Shirley Jackson – Siempre hemos vivido en un castillo

Acabem l’any amb una lectura d’aquestes pendents de fa no sé ni el temps. M’abellia canviar de registre, encara que no estic segura d’haver-ho aconseguit del tot. La raó és que no sé si és perquè tenia Cims Borrascosos massa fresca, però en moltes coses m’ha recordat, i molt, a aquesta novel·la decimonònica d’una de les germanes Brontë.

No obstant això, la novel·la m’ha agradat molt, fins al punt de superar les meues expectatives. Com ja he dit al principi, tenia aquest volum pendent de feia molt de temps, i havia llegit alguna cosa, molt poca, sobre el seu argument, però sobretot, sobre el seu ambient. Una vegada dit açò, puc afirmar que res del que llegiu al respecte arribarà a fer-vos una idea del que suposa endinsar-se en el món de Merricat i Connie.

És quelcom infantil, però també oníric i terrible. És llunar, salvatge, ombrívol, humit i inexpugnable. És monstruós i innocent, tendrament sàdic. No sé com explicar-ho millor, i potser vos estaré liant més, però crec que és exactament així. Primer, intentes esbrinar què els ha passat a tres dels membres de la família Blackwood, i empatitzes amb la menuda de les germanes (la protagonista absoluta, Merricat), però al poc te n’adones de quin ha sigut el teu error. I t’agrada, i no pots parar d’escarbar entre les fulles del seu cau fins a fer-te un lloc còmode i acaronar el pelatge de Jonas, mentre observes amb una mirada obscena, partícep i incrèdula el poder i la creativitat de Merricat, la seua candidesa, el seu raonament. La resta, el que semblava més important, passa a segon plànol, per voler descobrir més i més: tindrà algun secret més soterrat a prop d’alguna pedra? Alguna pertinença penjada en un arbre del seu bosc?

És una novel·la sense dubte de terror psicològic, molt ben escrita, amb la informació dosificada sàviament. És atemporal. Ha valgut molt la pena acabar el meu any lector clavant-li mos per fi a Shirley Jackson, fins al punt que repetiré de ben segur. Un gran descobriment, una macabra bellesa la de la casa de les Blackwood i les seues inquilines. Un plaer que m’hagen convidat a visitar-les en aquest 2018 que ara acaba. Esperem que aquesta siga la senyal d’un inici de lectures del seu nivell per a 2019!

Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor

Un tiempo extraño provoca un comportamiento extraño. Como un mechero Bunsen aplicado a un crisol provoca un intercambio de electrones, la división de algunos compuestos y la fusión de otros, así una ola de calor actúa sobre las personas. Las desnuda, les hace bajar la guardia. Y los comportamientos se tornan no tanto inusuales como espontáneos, desinhibidos. Las personalidades, más que cambiar, afloran desde lo más hondo a la superficie (Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor).

Si aquesta no és la primera vegada que topeteu amb alguna entrada del meu blog, sabreu que molt rara vegada copie les frases que més m’han suggerit. Deixe que siga el lector el que les descobrisca, les localitze i senta el que haja de sentir, que no té per què ser el mateix que he sentit jo. Però en aquest cas, em faig una excepció a mi mateixa. Quan a meitat del llibre llegim aquestes línies, ja portem una singladura metafòrica per la família Riordan per saber fins a quin punt és cert a la novel·la. Potser també a les nostres vides, però això ja és un altre tema. Aquest sentiment d’aflorar a nosaltres mateixos per la calor ho havia pensat alguna vegada, i l’únic fenomen més que se m’ocorre amb efectes similars és la nit.

Però l’autora tria una espantosa canícula que arrasa Londres i els seus habitants durant els dies centrals del mes de juliol de 1976. Degué de ser memorable per a una ciutat més bé habituada a la pluja i a la boira. Dels fets d’aquells dies es recordaran banys a les fonts, incendis, collites tirades a perdre, legislacions específiques per a no malbaratar aigua corrent… però, si li preguntàrem a la família Riordan (si existira) què recorden d’aquells dies, dirien que va ser l’estiu que son pare va desaparéixer evaporat a l’asfalt i que va ser en eixe punt quan les seues vides van canviar per a sempre.

La novel·la és meravellosa de principi a fi, m’ha entusiasmat i m’ha tingut enganxada a més no poder des de la primera fins a l’última fulla. Amb la no tan simple excusa de saber on està son pare i per què aparentment se n’ha anat de casa de manera voluntària, ens endinsem en les profunditats d’aquesta particular família d’orige irlandés, catòlics residint a Londres, cadascú d’ells infeliç a la seua manera, però amb els ingredients per a poder donar més llum, o millor, aire fresc, a la seua trista existència. Cada membre té els seus secrets, les seues frases que vol dir però que no li ixen de la gola, una paraula de calor (uf, altra vegada!) al que està segut al seu costat però que simplement no pot pronunciar. Com deia Joyce Carol Oates a Carthage, potser l’única idea amb la què em vaig quedar de la seua novel·la, és que una família és com una successió de plaques tecnòniques en relatiu equilibri entre els seus integrants, i la desaparició o canvi en algun d’ells provoca un terratrèmol en la resta. Així, però de manera interior, viuen l’absència del silenciós Robert-Ronan, que sempre haurà estat ahí per a tots menys per a ell mateix.

L’ambientació dels detalls que fa Maggie O’Farrell sobre els personatges és acurada i rellevant, perquè ens indica la personalitat i el caràcter de cadascun d’ells: des de la roba, als cabells, la manera de parlar… passant sobretot per la casa on viuen, tot es fa ressò del caos i dels silencis que els assetgen. El rerefons històric, la violència de l’IRA, la misèria irlandesa a l’opulenta i orgullosa Anglaterra no molesten, més bé el contrari, donen cos. I d’aquesta manera, Gretta i Robert, però sobretot Mónica, Michael Francis i Aoife et van donant punyalades al cor mentre els mires amb fascinació i ells et retornen la mirada desafiants, preguntant què hagueres fet tu, què fas tu amb els teus dia a dia.

I com a solució, no se t’ocorre altra cosa millor que posar de fons Ode to my family, de The Cranberries.

Quin bon sabor de boca per a anar tancant l’any pel que a literatura respecta. Fins la propera lectura!

Anjali Banerjee – La librería de las nuevas oportunidades

No em semblava millor títol que aquest per a començar l’any lector, i de pas, convertir-se en el primer post de 2018. Inaugurar 365 dies suposa, d’alguna manera, que pensem que tenim una segona oportunitat per a fer certes coses, i deixar de fer-ne d’altres, en pro d’una major felicitat. 

A això és on, sense saber-ho, s’encamina Jasmine el dia que agafa el ferry cap a Shelter Island des de Seattle, amb l’equipatge fet per a passar un mes cobrint la baixa de sa tia Ruma, que treballa al cap d’una particular llibreria. Jasmine arriba des de Los Angeles amb el cor trencat a causa d’un matrimoni fallit, i els maldecaps de la venda de la seua casa en comú i un lloc de treball a una empresa prestigiosa penjant d’un fil. A les poques hores d’arribar-hi, nota que els seus sentits comencen a fallar-li, i que comença a tindre visions, sempre relacionades amb el món de la literatura clàssica (anglosaxona sempre... ¿Què anem a fer? Com a Charing Cross Road d'Helene Hanff). A poc a poc, i a través dels llibres, tant per a grans com per a menuts, i sobretot gràcies a les persones que coneix a la llibreria, es veu portada a recordar qui és ella i el seu sisé sentit per a ajudar els clients a canviar la seua vida. 

No deixa de ser una novel·la senzilla, amb una coberta bonica i un estil linial. Tot sense massa complicacions, una chick-lit romàntica a l’ús, encara que el més original, per qualificar-ho d’alguna manera, ha estat l’ús de la primera persona del present d’indicatiu per a la narradora, qüestió que reconec que no estic massa habituada. L’argument, linial com ja he dit, mescla la realitat, la fantasia i les felices casualitats, on tots els personatges són formosos, simpàtics i agradables. En aquest sentit, el recurs a la màgia i a l’encanteri m’ha recordat moltíssim a la pel·lícula (molt roín, ho sé) La joven de las especias. Estic segura que l’autora alguna cosa ha agafat d’ací per a escriure la seua novel·la. A més, m’ha resultat cridaner com Jasmine es relaciona amb els habitants de l’illa i un seu treballador de la llibreria, Tony, ja que passa de l’antipatia o la desconfiança a l’amistat i la confidència plena, sense transicions. El punt fort entre els personatges es troba en l'edifici de la libreria en si, amb un caràcter prou singular.

Si bé les comparacions són odioses, m’ha agradat un poc més que La librería de los finales felices perquè els llibres i les conseqüències de trobar el llibre adequat estan més presents, encara que així com passava amb el de Katarina Bivald, crec que incloure l’argument romàntic (amb escenes una vegada més de vergonya aliena) desfà una línia que podria haver sigut més exitosa. En aquest sentit, La librería sense dubte és la que més m’ha agradat per ara del gènere: se centra en els llibres i com l’inauguració d’un establiment d’aquestes característiques trenca l’equilibri local preexistent.

Una lectura per a encetar l’any que ha passat sense pena ni glòria, però que agafe amb entusiasme, igual que el seu títol, ja que mai saps què et pots trobar entre una prestatgeria. Bon 2018!

Agatha Christie – El enigmático señor Quin

M’ha resultat del tot desconcertant llegir aquesta “novel·la” d’una autora que, podem pensar, una vegada llegides dos o tres, llegides totes. Conéixer el senyor Quin m’havien dit que podia resultar una de les millors experiències amb l’autora britànica, i si bé per a mi encara no ha tocat el nivell de Diez negritos (sempre ho dic), almenys m’ha sorprés.

No es tracta d’una novel·la a l’ús de les de la Christie: el format de breus relats no ens és, en absolut, alié, ja que l’ha utilitzat en alguns reculls de Poirot. No obstant això, aquestos relats tenen una sèrie de fils en comú que van contant-nos una única història, el que fa que els casos no siguen independents entre si i que s’hagen de llegir de manera linial. En un principi sembla que els successos que presencia l’ancià i victorià Satterthwaite estiguen resoltos, sempre amb l’ajuda del senyor Quin, a través del mètode hipotètic-deductiu, amb converses platonianes, seguts al caliu d’una llar, entorn una taula. Jo mateixa vaig interpretar com una mena d’homenatge a Sherlock Holmes d’entreguerres, o ja si haguera sigut publicat uns anys més tardm a Guillem de Baskerville. Però a poc a poc les històries en les quals es va immiscint el senyor Satterthwaite conten la seua vida i com la coneixença amb el senyor Quin, del qui poc o res sabem, l’afecta fins a límits insospitats. Podríem pensar que el misteri de Quin es resol al final, amb l’últim relat, el més enigmàtic i complex de tots: no és del tot cert, ja que si bé es mostren prou bé les cartes d’aquest personatge, jo, com a lectora, em quede amb més interrogants i amb la sensació de no haver entés res. 

És una novel·la molt críptica i metaliterària si volem, on Quin se’ns desvela com l’Arlequí de la Commedia dell’Arte italiana-: el nom complet del qual, no casualment és Harley Quin-, i qui participa indirectament en una sèrie de dotze relats de caire amorós, amb parelles artistes i intel·lectuals, més alguna decrèpita aristòcrata, amb un toc bohemi. Amb el temps i de manera inesperada els dos homes van mantenint una especial relació, potser entesa amb un sentit dramàtic i teatral, amb una més que evident evolució del caràcter del senyor Satterthwaite, que passa d’espectador a actor.

La recreació dels ambients i el físic dels personatges cobra una especial relevància. En aquest sentit, és magnífic el relat de la Christie, ja que tot és important per a que els lectors (televidents? assistents a l’acte?) ens clavem en la història i ens oblidem si portem hores llegint. Al final, resulta que hem assistit a un espectacle sense saber-ho, i on hem presenciat un cercle perfecte que ha acabat per tancar-se als nostres ulls. I si em pregunteu per quina ha sigut la meua favorita, sense dubte la primera història de totes, un relat gòtic romàntic de manual i que podria haver escrit el mateix Bécquer a les seues Leyendas, o fins i tot, el relat de la cara a la finestra, encara que tots són magistrals. L’únic inconvenient que li pose és l’últim relat, que m’ha deixat un gust agre i dolç a la vegada, perquè haguera agraït una major claredat.

Si heu pensat que heu llegit tot d’aquesta arxiconeguda escriptora, doneu-li una oportunitat a Quin perquè valdrà la pena, i això que és dels seus relats menys coneguts. Si ho feu, passeu-se per ací i digueu-me què vos ha semblat. Fins la propera lectura!

Agatha Christie – La venganza de Nofret

Per tots és conegut el gust de la dama del misteri pel passat i l’arqueologia. Ja vam mencionar els principals misteris protagonistes de les seues novel·les i la seua visió de l’estada a les diverses campanyes arqueològiques on va participar ací. La venganza de Nofret estava entre les properes que tenia apuntades de l’autora, i com que m’abellia una novel·la curta per evadir-me del mal oratge de fora, allà que em vaig posar.

Comencem pel principi? El títol. L’original anglés no té res a veure amb Nofret: Death comes as the end, “la mort ve com el final”, traducció més o menys literal, que ens sona un poc mal però que té més sentit, com quasi sempre, que la versió que ens dóna l’editorial. A banda de ser més coherent amb el contingut, juga amb eixa visió de l’antic Egipte de l’altra vida al Més Enllà. Perquè la novel·la, tal i com apunta el disseny de la coberta de qualsevol edició que agafeu, trascorre en aquest moment, i en algun punt del sud a les riberes del riu Nil, a l’Alt Egipte.

Nofret, la jove concubina del ric Imhotep, arriba a la casa familiar, no sense generar un cúmul de reaccions al seu entorn. Aquest moment suposa un greu punt d’inflexió per a tots, des de l’àvia Esa fins els quatre fills d’Imhotep i els seus treballadors més propers. Sent Agatha Christie, no vos sorprendrà que ben aviat un dels personatges muiga, però no serà l’únic. La psicosi de qui serà el següent, i sobretot, quines són les raons que mouen a tal ment tan macabra, envaeixen la pau de Renisenb, la principal protagonista de la trama. 

La història és senzilla i linial, fàcil de llegir, i a priori atractiva per l’escenari escollit i perl matís psicològic que adquireix, menys positivista. No obstant això, hi ha trams on es fa massa lenta i repetitiva, amb diàlegs que no aporten massa al descobriment de l’assassí. Per això mateix, jo consideraria aquesta novel·la com una obra menor dintre de la quasi centena d’enigmes que l’autora de Torquay ens va deixar per a la posteritat. 

Aquesta és la raó per la qual no desistim i ens proposem llegir-ne una altra el més aviat possible. Alguna suggerència? Fins la propera lectura!

Carla Guelfenbein – Contigo en la distancia

Elaborar una tesi doctoral és una de les tasques més àrdues que un pot mampendre en la seua singladura vital. L’envergadura és de tal magnitud, que afecta com no l’activitat professional, però s’escola en el dia a dia personal del que fa la recerca i del seu entorn immediat. Al final, tant per a bé com per a mal, un no serà mai el mateix després de l’experiència. Ja ho pot ben dir Emilia, una de les protagonistes del post d’avui.

Efectivament, una de les trames de Contigo en la distancia és la recopilació de dades per a una tesi doctoral, la d’Emilia, que versarà sobre la figura de la magnètica escriptora xilena Vera Sigall. Aquesta autora pren major relleu perquè un dia el seu veí, Daniel, la troba en terra, inconscient, envoltada per un toll de sang, al peu de l’escala de sa casa. A partir d’ací, el vertader inici de la novel·la, Vera serà l’eix entorn el qual pivoten aquestos personatges principals, més altres secundaris (Julián, Horacio i Gracia), però també essencials per a comprendre què va passar aquell matí, a dalt de l’escala. 

L’excusa per al desenvolupament de la trama és intentar esbrinar aquest misteri, però prompte passa a un segon plànol a favor d’altres que van sorgint, relacionats amb les vides de tots ells, fins a acabar teixint una xarxa de relacions, d’amors i odis, de traïcions i venjances, que es repetiran com una maledicció al llarg de les tres generacions. Com si la vida fóra cíclica. 

Des de la meua experiència, he tingut una relació desigual amb aquest llibre, que ha fet que m’haja costat agafar-li el fil. La història en si m’ha semblat interessant (de fet, està basada en la biografia de l’escriptora Clarice Linspector), però per la manera en què està narrada, m’ha semblat tot massa “tremend”, exagerat fins a l’extrem. No comprenc eixa afecció desmesurada de Daniel per Vera, per exemple, o la relació tormentosa de Gracia, la dona d’aquest, amb l’escriptora, ja anciana en el moment en el qual ocorre tot; per no parlar dels traumes de Jerôme o Emilia. Les relacions entre els personatges s’han desenvolupat d’una manera tan estranya i melodramàtica, com el bolero del que rep el títol, que no he arribat a creure-me’ls, i amb això, de pas, la història, que ha arribat a carregar-me de sucre cap al final. Un desenllaç, per cert, un poc predictible i un tant forçat per al meu gust. 

No tot ha sigut negatiu. Una de les coses que més m’ha agradat és que la seua lectura està repleta de referències al món de la cultura general, des d’arquitectes a escultors o pintors, però el món de la literatura serà, com és natural, el predominant. 

De tot es pot treure profit, fins i tot d’un llibre que a priori no m’ha fet ni fu ni fa. Veurem què m’ocorre en la següent aventura lectora!

Agatha Christie – Asesinato en Mesopotamia

L’arqueologia és una ciència fascinant, i els arqueòlegs, encara més, i si no, que li ho pregunten a la gran dama de la novel·la negra. Un exemple d’açò el tenim al relat protagonista de hui, Asesinato en Mesopotamia.

Podem dir que la trama és a l’ús de les de la Christie: hi ha un assassinat que sembla de resolució impossible, i Hercules Poirot, a través del mètode hipotètic-deductiu, el desvela amb un final més que sorprenent, no sense abans pegar-li unes quantes voltes i marejar-nos als lectors, de pas. En el post protagonista d’avui, ens traslladem a una campanya d’excavacions arqueològiques a prop de la ciutat de Bagdad (conegueu algú que s’aventure en eixa ciutat a dia d’avui?), en un moment indeterminat dels anys 20 del segle passat. L’esposa del director de l’expedició és trobada morta a la seua cambra personal. L’infermera que tenia cura d’ella és la narradora del cas, el que la transforma en una veu totalment subjectiva, cosa que per altra banda és un recurs interessant. Poirot, com no podria ser d’altra manera, veu que pràcticament tots els membres de l’expedició podien tenir motius i possibilitats d’haver acabat amb la vida de la fascinant dona. Com a curiositat, aquestos fets són immediatament anteriors al moment en què el detectiu agafa l’Orient Express direcció Istambul.

Sense ser una Diez negritos, l’estil de a novel·la, com ja he dit més amunt, és a l’ús de les de l’autora: narració directa, sense floritures, de lectura ràpida i amena, amb un retrat dels personatges i de les seues circumstàncies que destaca per damunt de l’entorn on es troben. Un entorn que per cert degué de ser del tot conegut per Agatha Christie (vegeu ací el per què), i que per això detectem una minuciositat amb la qual l’autora es descriu l’ambient i les tasques pròpies d’una excavació. Un altre atractiu que li he trobat al llibre és que Poirot es dedica a excavar el passat de Mrs. Leidner per capes, pel que podria haver sigut un molt bon arqueòleg, tal i com li diu l’espòs d’aquesta. Ara, el que desaprove, però crec que ho atribuim al moment en què va ser concebida la novel·la, és el traspuant colonialisme i l’exagerat masclisme (que acaba amb una evident violència i normalitza la dependència emocional) que impera a les seues pàgines. Cal llegir alguns passatges amb la sang sota zero. Fins i tot Agatha Christie, ua dona atípica per al seu temps, va ser un reflex d'aquesta mentalitat ja hui superada.

Per a anar acabant, dues notes: la primera, l’interés que va suscitar el passat i l’arqueologia en Agatha Christie es materialitzà en diverses novel·les i una autobiografia (respectivament, aquesta mateixa més Asesinato en el Orient Express, Muerte en el Nilo, Intriga en Bagdad i La venganza de Nofret entre les primeres; Ven y dime cómo vives entre les últimes). La segona, que existeix una pel·lícula del 2001 basada en la novel·la, i que malgrat ser idèntica en gran part de la trama i personatges, omiteix alguns fils i en canvia d’altres de manera radical. Això no lleva, però, que puga ser perfecta per a posar-se-la un diumenge després de dinar. 

A tot això, jo ja tinc triades les tres següents que llegiré de l’autora, un encert sempre segur. Però per ara deixeu que canvie de terç per a la propera lectura. Fins aleshores!

Muriel Barbery – La vida dels elfs

Estic tremendament desconcertada. Fa res que he acabar de llegir l’últim que publica l’autora de La elegancia del erizo, o Una llepolia, i encara dubte de tot el que m’he trobat. No és cap secret que aquestos dos es troben entre els meus llibres favorits, i després de tant de temps, les expectatives amb el tercer eren més que elevades. De fet, abans de començar-lo, i després de passar les primeres pàgines, volia que m’agradara. No, que m’apassionara. Però després de tot, la sensació d’estranyesa, de que m’estava perdent alguna cosa, s’ha prolongat fins a fa uns minuts. En un primer moment pensava que el problema estava en el meu nivell en l’idioma original, però després d’haver curiosejat algunes ressenyes pel web, veig que no és tant una qüestió lingüística, sinó més bé de contingut.

Anem per parts: en primer lloc, no estic segura de ser capaç de fer un resum sobre l’argument de la novel·la. Per sintetitzar molt, podríem dir que el tema principal és l’eterna lluita entre el bé i el mal. No obstant, aquesta lluita mescla altres qüestions més complexes, com la relació de l’ésser humà amb la natura que l’envolta i la seua cada vegada major desvinculació; també l’horror de la guerra (no és casual que tot es desenvolupe en un moment entre la Primera i la Segona Guerra Mundial). No oblidem tampoc la funció de l’art, l’amistat, les relacions entre les comunitats rurals, o l’hipersensibilitat que tenen algunes persones per a determinats temes metafísics.

Però, tots aquestos grans fils es passen de puntetes, si es vol: l’objectiu últim no és parlar tant d’ells, com el de l’antagonisme (i de vegades, la complementarietat) entre els elements naturals com a manifestació a la natura del bel·licisme, entre allò que és bo i és roïn. Fins al punt que de vegades la novel·la em recordava excessivament a les pel·lícules de Hayao Miyazaki, sobretot La princesa Mononoke. No em passa desapercebut que l’autora fa molts anys que viu al Japó.

Així i tot, la història és bonica. Lírica. La història? Perdoneu: no la història en si, sinó com es conta, perquè com ja he dit, argument del tot no hi ha. És més, després de tot, pense que aquesta no és més que l’excusa per a la novel·la de veritat, que vindrà en una futura segona part. Un preludi. Així és com explique totes aquestes pàgines, les seues descripcions, els seus misteris, el seu ric i oníric vocabulari. 

Podria dir que és una novel·la inusual. A mi no m'ha acabat d'enganxar: l'he trobada un punt enrevesada i repetitiva, amb massa coses que s'han volut ocultar expressament al lector. Per això no és en absolut recomanable per a tots els gustos. Molt menys apta per a una lectura apresurada. Jo per ara vaig a deixar reposar Maria i Clara, les dues protagonistes principals, mentre es confirma la segona part. Vos sembla que de fons sone La fée, de Zaz?

Lluís Llach – Les dones de la Principal

Després de Memòria d’uns ulls pintats, no podia més que agafar amb ganes la segona novel·la de l’ara escriptor Lluís Llach. I és que la primera em va sorprendre i em va agradar per parts iguals. Així que la segona la vaig agafar amb una mescla d’entusiasme, curiositat i una certa expectativa sobre quina era la línia que anava a seguir Llach en aquest cas: continuaria explotant la Guerra Civil i la repressió posterior? 

La resposta és no, no i mil vegades no. L’autor s’ha reinventat a si mateix i ha encetat un meló que en un principi em va espantar: una saga familiar, centrada en les dones més relevants de cada moment històric, que començava a finals del segle XIX i que estava ubicada a una casa pairal i un poble, i amb certs elements fantàstics. Em recordava massa a arguments de novel·les qualificades del gènere del realisme màgic. Em donava por que Llach es clavara en un toll enfangat i que no se’n sabera eixir massa bé, o que copiara altres receptes que en altres casos han funcionat més bé malament (veure un exemple ací). He de dir, després de llegir la novel·la que ens ocupa, que malgrat no allunyar-se en excés d’eixa primera impressió que vaig tindre, l’autor ho ha fet amb un estil propi i el resultat és satisfactori, i tot perquè pense que el fet de convertir-la en novel·la policíaca ens lleva del cap la sensació de dejà-vu.

El relat té altres plus: reflexa cada època, amb la seua situació política i de mentalitats, especialment amb eixe tema que rescata de Memòria d’uns ulls pintats com pot ser l’homosexualitat, però també les relacions i xarxes de poder i l’hipocresia de certs estaments fàctics. Com no, m’ha agradat i molt que els personatges principals, tan poderosos i influents en aquest medi rural, foren femenins, i que dintre dels seus paràmetres, trencaren tants esquemes a l'hora de relacionar-se amb el sexe oposat. També els personatges, sobretot els secundaris, com la fantàstica Úrsula, que són una mena de pilars de la història i de la casa, o el mateix Recader, el policia que vol saber què ha passat. 

En general m’ha agradat molt la seua lectura, amb interessants mescles d’estils i registres, i he passat molt bones estones, però és cert que ha sigut capaç de mantindre el meu interés de manera desigual: he trobat a faltar el major desenvolupament econòmic de la trama, que tan bé comença amb els moments previs i immediatament posteriors als de l’aparició de la fil·loxera, però també l’última de les tres Maries, que m’ha costat un poc sentir-la tan a prop com les seues predecessores. El final m’ha semblat un tant costós d’arribar. Però deixant de banda tot el que acabe de dir, recupere la idea inicial: val la pena dedicar-li unes horetes a aquest realisme màgic a la catalana, si se’m permet i salvant totes les distàncies. Llach, per a quan la propera? Mentrestant, ací vos deixe una entrevista que va fer a propòsit de la novel·la. Gaudiu-la.

Roald Dahl – Relatos de lo inesperado

Quan pensava en Roald Dahl, el meu cap se n’anava a corre cuita a un món meravellós. En aquell món, els objectes ballen en l’aire segons el desig d’una xiqueta optimista malgrat les circumstàncies, una fàbrica amaga rius de xocolata mentre uns nans canten una estranya melodia, o un xiquet assisteix, d’amagades, a una convenció de bruixes malvades i lletges. 

Històries per a nens, pensava. Però si observem amb major detall l’argument de tots aquestos fils, trobarem xiquets amb un rerefons personal terrible, ple de penúries i d’injustícies, impròpies de l’edat que tenen. Els contes de Roald Dahl són realment contes per a xiquets? Avui en dia, i mirant-ho des d’un altre punt de vista, diria que no.

Ha sigut agradable retrobar-me amb l’autor que em va fer que estimara la lectura amb Charlie i la fàbrica de xocolata. Aquesta topetada no ha pogut ser més casual: si m’heu llegit alguna vegada, coneixereu el meu gust per la novel·la gràfica. Doncs bé, a un web de recomanacions lectores, enunciaven que feia relativament poc de temps havia eixit una novel·la gràfica denominada La cata, centrada en el món del vi, evidentment. De seguida me la vaig apuntar, sense aprofondir. Al cap del temps, vaig veure que havia arribat el moment de fer-li un tast, i quan la vaig buscar, quina sorpresa assabentar-me que estava basada en un conte de Roald Dahl, i que el podia trobar dintre d’un recull de narracions que es deia com el títol del post de hui.

Així que no em va costar gens fer-me amb un exemplar de Relatos de lo inesperado. El primer de tots ells és en el què es basa la novel·la gràfica on va començar tot, encara que es diu Gastrónomos en realitat (Taste en l’anglés original). A partir d’aquest, comencem amb molt bon sabor de boca per a afrontar el que ve després: en total, tenim 16 històries que en el fons retracten d’una manera més bé macabra la burgesia i l’alta societat sobretot anglesa, encara que hi ha alguns relats que tenen lloc a la ciutat de Nova York, durant la meitat i el tercer quart del segle XX, amb els seus vicis, les seues excentricitats i les seues obsessions. El quadre resultant és irònic, delirant, malèvol i en ocasions, ridícul. Roald Dahl no salva a ningú, del seu ventall de personatges: esposes espies i descarades, marits traidors, amants venjatius, hostes amb tradicions més que qüestionables o farsaris sense escrúpols. Podríem seguir.

Totes les històries són destacables, però si n’haguera de triar tres, dubtant escolliria Gastrónomos, que ja he mencionat, sobre l’astúcia durant un sopar, Galloping Foxley, o la trobada cara a cara amb el traumàtic passat d’un home adult, que es va educar a un exclusiu col·legi privat (bullying, diem avui), i Placer de clérigo, un relat sobre un ambiciós antiquari que descobreix el moble que li va a solucionar la vida; però sense oblidar Nunc Dimittis (una venjança molt artística), La Patrona (tan gòtica i diferent), i William y Mary (la catalogaríem de ciència ficció?), per dir-ne només unes quantes. 

Una altra cosa que tenen en comú els 16 contes és el seu final, que amb poques paraules o línies li peguen la volta a la situació, deixant-nos amb la boca ben oberta. En aquest sentit ens ha recordat molt a La última noche, de James Salter, on els diàlegs eren una de les claus de la història, com ocorre també ací.

Per cert, algun lector cinèfil o amant de Hitchcock reconeixerà alguns dels relats: de fet, Dahl i el realitzador col·laboraren colze amb colze per passar-les a la xicoteta pantalla Cordero asado i Hombre del Sur (a aquesta última Quentin Tarantino també li pegà una volta a Five Rooms), que es poden trobar amb relativa facilitat pel Youtube, i que s’inscrivien dintre de la famosa sèrie dels 50 i 60, Alfred Hitchcock presenta.

Com veieu, una lectura que va més enllà, que enllaça amb el cine, però també si rasqueu, amb l’art i la música, recomanable per als ulls més exigents i exquisits, encara que siga en l’àmbit de l’humor més terrible. Fins la propera lectura!

Pierre Lemaitre – Irène

No se sap massa bé per què, però crec que gairebé tots tenim una (no sé si dir-li) fixació o curiositat (potser sí que siga aquesta la paraula) per les nines russes. Eixes que estan unes dintre de les altres. N’obrim una per a confirmar que altra, més menuda, apareixerà al seu interior.

Amb Irène aquesta sensació t’acompanya durant tota la lectura. El mateix autor diu al final que ha intentat fer un homenatge a la literatura, i es nota, perquè obrim Irène i ens apareix un clàssic, i un altre, i un altre… La trama és ben senzilla: el comandant parisí Camille Verhoeven s’enfronta a un assassí en sèrie que mata o ha matat reproduint escenes de novel·les policíaques, més o menys conegudes. Enmig, ha de fer malabarismes amb la seua situació laboral i personal, amb subalterns problemàtics o el poc de temps que pensa que li dedica a la seua dona embarassada.

Fins ací, l’argument principal. La idea m’ha semblat original, i sobretot com ha teixit les connexions entre tot plegat, encara que algunes d’elles eren en algun punt prou esperables. I això per a mi ha sigut un inconvenient, perquè diguem que l’apoteòsic final ha sigut una sorpresa, però no excessiva del tot. Un altre punt negre que li pose a la novel·la és que l’he trobada lenta, sobretot al principi. Potser hi ha contribuit l’excessiva repetició descriptiva (l’alçada de Camille, l’amor que sent per la seua dona, els gestos dels seus companys de treball), el que per a mi ha llevat intensitat a la recerca del boig assassí. Amb unes 100 pàgines menys em focalitzaria millor en les pistes i els elements més significatius i de ben segur l’haguera gaudit més.

Una gran pena, per altra banda, ha sigut la decisió de l’editorial de canviar el títol. Irène és la dona de Camille Verhoeven, la que personalitza les pors i les inseguretats del comandant; però en francés, el títol original, Travail soigné (que podríem traduir lliurement com “treball minuciós”) ens mostra l’essència de la novel·la, que és eixa cura pels detalls i la minuciositat de les anàlisis tant entre els assassinats com en els pensaments i accions del principal protagonista. Una vegada més, doncs, no hi estem d’acord amb eixa decisió.

Per resumir, una novel·la desigual, que va agafant ritme a mesura que arribem a l’últim quart de la trama, just el contrari del que per a mi va passar a À revoir là-haut (Ens veurem allà dalt), que em deixà un gust agredolç, perquè per al meu gust es començava a desunflar massa aviat. 

Si en aquella ocasió vos deixava amb El soldadet, de Manel, avui em sembla més adequat acomiadar-me amb el Rèquiem de Mozart, per eixe final on sembla que s’acaba el món. Mentre l’esperem, fins la propera lectura!

Andrea Camilleri – El miedo de Montalbano

Al comissari Montalbano li precedia la fama: ja feia temps que el tenia apuntat al meu llistat de llibres per llegir, perquè la combinació de crítiques ultrapositives i la constància de l’aparició de la millor gastronomia siciliana me’l feien altament atractius. Un poc tard, però per fi m’he posat. Com que no sabia per quin de tota la saga començar, vaig considerar que el més factible seria llegir aquest recull de relats curts per tindre una idea del que em trobaria si escollia una novel·la amb un sol cas. No me n’he penedit!

El miedo de Montalbano són sis narracions, unes més breus que no altres, on una lectora primerenca en Camilleri com jo té una panoràmica de l’univers de la comissaria i les gents de Vigàta i Marinella, i les que en definitiva envolten el dia a dia d’aquest particular comissari. M’imagine que qui ja haja llegit més novel·les d’aquesta sèrie detectivesca ho veurà tot sintetitzat i present. El personatge de Montalbano és del més particular que et pugues trobar a la literatura: jo el definiria com una mena de filòsof-gastrònom-asceta-i-especialista-en-art-en-general, ja que és un gran aficionat a la música, el cinema i la literatura. Una mena d’erudit casolà, més o menys.

A través dels seus ulls inquisitius som capaços de percebre la mesquinesa del gènere humà, amb les seues avarícies, enveges i odis, així com les problemàtiques més sòrdides i que ens defineixen com a societat: què fem amb els nostres immigrants? Deixem que la màfia, l’especulació urbanística i les drogues embruten les nostres ciutats i els seus habitants? No només això, ja que la vessant reflexiva de Montalbano ens mostra un home que mira amb respecte i humilitat a la mort, encara que amb terror de fer-ho a la cara. Tot regat amb un sentit de l’humor genial que traspassa cada paraula, amb situacions que fluctuen entre l’absurd i l’ironia més fina, sobretot a l’interior de la comissaria, amb secundaris de luxe, sobretot Catarella, el recepcionista. Lluny queda eixa visió més amarga (però igual d’encertada) de la Sicília de Leonardo Sciascia; o la crítica vetlada amb el sabor més pur de la innocència de Niccolò Ammaniti; la crueldat és més tènue que per exemple amb Lara Cardella, però es presenta sota altres formes; una Sicília on ha canviat tot per a que al final no canviara res…

Com a nota curiosa, dir-vos que la RAI, la televisió italiana, va començar una sèrie en 1999 amb la posada en escena dels casos de Montalbano, anomenada “Il commissario Montalbano”. Òbviament, no n’he vist cap, però no ho descarte per un futur.

És bona senyal quan descobreixes un autor i saps que no serà l’última que li llegeixes, veritat? Doncs això.

Ací vos deixe amb Marinella, la cançó de Fabrizio De André amb Mina, en honor al poble del comissari. Fins la propera lectura!

Tom Hillenbrand – Un cadáver entre plato y plato

Rares vegades em desagraden els llibres on la cuina i el menjar són els protagonistes de la trama, encara que alguna vegada m’ha passat. En aquest cas, no obstant, tinc la sensació que la lectura que he triat per ocupar les meues últimes hores d’oci ha estat la més adequada perquè m’ha entusiasmat. 

Un cadáver entre plato y plato, de Tom Hillenbrand, m’ha resultat tan addictiva com l’ingredient misteriós darrere del qual va el protagonista, Xavier Kieffer. Aquest ingredient, més altres qüestions de rerefons, seran l’origen d’una sèrie d’indagacions que el cuiner luxemburgués efectuarà entre el seu país, França i Suïssa, de manera que acabarà comprometent a més d’una gran multinacional o l’èxit de certs xefs amb una o dues estreles d’una arxiconeguda guia. Tot siga dit, i que servisca aquesta oració com a breu incís, la descripció de la ciutat i dels seus carrers fan vindre ganes de visitar la capital d’eixe xicotet país al cor d’Europa.

Com és de suposar, el resultat de les seues pesquises no agradaran a molts, entre ells, als lectors. Perquè si alguna cosa ha fet l’autor ha sigut documentar-se de manera acurada, pel que si bé ha pogut exagerar alguna de les afirmacions, tots reconeixem moltes dels descobriments als què Kieffer arriba, o fins i tot aprofundeix més el debat de l’ètica de la indústria alimentària i els grans interessos econòmics que l’envolten.

La sensació que et queda després de llegir certes barbaritats (que de ben segur són res a comparació del que realment passarà) és de tindre més por de certes estratègies comercials i econòmiques que dels ingredients mal emprats en si. Un thriller culinari, segons el que resa la coberta, potser. Al final, el que menys importa del relat és el pobre mort del principi; i que a pesar de que el desenllaç puga resultat un tant satisfactori, després de llegir la novel·la segur que més d’un s’ho pensarà més de quatre vegades la propera vegada que vaja al supermercat i tinga entre les mans una pizza precuinada.

Neil Gaiman – El libro del cementerio

La literatura fantàstica: eixe gran gènere majoritàriament dirigit a abastir el mercat infantil i juvenil. Ocorre el mateix amb les pel·lícules i les sèries d’animació. Per què? Segons el meu parer, perquè avui en dia es veu estrany que un adult puga tenir necessitat d’accedir a un món existent sols en l’imaginació (pròpia o d’algú altre), on ocórreguen coses inexplicables des d’un punt de vista realista. 

Siga com siga, de tant en tant el subconscient m’encamina per a llegir coses d’aquest gènere. I Neil Gaiman, ja que vaig, sempre és garantia d’èxit i de passar una estona torbadorament agradable. Tot perquè estem parlant del creador d’un dels grans personatges literaris del segle passat, Morfeu, dintre d’una vastíssima saga literària, The Sandman. Val la pena llegir-la amb deteniment.

Però hui ens centrem en Nad Owens, i les seues terrorífiques peripècies en el món d’ultratomba, i com, de vegades, els que fan més por són els vius. Neil Gaiman, que es va basar en l’arxiconegut El llibre de la selva, vessa tota la seua imaginació en contar com pot ser la vida envoltat de ghouls i esperits, bruixes, fantasmes, la Dama Grisa, homes-llop, i un personatge misteriós i fascinant, el savi Silas. La lectura és fàcil i amena, amb un vocabulari senzill i amb un format a base de capítols curts i que es poden llegir quasi de manera independent. L’ambient humit a la llum de la lluna, ple de xiuxiuejos o de risotades que fan se’t gele la sang, amb algun tros de tela lleugera i vapososa, com una llengua de boira, crea una atmosfera molt gòtica, apta per a tots els públics, però amb un rerefons que crispa els dits. Per internet podeu trobar dibuixos meravellosos que acompanyen la lectura d’algunes edicions, que jo no he tingut la sort de llegir.

Per altra banda, sé que l’autor ha venut els drets per a una futura pel·lícula. Esperem que no tarden massa en treure-la a la llum… o deuríem de dir a l’ombra?

Haruki Murakami - Hombres sin mujeres

Murakami sempre sorprén. Ja pot jugar amb les seues constants, de les què tantes voltes hem parlat, com submergir-se amb històries noves (amb transfons comuns), que al final acabem submergits en el seu món oníric, i sobretot es fa palés en aquest recull de relats, en l'òrbita i en la ment dels homes perdedors, aquells a qui els queda poc per perdre la batalla.

Hombres sin mujeres és Murakami pur, però malgrat això, té quelcom de diferent. De tots els llibres que he pogut llegir d'ell és el que més desesperança destil·la, i ja no sabria si gosar a dir que ratlla la misogínia. El retrat dels homes en general, almenys els protagonistes, no es queda enrere: melancòlics, pusil·lànimes, derrotats.

No obstant això, les xicotetes joies que són aquestos contes amaguen frases precioses i pensaments profunds. Frases made in Murakami. Per als més adeptes, ens deixa situacions i descripcions que ens sonen d'altres novel·les. Per als nouvinguts, s'obri una porta per a continuar endinsant-se en el seu univers. La lectura, massa àgil per al meu gust, contribueix a que ens quedem amb la sensació de que els set relats ens han sabut a poc. Ara, si em pregunteu quin m'ha agradat més, jo no sabria amb quin quedar-me de tots... Si amb el boig que li demana a l'amic que isca amb la seua novia, el cirurgià ordrenat que perd l'oremus per una dona, l'homenatge a la metamorfosi de Kafka, l'assetjacases, la silenciosa conductora...

Música anglosaxona (dos temes dels Beatles donen nom a dos històries), profunditats, menjar, trucades telefòniques enigmàtiques a altes hores de la nit, personatges estrafalaris, habitacions d'hotel, gats, fils invisibles que uneixen a les persones, dones amb caràcter, trios amorosos... Sí, sempre és el mateix però... Com pot ser que amb cada combinació d'elements ens isca una figura diferent i ens agrade tant?

Linn Ullmann – La canción helada

Començava la lectura amb por: per un costat, estaven les crítiques per la xarxa, la major part d’elles negatives; per altra, es tractava d’una autora nòrdica i ja sabem que per ara no ens portem massa bé, els escriptors septentrionals (d’adults) i jo (podeu veure un exemple ací). Tot, per tant, estava en contra.

Potser per això mateix, per les pèssimes expectatives, al final la cosa no ha estat tan malament. No serà la novel·la que marcarà la vida de ningú, pense, però es deixa llegir. És veritat: la trama es fa pesada i repetitiva (a mi se m’ha fet molt llarga, sincerament), i sí, els personatges potser són massa plans, predibles i encaixonats; la trama no és en absolut original (sóc jo la única que ha pensat en La verdad sobre el caso Harry Quebert, que per cert, qui sap si l’autor va llegir aquesta i va decidir emular-la?; o més enllà, amb A sang freda, de Capote? ); i sí, l’editorial, com ja estem un poc acostumats, ens enganya (la història en teoria és de la desaparició d’una xica bonica una nit d’estiu, però s’enredra en altres arguments), però té un parell de coses que m’han agradat: els bots temporals al mateix paràgraf, però sobretot el gust pels detalls. Aquestos van a ser els que ens van a explicar per què una mirada a una finestra, una flor als cabells, o una història que aparentment està inventada. 

No m’ha agradat el que ja he dit (la repetitivitat, la sensació d’estar llegint una novel·la amb moltes pàgines), però la relació de Siri i Jon (i moltes persones més), els vertaders protagonistes, arriba a enganxar i fa que tingues curiositat per saber com s’acabarà tot plegat. El final, eixe altre gran tema controvertit… Només vaig a dir que no deixarà a ningú indiferent. A mi m’ha descol·locat. A més, crec que hauré de rellegir-me’l de nou per a intentar comprendre coses que l’autora s’ha deixat massa en l’aire. Qui sap si encara em marejaré més!

Antoni Serra – L’arqueòloga va somriure abans de morir

De vegades tinc la sensació de que em segueixen. Sí, sí. Hi ha novel·les que veig en algun lloc, decidesc no fer-los massa cas, i sota alguna circumstància, al cap del temps, tornen a mi. M’ha passat abans i m’ha passat de manera exagerada amb aquesta. Quan la vaig descobrir per primera vegada era a una fira del llibre antic. El títol em cridà poderosament l’atenció, però no la vaig comprar perquè el preu no corresponia amb l’estat (pèsim) en el qual es trobava l’exemplar. I ahí es va quedar. Vaig intentar trobar-la després per comprar-la de nova, obtenir alguna informació adicional, però va ser impossible. Fins dijous passat. Vaig anar a la biblioteca i allí estava, esperant-me, en la secció que el centre li dedica als llibres que ha expurgat i que dóna als seus usuaris. Aquell mateix dia havia acabat Els desorientats. La següent lectura, per tant, estava més que clara.

Ha sigut molt agradable recórrer de nou la Menorca arqueològica, aquesta vegada de la mà del detectiu privat Celso Monteiro. I és que les víctimes formen part de l’equip que està excavant a un jaciment talaiòtic a prop de Ferreries, al centre de l’illa: una és la particular directora, anglesa però assentada a Menorca des de fa molts anys, i l’altra un tècnic, aquesta sí, local. A aquestes dues dones les envolten un grup heterogeni de personatges de diverses procedències, el que li serveix al que segur que és l’atractiu i filosòf investigador per recórrer-se mitja Europa, des de Munic fins a Londres passant per Montpeller, amb l’objectiu de demostrar que ambdues van ser assassinades per ocultar una sòrdida informació.

No és la primera vegada que l’arqueologia és o serà l’argument d’una novel·la negra. Per tots és sabut que la reina del gènere, Agatha Christie, era amant fervorosa d’aquesta ciència (ho podem veure a Asesinato en el Orient Express, Muerte en el Nilo o Asesinato en Mesopotamia, però també al seu relat personal Ven y dime cómo vives). I, sense anar més lluny, però a segles de distància pel tema i per la disciplina (la història en general, la medieval en particular), ho trobem amb Juli Alandes i la seua Crònica negra. 

En definitva, una lectura lleugera i amena, sense pretensions, que qualsevol arqueòleg, només per plaer i simpatia, hauria de llegir.

Care Santos – Desig de xocolata

Entre els aliments que en la història recent han provocat més voràgine humana, econòmica i social, destaquen sense dubte el té, el café i el xocolate. Les tres són begudes addictives i excitants, com no, també són l’excusa per reunir-se entorn una taula, al caliu que desprenen llurs tasses. Però de totes elles hi ha una que és diferent: és igual d’oscura i aromàtica que el café, sí; o avellutada al paladar com el té, també. Estem parlant del xocolate. El xocolatl americà, la beguda dels emperadors, reis i déus. I des de fa un segle, associat al desig i fins i tot en alguns darrers anuncis d’una famosa marca, al plaer adult. 

M’encanta el xocolate (no sé si es nota), i intente fer-ne bon ús tots els dies, després de dinar. Almenys una unça! Per això em vaig veure totalment abocada al segon llibre que llegesc de Care Santos (junt a Francesc Miralles), amb aquest títol tan suggerent, i per què no ho admitim, amb la coberta tan encertada que li han posat.

No ha decebut en absolut. És més: m’ha agradat molt i el seu final em donen ganes de tornar-me’l a llegir des del principi. La xocolatera de madame Adélaïde és el fil per a conéixer la història de sis dones que van ser les respectives propietàries al llarg temps. És també la història de l’objecte en si, d’un símbol sempre de distinció, primer de la noblesa, després una mera vaixella decorativa, sense ús perquè les modes en el gust són diferents. És un producte dels inicis de la industrialització, però sobretot imatge de la consolidació femenina dintre d’un món que els homes sempre han tingut por i recel de donar-nos el que ens ha pertocat. 

Sara (que m’ha recordat al paper d’Olivia Molina a la pel·lícula Dieta Mediterránea), Aurora (que viu la màgia d’una òpera molt present a la novel·la, des del contingut fins el format de la mateixa) i Càndida (que viu la vida que sempre ha volgut), Marianna (que habita a la Barcelona de Senyoria, de Jaume Cabré) són només alguns dels noms de les protagonistes que coneixen d’altres personatges reals (bonica tasca d’arxiu, la de Care Santos) i que en algun moment tenen contacte amb la xocolatera. 

Digueu-li defecte professional si voleu. Jo ja vaig quedar atrapada amb aquestes línies inicials. 

“Dins dels objectes viuen històries i veus que l’expliquen - deia la Sara, fa anys -. De vegades, quan toco la xocolatera de porcellana blanca, em sembla que les escolto”. “I en són moltes?”, va preguntar ell. “Unes quantes, no veus que és un objecte molt antic, que ha passat per moltes mans?”. I ell, amb l’interés científic de sempre, aprofundia en la qüestió: “Però això que dius és com admetre que tots els objectes són plens de fantasmes, com les mansions de les pel·lícules de por”. Ella feia que no amb el cap: “Precisament, Max. La gent creu en cases encantades, però es veu que les presències s’estimen més viure en objectes petits, gairebé insignificants”. 

No podria estar-ne més d’acord.

Patrick Modiano – Carrer de les Botigues Fosques

Aquest llibre va caure per pura casualitat. Era prou reticent a llegir Modiano perquè vaig veure crítiques molt polaritzades sobre altra novel·la seua que vaig tindre a les mans (En el café de la joventut perduda), i al final no em vaig decidir, però fa una setmana vaig anar a la biblioteca i allà estava, entre les propostes de l’últim Nobel de literatura. L’editorial Proa em va deixar molt bon sabor de boca aquest estiu amb L’acabadora, així que, per què no?

Llegir Modiano ha sigut una delícia. Les seues 244 pàgines s’han fet molt curtes. No em sol passar, però sol ser una d’eixes lectures que desitges que tarden en acabar-se, i que lliges a poc a poc, centrant-te en tots els detalls. No vaig tindre la mateixa sensació fa més d’un any, quan vaig llegir El secreto de Christine, de Benjamin Black, l’anterior Nobel de literatura. Els temes són parells: gènere que podem emmarcar dintre de la novel·la negra o policíaca, però que la trama principal serveix com a excusa per a fer un recorregut interior al passat del detectiu protagonista, la cronologia (meitat del s.XX), una ciutat molt present (París-Dublín). No obstant, Modiano m’ha calat més: el llenguatge sembla més elaborat (fins i tot, poètic), les metàfores amb les llums i les ombres més cinematogràfiques (Benjamin Black també en tenia unes quantes però molt repetitives), però sobretot el viatge a l’ànima de Guy Roland és més complex i d’arrels més profundes. Com a contrapartida, el final és abrupte, un poc desconcertant, i que més bé deixa moltes preguntes en l’aire. Pense que no hi ha segona part. Caldria?

M’ha paregut del més encertat igualment el fet d’incloure París, la ciutat on transcorren gran part dels fets, com un personatge més. És el mateix escenari de les novel·les de Fred Vargas, el mateix gènere també. És fàcil seguir les passes de Guy-Pedro-Jimmy sobre un plànol dels carrers de la Ciutat de les Llums, els seus ponts i parcs, però també sentir la claustrofòbia i l’asfíxia de l’ambient de la Segona Guerra Mundial, la confusió per sentir-te persona non grata allà on vius. Realment es conta poc de les activitats de Roland i com es va quedar amnèsic (com un Harrison Ford en A propósito de Henry, sí), a l’igual que tampoc sabem com va tornar a París i com va esdevenir detectiu, però crec que en aquest llibre és més eloqüent el que no es conta. I més aterrador. 

Sorpresa grata, per tant. No sé si Nobel merescut o no: sabeu que sóc molt fan de Murakami. I com no, interrogant (retòric) que llance: val la pena la recerca de les arrels, en definitiva, de la Història? Com va dir Raimon, qui perd els origes perd la seua identitat. És hora de que comencem a fer memòria.

Silvestre Vilaplana – El quadern de les vides perdudes

Hi ha obres que no et donen ni una treva com a lector, i aquesta és una d’elles. Ja feia temps que buscava l’ocasió per llegir aquest quadern, clavar-me en una nova trama ordida per la ment de Silvestre Vilaplana, i el resultat ha sigut desigual. I no perquè estiga mal escrita o mal estructurada, més bé al contrari. Els motius crec que van més cap al moll de l’os, i mai millor dit.

La història és de les més angoixants que he llegit en els últims mesos: els temes tractats no són per a menys. L’alcoià mescla la ment malalta d’un assassí pedòfil, amb altra amb una enfermetat tan cruel com és la de l’Alzheimer, desnonaments, tan actuals, prostitució, assetjament immobiliari, la pèrdua dramàtica de la família i de la feina, i el despreniment de llibres, els quals li donen la vida al protagonista, el vell Lluís Oliver.

Crec que com a lectora necessitava que la novel·la acabara quant abans. Massa temes plantejats, tots insoportables per a tot el dolor que pot suportar una vida, de manera que m’he arribat a sentir tan ofegada capítol rere capítol, que havia de fer una pausa d’uns minuts per interioritzar els esdeveniments, processar els sentiments que em provocava tot plegat, i continuar amb el següent. Menys mal que eren breus, dues, tres, quatre pàgines com a molt.

Ni tansols quan el senyor Oliver es parava a llegir per veure la seua pròpia vida als llibres , la ment podia parar de maquinar. La selecció, que plasme baix, és més bé angoixosa. Almenys els fragments elegits per a donar veu a un home que perd constantment la memòria. Per això, els passatges són més que perfectes, perquè estan dintre del to dels esdeveniments. Eixos llibres, que són els que li donaren alé tant de temps enrere, que al mateix temps són el seu manteniment però també la causa de tot.

Els fets es van entrellaçant hàbilment a mesura que trascorren els capítols: passem de la primera persona del present, narrat pel protagonista, amb les seues conversacions amb l’hoste, Anna, el llibreter, la policia, els metges, a la tercera persona del singular, en passat, dels pensaments de l’assassí de xiquetes, la seua estratègia, la seua distorsió. Tot regat amb una bona dosi de literatura universal, però també de moments en blanc, de confusió, de dubtes, d’angúnia. Els moments més tristos sense dubte són els que l’hoste, és a dir, la pèrdua de memòria i de consciència, s’apodera de les pàgines de la novel·la i per tant, del senyor Oliver, que sap que quan es recupere estarà en algun lloc indeterminat de la ciutat, brut, sense diners a les butxaques, perseguit per la culpabilitat i els remordiments, enrecordant-se de les xiquetes desaparegudes, de la seua dona, de la qual amb prou feines recorda el nom, i de la seua filla.

Silvestre Vilaplana té el mèrit d’haver aconseguit trasbalsar-me l’interior. És més complicat del que sembla que un autor cree aquest efecte sobre les seues víctimes. Així i tot ha sigut massa per a mi, emocionalment parlant. Ho he arribat a passar realment mal. El final, no obstant, ajuda a relaxar el ritme, és totalment inesperat i original. De fet, moltes vegades em preguntava com podria acabar tota aquesta ansietat per al senyor Oliver, i en absolut aquesta resolució havia passat pel meu cap, el que ha fet que per un microsegon se m’haja ocorregut tornar-me a llegir la novel·la. Però per ara no.

Mentrestant, em quedaré amb la completa selecció feta per la ment lúcida del senyor Oliver. Vistes així, aquestes xicotetes feres semblen tan innocents…

Huxley

Orwell

Asimov

Clark

Ray Bradbury - Fahrenheit 451

Honoré de Balzac - El pare Goriot

Joyce - Ulisses

Poe - Poemes (Lenora)

Virginia Woolf - Al far

Gustave Flaubert - Madame Bovary

Kurt Vonnegut - Escorxador 5

Bertol Brecht - La croada dels nens

Henry Miller - Tròpic de Càncer

Mitologia clàssica, amb Caront i l’Hades, i el mite de Sísif

Shakespeare

Fiodor Dostoievski - Els germans Karamàzov

Joe Bonham - Johnny va agafar el seu fusell

Oscar Wilde - El retrat de Dorian Grey

Albert Camus - L’estranger

Honoré de Balzac - Les il·lusions perdudes

Jack Kerouac - A la carretera

Goethe - Faust

Jorge Luis Borges - L’Aleph, contes del mite de Teseu i el Minotaure (“La casa d’Asterió”) i “Abenjacan el Bojarí”

Lewis Carroll - Alícia al país de les meravelles

José Saramago - El año de la muerte de Ricardo Reis

Fernando Pessoa 

Karl Marx - El capital

Vicent Blasco Ibáñez - La república

Manuel Azaña - La velada de Benicarló

Vladimir Nabokov - Lolita

Ernest Hemingway - Per qui toquen les campanes?

Henri Barbusse - El foc

Benigno Bejarano - Conspiradores

Jean-Paul Sartre - La nàusea

Victor Hugo - Els miserables

J.D. Salinger - El vigilant en el camp de sègol

Franz Kafka - El procés

Mercè Rodoreda - La plaça del Diamant