Laetitia Colombani – La trenza

Quan ens unim, les dones canviarem el món. És una frase que sona a eslògan prefabricat, que podem trobar amb una grafia i un fons bonic tan de moda a les xarxes socials, i que quasi ningú es creu. Però és cert. Les dones, quans ens recolzem, som capaces de tot. Qui no té un grup d’amigues que necessita per fer teràpia de tant en tant? Persones especials que són el nostre punt de fugida, que adorem, a les què tant ens pareguem, però en el fons són tan diferents a nosaltres, però que estimem tal i com són. Es converteixen en el nostre contrapunt, les que pinten de colors un mal dia a la feina per culpa d’un company idiota, una relació que pintava que prenia el vol però que les pors de l’últim moment han fet fracassar (una vegada més), aquest fill meu que no vol fer-me cas en res… Imagineu-se si això ho aconseguim a escala mundial en aquest món tan globalitzat.

Crec que la novel·la de Laetitia Colombani, La trenza, va de tot això, encara que no d’una manera tan clara com he exposat jo. Diguem que m’he apropiat l’argument i l’he modificat al meu gust. I això que la idea és del tot original: tres dones que no es coneixen ni es coneixeran mai, i que viuen a tres punts del món oposats, però unides pel mateix. La lluita. Una lluita que es teixeix i es trena per donar-los força entre si amb unes mans invisibles i una energia insòlita a través d’una matèria prima molt especial, les persones que la manipulen i la persona que la fa lluir: els cabells. 

M’ha agradat molt el començament de la novel·la amb Smita, la jove índia que decideix fugir de la seua condició d’intocable per garantir un futur millor a la seua filla, però crec que això ha sigut quasi que el millor de la novel·la. La resta no ha estat malament: Giulia, la jove siciliana al cap d’una empresa familiar a la deriva i que coneix l’amor, tot d’una manera inesperada; i Sarah, l’executiva agressiva, sense temps a fer res menys per a deixar-se la pell al bufet d’advocats on treballa, i que al final la vida li dóna un colp de puny a la taula per a fer-la aterrar i que mire el seu voltant i es qüestione en què s’estava convertint el seu dia a dia. El pitjor, per a mi, ha estat el discurs de vegades enciclopèdic de certes matèries, les situacions previsibles o la descripció exhaustiva de sentiments, sense deixar lloc a la imaginació o al dit aquell de que les poques paraules.

Però el conjunt és bonic i harmoniós, i s’entén com un tot que culmina amb l’objecte que compra Sarah al final de la novel·la. Un final abrupte i molt obert en dos dels casos, no tant en el tercer. Malgrat els punts foscos, com ja he dit, la novel·la m’ha agradat, és senzilla de llegir i fresca en algun punt, més a banda té algun paratge de reivindicació unit amb la crua realitat. Particularment el del món de Smita, però els altres no ho deixen de ser menys. Crec que sí que val la pena llegir-la i recomanar-la. I si no vos acaba d’agradar, almenys no haureu perdut massa temps amb ella!

Fins la propera lectura!

Anjali Banerjee – La librería de las nuevas oportunidades

No em semblava millor títol que aquest per a començar l’any lector, i de pas, convertir-se en el primer post de 2018. Inaugurar 365 dies suposa, d’alguna manera, que pensem que tenim una segona oportunitat per a fer certes coses, i deixar de fer-ne d’altres, en pro d’una major felicitat. 

A això és on, sense saber-ho, s’encamina Jasmine el dia que agafa el ferry cap a Shelter Island des de Seattle, amb l’equipatge fet per a passar un mes cobrint la baixa de sa tia Ruma, que treballa al cap d’una particular llibreria. Jasmine arriba des de Los Angeles amb el cor trencat a causa d’un matrimoni fallit, i els maldecaps de la venda de la seua casa en comú i un lloc de treball a una empresa prestigiosa penjant d’un fil. A les poques hores d’arribar-hi, nota que els seus sentits comencen a fallar-li, i que comença a tindre visions, sempre relacionades amb el món de la literatura clàssica (anglosaxona sempre... ¿Què anem a fer? Com a Charing Cross Road d'Helene Hanff). A poc a poc, i a través dels llibres, tant per a grans com per a menuts, i sobretot gràcies a les persones que coneix a la llibreria, es veu portada a recordar qui és ella i el seu sisé sentit per a ajudar els clients a canviar la seua vida. 

No deixa de ser una novel·la senzilla, amb una coberta bonica i un estil linial. Tot sense massa complicacions, una chick-lit romàntica a l’ús, encara que el més original, per qualificar-ho d’alguna manera, ha estat l’ús de la primera persona del present d’indicatiu per a la narradora, qüestió que reconec que no estic massa habituada. L’argument, linial com ja he dit, mescla la realitat, la fantasia i les felices casualitats, on tots els personatges són formosos, simpàtics i agradables. En aquest sentit, el recurs a la màgia i a l’encanteri m’ha recordat moltíssim a la pel·lícula (molt roín, ho sé) La joven de las especias. Estic segura que l’autora alguna cosa ha agafat d’ací per a escriure la seua novel·la. A més, m’ha resultat cridaner com Jasmine es relaciona amb els habitants de l’illa i un seu treballador de la llibreria, Tony, ja que passa de l’antipatia o la desconfiança a l’amistat i la confidència plena, sense transicions. El punt fort entre els personatges es troba en l'edifici de la libreria en si, amb un caràcter prou singular.

Si bé les comparacions són odioses, m’ha agradat un poc més que La librería de los finales felices perquè els llibres i les conseqüències de trobar el llibre adequat estan més presents, encara que així com passava amb el de Katarina Bivald, crec que incloure l’argument romàntic (amb escenes una vegada més de vergonya aliena) desfà una línia que podria haver sigut més exitosa. En aquest sentit, La librería sense dubte és la que més m’ha agradat per ara del gènere: se centra en els llibres i com l’inauguració d’un establiment d’aquestes característiques trenca l’equilibri local preexistent.

Una lectura per a encetar l’any que ha passat sense pena ni glòria, però que agafe amb entusiasme, igual que el seu títol, ja que mai saps què et pots trobar entre una prestatgeria. Bon 2018!

David Safier – ¡Muuu!

No sé si recordeu una sèrie de finals dels 80, molt bona, que es deia LosTrotamúsicos, basada en el conte dels germans Grimm, Els músics de Bremen: en ella, un burro, un gos, un gat i un gall que tenen veu pròpia, pensaments i sobretot molta música inicien un boig viatge cap a la ciutat alemanya buscant, per damunt de tot, fugir de sa casa per a no ser sacrificats pels seus respectius amos.

Supose que als lectors de ¡Muuu! vos sona aquesta història. No és casual que el seu autor siga de Bremen, així que alguna cosa haurà empapat les aventures i desventures de la vaca Lolle i les seues amigues. Però paral·lelismes a banda, el llibre podria ser considerat com una divertida metàfora de la recerca de la felicitat: en aquesta recerca, al final, el missatge que ens queda, és que cal conéixer-nos i acceptar-nos a nosaltres i als altres tal i com som. Després hi ha altres temes que es toquen de manera tímida, com són l’homosexualitat i la religió, que són els que donen el contrapunt a la trama inicial, que és l’infidelitat, amb un cert to filosòfic. No voldria oblidar el guiny simpàtic per a motivar al lector a una vida més vegetariana.

És cert que Safier no ha superat la fòrmula que ja va emprar a Maldito Karma (el gat iniciador del viatge, els gags i les conversacions absurdes), però segons la meua opinió hi ha un fet diferencial molt important: mentre que a aquest últim podem dir que l’argument s’esgota quasi al principi, on el desenvolupament està buscat i clavat amb calçador d’una manera un poc ridícula, a ¡Muuu! el nivell de la història es manté, a l’igual que el seu humor, que continua igual o més fresc.

A mi m’ha semblat una novel·la bona i fa la funció que ha de fer: tots sabem que no pot ser considerada literatura, però així i tot fa que el lector passe una estona divertida, oblidant-se del seu dia a dia almenys per unes hores. I això, per als temps que corren, ja és prou!

Per a acomiadar-me, ací vos deixe una frase del llibre que almenys ens porta a una xicoteta-gran reflexió: “La felicidad les llega a quienes cogen la vida por los cuernos”. Amén.

Elizabeth Gilbert – Come, reza, ama

Crec que és la primera autora anglosaxona que va a ser la protagonista d’un dels meus posts... encara que una part mínima de la seua història transcorre a un país d’aquesta cultura. Elizabeth (sí, és una obra autobiogràfica) decideix posar terra de per mig per solventar els seus problemes, i traslladar-se primer a Itàlia, després a l’Índia, per a acabar a Indonèsia, quatre mesos a cada destí. En total, un any. Tres països que comencen per “I”: curiosament, en anglés, “I” és la primera persona del singular, jo. L’autora diu que no va ser fet a posta, i ens ho creem.

El jo era el que necessitava Liz. Trobar-se amb ella mateixa, i com ja anuncia el títol del llibre, a través d’una bona dosi de menjar, de resar i d’estimar. Sense terme mig. I per aquest ordre; crec que no vos costarà endevinar on va fer cada cosa.

No sabem si l’autora és víctima de la mercantilització de la cultura i espiritualitat índia que ja anunciava Gita Mehta a Karma Cola el 1970. Siga com siga, aquest viatge idíl·lic promet, i malgrat semblar que en algun moment la protagonista ho enviarà tot en orris, podem dir que acompleix el seu objectiu. Normal... així qualsevol! Tant de bo tots tinguérem eixos recursos per a desaparéixer del món durant un any per a dedicar-nos a la vida contemplativa!

La primera part, la que precisament parla d’Itàlia, és la que més pesada em va resultar. I qui m’ho anava a dir a mi, amb tanta varietat de gelat, pizza i suculentes pastes, que prometien fer-me la boca aigua i m’invitaven a alçar-me del seient a la recerca d’algun bon restaurant italià proper. No obstant, tot aquest menjar no va atreure la meua atenció. No sóc de les que es deixen lectures per acabar; en algun punt vaig estar buscant informació, per veure el que em podia esperar si continuava. Les opinions no eren massa bones, més bé, tot el contrari. Però al no llegir-ne cap ben fonamentada vaig optar per seguir avant.

Pense que en part molts comentaris negatius (i destructius) provenen del desconeixement. La gent que parla malament tem que mai ha caigut en una espiral d’autodestrucció i de tristesa (millor per a ells); o potser són persones que ho arreglen tot amb Prozac o anant-se’n de festa amb els amics. No està mal, cadascú té dret a triar el seu flotador salvavides. Però Elisabeth va decidir fer una cosa diferent: solventar-ho tot des de dins. Anar a l’arrel mare dels problemes, on va començar tot. La solució venia per buscar (i trobar) la seua essència i la seua pau personal. Coneix-te a tu mateix, com resa el famós aforisme del temple de Delfos. Aquesta és la clau. Per tant, comprendre per què Elisabeth va decidir enfocar-ho mitjançant la cura de la seua part espiritual i la meditació els resulta difícil, sent impossible empatitzar amb ella, no tenint en compte que aquest mètode és l’utilitzat per molta gent per superar el dia a dia, i que més, li funciona. Resultat: com passa moltes vegades, es desqualifica tot allò que és diferent “al normal” o que s’ignora. S’agrava amb aquesta era d’Internet i les noves tecnologies: ara tot el món té accés a un teclat i una connexió, i un fòrum on expressar les seues idees. I que conste que respecte que haja persones als que no els haja agradat, que els haja paregut una lectura prescindible, mal escrita... però el que no comprenc és que es parle des del desconeixement i damunt, mal expressat.

La part indonèsia també ha tingut el seu encant. De tota manera, m’ha semblat massa redona en la seua perfecció. En fi, als americans els solen agradar els finals feliços, i aquest no ho podia ser menys.

Qui m’anava a dir a mi que d’aquesta lectura anava a treure tantes frases i reflexions? Potser Liz m’ha ajudat un poquet a conéixer-me a mi mateixa. He envejat les experiències metafísiques que relata, perquè algun dia voldria experimentar-les en la meua pelleta. Ahí sabré si són tan vives i superlatives com ella les pinta. No sé si començaré a meditar... perquè potser no és precís seure’s en la postura del lotus i tancar els ulls fixant la vista en un punt més amunt de l’entrecella. Potser alguns aconsegueixen la pau interior mirant crepitar un foc, com la mateixa Gilbert comenta en algun punt del seu viatge, o, per què no... llegint tranquil·lament. Cadascú ha de buscar la seua manera personal!

En definitiva, que en aquest any que va durar la seua experiència l’heroïna va aconseguir equilibrar el seu interior i fer les paus amb el seu passat. Earl Hickey a My name is Earl, i Kim Lange a Maldito karma, per exemple, també ho intentaren d’una manera  be diferent. Hem dit que cadascú ha de tindre el seu estil, no?