divendres, 13 de maig de 2016

Vicent Usó – Les veus i la boira

La mar Mediterrània és un testimoni d’escepció d’històries que reflexen el millor i el pitjor de cada poble que l’ha solcada. Contactes, friccions, negocis i enteniments, però també intercanvis, coneixements, idil·lis i aliances, fugides i amagatalls, tragèdies, violència, tecnologia, estratègia, aventura i productes més o menys lícits. És una mar que quan ha convingut, ha unit, però també ha suposat una frontera perillosa de franquejar. Com una valla però sense punxes al damunt. Per això pense que no hi ha una Mediterrània, sinó moltes, amb una identitat variable segons qui l’ha travessada, com, i amb quina finalitat. I dintre d’aquest panorama, imagineu-se el paper que han cobrat les illes, de la més insignificant a la més grandiosa, i les costes continentals.

El cas de la història recent del nostre territori no anava a ser una excepció. I menys encara un escenari com les Illes Columbretes, un espai ignot per a molts sobretot causat pel seu difícil accés, un fet més evident en temps quan els vaixells a motor eren inexistents o poc a l’abast. És per això que era vist com una mort en vida el fet de que a una família de pobres desgraciats els hi enviaren a fer alguna tasca, com la de faroner. I precisament d’ací, juntament amb les passions humanes més ancestrals, és d’on arranca Les veus i la boira, del castellonenc Vicent Usó.

L’autor recupera el format de trencaclosques per a contar una història d’històries, relatades de primera mà per eixes veus a les quals s’al·ludeix al títol de la novel·la: hi ha una sèrie de personatges fixes, clarament protagonistes (podríem dir que és una novel·la coral) i altres d’esporàdics, que serveixen per a detallar algun aspecte extern o desconegut per a ells. El fil conductor és Mateu Sequeral, periodista de finals dels 90, que pretén fer un reportatge sobre la Guerra Civil a les Columbretes, en el qual està més involucrat del que pensava, i entorn el qual descansa un gros (i greu) enigma familiar. 

Per a aclarir eixa boira, se servirà de testimonis actuals i alguns altres del passat, tots amb una part en cert grau activa, encara que no siguen del tot conscients o que visquen a lluny de les illes, però que pel que siga en algun moment han acabat posant-hi el peu. Així, podem distingir actors de tot arreu, des de Cullera fins a Benicarló, passant per les Balears, encara que la geografia que es toca és prou més ampla. En qualsevol dels casos, un dels atractius de la novel·la és la manera en què Mateu (o el mateix autor?) reflexa literalment el testimoni dels personatges, amb expressions col·loquials i accents propis de cada àrea, amb un respecte més que evident a l’oralitat i l’espontaneïtat del discurs, encara que també hi ha alguna carta intercalada. 

A mi m’ha agradat molt: és una lectura amena, sorprenent pel que fa a la història, amb un punt didàctic, en unes coordenades més bé poc explotades per la nostra literatura. A més a més, la trama està molt ben escrita, i es nota que l’autor va dosificant la informació a consciència. No obstant això, se m’ha fet un poc llarga en el tercer quart i ja menys al final, no sé si perquè per a mi la història més recent havia anat perdent força. Però bé, és una opinió. El que podeu fer per donar-me o llevar-me la raó és capbussar-vos en les seues pàgines… i intentar no quedar-vos enredrats entre els ossos i les teles d’aquells fantasmes del vaixell pirata que fa uns centenars d’anys va naufragar a prop dels seus esculls. 

Fins la propera lectura!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada