Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor

Un tiempo extraño provoca un comportamiento extraño. Como un mechero Bunsen aplicado a un crisol provoca un intercambio de electrones, la división de algunos compuestos y la fusión de otros, así una ola de calor actúa sobre las personas. Las desnuda, les hace bajar la guardia. Y los comportamientos se tornan no tanto inusuales como espontáneos, desinhibidos. Las personalidades, más que cambiar, afloran desde lo más hondo a la superficie (Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor).

Si aquesta no és la primera vegada que topeteu amb alguna entrada del meu blog, sabreu que molt rara vegada copie les frases que més m’han suggerit. Deixe que siga el lector el que les descobrisca, les localitze i senta el que haja de sentir, que no té per què ser el mateix que he sentit jo. Però en aquest cas, em faig una excepció a mi mateixa. Quan a meitat del llibre llegim aquestes línies, ja portem una singladura metafòrica per la família Riordan per saber fins a quin punt és cert a la novel·la. Potser també a les nostres vides, però això ja és un altre tema. Aquest sentiment d’aflorar a nosaltres mateixos per la calor ho havia pensat alguna vegada, i l’únic fenomen més que se m’ocorre amb efectes similars és la nit.

Però l’autora tria una espantosa canícula que arrasa Londres i els seus habitants durant els dies centrals del mes de juliol de 1976. Degué de ser memorable per a una ciutat més bé habituada a la pluja i a la boira. Dels fets d’aquells dies es recordaran banys a les fonts, incendis, collites tirades a perdre, legislacions específiques per a no malbaratar aigua corrent… però, si li preguntàrem a la família Riordan (si existira) què recorden d’aquells dies, dirien que va ser l’estiu que son pare va desaparéixer evaporat a l’asfalt i que va ser en eixe punt quan les seues vides van canviar per a sempre.

La novel·la és meravellosa de principi a fi, m’ha entusiasmat i m’ha tingut enganxada a més no poder des de la primera fins a l’última fulla. Amb la no tan simple excusa de saber on està son pare i per què aparentment se n’ha anat de casa de manera voluntària, ens endinsem en les profunditats d’aquesta particular família d’orige irlandés, catòlics residint a Londres, cadascú d’ells infeliç a la seua manera, però amb els ingredients per a poder donar més llum, o millor, aire fresc, a la seua trista existència. Cada membre té els seus secrets, les seues frases que vol dir però que no li ixen de la gola, una paraula de calor (uf, altra vegada!) al que està segut al seu costat però que simplement no pot pronunciar. Com deia Joyce Carol Oates a Carthage, potser l’única idea amb la què em vaig quedar de la seua novel·la, és que una família és com una successió de plaques tecnòniques en relatiu equilibri entre els seus integrants, i la desaparició o canvi en algun d’ells provoca un terratrèmol en la resta. Així, però de manera interior, viuen l’absència del silenciós Robert-Ronan, que sempre haurà estat ahí per a tots menys per a ell mateix.

L’ambientació dels detalls que fa Maggie O’Farrell sobre els personatges és acurada i rellevant, perquè ens indica la personalitat i el caràcter de cadascun d’ells: des de la roba, als cabells, la manera de parlar… passant sobretot per la casa on viuen, tot es fa ressò del caos i dels silencis que els assetgen. El rerefons històric, la violència de l’IRA, la misèria irlandesa a l’opulenta i orgullosa Anglaterra no molesten, més bé el contrari, donen cos. I d’aquesta manera, Gretta i Robert, però sobretot Mónica, Michael Francis i Aoife et van donant punyalades al cor mentre els mires amb fascinació i ells et retornen la mirada desafiants, preguntant què hagueres fet tu, què fas tu amb els teus dia a dia.

I com a solució, no se t’ocorre altra cosa millor que posar de fons Ode to my family, de The Cranberries.

Quin bon sabor de boca per a anar tancant l’any pel que a literatura respecta. Fins la propera lectura!

Margaret Drabble – La piedra de moler

Si hi ha un must dintre de tota llista sobre novel·les que tracten el tema de la maternitat, i això malgrat que porta menys de dos anys publicat en castellà, és el protagonista del post de hui. Sincerament, i perdoneu si vaig tan al coll, m’agradaria saber per què. Efectivament, la història de Rosamund té com a argument central la maternitat, però crec que es queda pobrament en eixe punt.

El personatge principal, la jove Rosamund, porta una vida desenfadada al Londres més rabiós de la història, acudint per les nits a festes i veient-se amb un parell d’homes o tres (no sigueu malpensats, només veient-se), vivint sola a l’apartament dels seus pares absents, i freqüentant cercles literats de mig pèl. La vida tranquil·la d’aquesta burgesa es manté durant el dia per la disertació en la seua fase final de la seua tesi doctoral sobre la poesia anglesa del segle XVI, pel que la seua salut intel·lectual és, a més, molt bona. Però una nit coneix el George, decideix saltar-se les seues barreres mentals, i el resultat de tot, és que es queda embarassada. Malgrat tots els inconvenients (estar i viure sola a Londres, no tindre uns ingressos estables i suficients) i com no, el xoc que a priori suposa per al seu estil de vida tindre una criatura, Rosamund vol tirar endavant, encara que, sense massa èxit, al principi intenta fer alguna cosa per veure si la natura expulsa l’èsser que s’acaba d’enganxar al seu interior.

A partir d’ací és quan per a mi la lectura decau de manera qualitativa. La narració de l’embaràs és interessant. Però a partir de que Rosamund, ja mare, continua amb la seua vida amb un nou acompanyant al seu camí, és de tot menys versemblant. L’autora no aconsegueix que li agafe simpatia a la primípara, ni em sent identificada amb la major part de la seua quotidianitat, i això que moltes de les coses que conta, no totes, em puguen resultar més o menys familiars. L’única excepció és quan s’ha d’enfrontar a l’infermetat i a la burocràcia hospitalària, on sí que vaig sentir certa angoixa, però per la resta, la seua lectura puc dir que m’ha resultat indiferent. No sé si és l’estil de la Drabble, eixe sentir que no passa res, i que la vida de Rosamund s’ha vist poc alterada amb la presència de la seua criatura. No sé si és que la protagonista li dóna una infinitud de voltes a certes qüestions que li sorgeixen, per al final quedar amb res. Un exemple claríssim és ja quasi al final, quan es passa paràgrafs preguntant-se si demanar als veïns que li vigilen la casa mentre ella s’absenta uns minuts, i quan torna, ni els menciona. M’ha resultat un tant exasperant.

És veritat que Rosamund evoluciona: de portar un ritme propi i despreocupat, a deixar la vida nocturna de costat i a començar a controlar els diners, l’alcohol que beu, o la neteja de la seua casa, fins i tot a desinteressar-se pels homes. Però eixa evolució, quasi natural si voleu, segons el meu parer, es queda ahí. He trobat a faltar que la protagonista criticara, s’enfadara, es plantejara i es qüestionara. No he comprés la seua tranquil·litat quan el que ve quan naix un nadó és un terratrèmol vital. Almenys jo ho concebisc així. Per no dir que pense que l’autora traeix el títol de la novel·la, la càrrega d’una pedra per a mòldre. Noteu que la porte al damunt, la Rosamund? Jo, no massa. Però torne a dir que només és la meua opinió.

No comence el mes de maig amb massa bon peu, què em depararà la propera lectura?

Jenny Colgan – Encuéntrame en el Cupcake Café

Ho vaig a dir: mal tostó! I em disculpareu que m’expresse així de clar. Des de La casa de los amores imposibles que no havia tingut una sensació tan marcada de que a una novel·la li sobraren pàgines i més pàgines. Això que la història és ben senzilla: Issy és acomiadada de l’immobiliària on treballa, i munta el negoci dels seus somnis. Enmig, i després, òbviament té alguns inconvenients que, com és natural, va sortejant i com no, coneix al seu amor, just a l’adonar-se que el futur amb el seu ex és més que dubtós. Nota: sense amor qualsevol dona d’aquesta novel·la està incompleta, no així els homes. 

Sé que la promesa que faig a la capçalera del bloc és la de no contar el final, però a ningú que haja començat a llegir aquesta novel·la li va a sorprendre el menys mínim. Tampoc al futur públic al que va destinada aquest tipus de literatura: chick lit, li diuen. L’últim que havia llegit sota aquesta etiqueta va ser fa molts anys, el llibre orige de la sèrie amb el mateix nom (que ni tansols veig), Sexo en Nueva York. Em vaig prometre que mai més… fins que em van regalar aquesta, sota una falsa aparença de novel·la fresca, dolça i encantadora, amb una coberta que tot el món coincideix en dir que és bonica. Jo personalment pense que hi ha de millors. A tot això, he trobat a faltar que cuidaren un poc més la grandària de la lletra (quasi em deixe els ulls) i alguns errors tipogràfics dispersos pel text. 

Novel·la previsible, sobredescriptiva, repetitiva i llarga, amb uns personatges plans i que reprodueixen estereotips, i que per tant, poc contribueixen a comprendre determinades situacions o desmuntar mites. L’única cosa que li he vist positiva, per dir-ne alguna, és la incorporació de les receptes en alguns capítols (ni se vos ocurrisca pensar amb el paral·lelisme de Como agua para chocolate, perquè no té res a veure). Ah! I per a acabar-ho d’adobar, al final de la novel·la hi ha un epíleg que no se sap massa bé què pinta ahí, on es parla d’un tema que no està en absolut relacionat amb l’argument de la pastisseria d’Issy ni res que se li semble. 

Em sap mal per la persona que me’l va regalar fa més d’un any; només per això el guardaré a la prestatgeria amb una certa estima. Ara, a mi amb la chick lit ja no em tornen a veure el pèl… Per una vegada les etiquetes serviran per a alguna cosa de trellat! Que passeu un bon estiu lector!