Elena Fortún – Oculto sendero

Sempre recorde els meus inicis en la literatura d’una manera especial. Ja em va pillar major, aquell Charlie y la fábrica de chocolate de l’editorial Alfaguara, aquell amb la franja taronja i un dibuix retro a la coberta, però des d’aquells 13 anys, la meua trajectòria lectora ha sigut imparable. Ha tingut els seus alts i els seus baixos segons els moments vitals pels quals he anat travessant, però la lectura sempre ha estat ahí, com un bot salvavides, adaptant-se també a cada situació i a cada necessitat mental. No obstant aquesta tardança, la presència dels llibres era una constant a ma casa. Potser no tenia els adequats per encendre l’espurna, però no m’eren aliens. 

No tenia massa llibres infantils d’aquells típics que tot el món recorda, tipus Los cinco, o El pequeño Nicolás (d’aquest últim, els he anat descobrint en la vintena i la trentena), com tampoc Celia, de l’autora de la novel·la de hui. De fet, pensava que Celia era una telesèrie dels anys 90, que jo vaig veure algun capítol algun dia de les vacances de Nadal, i la recorde com una xiqueta molt rossa amb els cabells arrissats, amb un gran llaç blau al cap, i molt, molt entremaliada, que portava de cap a la seua família. Desconeixia, per tant, qui era la seua autora, i molt menys quan va viure i sota quines circumstàncies.

Un dia, un titular a un periòdic em va treure de la ignorància. La notícia donava compte de la vida al darrere de les pàgines de Celia, i de la vida personal interessantíssima de la seua autora. Tot arran el descobriment d’una novel·la per a adults, inèdita, que Encarnación Aragoneses (o Elena Fortún, el seu pseudònim) havia escrit i que no havia volgut divulgar, i on es creia que havia plasmat gran part de la seua vida. De seguida em vaig interessar i vaig anotar el títol, esperant poder llegir-la algun dia.

Finalment em vaig poder fer amb ella, i la seua lectura ha sigut qüestió de pocs dies. Efectivament, assistim al despertar emocional i sexual de María Luisa, una xiqueta extremadament sensible i creativa a les primeres pàgines, una dona retreta en si mateixa i finalment convençuda del que és i no és, després. La novel·la l’escriu eixa María Luisa adulta, però és capaç de recordar vivament els sentiments contraposats que li van despertar sa mare i son pare, l’odi per les criades de casa, les amistats especials que anava fent al seu camí (l’escola, les vacances), i l’engany que viu de casada, fins que un feliç dia va dir prou. És un text dur, molt frustrant per al lector actual, fins al punt que acabem empatitzant amb la xicoteta María Luisa i comprenent tots els traumes familiars que porta arrossegant durant la seua existència. La tristesa i la sensació de desgràcia personal és un continu, afiançat pels amors no correspostos i prohibits, però al final la novel·la no deixa de tindre un toc d’esperança: esperança en un món millor i més obert per a les noves generacions, però també en que el canvi en nosaltres mateixos és possible si el fem des de dins, i encara estem a temps.

Malgrat la ràbia que sentim davant les injustícies que viu María Luisa, acabem mirant-la amb tendresa, i la llegim amb cert gust, sobretot quan assistim al seu tardà despertar personal. Per a posar-li un parell d’aspectes negatius a la novel·la diria que com a conseqüència de que no estava projectada per a ser publicada, no està magistralment escrita, encara que estareu d’acord amb mi que l’important és el que conta (la difícil vida d’una dona lesbiana a principis del segle XX), i que la presència excessiva de punts suspensius per a tot es fa un poc carregant. Una altra cosa que canviaria seria el pròleg: la seua lectura és molt interessant i ajuda a comprendre molts personatges i el context de la novel·la, però com que es fa al principi, és complicat retindre els noms i els personatges que posteriorment apareixeran al text d’Elena Fortún, pel que jo col·locaria aquest estudi al final, com un annex.

Per la resta, recomane la seua lectura, una fita important per repensar la història del feminisme i de la repressió sexual i artística fa 100 anys. Fins la propera lectura!

Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor

Un tiempo extraño provoca un comportamiento extraño. Como un mechero Bunsen aplicado a un crisol provoca un intercambio de electrones, la división de algunos compuestos y la fusión de otros, así una ola de calor actúa sobre las personas. Las desnuda, les hace bajar la guardia. Y los comportamientos se tornan no tanto inusuales como espontáneos, desinhibidos. Las personalidades, más que cambiar, afloran desde lo más hondo a la superficie (Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor).

Si aquesta no és la primera vegada que topeteu amb alguna entrada del meu blog, sabreu que molt rara vegada copie les frases que més m’han suggerit. Deixe que siga el lector el que les descobrisca, les localitze i senta el que haja de sentir, que no té per què ser el mateix que he sentit jo. Però en aquest cas, em faig una excepció a mi mateixa. Quan a meitat del llibre llegim aquestes línies, ja portem una singladura metafòrica per la família Riordan per saber fins a quin punt és cert a la novel·la. Potser també a les nostres vides, però això ja és un altre tema. Aquest sentiment d’aflorar a nosaltres mateixos per la calor ho havia pensat alguna vegada, i l’únic fenomen més que se m’ocorre amb efectes similars és la nit.

Però l’autora tria una espantosa canícula que arrasa Londres i els seus habitants durant els dies centrals del mes de juliol de 1976. Degué de ser memorable per a una ciutat més bé habituada a la pluja i a la boira. Dels fets d’aquells dies es recordaran banys a les fonts, incendis, collites tirades a perdre, legislacions específiques per a no malbaratar aigua corrent… però, si li preguntàrem a la família Riordan (si existira) què recorden d’aquells dies, dirien que va ser l’estiu que son pare va desaparéixer evaporat a l’asfalt i que va ser en eixe punt quan les seues vides van canviar per a sempre.

La novel·la és meravellosa de principi a fi, m’ha entusiasmat i m’ha tingut enganxada a més no poder des de la primera fins a l’última fulla. Amb la no tan simple excusa de saber on està son pare i per què aparentment se n’ha anat de casa de manera voluntària, ens endinsem en les profunditats d’aquesta particular família d’orige irlandés, catòlics residint a Londres, cadascú d’ells infeliç a la seua manera, però amb els ingredients per a poder donar més llum, o millor, aire fresc, a la seua trista existència. Cada membre té els seus secrets, les seues frases que vol dir però que no li ixen de la gola, una paraula de calor (uf, altra vegada!) al que està segut al seu costat però que simplement no pot pronunciar. Com deia Joyce Carol Oates a Carthage, potser l’única idea amb la què em vaig quedar de la seua novel·la, és que una família és com una successió de plaques tecnòniques en relatiu equilibri entre els seus integrants, i la desaparició o canvi en algun d’ells provoca un terratrèmol en la resta. Així, però de manera interior, viuen l’absència del silenciós Robert-Ronan, que sempre haurà estat ahí per a tots menys per a ell mateix.

L’ambientació dels detalls que fa Maggie O’Farrell sobre els personatges és acurada i rellevant, perquè ens indica la personalitat i el caràcter de cadascun d’ells: des de la roba, als cabells, la manera de parlar… passant sobretot per la casa on viuen, tot es fa ressò del caos i dels silencis que els assetgen. El rerefons històric, la violència de l’IRA, la misèria irlandesa a l’opulenta i orgullosa Anglaterra no molesten, més bé el contrari, donen cos. I d’aquesta manera, Gretta i Robert, però sobretot Mónica, Michael Francis i Aoife et van donant punyalades al cor mentre els mires amb fascinació i ells et retornen la mirada desafiants, preguntant què hagueres fet tu, què fas tu amb els teus dia a dia.

I com a solució, no se t’ocorre altra cosa millor que posar de fons Ode to my family, de The Cranberries.

Quin bon sabor de boca per a anar tancant l’any pel que a literatura respecta. Fins la propera lectura!

Emily Brontë – Cims Borrascosos

Com sempre, comentar i opinar sobre un clàssic de la literatura universal dóna un poc de vertigen. Virginia Woolf em va donar unes ganes immenses de llegir-lo a Una habitación propia, on el considera desprovist de qualsevol “emoció femenina” i per tant, superior a Jane Eyre, obra d’una altra Brontë, Charlotte. Comentaris a banda respecte a aquesta opinió superada, no sabia gaire sobre l’argument, només que el títol era el nom del lloc on ocorrien gran part dels fets, i una gran història d’amor.

Així que després d’algunes lectures desatinades, vaig pensar que era el moment. Per ser sincera, la seua lectura no m’ha deixat massa sabors a la boca. Supose que s’ha de comprendre el moment i les circumstàncies de la seua publicació (sota pseudònim masculí, a meitat del segle XIX), i que per al moment, la relació entre Heathcliff i Catherine primer, i Heathcliff amb els seus nebots i fills degué de ser un escàndol a l’Anglaterra victoriana. 

Realment, tot el que ocorre a la finca dels Cims Borrascosos i la Granja dels Tords és pertorbador. No sabria si definir-la com una història d’amor que ultrapassa la mort, o la d’una rencúnia, una obsessió o definitivament, una relació tòxica, parlant en termes actuals. En aquest sentit, l’obra és més que actual, ja que ens representa com les actituds no esperades en la persona estimada ens porten a la destrucció i la depravació humana més extrema. 

El personatge de Heathcliff és polaritzat cap a la banda del mal a més no poder, però si ho pensem bé, el de Catherine és encara més terrorífic, perquè és capaç d’alçar-se de la seua tomba per perseguir el seu estimat i aturmentar-lo fins convertir-lo en una bèstia (en ell i de rebot, els seus descendents). Ací no avance res, perquè açò ocorre al principi de la novel·la. I he dit que horroritza més si tenim en compte que el mateix Heathcliff afirma que estima a Catherine perquè aquesta és més ell que ningú. 

El llibre té dos parts. Crec que el pes més rellevant se l’emporta la primera meitat, marcat per la mort de la protagonista femenina. La segona part és Heathcliff en estat pur, amb escenes de marcada violència verbal i física, en alguns punts realment impactants. Imaginem-nos açò escrit i llegit en 1847… 

Per a resumir, crec que la novel·la té moments molt destacables i passatges gòtics molt bonics, on la naturalesa cobra vida al costat d’un aturmentat Linton (cosa prou fàcil, per altra banda) i una lluminosa Cathy, junt l’omnipresent però intentant mantindre’s en segona fila, la senyora Dean, una inusual majordoma. Joseph resulta del tot caricaturitzat, i m’ha recordat a un personatge de la pel·lícula de El nom de la rosa, de Jean-Jacques Annaud. Però després té altres passatges on, segons la meua visió, decau el ritme, i es converteix en una lectura més monòtona i quasi descriptiva, amb algun toc costumbrista.

De tota manera, m’ha semblat interessant, i si em pregunteu si la recomane, diria que sí. Ha valgut la pena només per l’aparició dels fantasmes a la burtoniana La novia cadáver! Fins la propera lectura de tardor!

Margaret Atwood – La mujer comestible

Per a molts, dir Margaret Atwood és sinònim de El cuento de la criada, la recent sèrie de televisió que ha aupat el magnífic llibre a la qual li dóna el mateix nom. I és que El cuento de la criada és molt El cuento de la criada, una novel·la de terror premonitori del que ens pot passar si no ens posem les piles, si és que el que conta amb tant de seny l’Atwood no ha començat ja d’una manera molt subtil.

El que altres no saben, potser, és que l’autora de tan afamada obra compta al seu darrere amb una dilatada experiència com a escriptora, especialitzada, si volem emprar aquesta expressió, amb temes de gènere. La protagonitzada per Marian McAlpin, que és el motiu del post d’avui, va ser la primera, allà pel remot any 1969.

Per al meu parer, és molt evident que aquesta és la novel·la que enceta la trajectòria professional d’aquesta escriptora: pense que he hagut de passar moltes pàgines per a percebre que la història realment havia arrancat, que ja estava succeint alguna cosa, encara que no sabia exactament què, i eixa sensació m’ha deixat desconcertada.

Supose que el desenvolupament de la meua lectura ha marxat conforme anem coneixent Marian i les coses que comença a tragar-se de manera inconscient: el treball que no li plena i per al qual està sobradament qualificada, la relació amb un munt d’amigues i companyes de treball, que se centra bàsicament en converses entorn el matrimoni i la maternitat, i una relació de parella amb un home  aparentment perfecte, de manual, i amb la qual no se sent a disgust però intuïm que tampoc li plena del tot. El seu insuls dia a dia canvia quan Peter, la seua parella, pren la decisió de que en uns mesos es casaran, però també quan coneix a Duncan, l’extrem oposat a Peter, un antiheroi també de manual, desagradable, flac, egocèntric i d’una manifesta mala salut. Eixe dia, el cos de Marian es tanca per a dir prou, però prou a què? En principi, a la carn, després la seua sensació de rebuig s’estén fins i tot als ous i les carlotes. L’acte de menjar es converteix en quelcom caníbal i impensable, dotat d’una imperceptible violència, que exterioritza el caràcter dels diferents personatges, un acte responsable coherent amb la mentalitat i la vida que un vol portar. Paulatinament, Marian també deixa de preocupar-se de la cuina i de la neteja domèstica, fins i tot de la seua aparença externa. Només amb Duncan sembla que Marian agafa un poc d’aire, però tampoc del tot.

No cal ser psicòleg per a diagnosticar-li a Marian una por a tot el que suposarà la seua vida si acaba casant-se amb Peter. Aquesta és l’excusa de Margaret Atwood per a començar a apuntalar amb la seua obra un primitiu feminisme ja en els anys 70, ja que a través de Marian, qüestiona i denuncia el rol de la dona al si de la societat i del món laboral, per no dir al si de la família. En aquest sentit, és cridanera l’actitud d’un dels personatges secundaris o fins i tot terciaris, Joe, el marit de la seua amiga Clara, pare de tres criatures, sustentador emocional i econòmic de la seua família, que raona amb gran encert el xoc que suposa per a una dona formada i preparada per al món laboral el fet de convertir-se en mare en un món encara no madur per a absorbir aquest perfil de dones, i que pot ser una de les explicacions del que li pot estar passant pel cap a la seua esposa (moltes esposes-mares), víctima d’una aparent letargia que horroritza Marian i sobretot Ainsley, la suposadament moderna companya de pis de Marian.

Amb tot, crec que és el que més interessant m’ha semblat del llibre, ja que amb la resta, sobretot la primera part on encara no es desenvolupen els símptomes de Marian, és una novel·la que em ressonava com un eco llunyà La piedra de moler, aquesta posterior en el temps però paral·lela en el moment cronològic dels fets, tant per l’estil de l’escriptura com pel perfil de les dues protagonistes, i aquesta similitud, si llegiu el meu post, comprendreu que no m’ha acabat d’agradar massa. Tampoc m’ha convençut del tot la història amb Duncan, massa fantasiosa potser pel personatge en si. Diguem que un conjunt de factors han fet que em costara entrar en la trama, que ha començat a fer-se interessant cap a la meitat, quan comencen els desordres alimentaris de Marian (tractats d’una manera molt elegant, això sí), que era el que més m’atreia de l’argument però que per al que jo buscava estan tractats de manera massa superficial, i que al cap i a la fi, gràcies a La vegetariana, reconec que ha sigut com he arribat a topetar amb aquesta novel·la.

Les expectatives eren massa altes: aquest podria ser un dels problemes. Potser a la propera encertaré un poc més! A veure què em depara aquest estiu lector. Fins la següent lectura!

Han Kang – La vegetariana

Quan l’insulsa i insípida Yeonghye decideix deixar de menjar carn, un torrent de reaccions es desperten al seu entorn, i no precisament comprensives o pacífiques. Això és el que pot passar quan una dona decideix dir “fins ací” i prendre control del seu cos i de la seua vida, un control que mai ha sigut tal, i ja de pas, una vida que mai ha sigut plenament viscuda. He dit que és el que pot passar, i el que efectivament passa, en un cercle tan violent, paternalista i opressiu com el de la protagonista. Yeonghye és el que menja. 

Amb aquest tret de sortida, l’autora de Corea del Sud ja em tenia mig guanyada.

Després d’una existència asfixiant, amb maltractaments paterns des de la seua tendra infantesa, silenci per part del seu entorn familiar, i després, un marit que l’ignora i que la força quan li ve en gana (no és l’única), per fi Yeonghye pren les regnes del seu cos. La voluntat de no menjar carn primer, no menjar res, després, es converteix en si mateix en un acte rebel, que somou la consciència de la seua germana, i lluny d’això, violenta i plena de ràbia son pare i el marit. Aquestos no la comprenen ni tenen intenció de fer-ho. Simplement, volen continuar exercint el seu poder sobre ella: menja els plats que sempre hem menjat a casa, prepara’m la roba com sempre me l’has preparada, acompanya’m a la porta quan isca de casa per a anar a la feina, estigues ben disposada quan arribe al llit amb la roba pudenta d’alcohol.

Yeonghye diu que no. Que això ja s’ha acabat. Bé, per ser exactes, ni tansols ho diu, perquè l’autora procura que els actes de la protagonista parlen per si mateixos, i de fet, només escoltem Yeonghye des del llunyà ressò dels seus somnis. Ella no conta molt més, ja que llegim les veus del seu perplex i insensible marit, del seu transtornat cunyat i la seua pusil·lànime germana. L’única, per cert, que intenta comprendre el sentit de la deriva de la no-vida de Yeonghye. Però ja és massa tard per a salvar-la. 

Però un moment… Cal salvar Yeonghye? Si ho pensem un instant, segurament descobrim que no, perquè, finalment, Yeonghye ha aconseguit ser lliure, soltar-se de la brutal societat on li ha tocat viure, passar els seus dies d’una manera plàcida i coherent amb si mateixa i les seues idees. Perquè si alguna cosa queda clara és que Yeonghye ha decidit no menjar carn no per un fet cultural o per consciència ecològica, diem-ne, sinó per fer front de manera pacífica i passiva a la violència, una violència que l’aturmenta amb imatges vives i records feréstecs per les nits. El seu recurs a la no agressió arriba fins a tal punt al principi ja de la novel·la, tota una declaració d’intencions, amb el fet de no portar sostenidors, perquè la protagonista gaudeix amb els pits solts, l’única part del cos humà que no és capaç de fer mal, i no li importa mostrar-los. Com a lectors, podríem contestar-li, dient que transtorna la ment del seu fervorós cunyat. Això, i una taca de naixement a una part concreta de la seua anatomia, i que serveix per a donar regnes a un dels capítols més rars, poètics i plàstics, però a la vegada bonics i detestables que he llegit últimament, tot per l’apropiació del cos de Yeonghye que fa el cunyat, artista audiovisual, i qui haja llegit la novel·la ho comprendrà. 

Aquesta curta història és una delícia pel seu estil depurat, que es pot llegir d'una sentada, però que val la pena degustar-la pausadament. Les frases i les imatges són especialment líriques en l’última part, on la natura es mostra descarnada i les conseqüències del que fa Yeonghye culminen en el seu extrem. No arribem a sentir pena per ella; no del tot, almenys. En el fons, sabem que és fortament conscient i feliç. No deixareu de tindre sentiments oposats perquè les accions que se’ns narren es troben al límit, però al cap i a la fi, no són més que les repercussions, exagerades, del que pot suposar una vida plena de violència sobre un cos i una ànima sensibles i aparentment insípides; però violència tant física com subterrània. De fet, en aquest sentit m’ha recordat molt a Mejillones para cenar, un altre xicotet tresor que cal llegir per les subtils violències que amaga, des del minut u de la seua trama.

Meravellós descobriment, meravellosa fotografia, meravellosos sentiments contraposats i meravellosos els debats i les llagues que rasquen la pell. Feu-se amb ella, no ho dubteu.

Natalia Ginzburg – A propósito de las mujeres

Hi ha quelcom tètric en els contes o relats curts que porte llegint des de que vaig obrir el blog. En alguns casos, com en el de La habitación de Nona, eixe punt de terror ve donat per tocs màgics o fantàstics, encara que no sempre. En la resta, com en Relatos de lo inesperado, o La última noche, al igual que amb la protagonista del post de hui, el terror l’aporta la mateixa realitat. La desesperança és un factor determinant. 

Serà el pou del que parla l’autora al pròleg, el que més por fa a totes les xicotetes píndoles que ens planteja? Eixa por, sinònima de la desesperança de què parlàvem fa un instant. La incertesa i la desesperança de ser dona al si de la societat: com sobrevius quan un cràpula et pot enganyar i donar mala vida, com et pressiona la teua família, com tens un marit absent i la casa i els xiquets per a tu sola. Com gestiones això? Perquè l’últim que se’t permet és que li dónes l’esquena a la teua realitat i et busques una altra vida, encara que siga només els divendres de vesprada. El pou de les dones del segle XXI segueix sent el mateix. En 100 anys, els que tenen aquestos relats, no ha canviat gens. Si de cas s’ha fet més ample, més profund. I sempre ens atreurà mirar al seu interior des de la vora, o faran que hi ens arrimem, mentre altres el sobrevolen amplament.

Val la pena llegir aquest volum d’històries de la clàssica autora italiana, una dona que va ser considerada pels seus contemporanis (homes) com una lectura menor per apuntar que “escriu sobre coses de dones”. En aquest sentit, va ser una autora avançada per a la seua època. Infidelitats, matrimonis immersos en la desídia, mentides, dones que poc encaixen amb els valors tradicionals de la família… aquestos són alguns dels temes que Natalia Ginzburg tracta als seus curts relats. I el pou, sempre el pou, contínuament amenaçant les dones presents, protagonistes directes o no de les històries. En particular m’ha agradat un dels més llargs (encara que amb la seua lectura no m’hi vaig estar ni 30 minuts), “Mi marido”, on es conta una convivència marital molt diferent a la viscuda a La felicidad conyugal, de Tolstói.

Després d’un temps d’haver llegit A propósito de las mujeres, encara em queda un pòsit amarg al parlar d’ella, mesclat amb un toc de tristesa, de reflexió sobre on estem i cap on anem. Crec que repetiré amb l’autora, ja tinc la seua següent novel·la seleccionada. Ja vos aniré contant!

Lev Tolstói – La felicidad conyugal

Mai un sentiment ha sigut objecte de les més variades creacions artístiques: la música, la pintura, l’escultura, el cinema, la literatura, la fotografia i fins i tot l’arquitectura han exaltat fins a l’extrem un estat personal que traspassa fronteres i límits mentals. Mai un sentiment, a més, ha sigut capaç de modificar les nostres vides i transformar-les, i nosaltres amb elles, en ents completament diferents. Ens arrassa, ens ofega, ens avergonyeix i ens crea inseguretats però també ens empén a les més altes empreses. Tota aquesta parrafada se sintetitza en una sola paraula: amor.

Però l’amor, sobretot quan és correspost i en comú, muta i es transforma. Les circumstàncies el cincellen: no és mai el mateix. L’explotació d’aquest fenomen no és tan habitual a les arts que abans hem mencionat, i això si el comparem al típic de les primeres fases de l’enamorament, amb un romanticisme exacerbat que ennuvola tots els sentits i la raó. Per això el breu text de Tolstói és original, i més tenint en compte el moment de la seua publicació (1859). L’autor universal descriu el canvi que sofreix un matrimoni burgés i benestant, el de Marie (Masha en diminutiu pràcticament a tota l’obra) i Serguéi, en el pas dels anys, i com és vist aquest canvi sota els ulls de la jove dona, que ens recorda a l’estimada Emma Bovary de Flaubert.

Com ja sabeu, porte una bona temporada llegint dones, però l’argument d’aquest relat em va cridar molt l’atenció, pel que vaig pensar que pagava la pena detindre’m i albirar quina era la perspectiva d’un home en aquest tema. Malgrat que no es pot culpar l’autor d’haver nascut quan i on va nèixer, no deixen de cridar-me l’atenció les actituds clarament masclistes i d’infantilització de la dona que malauradament encara estan presents entre certs sectors de la societat, però que de ben segur que aviat desapareixeran. Així i tot, em sembla que és un retrat fantàstic de les relacions de parella i de les fases per les quals s’atravessen, des de l’omnipresència de l’èsser estimat en tot acte quotidià al principi, al cert desencant, amb un equilibri amarg i nostàlgic en la convivència, després. Enmig, els primers recels, les primeres frases agres, els primers pensaments punjants. Tot açò fa que siga una obra que no ha caducat.

M’ha agradat especialment quan, al caliu de primera discussió, Masha no diu el que pensa i no fa el que sent, i la sensació de que tot podria canviar només amb una frase o una abraçada, però malgrat tot, no pot evitar voler fer-li un poc de mal a Serguéi. Els éssers humans no hem canviat tant en 150 anys. Un altre aspecte que m’ha agradat és la descripció dels paisatges i l’entorn, que contribueix a crear el clima adequat per a cada sentiment. Per últim, no està de més recordar que un altre punt fort és la seua síntesi i senzillesa en la seua lectura. Ja voldrien molts autors contemporanis contar una història de tota una vida en menys de 200 pàgines! I de pas, molts lectors ho agrairíem!

No obstant, pense que es nota especialment que l’obra està plantejada des del punt de vista masculí quan parla de la maternitat, o millor dit, no en parla, perquè Marie admet que no li ha canviat la vida, quan sabem que això, per molt burgés benestant que sigues al segle XIX, t’ha de canviar la vida necessàriament. I per suposat, quan passa de puntetes per la relació amb la sogra, que s’entreveu especialment tirant i complicada.

Tot i que no li trobe la màgia i el geni de La mort d’Ivan Ilitx, és una obra que crec que val la pena llegir, per tal de fer una reflexió de com ha canviat la concepció de l’amor i de les relacions de parella, o no tant, i de com ens comportem davant els sentiments més extrems que experimentem quan decidim formar una família. De ben segur que no us deixarà indiferents.

Per cert, ací vos deixe una cançoneta de Manel, "Corrandes de la parella estable", per a anar escoltant-la mentre llegiu el post, si vos ve de gust.

Lucia Berlin – Manual para mujeres de la limpieza

He batut el meu rècord personal: crec que menys els llibres que mai he arribat a acabar i que vull fer-ho (Gomorra, de Roberto Saviano i Les 1001 nits) és la lectura que més temps m’ha costat de digerir. Supose que s’han mesclat qüestions de tot tipus: un allau de feina des de fa quatre mesos, vida personal difícil de compaginar, i a més, aquestos 43 relats que qui es pense que són la millor opció abans d’apagar la llum de la tauleta de nit, està més que equivocat.

Vaig llegir més que bones crítiques d’aquest manual. De veritat que el vaig començar amb més ganes que uns quants que havia llegit fins el moment. Però el meu llibre electrònic marcava un 48% quan vaig decidir, allà a finals del segon mes de l’any, que jo ja no podia més. Havia de deixar-lo, no sé si per salut mental, perquè era massa per a la carabassa, o perquè no m’agradava la manera d’escriure de l’autora. Així, amb l’ebook agafant pols (literal) vaig estar més d’un mes. Unes sis setmanes sense llegir una línia. El mirava de reüll. No sé si el destí em volia dir alguna cosa, però quan el càrrec de consciència era massa gran, l’agafava i sempre se m’oblidava que la bateria s’havia descarregat durant eixe temps. Des de fa un mes, aproximadament, m’he sentit amb forces. I menys mal, perquè l’altre 52% que em quedava l’he gaudit al màxim.

A Lucia Berlin cal llegir-la amb la ment serena. No se t’ocórrega tindre cap buit al cervell, si no, se’t cola i comences a pegar-li voltes al cap. Normalment sobre el mateix: com de difícil és la vida per a moltes dones, que han de fer-se les fortes quan no ho són, per a tirar endavant. De com d’injusta és, quan ho donem tot i el nostre entorn no ens paga amb la mateixa moneda. Les dones tenim cura dels nostres malalts, dels nostres fills, de la nostra casa i de la nostra parella. Treballem. Volem divertir-nos, tindre una bona aparença, compaginar la nostra vida professional amb la familiar. I per si això fóra poc, si no arribem a tot, ens sentim culpables. Les protagonistes dels relats de Lucia Berlin (o hauríem de dir la protagonista?) tiren pel costat de la botella per veure la seua trista realitat des d’un altre punt de vista. Altres arriben a solucions més dràstiques, fruit de la desesperació. És un llibre dur, molt dur, si estàs en un moment receptiu de la teua vida. Reconec que en algun relat vaig haver de parar de llegir per a assimilar-ho tot i agafar aire. Tal és el grau d'identificació amb les dones heroïnes de cada relat. El món no està fet per a persones amb altra sensibilitat i intel·ligència, persones de frontera com les que ella ens presenta, a mig camí entre ací i allí, amb dobles identitats, i no només per la geografia. Crec que era el cas de Lucia Berlin.

Jo no aconsellaria la seua lectura a tot el món, perquè no és fàcil de llegir. L’estil vol ser irònic, fins i tot amb eixe títol que t’enganya i t’atrapa, però amb aquest humor el que s’aconsegueix és que tot sone més ridícul, angoixant i tràgic. Tampoc pense que siga bo llegir-lo d’un tiró. Potser aquesta va ser la meua errada del principi, que em vaig saturar d’històries negres. Així i tot, pense que ha valgut la pena descobrir aquesta vida (vides) descarriada, perquè malgrat que se’ns mostre la realitat en carn viva, en algun lloc, en algun relat, ens espera la bellesa i l’esperança. I aquesta és una lliçó que sí que cal aprendre.

Birgit Vanderbeke – Mejillones para cenar

Heu llegit El curioso incidente del perro a medianoche, de Mark Haddon? O El niño con el pijama de rayas, de John Boyne? I Volevo i pantaloni, de Lara Cardella? Io non ho paura, de Niccolò Ammaniti? Cuando Hitler robó el conejo rosa, de Judith Kerr? Si vos dic que tenen alguna cosa en comú amb Mejillones para cenar, la novel·la de la què parle avui, què en digueu? En primer lloc, totes elles tenen títols particulars; després, la majoria d’elles estan contades en primera persona, de vegades en un to infantil i innocent (no és així per a la de John Boyne i no ho recorde per a la de Lara Cardella). Per tant, en tercer lloc, la veu principal, així com el punt de vista, és el d’un xiquet, o un jove (amb una malaltia en la primera novel·la, una xica d’edat indefinida, però ja post-adolescent en la de Mejillones para cenar). Per últim, i no per això menys important, darrere d’aquestos títols tan cridaners s’amaguen històries terribles, que, potser, si no s’hagueren contat des d’aquesta perspectiva ingènua, hagueren sigut massa cruels per a supotar la seua lectura. Els xiquets tenen una sensibilitat diferent per a percebre els moments més complicats de les circumstàncies que els envolten: són més sensitius i es poden veure més afectats, per això cal protegir-los de manera especial.

Amb eixe títol, per tant, jo m’esperava una novel·la divertida, una xicoteta píndola familiar, algun tipus d’embolic fresc i ingeniós, amb desenvolupament i resolució feliç. Res més lluny de la realitat. El que l’autora alemanya ens planteja no és altra cosa que una mena de thriller psicològic domèstic magistral, i com a tal, la tensió no para de créixer fins el punt final. El desencadenant: la cocció d’unes clòtxines (diríem a València) per a sopar. Des del moment en el qual la filla comença a plantejar-se la crueldat de l’acció per al pobres mol·luscos, guisats vius, sabem que alguna cosa terrible ha passat, o està a punt de passar. Acte seguit, mare, filla i fill se senten en taula a esperar a un pare que no arriba. I les veritats comencen a aflorar entorn unes clòtxines que es gelen. Serà la família igual una vegada s’alcen de la cadira? Ho dubtem.

No és la meua idea fer un post igual d’extens que aquest relat llarg. Només vos dic que no vos perdeu aquesta xicoteta joia, que ens atrapa amb les seues contínues dualitats i aparences, que ens fa qüestionar-nos sobre el rol de cadascú al si d’eixe xicotet microcosmos que són les quatre parets d’una casa, i fins a quin punt som capaços d’aguantar els nostres secrets, del més banal al més greu, sempre en pro de la nostra família perfecta. Sempre i quan això existisca de veritat, clar. Sereu els mateixos una vegada acabeu de llegir aquesta centena de pàgines?

Naguib Mahfuz – El callejón de los milagros

Segons diu Sant Google, aquesta novel·la és un clàssic d’aquest autor egipci, i forma part d’una pentalogia. Sembla ser del gust de molts internautes, pel que he pogut comprovar per la xarxa. Sumant aquestes dues dades, una arriba a preguntar-se si és un “bitxo raro”, perquè el primer que vaig pensar quan vaig adonar-me que havia de parar de llegir per a desemboirar-me era que si damunt havia d’aguantar quatre més com aquest per a saber el desenvolupament dels personatges, anava a estar tot un any per a aconseguir-ho.

El callejón de los milagros conta un xicotet retall de les vides quotidianes de la dotzena dels veïns del carreró de Midaq, a El Caire, Egipte, als anys 40 del segle passat. Hi trobem una cafeteria, una barberia, un basar, el carrer comercial i les cases privades, entre altres. Aquestos escenaris són el testimoni de la relació entre uns i altres protagonistes, les frustracions, les esperances i les il·lusions, tant d’homes com de dones, de joves i vells, de rics i pobres.

El que a priori té molt bona pinta (reconec que la vaig agafar amb moltes ganes), aviat es desunfla. Al principi em va costar identificar quin era el problema: està bé situar-se en eixe moment i en eixe espai (poc havia llegit sobre l’Egipte contemporani, per no dir res), m’agraden com a norma general les novel·les amb un toc d’espècies i els colors primigenis de la terra, els personatges eren variats a més no poder… Fins que finalment ho vaig saber: en primer lloc, el fet de que és una novel·la excessivament costumbrista, almenys la primera meitat, per la qual cosa, la sensació d’immobilisme i de descripció m’acabava esgotant. En segon lloc, hi ha un personatge que té uns diàlegs massa llargs i poc creïbles, sobretot al final, que versen tota l’estona sobre el mateix (Déu i la religió), rullant el rull sense aportar res nou. I en tercer lloc, el que és més exasperant, el tipus de narrador, omniscient a l’enèsima potència, i que a més, no para de fer-se preguntes retòriques, donant-me a mi, lectora, poc de marge per a imaginar-me com se sent cada personatge en cada situació. Sobretot el aquest últim punt em posava especialment nerviosa.

És una novel·la que reconec que cal comprendre-la en el context en què va veure la llum, a finals dels 40. M’imagine que seria una bomba treure a la superfície determinats temes que podrien ser tabú, com l’ambició desproporcionada, l’alcavoteria, l’ostentació, l'adopció, el matrimoni, la prostitució, la profanació de cadàvers, l’estafa, els maltractaments en àmbit domèstic, l’impacte del domini anglés, la luxúria o la depravació moral deguda a l’extrema pobresa, i on el veritable miracle és sobreviure dignament en un atzucac com aquest, però per a mi, els tres punts anteriors, sobretot els dos primers, han llastrat una lectura que prometia moments d’evasió amb sabor oriental. Esperem que la propera no deceba tant… Ens llegim en breu!

F. Scott Fitzgerald – El gran Gatsby

La classe alta ianqui dels anys 20 s’avorria molt en estiu. Qualsevol que haja llegit Crucero de verano, de Truman Capote, o la protagonista del post d’avui, podria treure aquesta conclusió. Ambdues novel·les tenen en comú l’ambient de laxitud, d’alcohol, sopor, canícula i festa que ja comentàvem en la primera entrada; no obstant això, El gran Gatsby ens deixa la sensació d’estar més acabada que aquesta, com és lògic, ja que les circumstàncies de les respectives publicacions varen ser diferents. En ella, tant la trama com els personatges estan més definits, encara que no deixen de ser prototípics de les diferents classes socials que es retracten. 

La lectura és ràpida, amb capítols curts que fan que les 250 pàgines que té es facen lleugeres. La història, a més, no té massa complicacions, és àgil i sense excessives regressions, que conten la crònica d’una desgràcia quasi anunciada. El luxe i els diners, el pensament de que amb diners es pot comprar tot i a tots, la frivolitat, i fins i tot la falsedat no evitaran que les passions humanes s’interposen enmig dels personatges principals: Nick Carraway, el narrador, el matrimoni composat per Tom i Daisy Buchanan, Myrtle i George B. Wilson, l’esportista Jordan Baker i per suposat, el misteriós Jay Gatsby, que dóna títol a la novel·la.

Per fi puc dir, després de les ganes que li tenia, que l’he llegida. Malgrat que no m’haja disgustat del tot, pensava que anava a trobar-me en una altra cosa, amb tota la fama que havia adquirit, així que m’ha deixat un sabor més agre que dolç. Per acabar de ser sincera, estava desitjant acabar-la per començar alguna lectura que m’aportara alguna novetat, perquè aquesta tenia el sabor d’una ja llegida i d’una història, si se’m permet, un tant simplona per al meu gust. 

Per cert, que hi ha diverses versions de la novel·la portades a la màgia del cine. Només he vist la de 1974, protagonitzada per un impecable Robert Redford, i puc dir que és una de les millors adaptacions de llibre a pel·lícula que he vist, encara que els actors elegits per a donar vida a Tom Buchanan i Myrtle Wilson m’han inquietat; però, l’actriu que encarna a Jordan Baker m’ha paregut l’elegància personificada. La cinta se m’ha fet un poc llarga (més de dues hores), però a qui li haja agradat el llibre, la gaudirà amb satisfacció.

I a vosaltres què vos ha paregut aquest llibre mundialment conegut? Vos pareix que ens trobem a la propera lectura?

Hiromi Kawakami – Abandonarse a la pasión: ocho relatos de amor y desamor

Ja feia temps que no llegia cap autor japonés, i el cert és que ho trobava a faltar. D’entre les opcions que tenia, aquesta de Kawakami va ser la que més em va atraure, perquè El senyor Nakano i les dones i El cielo es azul, la tierra blanca em van encantar, pel que pensava seguir l’estela que vaig encetar ja fa quasi tres anys (Uf! Com passa el temps!). Però, i molt al meu pesar, no puc dir el mateix d’aquest recull de relats curts, que m’han deixat un gust agre al paladar. 

Comencem pel títol creat per l’editorial: Abandonarse a la pasión. Bé. He llegit per la gran xarxa que a més d’un li parava perquè li recordava a una telenovel·la. És un fet subjectiu i al qual poc podem afegir. No obstant, el que és real és que el títol original en japonés, Oboreru, es pot traduir com “el que s’ofega”. Primera pifiada per a mi. Una vegada més, l’errada se sublima amb el subtítol: Ocho relatos de amor y desamor. Per què? Vos deixe ací, en concret al segon i tercer paràgraf, la meua reflexió entorn aquesta política editorial. En qualsevol cas, i com sol passar, el títol original està en major consonància amb l’argument de la novel·la, o el fil general dels relats en aquest cas. 

Al cap i a la fi, el tema que predomina al llarg de les seues escasses pàgines (una lectura perfecta per a un viatge curt o una vesprada de diumenge) és la sensació de que falta aire: tant al lector com a les protagonistes femenines. Jo venia de llegir Les dones de la Principal, on elles són les directores absolutes del seu destí, dones fortes, que saben el que volen. De sobte, amb Kawakami vaig veure que havia de canviar la mentalitat. Potser ha sigut problema meu: no era la novel·la que li esqueia a eixos moments. Doncs bé: déiem que impera la sensació d’ofegar-se. Els personatges dels huits relats, tots parelles heterosexuals, viuen històries d’amor (i de desamor, no ho oblideu) realment atípiques, intenses, amb un contingut de violència sexual més que evident en la majoria d’elles, quan no hi ha una latent i tensa absència de relacions. La veu que escoltem és la de les dones: de vegades es deixen portar per la seua parella, rara vegada es qüestionen el motiu de certs comportaments i menys encara es rebel·len. I el més frustrant de tot: el suïcidi en algun cas apareix com a solució òptima per a la conclusió d’una depresió o un lloc d’on es desitja fugir.

La desesperació, malgrat tot el que acabem de dir, no és del tot manifesta. Un poc, si de cas. És per això que de tant en tant agafem un poc d’aire enmig de tanta aigua. És una vertadera delícia trobar eixe estil Kawakami que tant ens va agradar en les altres dues novel·les enmig d’un diàleg, o al diàleg en si. Ens referim, més que a eixe amor i desamor del subtítol, el gran tema de l’autora, que és la fragilitat de la bellesa i de la fugacitat del pas del temps. Dels instants i els detalls que ho canvien tot. I comptem amb múltiples exemples al llarg dels relats: 

“Todo empezó con un insecto de bronce. Fue Uchida quien me lo regaló. Me lo envió en una cajita del tamaño de la palma de mi mano. Cuando la abrí preguntándome qué sería, una pizca del serrín compacto que contenía se esparció en el aire. Lo aparté y apareció un insecto de bronce envuelto en papel de seda”

“-Uchida - lo llamé, y él abrió los ojos -. Todo pasa - le dije.
- Él me miró, estupefacto.
- ¿Qué quieres decir con “todo”?
- Me refiero a este momento.
- Sí, el tiempo pasa.
(…)
- Cuando haya pasado, ya no volverá.
- Pero viviremos otros momentos como éste.
- Tal vez no.
- Pues viviremos otras cosas.
- No quiero vivir otras cosas.” 

(El insecto dios)

Com no, la gastronomia nipona està present a pinzellades en uns casos, en altres en grans quadres, sobretot al primer relat.

En defininiva, poques coses salve d’aquestos huit relats o llargs haikus, malgrat ser conscient de que és un recull que s’ha emportat diversos premis de renom. De tota manera he de dir que no em rendisc amb aquesta autora. Tinc encara pendent Algo que brilla como el mar. Eixe títol sí que m’agrada i m’atrau. Quin serà l’original en japonés? Espere descobrir-ho aviat! Fins la propera lectura!

Juan José Millás – El orden alfabético

No hi ha res com trobar el llibre adequat en el moment adequat. En el cas que hui ens ocupa, per desgràcia, no puc dir que haja sigut així, i això que a mesura que anava avançant, sabia que en altra ocasió l’haguera disfrutat i no hauria desitjat quaranta vegades que s’acabara.

El orden alfabético és la història de Julio, un xiquet primer, un adult després, que viu atrapat en el seu propi malson d’ortografia i gramàtica. En si, he copsat que en definitiva, el que l’autor volia era fer un assaig sobre un present immediat, de ciència ficció si volem (o de lletres-ficció?), sobre el que passaria si de sobte desaparegueren els llibres de la nostra vida i fins i tot algunes lletres. Malgrat haver-me trobat amb una premissa suggeridora i interessant a més no poder, no he pogut trobar la poesia i el paral·lelisme amb les imatges que Julio ens detallava, en eixe món intestinal, humit i simiesc, oníric i sense sentit. És a dir: m’ha paregut molt desequilibrada metafòricament parlant la situació d’escenes i pensaments molt bonics i encertats sobre el món dels llibre, front a altres, més oscurs i críptics, poc creïbles, al meu parer (per exemple, fins a quin punt la mancança de paraules o de lletres, afecta al canvi físic de l’Homo sapiens sapiens actual?).

La segona part de la novel·la no he sabut massa bé com afrontar-la. En un primer moment, com les conseqüències d’una obsessió (una infermetat?), un cercle que es retroalimentava. No he trobat massa sentit a la nova vida de Julio, estancada, excessivament repetitiva, ara ja sí un adult que no ha sigut capaç d’aprendre dels errors familiars, una vida real encara més oscura que la que es plantejava a la primera meitat de la novel·la, però per a mi, amb un menor sentit poètic, amb una atmosfera de malson continu.

El final, en canvi, m’ha semblat coherent amb la història, i fins i tot bonic. Però, no ha sigut capaç de llevar-me el mal sabor de boca que he tingut durant tot el temps que li he dedicat. Potser, com ja he dit més amunt, no era el moment.

Jaume Cabré – Jo confesso

Posar-se un diumenge, a aquestes hores del matí quan molta gent dorm, a parlar d’una obra així d’inabastable, em sembla un exercici com a mínim agosarat. Però allà que vaig. Perquè ho he de fer, no? És realment complicat. Qui ja l’haja llegida, em comprendrà. Per a qui no, he d’intentar que li entre curiositat per a averiguar-ho, sense rebentar-li res. És com si jo vulguera oferir-vos la magrana que és Jo confesso donant-vos un gra o dos del seu interior, i al darrere, anara tot el fruit sense poder evitar-ho. 

Jo confesso és, en principi, una carta d’amor. No obstant, qual nina russa, açò té matissos i una vegada n’obris una, veus la de baix, que és l’arbre genealògic dels posseïdors d’un violí (estaria correcte dir maleït?). Encara una tercera més: eixe violí, un objecte en teoria inanimat, ens mostra sense pudor i acompanyant-nos qual cant de sirena homèrica (com em va agradar aquest qualificatiu), una part de la història europea des d’un poc abans de la Inquisició. Els relats es van mesclant i interconnectant a l’estil Cabré (xicotets detalls que només si has estat atent a un color o a un número podràs tornar a veure més avant) amb un nexe en comú, que és Adrià Ardèvol, el personatge principal, que fa un temps va voler fer un assaig sobre els origes del mal, si voleu, la quarta nina. 

El millor de tot, l’estil. Perquè no pots parpellejar ni un segon. No hi ha treva. A la mateixa línia pots estar a l’interior d’una cel·la d’un monestir del segle XV, i a la paraula següent, no saps ben bé com, t’has teletransportat a un despatx d’Auschwitz. La constel·lació de personatges que ens acompanya és complexa, com el trascurs dels esdeveniments en si. Gràcies que al final hi ha unes quantes pàgines que et descriuen qui és qui, encara que en el meu cas ho vaig descobrir amb la trama ben avançada. Mea culpa. 

L’extensió, ratllant les mil pàgines, pot tombar d’esquenes a qualsevol. Però no vos enganyeu, perquè quan l’acabeu no tindreu la sensació d’haver estat llegint un tostó: és una novel·la de novel·les, i si no, de xicotets relats amb un eix en comú. Aquest eix vos perseguirà fins més enllà de l’Adrià, i de vegades vos deixarà destrossats. No culpeu Cabré: culpeu la humanitat, que és capaç de crear el pitjor i el millor. I al llibre tindreu una bona mostra de tot: música (molta), literatura (una altra tanta), filosofia i pensament europeu (l’obsessió d’Adrià), estètica, art, bellesa, amor i amistat, amb l’eterna lluita contra la mentida i la covardia, la mort i l’oblit, l’odi, la traïció i el materialisme. Passeu i mireu.

Haruki Murakami - Hombres sin mujeres

Murakami sempre sorprén. Ja pot jugar amb les seues constants, de les què tantes voltes hem parlat, com submergir-se amb històries noves (amb transfons comuns), que al final acabem submergits en el seu món oníric, i sobretot es fa palés en aquest recull de relats, en l'òrbita i en la ment dels homes perdedors, aquells a qui els queda poc per perdre la batalla.

Hombres sin mujeres és Murakami pur, però malgrat això, té quelcom de diferent. De tots els llibres que he pogut llegir d'ell és el que més desesperança destil·la, i ja no sabria si gosar a dir que ratlla la misogínia. El retrat dels homes en general, almenys els protagonistes, no es queda enrere: melancòlics, pusil·lànimes, derrotats.

No obstant això, les xicotetes joies que són aquestos contes amaguen frases precioses i pensaments profunds. Frases made in Murakami. Per als més adeptes, ens deixa situacions i descripcions que ens sonen d'altres novel·les. Per als nouvinguts, s'obri una porta per a continuar endinsant-se en el seu univers. La lectura, massa àgil per al meu gust, contribueix a que ens quedem amb la sensació de que els set relats ens han sabut a poc. Ara, si em pregunteu quin m'ha agradat més, jo no sabria amb quin quedar-me de tots... Si amb el boig que li demana a l'amic que isca amb la seua novia, el cirurgià ordrenat que perd l'oremus per una dona, l'homenatge a la metamorfosi de Kafka, l'assetjacases, la silenciosa conductora...

Música anglosaxona (dos temes dels Beatles donen nom a dos històries), profunditats, menjar, trucades telefòniques enigmàtiques a altes hores de la nit, personatges estrafalaris, habitacions d'hotel, gats, fils invisibles que uneixen a les persones, dones amb caràcter, trios amorosos... Sí, sempre és el mateix però... Com pot ser que amb cada combinació d'elements ens isca una figura diferent i ens agrade tant?

Lara Cardella – Volia dur pantalons

Darrere d’aquest títol tan malsonant i poc curat s’amaga una història tètrica i horripilant. En algun lloc perdut de la Sicília interior, en un moment indeterminat dels anys 80, viu Annetta, una adolescent de 13 anys a la recerca de la seua identitat. Des de que en tenia 6, la seua vida és un infern. El rosari de temes que sofreix sembla no tenir fi: maltractament, manca d’estima paterna i materna, masclisme imperant, inseguretat, sentiment d’inferioritat, abusos sexuals, xafardeig… Tot açò en una gimcana de menys de 100 pàgines, angoixants des de la primera frase fins l’última, sense cap tipus de treva per al lector, i que per tant sembla que siga una novel·la que no s’acaba mai. 

Hi ha un aspecte que m’ha cridat l’atenció, i és la manera tan perillosa que té l’autora d’utilitzar les llengües (una minoritària front a altra estàndard) com un sistema de diferenciació socio-cultural, menyspreant la llengua local front a l’altra i atribuïnt-li connotacions negatives, que es podrien definir com catetes (i perdó per l’expressió). Em sembla una mentalitat perniciosa i retardada, que per altra banda no és típica d’altres èpoques ni només d’aquesta illa mediterrània. 

Una altra cosa que no voldria deixar passar és com de mal parats ixen els homes d’aquesta novel·la. No se’n salva cap ni un. Sense escrúpols, aprofitosos, borratxos, malfeiners, maltractadors i altres coses de molt pitjors, són les qualificacions de tots i cadascun d’ells. Em sembla senzillament injust i mentalment esgotador, exagerat a l’extrem, i per tant, poc creïble.

Per no parlar del final, que s’aboca de sobte i de manera precipitada, com si l’autora arribara tard a una cita ineludible. Final a més que deixa bocabadat perquè és encara més impensable i poc coherent amb el conjunt del relat. 

En definitiva, un llibre que no ha complit les altres expectatives que tenia pel tema de la situació geogràfica (sabeu que m’agrada molt Sicília). Ha d’haver alguna cosa intermèdia entre açò i Una storia semplice o Io non ho paura. 

Sé que hi ha pel·lícula, de l’any 1990, amb Lucia Bosé i Ángela Molina entre altres. No sé si tinc massa ganes de veure-la, per a passar una mala estona ja si de cas m’encenc les notícies…

Agnès Martin-Lugand – La gent feliç llig i beu café

Estem acostumats als llibres i a les pel·lícules que un trencament sentimental o la mort del cònjuge o els fills en dramàtiques circumstàncies comporte el distanciament físic de la persona que es queda. En l’últim cas, aquest període sol anar acompanyat d’un profund dolor. Ho veiem a la genial pel·lícula de Krzysztof Kieslowski, Trois couleurs: Bleu, amb una impactant Juliette Binoche, però també a altres més lleugeres, com l’arxiconeguda Bajo el sol de la Toscana, o més recentment, Come, reza, ama, de Liz Gilbert. Estic segura que em deixe altres milers d’exemples. 

Amb açò vull dir que a l’igual que passava amb La canción helada (a la què li he trobat un nou paral·lelisme, la sèrie anglesa Broadchurch) hi ha temes que són recurrents a la nostra cultura literària i cinematogràfica, pel que de vegades resulta complicat trobar el que fa que valga la pena seguir llegint o vegent la cinta. No sé exactament quina seria l’originalitat de La gent feliç llig i beu café: una dona jove, deprimida, posa terra de per mig per a fer front a una depressió arran la mort en un accident de tràfic de la filla i de l’home. Se’n va a la costa irlandesa a ofegar les penes entre pintes de Guiness i omnipresents cigarretes. De fet, jo renombraria la novel·la afegint-les, encara que no em sembla políticament correcte posar-les en la mateixa frase que “la gent feliç”. Això sí, no espereu cap llibre pel mig. No se’n parla gens, de literatura. Tampoc de persones satisfetes plenament amb la seua vida, sinó tot el contrari. I és curiós que un dels dos personatges que semblen més contents amb ells mateixos, la germana del “xic de la pel·lícula”, siga un poc insuportable.

Hi ha frases que no m’han agradat que es deixen caure al vol i que poden ser molt perilloses. Són les que ixen de la boca dels pares de Diane, la figura principal, que la tracten en tot moment com una estúpida menor d’edat i que l’intenten forçar a fer coses que ella no desitja fer. Altra frase mortal és la de la tercera en discòrdia d’una relació que aconseguirà fer Diane, i que es queda tan ampla quan diu “Edward és meu”. I ja, per a rematar, la germaníssima, Judith, anima Diane a que comence una baralla de gates amb la teòrica parella d’Edward, per a demostrar-li al “macho alfa” que és capaç de lluitar pel seu amor. El trist és que estes coses calen (i ja estan presents) a la nostra societat. Tots coneguem algú que ha dit frases similars, o fins i tot, hi ha programes a la tele que fan un espectacle d’això.

De tota manera no tot és negatiu. Sempre intente extreure alguna cosa de trellat. M’ha fet compayia amb un parell de viatges llargs en tren i ha funcionat com a novel·la d’impàs per al que he triat per a després, que de segur serà més dens. Sí, s’ha deixat llegir a pesar de que sembla una pel·lícula de sobretaula de diumenge. I a més, he descobert que sense ser fumadora, ni beure café i llegint el que es pot, una pot considerar-se mínimament feliç.

PD: He llegit moltes crítiques sobre el final, que en general no ha agradat. Sense dir molt d’ell, pense que és un bon final, coherent amb l’esperit de Diane, la protagonista, que volia solucionar les coses des de l’interior, sense posar afegits, així que sí, estic més que satisfeta amb eixe final, em sembla valent, i és una crida d’atenció a certes persones, que prefereixen plenar la seua vida de pegats en lloc de fer que la seua barca tinga una estructura sòlida. 

James Salter – La última noche

Error número 1: considerar-lo llibre de transició. Error número 2: acabar-lo quant abans millor, el nou de Murakami m’espera. Solució: llegir-lo una vegada i mitja, aquesta vegada sí, amb atenció i cura. 

Aquestos deu relats curts, que segurament són els millors companys per a passar una bona tarda freda de diumenge amb una manta i una tassa de té, mereixen tota evasió del món. Ens traslladem als anys 50, a uns Estats Units en blanc i negre, amb famílies que compleixen el somni americà, homes de negocis amb camisa planxada i americana, dones envoltades amb sedes; persones que en el seu temps lliure gaudeixen de la vida rient al sol, que tenen una família perfecta, una casa, un gos. Els vint-i-pocs anys i els veneçolans (o colombians, en el seu defecte) converteixen aquest equilibri en quelcom fràgil i fals. També l’enfermetat, l’alcohol i la poesia (o eren els poetes?).

El nombre de pàgines i l’extensió de cada relat enganya. Aparentment, les històries són frívoles (“pobre niña rica”), però van més enllà. Són complexes. Parlen del desengany i de l’apatia, dels sentiments i les persones perdudes. Dels somnis que tenim por de complir. Sobretot es nota amb l’ús de les estructures i del relat, a través del diàleg, que va fluctuant tot plegat entre l’àmbit privat dels records i el present. He llegit en algun bloc que el lector de Salter ha d’estar atent, ja que si es despista en la línia que no toca, no comprendrà el que ve a continuació. Això és el que em va passar a mi. Menys mal que ho he compensat, perquè en la primera mitja lectura que vaig fer, la sensació que tenia era prou roïn. 

Ara comprenc que l’encant de Salter està en els detalls, en el ball de temps i espais, que poden oscil·lar en un mateix paràgraf. En la manera de descriure els personatges, en les frases recurrents (les cames llargues i nues, el sol, els amants sud-americans, els colls llargs, els pits solts sota una brusa, el record de la felicitat perduda). I per què no, és un plus confirmar que ells, els agraciats per la vida, també tenen problemes. Això sí, a la seua manera.

Pere Calders – L’ombra de l’atzavara

Atzavara: planta de la família de les agavàcies, de grans fulles basals, rígides i carnoses, espinoses, i amb una gran panícula floral portada per un robust escapus que es desenvolupa un sol cop, als deu o quinze anys de vida de la roseta foliar, originària de Mèxic i extensament naturalitzada a la costa mediterrània (segons el diccionari de l’IEC)

L’atzavara es transforma en la millor metàfora d’aquest llibre tan particular de l’autor català: espinós a l’igual que carnós, i amb unes flors que estan ahí, a l’aguait. Només cal esperar uns deu o quinze anys per veure la bellesa salvatge d’aquesta planta mexicana, que a les nostres terres és més un element ornamental que una altra cosa.

Disfressada amb tocs d’humor, aquesta història és tràgica i amarga. I el que és pitjor: després de més de 50 anys de la seua publicació, és més actual que mai. Qui ho haguera dit? La història inacabable d’un exili forçat per causes majors, en aquest cas per motius polítics, i que per tal de sobreviure d’una manera digna, un s’ha d’adaptar al país al que va, en principi només temporalment, mentre l’enyor de la terra promesa, la seua, es fa patent en cada gest i paraula que pronuncia. Sempre està l’esperança de tornar, sempre s’actua per a que cada moviment siga un dels últims passos que li resten, però sembla que és més bé al contrari, i sense voler, emportat per la voràgine del país que acull, les petjades que es deixen són més bé les pròpies d’un cranc.

No és violent, això? No ens equivoquem: el que conta Pere Calders en veu de Joan Deltell encara ocorre a les nostres cases. Per desdir alguna ministra, els joves no ens n’anem per esperit aventurer, ni mobilitat exterior. Ens estan exiliant, ens obrin les portes amablement i ens demanen que ens n’anem (per a no tornar). No vull parar-me a comptar quants amics s’han vist forçats a buscar-se la vida lluny de la seua gent, perquè la xifra em donaria vertigen. És més: cada dia veig més proper el haver d’anar-me’n jo. No comprenc el mal que li hem fet a la societat i als polítics per a que ens tracten així, i per què, en canvi, es queda un perfil molt concret a casa nostra. Això, tot plegat, com dirien els d’Orxata, és violència.

Però la violència no acaba ací: també la trobes quan arribes, quan et consideren un pobre mort de fam, quan pensen que et poden explotar per la teua condició de desesperat, quan l’únic que fas és trobar a faltar la teua família i pensar quan agafaràs l’avió de tornada a casa. En definitiva, l’exili és el pitjor que uns polítics despietats li poden fer a la seua societat, perquè creen persones frustrades, que al mateix temps s’emporten el seu talent i la seua riquesa fora de les seues fronteres. Exili és mediocritat moral i econòmica per a les persones que el promouen.

Tornant a la frustració, el personatge principal de L’ombra de l’atzavara és el màxim exponent d’aquest sentiment. També impotència. I com no, la reflexió amb potes de quina actitud és la millor a l’hora d’enfrontar-se a un dilema com aquest: o portar la teua lluita com una motxilla al lloc on el teu cos s’ha deixat caure, o lliurar-se a la corrent i gaudir de les vistes. 

La meua relació amb Deltell ha fluctuat entre la simpatia, passant per la compassió, per a acabar amb un gran desacord i incomprensió. El més trist de tot és que és una obra divertida (al principi), plena d’ironia. Els malentesos entre les dues cultures no fan més que treure’ns somriures, quan no carcallades, però a poc a poc l’ingenuïtat de Deltell se’ns fa incòmoda, i es va transformant en incredulitat amb actituds que el lector més bé censura. Per què cedeix i es fa partícep en la voracitat del sistema? Per què no és capaç de fer-se respectar? Per què s’aboca ell sol a la trampa mexicana, tant per la seua vessant personal com per la professional? He de reconéixer que és l’únic però que li pose a aquesta novel·la. Deltell m’ha arribat a exasperar en més d’una ocasió. És inevitable pensar que si a la primera s’haguera plantat, altre gall li haguera cantat.

Així i tot, llibre altament recomanable, diria que quasi necessari davant la cojuntura a la que ens han fet arribar. Mentrestant, vaig resant per què no m’haja de separar gaire de l’ombra dels tarongers. Encara que per a això, primer hagen de canviar moltes, moltes coses.

Vicent Usó – Els inconvenients de la felicitat

Diuen que una de les millors històries d’amor que hi ha al cine és la que els conta als primers 5 minuts de la pel·lícula d’animació Up. No els falta raó: és tendra, un punt trista i emotiva, on coneixem els protagonistes des dels seus inicis. És una història quasi perfecta. Això sí, tots sabem que és irreal. I una cosa que ens agrada a molts: és curta, està sintetitzada al màxim, fent que unes breus pinzellades ens donen una idea del que va ser la vida de l’enamorada parella durant moltes fases de la seua vida. Una cosa similar ens trobem amb aquest conte llarg de Vicent Usó, l’autor de La Caverna del Cau de la Lluna.

Aquesta, en canvi, és una altra història d’amor. Més crua, més descarnada. Un amor que naix de la casualitat i potser de la por d’estar a soles, encara que té la seua dosi de passió. Una història trista, resumida en 50 pàgines (a lletra gran) i on no li sobra una coma. Cada frase és certera, és un esbòs de la realitat de Batiste i Mercé, manta morellana mediant, on l’autor ens embolcalla amb les paraules, traslladant-nos fàcilment als anys de post-guerra o al present sense que ens n’adonem. Vicent Usó, domador de les paraules.

Narració versemblant (ben bé podria ser real), personatges que semblen trets del Cau de la Lluna, on cadascú té la seua història (o la seua creu). Final imprevisible, però que no ens extranya gens. Un tot quasi perfecte per a una gelada vesprada de diumenge.