa a la vida, i un poc a la mort, d’aquesta dona excepcional mitjançant una recerca exhaustiva i acurada, sense perdre un estil que se li ha qualificat de gòtic.

El ben cert és que és una novel·la que dóna gust llegir ja només per eixe to glacial i pudent, molt ben aconseguit per les metàfores i els símils trets de la natura i l’entorn congelat i rural. A més, es nota que l’autora s’ha aplicat a l’hora de parlar-nos del ritme de vida d’aquesta colònia danesa de principis del segle XIX, les tasques agrícoles o les feines domèstiques. La rutina diària, en definitiva. A més, també traspua un gran respecte a la figura d’Agnes, donant-nos altre punt de vista, merescut, del que suposava per a aquells moments ser una dona lliure dins del que cabia, intel·ligent i molt feinera. Una dona que es mereixia altra cosa. L’únic aspecte negatiu que li he pogut trobar, és que m’haguera agradat que desenvolupara millor la personalitat i les experiències d’alguns personatges, com Magrét, abans de conéixer l’Agnes, perquè crec que haguera completat l’obra; encara que reconec que no calia si algú m’haguera recordat que al cap i a la fi el que es pretén és parlar-nos de la preparació a la mort d’Agnes, i no de la família que la va acollir els seus últims mesos de vida.

Una lectura que tenia aparcada de feia un temps però que m’ha alegrat molt completar, perquè malgrat la duresa, he gaudit molt del seu lirisme i he aprés moltíssim d’una cultura i d’un lloc que m’eren del tot aliens. I de pas, m’he refrescat un poc amb els seus vents del nord, que també m’ha vingut bé!

Fatima Mernissi – Sueños en el umbral

Pot una dona musulmana ser feminista? Ho podia ser fa vora 80 anys en el Marroc colonial? Doncs si heu respost que no a alguna de les dues preguntes, vos fa falta, entre altres, llegir a Fàtima Mernissi i el llibre protagonista del post de hui. Qual les clàssiques i meravelloses històries de Les 1001 nits, la vida a l’harem dels Mernissi es desplega al darrere d’aquesta mena de novel·la autobiogràfica, mostrant-nos les persones que allí hi vivien, tant homes com dones, les estratègies de supervivència (sí, supervivència) en un medi tan dur, i les maneres d’afrontar la tradició entre les dones més joves i crítiques, una tradició que feia aflorar els sentiments de tancament i de frustració, i plenava de xicotetes rebel·lies el dia a dia. 

Així, detalls als brodats, les sortides al hammam, les representacions a un teatre improvisat, els llibres d’encanteris amagats, el secret de les receptes d’estètica, posseir una clau clandestina per a escoltar la ràdio que només podien utilitzar els homes, els tipus de vel que es posen a les comptades ocasions que ixen al carrer, els jocs entorn les grans tenalles per guardar olives o les enceses mirades d’amor entre els joves a les terrasses de les cases tancades als colorits capvespres de la ciutat de Fes, es converteixen en fets poc quotidians per escapar i sentir-se un poc més lliures i portar una existència més lleugera. Aquestos detalls polaritzen l’harem entre joves i majors, i homes i dones, tradició i innovació. Posseïts i posseïdors. Presoners i carcellers, dins i fora.

Enmig de tot açò, els nens, Fatima i Samir, que observen i es qüestionen sobre què és un harem, ja que la iaia de Fatima viu en un harem molt diferent, enmig del camp; o quin és el paper de la dona al si del matrimoni i en la societat. En definitiva, es pregunten sobre què suposa ser dona en aquell moment de canvis polítics i socials, i si totes les dones són iguals en un harem i fora d’ell. I malgrat el tancament de les altes parets que només deixaven veure un quadrat de cel, les ments de la majoria de les dones d’aquest harem volen alt, igual que la de Yasmin, la iaia de Fatima, i ens assabentem de les vides de moltes dones musulmanes que parlen i pensen per elles mateixes, i que han superat les barreres imposades pels vels. Hi ha moltes, i amb idees i vides sorprenents.

La lectura d’aquestos episodis de la vida de la xicoteta Fatima abans de ser considerada “dona” als ulls dels demés és màgica, exquisida i enlluernadora, plena de les possibilitats i esperances de futur que només pot tindre una xiqueta de 9 o 10 anys. Una manera tendra i fresca d’evocar una vida passada que actualment ningú trobaria a faltar, i que contada des de la perspectiva d’una dona adulta resultaria oscura i claustrofòbica. Una bona manera d’acabar el mes lector per excel·lència!

Almudena Grandes – Inés y la alegría

Diu Almudena Grandes que l’objectiu de Episodios de una guerra iterminable era treure a la llum xicotetes grans fites que tingueren lloc durant la Guerra Civil i el franquisme. Amb Inés y la alegría, la novel·la que enceta aquesta ambiciosa sèrie on pretén homenatjar Galdós, l’objectiu es compleix de sobra. I és que l’autora se centra en desvetllar-nos un capítol de postguerra magnífic i del tot inaudit: els pocs dies que va durar la presa militar de la Vall d’Aran per part d’uns milers d’homes que creuaren clandestinament els Pirineus, a finals de 1944, amb la fita de tornar a portar l’usurpada bandera de la República a Espanya, just quan es pensava que aquest país tenia solució amb la quasi segura victòria dels aliats a la Segona Guerra Mundial.

El que conta la Grandes és una gesta inhòspita i sorprenent, però el que tenia de pla genial, ho tenia de ridícul: aquesta croada va ser ideada per un personatge de segona fila del PCE, sense que els capitosts del partit tingueren la més remota idea del que estava passant. D’aquesta manera, Jesús Monzón va tractar de titelles a quatre milers d’homes que es jugaren la pell en aquesta heroïcitat. Alguns se la van deixar entre els sostres de pissarra i els carrers estrets de la Vall. Els superiors, com no, també se sentiren ningunejats.

Però no és Monzón el protagonista d’aquesta història. Inés i Galán, ara sí, les dues veus principals, ballen al so que aquell els canta, junt al de Pasionaria, Franco, Carmen de Pedro i altres que se senten a la novel·la. Ells representen dues històries que tenien totes les paperetes per a no creuar-se mai, però degut als capritxos dels cossos mortals, es troben per a no separar-se mai. Juntament amb Inés, anem destapant el dia a dia ple de proeses d’un grup de persones, tant homes com dones, que fan per sobreviure i elevar-se sobre una realitat que no els agrada. Personalment, és precisament la posada en relleu de la història de moltes dones que desconeixia, com la de Matilde Landa o Pilar Soler, grans en la seua quotidianitat, o altres més famoses, com Dolores Ibárruri, és el que més m’ha agradat de tot el relat. Em fascina com varen sobrepassar les circumstàncies adverses, i com es van alçar sobre elles mateixes per a fer-se més i més grans.

Però tornem a la novel·la que ens ocupa hui. Després de Los aires difíciles i El lector de Julio Verne, aquest era el tercer llibre que llegia de la madrilenya. Com que ambdós em varen entusiasmar, tenia grandíssimes expectatives posades en ell. Això pot ser un problema, i ho ha sigut. Estic fent balanç mental a les poques hores d’haver-lo acabat, i malgrat que m’ha agradat, hi ha quelcom que ha fallat. Després de pegar-li alguna volta, se m’ocorre que la novel·la ha tingut dos problemes: un, i més important, que li sobren moltes pàgines. I dos, que aquesta circumstància ha originat, quasi de manera necessària, que no aconseguira simpatitzar, centrar-me, identificar-me, o “creure’m” els personatges, malgrat que si pequen d’alguna cosa, és de ser extremadament reals. Els fets que es narren són a la vegada tan gran i tan menuts, que crec que tant Inés com Galán es dilueixen entre la constel·lació d’altres moltes històries, que al cap i a la fi és Inés y la alegría. Compartisc que era necessari un marc per a comprendre el context dels personatges, però pense que de vegades s’excedeix. 

Torne a repetir que la novel·la m’ha agradat, i segur que seguiré amb Las tres bodas de Manolita aquesta sèrie, d’ací uns mesos. Però ara les meues lectures em porten per altres camins ben diferents. Per cert, d’ací un parell de dies es compleixen anys de la proclamació de la Segona República. Casualitats meravelloses que em porten les lectures de tant en tant. Ens trobem al proper post!

PD: Vos deixe ací una cançó del grup Barricada en honor a la memòria de Matilde Landa, dintre del seu disc inspirat en la Guerra Civil, "La tierra está sorda". Gaudiu-la!

Jamaica Kincaid – Autobiografía de mi madre

Tots necessitem un punt d’ancoratge en la nostra vida. Un punt essencial, que ens recorde qui som i d’on venim, que ens identifique i ens guie en el camí. Podem estar d’acord en que una persona sana en necessita més d’un - els amics de la infància, el poble, la feina, o anar a fer jogging totes les vesprades : no obstant això, hi ha un que, si el perdem, fan que s’ensorren un poquet tots els altres, qual efecte dominó. Es tracta de la família, i més en concret, de la mare.

De la seua falta des del moment del seu naixement, Xuela, la protagonista, fa la seua fortalesa. És una dona forta, feta a si mateixa, inusual per al lloc en el què viu, l’illa de Dominica, al mar Carib, en un moment indeterminat del temps, però sempre dintre de l’època postcolonial, ja en ple segle XX. Filla d’un personatge d’orige escocés, amb una singladura que acaba sent macabra, i d’una dona afrodominicana desdendent d’esclaus, i que al mateix temps tampoc va gaudir dels braços de sa mare, Xuela sap des del primer moment a quin dels dos bàndols pertany, malgrat que a la seua sang hi ha una mescla dels dos. Ella mateixa és l’encarregada de contar-nos la seua vida, en primera persona, com una llarga reflexió entorn si mateixa en contraposició als demés, especialment la figura sempre llunyana de son pare i la seua nova família, més les persones que es troben al seu entorn i amb les que son pare intenta continuament que es mescle. Però Xuela no és una dona del comú: és suspicaç amb un punt d’orgull, és intel·ligent, i molt, molt nihilista. Fins a l’extrem que per a la meua opinió arriba a ser exasperant. Coneixem només el seu punt de vista de les coses, amb la qual cosa no arribem mai a saber si el que ella sospita (odis, enemistats) és del tot fundat o cert.

El que sí que és veritat és que Xuela tria el seu destí, el que li fa tenir experiències en principi vetades per a una dona, afrodominicana, per tant abocada a la desgràcia, com ella: gaudeix i controla el seu cos per damunt de totes les coses, el que implica que voluntàriament avorta (de fet, ja no podrà tindre descendència mai); té multitud d’amants; i ja en el cas més extrem, en un moment de la seua vida, donant-li l’esquena a una possible posició acomodada, se’n va de l’ala protectora de son pare per a treballar molt durament fent-se passar per home.

Constantment la protagonista recorda la mare que no va tindre. Com ja he dit, aquest fet configura el seu caràcter i el to de la seua vida, i de pas, la seua autobiografia. Precisament el to i l’estil és el que fa més original l’escrit de Jamaica Kincaid: a mi, personalment, no m’ha acabat de convéncer, perquè la novel·la està plagada de repeticions, i d’una atmosfera lúgubre, on pràcticament no hi ha esperança ni descans. Reconec que en alguns moments, sobretot al final, tenia ganes d’acabar la seua lectura. Una llàstima, ja que ens trobem en una història realment potent, plena de contrastos que es mouen entre els binomis vida-mort, home-dona, riquesa-pobresa, fortalesa-debilitat. Però atenció! És la meua opinió personal! Sé que a la xarxa abunden els comentaris alabant precisament aquesta originalitat en la manera d’escriure de l’autora. 

M’acomiade fins el proper post. Bones lectures!

Gioconda Belli – La mujer habitada

Després de dos dies d’haver desfet les maletes, puc dir que el viatge a Faguas encara em dura. No busqueu el país a un mapa convencional. Millor feu-ho en un on també estiga Macondo. Per cert, les casualitats em porten a escriure hui aquest post, així que felicitats allà on estiga, Gabo!

Faguas és el país de Gioconda Belli, i crec que podria dir que molt al seu pesar. És un país de contrastos ferotges, on el ciment i les carreteres sense asfaltar intenten obrir-se pas entre la frondositat i exuberància vegetal. És un país habitat: homes i dones, amb diferents ideals i realitats. Uns, ben còmodes amb l’status quo, s’exhibeixen com paons en clubs socials; altres, amb els peus calçats a dures penes, veuen la seua situació com un carreró sense sortida, perquè escolta, la vida és així. A l’ombra, ni en un lloc ni en l’altre, sinó just enmig, es troba Lavinia: el cos el té en un lloc, la ment en l’altre. És una dona habitada. 

L’habiten projectes arquitectònics, l’habita Felipe Iturbe i la seua amiga Sara i els seus pares benestants, l’habiten dubtes, promeses i l’empenta per canviar el seu país. L’habiten els companys del Movimiento i els ulls espantats del fill del General; i també l’habita Itzá, la gota de roser, el suc de taronja que corre per la seua sang, una dona lluitadora com ella, guerrera com moltes en degueren d’haver enfrontant-se a les armes, nous bacteris i tàctiques brutes dels invasors imperialistes espanyols, allà pel 1500.

La mujer habitada és, definitivament, una novel·la de lluita per la llibertat i per la identitat fora dels rols culturals, plagat de miralls i els seus reflexos distorsionats, de duplicitats, de yin i yan. Pau i guerra, mascle i femella, riquesa i pobresa, resignació i acció, compromís i nihilisme. I tot ben regat amb reflexions entorn el masclisme i el lloc de la dona. Recordem: allà als anys 70, que és l’època entorn la qual se situa l’acció (basada en fets reals a la Nicaragua de Somoza, i fins i tot autobiogràfics, per tant ben documentats) va ser quan començaren a sonar les primeres veus contra el patriarcalisme imperant. I ara em permetreu que em pregunte si calen 40 anys més per a acabar contra certes estructures mentals que alguns tenen ben ancorades al cervell.

Tornant al comentari del llibre, el realisme màgic al qual acudeix l’autora no molesta, més bé al contrari: és d’agrair. La veu d’Itzá és un oasi enmig del desert, malgrat que el que conta en moltes ocasions és molt dur, però el seu estil és suau i dolç, quasi poètic. Del millor de la novel·la, sense cap dubte. 

Després del que vos acabe de contar, no cal que vos diga que vos recomane la seua lectura. Això sí, agafeu maletes per a un temps. Les necessitareu.

Charlotte Brontë – Jane Eyre

Sempre em dóna un poc de vertigen escriure sobre un clàssic, perquè què puc dir jo de nou que no s’haja dit ja, després de desenes d’anys i de no sé quants parells d’ulls reinterpretant les planes del llibre que jo ara m’he decidit a llegir? Cada persona, cada lector! fa seu el text que té davant, amb les circumstàncies i el moment que l’envolten. Per això, cada lectura mai serà igual, ni ara, ni si d’ací deu anys em decidira retrobar-me amb Jane Eyre, una dona que en cert moment es va convertir en una vella amiga.

Charlote Brontë escriu amb una proximitat que encara hui, quasi dos-cents anys després de la publicació de la seua principal novel·la, ens resulta quasi actual. I més mèrit té que el context de la vida de Jane fóra l’Anglaterra victoriana, amb els seus pudors i recels que ara mateix ens resulten un tant ridículs; amb eixa concepció de la bellesa i de l’elegància que actualment no és més que una quimera. 

Vaig decidir apropar-me a l’Eyre amb curiositat, perquè en molts llocs és considerada l’orige de les novel·les feministes. I efectivament, no sé si serà la primera (segurament no, però potser sí l’anglosaxona) però feminista, dintre del que pot ser el feminisme en els primers moments del segle XIX, amb la Revolució Industrial xafant els talons d’alguns dels seus personatges i perseguint altres dels senyorets benestants que es retracten, sí que és (de feminista, dic). I és que les idees que encarna, potser massa perfectament, l’heroïna de la novel·la, devien ser un escàndol per a l’època: una dona que sap que en la seua intel·ligència i educació està la seua màxima vàlua, més que en la de l’home que l’agafa del braç; una dona que respon quan considera que se li està faltant a la seua integritat i diu el que pensa; una dona que segueix amb rectitud el camí de la seua felicitat, que consisteix en no caure sota cap jou, siga el del matrimoni, una relació tòxica o una feina poc gratificant, que és el contrari de les joves de l’època.

A banda, està l’ambient gòtic que es desprén de les descripcions dels jardins, els paisatges, les aromes, o els edificis amb merlets i passadissos on les catifes esmorteixen els passos. En aquest sentit, pense que és una novel·la bonica.

En conjunt ha sigut una lectura agradable, que en definitiva ha valgut la pena, encara que, tot siga dit, a La librería de los finales felices, l’autora no té millor idea que la de revelar un dels misteris més macabres de la novel·la, i això sí que no té perdó. A més a més, sé que hi ha pel·lícula, almenys una recent encara que imagine que no serà l’única, així que si algun dia la puc veure, modificaré aquest post i vos contaré. Fins aleshores, felices lectures!

Lev Tolstói – La felicidad conyugal

Mai un sentiment ha sigut objecte de les més variades creacions artístiques: la música, la pintura, l’escultura, el cinema, la literatura, la fotografia i fins i tot l’arquitectura han exaltat fins a l’extrem un estat personal que traspassa fronteres i límits mentals. Mai un sentiment, a més, ha sigut capaç de modificar les nostres vides i transformar-les, i nosaltres amb elles, en ents completament diferents. Ens arrassa, ens ofega, ens avergonyeix i ens crea inseguretats però també ens empén a les més altes empreses. Tota aquesta parrafada se sintetitza en una sola paraula: amor.

Però l’amor, sobretot quan és correspost i en comú, muta i es transforma. Les circumstàncies el cincellen: no és mai el mateix. L’explotació d’aquest fenomen no és tan habitual a les arts que abans hem mencionat, i això si el comparem al típic de les primeres fases de l’enamorament, amb un romanticisme exacerbat que ennuvola tots els sentits i la raó. Per això el breu text de Tolstói és original, i més tenint en compte el moment de la seua publicació (1859). L’autor universal descriu el canvi que sofreix un matrimoni burgés i benestant, el de Marie (Masha en diminutiu pràcticament a tota l’obra) i Serguéi, en el pas dels anys, i com és vist aquest canvi sota els ulls de la jove dona, que ens recorda a l’estimada Emma Bovary de Flaubert.

Com ja sabeu, porte una bona temporada llegint dones, però l’argument d’aquest relat em va cridar molt l’atenció, pel que vaig pensar que pagava la pena detindre’m i albirar quina era la perspectiva d’un home en aquest tema. Malgrat que no es pot culpar l’autor d’haver nascut quan i on va nèixer, no deixen de cridar-me l’atenció les actituds clarament masclistes i d’infantilització de la dona que malauradament encara estan presents entre certs sectors de la societat, però que de ben segur que aviat desapareixeran. Així i tot, em sembla que és un retrat fantàstic de les relacions de parella i de les fases per les quals s’atravessen, des de l’omnipresència de l’èsser estimat en tot acte quotidià al principi, al cert desencant, amb un equilibri amarg i nostàlgic en la convivència, després. Enmig, els primers recels, les primeres frases agres, els primers pensaments punjants. Tot açò fa que siga una obra que no ha caducat.

M’ha agradat especialment quan, al caliu de primera discussió, Masha no diu el que pensa i no fa el que sent, i la sensació de que tot podria canviar només amb una frase o una abraçada, però malgrat tot, no pot evitar voler fer-li un poc de mal a Serguéi. Els éssers humans no hem canviat tant en 150 anys. Un altre aspecte que m’ha agradat és la descripció dels paisatges i l’entorn, que contribueix a crear el clima adequat per a cada sentiment. Per últim, no està de més recordar que un altre punt fort és la seua síntesi i senzillesa en la seua lectura. Ja voldrien molts autors contemporanis contar una història de tota una vida en menys de 200 pàgines! I de pas, molts lectors ho agrairíem!

No obstant, pense que es nota especialment que l’obra està plantejada des del punt de vista masculí quan parla de la maternitat, o millor dit, no en parla, perquè Marie admet que no li ha canviat la vida, quan sabem que això, per molt burgés benestant que sigues al segle XIX, t’ha de canviar la vida necessàriament. I per suposat, quan passa de puntetes per la relació amb la sogra, que s’entreveu especialment tirant i complicada.

Tot i que no li trobe la màgia i el geni de La mort d’Ivan Ilitx, és una obra que crec que val la pena llegir, per tal de fer una reflexió de com ha canviat la concepció de l’amor i de les relacions de parella, o no tant, i de com ens comportem davant els sentiments més extrems que experimentem quan decidim formar una família. De ben segur que no us deixarà indiferents.

Per cert, ací vos deixe una cançoneta de Manel, "Corrandes de la parella estable", per a anar escoltant-la mentre llegiu el post, si vos ve de gust.

Lionel Shriver – Los Mandible. Una familia: 2029-2047

520 pàgines té l’edició d’Anagrama. 520 pàgines que passen volant. Em vaig topetar amb aquesta novel·la d’una autora que es va canviar el nom perquè aquest li agradava com sonava per les casualitats bones que de vegades, i en molt comptades ocasions, hi ha a les xarxes socials. Algú la mencionava per ser quelcom diferent. L’argument bàsic em va cridar l’atenció: com una família molt atomitzada aconsegueix reunir-se després d’un cataclisme econòmic al seu si.

L’argument que donava aquesta persona era parcial: aquesta desfeta econòmica no és només familiar, sinó també estatal. I és que el que ens proposa la Shriver és una distopia de marcat caire monetari, on els Estats Units deixa de ser la superpotència que és actualment per a convertir-se en un país més del Tercer Món. Com seria la vida allí? Com ho suportarien els seus habitants, sobretot una minoria rica i acomodada? Com es refarien? No només la vessant econòmica: és molt interessant i dóna molt què pensar el fet de veure les transformacions a nivell social. Qui serien els apartats? Com els tractarien? Ens xoca quan ho llegim? A mi, sí. Una altra cosa que m’ha agradat és que he trobat molts paral·lelismes amb Ensayo sobre la ceguera, de José Saramago, sobretot a les tres primeres quartes parts del llibre, pel que respecta al que ens convertim les persones per poder sobreviure en les nostres superpoblades, superbrutes i superconsumistes ciutats: seríem capaços de furtar els nostres veïns, amenaçar-los? Ens ho menjaríem tot i de qualsevol manera? Quin seria el nostre límit en la higiene quotidiana?

Un punt en contra a la lectura àgil i ràpida que enunciava al principi són les diatribes que arriben a convertir-se certes conversacions, sobretot les que tenen a veure amb una explicació macroeconòmica profunda, i que fan a mode de monòleg certs personatges. Crec que si s’hagueren omitit, o ja no tant, reduït, el discurs haguera sigut més atractiu, ja que li resta veracitat a l’acció, molt gràfica. Una altra cosa que no m’ha acabat de convéncer és el final, que el trobe poc acord al to general del llibre.

Un gran motiu per a passar una estona amb aquestes pàgines és conéixer alguns dels membres de la família Mandible, en especial la tia Nollie, una dona pràcticament desconeguda per la família, defenestrada per molts dels seus membres, i que li dóna un toc d’humor en alguns moments de la trama; altres bloguers parlen de Willing, el protagonista principal, però a mi m’ha paregut que aquesta figura no té un tractament uniforme al llarg de la novel·la, perquè pense que el seu interés decau al final.

Bona lectura, que ens fa pensar i ens repta mentalment, i encara que siga poc constant en el ritme, la recomane. Almenys acabe aquest any lector amb una recomanació, ja que, fent un poc de balanç, crec que no he acabat d’encertar moltes de les lectures que he triat, encara que hi ha d’altres que recorde molt i parle d’elles a les meues amistats. 

Queden pocs dies per a acabar 2017, pel que sospite que aquest serà el meu últim post de l’any. Ens veiem en 2018! Que tingueu un bon any lector!

Elena Poniatowska – Leonora

Quan vaig començar a llegir El mundo de ayer de Stefan Zweig, fa ja fa poc més d’un any, cada vegada que passava una pàgina, tenia la sensació de ser una inepta cultural. No tenia ni la més remota idea de qui eren molts dels personatges que l’austríac citava pels seus encontres o per les seues lectures, molts d’ells grans figures de l’àmbit, fins i tot, l’art que dominaven. Pense que Zweig va ser un home afortunat, que va estar envoltat per intel·lectes extraordinaris i fets històrics no menys extraordinaris. Personalitats com la d’ell hi ha poques en el món.

Cronològicament va coincidir amb l’artista Leonora Carrington. Que jo sàpiga, ell no diu mai que es conegueren personalment; és molt factible, per altre costat, perquè igual com ell, la pintora surrealista també va ser una dona fora de l’habitual, i que per circumstàncies, i malgrat les dificultats que va travessar, tenia un cercle d’amics del més carismàtic. Amb la lectura d’aquesta particular biografia novel·lada, Poniatowska m’ha fet retornar a mi que no sé res de la cultura del segle XX. És més: qui n’estiga interessat, que es prepare, perquè hi ha noms, corrents, pensaments per a tots els gustos, tants quasi com artistes i filòsofs.

Però ací hem vingut a parlar del llibre. Conforme he dit més amunt, estem davant d’una biografia novel·lada d’una artista multifacètica i amb un geni de tres parells de nassos. La lectura t’atrapa, t’absorbeix, i t’envolta: les reflexions de Poniatowska, en la boca de Leonora, fa que et qüestiones cada situació que, com a dona, pots viure dia a dia. Ella es va rebel·lar obertament contra son pare i tot el que ell representava, fins a tal punt que les seues obres, la major part, són fruit d’aquest crit. Però no espereu una lectura lleugera: quan portava un 20% llegit, tenia la sensació de que Leonora havia viscut ja molt. Em preguntava què més podria haver-li passat a la vida, il·lusa de mi!

Per primera vegada, tinc la sensació que estic parlant més del personatge en si que de la novel·la. És difícil deslligar un de l’altra. L’autora ha sabut copsar amb el seu llenguatge i estil les obres de l’anglesa, i de ben segur que el seu caràcter, marcat per una lluita constant per la recerca i la reafirmació del “jo”. Amb la Carrington (i Elena Poniatowska) volaran les hores. Coneixereu artistes estrafalaris. En desmitificareu d’altres. Viatjareu per mig món. Descobrireu fets històrics que quasi passen de puntetes. Vos sorprendreu de fins on ha sigut capaç d’arribar l’ésser humà amb les seues passions i bogeries. I quan l’acabeu, enyorareu la seua estrambòtica i de vegades inaguantable companyia. Parauleta.

Kathryn Stockett – Criadas y señoras

Uns anys després de que Scout Finch fóra testimoni del plet que va fer famós a son pare, i just en el moment en el qual Peggy Olsen se n’anava del poble per a viure a Nova York i canviar la seua vida en una agència de Madison Avenue, a Jackson (Mississipi) s’estava coent un pastís ben gros. I mai millor dit. Un que va fer Minny. I a la seua manera, Aibeleen, Skeeter i totes les dones que conformaven la Lliga de Dames. 

Un cocktail explosiu, és el que era Nova Orleans als anys 60. Amb aquestos ingredients, tot basant-se en fets reals de rerefons i amb l’avantatge que la problemàtica que planteja és del més atractiva i sempre actual, Criadas y señoras no podia més que convertir-se en un èxit. Segregació racial, classisme, lluita de gates, discriminació vital pel color de pell o per altre tipus de diferència visible o no, masclisme, maltractament, l’ànsia del voler aparentar… Perquè la novel·la va de tot això. Encara continuen latents la majoria d’aquestos grans assumptes, que a més d’un li sonaran veure per les notícies tots els dies.

La novel·la té una lectura àgil i ràpida. En principi pot asustar el seu gruix, però a pesar de que pense que li sobren més de 20 pàgines, el balanç és positiu. Hi ha gags humorístics molt bons (no mencione el moment estrella del llibre), encara que hi ha d’altres que des del punt de vista d’una dona són molt durs; les reflexions entorn la criança són del tot encertades i interessants; i les referències a altres llibres enriqueix la lectura. No obstant això, tinc la sensació que no serà un llibre que recorde especialment, perquè té alguna cosa de dejà-vu. Aquestes històries, tal i com he mencionat més amunt, tenen poc d’original, ja que recorden a altres narracions, a altres arguments. Una blanca acomodada que vol ser periodista escriu a esquenes de la seua comunitat benestant el punt de vista de les dones negres que treballen al servei de les seues veïnes. Elles cuinen, crien els seus fills, compren, netegen… però sobretot coneixen (i després posen en comú) els secrets més sòrdids de cada quatre parets.

Pot ser una de les lectures qualificades “d’estiu”, encara que per al meu gust està millor escrita que altres de les del mateix gènere. La pel·lícula no està malament: com era d’esperar, sintetitza arguments, n’omiteix d’altres, canvia els que li interessa i elimina quasi per complet o fa més dolços els episodis més cruels. En fi, m’esperava més després de l’enrenou entorn aquest llibre. Passem al següent de la temporada?

Stefan Zweig – El mundo de ayer

Si dóna sempre un poc de vertigen escriure un post comentant l’obra d’aquest europeu il·lustre, la sensació s’accentua si el llibre en qüestió és aquest. El mundo de ayer no és una autobiografia, ni pretén ser-ho, tot i a pesar d’estar redactada en primera persona i des del punt de vista de la vida d’un home tan excepcional com ho degué de ser Stefan Zweig. Més bé pense que podríem definir la novel·la (¿?) com el retrat dels anys més decisius i horrorosos que van configurar l’Europa que coneguem hui en dia.

Zweig es converteix en els ulls i l’ànima dels països on va viatjar des de la seua joventut, pràcticament tot Occident, i Rússia; a través de la seua mirada, compartim vicisituds i som testimonis de primera fila de reunions amb personatges que marcaren la cultura contemporània, des de la seua formació alguns, fins a la seua consagració i decadència altres. Hi ha noms que segons el meu parer, s’han diluït en el temps, mentre altres són del tot il·lustres i eminents, i engloba tant músics, com poetes, o pintors, escultors i fins i tot polítics. Zweig s’envoltava de la crème de la crème cultural de la primera meitat del segle XX, de la qual parla, almenys per a mi, amb una sorprenent naturalitat, el que en ocasions fa que ens preguntem si al darrere hi ha una falsa modèstia.

De tota manera, no deixa de ser un plaer anar de la mà de Zweig per aquesta Europa, que té la capacitat d’allotjar les llums més cegadores i les ombres més funestes. Crec que gràcies a ell conec un poc millor l’esperit d’aquesta època, ja que l’autor, amb les seues paraules transmet a la perfecció les emocions, pors o ambicions del seus ciutadans. A més, de tant en tant trobes joies de la narració, com l’evocador passatge on l’autor visita la tomba de Tolstoi, o la descripció d’un lapse del geni creatiu de Rodin, presenciat per ell mateix en directe, encara que no ens falten les cruels sensacions, especialment les dels capítols finals dedicades a Hitler i la Segona Guerra Mundial. 

Potser, per posar algun però, he trobat a faltar una major implicació sentimental o familiar de l’autor al llarg de les pàgines: llevat del principi, on es parla de la mare i el pare, i al final, quan es menciona un germà i una companya, res més es diu d’un personatge, en què s’acaba convertint ell mateix, que intuïm passional i altament sensible i intuïtiu. Raurà ací l’explicació de com un home que estimava tant la vida i la cultura va acabar suïcidant-se ben lluny de sa casa?

Per anar acabant, i per si a aquestes alçades del post no s’ha notat, recomane la lectura d’El mundo de ayer, una lectura que ha de ser pausada i amb una llibreta al costat per extreure-li el suc que es mereix, com totes les seues obres.

PD1: Se m'oblidava dir que recomane també al 100% la pel·lícula Gran Hotel Budapest, basada en part en aquest llibre i en la figura de Zweig. A banda de ser molt divertida, té un argument i una fotografia delicioses!

PD2: Si voleu seguir el desenllaç d'El mundo de ayer, una opció diferent és la de la novel·la gràfica de Guillaume Sorel i Laurent Seksik, Els últims dies de Stefan Zweig. Potser trobeu a les seues pàgines la resposta del que més amunt plantejava...

Naguib Mahfuz – El callejón de los milagros

Segons diu Sant Google, aquesta novel·la és un clàssic d’aquest autor egipci, i forma part d’una pentalogia. Sembla ser del gust de molts internautes, pel que he pogut comprovar per la xarxa. Sumant aquestes dues dades, una arriba a preguntar-se si és un “bitxo raro”, perquè el primer que vaig pensar quan vaig adonar-me que havia de parar de llegir per a desemboirar-me era que si damunt havia d’aguantar quatre més com aquest per a saber el desenvolupament dels personatges, anava a estar tot un any per a aconseguir-ho.

El callejón de los milagros conta un xicotet retall de les vides quotidianes de la dotzena dels veïns del carreró de Midaq, a El Caire, Egipte, als anys 40 del segle passat. Hi trobem una cafeteria, una barberia, un basar, el carrer comercial i les cases privades, entre altres. Aquestos escenaris són el testimoni de la relació entre uns i altres protagonistes, les frustracions, les esperances i les il·lusions, tant d’homes com de dones, de joves i vells, de rics i pobres.

El que a priori té molt bona pinta (reconec que la vaig agafar amb moltes ganes), aviat es desunfla. Al principi em va costar identificar quin era el problema: està bé situar-se en eixe moment i en eixe espai (poc havia llegit sobre l’Egipte contemporani, per no dir res), m’agraden com a norma general les novel·les amb un toc d’espècies i els colors primigenis de la terra, els personatges eren variats a més no poder… Fins que finalment ho vaig saber: en primer lloc, el fet de que és una novel·la excessivament costumbrista, almenys la primera meitat, per la qual cosa, la sensació d’immobilisme i de descripció m’acabava esgotant. En segon lloc, hi ha un personatge que té uns diàlegs massa llargs i poc creïbles, sobretot al final, que versen tota l’estona sobre el mateix (Déu i la religió), rullant el rull sense aportar res nou. I en tercer lloc, el que és més exasperant, el tipus de narrador, omniscient a l’enèsima potència, i que a més, no para de fer-se preguntes retòriques, donant-me a mi, lectora, poc de marge per a imaginar-me com se sent cada personatge en cada situació. Sobretot el aquest últim punt em posava especialment nerviosa.

És una novel·la que reconec que cal comprendre-la en el context en què va veure la llum, a finals dels 40. M’imagine que seria una bomba treure a la superfície determinats temes que podrien ser tabú, com l’ambició desproporcionada, l’alcavoteria, l’ostentació, l'adopció, el matrimoni, la prostitució, la profanació de cadàvers, l’estafa, els maltractaments en àmbit domèstic, l’impacte del domini anglés, la luxúria o la depravació moral deguda a l’extrema pobresa, i on el veritable miracle és sobreviure dignament en un atzucac com aquest, però per a mi, els tres punts anteriors, sobretot els dos primers, han llastrat una lectura que prometia moments d’evasió amb sabor oriental. Esperem que la propera no deceba tant… Ens llegim en breu!

Nell Leyshon – Del color de la leche

Encara que reconec que quasi tres mesos sense entrar ací és molt, no ha sigut un temps que he passat en blanc. A banda de les lectures no-literàries a les quals he dedicat la major part de les meues hores, em queda pendent rematar una lectura estival, llarga, que vaig anunciar per Twitter i que espere que no es prolongue més. La novel·leta protagonista del post de hui se m’havia posat a tir de manera casual, i me l’he llegida en una estona.

Crec que és un dels avantatges que li he trobat a Del color de la leche: la velocitat a la què es deixa llegir. A eixa velocitat contribueix, sense dubte, el seu argument i la manera en què està escrita. En primer lloc, el què: no sé com Nell Leyshon ha sigut capaç de desenvolupar en poc menys de 200 pàgines una història, previsible segons el meu parer, que jo escriuria en 50 (diràs que potser per això no sóc escriptora, jo. I tindràs raó). I té mèrit això… Vaja si en té! Una grangera adolescent de caràcter prou despert passa a formar part del personal intern del vicari del poble a l’Anglaterra de principis del segle XIX. En segon lloc, ja hem nomenat el com: la particularitat del llenguatge, la puntuació i l’ortografia emprades, molt planeres, podríem dir que repetitives, que si llegim entre línies podem anticipar a què es deuen. I afegisc un tercer punt extra, que ho redimeix quasi tot, i és el poder de la lectura i l’escriptura. La protagonista, a través de l’aprenentatge del llenguatge escrit, es fa més madura i aconsegueix que la seua història siga coneguda i passe a la posteritat, deixant-li a ella el lloc que es mereix almenys en el futur, fent que puguem empatitzar amb ella, no només per la seua personalitat magnètica. També està l’eina de dos talls que suposa aquest aprenentatge: i és que a través d’ell és com s’aproxima a la seua fatalitat.

De tota manera, no ha sigut una novel·la que m’haja plenat del tot, i això perquè no m’ha semblat un argument que haja destacat per la seua originalitat: de fet, és totalment casual que el primer terç de la meua anterior entrada, Las hijas de Hanna, vaja sobre alguna cosa similar. Per tot el que he dit, i aquesta és una aproximació 100% personal, és una novel·la gris, malgrat el color blanc al què es remet al títol: en cap moment hi ha lloc a l’esperança. Mary, la protagonista, va arrimant-se a l’abisme de la seua vida a poc a poc, empitjorant a cada pas que dóna, i ens resulta descoratjador que l’únic que desitge al llarg de la seua estada a la vicaria siga tornar a un lloc on va ser tan infeliç, aprofondint en la seua desesperació.

En fi, un text per a passar una vesprada freda sense més pretensions. M’haguera agradat tornar al bloc amb eixa sensació d’entusiasme que impera en alguns articles quan parlen sobre aquesta novel·la, però no passa res. Ho intentem amb la següent? Ens veiem a la propera entrada!