dissabte, 30 d’abril del 2016

Truman Capote – Crucero de verano

D’ací poques setmanes farà un any que vos vaig parlar de La boda de Kate. De passada, i de manera conscient per la meua banda, mencionava que la història principal realment omitia els preparatius de la boda i se centrava entorn el frau d’una novel·la, que es deia que l’havia escrita un autor arxiconegut nord-americà, però que en realitat era propietat intel·lectual d’un antecessor de la protagonista. Doncs bé, ha arribat el moment de desvetlar el manuscrit de la discòrdia, més que res perquè des d’aquella lectura l’havia inclòs dintre del meu llistat de pendents. Efectivament: Crucero de verano, de Truman Capote, va ser l’obra elegida per Marta Rivera de la Cruz per tal que la seua cobrara un poc més de sentit. També vos vaig dir el que opinava de tot açò en el seu moment.

Però bé, no vull donar-li més importància que la que té, i és que vaig arribar al motiu del post de hui moguda per la curiositat. I més després de veure com es va descobrir el text (inèdit fins 2004) i les opinions creuades que hi ha al respecte. Recordem que és una opera prima de l’autor de A sang freda, i que per a més inri, no està acabada. El mateix autor volia fins i tot destruir-la. És cert, tal i com molts prediquen per la xarxa, que no és una obra perfecta, ni arriba a tindre la qualitat d’altres, ni el toc característic d’eixe Capote posterior, més incisiu i irònic. Però compartisc les paraules d’Alan U. Schwartz a l’epíleg, amic i advocat de l’autor, i és que és una obra el suficientment maüra com per a tindre-la en compte i mostrar una fase més, de les primeres, d’un Capote diferent.

I és que l’argument és senzill: el xoc de mentalitats entre una xica de l’alta societat ianqui (Grady) i un jove que pertany a una esfera inferior tant social com econòmica (Clyde). El xoc s’evidencia des del moment en el què decideixen començar una història d’amor, al marge de les respectives famílies, tenint com a resultat una relació més que tumultuosa. El que més m’ha agradat, personalment, no ha sigut aquesta història que es veia de lluny que anava a ser més que complicada, el que pot semblar poc original, sinó la manera que aquest jove Truman ha sigut capaç de transmetre l’ambient de somnolència propi dels mesos més calorosos de l’estiu: els dies on no hi ha res que fer, el calor de la migdiada, nits fresques de reunió amb amics, el predomini del color daurat o de la poca urgència a l’hora de dur a terme certs compromisos.

A mi no m’ha disgustat, i malgrat aquesta aura de falta de gravetat, m’ha semblat una obra fresca, que retrata l’alta societat nord-americana als anys 50. El final és un tant abrupte, però ja havíem dit que no estava acabada, veritat? És Truman Capote, li ho podem perdonar…

PD: Estiguem atents a la gran pantalla. Scarlett Johansson fa un temps que té en el cap fer la versió cinematogràfica d'aquesta novel·la. Segur que la veiem!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada