Cristina Petit – Algo parecido al verdadero amor

Només la literatura és capaç de fer que peguem bots desmesurats en l’espai i en el temps en qüestió de segons. Bé, també el cine, el teatre o la música. En el meu cas, el salt literari ha sigut com del cel a la terra. Si en l’anterior post parlàvem de les aparences familiars, dels secrets i les imperfeccions domèstiques, de sobte em capbusse en aquesta novel·la i alguna cosa em pega a la cara. Potser la sensació de que absolutament tot el que conta és irreal, i de que l’autora ens està amollant una mentida camuflada de quotidianitat i fantasia. 

M’ha ofés un poc a la intel·ligència aquest intent funest d’engany. Però comencem pel principi: tots sabem que avui en dia el fet d’heretar és més una maledicció que una alegria, i ja no vos dic res si es tracta d’un pis enorme al ple centre de París. Clémentine, la protagonista, ni maleeix Hisenda pels tributs que haurà d’abonar a la propera declaració de la renda. Què bé que aquella tia llunyana que ni tansols coneixia s’enrecordara d’ella. El segon que em crida poderosament l’atenció és el personatge del porter, Hector, un encant i que poc se sembla a l’interés que tenen els de la seua professió per les vides alienes. Però la sort de Clémentine no s’acaba ací, i és que té uns veïns encantadors, simpàtics i agradables, gens sorollosos o bruts, que compten amb ella per al té dels dimecres. La mare és pianista, però sembla que les melodies que assaja no passen a les parets de la nouvinguda. Però la bona de Clémentine ha nascut amb una estrella, i és que un escriptor famosíssim i jove s’ha enamorat platònicament d’ella i la busca per la ciutat. Per cert, la resolució d’aquesta trama és del més poc creïble que hom puga concebir. Podria continuar amb els desgavells de l'argument, però crec que amb els exemples que he posat ja es veu clar el que vull dir: que tant de sucre, tanta felicitat, tanta perfecció personificada i tant benevolència per part del narrador acaba irritant. Els despropòsits es rematen amb uns diàlegs mal escrits i que no tenen trellat, o pels moments que sona el telèfon o la porta de casa. Sé que aquestes novel·les no tenen molta més pretensió que la d’entretindre sense més, i de tant en tant a mi m’agrada topetar-me en alguna similar, però demanem un mínim, no?

D’aquest pastís em quede amb la professió de Clémentine, psicòloga, que utilitza la llibreteràpia per a ajudar a xiquets amb algun tipus de problema. Una llàstima que l’autora no haja estirat més d’aquest fil per a escriure la novel·la, que de fet, va ser el motiu pel qual em vaig decidir per llegir-la. 

Per últim, no voldria deixar de mencionar la casualitat de que algunes de les escenes pareguen tretes de la meua pel·lícula favorita (Amélie) i un dels llibres que més m’han agradat els últims anys, La elegancia del erizo. La mateixa autora ho menciona al final, als agraïments. Però si hi ha alguna diferència, que per a mi és abismal, entre aquesta novel·la i les altres és sobretot la crítica subtil a la burgesia parisina i la fina ironia emprada, sense deixar al marge que en cap d’elles es camuflen les misèries i les desgràcies del ventall de personatges que les solquen. Per tant, sota el meu punt de vista, qualsevol comparació afavoreix Algo parecido al verdadero amor, títol que no he dit que no li escau massa al contingut.

En fi, esperem que la propera lectura tinga un desenvolupament més agradable! Ja vos contaré!

Ramón J. Sender – La tesis de Nancy

Aquesta és una altra de les novel·les que enganyen. Bé, el text en si no fa una declaració d’intencions de manera clara, però els que sí que enganyen són les editorials. Prometen rises i moments de distensió i divertiment, i així ho repeteixen fins a la sacietat la major part de lectors que circulen per la xarxa (ocorre el mateix amb llibres de best-seller, com el famós de l’Avi de 100 anys que es va escapar per la finestra). M’agradaria saber què és el que opinen els adolescents que estan obligats pels seus professors a passar més d’una setmana amb Nancy i damunt, després, fer un comentari de text o un examen. Vos ha agradat, xics? Perquè ja avance que jo, amb 14 anys, m’he de llegir açò, i deteste per a sempre la lectura i l’assignatura de llengua espanyola. Vaig per parts.

Ara compte amb l’avantatge de que ja no tinc eixa edat, i que a més a més no me l’he llegida per obligació, sinó a la recerca del moment off del dia. Això ja és un punt que en teoria va al seu favor. Hem d’afegir que la meua mínima formació en història (sobretot la protohistòria de la Península Ibèrica) em donen una base sobre la que podem dilucidar i formar-me una opinió més exacta, i això sí que reconec que és un aspecte que és impossible tindre als 14 anys. Vaja per davant que sé que cal entendre el llibre en el moment just en què va ser escrit i és precisament això el que vull fer. Ramón J. Sender, un escriptor molt conegut de l’època, es va veure forçat a exiliar-se als Estats Units després de la Guerra Civil espanyola. Va ser allí quan ja molts anys més tard, el 1962, va publicar aquest llibre que podríem dir que va d’una universitària de Pensilvania que ve a Sevilla per a agafar les notes necessàries per a fer una tesi. El llibre, en teoria tractat en un to d’humor (més que dubtós, deuria de dir jo) s’esplaia en contar les nombrosíssimes confusions i embolics mental que Nancy, la protagonista, té al voltant la llengua, la cultura i la història de la Península Ibèrica/Al-Àndalus/Espanya.

El relat en si és un destrellat, que tot siga dit, no comprenc com és digne d’un comentari de text o examen per a l’assignatura de llengua espanyola. El professor que recomane la seua lectura no és conscient del que està fent, per diversos i perillosos motius, tot i basant-me en el comentari del text i de l’autor que hi ha al principi, i pels models de comentaris de text que hi ha als annexes, tot de l’editorial Casals. La primera cosa que em crida molt l’atenció, és que de tota la vida els meus mestres d’escola i d’institut han insistit en que quan estiga escrivint un text i sàpiga que la paraula o l’expressió que vaja a gastar, té un error gramatical, tot això va o entrecomillat o en cursiva. Eixa màxima universal ací no es dóna: tenim múltiples i repetides frases escrites tal i com sonen en andalús, i el tipus de lletra no canvia. Hui en dia, que el que més llegim és a altra gent comentant per les xarxes socials i pegant-li totes les patades al diccionari que faça falta i més, cal ser molt sensible en aquestos aspectes, perquè només faltava que un llibre destinat als més joves que estan en procés de formació i d’aprenentatge continga faltes d’ortografia molt greus. 

Però les faltes al cap i a la fi és el de menys quan comences a llegir algunes de les notes al peu de pàgina. I parle del que sé, perquè del món gitano andalús de Triana no tinc ni idea, per tant això no ho vaig a mencionar. Parle dels continuats errors històrics que podem llegir a eixes notes en teoria serioses, i que ens van a orientar en la lectura. Recordem, estem forjant ments joves, entrenant-les per al que es van a trobar a la vida. I el que no podem permetre és que es diga als llibres que Espanya ja existia en temps dels romans o en temps de Tartessos, als que tant li agrada recordar a Nancy (ho podem veure a les notes de les pàgines 88 o 122). O utilitzar eixe terme que històricament està desterrat, com el de “prerromano” (p. 159), o les mentides que hi ha entorn l’esclavitud en qualsevol època històrica (p. 230), una ocasió genial per als editors per a tirar per terra els mites sobre el tema i que desperdicien sense mirament (si vos interessa el tema, podeu aprendre millor llegint el que li passa a la Daenerys Targaryen a la saga Cançó de gel i foc una vegada allibera els esclaus d’Astapor, Yunkai i Mereen). Per no parlar del mínim comentari al vici de Nancy a la continuïtat històrica entre l’Edat del Bronze/Almeria-Tartessos-ibers-romans-vàndals-àrabs, que a banda de ser recurrent pàgina a pàgina, cansa i deixa de tindre gràcia. Una altra oportunitat malgastada per a dir que és un error més que greu i del que passen impunement, i de tots els que he citat per ara, em sembla el més perillós. A veure si ho explique millor: es poden fer milers de bromes amb la història, però amb coneixement i sempre deixant més que clar que el que s’està contant és incorrecte. I ja seria òptim si s’aprén història llegint llibres d’humor que estiguen ben fets, com els còmics d’Astèrix. Perquè sabeu què passa? Que al final, el que més cala és el discurs que més es repeteix, encara que siga mentida, i no hi ha res en el que hi haja que anar més en compte com és el tema de la manipulació de l’identitat. A l’igual que el que més cala és que és un llibre per a no parar de riure. Per què si no ho repeteixen tots fins a la sacietat? 

Perquè la novel·la en si és un cant al poc trellat, un relat sense connexió ninguna, on no hi ha un argument, només contar anècdotes per sistema, anècdotes que ja he dit que es repeteixen en la forma i en el contingut. Això de plantejament-nus-desenllaç es difumina en un rumb surreal. Que no es tracta de que no m’haja agradat perquè siga trasgressor, és perquè no veus un sentit més que contar el que la ment distorsionada d’una americana pot pensar. Perquè Nancy és de tot menys una persona apta per a fer una tesi, almenys sobre el tema que vol tractar. No diré jo que tots els americans que venen ací a fer tesis són iguals, que no, però reconec que l’autor ha sabut trobar el rerefons, i és el dels prejudicis que té el de fora sobre el de dins. Però és una llàstima que eixe únic punt positiu que jo li trobe a l’escrit, salte pels aires per culpa del caràcter que ha volgut imprimir a la seua narradora i protagonista principal: una persona frívola a més no poder, ingènua fins a l’exasperació, i amb poca comprensió del món que l’envolta. Per no contar al nivell que deixa als andalusos, clar: eixits, aprofitosos, curts, alcavots i seductors, bregadors… Tot siga dit, justificant-ho per la base tartessa. El peix que es mossega la cua, el súmmum del sense sentit.

Si voleu llegir novel·les anecdòtiques sense argument i amb un sentit de l’humor i una otrografia més cuidada, millor la de Les nits perfumades de Manel Joan i Arinyó (on va a parar); si el que vos agrada és el tema dels tòpics i les confusions que generen, a mi em va agradar més La felicidad es un té contigo, de Mamen Sánchez, o fins i tot podria arribar a acceptar (però per comparació només amb La tesis de Nancy, no perquè m’agradara, que no ho va fer massa), la de Chris Stewart, Entre limones, tòpic entre els tòpics, però almenys l’autor és britànic i sabem per on poden anar els tirs.

Com heu pogut comprovar, ha sigut una novel·la que m’ha donat més disgustos que altra cosa. Sé que he de llegir més tranquil·la, però no em fa gràcia que es toquen aquestos temes d’una manera tan insensible, dels que crec que tenen un passe però fins a cert punt. Errors greus de l’editorial, de l’autor, dels professors que segueixen obligant a llegir i de la gent que no fa més que repetir com un lloro el que ha vist a la coberta o a les xarxes. Per favor, siguem un poc més crítics davant aquesta classe de llibres.

Christopher Moore – El ángel más tonto del mundo

Sospite que aquest va a ser un dels posts més curts dels que porte fets per ara a aquest bloc, i és que el llibre no dóna molt més de si. Era la primera cosa que llegia d’aquest autor: sempre m’havien cridat l’atenció les seues cobertes a les llibreries, i feia que tinguera moltes ganes de fer-ne un tast. Després d’açò, conforme van dir els nostres amics gallecs després de certa tragèdia marítima a les seues costes, nunca mais.

Començant pel títol, que no pot ser més portador d’equívocs, l’argument és pueril, i la manera d’escriure’l, simplista. Darrere d’aquest àngel, que només ix en comptades ocasions, al final el que realment se’ns vol contar és una apotesi zombie a una xicoteta localitat californiana, Pine Cove, just la nit de Nadal. Al final trobarem unes quantes pàgines més que funcionen com un apèndix fora de lloc, i a mode de “un any després”.

Si sou amants de l’absurd elevat a l’enèsima potència, de llibres que no vos aporten més que expressions malsonants, i teniu ganes de desperdiciar una bonica vesprada de diumenge, aquest és el vostre llibre. Per als que no encaixeu en aquesta descripció, millor dedicar el temps a coses més productives.

Jonas Jonasson – L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra

Estem en estiu, i com a tal, hi ha certs productes que en aquesta època de l’any se’ns presenten com els més adequats per llegir a la vora de la mar. És el moment ideal per a no pensar, per a desconnectar dels desvarats que emeteixen les televisions a totes hores, per passar hores seguts a una terrassa amb bona companyia i una cervesa ben freda. I com a tal, els llibres publicitats com a “frescos”, “divertits”, “desenfadats”, fan el seu agost ara, i mai millor dit. Jo he caigut en la temptació, ho reconec: l’error i el seu autor està escrit al títol del post.

Tenia curiositat per llegir aquesta novel·la, perquè allà on mires, se’ns parla del seu humor i de les carcallades que provoca. Necessitava riure, sí. Però si algun gest similar al somriure ha passat per la meua cara al llarg de la seua (eterna) lectura ha sigut per pura casualitat. Avorrit, lent, pesat, i damunt, mal escrit. I és que no aprenc: ja fa qüestió d’un any i poc em vaig llegir una de les estreles de la literatura sueca, sorgida arran l’èxit dels autors nòrdics per La chica que soñaba con un bidón de gasolina, que es deia Delicioso suicidio en grupo, d’Arto Paasilinna. També prometia rialles eternes, situacions surreals i personatges sorgits d’una pel·lícula de Berlanga, però ja vaig comprovar que res més lluny de la realitat.

Títols llargs, guions fàcils amb situacions sense trellat, protagonistes estranys un poc desventats, periodistes que es passen a escriure novel·les... No critique en si l’idea original de l’argument, que en ambdós casos em sembla interessant, inclús a priori prometien alguna reflexió més profunda; però per la manera que tenen els escriptors de desenvolupar les trames, el resultat es queda en un burde intent d’entretindre al personal. Potser l’estil periodístic i simple, sense massa pretensions o sense ganes de jugar amb el llenguatge. O és possible que el tipus d’humor suec i finés és diferent a l’humor mediterrani. Però el que no acabe d’entendre és que a casa nostra es venga el producte com a tal, i que damunt, a la xarxa, els bloggers o a les pàgines dels periòdics on es parla de llibres, es reproduisca aquesta línia publicitària. En conclusió: a banda de no tornar-me a fiar massa dels comentaris que pul·lulen per Internet, posaré els autors nòrdics en quarentena, almenys els que prometen amb vehemència una reacció tan seriosa com ho és el riure.