Aki Shimazaki – Hôzuki, la librería de Mitsuko

Hi ha xicotetes joies que prenen forma de llibres amb històries quotidianes. La màgia que desprenen les paraules procedeix del dia a dia, de l’incansable pas del temps, que és el que atorga el poder de proporcionar una extraordinària excepcionalitat a les nostres vivències diàries: només un xicotet detall pot suposar la diferència. Canviar-ho tot per sempre.

Mitsuko és una la propietària d’una llibreria especialitzada en filosofia, amb un nom que remet a múltiples opcions dintre del japonés. Al mateix temps, és la mare de Tarô, un xiquet sord, mestís, un xiquet que malgrat tot és normal, amb la salvetat del detall del seu naixement; però també és la filla d’una excel·lent cuinera, que els diumenges els dedica a anar a missa perquè és catòlica, i que de tant en tant li vigila la llibreria quan Mitsuko se’n va els divendres per tornar dissabte de matí. Un dia, les seues vides i el seu passat prenen més rellevància que mai dintre del cap de la llibrera, quan una distingida senyora i la seua filla creuen la porta del seu negoci. Tres dones ben diferents, amb actituds davant de la vida diferents, i amb molts silencis que és millor no trencar, per el bon manteniment de l’equilibri del seu xicotet món.

Aquest argument és aparentment senzill, però amb la maestria que recorda a la dels haikus, adquireix la bellesa que rau en els detalls de les coses vistes de ben a prop, de les accions repensades amb serenitat però també amb rebel·lia. La novel·la està repleta de dualitats i d’aparences, de tormentes interiors, que lateixen al mateix temps que les exteriors, amb reflexions entorn la religió i la filosofia, la maternitat i l’amor, els sacrificis i els canvis que ens porten a intentar ser els mateixos.

M’ha agradat moltíssim i he gaudit com feia temps que no feia amb un llibre. L’ambient i l’argument t’atrapen sense adonar-te’n, amb frases belles i diàlegs que elogien la natura i les relacions humanes, que t’animen a seguir llegir per desentranyar els secrets i algunes de les pinzellades que es deixen caure de tant en tant al llarg del relat. De ben segur que després de passar les seues pàgines, més d’un somriu davant d’un fruit de physalis quan el tinga al davant. I el que acabe de dir no és una manera més de punxar-vos per a que li dediqueu una calorosa vesprada de diumenge.

Han Kang – La vegetariana

Quan l’insulsa i insípida Yeonghye decideix deixar de menjar carn, un torrent de reaccions es desperten al seu entorn, i no precisament comprensives o pacífiques. Això és el que pot passar quan una dona decideix dir “fins ací” i prendre control del seu cos i de la seua vida, un control que mai ha sigut tal, i ja de pas, una vida que mai ha sigut plenament viscuda. He dit que és el que pot passar, i el que efectivament passa, en un cercle tan violent, paternalista i opressiu com el de la protagonista. Yeonghye és el que menja. 

Amb aquest tret de sortida, l’autora de Corea del Sud ja em tenia mig guanyada.

Després d’una existència asfixiant, amb maltractaments paterns des de la seua tendra infantesa, silenci per part del seu entorn familiar, i després, un marit que l’ignora i que la força quan li ve en gana (no és l’única), per fi Yeonghye pren les regnes del seu cos. La voluntat de no menjar carn primer, no menjar res, després, es converteix en si mateix en un acte rebel, que somou la consciència de la seua germana, i lluny d’això, violenta i plena de ràbia son pare i el marit. Aquestos no la comprenen ni tenen intenció de fer-ho. Simplement, volen continuar exercint el seu poder sobre ella: menja els plats que sempre hem menjat a casa, prepara’m la roba com sempre me l’has preparada, acompanya’m a la porta quan isca de casa per a anar a la feina, estigues ben disposada quan arribe al llit amb la roba pudenta d’alcohol.

Yeonghye diu que no. Que això ja s’ha acabat. Bé, per ser exactes, ni tansols ho diu, perquè l’autora procura que els actes de la protagonista parlen per si mateixos, i de fet, només escoltem Yeonghye des del llunyà ressò dels seus somnis. Ella no conta molt més, ja que llegim les veus del seu perplex i insensible marit, del seu transtornat cunyat i la seua pusil·lànime germana. L’única, per cert, que intenta comprendre el sentit de la deriva de la no-vida de Yeonghye. Però ja és massa tard per a salvar-la. 

Però un moment… Cal salvar Yeonghye? Si ho pensem un instant, segurament descobrim que no, perquè, finalment, Yeonghye ha aconseguit ser lliure, soltar-se de la brutal societat on li ha tocat viure, passar els seus dies d’una manera plàcida i coherent amb si mateixa i les seues idees. Perquè si alguna cosa queda clara és que Yeonghye ha decidit no menjar carn no per un fet cultural o per consciència ecològica, diem-ne, sinó per fer front de manera pacífica i passiva a la violència, una violència que l’aturmenta amb imatges vives i records feréstecs per les nits. El seu recurs a la no agressió arriba fins a tal punt al principi ja de la novel·la, tota una declaració d’intencions, amb el fet de no portar sostenidors, perquè la protagonista gaudeix amb els pits solts, l’única part del cos humà que no és capaç de fer mal, i no li importa mostrar-los. Com a lectors, podríem contestar-li, dient que transtorna la ment del seu fervorós cunyat. Això, i una taca de naixement a una part concreta de la seua anatomia, i que serveix per a donar regnes a un dels capítols més rars, poètics i plàstics, però a la vegada bonics i detestables que he llegit últimament, tot per l’apropiació del cos de Yeonghye que fa el cunyat, artista audiovisual, i qui haja llegit la novel·la ho comprendrà. 

Aquesta curta història és una delícia pel seu estil depurat, que es pot llegir d'una sentada, però que val la pena degustar-la pausadament. Les frases i les imatges són especialment líriques en l’última part, on la natura es mostra descarnada i les conseqüències del que fa Yeonghye culminen en el seu extrem. No arribem a sentir pena per ella; no del tot, almenys. En el fons, sabem que és fortament conscient i feliç. No deixareu de tindre sentiments oposats perquè les accions que se’ns narren es troben al límit, però al cap i a la fi, no són més que les repercussions, exagerades, del que pot suposar una vida plena de violència sobre un cos i una ànima sensibles i aparentment insípides; però violència tant física com subterrània. De fet, en aquest sentit m’ha recordat molt a Mejillones para cenar, un altre xicotet tresor que cal llegir per les subtils violències que amaga, des del minut u de la seua trama.

Meravellós descobriment, meravellosa fotografia, meravellosos sentiments contraposats i meravellosos els debats i les llagues que rasquen la pell. Feu-se amb ella, no ho dubteu.

Jiro Taniguchi i Masayuki Kusumi – El gourmet solitario

Si algú pensa que Japó i València estan mínimament emparentades a nivell gastronòmic per tenir en comú dos ingredients (l’arròs i els caquis), no pot estar més equivocat. Bé, per a no ser tan taxativa, diré que si alguna vegada les hi va haver (coses més rares s’han vist, si no, llegiu Seda, d’Alessandro Baricco) a aquestes alçades els seus plats es pareixen com un ou i una castanya, seguint amb els símils nutricionals.

Bona mostra d’això és la novel·la gràfica El gourmet solitario, a la qual, i mai millor dit, li tenia moltes ganes (sempre al marge de les nombrosa literatura que hem llegit i que ens ha fet la boca aigua, ací i ací tenim alguns exemples de diferents autores nipones, més el cas de Murakami, que malgrat no parlar de manera temàtica de la gastronomia, sí que fa contínues referències als plats que cuinen els seus protagonistes). He dit novel·la gràfica, però en el fons, si em preguntàreu pel fil argumental, poc podria dir perquè no en té com a tal. Tampoc sabem massa coses del protagonista, però pense que l’objectiu principal no és parlar d’ell a nivell personal. Sí, sabem que és comerciant, abstemi, de complexió atlètica, que de tant en tant troba a faltar a una dona, o que arran la seua feina, treballa molt i de vegades a deshores. Com que les reunions que manté sovint es retarden, sol eixir amb molta gana i a la recerca i captura del millor restaurant de la contornada. Açò a priori no pot semblar massa complicat al País del Sol Naixent, i en efecte, no ho és.

L’estructura del relat, per tant, és la ideal per tal que acompanyem el senyor Inokashira en eixa recerca de LA taverna, que descobrim els seus criteris per a decantar-se per una o per altra, i que finalment, una vegada segut, participem amb ell amb la tria del menú. Menja amb golafreria, sabem els seus pensaments i poc més (els que podríem tindre qualsevol: quina relació tindran eixos dos? A què es dedicarà aquesta persona?), escoltem retalls de conversacions alienes (en algun moment puntual fins i tot s’hi immisceix, fent una al·legació sorprenent a favor de l’hora de l’àpat), i ix dels establiments amb la sensació d’haver menjat massa (una vegada més). El veiem gaudir de la tria del menjar en nombroses situacions i escenaris (trens, hospitals, estadis, caravanes ambulants), i sempre ens desperta eixa passió pel(s) plat(s) que té al davant i per la combinació d’ingredients escollida. En definitiva, el senyor Inokashira humanitza els menús i els llocs als que va, amb pensaments i actituds que podrien ser les pròpies.

El traç és net i detallat a l’extrem, amb capítols breus que porten el nom del barri o la ciutat que visita i el plat protagonista, el que converteix l’hora de dinar en una mena de viatge; al mateix temps, reflexionem sobre les mutacions que sobrevenen als centres urbans, amb l’homogeneïtzació, en part degudes a les franquícies de menjar ràpid i de baixa qualitat; no obstant, açò no lleva que al Japó no existisca el sincretisme de certs ingredients procedents de cultures diferents, com ocorre a casa nostra. Podem dir que la filosofia del protagonista és oposada a aquesta tendència, ja que sovint vol recuperar els sabors dels barris tradicionals, més enllà del sushi, makis o sashimis als que nosaltres, els occidentals, estem acostumats.

En definitiva, no sé si s’haureu adonat, però aquest viatge introductori a la gastronomia nipona m’ha resultat del tot saciant i deliciós. L’únic inconvenient que li he de posar és el format dels marcs on s’escriu el text, massa estret, que comporta que les paraules es tallen contínuament en síl·labes d’una o dues lletres. A mi m’ha molestat un tant la lectura. Entenc que és com a conseqüència del format original, per a respectar al màxim la visió de la vinyeta tal i com va ser concebuda. De tota manera, sé que és un gènere específic que té molt d’èxit allà, però ací arriba el que arriba i encara dóna gràcies! Estarem atents per si a les prestatgeries de les llibreries aterra alguna novetat de l’estil!

Gabriel García Márquez – Cien años de soledad

Havia una vegada un poble que es deia Macondo. Era un poble on passaven coses quasi impensables, on una família va donar al gènere humà unes persones capaces de tot: de meravellar-se al tocar el gel, de jurar venjança eterna, de menjar-se la calç de les parets, de promoure més de trenta guerres en pro d’una vida millor i perdre-les totes. Una família que ratllava la mitologia, i que estava condemnada a desaparéixer de la terra en cent anys. En els seus orígens, a l’igual que la seua maledicció, pesava també l’endogàmia i la passió sense fre. La soledat i la devastació lluitaven constantment per obrir-se pas. Ocupen la casa pairal, la dels Buendía, però també els carrers polsosos de Macondo, on una vegada havia ametllers, el Carrer dels Turcs, l’Escola, l’estació. Els gringos, blancs amb les seues cases i robes immaculades, van voler establir una companyia bananera. Un belga va voler que arribaren biplans. Tot va fracassar, a Macondo, menys eixa via de tren, portada per un Buendía i que tantes i tantes bogeries i desgràcies va portar al poble i a la pròpia família. Les papallones grogues ho impregnaren tot, les formigues roges anaven cavant la seua sortida cap a la superfície. Les dones cegues les podien notar, les que anaven per a reina les intentaven frenar, les que ja no podien més van abandonar. Ara les veus, ara no les veus. Dictadors, homes lliures, clarividents, coronels, homes nugats sota un castanyer. Tots units sota el mateix sostre, tots separats pel silenci; una única història que es repeteix de manera cíclica amb noms no massa diferents, i que té el misteri d’una de les llengües més antigues que es coneixen. I si vos diguera que Macondo no està tan lluny com sembla?

Mercè Rodoreda – La plaça del Diamant

A COU aquesta era una de les tantes lectures obligades. Pel que he vist per la xarxa, continua sent-ho. El vaig detestar, i els xavals d’ara de 17 anys també ho fan. No m’agradava gens Mercè Rodoreda (ja havia llegit Aloma un any o dos abans) i amb aquesta novel·la no vaig fer més que reafirmar-me. No suportava aquestes dones pusil·lànimes, que no lluiten per canviar la realitat, que no es rebel·len contra el que els vol vindre imposat. Per aquesta raó és per la què dic sempre que llegir no deuria de ser obligatori, i més ara. L’efecte és completament el contrari. Les obres no s’entenen, i més una com aquesta, on has de tindre un mínim de vagatge literari per comprendre la seua magnitud. Estic segura que els professors de llengua i literatura poden trobar altres maneres per picar la curiositat dels joves amb altres lectures, i fer que més avant se’n recorden de les que realment s’han de llegir a la vida.

Estic convençuda de que La plaça del Diamant és una d’elles. 15 anys després ho he comprés. Crec que més enllà de l’argument, que pot ser simple o complicat segons es mire, la màgia de la novel·la està en el llenguatge, i als 17 anys, quan t’obliguen, no tens la paciència per a apreciar aquest detall: Mercè Rodoreda escriu com si fóra poesia contada. Per si açò fóra poc, el text està plagat de dobles lectures, el que s’ha definit com simbolisme: els colors, les plantes, les enfermetats internes (tant de coses com de persones), l’aigua, i com no, els ocells, dels quals Colometa serà el seu alter ego durant un temps concret de la seua vida. L’argument, com ja he dit, pot ser senzill: jo el limitaria a la lluita interna que s’esgrimeix entre Natàlia i Colometa; no obstant, eixa lluita té unes implicacions més enllà, que vistes de més a prop ens fan reflexionar sobre la recerca de la identitat personal i la llibertat individual. Les circumstàncies (òrfena de mare i pare tornat a casar, una sogra insofrible, una guerra devastadora, un home controlador, i no seguisc per no contar molt més) fan que eixa dona que comença sent una xiqueta evolucione i acabe convertint-se sempre dins de les seues possibilitats en una (anti-)heroïna, amb els somnis fets realitats, però en la pell de la seua pròpia filla, la pròxima generació. El que és una xicoteta victòria, quotidiana però no per això menys important. A més, per a jutjar-la amb coneixement de causa, hem de tindre en compte el moment en el qual va ser escrita: als anys 60, i amb l’autora a l’exili, es rememora una Barcelona perduda i arrasada, amb una societat en crisi, però que és capaç de refer-se. L’esperança sempre queda. Per a eixos anys, aquesta obra intimista seria quelcom diferent, dintre de l’estil d’Incerta glòria, que es va començar a publicar uns anys abans.

Per cert, s’heu plantejat alguna vegada el poder que té la literatura en descriure passatges especialment terribles, com una guerra interna, i transformar-los en poesia? Serà que la bellesa va agafada de la mà del terror? Tenim exemples variats, deixant de costat el cinema: Quan anàvem a l’estraperlo, Camí de sirga, La colmena, Los girasoles ciegos, El lector de Julio Verne, Los aires difíciles, La voz dormida, Memòria d’uns ulls pintats o Incerta glòria. Per a ser justos, a La plaça del Diamant només determinats passatges trascorren en aquest moment històric, i realment la guerra és una circumstància que fa evolucionar a la protagonista.

És una lectura fàcil dins del lirisme (m’encanten els passatges que descriu la pluja, com la que veig jo ara mateix als meus fils d’estendre un dia de Sant Josep; o la descripció del mercat, amb els seus colors i aromes, que és el que més recordava de la meua primera lectura), amb capítols curts i un llenguatge assequible, molt casolà, malgrat haver pocs diàlegs. Crec que hui és el dia que m’he reconciliat a mitges amb la Rodoreda. Encara no tinc ganes de reprendre-ho amb Aloma. Algun dia. 

PD: Hi ha una sèrie de quatre capítols publicats al web de RTVE a la carta, protagonitzada per una molt jove Sílvia Munt. Pel que porte vist fins ara, només el primer i part del segon, s'aproxima prou a la novel·la, però com sol passar en aquestos casos, li falta l'esperit. Així i tot, és recomanable per als qui heu llegit el llibre. 

James Salter – La última noche

Error número 1: considerar-lo llibre de transició. Error número 2: acabar-lo quant abans millor, el nou de Murakami m’espera. Solució: llegir-lo una vegada i mitja, aquesta vegada sí, amb atenció i cura. 

Aquestos deu relats curts, que segurament són els millors companys per a passar una bona tarda freda de diumenge amb una manta i una tassa de té, mereixen tota evasió del món. Ens traslladem als anys 50, a uns Estats Units en blanc i negre, amb famílies que compleixen el somni americà, homes de negocis amb camisa planxada i americana, dones envoltades amb sedes; persones que en el seu temps lliure gaudeixen de la vida rient al sol, que tenen una família perfecta, una casa, un gos. Els vint-i-pocs anys i els veneçolans (o colombians, en el seu defecte) converteixen aquest equilibri en quelcom fràgil i fals. També l’enfermetat, l’alcohol i la poesia (o eren els poetes?).

El nombre de pàgines i l’extensió de cada relat enganya. Aparentment, les històries són frívoles (“pobre niña rica”), però van més enllà. Són complexes. Parlen del desengany i de l’apatia, dels sentiments i les persones perdudes. Dels somnis que tenim por de complir. Sobretot es nota amb l’ús de les estructures i del relat, a través del diàleg, que va fluctuant tot plegat entre l’àmbit privat dels records i el present. He llegit en algun bloc que el lector de Salter ha d’estar atent, ja que si es despista en la línia que no toca, no comprendrà el que ve a continuació. Això és el que em va passar a mi. Menys mal que ho he compensat, perquè en la primera mitja lectura que vaig fer, la sensació que tenia era prou roïn. 

Ara comprenc que l’encant de Salter està en els detalls, en el ball de temps i espais, que poden oscil·lar en un mateix paràgraf. En la manera de descriure els personatges, en les frases recurrents (les cames llargues i nues, el sol, els amants sud-americans, els colls llargs, els pits solts sota una brusa, el record de la felicitat perduda). I per què no, és un plus confirmar que ells, els agraciats per la vida, també tenen problemes. Això sí, a la seua manera.

Mo Yan – La vida y la muerte me están desgastando

Torne al bloc al cap de més d’un mes i amb aquest títol més que sorprenent o suggerent. Sol passar amb Mo Yan. Amb aquesta nova novel·la que llegisc de l’escriptor xinés m’esperava rialles desbordants i moments frescos abans de fer la migdiada. No sé si és per la propaganda que li han fet com a tal o si és un error que s’ha anat repetint al llarg dels comentaris que es lligen per Internet, com a fruit de la reiteració sense contrastar. I això només es fa d’una manera: llegint.

No és un llibre d’humor. Té tocs surreals i inesperats, això sí. Els animals parlen, pensen, tenen voluntat i comportaments més que raonats, però això no vol dir en absolut que ens trobem davant d’un relat on l’actitud més predominant del lector vaja a ser el riure. En absolut. Com a tots els escrits de Mo Yan, podem trobar algun moment puntual on el gag que es relata pot fer-nos treure un somriure. Poc més. Perquè ja s’encarrega Mo Yan, tant per activa com per passiva, de que no ens oblidem que estem davant d’una història de supervivències, de condicions de vida dures, de la tradició front la modernitat, d’enfermetat, de fam, d’injustícia, però també una èpica en la qual l’amor ho pot tot en el temps i en l’espai, on podem tremolar davant la bellesa d’una fàbrica, i, on per damunt de totes les coses, trascendint la vida i també la mort, es troba el Destí.

Llegir Mo Yan és com llegir Murakami. Tenim els mateixos elements, però combinats de manera diferent, i per tant, amb resultats diferents, i no per això menys colpidors. Amb Mo Yan, trobem la crueldat de la vida, la marcada vida camperola, el pes del comunisme en les xicotetes comunitats rurals; violència, tradició, injustícia. Però també paisatges evocadors, preciosos, colorits, que de tant en tant ens poden recordar als móns perduts de El Viaje de Chihiro de Miyazaki. Com no, l’ironia, el riure davant situacions més que despiadades (i sorprendre’t a tu mateix), la veu dels que normalment no tenen veu, com els animals, i en La vida y la muerte me están desgastando, la veu del mateix escriptor, que és un dels personatges secundaris més actius i amb una vessant còmica més marcada. Així, Mo Yan passa a ser real dintre de la província de Gaomi Nordest, contribuint a la complicitat amb el lector.

En definitiva, lectura no gens fàcil, densa, del transcurs de la història de Xina des de la Revolució Cultural fins els nostres dies. La història s’exemplifica a través de l’esdevenir de la família Ximen i narrada per les veus del patriarca. No és que aquest els sobrevisca a tots, no: és que després d’una mort violenta i inesperada, ressuscita com a ase, bou, porc, gos i mona, que sempre estarà en un lloc prominent de la família, i per tant, convertint-se en espectador de luxe. 

Al final, la conclusió que traurem, és que tot canvia. Tot, menys el pobre albercoquer, que sempre romandrà estàtic, benèvol, quan no immisericordiós amb les urpes esmolades de les seues branques primes.

Xavier Serra i Francesc Vera – A peu de foto

Diuen que, quan es va començar a comercialitzar la televisió, molts auguraren el final de la ràdio o de la premsa escrita. També ha passat el mateix fa uns anys amb el boom dels lectors electrònics: alguna ment apocalíptica ja preveia el final de les publicacions en paper, de l’olor a llibre nou, del gest d’agafar la pàgina entre els dits i canviar de cara, avançar o retrocedir. No cal dir a aquestes alçades que tots els pronòstics no han pogut ser més poc encertats. Continuen editant-se llibres i la gent continua escoltant la ràdio.

Però de vegades pot succeir que un àmbit retroalimente un altre: és el cas de A peu de foto. Tot començà en un bloc a Internet, on col·lavoraven un filòsof (sí, aquestos no s’han estingit, almenys de moment) i un fotògraf, ambdós de Sueca. La idea era tan senzilla que no sé com no se li ha ocorregut a més gent: amb l’excusa d’una instantània, contar una història, o fer una reflexió, o parlar-nos d’algun tema que sol estar poc a l’abast del gran públic. Tingueren tant d’èxit, que decidiren recopilar les entrades i fer-ne un llibre. El resultat és el que tenim entre mans.

Per posar algun però, pense que les fotos queden massa menudes, encara que sí, el lector insatisfet sempre pot connectar-se al bloc i poder veure-les a la grandària desitjada i a tot color. Pel demés, malgrat tractar temes molt variats, crec que els escrits presenten un rerefons recurrent, com pot ser el s.XIX, l’absurditat humana, o millor dit, les seues contradiccions, personatges del món de la cultura i política valenciana o catalana, com no, la filosofia i els canvis de mentalitat en Occident. Tot amb un to irònic, en ocasions sarcàstic, que fa  que ens riem de nosaltres mateixos o que maleïm la comunitat que ens envolta. Particularment em quede, de totes les reflexions que es deixen caure, en la desmitificació de la felicitat infantil (L’infant del llangardaix), ja que és un tema del que crec que no es parla prou o prou clar. I com que també és un llibre de fotografies, destacaria l’encert de Francesc Vera per a retractar els espais oberts, encara que si n’he de triar una, seria la de “Mobiliari d’apartament turístic”, per l’atmosfera que marca la composició.

Una altra cosa que és d’agrair és que els posts, o capítols, són curts, amb un llenguatge elevat un punt, però molt assequible de seguir. Vaja, d’eixos com els que hem dit de tant en tant que estan bé per als aficionats a llegir en un moment especial del dia. El recomane per a qui busque alguna cosa diferent i tinga ganes d’aprendre més d’una curiositat. Perquè, per exemple, a veure qui em sap dir d’on ve la paraula tardor?