Mo Yan – El suplicio del aroma de sándalo

Més d’un mes i mig m’ha costat desentranyar el misteri que s’ocultava d’aquest títol antitètic. Després d’haver-lo acabat fa unes hores, continue pensant que és una novel·la tan gran i tan complexa que crec que no he acabat de copsar les contínues contradiccions i contrastos que es narren en aquesta història.

Al cap i a la fi, El suplicio del aroma de sándalo no és més que una continua oposició entre el bé i el mal, el yin i el yang, allò local front a allò importat, el masculí i el femení, la tradició i les innovacions tecnològiques. De vegades la relació entre ambdues parts es complementa, però no anem a negar que quasi sempre les oposicions suposen friccions i tot acaba per anar tot per l’aire. La història de la Xina contemporània, a l’igual que la de qualsevol poble ocupat, és un gran exemple del que estem dient. Tal i com diu el traductor (crec que la primera obra traduïda del xinés directament al castellà, no com les altres, amb una traducció des de l’anglés) caldria ser xinés per entendre millor els matissos de la narració original, plena de rimes i sentits que el lector occidental és incapaç d’identificar. Per cert, immensa tasca la del traductor d’aquest volum, Blas Piñero, que no només intenta aproximar-nos encara que siga a la closca del que s’està contant, sinó que a més té un annex de notes que contextualitzen els diàlegs i les descripcions. 

Tornant al text, Mo Yan ens fa una introducció a la manera típica teatral xinesa dels traumàtics fets que es visqueren a finals del segle XIX a la subprefectura de Gaomi, a la província de Shandong, punt neuràlgic de la rebel·lió antiimperialista dels bòxers. De la mà de Sun Meiniang, Sun Bing, Qian Ding i Zhao Jia visquem en directe la vida en palau i dels carrers, i ens endinsem en les seues relacions familiars. La novel·la oscil·la, tal i com Mo Yan ens té acostumats, entre la violència i la crueltat més extremes i les escenes més líriques i preciosistes que ens puguem trobar a la literatura actual. Una vegada més, llegir Mo Yan resulta un plaer no apte per a qualsevol lector, ja que el que Mo Yan requereix és que aquest siga conscient del que està llegint, perquè al mateix temps que llegeix, se li obliga a pensar i en el cas dels occidentals, amb el valor afegit d’imaginar escenaris remots que ací no tenim. 

Sabent que mai res podrà substituir un bon llibre d’Història (toc d’atenció per a aquells que agafen a Matilde Asensi o Julia Navarro com a dogma de fe en matèria històrica -i em pica tot quan llegesc açò en fòrums lectors-) Mo Yan ens refresca i ens posa en situació per a que entenguem quasi totes les parts en aquest xoc no sols entre diferents cultures sinó també al si de la mateixa societat xinesa. I al final, la conclusió a que arribem és que des de sempre, tots som els peons, com si d’un joc d’escacs es tractara, on hi ha blanques i hi ha negres. Vaja, altra vegada la lluita. Que no serà veritat, això que intenta reflectir Mo Yan?

Mo Yan – La vida y la muerte me están desgastando

Torne al bloc al cap de més d’un mes i amb aquest títol més que sorprenent o suggerent. Sol passar amb Mo Yan. Amb aquesta nova novel·la que llegisc de l’escriptor xinés m’esperava rialles desbordants i moments frescos abans de fer la migdiada. No sé si és per la propaganda que li han fet com a tal o si és un error que s’ha anat repetint al llarg dels comentaris que es lligen per Internet, com a fruit de la reiteració sense contrastar. I això només es fa d’una manera: llegint.

No és un llibre d’humor. Té tocs surreals i inesperats, això sí. Els animals parlen, pensen, tenen voluntat i comportaments més que raonats, però això no vol dir en absolut que ens trobem davant d’un relat on l’actitud més predominant del lector vaja a ser el riure. En absolut. Com a tots els escrits de Mo Yan, podem trobar algun moment puntual on el gag que es relata pot fer-nos treure un somriure. Poc més. Perquè ja s’encarrega Mo Yan, tant per activa com per passiva, de que no ens oblidem que estem davant d’una història de supervivències, de condicions de vida dures, de la tradició front la modernitat, d’enfermetat, de fam, d’injustícia, però també una èpica en la qual l’amor ho pot tot en el temps i en l’espai, on podem tremolar davant la bellesa d’una fàbrica, i, on per damunt de totes les coses, trascendint la vida i també la mort, es troba el Destí.

Llegir Mo Yan és com llegir Murakami. Tenim els mateixos elements, però combinats de manera diferent, i per tant, amb resultats diferents, i no per això menys colpidors. Amb Mo Yan, trobem la crueldat de la vida, la marcada vida camperola, el pes del comunisme en les xicotetes comunitats rurals; violència, tradició, injustícia. Però també paisatges evocadors, preciosos, colorits, que de tant en tant ens poden recordar als móns perduts de El Viaje de Chihiro de Miyazaki. Com no, l’ironia, el riure davant situacions més que despiadades (i sorprendre’t a tu mateix), la veu dels que normalment no tenen veu, com els animals, i en La vida y la muerte me están desgastando, la veu del mateix escriptor, que és un dels personatges secundaris més actius i amb una vessant còmica més marcada. Així, Mo Yan passa a ser real dintre de la província de Gaomi Nordest, contribuint a la complicitat amb el lector.

En definitiva, lectura no gens fàcil, densa, del transcurs de la història de Xina des de la Revolució Cultural fins els nostres dies. La història s’exemplifica a través de l’esdevenir de la família Ximen i narrada per les veus del patriarca. No és que aquest els sobrevisca a tots, no: és que després d’una mort violenta i inesperada, ressuscita com a ase, bou, porc, gos i mona, que sempre estarà en un lloc prominent de la família, i per tant, convertint-se en espectador de luxe. 

Al final, la conclusió que traurem, és que tot canvia. Tot, menys el pobre albercoquer, que sempre romandrà estàtic, benèvol, quan no immisericordiós amb les urpes esmolades de les seues branques primes.

Mo Yan – Sorgo rojo

Fa un temps vaig estar llegint molt per damunt alguna coseta sobre una percepció sensorial denominada sinestèsia. D’alguna manera, les persones sinestèsiques poden olorar els colors, tastar un so o tocar una aroma. Si vos dic que el verd és el símbol de l’esperança, una habitació pintada amb tons ocres i grocs aporta calidesa, o que el roig és el color de la passió, a que ja no resulta tan poc familiar? Una dona vestida de roig pot estar dient que se sent segura de si mateixa i que té ganes de marxa. Inclús ja fa temps vaig sentir que arran un estudi, s’havia arribat a la conclusió de que els cotxes de color roig tenen tendència a tindre més sinistres que els dels altres colors. Açò no pot ser perquè sí.

Per tant, no és casual que Mo Yan haja triat el color roig per al títol d’una de les novel·les que més conegut el va fer al món sencer. La tonalitat explota a cada pàgina d’aquest llibre, no tant delirant com el de La república del vino, però el segueix de prop. El roig és el color del sorgo fet vi (elaborat a la destil·leria d’una de les protagonistes), però ho és també de la sang; és el color relacionat amb l’energia, la passió i l’amor, encara que també l’ira i la violència; del foc, de l’inici del nou dia, i del final, qual el sol es pon; és el color per excel·lència de la vida, i com no, de la mort. Mirant-ho així, crec que cap color és capaç d’aglutinar tants significats (oposats o no) com aquest.

Així, amb tantes connotacions com té, no és d’estranyar que tots els sentiments i actes vitals que hem mencionat apareguen a aquesta obra, la tercera que cau a les meues mans d’aquest autor que, com tots sabeu, m’apassiona. Així i tot, crec que les expectatives eren massa altes, pel que el resultat ha sigut desigual. La vaig disfrutar molt al principi, però després, quan les escenes bèl·liques es van fent més habituals, se’m va anar fent més i més pesada.

Sorgo rojo arrenca com una història d’amor particular, mesclada amb un episodi cruel i sense sentit d’una guerra, com ho són totes, terrible i arrassadora. A mesura que la trama va avançant, la història d’amor i de la destil·leria de vi d’aquesta gramínia es va fent secundària, per centrar-se sobretot en la contesa motivada per la invasió japonesa a la Xina dels anys 30 i 40, en concret entorn el municipi de Gaomi Nordest i Grieta Salada. Mitjançant els bots en l’espai i en el temps, el nét de la família protagonista ens conta històries mesquines on tant els gossos, els humans o una rabosa poden tindre veu.

No hem d’oblidar les espurnes de “realisme màgic”, encara que jo més bé en ocasions les definiria de surrealisme. Difícilment oblidaré les possessions de Passió, la segona iaia, o també l’asfixiant escena de la mare del protagonista dintre del pou, assetjada per una granota que semblava que tenia conjuntivitis.

Sempre em passa amb aquest autor: la crueldat dels arguments se’m claven sota la pell, però per damunt de tot està la bellesa. Pot haver lirisme en un camió japonés que explota, ple de cadàvers desventrats; també en la mort d’una mare, assassinada davant del seu fill a sang freda, enmig d’una carretera. Els colors exploten: els rojos de la sang, que de vegades esdevé negra i pudenta; els verds del jade, però també el de les mosques famolenques.

Nota: per als qui vos agrade comparar, hi ha pel·lícula de l’any 1987, del director xinés Zhang Yimou. Ja avise que no és una versió fidedigna del llibre, ja que en primer lloc, la història és narrada de manera linial, i es bota molts passatges bèl·lics (per no dir tots, menys el del principi), a l’igual que els de la vida dels personatges, així que molts conflictes queden reduïts al no-res. És recomanable veure-la sobretot per la fotografia, inclús si consulteu per internet veureu la quantitat de premis que ha rebut la cinta, encara que això per a mi no té una vertadera importància. Sincerament, malgrat que he trobat a faltar que desenvoluparen alguna coseta per a que l’espectador arribe a comprendre millor als personatges principals i el marc històric i de les mentalitats, he agraït que no formaren part de la trama principal els episodis militars. Com sempre, per a gustos, colors.

Mo Yan – La república del vino

Si navegues pel web buscant opinions sobre La república del vino és molt fàcil que en trobes més bé poques, ja que la majoria s’amaguen darrere de resums més o menys encertats sobre la seua trama. No és un llibre fàcil de localitzar, ni tampoc fàcil de llegir. En el meu cas, uns dos mesos, això sí, amb dues lectures entremig. Però crec que em costa més explicar de què va i quin és el suc que li he tret. Des de la primera pàgina fins l’última, Mo Yan ens porta de la mà, o dels peus, o dels cabells a un món surreal i totalment boig, un món que pertany a una part imaginària d’una Xina del s.XX, la Terra dels Vins i dels Licors.

És habitual allà on he trobat alguna informació general comparar la seua prosa, i sobretot la d’aquesta novel·la, amb el gran Gabriel García Márquez, però el que molts no diuen, o almenys jo no ho recorde així, les obres de l’autor colombià no són tan malignes, crues o descarnades com les del xinés. I tant que el creador de Macondo ens relata històries tremendes, però pense que Mo Yan el supera pel que a peripècies macabres es refereix.

El lirisme que vaig trobar a Las baladas del ajo ací no existeix com a tal: el llenguatge pren una forma distinta per a adaptar-se a històries que es troben en dos plànols aparentment diferents, el real i l’imaginari, però que al final es mesclen; històries sobre nans intel·ligents i malèvols, camioneres tot-terrenys i malparlades, un investigador policial un poc esperpèntic i incompetent, un líder del partit regional que pot beure el que li tiren sense immutar-se, un doctorand en vins i licors amb aires d’escriptor, un Mo Yan desdoblat i autoridiculitzat i una sogra amb gran sex-appeal, excel·lent cuinera, i artífex d’un dels fils del llibre: que es cuinen i es mengen nens d’edat tendra en determinats àpats de l’alta esfera política.

El menjar amb els seus principals ingredients (no rebutgen, a banda dels xiquets, la carn d’ase), la beguda i els llocs on es produeix, la literatura entrecreuada amb el gènere epistolar es confonen en aquesta epopeia de malson amb escenes de banquet pintades de roig que toquen l’embriaguesa; aquestes recorden vagament una escena de la pel·lícula de Bruce Lee Karate a muerte en Bangkok, on l’amo de l’empresa pretén emportar-se al treballador al seu terreny a través d’abundant alcohol, dones estupendes i lleugeres de roba i sobretot, amb un menjar suculent, en el cas de Mo Yan èticament prohibit. Però clar: com sempre, només uns pocs es poden botar la llei i de pas degustar viandes exquisides sense cap càrrec de consciència.

No voldria deixar de mencionar que tornem a trobar un canvi de títol, ja que, malgrat la dificultat que va tindre Mo Yan a l’hora de publicar aquest viatge als inferns de Ding Gou’er, l’original es diu El país dels licors, que, com sempre, em sembla més apropiat perquè no només es parla de vi, sinó que també fa menció al licor del mono i molts altres que sóc totalment incapaç de recordar.

No sé si amb aquest post aconseguiré que algú vullga llegir aquest llibre. A més, no és que es puga recomanar a tots. Llegir Mo Yan és amarg, és realista, és viure en un estat de borratxera, és fer anàlisi del que està passant a casa teua. Així, no és d’extranyar que afirme que passar els ulls per les seues lletres valga molt la pena. El següent: Sorgo rojo, del que es fan múltiples referències a La república del vino. No vaig a parar de llegir aquest autor, una vegada t’enganxa, ja no pots escapar.

Mo Yan – Las baladas del ajo

Hi ha moltes plantes i fruits que, consumits en excés, poden arribar a tenir conseqüències fatals. En canvi, si la dosi és la justa, els efectes resulten guaridors i bons per a l’organisme. L’all no és una excepció: és bo per al sistema circulatori i el millor antibiòtic natural que existeix (deixeu-vos de pastilles, açò funciona de veritat), però en sense moderació, provoca que la sang es faça massa líquida i que el nostre olor corporal varie sensiblement. El consum d’alls no sempre ha estat ben vist per les diverses societats, inclús alguns autors anglesos decimonònics posaven el crit en el cel quan venien als països mediterranis i veien que s’hi consumia all. És més: diria que aquesta visió no els ha abandonat, i en eixe context posaria jo les famoses paraules de Victoria Beckham quan se’n va anar de Madrid dient que Spain smells like garlic.

És encara més curiós que ella, sent un dels exemples més sonats de l’encefalograma pla que hi ha sobre la superfície terrestre, imatge viva de la frivolitat, tinguera més raó que un sant. I més m’adone després de llegir aquesta novel·la, tot siga dit, escrita per l’últim premi Nobel de literatura. Alguns diran que és el millor escriptor viu que hi ha a l’actualitat. No seré jo la que els contradiga, perquè no ho sé, però el que sí sé és que la novel·la m’ha agradat i molt. Tornant a la Beckham, i amb açò acabe aquest circumloqui, em queda més que clar després de llegir la novel·la de Mo Yan perquè amb la narració d’aquestos fets, imaginaris però totalment versemblants, i en un lloc inventat dintre de la vasta geografia xinesa, veiem que allà on hi ha una casta política (ignorant, insensible, injusta) hi ha corrupció. És un tema que després de més de 20 anys de la seua publicació continua estant latent. I és un fenomen que ocorre ací, i a la Xina popular, com diu el dit. Espanya fa olor a all (també València), un tuf quasi insuportable. I quan una cosa fa una olor insuportable, la persona que seu al teu costat se’n s(v)ol anar, quan més lluny de tu millor. En aquesta línia, estem farts de llegir missatges dels nostres amics, persones qualificades i amb dos dits de trellat, comunicant-nos que com ací no es pot ni estar, s’exilien a altre lloc on la fetor no els faça plorar.

Hi ha pel web molts resums de la novel·la, uns més encertats que altres. Jo ni ho vaig a intentar, perquè la complexitat i la magnitud del que es conta és tal que sempre hi ha algun aspecte que es queda sense analitzar. Fins i tot, crec que es mereix una segona relectura, perquè al principi em va costar entrar. No sabia ni del que em parlaven. Però després, a poc a poc, em vaig sentir lligada als destins de cadascun dels protagonistes, de vegades entenent-los, de vegades maleïnt el seu mesinfotisme. Aquesta és la història del que podria haver passat a finals dels anys 80 a la Xina, però és també la història del que ens està passant ara a nosaltres. Almenys, tenim l’opció de volar, dirien alguns, encara que això supose separar-nos dels nostres éssers estimats i encetar una nova vida a un nou lloc, amb noves regles i nous costums. “Esperit aventurer” segons alguna ment preclara amb dret a micròfon. Ja! O és que voleu que tots ens convertim un poc en Mo Yan, que és un pseudònim que en xinés significa “no parles”?

De retorn al llibre, una de les coses que més m’ha cridat l’atenció de Las baladas del ajo ha sigut l’exaltació dels sentits: l’olor a all ho inundava tot, provocant de vegades una lleugera agonia (per què no dir-ho?); els colors maragdes i turqueses, rojos i roses, daurats dels camps han sigut un plaer per a la imaginació, inclús representava al meu cap com podia ser la fotografia d’aquest llibre si el transformaren en pel·lícula (pensant-ho millor, seria preferible que no). No obstant, la història és vertaderament desagradable i dura, des de que comença fins que acaba. No hi ha pau per a Gao Yang, Gao Ma o Jinju, fins i tot ni per al rapsoda Zhang Kou. Els artistes i intel·lectuals, així com les classes mitjanes i baixes, solen ser els objectius d’unes classes polítiques atrevides en la seua desconeixença, quasi analfabetes i minses, no només en cultura, sino també en sentiments i en empatia humana. Em figure que des de les seues elevades poltrones és difícil veure i escoltar el poble, i ja ni pensem  en l’impossibilitat d’ensumar la fetidesa de l’all podrit que tenen als seus peus i que ells mateixos han expandit.