Sakaya Murata – La dependienta

Perdoneu l’expressió, però com diguem a València, mãededéu la bomba que porte hui en forma de llibre! El cos em demanava novel·la japonesa des de feia setmanes, però no volia tornar a llegir a la Nothomb, que sabeu que m’encanta, sinó alguna cosa més sinistra i a la vegada íntima i preciosista. Així que per pura casualitat (de vegades em passen aquestes coses), vaig entrar al Twitter i algú recomanava aquesta novel·la d’una autora nipona que pel que deia, havia triomfat amb diversos premis amb aquest mateix relat. No ho vaig pensar més. I ja ho puc dir: quin encert!

Anem a pams: La dependienta conta un moment molt puntual de la vida de Keiko Furukura, una dona de 36 anys que treballa a una botiga de comestibles per hores, les denominades konbini. Nota al lector: açò al Japó està molt mal considerat, ja que es veu com un treball només per a estudiants o per a mestresses de casa que han de contribuir a l’economia domèstica perquè la feina dels seus marits és un fracàs. Tanque nota. Furukura està totalment entregada al seu treball, i fins i tot gaudeix d’ell: el veu una manera de moure’s entre una societat que sempre l’ha considerada rara i un poc freda. Quan està en societat, el seu entorn no accepta i li pregunta per què continua treballant des de fa 18 anys a un lloc de tals característiques. Un dia, a la botiga, s’incorpora un nou dependent, l’estrafalari Shiraha, que comença a donar-li veu alta, d’una manera molt vehement i poc adient si voleu, als pensaments que des de sempre han estat amagats dintre de Furukura, de manera que aquesta comença a replantejar-se la seua existència i la seua identitat.

Aquesta síntesi extensa vos pot semblar un poc anodina, però per darrere de les prestatgeries de la konbini que és aquest llibre hi ha un món de desperdicis i envoltoris amb productes podrits per dins que paga la pena obrir un per un. Fan molta pudor si els parem l’atenció necessària, però així i tot, estan plagats de situacions absurdes i àcides que ens sorprenen per a bé, i ens animen a continuar sota les brillants llums de la botiga. He llegit que La dependienta és una novel·la de crítica social, i no puc estar-ne més d’acord: cada pàgina és un dard a la societat japonesa, una reflexió que també es quedava a les vies subterrànies d’Underground, de Murakami - l’obsessió per la feina, la total identificació de l’empleat amb l’empresa, les vides solitàries i apagades, la vida social amb els companys de treball i la beguda…

Crec que des de La vegetariana de Han Kang no llegia res igual. De fet, aquestes dues se semblen en moltes coses, a pesar de ser tan diferents. M’encanta la simbiosi en l’entorn de les dues protagonistes a les dues novel·les, la crueltat del que conten, que no pot ser una altra cosa que el símptoma del canvi que està a punt d’estallar a Orient i que encara a dia de hui roman latent, callat, però ferotge i a flor de pell. És una crida d’atenció, de socors si voleu. Aquest sistema no es pot mantindre, no ens poden tractar com a productes i força de treball bruta sense que açò no tinga conseqüències per a l’individu primer, com a societat després.

Em deixe moltes coses per a comentar d’aquesta meravellosa novel·la d’inadaptats, d’éssers al marge, de la recerca de la nostra individualitat com a persones, de la llibertat per ser com som i del qüestionable rol que ens exigeix la societat. A tots. De com a persones massa sensibles els pot passar factura. Tots tenim una Keiko Furukura o un Shiraha al nostre interior. I jo no sé què passarà quan es desperten.

PD: Vos deixe ací algunes línies que vaig subratllar del llibre, per a que vegeu per on van els tirs en aquesta novel·la. Menys la primera cita, la resta prové de la boca incisiva i no del tot desencaminada del transtornat Shiraha. 

La gente se cree con derecho a escarbar en aquello que considera raro hasta dar con una explicación.

Las personas que no aportan nada a la comunidad son marginadas, como los hombres que no cazan o las mujeres que no tienen hijos. Aunque digan que la sociedad actual es individualista, quienes no se esfuerzan por establecer algún vínculo con la comunidad reciben toda clase de presiones y coacciones hasta que, al final, se les expulsa.

Sí, el manual existía desde siempre. Lo que pasa es que lo llevábamos todos grabado en la mente y no era necesario redactarlo. Volví a pensar que el modelo estándar de “persona normal” no había cambiado desde la Edad de Piedra.

Las personas que no aportan nada a la comunidad no tienen privacidad. Todos se creen con derecho a pisotear sus vidas con los zapatos llenos de barro. Las personas que no contribuyen a la comunidad, ya sea casándose y teniendo hijos o saliendo a cazar y ganando dinero, son herejes. Por eso los demás se meten constantemente en sus vidas.

- (…) Si salgo a la calle, volverán a violarme. ¡Eres un hombre! Trabaja, cásate y, una vez casado, gana más dinero, ten hijos. Sé el esclavo de la comunidad. El mundo te ordena que trabajes toda la vida. Incluso mis testículos pertenecen a la comunidad. Por el simple hecho de no haber tenido experiencias sexuales, te tratan como si estuvieras desperdiciando tu esperma. 

- Debe de ser duro. 

- Y tu útero también pertenece a la comunidad. Como no es útil, no le prestan atención (…).

Amélie Nothomb – Biografía del hambre

Només em podia aproximar a aquesta novel·la autobiogràfica amb una fam ferotge. I com a tal, l’he devorada amb ànsia, fins al punt d’obligar-me a mi mateixa d’agar aire entre mos i mos. Les paraules de la Nothomb, més que mai, omplen la boca, la panxa, el cap i les venes. 

No es pot dir que l’autora siga monòtona i avorrida. És camaleònica. Cada cosa que escriu és una transformació radical de l’anterior, original i nova, de manera que el text que tens a les mans no et sona a res mai llegit abans. Això sí, que no falte la seua personal dosi de crueltat, bellesa, autocrítica i sentit de l’humor. 

Crec que és la novel·la d’ella que més m’ha agradat per ara de totes les que he llegit, i que n'enllaça amb alguna que ja he descrit. Bé, sempre i quan l’enquadrem dintre del gènere de novel·la, perquè més bé és una autobiografia dintre del subgènere de l’autoficció. En ella, una Amélie adulta rememora les seues primeres memòries a un Japó mític i molt estimat, per a seguir la seua odissea personal i familiar a Xina, Bangladesh i els Estats Units. Cada aventura i desventura que ens conta té arrels reals, supose, però el tiny fantàstic de la Nothomb els dóna un caire especial i poc anodí. Personalment, crec que un dels motius pels quals l’autora va escriure aquesta obra va ser per a analitzar les raons que la van portar a patir una terrible anorèxia durant dos anys de la seua adolescència. Estremeix llegir com la va adquirir, sofrir i sobretot, superar. Però tot ho conta amb una elegància i subtitlitat tal que no “molesta”, és com si passara de puntetes, però està ahí. Per la resta, he gaudit per la seua passió per la bellesa, que troba per tot arreu, sobretot en la literatura, però també en el menjar o en les relacions humanes, per no dir les reflexions que va soltant sobre diversos i variats temes, d'entre les quals, em quede sense dubte a les que fa al principi sobre l'orige de l'art. En definitiva, aquesta novel·la és un cant a la vida.

Després de llegir aquesta obra, se’t queda més patent que deu ser difícil ser Amélie Nothomb i que no t’explote el cap davant de tots els impulsos que rebrà aquesta dona del seu voltant. Les personalitats tan sensibles no ho tenen fàcil, i són més vulnerables. Així que no ens queda altra que “cuidar” virtualment a la Nothomb per a que continue escrivint més i més.

Banana Yoshimoto – N.P.

El penúltim llibre que vaig llegir, Ritos funerarios, transcorria a la freda Islàndia. Allí, els paisatges, el mar, les persones, albergaven una gelor que era difícil d’amainar. Però després de pegar un bot amb Virginia Woolf, torne a la fredor sense buscar-ho a través del tercer llibre que passa per les meues mans de la nipona Banana Yoshimoto. 

Res trobem d’aquesta fredor que esmente en les pàgines de l’estiuenca N.P., aparentment. Però si investiguem el nom de la cançó que dóna nom a la novel·la i que al mateix temps és el nom del relat entorn gira tota la trama, North Point, potser canviem d’opinió. Jo, de fet, haguera començat el post d’una altra manera, perquè és una cançó que acabe d’escoltar, i que vos enllace baix. I com bé sabeu si heu llegit Kitchen, el recurs de la Yoshimoto a titular els seus contes amb noms de melodies de Mike Oldfield no és un costum estrany. Ella no ho diu en cap moment, però per la temàtica de la cançó, i és una opinió personal, crec que es va inspirar en ella per a escriure la que dóna el nom del post de hui. És així com els vents hivernals han tornat a la meua vida en aquest calorós mes de Juliol.

Curiosament, la novel·la transcorre al Japó contemporani durant l’actual estació. Els cels blaus del dia i de l’ocàs impregnen la vida de Kazami des del moment que contacta amb els fills d’un escriptor amb el qual està indirectament relacionada, Saki i Otohiko. Ben aviat manté amb ells una relació que jo qualificaria d’inusual, de vells coneguts, amb confessions a cau d’orella, sempre basculant entorn l’escriptor, el seu traductor al japonés, el suïcidi, la bogeria, els somnis, la telepatia i l’alcohol. Per a acabar-ho d’adobar, la quarta en discòrdia, Sui, no fa més que aparéixer per a complicar les coses i anar forçant la maquinària fins a l’extrem.

Els temes que més es tracten entre aquestos quatre personatges ja els he esmentat. Per això, crec que és una novel·la típicament japonesa, i més en concret, pròpia de Banana Yoshimoto, però a diferència de Kitchen i Sueño profundo, ací no existeix tan a flor de pell la reflexió del que es converteix la vida després de que haja desaparegut un ésser estimat. Perquè ací el suïcidi sura cada dos per tres en l’ambient, fruit, segurament, de la immersió en el relat noranta-huit, N.P. Fins i tot la seua menció ratlla la broma. No tant com a Le magasin des suicides o a Delicioso suicidio en grupo però quasi.

Al final, després de que hagen passat uns dies des de que la vaig acabar, la sensació que tinc és la d’haver llegit una novel·la atípica, on realment no ha passat res, només el temps, les tempestes d’estiu, les vides paral·leles, els trajectes a la platja i la raresa de les relacions humanes, sempre immerses en una soledat inabarcable. Una mena d’amor d’estiu, perible, intens al mateix temps que màgic i inoblidable. Què tindrà aquesta estació de l’any que fins i tot la literatura cau rendida als seus peus?

Aki Shimazaki – Hôzuki, la librería de Mitsuko

Hi ha xicotetes joies que prenen forma de llibres amb històries quotidianes. La màgia que desprenen les paraules procedeix del dia a dia, de l’incansable pas del temps, que és el que atorga el poder de proporcionar una extraordinària excepcionalitat a les nostres vivències diàries: només un xicotet detall pot suposar la diferència. Canviar-ho tot per sempre.

Mitsuko és una la propietària d’una llibreria especialitzada en filosofia, amb un nom que remet a múltiples opcions dintre del japonés. Al mateix temps, és la mare de Tarô, un xiquet sord, mestís, un xiquet que malgrat tot és normal, amb la salvetat del detall del seu naixement; però també és la filla d’una excel·lent cuinera, que els diumenges els dedica a anar a missa perquè és catòlica, i que de tant en tant li vigila la llibreria quan Mitsuko se’n va els divendres per tornar dissabte de matí. Un dia, les seues vides i el seu passat prenen més rellevància que mai dintre del cap de la llibrera, quan una distingida senyora i la seua filla creuen la porta del seu negoci. Tres dones ben diferents, amb actituds davant de la vida diferents, i amb molts silencis que és millor no trencar, per el bon manteniment de l’equilibri del seu xicotet món.

Aquest argument és aparentment senzill, però amb la maestria que recorda a la dels haikus, adquireix la bellesa que rau en els detalls de les coses vistes de ben a prop, de les accions repensades amb serenitat però també amb rebel·lia. La novel·la està repleta de dualitats i d’aparences, de tormentes interiors, que lateixen al mateix temps que les exteriors, amb reflexions entorn la religió i la filosofia, la maternitat i l’amor, els sacrificis i els canvis que ens porten a intentar ser els mateixos.

M’ha agradat moltíssim i he gaudit com feia temps que no feia amb un llibre. L’ambient i l’argument t’atrapen sense adonar-te’n, amb frases belles i diàlegs que elogien la natura i les relacions humanes, que t’animen a seguir llegir per desentranyar els secrets i algunes de les pinzellades que es deixen caure de tant en tant al llarg del relat. De ben segur que després de passar les seues pàgines, més d’un somriu davant d’un fruit de physalis quan el tinga al davant. I el que acabe de dir no és una manera més de punxar-vos per a que li dediqueu una calorosa vesprada de diumenge.

Amélie Nothomb – Estupor i tremolors

Ja estàvem al corrent de que alguna cosa no rutlla al país del Sol Naixent: no sabem què va abans, si les relacions extranyes, fredes entre les persones, o els horaris laborals mortífers, que fan que la família es veja molt poc i que els treballadors es deguen a una única causa: la seua empresa. Ens ho conta magistralment Hiromi Kawakami sobretot ací i també ací, però també un home, Haruki Murakami, ací i ací de manera tangencial.

Però ara, la que ens ho conta, és una veu un tant diferent: Amélie Nothomb. Sí, la mateixa que ací ens contava una experiència sentimental amb un nipó quasi de manual. En els seus inicis, un o dos anys abans de treure la seua primera novel·la, va tornar al seu Japó de la infantesa, per retrobar-se’l, i com a tal, es va emplear a una empresa confiada per les seues capacitats com a dona bilingüe. 

Els nervis i la il·lusió del principi prompte donen pas a la incomprensió i la confusió per les errades, flagrants per als seus superiors, i deguts a qüestions més culturals que altra cosa. Així, la pobra Nothomb va passant d’ocupació en ocupació en aquella planta quaranta-quatre, cada vegada més confusa i denigrada, amb una dedicació que ningú qüestiona, però que sembla que sempre actua fora de lloc, amb l'objectiu d'integrar-se i agradar. D’entre tots els superiors amb els que va topetant, Fubuki Mori, una dona bellíssima, és amb la que més s’esclareix la situació dels occidentals a Japó, la visió que els nipons tenen de nosaltres, i sobretot, la posició de la dona dintre del món laboral i la societat del país. Tot es podria resumir en una paraula massa malsonant ací, però diguem que és el que neteja la protagonista als wàters on acaba parant la gran part de la seua feina a la Yumimoto. En particular, m’han semblat molt dures les possibilitats i les esperances de la dona al Japó almenys dels anys 90, sotmesa a la dictadura de l’aparença externa i el què pensaran fins a l’extrem. Això sí, la d’ells no és que m’haja semblat una singladura pitjor, condemnada a l’alcoholisme, a una solitud eterna i absorció exclusiva per part del seu lloc a la feina.

Un relat dur de descens als inferns, que es fa lleuger gràcies a l’inconfusible estil de l’autora belga, ple d’ironia i humor fi. Al cap i a la fi, un gran mèrit després del que molts li varen fer viure durant molts mesos, per ser occidental i per ser dona. Aquesta novel·la podria seu una venjança per part de l’autora? Potser sí. Però què bé li ha quedat.

Per cert, deixe ací un tall de la banda sonora de la pel·lícula Furyo o Merry Christmas, Mr. Lawrence, un llargmetratge al qual al·ludeix Amélie Nothomb al llibre, per raons òbvies de paral·lelismes recurrents.

Hiromi Kawakami – Algo que brilla como el mar

No sóc de refiar-me’n massa de la mar. De vegades, la que sembla més en calma, és la que més corrents perilloses té que et porten cap endins, sobretot els dies de ponent. A més, poc es veu el que et queda baix dels peus a mesura que vas endinsant-te. Si sabérem quantes coses s’ha tragat aquesta mar un dia tranquil… Ja ni parlem de les vegades que està rebolicada, quan les crestes d’aigua s’alcen amb una corona d’escuma. Si tenim sort, podem arribar a veure algun peix al besllum solcant l’onada! Perquè sí, la mar brilla i ens atrau, però la mar pot amagar veritats terribles.

Això és el que els passa als protagonistes d’aquesta novel·la. Aparentment, són tots esplèndids, però a mesura que ens endinsem en la seua personalitat, es podem veure envoltats d’aigües turbulentes, que fins i tot ens poden asfixiar: un home que fuig de les relacions amb les dones i de les seues responsabilitats com a pare, una dona que fuig del seu dia a dia amb l’excusa de la feina i deixa l’educació del seu fill en mans de sa mare, una iaia forta que s’ha vist amb l’obligació de portar ella el pes de sa casa i de fer-li veure al nét que no li cal un pare, un professor apassionat de la poesia que amaga una doble vida, i uns adolescents que es busquen a si mateixos de les maneres més estrambòtiques. Així i tot, no tenim la sensació, mentre llegim, que els personatges s’ofeguen, sinó que han assumit la seua manera de ser i de tant en tant, ells mateixos o els altres se la qüestionen.

El relat de la Kawakami és fresc, amb els diàlegs tan vius com sempre, i amb uns personatges magnètics, on, com ens té acostumats, el més important ocorre als caps dels protagonistes. Realment l’acció és ben poca, per no dir quasi nul·la, però ens regala amb amb descripcions exquisides del menjar, les olors, o els rajos de llum que entren per la finestra. Així i tot, jo destacaria el metafòric viatge final de Hanada i Midori al santuari, unes hores angoixants però d’una bellesa narrativa quasi onírica, envoltats de bosc, pluja, nit i cèrvols. Però com he dit més amunt, el millor són les personalitats que semblen distants com del dia a la nit, però que al final es troben, i com les aparences poden arribar a allunyar-nos de les persones que realment són afins a nosaltres.

Definitivament aquesta novel·la és com la mar. O el mar. Altra vegada amb les dualitats. Vosaltres com li digueu?

PD: Si voleu veure més opinions de la resta de les novel·les publicades en castellà de l’autora, cliqueu ací. Tot i que no arriba al nivell d’aquesta, Algo que brilla como el mar també m’ha agradat prou.

Hiromi Kawakami – Abandonarse a la pasión: ocho relatos de amor y desamor

Ja feia temps que no llegia cap autor japonés, i el cert és que ho trobava a faltar. D’entre les opcions que tenia, aquesta de Kawakami va ser la que més em va atraure, perquè El senyor Nakano i les dones i El cielo es azul, la tierra blanca em van encantar, pel que pensava seguir l’estela que vaig encetar ja fa quasi tres anys (Uf! Com passa el temps!). Però, i molt al meu pesar, no puc dir el mateix d’aquest recull de relats curts, que m’han deixat un gust agre al paladar. 

Comencem pel títol creat per l’editorial: Abandonarse a la pasión. Bé. He llegit per la gran xarxa que a més d’un li parava perquè li recordava a una telenovel·la. És un fet subjectiu i al qual poc podem afegir. No obstant, el que és real és que el títol original en japonés, Oboreru, es pot traduir com “el que s’ofega”. Primera pifiada per a mi. Una vegada més, l’errada se sublima amb el subtítol: Ocho relatos de amor y desamor. Per què? Vos deixe ací, en concret al segon i tercer paràgraf, la meua reflexió entorn aquesta política editorial. En qualsevol cas, i com sol passar, el títol original està en major consonància amb l’argument de la novel·la, o el fil general dels relats en aquest cas. 

Al cap i a la fi, el tema que predomina al llarg de les seues escasses pàgines (una lectura perfecta per a un viatge curt o una vesprada de diumenge) és la sensació de que falta aire: tant al lector com a les protagonistes femenines. Jo venia de llegir Les dones de la Principal, on elles són les directores absolutes del seu destí, dones fortes, que saben el que volen. De sobte, amb Kawakami vaig veure que havia de canviar la mentalitat. Potser ha sigut problema meu: no era la novel·la que li esqueia a eixos moments. Doncs bé: déiem que impera la sensació d’ofegar-se. Els personatges dels huits relats, tots parelles heterosexuals, viuen històries d’amor (i de desamor, no ho oblideu) realment atípiques, intenses, amb un contingut de violència sexual més que evident en la majoria d’elles, quan no hi ha una latent i tensa absència de relacions. La veu que escoltem és la de les dones: de vegades es deixen portar per la seua parella, rara vegada es qüestionen el motiu de certs comportaments i menys encara es rebel·len. I el més frustrant de tot: el suïcidi en algun cas apareix com a solució òptima per a la conclusió d’una depresió o un lloc d’on es desitja fugir.

La desesperació, malgrat tot el que acabem de dir, no és del tot manifesta. Un poc, si de cas. És per això que de tant en tant agafem un poc d’aire enmig de tanta aigua. És una vertadera delícia trobar eixe estil Kawakami que tant ens va agradar en les altres dues novel·les enmig d’un diàleg, o al diàleg en si. Ens referim, més que a eixe amor i desamor del subtítol, el gran tema de l’autora, que és la fragilitat de la bellesa i de la fugacitat del pas del temps. Dels instants i els detalls que ho canvien tot. I comptem amb múltiples exemples al llarg dels relats: 

“Todo empezó con un insecto de bronce. Fue Uchida quien me lo regaló. Me lo envió en una cajita del tamaño de la palma de mi mano. Cuando la abrí preguntándome qué sería, una pizca del serrín compacto que contenía se esparció en el aire. Lo aparté y apareció un insecto de bronce envuelto en papel de seda”

“-Uchida - lo llamé, y él abrió los ojos -. Todo pasa - le dije.
- Él me miró, estupefacto.
- ¿Qué quieres decir con “todo”?
- Me refiero a este momento.
- Sí, el tiempo pasa.
(…)
- Cuando haya pasado, ya no volverá.
- Pero viviremos otros momentos como éste.
- Tal vez no.
- Pues viviremos otras cosas.
- No quiero vivir otras cosas.” 

(El insecto dios)

Com no, la gastronomia nipona està present a pinzellades en uns casos, en altres en grans quadres, sobretot al primer relat.

En defininiva, poques coses salve d’aquestos huit relats o llargs haikus, malgrat ser conscient de que és un recull que s’ha emportat diversos premis de renom. De tota manera he de dir que no em rendisc amb aquesta autora. Tinc encara pendent Algo que brilla como el mar. Eixe títol sí que m’agrada i m’atrau. Quin serà l’original en japonés? Espere descobrir-ho aviat! Fins la propera lectura!

Jiro Taniguchi i Masayuki Kusumi – El gourmet solitario

Si algú pensa que Japó i València estan mínimament emparentades a nivell gastronòmic per tenir en comú dos ingredients (l’arròs i els caquis), no pot estar més equivocat. Bé, per a no ser tan taxativa, diré que si alguna vegada les hi va haver (coses més rares s’han vist, si no, llegiu Seda, d’Alessandro Baricco) a aquestes alçades els seus plats es pareixen com un ou i una castanya, seguint amb els símils nutricionals.

Bona mostra d’això és la novel·la gràfica El gourmet solitario, a la qual, i mai millor dit, li tenia moltes ganes (sempre al marge de les nombrosa literatura que hem llegit i que ens ha fet la boca aigua, ací i ací tenim alguns exemples de diferents autores nipones, més el cas de Murakami, que malgrat no parlar de manera temàtica de la gastronomia, sí que fa contínues referències als plats que cuinen els seus protagonistes). He dit novel·la gràfica, però en el fons, si em preguntàreu pel fil argumental, poc podria dir perquè no en té com a tal. Tampoc sabem massa coses del protagonista, però pense que l’objectiu principal no és parlar d’ell a nivell personal. Sí, sabem que és comerciant, abstemi, de complexió atlètica, que de tant en tant troba a faltar a una dona, o que arran la seua feina, treballa molt i de vegades a deshores. Com que les reunions que manté sovint es retarden, sol eixir amb molta gana i a la recerca i captura del millor restaurant de la contornada. Açò a priori no pot semblar massa complicat al País del Sol Naixent, i en efecte, no ho és.

L’estructura del relat, per tant, és la ideal per tal que acompanyem el senyor Inokashira en eixa recerca de LA taverna, que descobrim els seus criteris per a decantar-se per una o per altra, i que finalment, una vegada segut, participem amb ell amb la tria del menú. Menja amb golafreria, sabem els seus pensaments i poc més (els que podríem tindre qualsevol: quina relació tindran eixos dos? A què es dedicarà aquesta persona?), escoltem retalls de conversacions alienes (en algun moment puntual fins i tot s’hi immisceix, fent una al·legació sorprenent a favor de l’hora de l’àpat), i ix dels establiments amb la sensació d’haver menjat massa (una vegada més). El veiem gaudir de la tria del menjar en nombroses situacions i escenaris (trens, hospitals, estadis, caravanes ambulants), i sempre ens desperta eixa passió pel(s) plat(s) que té al davant i per la combinació d’ingredients escollida. En definitiva, el senyor Inokashira humanitza els menús i els llocs als que va, amb pensaments i actituds que podrien ser les pròpies.

El traç és net i detallat a l’extrem, amb capítols breus que porten el nom del barri o la ciutat que visita i el plat protagonista, el que converteix l’hora de dinar en una mena de viatge; al mateix temps, reflexionem sobre les mutacions que sobrevenen als centres urbans, amb l’homogeneïtzació, en part degudes a les franquícies de menjar ràpid i de baixa qualitat; no obstant, açò no lleva que al Japó no existisca el sincretisme de certs ingredients procedents de cultures diferents, com ocorre a casa nostra. Podem dir que la filosofia del protagonista és oposada a aquesta tendència, ja que sovint vol recuperar els sabors dels barris tradicionals, més enllà del sushi, makis o sashimis als que nosaltres, els occidentals, estem acostumats.

En definitiva, no sé si s’haureu adonat, però aquest viatge introductori a la gastronomia nipona m’ha resultat del tot saciant i deliciós. L’únic inconvenient que li he de posar és el format dels marcs on s’escriu el text, massa estret, que comporta que les paraules es tallen contínuament en síl·labes d’una o dues lletres. A mi m’ha molestat un tant la lectura. Entenc que és com a conseqüència del format original, per a respectar al màxim la visió de la vinyeta tal i com va ser concebuda. De tota manera, sé que és un gènere específic que té molt d’èxit allà, però ací arriba el que arriba i encara dóna gràcies! Estarem atents per si a les prestatgeries de les llibreries aterra alguna novetat de l’estil!

Haruki Murakami – De què parlo quan parlo de córrer

Qualsevol que seguisca aquest bloc amb una menor assiduïtat (Hola? Hi ha algú per ahí?) sabrà que per a mi llegir Murakami és sempre especial. És un dels autors més tot-terrenys que conec, i a més, crec que pràcticament tot el que he llegit d’ell m’ha agradat: dintre d’aquesta versatilitat hem vist que ha escrit novel·les (això sí, amb una temàtica sempre molt recurrent) així com llibres d’entrevistes (per exemple, el d’Underground, i sé que existeix el testimoni de Després del terratrèmol, que segurament en breu llegiré), així com dietaris de viatges (crec que ací encara no han arribat), però també aquestes memòries, diria insòlites, sobre el fet del que per a ell, de manera molt personal, li suposa córrer. Fer footing, o jogging o running, com vullgueu dir-li.

Reconec que si no haguera sigut ell l’autor, jo no m’haguera decantat per aquesta lectura a una setmana escassa de la marató de València. De fet, per a acabar de ser honesta, pense que la mateixa editorial l’ha publicat precisament per aquesta raó. No és un llibre que puga agradar a tots (bé, tampoc és un secret que Murakami és dels autors amb les opinions més polaritzades que he llegit: o t’agrada molt, o no t’agrada gens): en qualsevol cas, pense que dintre de la simplicitat i originalitat del que ha escrit, no haurà sigut un llibre fàcil de redactar. 

No és un manual per a corredors de cap nivell. És un llibre que va més enllà de l’acte de córrer en si, ja que amb l’estil senzill que el caracteritza, descriu el canvi mental que sofreixen les persones que fan aquest esport sobretot amb les curses més dures i exigents, com una marató, una ultra-man o un triatló. Jo, que des de fa uns anys vaig deixar de córrer i ho trobe a faltar, he arribat a entendre molt bé el que pretenia dir l’autor, i m’he sentit especialment identificada amb el procés que suposa lligar el fet de calçar-se unes esportives amb el d’estar moltes hores seguda i concentrada davant una pantalla d’ordinador. A més a més, m'ha servit per a conéixer un poc millor la personalitat d'aquest autor i saber d'on neixen aquestos tangrams a ritme d'un jazz de vellut de color blau oscur i roig que ens planteja a cada novel·la.

Per a aquells que no correu i ni tansols vos atrau aquest món, i heu pensat: bah, aquest no és per a mi, vos el recomane perquè parla de superació personal, del desafiament físic i mental a un mateix. En definitiva, de motivació i creixement individual, que sempre va bé en aquestos temps.

Haruki Murakami - Hombres sin mujeres

Murakami sempre sorprén. Ja pot jugar amb les seues constants, de les què tantes voltes hem parlat, com submergir-se amb històries noves (amb transfons comuns), que al final acabem submergits en el seu món oníric, i sobretot es fa palés en aquest recull de relats, en l'òrbita i en la ment dels homes perdedors, aquells a qui els queda poc per perdre la batalla.

Hombres sin mujeres és Murakami pur, però malgrat això, té quelcom de diferent. De tots els llibres que he pogut llegir d'ell és el que més desesperança destil·la, i ja no sabria si gosar a dir que ratlla la misogínia. El retrat dels homes en general, almenys els protagonistes, no es queda enrere: melancòlics, pusil·lànimes, derrotats.

No obstant això, les xicotetes joies que són aquestos contes amaguen frases precioses i pensaments profunds. Frases made in Murakami. Per als més adeptes, ens deixa situacions i descripcions que ens sonen d'altres novel·les. Per als nouvinguts, s'obri una porta per a continuar endinsant-se en el seu univers. La lectura, massa àgil per al meu gust, contribueix a que ens quedem amb la sensació de que els set relats ens han sabut a poc. Ara, si em pregunteu quin m'ha agradat més, jo no sabria amb quin quedar-me de tots... Si amb el boig que li demana a l'amic que isca amb la seua novia, el cirurgià ordrenat que perd l'oremus per una dona, l'homenatge a la metamorfosi de Kafka, l'assetjacases, la silenciosa conductora...

Música anglosaxona (dos temes dels Beatles donen nom a dos històries), profunditats, menjar, trucades telefòniques enigmàtiques a altes hores de la nit, personatges estrafalaris, habitacions d'hotel, gats, fils invisibles que uneixen a les persones, dones amb caràcter, trios amorosos... Sí, sempre és el mateix però... Com pot ser que amb cada combinació d'elements ens isca una figura diferent i ens agrade tant?

Banana Yoshimoto – Sueño profundo

En un post de fa quasi un any vos contava la meua experiència llegint, per primera vegada, aquesta autora nipona. Va ser molt especial, pel propi moment personal, així com per la màgica visió de la vida i la mort que descrivia a Kitchen i Moonlight shadow. 

Sueño profundo segueix el mateix camí. Reprenent aquell misteriós personatge de la germana de la protagonista murakamiana d’After dark, i amb tres contes independents entre si, Yoshimoto explora les vies del son i de la mort, a l’igual que els universos paral·lels, amb eixe to oníric similar a l’univers de Lynch, i ens apropa a l’esquinçament que suposa la pèrdua d’un ésser estimat. Els vincles romanen entre els que es queden. És com quan aquells que han perdut un membre del cos diuen que de vegades senten que el poden moure. 

Sueño profundo podria ser una continuació perfecta de Kitchen. O fins i tot, una primera part. Els temes són similars: la melanconia envaeix les tres dones protagonistes, afectades de diversa manera per la mort, les quals viuen en un impàs letàrgic, com a l’espera, fins que en algun moment, quelcom canvia dintre d’elles i les fa despertar. 

Lectura més que agradable, recomanable per a una vesprada freda i oscura d’hivern, un poc trista, però que sempre aconseguirà remuntar per un bri d’esperança, com els llibres de Banana Yoshimoto.

Haruki Murakami – Underground

Ens trobem, sense cap dubte, davant d’un dels llibres més insòlits que he llegit de Haruki Murakami. Aquesta vegada no és una novel·la: sé que no és la primera vegada que l’autor se n’ix del gènere on és una referència (mundial), perquè el que ací arriba d’ell és ben poc. Donem gràcies que per la moda del running, tinguem a les llibreries De què parlo quan parlo de córrer (pendent). Encara falten molts d’altres que de segur són ben interessants, com els llibres de viatges (amb dibuixos d’ell inclosos) on ens relata les seues peripècies arreu del món en forma de diaris. Sabem que és un autor prou prolífic, així que ens queda l’esperança de que es vaja fent més conegut i reclamat i que les seues obres es vagen traduint paulatinament. Tant de bo sabérem japonés, per a anar avançant!

Malgrat que Underground no és una novel·la murakamiana, sí que en té un rerefons. Històries oníriques, baix fons, esperits amb males intencions, però també, poques (és veritat) mostres d’amor i solidaritat. Però per damunt de tot, la pregunta: què està fallant a la nostra societat per a que una secta decidisca exterminar a la població? Crec que en aquest sentit aquest llibre va ser publicat massa prompte (uns dos anys després de l’atemptat que relata), de manera que les possibles respostes (bogeria, deliris de grandesa del seu líder, rentat de cervell) podien semblar massa esperables. Poc després es va saber que Asahara (el gurú) va maquinar aquesta tragèdia com a mètode de distracció per a la policia, perquè algú li havia assegurat que les seues infrastructures anaven a ser objecte d’una redada. Tan simple com això. Així i tot, és cert que al final ens queda la qüestió de per què la gent busca respostes en eixes comunitats i aquell mode de vida. Pense que els occidentals hem de tindre els ulls ben oberts a aquestos fenòmens perquè el que passa a Japó, acaba passant ací 15 o 20 anys després. 

Si per a alguna cosa més serveixen els testimonis d’aquest terrible atemptat és per conéixer amb major profunditat el que hi ha als caps dels habitants del país del Sol Naixent. Impressiona perquè al mateix temps revisem el que nosaltres pensem d’ells: pacients, tranquils, pacífics, organitzats, freds. El que sorprén d’aquest mosaic de veus és la realitat complexa que dibuixen. No estem dient que no siguen així, només que és simplement un ventall de tòpics, no sabem si promocionats des de dins o el que a Occident li agrada pensar d’aquelles latituds. Ací entraríem en debats llargs i en la història del pensament i les mentalitats del s.XIX. Deixem-ho al marge. El que està clar és que si ho són, no ho són tant, però és que a més a més, són altres coses. El que més m’ha impactat (sí, malgrat haver estudiat fa molt de temps la seua història i intentar llegir el més possible autors de diferents procedències, sobretot xinesos i japonesos o filo-japonesos, no puc evitar ser hereva d’eixa mentalitat del s.XIX que he dit abans), dic, el que més m’ha impactat és la gran afició a beure (sake sobretot), sols o en companyia, però també com els agrada eixir amb els companys de feina. I aquest és un altre factor, no sorpresa, però sí que m’ha colpit: es tracta de l’esclavitud que tenen amb la feina. Moltes de les víctimes entrevistades, el primer que pensaven després de trobar-se malament (pèrdua de visió i de capacitat de respirar i moure’s) era en anar a treballar. Més que amb les seues respectives famílies. Molts, de fet, s’encaminaren a peu o agafant altres mitjans a les seues oficines. A més a més, estan les hores extres, els caps de setmana o el treball a casa, sense comptar l’hora i mitja o dues hores que molts necessiten per a arribar a l’empresa, amb trens atestats de gent, i amb la consegüent falta de son crònica; o el fet de que hagen d’estar allí com a mínim 45 minuts abans de l’hora d’inici de la jornada, perquè si no estan mal vistos entre els caps i els companys. Sé que està mal entrar a valorar, però m’alegre que nosaltres no siguem així. Tenim moltes mancances, però en aquest cas jo veig la nostra manera d’agafar-nos la feina com una virtut (amb escepcions, clar); a pesar d’això, com ja he dit abans, estiguem ben atents perquè ahí és cap on volen que ens encaminem actualment.

No voldria acabar el post amb una comparació necessària. Bé, comparació no és la paraula correcta: més bé referència. Referència a l’obra de Laura Ballester, Lluitant contra l’oblit, a la qual per cert li han posat una coberta prou semblant a l’edició anglesa d’Underground… Ambdós són testimonis brutals de dues tragèdies ocorregudes sota terra, les dues, segons les versions oficials “inevitables”. Les dues posaren de manifest el pitjor i el millor de l’essència humana, del poder de la premsa i dels poders fàctics. De com, si es rasca només un poc, les versions oficials queden en entredit i el paper dels responsables últims és més que qüestionable. Bé, ja vegem com al Japó no només ens uneix el gust per l’arròs, la pirotècnia, les taronges i els caquis…

PD: Si he de fer una crítica a l’edició, és que haguera estat bé que amb algun tipus de nota al peu s’haguera indicat la situació actual, a data de 2013, de molts dels protagonistes, incloent els que estan jutjats o sentenciats. Hi ha algunes, però resulten insuficients: sé qué el llibre originalment va ser publicat el 1997, han passat molts anys i de segur que moltes coses han canviat, així que no poden pretendre publicar el mateix que en origen perquè tenim la sensació de que ens han deixat a meitat. I una altra crítica, menor si voleu, és la qualitat de l’edició: has d’anar molt en compte amb el simple fet de passar una pàgina, ja que si toques la tinta de la caixa d’impressió, s’emborrona. Estar llegint amb eixa pressió de no estropejar les 557 pàgines (que costen més de 20€) em sembla inadmissible.

Haruki Murakami – Crónica del pájaro que da cuerda al mundo

Sabeu què és un tangram? És un joc de lògica al qual li tinc certa estima. Mon pare en tenia un, i de menuts, quan volia passar una estoneta amb el meu germà i amb mi i deixar-nos desconcertats durant un moment, el treia i feia figures en un tres-i-no-res, només emprant aquelles set peces del puzzle xinés per antonomàsia.

Murakami fa exactament el mateix. Ell disposa d’una sèrie de punxegudes peces fixes, les mou, et desconcerta, però el resultat final no pot ser més impactant. Fins al punt de pensar: “Impossible”, però sí, ho tens ahí, ho veus i saps que és real. El mateix autor diu que aquesta és l’obra de la que està més satisfet, ja que considera que és la que millor acabada està. No m’extranya: no només per les seues abundants pàgines (crec que menys 1Q84, cap d’altra ha sigut tan voluminosa), sinó per la densitat del conjunt final.

Que jo recorde, crec que de les que almenys jo he tingut el plaer de llegir, en ninguna hi ha un pes tan important dels esdeveniments històrics (uns anys abans i després de la Segona Guerra Mundial) i en cap, Murakami, o els seus personatges, han viatjat a altres països propers on de manera concreta s’haja relatat el que el protagonista ha anat a fer allí (ací, ens hem traslladat a Mongòlia, Xina, Corea, i també al Mediterrani, a les illes de Malta i Creta). Bé, sí, a Los años de peregrinación del chico sin color, Tsukuru es queda un temps a Finlàndia, i para de contar.

A banda, l’abundant simbolisme que acompanya la recerca intrapersonal de Tooru: l’aigua i les seues corrents, els pous, el cant de l’ocell que no és vist mai per ningú, els bat de beisbol, la taca blava de la galta, sense oblidar el fet que ho desencadena tot: la desaparició del seu animal de companyia, el gat Noboru Wataya.

Indubtablement, altre fet que contribueix a que l’ambient de la novel·la vaja esdevenint més i més dens és la quantitat d’històries paral·leles a les del matrimoni, tant familiars (el cunyat Noboru Wataya, els problemes amb els pares de Kumiko), com les de veïns (May Kashara), amics (Ooshi Honda) i extranys nouvinguts: Malta i Creta Kanoo, Tokutaroo Mamiya, Nutmeg, Cinnamon o Ushikawa. I com no, altra marca de la casa, no saber on es trobava en molts paratges el límit entre la realitat i el somni, o fins i tot una segona dimensió.

Tot plegat, llegir Crónica del pájaro que da cuerda al mundo requereix una ment oberta i molt desperta, i això sí, haver llegir abans alguna cosa de l’autor, perquè copsar mínimament el seu significat no és tasca fàcil. Fins i tot a mi m’ha costat mantindre el ritme, i no sé si dir la cordura, en determinats moments.

En resum, sempre que llegim Murakami anem a trobar-nos amb: sexe, mort, violència extrema, personatge principal buit, secundaris intrigants, música, bogeria, son i somni. Altres peces que complementen el mosaic: els pianos i els intèrprets amb sis dits, els hotels, els telèfons, els gats, els trens i les piscines. I malgrat saber-ho d’abans d’obrir el llibre, estem expectants, amb els ulls ben oberts, per a veure com les combina el mestre Murakami i quin dibuix ens plasma. No sabem com ho ha fet, potser no entenem del tot el resultat final ni què està representant, però així i tot, ens agrada i ens sorprén, una vegada més.

Ja porte un full sense haver contat res de la novel·la. No sé si és un mèrit o no, però és que sabeu que tampoc solc fer ressenyes a l’ús. En aquest tipus de literatura, pense que el més important és centrar-se en les sensacions, a l’igual que en la història, i això és pel que he optat; resums en trobareu milers a la xarxa. El mateix per a la descripció dels personatges. Del que no estic tan segura és si en algun bloc vos faran un llistat de la música que sona, de la que parlen, que recorden els personatges dels l’univers de Murakami. No estaran totes les que són... però són totes les que estan. Amb elles vos deixe fins la següent lectura!

La gazza ladra - Abbado

Sands of Malta – Herb Alpert

Tara – Percy Faith Orchestra

Andy Williams – Hawaiian Wedding Song

Sergio Mendes

Ben Kaempfert

101 Strings

Canadian Sunset – Hugo Winterhalter

Billy Jean – Michael Jackson

Johnny Angel – Shelley Fabares

Sonata per a violí sol – Bach

Ebb Tide – Robert Maxwell

Eight Days a Week – Beatles

Serenata per a corda – Tchaikovsky

The prophet bird – Schumann

Do you know the way to San José – Burt Bacharach

Dream – Frank Sinatra

Little girl blue – Frank Sinatra

Quartet de Haydn

Bruce Springsteen

Solo de piano – Keith Jarrett

La flauta Màgica – Mozart

Béla Bartók

Francis Poulenc

Rossini (música sacra)

Vivaldi (concerts per a instruments de vent)

Ofrena Musical – Bach

Barry Manilow

Air Supply

(Un estudi) Liszt

Sonates – Mozart

Sonates – Haydn

Concerto Grosso – Händel

Banana Yoshimoto – Kitchen

Després de Sal de vainilla, pensava llegir alguna cosa minimalista i breu, si era sobre cuina millor, i fresca a poder ser. Kitchen, de la japonesa Banana Yoshimoto, semblava que ho tenia tot per a que fóra el que en aquells moments anava buscant. No obstant, he de dir que la novel·la m’ha enganyat, i molt. A penes havia fet cas als resums que circulen per la xarxa, i menys encara, després de les terribles experiències amb altres llibres, als posts i comentaris d’altres usuaris (i tu, si em lleiges pensaràs per què diantre m’has de fer cas a mi, que estic opinant sobre ell).

Tornant a per què m’he sentit enganyada, sempre que comences a llegir, de manera conscient o inconscient, et crees unes expectatives, que no ho neguem, venen marcades també per les teues circumstàncies (ambientals, laborals, personals). Jo pensava que anava a llegir un altre llibre en el que la cuina era el tema central, però açò és veritat fins a cert punt. Si bé sí que podem dir que cuina hi ha (i de la japonesa, amb el que m’agrada) també podem afirmar sense cap mena de dubte que el llibre no va especialment sobre això. Avís per a navegants. D’aquesta manera, per ser quelcom que no esperava, la temàtica m’ha pillat del tot desprevinguda i m’ha arribat fins al moll de l’os. En definitiva, el tema principal no és altre que el de la mort d’una persona propera i estimada.

A través dels dos contes que conformen el volum (Kitchen i Moonlight shadow) dues protagonistes femenines, amb el comú d’haver perdut recentment a algú molt important a la seua vida, reflexionen entorn el que suposa estar viu, en com és el dia a dia després de que una part de tu se n’haja anat, i quins són els mecanismes naturals que ens serveixen per evadir-nos i afrontar el dolor. Per a Mikage, la solució està en fer-se cuinera professional; Satsuki, en canvi, només vol que fer jogging a la matinada. Les dues tenen en comú que estreten la relació amb les figures que més els recorden a la seua àvia i una amiga en el primer cas, i a la seua parella, en el segon. Les dues viuen amb amargor eixe trauma, deixant frases per cert molt negatives sobre l’existència humana, impregnant les seues hores amb una eterna malenconia, diria jo que arriba a ser asfixiant. En aquest sentit, crec que aquest és l’únic defecte, i és que el pesimisme acaba carregant una mica, sent manifest sobretot en el primer dels contes. De tota manera, i ja quasi al final d’ambdós relats, sembla imperar un gir en el punt de vista de les protagonistes, i el discurs es fa més alegre, així que no tot està perdut.

Com a bona fan de Murakami (les comparacions són odioses però inevitables), però també com a lectora que recentment ha perdut a un èsser molt estimat, he d’admetre que la història que m’ha guanyat el cor i s’ha clavat sota la meua pell ha estat la segona, Moonlight shadow. El ritme en aquestes pàgines és ben diferent que el que dóna nom al volum: és més curt i directe, amb un toc de surrealisme que li dóna un aire eteri i màgic, que acarona els sentiments de pèrdua encara tendres, amb unes línies finals de lluny més esperançadores i belles que Kitchen, que es queda amb un desenllaç esperable i un poc més simple.

Moonlight Shadow s’ha convertit en una més que agradable sorpresa, amb la justa dosi d’introspecció, capaç d’emocionar i deixar-te contenta i amarga al mateix temps. I pensar que tot va començar quan l’autora va sentir aquesta cançó... 

Haruki Murakami – Los años de peregrinación del chico sin color

Si m’hagueren donat aquest llibre sense títol i sense autor, per tal que el llegira i identificara l’escriptor, sense dubtar haguera dit: “Murakami”. Aquest cognom s’està convertint per a mi en un sinònim de vareta màgica, en un gurú de la literatura contemporània universal. Murakami és per a l’escriptura el que és David Lynch per al cine i la televisió, i si en algun lloc ho deixa més clar que mai, és a Los años de peregrinación del chico sin color.

Sense adonar-nos-en, i des de la primera pàgina, ens veiem abocats a la major síntesi de l’univers murakamià: la música, els personatges solitaris i trencats, el sexe i el son. Això és Murakami, per ara no podem demanar-li més, però és que tampoc volem. És la marca de la casa, i ens agrada, molt.

Un llibre de Murakami deuria d’anar acompanyat d’un CD amb la seua banda sonora. La música és essencial per comprendre si no al 100%, alguna cosa aproximada, de què va realment el que estàs llegint. La música que acompanya les reflexions i passejos de Tsukuru no podria ser millor que la de Le mal du pays, de Liszt. Com diu a un dels passatges, sembla una obra senzilla, però no ho és. Només un bon intèrpret, com possiblement la seua amiga Shiro, seria capaç d’atorgar-li ànima a aquesta composició. Si fóra tocada aporrejant les tecles blanques i negres del piano, la peça es quedaria en una mena de melodia insulsa, buida, una execució amb certa tècnica i prou. Açò és Los años de peregrinación del chico sin color, i només es pot entendre escoltant Liszt mentre es rellisquen els dits per les seues pàgines. Digueu-li sinestèsia.

Els colors (ai, com m’encanten aquestes coses) tenen un protagonisme quasi absolut. Per a començar, el nom de quatre dels protagonistes tenen referències a tonalitats cromàtiques (blanc, negre, roig, blau), més un secundari que parla d’un riu llunyà (gris i verd, respectivament). Els únics personatges amb certa connotació a la història, Tsukuru i Sara, no tenen res a veure amb aquest món. Tsukuru significa construir en japonés, i Sara és l’únic nom més occidental. Crida l’atenció aquest detall, perquè és la dona per la que Tsukuru intenta redimir-se.

He llegit poc de Murakami, tenint en compte que està en actiu des de l’any 1979 i que és relativament prolífic. Així i tot, he pogut detectar un poc de cada novel·la que ja coneixia d’ell en aquesta. Però possiblement, la que més se li parega és la de Norwegian Wood (Tokio Blues per a molts): de fet, podria tractar-se d’alguna versió millorada d’aquesta, com una segona part amb personatges i moments diferents. Malgrat les moltíssimes similituds (un “trio” amorós inversemblant, personatge principal que sembla anar nadant segons vaja la corrent, sexe, mort-suïcidi, tragèdia grega, per dir-ne només unes poques) la diferència bàsica i principal, i fa que se li done al llibre un altre to, és que aquest personatge principal, solitari i buit, és aterradorament conscient de la càrrega que arrossega i impulsat per un sentiment superior (l’amor) vol tirar endavant i superar el seu passat, solucionant finalment un enigma que el va marcar per sempre. Al final no saps mai si el que t’ocorre a la vida és per a un bé major... Potser siga el cas de Tsukuru.

Si la música és una metareferència en si mateixa, i en el cas de Murakami, d’una manera totalment explícita i mostrada sense vergonya, hi ha altres idees i paisatges que si tenim un cert vagatge ens recorden a altres manifestacions artístiques actuals. Jo no és que en tiga massa, però no volia abstindre’m de mencionar les que he identificat. Segur que em quede curta, i més si tenim en compte el biaix que suposa la distància cultural i geogràfica que em separen del japonés, però així i tot em mulle. Per una banda, ha sigut inevitable enrecordar-me de la poesia que emanava de les pàgines turquesa de l’exquisida novel·la gràfica Le goût du chlore, de Bastien Vives, amb la història que viu el protagonista a aquella concorreguda piscina francesa i els pensaments que se li emboliquen al cap. M’imaginava Tsukuru perseguint els peus de Haida d’aquella manera, veia aquells colors i el moviment de l’aigua.

Per altra banda, i el que per a mi ha sigut més evident, l’atmosfera lynchaniana pesava en els trams més oscurs de la trama: Shiro-Yuzu podria ser una versió innocent de la Laura Palmer que va viure fa 25 anys a Twin Peaks, posseïda per un Bob enigmàtic (Haida?), capaç això sí de les majors atrocitats mentre s’oculta als somnis i a l’oscuritat de les habitacions dels protagonistes.

No m’agraden els posts massa llargs, i aquest ja se n’està passant del límit. Només una última cosa: m’ha agradat molt la última de Murakami, però pense que en algun moment la narració ha perdut un poc de ritme, encara que no la màgia de la què parlàvem a l’inici. Crec que sobretot amb els llargs diàlegs, sobretot amb Sara i Eri. Així i tot, no deixa de ser Murakami, i per tant, a no ser que la pifiada siga molt gran, sempre és un plaer escoltar-lo i llegir-lo. Alguna suggerència sobre amb quin continuar? Mentre, em quede amb Liszt.

Haruki Murakami – After Dark

Podria passar-me més hores de les que ja porte llegint opinions sobre After Dark. M’encanta recopilar dades i impressions de gent que no conec ni que coneixeré mai, i veure com som de diferents o quantes ànimes hi ha com jo, que han pensat el mateix en el precís moment, o han sentit el mateix torrent de sensacions que han travessat el meu cervell i el meu cos. Ho faig sempre, però hui li he dedicat més atenció, perquè After Dark és una novel·la màgica i especial. Llevat d’alguns casos, crec que som multitud els qui opinem que aquesta és una xicoteta joia.

No sé què t’atrapa primer, si el disseny de coberta, si el títol, o ja les meravelloses frases i situacions que es donen al llarg del seu argument. En principi, res fora de lloc, ni una trama excessivament enrevessada. Tres personatges principals, amb una munió de satèl·lits no menys importants, tres escenaris bàsics, sense menysprear-ne la resta, i poc més. Però aleshores què passa? Doncs el temps. Ni més ni menys. El gran senyor que té el poder de posar les coses on corresponen. Però si a aquest li sumem l’efecte reparador de la nit, la mescla pot ser surrealista. Perquè de surrealisme hi ha molt, a aquestes escasses pàgines.

Ja vaig massa accelerada: anem a començar pel títol. Com ja déiem per a Tokio Blues (jo continue preferint Norwegian Wood), l’elecció del de l’original venia per una cançó dels Beatles. Amb After Dark, es recull part del nom d’una fantàstica melodia de jazz de Curtis Fuller, que jo no coneixia, anomenada Five Spot After Dark. Si comptem amb un mínim bagatge amb aquest autor, aquest recurs no ens sorprén en absolut, perquè tal i com s’encarrega ell de recordar-nos-ho a les dues publicacions, és un gran expert en música i cine occidental. Però la seua occidentalització no es queda ací, ja que hi ha un matís que a mi no se m’ha passat desapercebut, i és que si hem llegit el llibre de Marvin Harris, Bueno para comer, descobrim la fòbia del món oriental a la llet i als derivats en general. A algú no li ha cridat l’atenció el recurs als lactis que ha utilitzat Murakami en aquesta novel·la?

A mesura que ens anem endinsant en el moll de l’os, comprovem de primera mà que les històries irreals, difoses, borroses, que ens recorden a un somni, van guanyant terreny. Sobretot les que afecten l’Eri, la Bella Dorment de Tòkio, atrapada en un descans aparentment tranquil, però que realment viu un malson que ens atabala i ens deixa sense alè. Però ella no és l’única. Després està la seua germana, Mari, que viu una de les nits més atípiques de la seua vida. I no perquè un conegut llunyà, Takahashi, li dóna les claus per investigar una part del seu subconscient, enterrat i silenciat de fa temps. Potser les culpables siguen les treballadores del love hotel on acudeix per ajudar una prostituta xinesa feta xixines per un client que sembla del més normal, però que en el fons és un pare de família sense escrúpols.

Llegir After Dark és com mirar La nit estrelada de Van Gogh. O rememorar el món oníric fet imatge a la novel·la gràfica de The Sandman, de Neil Gaiman. En totes elles se’ns queda la sensació de que les millors idees ens vénen al cap per la nit: la ment humana està més creativa, més receptiva als esdeveniments rars i més desperta per a les situacions més inversemblants. Jo mateixa confesse que les notes que vaig esbossar per escriure aquest post les vaig prendre anit mateix. Perquè sembla que la nit siga un temps de frontera, un lloc entre ací i allí, entre la consciència i l’inconsciència. Amb açò juga constantment Murakami, amb eixos tons grisos, amb eixes mitges realitats.

És un llibre que m’ha deixat amb molt bon sabor de boca. Esperava uns personatges perduts en un atzucac personal ilocalitzable. De fet, sí que tenen una situació vital difícil; malgrat això, saben trobar l'eixida a la seua desesper, i per això el final té un toc d’esperança, d’optimisme, de que a pesar de que vegem la nit molt negra, sempre hi ha una llum, de neó o no, que ens dóna l’espurna que pot encendre les ganes per solucionar els nostres assumptes més turbis.

Haruki Murakami – Tokio blues

Ja feia temps que anava al darrere d’aquest títol, sobretot per les males opinions que vaig sentir després de llegir Kafka a la platja. Tenia ganes de poder parlar per mi mateixa, i que ningú entelara la bona estona que vaig passar llegint Kafka, així que quan he pogut, li he pegat un bon mos. I ja puc dir que menys mal, perquè m’ha agradat prou; de fet, després d’haver-lo llegit, no entenc a sant de què aquelles crítiques.

En primer lloc, i abans d’entrar en matèria, tenim al davant altre cas de canvi de títol per interés editorial. L’original és, com sol passar, més coherent: Norwegian wood. Aquesta fusta és la que s’utilitzava per a construir algunes cases de poca qualitat del centre de Londres. La cançó relata una vetlada d’un xic i una xica a la casa d’aquesta última; si llegim la lletra, podem pensar que Murakami, amb el seu complet coneixement de la cultura occidental, es va inspirar en ella per escriure la seua novel·la. Vos convidem a que l’escolteu. El que no tinc clar és per què utilitzar el terme blues per al títol rebatejat, ja que el que llegim res té a veure amb aquest estil musical, pel que una vegada més es confundeix al lector i se’l manipula. I per supost, se li atorga al títol un toc exòtic a l’incloure la ciutat de Tòquio, per a que ens cridara més l’atenció. Com sempre, el resultat és un desastre.

Deixant per fi a banda aquestos despropòsits editorials, Norwegian wood és una història de trios solitaris, si se’m permet l’expressió, amb el denominador comú del protagonista, Watanabe, un jove estudiant universitari, especialitzat en teatre, que viu els convulsos finals dels anys 60 a Tokio. La novel·la ens conta les diferents relacions que estableix amb persones del seu passat i del seu present, amb una constant que és la mort i la bogeria, amb alguns signes de vida, com experiències sexuals (prou abundants al llarg del llibre) i culturals, amb les nombroses referències a la cultura anglosaxona i europea, com la música, omnipresent (no només els Beatles) o la literatura, de la que destaca sense cap dubte el teatre grec clàssic, i les seues grans tragèdies. Murakami sap del que parla, perquè ell mateix va estudiar aquesta carrera a la Universitat. Les coincidències no acaben ací, ja que a l’igual que Watanabe, també va estar treballant a una tenda de discos per pagar-se les despeses. També se’ns menciona constantment La montaña mágica de Thomas Mann, llibre autobiogràfic (que encara no he llegit) i que diuen que el de Murakami té abundants paral·lelismes amb aquest.

El protagonista de Norwegian Wood – Tokio Blues és un personatge prou complex, del que realment sabem ben poc del seu passat, ni tansols menciona en cap moment els seus pares ni la seua vida anterior, només la seua forta amistat amb Kizuki i la seua xica, Naoko. Així, Watanabe és un personatge desarrelat, sense passat, amb un present confús i indiferent, i amb un futur incert, del que només sabem al principi de la novel·la que té 37 anys i que està a Hamburg. La galeria de personatges restants és prou variada, però amb un denominador comú: el sexe. El fet de que el practiquen o no marca el seu status mental i la seua personalitat. Si fem cas a aquesta premissa, Watanabe es mou entre dos aigües segons el moment el que es trobe i en companyia de qui estiga. En això, sembla una persona realment influenciable.

A pesar de que siga un llibre sense massa reflexions profundes, és agradable de llegir i trobar-se amb aquesta gamma de personalitats de vegades estrambòtiques, com la simpàtica i desllenguada Midori. Però no ens enganyem, perquè en definitiva, és una novel·la trista, quasi grisa, en un escenari ple de mort i de mentalitats en ocasions molt perturbades, que volen gaudir de la vida però que una força desconeguda els vol portar a l’abisme. Però si m’he de quedar en alguna conclusió, sense dubte és amb una frase que Naoko li diu a Watanabe en un moment puntual, mentre passegen per un bosc: al final, el que hem de fer després d’una tragèdia, és viure. I què millor si ho fem a ritme dels Beatles.

Com amb en Lluís Llach, acabem el post amb música.

I once had a girl, or should I say, she once had me...
She showed me her room, isn't it good, norwegian wood?

She asked me to stay and she told me to sit anywhere,
So I looked around and I noticed there wasn't a chair.

I sat on a rug, biding my time, drinking her wine
We talked until two and then she said, "It's time for bed"

She told me she worked in the morning and started to laugh.
I told her I didn't and crawled off to sleep in the bath

And when I awoke, I was alone, this bird had flown
So I lit a fire, isn't it good, norwegian wood.

Nota: També hi ha adaptació cinematogràfica. El director Tran Anh Hung va estrenar el 2010 una versió prou fidedigna de la novel·la. Magrat deixar-se alguns xicotets detalls que ens portarien a entendre millor les accions dels personatges, puc dir que reflexa molt bé el caràcter dels protagonistes i els paisatges. Per als lectors, val la pena veure-la.