Han Kang – La vegetariana

Quan l’insulsa i insípida Yeonghye decideix deixar de menjar carn, un torrent de reaccions es desperten al seu entorn, i no precisament comprensives o pacífiques. Això és el que pot passar quan una dona decideix dir “fins ací” i prendre control del seu cos i de la seua vida, un control que mai ha sigut tal, i ja de pas, una vida que mai ha sigut plenament viscuda. He dit que és el que pot passar, i el que efectivament passa, en un cercle tan violent, paternalista i opressiu com el de la protagonista. Yeonghye és el que menja. 

Amb aquest tret de sortida, l’autora de Corea del Sud ja em tenia mig guanyada.

Després d’una existència asfixiant, amb maltractaments paterns des de la seua tendra infantesa, silenci per part del seu entorn familiar, i després, un marit que l’ignora i que la força quan li ve en gana (no és l’única), per fi Yeonghye pren les regnes del seu cos. La voluntat de no menjar carn primer, no menjar res, després, es converteix en si mateix en un acte rebel, que somou la consciència de la seua germana, i lluny d’això, violenta i plena de ràbia son pare i el marit. Aquestos no la comprenen ni tenen intenció de fer-ho. Simplement, volen continuar exercint el seu poder sobre ella: menja els plats que sempre hem menjat a casa, prepara’m la roba com sempre me l’has preparada, acompanya’m a la porta quan isca de casa per a anar a la feina, estigues ben disposada quan arribe al llit amb la roba pudenta d’alcohol.

Yeonghye diu que no. Que això ja s’ha acabat. Bé, per ser exactes, ni tansols ho diu, perquè l’autora procura que els actes de la protagonista parlen per si mateixos, i de fet, només escoltem Yeonghye des del llunyà ressò dels seus somnis. Ella no conta molt més, ja que llegim les veus del seu perplex i insensible marit, del seu transtornat cunyat i la seua pusil·lànime germana. L’única, per cert, que intenta comprendre el sentit de la deriva de la no-vida de Yeonghye. Però ja és massa tard per a salvar-la. 

Però un moment… Cal salvar Yeonghye? Si ho pensem un instant, segurament descobrim que no, perquè, finalment, Yeonghye ha aconseguit ser lliure, soltar-se de la brutal societat on li ha tocat viure, passar els seus dies d’una manera plàcida i coherent amb si mateixa i les seues idees. Perquè si alguna cosa queda clara és que Yeonghye ha decidit no menjar carn no per un fet cultural o per consciència ecològica, diem-ne, sinó per fer front de manera pacífica i passiva a la violència, una violència que l’aturmenta amb imatges vives i records feréstecs per les nits. El seu recurs a la no agressió arriba fins a tal punt al principi ja de la novel·la, tota una declaració d’intencions, amb el fet de no portar sostenidors, perquè la protagonista gaudeix amb els pits solts, l’única part del cos humà que no és capaç de fer mal, i no li importa mostrar-los. Com a lectors, podríem contestar-li, dient que transtorna la ment del seu fervorós cunyat. Això, i una taca de naixement a una part concreta de la seua anatomia, i que serveix per a donar regnes a un dels capítols més rars, poètics i plàstics, però a la vegada bonics i detestables que he llegit últimament, tot per l’apropiació del cos de Yeonghye que fa el cunyat, artista audiovisual, i qui haja llegit la novel·la ho comprendrà. 

Aquesta curta història és una delícia pel seu estil depurat, que es pot llegir d'una sentada, però que val la pena degustar-la pausadament. Les frases i les imatges són especialment líriques en l’última part, on la natura es mostra descarnada i les conseqüències del que fa Yeonghye culminen en el seu extrem. No arribem a sentir pena per ella; no del tot, almenys. En el fons, sabem que és fortament conscient i feliç. No deixareu de tindre sentiments oposats perquè les accions que se’ns narren es troben al límit, però al cap i a la fi, no són més que les repercussions, exagerades, del que pot suposar una vida plena de violència sobre un cos i una ànima sensibles i aparentment insípides; però violència tant física com subterrània. De fet, en aquest sentit m’ha recordat molt a Mejillones para cenar, un altre xicotet tresor que cal llegir per les subtils violències que amaga, des del minut u de la seua trama.

Meravellós descobriment, meravellosa fotografia, meravellosos sentiments contraposats i meravellosos els debats i les llagues que rasquen la pell. Feu-se amb ella, no ho dubteu.

Laura Restrepo – La Isla de la Pasión

Deia el gran Gabriel García Márquez que de vegades la realitat en Amèrica Llatina superava el gènere que ell mateix havia inventat, el realisme màgic. Cada dia en tenim mostres, d’açò, encara que no només al centre del continent americà, sinó també, per desgràcia, en altres bandes del món. 

Però hui ens quedem a Mèxic i en l’equador del planeta. Laura Restrepo ens novel·litza una història que sembla impossible que passara fa 100 anys. La isla de la Pasión és, a banda d’un testimoni d’uns anys increïbles, un relat fatalista que enganxa des de la primera plana fins a la última, i que mescla documents de hui en dia, reals, amb els del moment, així com una idea aproximada del que els personatges principals degueren de pensar i sentir. I això ha estat molt bé, perquè malgrat que existeix al Youtube o a algun web algun relat sobre l’illa de Clipperton, cap d’ells es clava en el moll de l’os de la història, els sentiments, la passió que els ve de manera indirecta per un nom de l’illa que pot portar a confusió (la passió per la Passió de Crist, aprofitant que estem en les dates que estem).

Però La isla de la Pasión és bàsicament una història de la fortalesa humana. Més vaig a dir encara: de la femenina. Perquè què hauria sigut de Ramón Arnaud i tota la guarnició sense la presència de les seues dones i amants, en particular, Alicia Rivera? Aquestes degueren de suportar condicions de vida (vida?) prehistòriques, on donar a llum una criatura era garantia de mort quasi segura. I si tenies sort de poder criar al teu fill, ho feies amb nul·les condicions d’higiene, nutrició, i ja ni diem d’educació. A no ser, clar, que després de procurar-se el menjar, s’organitzaren en una escoleta per a donar a conéixer almenys les lletres i els números. 

En resum, una història fantàstica, malgrat la crueldat extremadament delicada i subtil, i molt ben contada, que farà que a més d’un o una es quede en la boca oberta: fins on pot arribar l’ésser humà en la seua tossuderia? On es troba el límit de la supervivència en situacions extremes? I les forces per a estimar i construir quan tot sembla perdut? Ací trobareu algunes respostes.

Gabriel García Márquez – Cien años de soledad

Havia una vegada un poble que es deia Macondo. Era un poble on passaven coses quasi impensables, on una família va donar al gènere humà unes persones capaces de tot: de meravellar-se al tocar el gel, de jurar venjança eterna, de menjar-se la calç de les parets, de promoure més de trenta guerres en pro d’una vida millor i perdre-les totes. Una família que ratllava la mitologia, i que estava condemnada a desaparéixer de la terra en cent anys. En els seus orígens, a l’igual que la seua maledicció, pesava també l’endogàmia i la passió sense fre. La soledat i la devastació lluitaven constantment per obrir-se pas. Ocupen la casa pairal, la dels Buendía, però també els carrers polsosos de Macondo, on una vegada havia ametllers, el Carrer dels Turcs, l’Escola, l’estació. Els gringos, blancs amb les seues cases i robes immaculades, van voler establir una companyia bananera. Un belga va voler que arribaren biplans. Tot va fracassar, a Macondo, menys eixa via de tren, portada per un Buendía i que tantes i tantes bogeries i desgràcies va portar al poble i a la pròpia família. Les papallones grogues ho impregnaren tot, les formigues roges anaven cavant la seua sortida cap a la superfície. Les dones cegues les podien notar, les que anaven per a reina les intentaven frenar, les que ja no podien més van abandonar. Ara les veus, ara no les veus. Dictadors, homes lliures, clarividents, coronels, homes nugats sota un castanyer. Tots units sota el mateix sostre, tots separats pel silenci; una única història que es repeteix de manera cíclica amb noms no massa diferents, i que té el misteri d’una de les llengües més antigues que es coneixen. I si vos diguera que Macondo no està tan lluny com sembla?

Guillaume Sorel i Laurent Seksik – Els últims dies de Stefan Zweig

La casualitat ha volgut que ahir descobrira la pel·lícula La llegenda de 1900. I dic casualitat, perquè just ahir també vaig trobar Les derniers jours de Stefan Zweig: ambdues comenen exactament igual, o almenys amb les mateixes vistes de Nova York, en el cas dels primers, apropant-se; en el cas dels últims, allunyant-se’n. Trenta-sis anys separen una imatge de l’altra, precisament unes dècades essencials per comprendre la història d’Europa i del món.

Parèntesi: per a qui no ho sàpia, The legend of 1900 és l'adaptació al cine de la novel·la Novecento, d'Alessandro Baricco, les dues recomanadíssimes. Tanque parèntesi.

Però bé, tornem a Stefan Zweig i a la novel·la gràfica que se n’ocupa dels últims sis mesos de vida d’aquest autor austríac. O jueu. Tal i com diu a la pàgina 26, “jueu a Alemanya, alemany a Anglaterra. Estranger a tots els llocs. Ja en tinc prou, d’ésser l’enemic del gènere humà”. Aquesta idea l’aturmenta: és una persona massa sensible, ja cansada, potser idealista. Ell es coneix molt bé, però la resta del món sempre està a punt per a jutjar-lo, i això el fatiga. És un bon exemple del que conta Amin Maalouf a Les identitats que maten.

Al llarg del relat de Seksik i els dibuixos de Sorel, donem una ullada a l’angoixa de viure per part de Stefan Zweig i la seua dona, Lotte. La malenconia dóna pas en ocasions a alguns reflexos d’il·lusió i d’optimisme. Això sí, ben pocs al llarg de les menys de 90 pàgines. La nostàlgia sempre es troba per damunt de tot, les ganes de tornar a casa, a Viena, a abraçar els seus éssers estimats, a passejar per les avingudes que ja coneixen. La solució final és una mostra de la poca fe del gran autor en l’espècie humana, és una denúncia de la guerra i la crueltat humana. I el que és pitjor, és l’evidència de que aquest món, cada vegada més salvatge i cruel, no està fet per a les sensibilitats, per a l’humanisme que ell tan bé representa. Per a Zweig, ja s’ha acabat la bellesa, la literatura, la filosofia, l’art… i se les han emportades les persones que ell va conéixer i que per culpa d’una guerra atroç, ja no estan. Per això, no val la pena seguir lluitant, el món s’ha convertit en un lloc massa desagraït. No li falta raó.

El traç de Sorel és fluid i càlid. Amb poques línies retracta el personatge. El guió és fresc, clar i directe. Encerta a l’hora de definir una personalitat tan complicada i erudita com la que degué de ser Stefan Zweig. Es tracta l’autor com una eminència, com un ésser molt conegut i influent. Però al mateix temps jo em quede sorpresa pel desconegut de la seua figura i del seu llegat hui en dia. Jo mateixa reconec haver llegit només dues obres d’ell, Carta de una desconocida i Novela de ajedrez. La segona em va entusiasmar per la febrilitat (existeix aquesta paraula?) que emana, la bogeria en estat pur. No sé per què no he seguit amb aquest autor, m’ho pose com a deures no sé si d’estiu ja a estes alçades de l’any. En aquest sentit, em sembla genial un comentari fet a un post dels blocs de El País, on diu que els best-sellers ja no són el que eren. I açò em ve al fil del mediocre Harry Quebert, que per a contar una història (també mediocre i poc profunda) es tira més de 650 pàgines. Amb la novel·la dels escacs de Zweig tens claríssima la personalitat del personatge i la trama, rica, brillant, demencialment ben escrita en menys de 100 pàgines. 

Així i tot, i torne (altra vegada) a l’obra que ens ocupa m’ha paregut que li falta alguna cosa. No sé si és que els personatges ens resulten massa distants, jo almenys no he aconseguit simpatitzar del tot amb el matrimoni Zweig. Potser és la tristesa, que ho impregna tot, malgrat estar visquent en eixos moments en un país tan viu i colorit com Brasil. Crec que els tons marrons ho han envait tot massa. És una opinió personal, perquè en si, m’ha agradat la història, i m’ha servit per a aproximar-me una mica a la figura d’aquest autor. 

No vull anar-me’n sense deixar una mínima constància, sense revelar res, de les últimes pàgines. M’ha agradat molt la delicadesa i el bon gust en el tracte d’una seqüència tan difícil, d’un moment tan íntim i únic. Quasi quasi com una melodia de piano tocada amb sentiment en el primer terç del s.XX…

Bertrand Russell – La conquista de la felicidad

Fa uns dies, deixàvem a la nostra tauleta de nit Guadalajara. Ara La conquista de la felicidad serà l’elegit per fer-li companyia al de Quim Monzó. Sota aquest títol un tant pretensiós (com són d’importants, els títols!), s’amaga una gran veritat, i és que qui vol la felicitat, com qualsevol altra cosa a la vida, un se l’ha de treballar.

Però no anem cremant etapes tan prompte. En aquestos temps tan difícils que els de dalt ens estan fent passar, la felicitat personal és un tema més que seriós. Si et trobes feliç, eres capaç de tirar endavant qualsevol adversitat que es presente. Deu ser per això per què constantment ixen a la llum resultats d’enquestes sobre les possibles causes de la felicitat (per cert, alguna vegada s’heu preguntat a qui li fan eixes enquestes? Perquè a mi mai m’han demanat opinió!!). En l’última d’aquestes, elaborada per la beguda de l’espurna de la vida, se’ns revel·la una dada que ens podíem imaginar, i és que la feina es troba al primer lloc del pòdium. Com  no, no poden faltar la resta de components de la tríada: la salut i l’amor.

Tots recordem la famosa cançó Felicità d’Al Bano i Romina, els dos cantant a les xicotetes coses de la vida, o aquell inici de la pel·lícula Amélie, on se’ns resumeix quines coses fa la parisina de Montmartre per gaudir un poc més del dia a dia. I per els més “sisenters” està la versió made in Spain del tema, l’ingènua però encertada Tres cosas de Los Stop. Especialment els dos primers casos van ben encaminats segons les indicacions de Bertrand Russell pel que a la conquesta de la felicitat respecta: les xicotetes coses són els ingredients essencials per què la recepta de la Felicitat (en majúscula) es coga a poc a poc, i només un grapadet de cadascuna d’elles per què el resultat final siga més que apetitós.

Malgrat que el llibre fa més de 80 anys que es va publicar, i que alguns conceptes estiguen desfasats, és impressionant que l’autor retracte la condició humana passada i actual amb tal habilitat. Es nota que és un clàssic. Inclús jo diria que podria ser el precursor d’Emilio Duró o Eduardo Stamateas. A més, tots incideixen en el mateix (per tant, haurem de fer-los cas!): no som el centre del món, i en relació a l’Univers, els nostres problemes, la major part del temps, són més que insignificants. Cal aprendre a relativitzar-los. A partir d’ací, tot pot ser més fàcil.

A banda, estan els temes eterns i estretament lligats a la trilogia que hem esmentat amunt: la família, l’il·lusió, l’estima i les aficions. L’alegria és possible, segons aquest matemàtic, si tenim un poc de cadascun. I no passa res si hem d’enfrontar-nos amb optimisme a la competència, l’avorriment, el cansanment, l’enveja, el sentiment de “pecat”, la mania persecutòria o la por al que diguen els demés. Vaja, recopilant-los, sembla que hi ha més factors per ser desgraciats que dels primers.

Rellegint blocs, podeu trobar milers de frases que el filòsof (sí, també era filòsof) deixa caure com bombes. I més d’un ens hem sentit identificats amb comportaments, o coneixem algú del que hem pensat que segur que és infeliç perquè fa/diu exactament això que posa ací. Jo he optat per no copiar-ne cap, a pesar de que temptada he estat, ja que seria impossible triar-ne només unes quantes. A més, quasi que reproduïria el llibre sencer ací, i aquest no és l’objectiu.

Només un però, potser fruit de les circumstàncies actuals: les bases que posa l’autor que hem de presuposar per a tots no són del tot reals. No tot el món disposa d’una bona salut, una situació sentimental estable o menys encara, una feina! Per tant, hi ha molts dels aspectes que poden ser reciclats per al s. XXI, i altres que caldria adaptar, però així el llibre no tindria l’encant de ser una publicació d’entreguerres.

Altra cosa que m’ha cridat molt l’atenció és que de vegades es posa èmfasi en què no és un llibre d’autoajuda, perquè és un assaig d’un filòsof. Què passa, que la filosofia no ens pot tirar una maneta per a eixir de l’adversitat quotidiana? Està més clar que mai que no són bons temps per a les Humanitats en general i per l’amor per la saviesa en particular. Potser no siga un llibre d’autoajuda a l’ús, però ja m’agradaria a mi que el promocionaren com a tal, per veure si l’etiqueta cola i acaba a les bosses de compra de més d’un. Per a acabar-ho d'adobar, és molt fi i molt barat, fàcilment vendible!

Si hi ha dues conclusions que extrac de la seua rica lectura, és en primer lloc, que l’alegria i/o la falta d’ella és el que mou el món. I en segon lloc, que la felicitat humana és un tema que interessa, i molt. Felicitat vol dir salut, vol dir vida plena, és l’objectiu al que tots volem arribar. És el que tots volem ser quan siguem majors. Per què no comencem a guanyar-nos-la ja mateix?