Joyce Carol Oates – Carthage

El títol em va atrapar des del principi. Deformació professional, si voleu. Quan ja vaig llegir una xicoteta síntesi sobre el seu argument, quasi que em vaig llançar: xiqueta desapareguda en un medi rural, al si d’un poble menut on tots es coneixen, on la desaparició no fa més que deixar descarnades les relacions socials i familiars. Però… ups! Un moment! Precaució amb el nom de l’autora! Joyce Carol Oates. 

Després de llegir fa molts anys La hija del sepulturero quasi que em vaig prometre que no tornaria a llegir res més d’aquesta autora. No em va agradar l’estil ni quasi tampoc el tema, que no recorde massa bé si sóc sincera, però amb el que sí que em vaig quedar és que en alguns passatges l’autora semblava haver-se inspirat sobremanera amb el segon tram de Lolita, amb eixe road-trip que en algun punt es mamprén, i fins i tot amb el nom de la protagonista, Hazel, el segon de la xiqueta-nínfula.

Així i tot, vaig decidir seguir avant en l’aventura de Carthage. Una civilització maleïda i destruïda amb sal fins els ciments. Error. No havien passat ni deu pàgines, i ja me n’estava penedint. Quasi que vaig recordar per què fa 10 anys l’estil de Oates no m’havia agradat el més mínim: crec que la clau està en la sensació de repetir-se constantment, i que per tant li sobren almenys 100 pàgines, però sobretot, per l’ús exasperant que fa de la cursiva sense sentit a tot hora, l’abús dels parèntesis i de les frases curtes sense subjecte o predicat. Tot junt és massa. No comprenc com eixa manera d’escriure se li diu estil, quan directament és que dóna la sensació de que és un text mal escrit, producte d’una urgència editorial, al que li calen moltes relectures, amb revisions i crítiques constructives. No per ser una autora consagrada val tot.

De manera que per a mi la trama queda desdibuixada per aquesta errada garrafal en el com es conta una història que a priori té moltes subtrames, amb una forta crítica social i política: com es desestructuren les famílies, com les etiquetes que se’ls posen als més menuts els marquen per sempre, la discriminació per ser diferent, les despulles humanes que genera un govern fanàtic i inepte, com l’horror de la guerra no fa més que generar horror, la pena de mort, la incomprensió de l’art, el masclisme, el perdó, la redempció… 

Per no parlar de l’absurde final, que per tal de no estropejar-li’l a ningú no desgranaré, però que m’ha semblat inversemblant i desproporcionat. En fi, un despropòsit des del principi fins el final, una pèrdua de temps, i que no fa més que confirmar-me que fa uns anys no anava errada. Aquesta, per a mi, a sigut l’última de la Oates. Crec que l’autora es pot permetre una crítica negativa i perdre una potencial lectora, ja que precisament, els fans i les bones opinions li sobren. En podreu llegir moltes al web.

Carthages hi ha moltes al món (ja ho he investigat), però jo em quede amb la meua: la que va tindre el valor de ser diferent, una superpotència mediterrània, sí, però que va negociar i va integrar els seus veïns, i que al mateix temps, va saber assimilar en el seu dia a dia les influències externes. A Cressida Mayfield i a la seua família un altre gall els haguera cantat si la història haguera sigut diferent des d’un principi. Supose que per als cartaginesos igual, si els romans hagueren tingut una altra mentalitat. Però això és una altra història. Fins la propera lectura!

Clarice Lispector – Cerca del corazón salvaje

Contigo en la distancia, de Carla Guelfenbein, em va fer entrar el cuquet sobre l’autora protagonista del post de hui, Clarice Lispector, una escriptora famosíssima i molt lloada, d’orige ucranià, però de nacionalitat brasilenya. Havia gent que es dedicava a fer tesis doctorals entorn la seua figura i la seua obra! Devia ser quelcom important, per tant. Des d’aleshores, doncs, com ja he dit, em vaig interessar pels seus llibres i en vaig seleccionar un parell per a començar. Així, vaig esperar el moment adequat per a fer-li un tast. Cerca del corazón salvaje, per la seua temàtica i per la seua extensió, em semblava el més adequat per a encetar el mes d’agost.

Però, una vegada ja finalitzat, no puc més que confirmar que va ser un error. L’argument és senzill: la vida de Juana després de la mort de son pare quan encara és una xiqueta, la seua joventut a un internat, el seu matrimoni fallit amb Octavio i la recerca constant d’ella mateixa. El que pot semblar una biografia més o menys clara, més o menys linial, a mi m’ha costat d’entrar des del principi fins el final. De fet, crec que no he arribat mai a comprendre Juana i les seues actituds, una dona introspectiva fins a l’extrem, i fins a cert punt, passiva davant la seua vida, sobretot pel que fa a la seua relació amb l’infidel Octavio. El problema rau, segons la meua opinió, en el que és al mateix temps la fortalesa de la novel·la: el llenguatge. Pense que per a l’autora, quan va composar aquesta obra quan tenia 17 anys (sí, has llegit bé), el major interés estava en utilitzar moltes frases precioses, molts sinònims, moltes metàfores i expressions colpidores, que en el meu cas, no han fet més que despistar-me del fil i no entendre res del que estava contant. Almenys, eixa ha sigut la sensació en bona part de la trama. Tant és així, que quan acabes de llegir un fragment, un capítol, la novel·la sencera, és com si estigueres assistint al món oníric de Juana o de la mateixa Lispector.

Com ja he dit, i encara que puga semblar contradictori, l’ús del llenguatge és un dels forts del llibre, però no és l’únic. Crida l’atenció com en aquesta edat i en aquest moment (finals dels anys 30), l’autora tenia tan clar el paper de la dona al si de la societat i del matrimoni, i com el major deute que pot contraure és amb ella mateixa i els seus pensaments. De tota manera, no he pogut evitar tindre el sentiment constant de que volia acabar la seua lectura, que ja havia tingut prou de Juana, i que mai millor dit, volia passar pàgina i encetar el nou que tenia a la tauleta de nit. M’ha costat quasi un mes acabar-lo, i això que tenia 188 pàgines. Frustrant, i més si les expectatives eren de que anava a ser com menjar un gelat.

Em dóna un poc de pena, però crec que per ara no vaig a repetir amb aquesta autora. Potser no era el meu moment, no comptava amb la paciència, la tranquil·litat o la pau mental per a gaudir de les seues imatges i símbols brillants. Ja vos faré saber si en un futur em torne a llançar a la piscina. Fins la propera lectura!

Katarina Bivald – La librería de los finales felices

Això diu que era un llibre que comença de manera fantàstica per a transformar-se de manera radical en quelcom diferent i parlar d’altre argument que no era el que inicialment es plantejava. Per a resumir, d’això va la novel·la protagonista del post de hui. I eixa és la sensació que cada vegada anava repetint-se quan obria el llibre.

Sara, una jove sueca, arriba a un poble de l’Amèrica profunda per tal de conéixer Amy, una amiga per correspondència. El que uneix ambdues dones és l’estima pels llibres i la lectura. Però quan Sara arriba, es troba amb un panorama que poc havia previst, i és que Amy acaba de morir. Fins ací, tot correcte. Fins i tot el que segueix em semblava interessant: Sara decideix muntar una llibreria al poble, i amb això, revoluciona tots els seus habitants. Per a mi, el despropòsit comença en aquest punt, ja que en teoria el que promet és mostrar l’evolució dels personatges secundaris gràcies als llibres que Sara els recomana (de manera personalitzada), però res més lluny de la realitat. El que podria suposar una línia bona per a estirar, veure com gràcies a la lectura canviem la nostra manera de percebre el nostre entorn i la manera de relacionar-nos, acaba per quedar-se en un segon o tercer plànol per a prioritzar en el relat les diverses relacions amoroses que sorgeixen o que estaven latents i que acaben per sortir a la llum. Tot siga dit que aquestes relacions amoroses, quan es descriuen, t’entra un gran sentiment de vergonya aliena.

Per tant, una novel·la d’amor que no deixa de ser una chick-lit d’eixes de les què Sara parla tan malament. De fet, eixe és el punt fort que jo li trobava al llibre, i el motiu pel qual em va enganxar el seu primer terç, aproximadament: i és que l’autora, a través de Sara, o la mateixa Sara o Amy, es mulla i parla d’autors que li entusiasmen però també d’altres que detesta, i podem estar o no d’acord amb les recomanacions, però me va agradar la valentia de malparlar d’autors contemporanis, venedors de best-sellers.

Un altre punt negatiu és que trobe que l’autora ha volgut clavar molts temes i molt complexos en la novel·la. Comença d’una manera molt pretensiosa, volent tractar el racisme, la violència de gènere o la pobresa al si d’una comunitat, per al final quedar-se en res, i el que és pitjor, amb la sensació de que has estat llegint simple palla que ha deixat una via oberta i morta.

Amb l’anterior post de Los Mandible ja em vaig acomiadar perquè pensava que no acabava aquesta lectura per a enguany, però ha estat bé almenys pel títol, molt adient per la data de hui. Acabem 2017 amb un balanç regular de lectures, però amb un feliç sabor de boca perquè pensem que 2018 serà millor. Així que ara sí, fins ben aviat!

Siri Hustvedt – La mujer que mira a los hombres que miran a las mujeres

Amb la meua dinàmica de llegir dones, aquesta autora no podia faltar. Siri Hustvedt és tota una referència en el món de la reflexió feminista, i m’interessava molt el seu punt de vista des de la seua posició de científica i assagista, sobre el tema del feminisme en les ciències socials i psicologia. Però per a mi, aquesta lectura no ha sigut més que una càrrega pesada que m’havia imposat pel simple fet de poder opinar.

Els temes, a priori, i com ja he dit, m’interessaven molt, sobretot pel que fa a les referències de la corporalització i la mescla de disciplines que aparentment poc tinguen a veure entre si, i que tan útil em sembla. Damunt, la perspectiva femenina podia fer-me sentir més properes les afirmacions de l’autora. No obstant tot això, el seu estil m’ha carregat en excés: els tecnicismes fan il·legibles molts dels seus assajos per al públic no especialista. La pedanteria d’algunes frases i opinions m’han despistat contínuament; els circumloquis per a arribar a no sé quina conclusió han fet que em perdera en gairebé tots els assajos. Les afirmacions categòriques i indiscutibles l’elevaven de la resta dels mortals. 

No estic dient que el que l’autora afirma no siga cert: per un costat, ho reconec, no n’estaria del tot segura perquè de vegades no sé què significava el que estava llegint; per l’altre, és veritat que algunes de les històries de les quals és la protagonista (com no) són interessants i estan ben fonamentades amb la seua (dilatadíssima) experiència. El feminisme, així com la neurociència, la psicologia i psiquiatria i de vegades l’art estan més que presents en els seus textos, i ja de per si els fa atractius, però crec que a l’autora li cal rebaixar el to per a que acaben de calar i que aprenem alguna cosa llegint, que al cap i a la fi és un de tants objectius pels quals agafem un llibre, i no altre.

És una llàstima, perquè tinc molts passatges subratllats. De fet, l’introducció i els primers assajos em van arribar a agradar molt perquè sí que trobava les meues expectatives cobertes, però a poc a poc va anar perdent interés per a mi i el fet de retrobar-me amb Siri Hustvedt cada vegada que tenia ocasió es convertia en un exercici de paciència. Algú em pot dir que simplement no era el moment. No ho sé. Però el que són les casualitats, vaig acabar de llegir el llibre i com que encara tenia ganes d’un poc més, vaig estar rebuscant pel meu ebook, i vaig topetar amb un títol que feia temps que tenia preparat: La fòrmula de la felicitat, de Stefan Klein, llibre per cert més que esgotat i que no és d’autoajuda, sinó una explicació química i neuropsicològica sobre les diverses sensacions que experimenta el cervell humà. Aquest títol l’he trobat molt més interessant, apte per a tots els públics, i molt didàctic que el de la Hustvedt. 

Així que valga aquest post com una entrada doble: una com a una no-recomanació (la del títol de hui i molt al meu pesar) i l’altra com una agradable sorpresa i que si teniu l’opció de dedicar-li unes vesprades de la setmana, agraïreu.

M’acomiade fins la propera lectura, Los Mandible: una familia: 2029-2047, de Lionel Shriver. El porte molt avançat, així que espere passar per ací abans de que acabe l’any! Fins aleshores!

Kate Jacobs – Amigas entre fogones

Comfort food és el títol original d’aquesta novel·la de Kate Jacobs, més coneguda per ser l’autora de El club de los viernes, que no he llegit. La traducció literal de la protagonista de seria més o menys “menjar que consola”. Curiós que aquestos siguen els origes de la paraula “restaurant”, on s’anava a “restaurar” els ànims a través del menjar i de la beguda.

Els protagonistes d’aquesta història tenen una relació especial amb el menjar. Hi ha per al que és la seua manera d’entendre la vida i interactuar amb els demés, altres el veuen com un negoci mesclat amb records o interessos familiars, o els que pretenen escalar i adquirir notorietat pública gràcies als aliments. En canvi, hi ha qui no té cap interés particular o menja qualsevol cosa que se li passa per davant, potser com a senyal de que alguna cosa no va bé en les seua vida. 

L’editorial va decidir fer un gir en espanyol, i traduir la novel·la i vendre-la amb el títol que teniu dalt de tot. Una decisió una vegada més poc encertada per dos motius: un, perquè tot no són “amigues” el que es reuneixen entorn els foguers, perquè també hi ha uns quants homes; i segon, perquè les relacions entre aquestes persones no és d’amistat. Uns sí que són amics (la minoria), però altres són enemics declarats, familiars, o simplement coneguts i companys de treball. Imagine que es vendrà més d’aquesta manera, sota l’etiqueta de chick-lit gastronòmica, i més si li sumem el fet d’una suggerent i bonica foto de coberta.

Però anem al moll de l’os: respecte a l’argument i als personatges, tot és un destrellat de principi a fi. Gus Simpson és una presentadora exitosa d’un programa de cuina, que per diferents circumstàncies entra en una crisi professional i personal. Els productors li encomanen un nou format, amb nous marmitons, entre els quals es troben professionals dels sector, familiars, una ex miss Espanya sevillana amb més ambició que sabates té a l’armari, i una veïna amb un passat misteriós. Però aquest no és l’únic fil. Per si mostrar-nos la part del darrere de les càmeres en un plató de cuina no fóra poc (qüestió original perquè no havia llegit cap novel·la que tractara el tema), comencen a mesclar-se les històries personals de tots i cadascun dels actors d’aquesta telerealitat, més a banda altres fils més bé terciaris i que al final t’adones que no han implicat res per al desenvolupament de la trama ni del programa en si. A més a més, aquestos personatges no poden ser més superficials, perfectes, rics i formosos, per suposat, estereotipats i poc creïbles, amb diàlegs que ratllen el ridícul. De fet, és un dels pocs llibres que vaig estar a punt d’abandonar quan portava cinc minuts de la seua lectura, però vaig seguir per tractar-se d’una “gastronovel·la”. 

Podria dir que ha sigut una pèrdua de temps la seua lectura, però això no m’agrada pensar-ho perquè crec que sempre rescate algun aspecte. De tota manera, és preocupant (ho és?) la baixa qualitat de la literatura, o de les novel·les, relacionades amb el menjar. Poques arriben a tindre connotacions majors, amb un interés perquè els lectors podem aprendre alguna cosa, o trencar-nos algun esquema, o fins i tot poques tenen un llenguatge més elaborat.

Arribats a aquest punt, pense que passaré el que resta d’estiu a llegir altres menesters. Potser un clàssic, que no solen fallar? Ho sabreu al meu Twitter o al següent post. Bones lectures!

Ángela Vallvey – Tarta de almendras con amor

Saber cuinar ens pot redimir. Aquesta és la idea principal que extraem de la “gastronovel·la” juvenil, protagonista del post de hui. No s’ho creeu? Doncs aleshores és que no coneixeu Fiona i la seua història personal: una adolescent de 17 anys amb un drama familiar a les esquenes menja de manera compulsiva com a manera d’oblidar-se momentàniament dels seus problemes diaris. Obesitat, un pare amb una malaltia rara i que quasi sembla el Dale Cooper-Dougie Jones de la tercera temporada de Twin Peaks, i una mare que mor d’una manera traumàtica, assetjament escolar, soledat, excés de responsabilitats per a una menor… En el moment en què Fiona aprén a cuinar per a un concurs cibernètic, la seua vida comença a canviar.

Vaig a ser molt clara: el llibre no m’ha convençut en absolut. El que em va motivar la seua lectura va ser, com no, la seua preciosa coberta (tots tenim un punt superficial), i el tema. Sabeu que la meua debilitat són aquest tipus de novel·les. Però el demés és una llàstima. Per la manera en què repeteix les idees sobre son pare, el barri, els seus amics o l’amor, li sobren la meitat de pàgines, i es fa una lectura pesada. A més a més, els personatges estan estereotipats fins a l’extrem, amb el típic xic guapo, la xica popular, la grossa i la rara. Per no dir l’exasperant i constant recurs a les hipèrboles i a l’ús d’etiquetes de tuiter, els hashtags, que molesten en la lectura i als que els he trobat poca gràcia. Tres o quatre dispersos en el text, bé, però de manera constant definitivament no és una bona idea. O les situacions surrealistes o de difícil explicació, que fan poc creïbles certes trames o anècdotes.

Les coses bones: la filosofia del llibre, de com quan hi ha un propòsit bo en la vida un pot millorar, evolucionar i sentir-se feliç, i de pas, fer feliços als del seu entorn; les comparacions que fa relacionades amb aliments i la cuina; i de certa manera, que no es resolga tot, ja que hi ha fils que no tenen un final agradable, o ni tansols tenen final, ja que si tot acabara bé seria, seguint els símils culinaris, massa “pastís” o “ensucrat”. Encara que per a què enganyar-nos, sabem que tot acabarà d’una manera més o menys satisfactòria per a la protagonista.

Novel·la passable però que s’hauria de reformar per a treure-li millor suc i tindre, per tant, una lectura d’una digestió més lleugera. 

Què tal si seguim amb la resta de la carta? Bones lectures!

Naguib Mahfuz – El callejón de los milagros

Segons diu Sant Google, aquesta novel·la és un clàssic d’aquest autor egipci, i forma part d’una pentalogia. Sembla ser del gust de molts internautes, pel que he pogut comprovar per la xarxa. Sumant aquestes dues dades, una arriba a preguntar-se si és un “bitxo raro”, perquè el primer que vaig pensar quan vaig adonar-me que havia de parar de llegir per a desemboirar-me era que si damunt havia d’aguantar quatre més com aquest per a saber el desenvolupament dels personatges, anava a estar tot un any per a aconseguir-ho.

El callejón de los milagros conta un xicotet retall de les vides quotidianes de la dotzena dels veïns del carreró de Midaq, a El Caire, Egipte, als anys 40 del segle passat. Hi trobem una cafeteria, una barberia, un basar, el carrer comercial i les cases privades, entre altres. Aquestos escenaris són el testimoni de la relació entre uns i altres protagonistes, les frustracions, les esperances i les il·lusions, tant d’homes com de dones, de joves i vells, de rics i pobres.

El que a priori té molt bona pinta (reconec que la vaig agafar amb moltes ganes), aviat es desunfla. Al principi em va costar identificar quin era el problema: està bé situar-se en eixe moment i en eixe espai (poc havia llegit sobre l’Egipte contemporani, per no dir res), m’agraden com a norma general les novel·les amb un toc d’espècies i els colors primigenis de la terra, els personatges eren variats a més no poder… Fins que finalment ho vaig saber: en primer lloc, el fet de que és una novel·la excessivament costumbrista, almenys la primera meitat, per la qual cosa, la sensació d’immobilisme i de descripció m’acabava esgotant. En segon lloc, hi ha un personatge que té uns diàlegs massa llargs i poc creïbles, sobretot al final, que versen tota l’estona sobre el mateix (Déu i la religió), rullant el rull sense aportar res nou. I en tercer lloc, el que és més exasperant, el tipus de narrador, omniscient a l’enèsima potència, i que a més, no para de fer-se preguntes retòriques, donant-me a mi, lectora, poc de marge per a imaginar-me com se sent cada personatge en cada situació. Sobretot el aquest últim punt em posava especialment nerviosa.

És una novel·la que reconec que cal comprendre-la en el context en què va veure la llum, a finals dels 40. M’imagine que seria una bomba treure a la superfície determinats temes que podrien ser tabú, com l’ambició desproporcionada, l’alcavoteria, l’ostentació, l'adopció, el matrimoni, la prostitució, la profanació de cadàvers, l’estafa, els maltractaments en àmbit domèstic, l’impacte del domini anglés, la luxúria o la depravació moral deguda a l’extrema pobresa, i on el veritable miracle és sobreviure dignament en un atzucac com aquest, però per a mi, els tres punts anteriors, sobretot els dos primers, han llastrat una lectura que prometia moments d’evasió amb sabor oriental. Esperem que la propera no deceba tant… Ens llegim en breu!

David Foenkinos – La delicadesa

Després de La vida dels elfs, de la qual vaig eixir tan súmmament desubicada, l’opció més adequada era escollir una novel·la fàcil, que no em complicara massa els diversos trajectes en transport públic que havia de fer estos dies. Aquesta vegada vaig tirar cap a un altre autor francés, i vaig donar diana!

La delicadesa és una obra diametralment oposada a la que acabe d’esmentar. Argument cristal·lí, senzill, fins i tot simple, que se centra en l’arxiconeguda expressió “xic coneix xica”. Però la seua linialitat i aquesta mateixa simplicitat en argument i personatges ha fet que la seua lectura quasi es convertira en avorrida: a mi personalment no m’ha aportat res pel que fa al desencadenant de la història principal (la mort del marit de Nathalie, la protagonista), ni al descobriment de res nou, ni tansols un estil destacable. Per a mi no ha sigut una lectura fresca o diferent. Tansols una més. El que pot arribar a salvar les escasses quatre hores totals que pots dedicar-li la teua atenció són les notes al peu de pàgina i els breus capítols que es colen entre el fil de la curiosa relació que s’estableix entre l’heroïna i Markus, el lleig pretenent. Aquestes actuen a mode de desenvolupament de xicotets detalls que s’acaben d’esmentar, aparentment sense importància, però que enriqueixen i aporten alguns matisos. Per cert, una relació curiosa com acabe de dir, i que pense que de tant en tant fa aigües pel comportament sorgit del no-res dels personatges.

No hi ha molt més que comentar d’ella: tenim el cap assetjador, la iaia amorosa, la secretària indiscreta, converses entorn una màquina de café… Res massa estrany ni fora de l’habitual. Sí he de de reconéixer que l’autor, dintre d’aquest univers fàcilment identificable per a tots, intenta fer un elogi a les coses que poden semblar nímies, eixos gestos de delicadesa o fragilitat de la bellesa, que només és capaç de trobar-se en moments molt puntuals. 

Novel·la totalment prescindible, amb un final que recorda a certa sèrie espanyola de gran èxit amb final més que criticat, i que amb una sola línia ha sigut capaç de desconcertar-me, perquè pense que no pega a les pàgines predecessores. 

Per cert, hi ha pel·lícula, protagonitzada com no podia ser d’altra manera per Audrey Tautou i que vaig veure ja fa uns quants anys. Desconeixia en aquells moments que estiguera basada en un llibre. És d’aquelles en les què pots veure créixer l’herba, però no recorde que em desagradara tant com el llibre. Caldrà revisitar-la.

Donna Tartt – El jilguero

Amb els primers freds, el canvi de quinzena d’octubre i el final del tercer llibre de més de 500 pàgines que m’he llegit des de Juliol done oficialment per acabat l’estiu. I és que més enllà de les lectures etiquetades com estivals, d’eixes que es lligen plàcidament i sense complicacions al costat d’una piscina, amb el sol reflectant en les blanques pàgines del volum, jo sóc de les que prefereix agafar un llibre gros, d’eixos dels que fa temps al qual li tens ganes, per veure si el rebombori que s’ha alçat al seu voltant té raó de ser, o no.

A partir d’ací, i seguint amb el que ha sigut la tònica de El jilguero, comence la meua reflexió.

No uns heu parat a pensar mai qui està al darrere de la selecció dels candidats i posteriors guanyadors dels premis més importants arreu del món? Parle de l'àmbit cultural, sobretot, on poden ser més desconeguts. Perquè jo sí. Sobretot arran del Premi Pulitzer del 2014 (o siga, el que jo m’acabe de llegir).

Algú pensa en la rellevància que tenen els seus designis a l'hora de que gent poc digna d'eixos premis, al ser massa mediocres, es forren? Ho veiem a la música (cal que pose exemples?), però per què ens empenyem en que la literatura ha de ser diferent, quelcom més elevat? Perquè crec que està prou demostrat que uns quants realment ho pensem i ho desitgem, però al final no és així. Amb gran desengany, descobrisc que el món de la literatura és altre negoci, i els premis els atorguen no se sap per què o seguint quin criteri. M'atrevisc a pensar que impera el de la popularitat o quin és més comercial. I ho dic hui que es desvetlla el nom del guanyador o guanyadora del Premi Planeta 2015. És cert que gràcies a aquestos he descobert Modiano, o Mo Yan, però també he descobert grans pèrdues de temps, com Frank McCourt, Doris Lessing o la que hui ens ocupa, Donna Tartt (Benjamin Black va ser altra decepció, però el vaig descobrir abans del premi).

Si Donna Tartt, amb El jilguero, té una prosa sublim com he llegit per ahí, com qualifiquem la de Montcada o Cabré? Mo Yan? O per posar un últim exemple, García Márquez? Hi ha quelcom més alt que "sublim"? A banda de la trajectòria, els premis deurien de servir-nos als mortals per a descobrir els autors més sorprenents, que ens agafen el cor amb les mans i ens emocionen, que juguen amb el llenguatge, que facen que vullgues subratllar cada passatge, que vibres i sentes amb les olors i els colors que trasmeten. No hi ha dret que com a lectora acudisca a aquest tipus de guardons i em trobe un llenguatge pla i casolà, amb frases simples de subjecte + predicat, abús fins el deliri dels parèntesis per a tot tipus de situacions (ja al final fins i tot havia claudàtors!!) així com dels inicis dels diàlegs amb un “Yo….” o “No….”, sobreexplicació sense deixar res a la imaginació, i històries linials que no et mouen res per dins, que tens ganes de que acaben, i que a més et sonen a moltes altres del múntó, menys pretensioses però amb les quals has disfrutat més. I a més, el que més m'ha indignat és la falta de respecte flagrant cap al lector, que passa les pàgines amb la sensació de que no va avançant res (¿no havien passat dies des d’açò?), i que de les que porta, li'n sobren la meitat.

D’aquest llibre vaig llegir tant bones com males crítiques. Em vaig llançar perquè una en concret deia que era el Breaking Bad de la literatura (vaig veure massa exagerada l’afirmació rotunda de que era la primera gran novel·la del segle XXI). Ja voldria el pusil·lànime Theo ser la meitat de roïn i egòlatra que Walter White. Ja voldria l’insofrible i incallable Boris ser la meitat de poca-solta del Jesse Pinkman de les dues primeres temporades. Res a veure. 

En definitiva, la història de l’apropiació fraudulenta d’un quadre amb una xicoteta cadernera encadenada, el deliri de la seua possessió i el que va passar després, podria haver-se solucionat fàcilment sense necessitar tanta situació tràgica, i amb la meitat de pàgines. Jo ho he fet en dues línies. Sembla que això de que caballo grande, ande o no ande, està més de moda que mai entre certs lectors. Jo, si vos sembla, em passe ja a les lectures de tardor. Ja va sent hora.

Jenny Colgan – Encuéntrame en el Cupcake Café

Ho vaig a dir: mal tostó! I em disculpareu que m’expresse així de clar. Des de La casa de los amores imposibles que no havia tingut una sensació tan marcada de que a una novel·la li sobraren pàgines i més pàgines. Això que la història és ben senzilla: Issy és acomiadada de l’immobiliària on treballa, i munta el negoci dels seus somnis. Enmig, i després, òbviament té alguns inconvenients que, com és natural, va sortejant i com no, coneix al seu amor, just a l’adonar-se que el futur amb el seu ex és més que dubtós. Nota: sense amor qualsevol dona d’aquesta novel·la està incompleta, no així els homes. 

Sé que la promesa que faig a la capçalera del bloc és la de no contar el final, però a ningú que haja començat a llegir aquesta novel·la li va a sorprendre el menys mínim. Tampoc al futur públic al que va destinada aquest tipus de literatura: chick lit, li diuen. L’últim que havia llegit sota aquesta etiqueta va ser fa molts anys, el llibre orige de la sèrie amb el mateix nom (que ni tansols veig), Sexo en Nueva York. Em vaig prometre que mai més… fins que em van regalar aquesta, sota una falsa aparença de novel·la fresca, dolça i encantadora, amb una coberta que tot el món coincideix en dir que és bonica. Jo personalment pense que hi ha de millors. A tot això, he trobat a faltar que cuidaren un poc més la grandària de la lletra (quasi em deixe els ulls) i alguns errors tipogràfics dispersos pel text. 

Novel·la previsible, sobredescriptiva, repetitiva i llarga, amb uns personatges plans i que reprodueixen estereotips, i que per tant, poc contribueixen a comprendre determinades situacions o desmuntar mites. L’única cosa que li he vist positiva, per dir-ne alguna, és la incorporació de les receptes en alguns capítols (ni se vos ocurrisca pensar amb el paral·lelisme de Como agua para chocolate, perquè no té res a veure). Ah! I per a acabar-ho d’adobar, al final de la novel·la hi ha un epíleg que no se sap massa bé què pinta ahí, on es parla d’un tema que no està en absolut relacionat amb l’argument de la pastisseria d’Issy ni res que se li semble. 

Em sap mal per la persona que me’l va regalar fa més d’un any; només per això el guardaré a la prestatgeria amb una certa estima. Ara, a mi amb la chick lit ja no em tornen a veure el pèl… Per una vegada les etiquetes serviran per a alguna cosa de trellat! Que passeu un bon estiu lector!

Cristina López Barrio – La casa de los amores imposibles

No m’agraden els acomiadaments, i si és d’una persona de les grans, encara menys. Davant de notícies com la d’avui, el món s’hauria de parar. Però un d’eixos móns s’ha parat segur: Macondo. No li queda més remei. Està de dol. Un món en el que només hem tingut la sort de viure-hi uns quants: un món de sagues familiars, de passions i d’exhuberància. De caràcters marcats, de circumstàncies extremes i de supervivència difícil. A Macondo podem trobar generals que viuen immersos en un laberint personal, nàufrags que s’enfronten amb taurons i la fúria de la mar de la millor manera possible, pobles sencers que oculten secrets, amors més que prohibits, incestuosos, morts sabudes per tots menys pel directament afectat o coronels que esperen una carta que mai arriba. A Macondo ja li falta el seu fundador, el seu pare.

Per això especialment el dia de hui, 18 d’abril, em dóna certa malícsia llegir algunes opinions a blocs on comparen Cristina López Barrio i aquest relat amb Cien años de soledad, encara que també algunes altres novel·les exponents del realisme màgic, com La casa de los espíritus, d’Isabel Allende (a algú li recorda el títol amb el de hui?) o Como agua para chocolate, de Laura Esquivel. Però ho sent, amics, amigues. La casa de los amores imposibles no s’arrima ni de lluny a Macondo ni a les seues poblacions veïnes. Realisme màgic perquè apareguen esperits, rises o flors als llocs més inhòspits? 

Ho vaig a dir clar: l’estil embafa, avorreix i ofega, i això és el que fa que gran part del relat es caiga. Mai en la vida haguera imaginat que anava a llegir una novel·la en la qual a cada frase anava a haver una metàfora o una comparació. Es fa molt pesada i empalagosa. La història té arrancades de rossí i parades de burro, així explicat, com li agradaria a l’autora. De sobte la història avança uns anys en dos línies (cosa per la que no li lleve mèrit, és difícil aconseguir-ho) però es deté paràgrafs sencers en descriure el color dels ulls d’un personatge, o el frec d’una tela, o la proliferació de plantes al jardí. I el vocabulari? Què me’n dieu? Algú podria dir que per la quantitat de paraules diferents que es troben entre les seues pàgines, l’autora és que domina el llenguatge. Però no: una cosa és agafar el diccionari i apuntar-se un llistat de paraules boniques que t’agradaria que plenaren les pàgines i altra dominar el llenguatge: dominar el llenguatge és saber quan una descripció és prescindible, o un diàleg essencial. És posar la paraula justa al lloc adequat. I això, López Barrio no ho fa. De fet, sobren pàgines, més de 50 i més de 100: el relat s’alleugeria i el lector que espera trobar el realisme màgic promés ho agraïria. Per això deduïu que m’ha semblat un relat més que desigual i prefabricat, més semblant a un catàleg de mots que una narració on és necessari que A vaja davant de B. Tenia ganes d’acabar-lo per passar a una altra cosa més important o altra lectura que m’enriquira més a nivell personal. 

No vaig a detindre’m més en ell, ni a fer una mínima sinopsi, perquè pense que ja ho he dit, clar i senzill, i perquè teniu centenars de blocs que copien el resum de la contraportada. I si li pose un 1/5* és perquè la història de l’últim personatge me l’he llegida ràpid, no sé si perquè veia que faltava poc per a acabar o perquè està més sintetitzada. Ha sigut una setmana i mitja que se m’ha fet llarga. Ara a altra cosa. 

I perdone’m, Gabo, per mesclar-lo a vosté en este post. Anit la sorpresa de la seua desaparició ja em pillava al llit a punt d’anar-me’n a dormir, i promet que ha sigut casualitat que hui acabara el llibre. Servisquen aquestes línies per donar-li eternes gràcies per haver-me acompanyat en cent hores de soledat, quan no tenia a ningú a qui escriure. Vosté m’ha fet plorar i riure, tremolar i quedar-me bocabadada, i sempre tindre ganes de posar un llibre amb el seu nom entre les meues mans. Bon viatge allà on vaja. Afortunadament, ens ha deixat senyalitzat el camí que ens portarà a Macondo. DEP.

Joël Dicker – La verdad sobre el caso Harry Quebert

Segurament seré jo, però des de ja fa uns quants anys, tinc la literatura francesa entrevessada. No suporte a Katherine Pancol, ni a Marc Levy, ni a Anna Gavalda, ni  a Françoise Sagan. Novel·letes fàcils malgrat la seua llarga extensió (en la seua majoria), d’arguments puerils, amb personatges sense cap complexitat o prenent el clitxé de més a la mà, i èxits de súpervendes. Per això em vaig prometre ja fa temps no tindre res a veure amb ella. I és més que probable que cometa algun error i em deixe de costat algun autor que valga la pena: ben mirat, Fred Vargas m’agrada, però l’últim que he anat llegint d’ella tampoc m’ha acabat de convéncer, però per altres motius diferents.

Joël Dicker no és francés, així que no podria incloure’l estrictament parlant en aquesta llista negra. Però, aquest totxaco (i perdoneu l’expressió) ha estat premiat per acadèmies franceses i/o francòfones. Així que… em permetré aquesta llicència. Aleshores, per què perdre el temps amb ell? Pel simple fet de poder opinar del llibre del moment. I allà que vaig.

Crec que de tots els trets que he nomenat en el primer paràgraf es donen en major o menor mesura en aquest llibre. És més, i qui m’ho anava a dir: el que tenen Els ulls grocs dels cocodrils, I si fóra cert, Voldria que algú m’esperara en algun lloc o Li agrada Brahms? i que La verdad sobre el caso Harry Quebert no té (i això és un punt al seu favor, i això que em costa admetre-ho)  és l’O-R-I-G-I-N-A-L-I-T-A-T de l’argument. I ho deletrege fent un joc amb el llibre, i qui l’haja llegit ho entendrà. Sí, Harry Quebert no és, en absolut, original.

Imagineu-se el funcionament d’una liquadora: agafes un poc de Nabokov per ací (només una mica, com si li posàrem gingebre, que amb poc és suficient), després li poses la ració grossa de David Lynch per allà (una gran pera, que li donarà el sabor i la textura), i si vols, com a complement li poses a Truman Capote, només per completar (com les carlotes, que li donen el contrapunt), et voilà! Tens una mescla d’un conjunt de coses que no tenen per què desentonar massa. Açò és La verdad sobre el caso Harry Quebert. I quasi que m’atreviria a dir que el pes del que hem dit pera, o siga, David Lynch a Twin Peaks, és el que s’emporta la palma. Nabokov pel nom de la criatura, Nola de Lola, però a més per l’absurditat de deletrejar el seu nom en moments més inoportuns i fer algun paral·lelisme amb l’inici de Lolita en un punt de la novel·la. El de Twin Peaks ja és de traca: no sols tenim un bosc, un llac i un assassinat d’una adolescent, amb una persecució fantasmagòrica a través d’ell; després tenim una caseta apartada de tot i relacions clandestines, amb una xiqueta, aparentment perfecta, rossa ella i tot un encant, que amagava un terrible secret; la frontera amb Canadà, a un tir de pedra; noms de personatges que també trobem a la sèrie (he de reconéixer que alguns són secundaris, però ahí estan), com Donna, Bobby, Cooper i Harry. A la cambrera jove li diuen Jenny, nom amb cert paregut amb la guapa Shelly de les muntanyes bessones. I tampoc podia faltar un pobre diable deforme, i una gran moto de l’estil de (l’infumable) James. Ah! I el restaurant, el “diner” que serveix hamburgueses, pastissos i café aiguat des de primera hora del matí. L’element capotià ve amb el silenci: comunitats on es coneixen tots, tots saben el que ocorre dintre de les quatre parets de cada família, però ningú parla. Per supost, poseu la vostra dosi de La niña del exorcista, també, perquè mai se sap.

Ja centrant-me en l’argument pròpiament dit, tenia els meus dubtes sobre si 661 pàgines anaven a valdre la pena. Normalment els llibres massa grossos tenen aquestes coses: i sí, ho he confirmat. La novel·la es fa tan repetitiva, torna tant sobre les mateixes coses i el més important, es deixa coses de banda que canten la Traviata, i que de fet, es reprenen al final, quan penses que ja està tot clar, que al final resulta cansat continuar llegint. Sobretot, les seues últimes 100-120 pàgines, on passem de tindre un sospitós inicial a tindre’n cinc, que van canviant a mesura que sorgeixen noves hipòtesis i noves preguntes (sense fi). Sense nomenar el llenguatge senzill, d’anar pel carrer, que s’empra al llarg de la novel·la, i també, oh! sorpresa! als fragments que es recullen a la "gran" novel·la de Harry Quebert, Los orígenes del mal, que fan que t’entre vergonya aliena. Això era una "gran novel·la", de veres? Al final, per una de les poques coses que li he tret trellat a aquesta història és per veure el procés de fabricació d’un best-seller, cosa que rares vegades et conten. S’estarà burlant l’autor de si mateix? O el que em toca més el nas… s’estarà burlant dels seus lectors?

I si amb açò no estava tot dit, falta la millor part, i és la falta de coherència no sé si del traductor, del corrector, o de qui siga que s’encarregue d’aquestes coses, a l’hora de posar en cursiva determinades expressions en anglés i no altres, i de traduir-ne unes sí, i altres no. Per què “brainstorming” (p. 533) no ha d’estar o traduit o en cursiva i “gardenparty” sí (en cursiva). O l’expressió llatina “motu proprio” (p. 630) , que en qualsevol manual, llibre, pàgina d’internet està en cursiva, ací, no ho està. Per no dir, i açò sí que m’ha semblat una errada de nivell B1 de francés, el que a la pàgina 600 tradueixen horriblement com “la sección de perros atropellados” (algú a la sala que conega aquesta secció a un diari, per favor? Ningú?) és, ni més ni menys, la secció de successos, el que en francés es diu des chiens écrasés. Més alguna que altra estructura que em sonava rara i que no he subratllat per no ser meu el llibre, però que en el seu moment no li vaig donar cap importància. En fi, en aquest sentit, una edició bastant pobra. I això que d’Alfaguara no m’ho esperava per a res.

En conjunt, puc arribar a entendre que aquesta novel·la per llegir al costat de la voreta de la mar, per desconnectar i de llenguatge fàcil haja funcionat entre el gran públic, com ho va fer El código da Vinci. Però no s’espereu molt més els qui aneu buscant la novel·la de l’any, conforme es va enunciant. És el que és: un producte amb una caducitat. Ja veureu qui s’enrecorda d’ella d’ací un temps. Afortunadament, jo ja l’he passada. Ara a altra cosa. 

Mentrestant, ací deixe per a fer un sentit homenatge a la rabiosa Laura Palmer i a tots els habitants del Twin Peaks de Lynch la bonica intro d’una de les millors sèries de la història. Per cert, Lynch, ja han passat els 25 anys que Laura li va enunciar a Dale Cooper que es produiria el seu següent encontre. Quan el presenciarem?

Nota: la casualitat ha vogut que precisament hui, el dia que escric aquest post, es cumplisquen 24 anys de l'emissió del primer capítol de la sèrie. 

Ada Parellada – Sal de vainilla

Estarem tots d’acord en que és preferible una lectura d’una qualitat acceptable que una coberta encantadora. Quan la segona deixa un poc que desitjar (com ací o ací) però en canvi la trama et transporta i les hores volen, perdonem més el conjunt, perquè ens ha valgut la pena. Però quan és a l’inversa... ai, mare! Pel nostre cap passen llamps i trons, i maleïm el moment que vam decidir dedicar una estoneta a eixa companyia.

Ho sent per Ada Parellada, però és exactament el que m’ha passat. Tenia moltes ganes de llegir aquest llibre, amb aquell títol tan suggerent i aquella coberta de núvols de sucre: ja sabeu, per a mi, la combinació novel·la + cuina em sol proporcionar certa alegria (ací teniu un exemple, ací i ací un altre). Fins i tot, aquest sentiment es trasllada quan veig pel·lícules del mateix estil, com la de Fuera de carta, Dieta mediterránea,  Como agua para chocolate, Un toque de canela o La joven de las especias (les que recorde de primeres). Poden ser més o menys males, però et deixen un bon sabor de boca, i mai millor dit. No obstant, les aventures i desventures d’Annette i Àlex se m’han fet quasi eternes, i l’únic al que podia aspirar era tindre una capacitat lectora més ràpida per què s’acabara quant abans millor.

Els personatges no m’han conquerit (la dualitat d’Àlex, la passivitat d’Annette), i el que és pitjor, no he notat una elaboració en la seua escriptura (la lectura es feia densa i molt repetitiva – el cocinero, el bloguero, la quebequesa a tota hora), l’estil, utilitzant el present d’indicatiu, m’ha resultat estrany (això és una opinió personal meua), el narrador era el més omniscient que jo m’haja trobat fins ara, fins al punt de deixar constància per escrit de les reflexions més supèrflues que creuaven el cap de tot aquell que estava present a la cuina. Vaja, que més de 50 pàgines li sobren a la novel·la, sent molt generosos. I després, les explicacions d’Annette sobre la història dels aliments: si bé a priori per deformació professional les explicacions podien enganxar-me, l’únic que han aconseguit és que tinguera ganes de passar-les ràpidament: el context no era l’adequat, els raonaments eren tan llargs que ningú es pot creure que això fóra un diàleg, i a més el menys creïble de tot és que malgrat els problemes que tenia la primera Annette amb l’idioma, emprant expressions en anglés i francés, no s’equivocava mai quan divagaba sobre tot açò. Em resulta interessant llegir aquestes anècdotes fora, en una altra situació, però crec que a la novel·la s’haurien d’haver limitat un poc més.

Encara que ho pugueu pensar, tot no ha sigut roïn! A banda de la coberta, m’han agradat i molt els fragments que van introduïnt cada capítol, frases tretes d’eminències en la literatura gastronòmica o dites que m’eren del tot desconegudes, referides al món de la cuina i del menjar en companyia. Després, encara que sembla mentida, la certa lògica que havia en l’elecció d’Àlex de no consumir res que no vinguera del continent europeu, ja que com demostren alguns estudis de medicina alternativa, menjar tomaques, pebres, creïlles o albergínies pot ser moderadament nociu per a la salut (són aliments molt alcalins, que embruten la sang). Així, podem dir que l’odi visceral d’Àlex tenia el seu punt de raó. Un altre aspecte atractiu ha sigut l’ús que un parell de personatges fan de les xarxes socials, sobretot Facebook, cosa que ha fet que el relat agafara un poc de frescor i realisme.

Després de tot plegat, una qüestió em ve a la ment: vaig decidir agafar aquest llibre pel tema i perquè vaig llegir bones referències de diferents blocs, i no vaig aprofondir més. Quan estava acabant-me’l vaig indagar millor i després de passar les dues primeres planes de resultats de Google, ja vaig veure alguna cosa més, però no a posts, sinó a comentaris a Goodreads, més dissimulats. Què succeeix, que quan no ens agrada un llibre no ens parem a escriure sobre ell? O és que som pocs els que tenim altre tipus de gustos (no diré ni millor ni pitjor)? És un fenomen curiós...

En un web vaig poder veure que l’autora estava preparant altra novel·la. No dubte de la seua qualitat com a cuinera (no ho he dit, però Ada Parellada és una imminent xef catalana, de la qual he vist algunes receptes i me n’he anotat més d’una) però pense que no deuria dedicar-li molt més temps a la literatura. Sé que tot és millorable però crec que una panxa agraïda és millor que una lectura travessada a la gola, no?

Stendhal – El roig i el negre

Fa un instant que he acabat aquesta grossa novel·la. I puc dir, malgrat fer-me a partir d’ara algun que altre enemic, que ja era hora. No veia el moment de tancar-li les tapes. Quan vos parlava d’Emma ho feia en els mateixos termes. No sé què em passa últimament amb els clàssics de la literatura universal, potser la famosa frase de “no eres tu, sóc jo” seria la més apropiada. No és que no m’agraden les lectures que exigesquen calfar-se el cap, i si repasseu alguns dels posts veureu que res més lluny de la realitat. Potser és l’estil d’ambdues. Massa rodejos, massa circumloquis, un estil enrevessat...

Reconec que la novel·la fa un exhaustivíssim repàs de la societat de principis del s.XIX (i tant!), de la política i de l’alta societat francesa. També de la baixa. Així com de la mateixa manera comprenc que l’autor excava en les profunditats i les misèries de l’ànima humana. Sobretot en la de Julien Sorel, el protagonista. He llegit que aquesta no és altra cosa que una història d’amor, per tant, podria ser també una anàlisi de com ens comportem davant de les incerteses, d’anar d’amagades tipus Romeu i Julieta, quan per fi accedim a l’ésser estimat o si per desgràcia ens rebutja...

Però bé, no vaig a fer-ho més llarg: no m’ha agradat l’estil de narrar-ho tot plegat, se m’ha fet avorrit i repetitiu, i fins i tot he sentit la temptació per primera vegada en la meua vida de lectora de passar a la següent pàgina perquè estava segura de que no m’anava a perdre en l’argument. M’he avorrit sobremanera seguint els pensaments de Julien, Mathilde o Mme. de Rênal. M’han sobrat moltes pàgines: potser amb el mateix argument, però amb el contingut més sintetitzat, l’obra m’haguera agradat més. Segur. Però bé, no sóc jo ningú per criticar una obra que té quasi 200 anys... només he exposat els meus sentiments i les meues raons. Si d’ací uns anys em trobe en una etapa de la meua vida diferent, i la torne a reprendre, potser començaré a apreciar els matissos de les aventures i desventures de Julien per Paris o Verrières.

Comprendreu que després de tot açò, i quasi un mes amb Stendhal (amb les úniques i breus pauses de Pérez-Reverte i Jo no tinc por), tinga ganes, i moltes d’agafar alguna coseta lleugera. Ens llegim d’ací res!

PD: Sé que hi ha una pel·lícula dels anys 50. He pogut veure que dura unes 3 hores. No sé el que em pot aportar aquesta nova experiència, però ja sabeu l'auto-obligació imposada de veure les pel·lícules basades en llibres que em llegisc.

Valerià Pujol i Bosch – Els conys saborosos

Reconec que no sóc una lectora massa escrupulosa: crec que m’agrada pràcticament tot el que cau a les meues mans. Però per altre costat, és cert que intente mesclar una mena d'intuïció amb una selecció prèvia del que cau a les meues mans. Entre totes les possibilitats, per cada moment trie el que el cos més em demana. Em guie sobretot per opinions de coneguts i internautes, mal fet, per cert, però també per la curiositat personal i per llibres als que els tinc ganes des de fa un temps. Raons que, tot siga dit, no són excloents entre elles.

Els conys saborosos estava a la llista sobretot per les referències positives d’un conegut, aficionat als relats eròtics. És més: solc tindre en bona consideració tot el que opina. Per això les meues expectatives eren prou altes. Així les coses, ja avance que no sé el que ha fallat. Admet que està magistralment escrit, amb un ús impecable del llenguatge. I la temàtica en si no em molesta: sí, jo sóc una de tantes de les que ha caigut amb 50 ombres de Grey (per poder participar de les conversacions més que res, eh?) o el divertit Sexualment de Núria Roca.

Fa un parell de dies o tres que me’l vaig acabar i continue analitzant els motius que han fet que la seua lectura m’arribara fins i tot a incomodar en alguns moments puntuals. Afortunadament, després de pegar-li algunes voltes al cap, he tret alguna conclusió. La més important de les raons per les quals he arribat a rebutjar alguns dels contes és perquè el punt de vista que en el què es narren és en el 90% dels casos, és masculí. Amb aquest recurs, sabem què pensa el protagonista en cada moment, els seus impulsos per fer el que fa i pensar com pensa, i això té com a conseqüència que li agafem simpatia o almenys l’arribem a comprendre. I açò no seria cap problema, ni diferiria massa de la resta de novel·les on l’home és l’heroi principal, si la situació que es descriu és, almenys per al meu parer, desagradable, censurable i totalment il·lícita. No m’ha agradat llegir el divertiment que pot obtenir un voyeur o un pederasta. Tampoc un professor per la seua alumna, o un assassí de prostitutes transexuals. En tots els casos que he descrit, la dona apareix com una viciosa, gaudint del seu cos o almenys mostrant-lo al protagonista de cada relat, en actituds i circumstàncies, com ja he dit, totalment anòmales i de vegades penades o èticament reprotxables. Per tant, no arribem a conéixer mai el que pensa la dona (o la xiqueta), només la veiem abocada al plaer, sense importar res més. I això quan no hi ha episodis de zoofília (també amb una dona, motivada pel seu propi home). O siga: en aquestos casos, el que fa la “mala acció”, o indueix a la mateixa, és l’home, però sabem el que passa pel seu cap i podem arribar a simpatitzar amb ell, deixant-lo a ell eixir-se’n de rosetes, mentre la dona es presenta com un ent depravat que li tira a tot. Des d'aquesta perspectiva, podria dir-se que és una percepció un tant masclista i possessiva de les relacions.

Un altre aspecte que m’ha desconcertat, i açò sé que és una opinió molt personal, és que l’acte purament sexual (o de vegades el seu arrenc) apareix sense transició, de sobte el narrador o la narradora et fa partícep del que està tocant, del que li proporciona plaer en eixos precisos moments. I de vegades, en concret recorde el cas de Ratlles, es recorre a un circumloqui descriptiu un poc marejador, en aquest cas d’una casa, sense que les característiques d’aquesta siguen determinants en la història.

Sé que fa més de 25 anys que es va publicar el llibre, i que la mentalitat d’aleshores era diferent a la d’ara, i que podia ser un recull transgressor per a eixos temps, però així i tot, no cola. Almenys per a mi. Per a dir-ho d'una manera més clara, vol ser tan transgressor que se'n passa. Eixa sensació de malestar que tenia mentre passava pàgines i pàgines ja no me la lleva ningú. I per ser justos, hi ha alguns (molt pocs) en els què la veu en primera persona és femenina, i ahí, bé, ja sí, un poc millor, encara que peca de l’etern fal·locentrisme, però bé, ho passem i inclús ho acceptem com a natural.

Per a mi, ha estat una lectura estimulant només pel que fa a l’ús de l’idioma, de les paraules, d’una manera exquisida, ho reconec. O siga, el com ha estat bé, i m’ha agradat. Però el què és el que m’ha fallat de totes totes, o de quasi totes totes. En fi, una lectura per oblidar, i que em farà reconsiderar des del respecte i el sentit de l’humor les opinions literàries de certes veus de confiança.

Joanne Harris – Cinco cuartos de naranja

En ocasions he debatut amb alguns companys sobre si hi ha llibres que s’escriuen ad hoc per a ser best-sellers o si el best-seller es fa després, l'editorial o els lectors, em té igual, una vegada ja al mercat. Una qüestió similar a la de “què va ser primer, si l’ou o la gallina?”. Jo pense que els autors saben molt bé el que escriuen i per a qui escriuen, per tant, ells són els que tenen en el cap la fòrmula per a un èxit en vendes: són obres molt “guionitzables” i fàcilment portables al cine, personatges molt estereotipats i plans, amb un caràcter molt marcat i previsible, llenguatge molt assequible (inclús, de vegades mal escrits, com l’horror de Katherine Pancol, Els ulls grocs dels cocodrils), trames un tant enrevesades però al mateix temps poc profundes, sensiblones i cursis, i sobretot, ràpids de llegir (i potser d’escriure?). En definitiva, molta lletra però poca literatura. Això, a grans pinzellades.  

Crec que aquest llibre ha pecat un poc de tot el que he dit dalt. M’esperava més de l’autora de Chocolat. Referències molt fàcils com el riu, com a metàfora de la vida, o un peix difícil de pescar, com a Big Fish o El río de la vida. Molt repetitiu i inclús pesat en alguns fragments (crec que al llarg del llibre queda prou clar el caràcter de cadascú, no cal repetir-ho cada cinc pàgines). I molt poc creïble. Segons el meu punt de vista, clar. No cal ser un endeví per a dir que no m’ha enganxat en cap moment i que no m’ha acabat d’agradar, escepte alguns detalls puntuals.  

L’autora ens intenta presentar la vida d’un poble francés en el moment de l’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Però també vol mostrar-nos el mateix poble en l’actualitat, Angers, vist pels ulls d’una antiga habitant que se’n va haver d’anar per col·laboracionista. El passat manté un intens diàleg amb el present d’aquesta dona, que es veu constantment atacada pels seus remordiments.

A banda de tot açò, el més interessant per a mi ha estat l’aparició de Luc. Al marge de qui és aquest personatge, cosa que no anem a spoilejar ací, per a mi suposa la metàfora del que ja va dir al seu dia Claude Fischler sobre la cultura de l’snack i el fast-food. Amb el seu somriure californià, Luc és capaç d’amenaçar la crêperie de Boise, malgrat que el menjar que aquest serveix està prefabricat, és oliós i a més, es menja sense cap calma i amb tot el soroll del món al carrer. Tot al contrari de a Chez Framboise, on les receptes tradicionals, els vins guardats a bodegues i les confitures de fruites de l’hort del costat sublimen les taules del restaurant.

Una altra cosa que m’ha agradat, i que sempre em crida l’atenció quan ho detecte, és el nom dels personatges. Mirabelle els posarà als seus tres fills nom de fruits: Cassis (la grosella negra), Reine-Claude (una variant de la pruna) i Framboise (el gerdó en català, la frambuesa en castellà). Cassis ja no mantindrà aquesta tradició per als seus fills, Reinette no va tindre descendència, però sí Boise: les seues filles seran Pistache (pistatxo) i Noisette (avellana). Al mateix temps, aquestes seguiran el costum, així que els fills de la primera seran Ricot (abreviatura d’haricot en francés, bajoqueta) i Prune (una altra pruna), i de la segona, serà Peche (bresquilla). Són guinys simpàtics, com els noms dels protagonistes de La tenda dels suicidis, de Jean Teulé: el pare és Mishima, la mare, Lucrècia, el fill major Vincent, i la filla mitjana Marilyn. Que cadascú averigüe el per què d’aquestos noms... 

Tornant a Boise i a la seua prole, també m’ha resultat curiós comprovar una vegada més com la part femenina d’una família és la garant d’unes tradicions, en aquest cas culinàries, i com les receptes passen de mares a filles junt a una manera de comportar-se a la cuina.

Però para de contar. Ací s’acaben les parts més atractives per a mi d’aquesta novel·la.  És possible que li done una altra oportunitat a aquesta autora, perquè l’idea principal de la pel·lícula de Chocolat, molt a l’estil de Como agua para chocolate, en el sentit de que el menjar és capaç de transformar el nostre estat d’ànim, o nosaltres influir sobre ell, m’agrada prou. En Cinco cuartos de naranja no he vist aquesta influència tan marcada, llevat dels efectes de l’olor de taronja sobre Mirabelle (s’arriba a explicar clarament l’origen d’açò en algun moment?), les comparacions d’emocions i colors amb aliments, el llibre de receptes de Mirabelle com a herència única i valuosa per a Boise, i poc més. Potser el problema era meu, que tenia massa esperances de que m’agradara...

Ens llegim a la propera recepta.