Penelope Fitzgerald – La librería

La meua elecció de llegir dones durant una temporada m’està fent portar un viatge interessant. Del tot desigual, val a dir també. Amb el post de hui, ens translladem a un xicotet poble d’Anglaterra envoltat d’aiguamolls, al comtat de Suffolk, a la costa est de l’illa. El moment: finals dels anys 50-principis dels anys 60 del segle passat. Una època plena de canvis històrics, econòmics i socials, tots importants per entendre el món tal i com avui és.

I de sobte, en aquesta xicoteta comunitat on tots coneixen a tots, arriba una dona des de Londres buscant una segona oportunitat a la seua vida, i decideix muntar una llibreria a una casa encantada. Ni més ni menys. El còctel resulta explosiu, com vos podeu imaginar. La comunitat i els poders fàctics que la controlen comencen a posar-se nerviosos. Potser Florence era una dona avançada al seu temps. No tarden en alçar-se altres que, en canvi, la miren amb esperança. Però no ens anem a enganyar: tot açò, junt a les dificultats d’accés al poble per qualsevol via, fan que la tasca de l’intrèpida llibrera no resulte gens fàcil. Encara hem de sumar el rebombori que provoca la venda de la novel·la de la què tot el món parla en aquells moments, Lolita, o que per a ella treballe una xiqueta de 10 anys.

Aquesta galardonada novel·la, publicada als anys 70, podria ser actual. L’ambient que crea l’autora, igualment, és interessant, amb una omnipresència de l’aigua i de l’humetat qual la sèrie francesa de morts vivents, Les Revenants, amb Mogwai de banda sonora. També resulta xocant la particular relació amb el rapper o fantasma que viu a Old House, la llibreria en qüestió, i que no revele per a que cadascú traga les seues conclusions. Però sense dubte el que més m’ha agradat ha sigut veure com ha reaccionat cada persona del poble davant l’inauguració i posada en marxa de la tendeta. És com el que deia Truman Capote amb A sang freda, o David Lynch amb Twin Peaks, però d’una manera menys sagnant, si volem. El final, totalment inesperat i desconcertant, val a dir.

Recomane la seua lectura al gremi i als amants dels llibres, no vos durarà més d’una vesprada de diumenge. I ja seria magnífic si es passeu per ací i em conteu. Mentrestant, vos encomane al següent post. Felices lectures de rentrée!

Nota: He estat investigant i sembla ser que en octubre, és a dir, el mes vinent, Isabel Coixet estrena pel·lícula basada en aquest llibre. N'estarem pendents!

John Ajvide Lindqvist – Descansa en paz

A banda de les grans preguntes de la humanitat (qui som, d’on venim, on anem?) hi ha una altra que ha generat i genera moltes discussions: hi ha vida més enllà de la mort? La mort, eixa gran qüestió, eterna com ella sola, de la què poc es pot dir perquè ningú hi ha tornat per a contar-nos què o com és. La mort a més a més és el fet més important de l’existència perquè sense ella, no hauria vida: marca les accions i el dia a dia de molta gent, les seues pors, la seua feina, els seus maldecaps, o per a qui ja ha perdut qualsevol esperança, el seu anhel. Fixeu-se com som els éssers humans, que cadascú reacciona de manera diferent davant la seua amenaça, i ja no diem a nivell cultural. A nosaltres, des d’ací, ens sorprenen contínuament les festes mexicanes, a l’igual que mirem amb estupor les danses de la mort que tenien lloc en època medieval, i de les quals hi ha vestigis artístics de tot tipus (representacions parietals, poesies o la que per exemple veiem al Cant de la Sibil·la d’Ontinyent cada 22 de desembre).

I tot açò per a que ara vinga John Ajvide Lindqvist i ens plantege el contrari: és a dir, què passaria si hi haguera un sentit de la no-mort, o fins i tot, si els que se n’han anat fa poc, tornaren a la (no-)vida. Com els insertaríem a la nostra nova vida? Perquè no ens equivoquem: ningú seria el mateix. Ni ells, ni nosaltres. És massa dur aprendre a viure sense un ésser estimat, però pense que seria més dur encara si aquest tornara. Per suposat, les pors d’alguns desapareixerien, les asseguradores i les funeràries veurien en risc el seu negoci, i els que estaven pensant en la solució extrema dels seus problemes, es desesperarien encara més.

Reconec que he fet un poc de trampa. Descansa en paz no va sobre la tornada radical dels difunts a la vida. Açò pense que està millor plantejat a la sèrie francesa Les revenants (genial i imprescindible, molt millor que la pel·lícula homònima d’uns anys abans). Però, ho he començat a plantejar així perquè són preguntes que em feia arran la sèrie, que coneixia abans del llibre que comente hui. John Ajvide Lindqvist realment endureix el debat, més si cap: i si els que tornaren són els difunts més recents? I damunt, en l’estat físic que tots s’imagineu. Com seria el món? I quin impacte tindria a les comunitats? Crec que hauria tantes respostes com persones, almenys l’autor així ho plasma amb cadascun dels personatges, tant vius com no-vius (redivivos, segons la traducció al castellà). Per això la novel·la m’ha agradat i m’ha semblat del tot encertada i plausible en moltes de les problemàtiques que es generarien i les solucions que cadascú al seu nivell mamprén: des de la reclusió estatal (que m’ha recordat moltíssim a Ensayo sobre la ceguera, de Saramago), fins les elucubracions místico-religioses d’algun sector (encara que reconec que aquesta ha sigut la part que menys m’ha agradat), o el fet de no voler entregar el cos al govern per pensar que a casa es recuperaran millor.

A nivell literari, el llibre està relativament ben escrit, malgrat que sembla que al principi coste entrar en matèria, però a partir del segon quart avança ràpidament; el vocabulari emprat, de vegades especialitzat, ofereix una lectura amena, encara que per a mi abusa excessivament dels punts suspensius. En ocasions, a més a més, és realment aterradora, amb escenes pròpies d’una bona novel·la gòtica de terror. Per últim, el tan debatut final, i pel que he vist, el que menys ha agradat. A mi, en canvi, m’ha semblat coherent amb el desenvolupament dels personatges principals a l’igual que elegant, fins i tot diria que delicat, cosa que és d’agraïr si es tracta un tema de tal magnitud.

Puc dir que m’he reconciliat parcialment amb els autors nòrdics: vaig quedar ben esquilada amb Delicioso suicidio en grupo de Arto Paasilinna, i la tediosa L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra, de Jonas Jonasson, encara que amb La canción helada de Linn Ullmann la meua reserva cap a la literatura d’aquesta procedència s’ha anat calmant. De tota manera, les dues que no m’han agradat tenen un to marcadament còmic, o almenys això intenten, pel que serà que no comprenc l’humor septentrional? 

Mentre em pense la resposta, m’acomiade amb la deliciosa banda sonora que acompanya cada capítol de la sèrie de la que he parlat més amunt, Les revenants, a càrrec de Mogwai. Gaudiu-la aquest dia de gèlid vent d’hivern. Fins la propera lectura!

Nota: hi ha una pel·lícula excel·lent d'una altra novel·la d'aquest autor, Déjame entrar. Els americans la van intentar copiar, però no hi ha res com la sueca original. Vegeu-la, no se'n penedireu, sobretot si vos agraden els vampirs diferents!