Birgit Vanderbeke – Mejillones para cenar

Heu llegit El curioso incidente del perro a medianoche, de Mark Haddon? O El niño con el pijama de rayas, de John Boyne? I Volevo i pantaloni, de Lara Cardella? Io non ho paura, de Niccolò Ammaniti? Cuando Hitler robó el conejo rosa, de Judith Kerr? Si vos dic que tenen alguna cosa en comú amb Mejillones para cenar, la novel·la de la què parle avui, què en digueu? En primer lloc, totes elles tenen títols particulars; després, la majoria d’elles estan contades en primera persona, de vegades en un to infantil i innocent (no és així per a la de John Boyne i no ho recorde per a la de Lara Cardella). Per tant, en tercer lloc, la veu principal, així com el punt de vista, és el d’un xiquet, o un jove (amb una malaltia en la primera novel·la, una xica d’edat indefinida, però ja post-adolescent en la de Mejillones para cenar). Per últim, i no per això menys important, darrere d’aquestos títols tan cridaners s’amaguen històries terribles, que, potser, si no s’hagueren contat des d’aquesta perspectiva ingènua, hagueren sigut massa cruels per a supotar la seua lectura. Els xiquets tenen una sensibilitat diferent per a percebre els moments més complicats de les circumstàncies que els envolten: són més sensitius i es poden veure més afectats, per això cal protegir-los de manera especial.

Amb eixe títol, per tant, jo m’esperava una novel·la divertida, una xicoteta píndola familiar, algun tipus d’embolic fresc i ingeniós, amb desenvolupament i resolució feliç. Res més lluny de la realitat. El que l’autora alemanya ens planteja no és altra cosa que una mena de thriller psicològic domèstic magistral, i com a tal, la tensió no para de créixer fins el punt final. El desencadenant: la cocció d’unes clòtxines (diríem a València) per a sopar. Des del moment en el qual la filla comença a plantejar-se la crueldat de l’acció per al pobres mol·luscos, guisats vius, sabem que alguna cosa terrible ha passat, o està a punt de passar. Acte seguit, mare, filla i fill se senten en taula a esperar a un pare que no arriba. I les veritats comencen a aflorar entorn unes clòtxines que es gelen. Serà la família igual una vegada s’alcen de la cadira? Ho dubtem.

No és la meua idea fer un post igual d’extens que aquest relat llarg. Només vos dic que no vos perdeu aquesta xicoteta joia, que ens atrapa amb les seues contínues dualitats i aparences, que ens fa qüestionar-nos sobre el rol de cadascú al si d’eixe xicotet microcosmos que són les quatre parets d’una casa, i fins a quin punt som capaços d’aguantar els nostres secrets, del més banal al més greu, sempre en pro de la nostra família perfecta. Sempre i quan això existisca de veritat, clar. Sereu els mateixos una vegada acabeu de llegir aquesta centena de pàgines?

Stefan Zweig – El mundo de ayer

Si dóna sempre un poc de vertigen escriure un post comentant l’obra d’aquest europeu il·lustre, la sensació s’accentua si el llibre en qüestió és aquest. El mundo de ayer no és una autobiografia, ni pretén ser-ho, tot i a pesar d’estar redactada en primera persona i des del punt de vista de la vida d’un home tan excepcional com ho degué de ser Stefan Zweig. Més bé pense que podríem definir la novel·la (¿?) com el retrat dels anys més decisius i horrorosos que van configurar l’Europa que coneguem hui en dia.

Zweig es converteix en els ulls i l’ànima dels països on va viatjar des de la seua joventut, pràcticament tot Occident, i Rússia; a través de la seua mirada, compartim vicisituds i som testimonis de primera fila de reunions amb personatges que marcaren la cultura contemporània, des de la seua formació alguns, fins a la seua consagració i decadència altres. Hi ha noms que segons el meu parer, s’han diluït en el temps, mentre altres són del tot il·lustres i eminents, i engloba tant músics, com poetes, o pintors, escultors i fins i tot polítics. Zweig s’envoltava de la crème de la crème cultural de la primera meitat del segle XX, de la qual parla, almenys per a mi, amb una sorprenent naturalitat, el que en ocasions fa que ens preguntem si al darrere hi ha una falsa modèstia.

De tota manera, no deixa de ser un plaer anar de la mà de Zweig per aquesta Europa, que té la capacitat d’allotjar les llums més cegadores i les ombres més funestes. Crec que gràcies a ell conec un poc millor l’esperit d’aquesta època, ja que l’autor, amb les seues paraules transmet a la perfecció les emocions, pors o ambicions del seus ciutadans. A més, de tant en tant trobes joies de la narració, com l’evocador passatge on l’autor visita la tomba de Tolstoi, o la descripció d’un lapse del geni creatiu de Rodin, presenciat per ell mateix en directe, encara que no ens falten les cruels sensacions, especialment les dels capítols finals dedicades a Hitler i la Segona Guerra Mundial. 

Potser, per posar algun però, he trobat a faltar una major implicació sentimental o familiar de l’autor al llarg de les pàgines: llevat del principi, on es parla de la mare i el pare, i al final, quan es menciona un germà i una companya, res més es diu d’un personatge, en què s’acaba convertint ell mateix, que intuïm passional i altament sensible i intuïtiu. Raurà ací l’explicació de com un home que estimava tant la vida i la cultura va acabar suïcidant-se ben lluny de sa casa?

Per anar acabant, i per si a aquestes alçades del post no s’ha notat, recomane la lectura d’El mundo de ayer, una lectura que ha de ser pausada i amb una llibreta al costat per extreure-li el suc que es mereix, com totes les seues obres.

PD1: Se m'oblidava dir que recomane també al 100% la pel·lícula Gran Hotel Budapest, basada en part en aquest llibre i en la figura de Zweig. A banda de ser molt divertida, té un argument i una fotografia delicioses!

PD2: Si voleu seguir el desenllaç d'El mundo de ayer, una opció diferent és la de la novel·la gràfica de Guillaume Sorel i Laurent Seksik, Els últims dies de Stefan Zweig. Potser trobeu a les seues pàgines la resposta del que més amunt plantejava...

David Foenkinos – Charlotte

Resulta increïble que de la mateixa mà que va sorgir La delicadesa haja pogut eixir aquesta història totalment oposada en moltíssims sentits. Charlotte és, en primer lloc, una biografia. Però no una a l’ús, ja que en ella es mesclen l’admiració més que evident de David Foenkinos i les seues pròpies vicisituds a l’hora de redactar el text de forma novel·lada. L’autor, així, reconstrueix els pensaments d’aquesta pintora, gran desconeguda per al públic en general, i una de les víctimes més sagnants de l’Holocaust. 

La vida i el caràcter de Charlotte són més que fascinants: supervivent en molts sentits, geni basculant entre la passió i la malenconia, un tant rebel, però sempre ultrasensible al seu entorn, tant familiar com social. Efectivament, era una història que mereixia ser contada, i crec que en aquest cas, l’autor francés ha atinat en el to exacte i en la complexitat que tal personalitat requeria. A mi m’ha tingut enganxada només un parell de dies, i en això ho dic tot: és quasi addictiva. Molts podran dir que l’obra traspua tristesa i fatalisme. És cert. No hi ha treva, i els moments de felicitat destaquen per la seua absència. Però clar, quina jove jueva amb gran talent podia sentir-se afortunada en els temps de màxim apogeu de l’horror? Així i tot, malgrat que la bogeria i la desesperança l’acaça en molt variades ocasions, Charlotte sempre se’n surt i és capaç de crear la seua bambolla d’aïllament: la pintura i la música. L’art la salva, sempre i quan estiga de la seua mà salvar-se.

Serà que els grans artistes ho són precisament perquè es nodreixen del més obscur del seu ser i dels turments que els envolten? M’ha agradat molt comprovar que les diferents manifestacions artístiques, de les quals ella és una esponja, són les que fan de salvavides, les que li donen la llibertat per a ser ella mateixa i dintre de les seues possibilitats, ser alguna cosa pareguda a feliç. Per a que després diguen que la música, la pintura o la literatura no serveixen per a res. 

No podem afirmar que Charlotte Salomon va viure en un moment que no li pertanyia, perquè potser, sense eixes circumstàncies el seu talent no s’haguera manifestat d’eixa manera tan esclatant. No té massa sentit fer-se eixa pregunta, veritat? I per molt que pensem que és injusta tota la seua trajectòria, el millor que podem fer és llegir, sentir, veure les seues pintures per a reviure aquella dona que va contribuir a que el món fóra una mica millor. Per exemple, podem fer-ho mentre escoltem un dels seus autors favorits, Schubert. 

Fins la propera lectura!

PD: Sé que hi ha un documental recent i una pel·lícula dels anys 80 sobre aquesta artista, però no els he pogut veure. Si algú ho aconsegueix, que m'ho faça saber!

Antoni Serra – L’arqueòloga va somriure abans de morir

De vegades tinc la sensació de que em segueixen. Sí, sí. Hi ha novel·les que veig en algun lloc, decidesc no fer-los massa cas, i sota alguna circumstància, al cap del temps, tornen a mi. M’ha passat abans i m’ha passat de manera exagerada amb aquesta. Quan la vaig descobrir per primera vegada era a una fira del llibre antic. El títol em cridà poderosament l’atenció, però no la vaig comprar perquè el preu no corresponia amb l’estat (pèsim) en el qual es trobava l’exemplar. I ahí es va quedar. Vaig intentar trobar-la després per comprar-la de nova, obtenir alguna informació adicional, però va ser impossible. Fins dijous passat. Vaig anar a la biblioteca i allí estava, esperant-me, en la secció que el centre li dedica als llibres que ha expurgat i que dóna als seus usuaris. Aquell mateix dia havia acabat Els desorientats. La següent lectura, per tant, estava més que clara.

Ha sigut molt agradable recórrer de nou la Menorca arqueològica, aquesta vegada de la mà del detectiu privat Celso Monteiro. I és que les víctimes formen part de l’equip que està excavant a un jaciment talaiòtic a prop de Ferreries, al centre de l’illa: una és la particular directora, anglesa però assentada a Menorca des de fa molts anys, i l’altra un tècnic, aquesta sí, local. A aquestes dues dones les envolten un grup heterogeni de personatges de diverses procedències, el que li serveix al que segur que és l’atractiu i filosòf investigador per recórrer-se mitja Europa, des de Munic fins a Londres passant per Montpeller, amb l’objectiu de demostrar que ambdues van ser assassinades per ocultar una sòrdida informació.

No és la primera vegada que l’arqueologia és o serà l’argument d’una novel·la negra. Per tots és sabut que la reina del gènere, Agatha Christie, era amant fervorosa d’aquesta ciència (ho podem veure a Asesinato en el Orient Express, Muerte en el Nilo o Asesinato en Mesopotamia, però també al seu relat personal Ven y dime cómo vives). I, sense anar més lluny, però a segles de distància pel tema i per la disciplina (la història en general, la medieval en particular), ho trobem amb Juli Alandes i la seua Crònica negra. 

En definitva, una lectura lleugera i amena, sense pretensions, que qualsevol arqueòleg, només per plaer i simpatia, hauria de llegir.

David Safier – ¡Muuu!

No sé si recordeu una sèrie de finals dels 80, molt bona, que es deia LosTrotamúsicos, basada en el conte dels germans Grimm, Els músics de Bremen: en ella, un burro, un gos, un gat i un gall que tenen veu pròpia, pensaments i sobretot molta música inicien un boig viatge cap a la ciutat alemanya buscant, per damunt de tot, fugir de sa casa per a no ser sacrificats pels seus respectius amos.

Supose que als lectors de ¡Muuu! vos sona aquesta història. No és casual que el seu autor siga de Bremen, així que alguna cosa haurà empapat les aventures i desventures de la vaca Lolle i les seues amigues. Però paral·lelismes a banda, el llibre podria ser considerat com una divertida metàfora de la recerca de la felicitat: en aquesta recerca, al final, el missatge que ens queda, és que cal conéixer-nos i acceptar-nos a nosaltres i als altres tal i com som. Després hi ha altres temes que es toquen de manera tímida, com són l’homosexualitat i la religió, que són els que donen el contrapunt a la trama inicial, que és l’infidelitat, amb un cert to filosòfic. No voldria oblidar el guiny simpàtic per a motivar al lector a una vida més vegetariana.

És cert que Safier no ha superat la fòrmula que ja va emprar a Maldito Karma (el gat iniciador del viatge, els gags i les conversacions absurdes), però segons la meua opinió hi ha un fet diferencial molt important: mentre que a aquest últim podem dir que l’argument s’esgota quasi al principi, on el desenvolupament està buscat i clavat amb calçador d’una manera un poc ridícula, a ¡Muuu! el nivell de la història es manté, a l’igual que el seu humor, que continua igual o més fresc.

A mi m’ha semblat una novel·la bona i fa la funció que ha de fer: tots sabem que no pot ser considerada literatura, però així i tot fa que el lector passe una estona divertida, oblidant-se del seu dia a dia almenys per unes hores. I això, per als temps que corren, ja és prou!

Per a acomiadar-me, ací vos deixe una frase del llibre que almenys ens porta a una xicoteta-gran reflexió: “La felicidad les llega a quienes cogen la vida por los cuernos”. Amén.