Víctor Labrado – No mataràs

Així de contundent, ni més ni menys amb el cinqué pecat capital, ens apropem a l’últim de Víctor Labrado. Li tenia moltes ganes després de Quan anàvem a l’estraperlo, una novel·la ingènua i tendra, a l’igual que dura i múrria, com només poden ser-ho les contades per veus infantils. 

Però la protagonista del post d’avui no en té ni un bri, d’això. És crua, macabra, sinistra, amb un punt de surrealisme. Narra una d’aquelles històries que fan que confirmes que si tinguérem una indústria cinematogràfica forta, ja hauria sigut explotada i coneguda per tota cuca vivent. Del marc on transcorre l’acció, pensem que ho sabem pràcticament tot (però no): la guerra civil i la primerenca repressió franquista a una zona molt concreta de la nostra geografia. I l’heroi (o els herois), els maquis valencians, i la seua família i amics. Què haguera sigut d’ells sense eixe recolzament? Especialment parla de Pepe el Carinyo, de Rafelcofer, un home carismàtic, conegut a la comarca i més enllà per ser un dels millors jugadors de pilota del moment. Perquè, sí, encara que molta jovenalla no ho crega, hi va haver un moment en què els jugadors de pilota eren quasi déus.

El llibre està ple d’històries reals o de teories del que podria haver passat, no només protagonitzades per Carinyo, sinó també per altres. D’ambdós costats. Realment violentes, soprenents, que glacen la sang. Un altre dels punts forts de No mataràs, per tant, és la varietat de veus, cosa que enllaça amb la multitud de versions que comentava unes línies més amunt, sense dubte fomentat per la manera que ha tingut l’autor d’aconseguir la informació, que és l’entrevista personal. Per això en el text es mesclen tants elements orals, estructures que en altres llibres veuríem introduïdes per un salt de línia i un guionet, amb paraules col·loquials en cursiva. Labrado ens transporta a altra època, on les xarxes de qualsevol tipus podien significar la diferència entre la vida i la mort, on no estava gens clar si eres d’aquestos o d’aquells, ja que eren les circumstàncies les que s’encarregaven d’enquadrar-te. De fet, el mateix Carinyo és víctima d’aquesta manca de definició política al principi de la seua singladura.

Per últim, no voldria anar-me’n sense una última consideració. Malgrat que ni al resum del volum, ni jo mateixa, hem utilitzat el mot novel·la per a referir-nos a ella, sí que va rebre el Premi Enric Valor del gènere. Però avís per a navegants! No ho és en absolut! El format és més bé un recull de relats individuals, de testimonis que tingueren relació directa o no amb els fets i amb Pepe el Carinyo, o fins i tot històries que corregueren en paral·lel a la d’ell. Si voleu fer-se a la idea, està quasi més a prop de l’anomenada microhistòria, amb obres capdals com El queso y los gusanos (Carlo Ginzburg), El retorn de Martin Guèrra (Natalie Zemon Davies) o la divertidíssima Qui va arrancar les reixes a Monte Lupo (Carlo M. Cipolla). Totes tres igual de recomanades, per cert. Tornant a l’últim de Labrado, el llibre m’ha agradat, però potser m’esperava més perquè el primer que em vaig llegir d’ell em va entusiasmar. Així i tot, és una obra rica en geografia i en història oral, que d’altra manera haguera estat condemnada a l’oblit, el que fa que el volum tinga un valor afegit, quasi preciós.

Hui acabe el post un poc inquieta. Encara no he triat la propera lectura! Me’n vaig a donar-li una ullada a la meua biblioteca. Fins prompte!

Víctor Labrado – Quan anàvem a l’estraperlo

Ja parlàvem a El lector de Julio Verne sobre la vida d’un poble de Jaén a l’any 1948, en plena postguerra, vista des de la perspectiva d’un xiquet. Amb Quan anàvem a l'estraperlo també es parla del mateix, però els matissos ens construeixen una història diferent. Començant ja pel període de temps que abarca, que és més llarg (uns 10 anys, des de l’esclafit de la Guerra Civil al 1936 fins huit anys després), i acabant amb el to de la narració, que contribueix sense dubte a aquest relat ingenu, fresc, net i feroç que hui ens ocupa. Ho notem per exemple amb la cronologia dels actes: trascorre quasi una dècada, sí, però no tens la sensació del pas del temps. Només unes breus pinzellades per a ubicar-se i prou.

L’obra en si és una delícia (l’estil, la història, els personatges, la foto de la coberta) malgrat el cruel fil conductor: la misèria i la manera de sobreviure dels més desfavorits a uns anys de fam i de restriccions, amb una picardia i una intel·ligència elevada a l’enèsima potència, creant situacions dignes de qualsevol pel·lícula de Berlanga. Pedalada a pedalada amb la seua desafortunada bicicleta, Vicentet es recorre carregat tota la Safor arribant a la Manxa, passant per la Ribera, la Costera, l’Horta i la Vall d’Albaida. També agafa el tren, de vegades. Pels camins polsosos i amagats, ens porta de la mà per eixos anys tan durs amb una ingenuïtat i una senzillesa aclaparadores, obrint-nos així els ulls a la realitat dels nostres avis, on la camaderia i la família es vivien d'una manera diferent. Reflexionem sense poder evitar-ho sobre el que som ara, sobre el que és ara la joventut de 12 o 13 anys i se’ns remou la consciència. 

Val molt la pena llegir i viure en la pròpia pell les aventures i desventures de Vicentet. No comprenc com hi ha novel·les que ens passen tan desapercebudes, i que potser, si estigueren escrites en altres llengües, serien uns èxits de vendes. Per a acabar pensant: qui li anava a dir a aquest jove que 60 o 70 anys després les coses anaven a estar igual…

Vicent Borràs – Notes finals

El dietari de Bernat Bonet arrenca amb l’inici de curs d’un institut d’una localitat indeterminada valencianoparlant. Bernat és un professor solitari, de valencià, interí, el nou arribat, el que ha de descobrir els intríngulis del centre, i el que es va a emportar la pitjor part, sempre parlant dels horaris, és clar. El relat podria ser anodí si no fóra perquè un fet trenca la quotidianitat d’aquest professor enamoradís: la desaparició d’una de les seues millors alumnes. Tot apunta a ell, i a partir d’ací, el malson es fa realitat.  

Crec que Vicent Borràs ha agafat aquest tema de la desaparició de Mamen, que en algun moment s’esvaeix, com una excusa per a contar el que és l’ambient a l’interior d’un institut, des del punt de vista del professorat. Utilitzant una gran ironia ens parla de la sala de professors (el tanatori), dels seus companys i els clitxés associats a les diferents matèries (reals com la vida mateixa) i a les diferents professions associades a l’institut (el bar del cantó, el bidell), i com no, la vida als corredors i a les aules, amb els alumnes com a protagonistes. La novel·la compta amb el valor afegit de que a l’estar escrita i publicada en temps on el que existia era l’EGB, BUP i COU, a alguns lectors ens venen records d’antigues pressions i pors.  

Sense dubte, altre dels atractius del diari de Bernat són les contínues referències a autors de la literatura en català (Joan Pla, Vicent Andrés Estellés o Jesús Moncada són els primers que se m’ocorren), però també les reflexions sobre el que suposa ser professor, a més, el de valencià. En general, el llibre no està mal, es deixa llegir sense massa problemes, fins i tot arriba a transmetre l’angoixa en els moments més confusos i delicats, però així i tot he trobat a faltar alguna cosa, o inclús alguns comentaris m’han paregut massa forçats, sobretot els de la llengua. M’ha agradat, tot siga dit, la manera que ha fet còmplice al lector a través de la inclusió d’un personatge que pel nom i per la descripció recorda molt al mateix autor de la novel·la, Vicent Borràs; també hi contribueix a eixe guiny la nota final de l’editor, molt interessant per descobrir el procés de publicació del dietari i la vida després dels protagonistes.

En síntesi, un llibre recomanable a professors d’institut, sobretot per a alguns sofrits de valencià; també per a alguns alumnes nostàlgics que no saben encara massa bé com funciona la ESO i que pensen que res com aquell sistema d’ensenyança en el què apreníem a base de bacs, quan els treballs en grup es feien amb les enciclopèdies de la biblioteca pública municipal.