Mikita Brottman – Contra la lectura

No sé si he contat alguna vegada que normalment escric els meus posts a les poques hores d’haver-me acabat el llibre del qual vos vull parlar, quan encara estic impregnada del seu ambient, per a bé i per a mal. En aquest cas, diversos compromisos, units a les estressants vacances que acabem d’acomiadar, m’han retés d’aquest sa costum. A més, si bé per un costat he arribat a pensar no fer cap entrada sobre aquest llibre, després he pensat que potser a algú li servia el que tinc intenció de dir.

Quan m’he posat a pensar en Contra la lectura, de Mikita Brottman, de les sensacions que em venien quan obria el llibre, recorde una mescla entre avorriment (“quines ganes tinc d’acabar-lo”) i curiositat (“què em pot dir aquesta autora que no sàpiga sobre el meu passatemps preferit?”). Aquest escrit, no sé si dir-li assaig, és un alegat que pretén desmitificar l’aura que envolta el món dels llibres i la lectura, així com les diverses actituds vers els llibres al llarg de la història més recent, actitud que ha donat un gir els últims 40 anys amb sonades campanyes orquestades pels governs i institucions públiques. Tot per a que Mikita Brottman acabe dient que llegir no et farà ni més intel·ligent, ni més guapo, ni més interessant. Potser tot el contrari, conforme li va passar a ella en la seua adolescència. I per suposat, si aquesta base és certa, molt menys els clàssics et faran ser un intel·lectual de primer ordre. Així, un dels passatges més curiosos ha sigut la seua posició vers les lectures obligades a l’escola. En resum, comenta:

“Las creencias relativas a la palabra escrita suponen algunas de las supersticiones más comunes y antiguas, y hoy en día gozan de más actualidad que nunca, aunque parecen tener efectos opuestos. Ahora, en vez de embrujarnos o maldecirnos, envolvernos, intoxicarnos o absorbernos hasta tal extremo que nunca seríamos capaces de tener experiencias o ideas propias, los libros poseen el poder de salvar vidas, convertirnos en mejores personas y más interesantes, librarnos de la pobreza, alegrarnos, conducirnos al éxito y ofrecernos un futuro próspero.”

No puc negar que l’assaig té el seu punt d’entreteniment amb dades curioses, com la del web del cantant Art Garfunkel sobre els llibres que porta llegits des de 1968. Dada irrelevant allà on les hi haja, em podeu dir. O alguns mots que inclouen l’arrel “biblio”, algunes d’elles ignotes per a mi, com “bibliomania”, “bibliomància”, “bibliolatria o “blibliofòbia”. O també alguna recomanació literària interessant, que he subratllat.

Però el que més m’ha agradat, i és per això que tinc sentiments agredolços amb aquest llibre, ha sigut veure com l’autora li pegava la volta a moltes de les argumentacions esgrimides pels lectors i per aquells que volen fer que la població llegesca: en algunes tenia raó, en altres m’ha fet pensar. Seria la mateixa persona sense els llibres que he llegit? Sincerament, ho dubte molt. Però és veritat que sense llegir, tot segons l’autora, no voldria dir que seria pitjor persona, només diferent: una persona amb menor empatia, amb una menor obertura, amb menor capacitat de consciència o d’interés pel que puga estar passant a l’altra punta del món en altre moment històric. Ací que cadascú jutge, però jo sé amb què em quede. De tota manera, això no lleva per a que m’haja qüestionat d’on poden vindre els prejudicis que he tingut en certs moments de la meua vida amb persones que no lligen o que no els he vist cap llibre a la seua sala d’estar.

Per a finalitzar, si m’he de quedar amb altra cita de Contra la lectura, no és una escrita precisament per l’autora. Es tracta d’un apassionat fragment d’una carta que Franz Kafka li va escriure a un amic, Max Brod, el 1904, un fragment per a emmarcar i que crec que es pot aplicar a totes les facetes de la vida personal i professional. Vos el deixe ací, perquè crec que val la pena:

“En general, creo que sólo debemos leer libros que nos muerdan y nos arañen. Si el libro que estamos leyendo no nos despierta como un golpe en el cráneo, ¿para qué leerlo? ¿Para que nos haga felices, como dices tú? Cielo santo, ¡seríamos igualmente felices si no tuviéramos ningún libro! Los libros que nos hacen felices podríamos escribirlos nosotros mismos si no nos quedara otro remedio. Lo que necesitamos son libros que nos golpeen como una desgracia dolorosa, como la muerte de alguien a quien queríamos más que a nosotros mismos, libros que nos hagan sentirnos desterrados a los bosques lejanos, lejos de toda presencia humana, como un suicidio. Un libro debe ser el hacha que quiebre el mar helado de nuestro interior. Eso es lo que creo.”

Llevant-li el dramatisme, crec que tot el món comprén el que vol dir l’autor de La metamorfosi. Jo ho resumiria així: ja que vas a dedicar-li un temps meravellós de la teua vida, més val que l’objecte d’atenció siga capaç d’aportar-te alguna cosa nova i que et canvie, que en tragues algun aprenentatge. Pense que pocs lectors llegim per a això. I ací entrem en el debat global del que ha portat la democratització de la lectura, i en particular, la pregunta: l’important és llegir qualsevol cosa, davant de l’allau de llibres que efectivament ens ha proporcionat internet, o hem de ser molt selectius amb la qualitat del que passa per les nostres mans? Ací, cadascú que jutge també.

Fins la propera lectura!

Shirley Jackson – Siempre hemos vivido en un castillo

Acabem l’any amb una lectura d’aquestes pendents de fa no sé ni el temps. M’abellia canviar de registre, encara que no estic segura d’haver-ho aconseguit del tot. La raó és que no sé si és perquè tenia Cims Borrascosos massa fresca, però en moltes coses m’ha recordat, i molt, a aquesta novel·la decimonònica d’una de les germanes Brontë.

No obstant això, la novel·la m’ha agradat molt, fins al punt de superar les meues expectatives. Com ja he dit al principi, tenia aquest volum pendent de feia molt de temps, i havia llegit alguna cosa, molt poca, sobre el seu argument, però sobretot, sobre el seu ambient. Una vegada dit açò, puc afirmar que res del que llegiu al respecte arribarà a fer-vos una idea del que suposa endinsar-se en el món de Merricat i Connie.

És quelcom infantil, però també oníric i terrible. És llunar, salvatge, ombrívol, humit i inexpugnable. És monstruós i innocent, tendrament sàdic. No sé com explicar-ho millor, i potser vos estaré liant més, però crec que és exactament així. Primer, intentes esbrinar què els ha passat a tres dels membres de la família Blackwood, i empatitzes amb la menuda de les germanes (la protagonista absoluta, Merricat), però al poc te n’adones de quin ha sigut el teu error. I t’agrada, i no pots parar d’escarbar entre les fulles del seu cau fins a fer-te un lloc còmode i acaronar el pelatge de Jonas, mentre observes amb una mirada obscena, partícep i incrèdula el poder i la creativitat de Merricat, la seua candidesa, el seu raonament. La resta, el que semblava més important, passa a segon plànol, per voler descobrir més i més: tindrà algun secret més soterrat a prop d’alguna pedra? Alguna pertinença penjada en un arbre del seu bosc?

És una novel·la sense dubte de terror psicològic, molt ben escrita, amb la informació dosificada sàviament. És atemporal. Ha valgut molt la pena acabar el meu any lector clavant-li mos per fi a Shirley Jackson, fins al punt que repetiré de ben segur. Un gran descobriment, una macabra bellesa la de la casa de les Blackwood i les seues inquilines. Un plaer que m’hagen convidat a visitar-les en aquest 2018 que ara acaba. Esperem que aquesta siga la senyal d’un inici de lectures del seu nivell per a 2019!

Natalia Ginzburg – A propósito de las mujeres

Hi ha quelcom tètric en els contes o relats curts que porte llegint des de que vaig obrir el blog. En alguns casos, com en el de La habitación de Nona, eixe punt de terror ve donat per tocs màgics o fantàstics, encara que no sempre. En la resta, com en Relatos de lo inesperado, o La última noche, al igual que amb la protagonista del post de hui, el terror l’aporta la mateixa realitat. La desesperança és un factor determinant. 

Serà el pou del que parla l’autora al pròleg, el que més por fa a totes les xicotetes píndoles que ens planteja? Eixa por, sinònima de la desesperança de què parlàvem fa un instant. La incertesa i la desesperança de ser dona al si de la societat: com sobrevius quan un cràpula et pot enganyar i donar mala vida, com et pressiona la teua família, com tens un marit absent i la casa i els xiquets per a tu sola. Com gestiones això? Perquè l’últim que se’t permet és que li dónes l’esquena a la teua realitat i et busques una altra vida, encara que siga només els divendres de vesprada. El pou de les dones del segle XXI segueix sent el mateix. En 100 anys, els que tenen aquestos relats, no ha canviat gens. Si de cas s’ha fet més ample, més profund. I sempre ens atreurà mirar al seu interior des de la vora, o faran que hi ens arrimem, mentre altres el sobrevolen amplament.

Val la pena llegir aquest volum d’històries de la clàssica autora italiana, una dona que va ser considerada pels seus contemporanis (homes) com una lectura menor per apuntar que “escriu sobre coses de dones”. En aquest sentit, va ser una autora avançada per a la seua època. Infidelitats, matrimonis immersos en la desídia, mentides, dones que poc encaixen amb els valors tradicionals de la família… aquestos són alguns dels temes que Natalia Ginzburg tracta als seus curts relats. I el pou, sempre el pou, contínuament amenaçant les dones presents, protagonistes directes o no de les històries. En particular m’ha agradat un dels més llargs (encara que amb la seua lectura no m’hi vaig estar ni 30 minuts), “Mi marido”, on es conta una convivència marital molt diferent a la viscuda a La felicidad conyugal, de Tolstói.

Després d’un temps d’haver llegit A propósito de las mujeres, encara em queda un pòsit amarg al parlar d’ella, mesclat amb un toc de tristesa, de reflexió sobre on estem i cap on anem. Crec que repetiré amb l’autora, ja tinc la seua següent novel·la seleccionada. Ja vos aniré contant!

Lev Tolstói – La felicidad conyugal

Mai un sentiment ha sigut objecte de les més variades creacions artístiques: la música, la pintura, l’escultura, el cinema, la literatura, la fotografia i fins i tot l’arquitectura han exaltat fins a l’extrem un estat personal que traspassa fronteres i límits mentals. Mai un sentiment, a més, ha sigut capaç de modificar les nostres vides i transformar-les, i nosaltres amb elles, en ents completament diferents. Ens arrassa, ens ofega, ens avergonyeix i ens crea inseguretats però també ens empén a les més altes empreses. Tota aquesta parrafada se sintetitza en una sola paraula: amor.

Però l’amor, sobretot quan és correspost i en comú, muta i es transforma. Les circumstàncies el cincellen: no és mai el mateix. L’explotació d’aquest fenomen no és tan habitual a les arts que abans hem mencionat, i això si el comparem al típic de les primeres fases de l’enamorament, amb un romanticisme exacerbat que ennuvola tots els sentits i la raó. Per això el breu text de Tolstói és original, i més tenint en compte el moment de la seua publicació (1859). L’autor universal descriu el canvi que sofreix un matrimoni burgés i benestant, el de Marie (Masha en diminutiu pràcticament a tota l’obra) i Serguéi, en el pas dels anys, i com és vist aquest canvi sota els ulls de la jove dona, que ens recorda a l’estimada Emma Bovary de Flaubert.

Com ja sabeu, porte una bona temporada llegint dones, però l’argument d’aquest relat em va cridar molt l’atenció, pel que vaig pensar que pagava la pena detindre’m i albirar quina era la perspectiva d’un home en aquest tema. Malgrat que no es pot culpar l’autor d’haver nascut quan i on va nèixer, no deixen de cridar-me l’atenció les actituds clarament masclistes i d’infantilització de la dona que malauradament encara estan presents entre certs sectors de la societat, però que de ben segur que aviat desapareixeran. Així i tot, em sembla que és un retrat fantàstic de les relacions de parella i de les fases per les quals s’atravessen, des de l’omnipresència de l’èsser estimat en tot acte quotidià al principi, al cert desencant, amb un equilibri amarg i nostàlgic en la convivència, després. Enmig, els primers recels, les primeres frases agres, els primers pensaments punjants. Tot açò fa que siga una obra que no ha caducat.

M’ha agradat especialment quan, al caliu de primera discussió, Masha no diu el que pensa i no fa el que sent, i la sensació de que tot podria canviar només amb una frase o una abraçada, però malgrat tot, no pot evitar voler fer-li un poc de mal a Serguéi. Els éssers humans no hem canviat tant en 150 anys. Un altre aspecte que m’ha agradat és la descripció dels paisatges i l’entorn, que contribueix a crear el clima adequat per a cada sentiment. Per últim, no està de més recordar que un altre punt fort és la seua síntesi i senzillesa en la seua lectura. Ja voldrien molts autors contemporanis contar una història de tota una vida en menys de 200 pàgines! I de pas, molts lectors ho agrairíem!

No obstant, pense que es nota especialment que l’obra està plantejada des del punt de vista masculí quan parla de la maternitat, o millor dit, no en parla, perquè Marie admet que no li ha canviat la vida, quan sabem que això, per molt burgés benestant que sigues al segle XIX, t’ha de canviar la vida necessàriament. I per suposat, quan passa de puntetes per la relació amb la sogra, que s’entreveu especialment tirant i complicada.

Tot i que no li trobe la màgia i el geni de La mort d’Ivan Ilitx, és una obra que crec que val la pena llegir, per tal de fer una reflexió de com ha canviat la concepció de l’amor i de les relacions de parella, o no tant, i de com ens comportem davant els sentiments més extrems que experimentem quan decidim formar una família. De ben segur que no us deixarà indiferents.

Per cert, ací vos deixe una cançoneta de Manel, "Corrandes de la parella estable", per a anar escoltant-la mentre llegiu el post, si vos ve de gust.

Henrik Ibsen – Un enemigo del pueblo

Borgen, House of Cards, Game of Thrones, The Wire… Totes aquestes sèries tracten, en major o menor mesura, la corrupció política, i menys amb la tercera, el tractament que els mitjans de comunicació li donen, o fins i tot, fins a quin punt hi participen. Òbviament, totes aquestes hores de “cultura” (per què no?) són relativament recents, finals del segle passat i principis del present. Pensem que la corrupció i la manipulació és pròpia dels nostres dies. Però i si vos diguera que hi ha una obra de teatre que en el segle XIX ja començava a tractar aquestos temes des d’un punt de vista que encara hui, el dia després del Dia Internacional Contra la Corrupció, encara està vigent?

Aquesta obra és la protagonista del post de hui. Sí, i damunt, teatre! L’autor noruec ens conta com enfronten la notícia de la infecció de les aigües del balneari local, font de riquesa, diferents personatges de la localitat, bàsicament la burgesia: el metge que descobreix les causes i la seua família, el senyor alcalde (germà del metge), l’editor del periòdic, i altres personalitats destacades de la comunitat. A l’altre costat, la massa. 

De ben segur que no vaig a proporcionar una anàlisi més acurada del que ja està escrit a molts llibres i pàgines web. No ho pretenc. Només deixaré constància ací que tot el que heu llegit és cert: és una obra magnífica. En les seues escasses pàgines condensa una realitat que encara ens pega de nassos tots els dies, i que a més, per les característiques sobretot del personatge principal, el doctor Stockmann, ens recorda a les més clàssiques. Perfectament podria haver sorgit de la ment d’Eurípides o de Shakespeare. 

A més a més, ens deixa moltes frases i situacions per a reflexionar, però sense dubte, em quede amb la idea general de l’obra: no és altra que una frase que crec que erròniament jo li atribuïa a Oscar Wilde, però pense que més bé prové de les pàgines d’Un enemigo del pueblo, i és que al si de la majoria sempre hi ha més marge d’error. Amb això anem més enllà: quin sentit tindria la democràcia si seguim el fil d’aquest pensament? Ahí deixe la pregunta.

Xicoteta gran obra que val la pena llegir. No teniu excusa, és curta, i li diu a una vesprada plujosa de tardor com les passades! Fins la propera lectura, doncs!

F. Scott Fitzgerald – El gran Gatsby

La classe alta ianqui dels anys 20 s’avorria molt en estiu. Qualsevol que haja llegit Crucero de verano, de Truman Capote, o la protagonista del post d’avui, podria treure aquesta conclusió. Ambdues novel·les tenen en comú l’ambient de laxitud, d’alcohol, sopor, canícula i festa que ja comentàvem en la primera entrada; no obstant això, El gran Gatsby ens deixa la sensació d’estar més acabada que aquesta, com és lògic, ja que les circumstàncies de les respectives publicacions varen ser diferents. En ella, tant la trama com els personatges estan més definits, encara que no deixen de ser prototípics de les diferents classes socials que es retracten. 

La lectura és ràpida, amb capítols curts que fan que les 250 pàgines que té es facen lleugeres. La història, a més, no té massa complicacions, és àgil i sense excessives regressions, que conten la crònica d’una desgràcia quasi anunciada. El luxe i els diners, el pensament de que amb diners es pot comprar tot i a tots, la frivolitat, i fins i tot la falsedat no evitaran que les passions humanes s’interposen enmig dels personatges principals: Nick Carraway, el narrador, el matrimoni composat per Tom i Daisy Buchanan, Myrtle i George B. Wilson, l’esportista Jordan Baker i per suposat, el misteriós Jay Gatsby, que dóna títol a la novel·la.

Per fi puc dir, després de les ganes que li tenia, que l’he llegida. Malgrat que no m’haja disgustat del tot, pensava que anava a trobar-me en una altra cosa, amb tota la fama que havia adquirit, així que m’ha deixat un sabor més agre que dolç. Per acabar de ser sincera, estava desitjant acabar-la per començar alguna lectura que m’aportara alguna novetat, perquè aquesta tenia el sabor d’una ja llegida i d’una història, si se’m permet, un tant simplona per al meu gust. 

Per cert, que hi ha diverses versions de la novel·la portades a la màgia del cine. Només he vist la de 1974, protagonitzada per un impecable Robert Redford, i puc dir que és una de les millors adaptacions de llibre a pel·lícula que he vist, encara que els actors elegits per a donar vida a Tom Buchanan i Myrtle Wilson m’han inquietat; però, l’actriu que encarna a Jordan Baker m’ha paregut l’elegància personificada. La cinta se m’ha fet un poc llarga (més de dues hores), però a qui li haja agradat el llibre, la gaudirà amb satisfacció.

I a vosaltres què vos ha paregut aquest llibre mundialment conegut? Vos pareix que ens trobem a la propera lectura?

Manuel Vicent – Tranvía a la Malvarrosa

El primer que et ve al cap quan obris la primera pàgina de Tranvía a la Malvarrosa és el so d’un bolero antic, que sona a l’interior d’una habitació oscura i vellutada, on per un resquici de llum, es veu un polsim daurat que sura, etern, en l’espai. 

En definitiva, la novel·la és un cant a la recerca d’un mateix i al creixement personal, així com la persecució de la perfecció personificada en una xiqueta d’ulls clars i trena rossa, i que viatja en el tramvia que va a cap a la platja. L’acció, que no és altra que part de la vida del protagonista (el mateix autor), transcorre entre el Castelló-Vila-real-la Vilavella-Benicàssim i la València dels anys 50. Acompanyem el Manuel adolescent pels carrers coneguts del Cap i Casal, travessem el parterre, enfilem per l’Avinguda del Port, eixim de la plaça dels Patos i veiem de reüll el Mercat Central, així com coneguem de passada els camps de taronja i d’horta que envolten els pobles i la ciutat. En aquesta novel·la, i és una cosa que m’ha agradat molt, tots els sentits prenen part. El viatge és lluminós i divertit, encara que s’entreveuen entre els carrerons les misèries típiques d’una gran ciutat, de les quals Manuel és partícep, de tant en tant.

Història realment senzilla (realment passa alguna cosa?), ràpida de llegir, personatges en el fons entranyables (genial la imatge del vetlament del cos d’un amic de Manuel, no direm quin, entre sardines de bóta i altres “comestibles”), i escenari immillorable i pictòric, amb una de les descripcions més boniques que recorde de la ciutat. Si em preguntaren quina és la diferència entre  aquesta i novel·les similars que he llegit (Àmbit perdurable, Gràcies per la propina o Les nits perfumades), diria que aquesta és més sensorial, on l’autor et deixa a flor de pell l’oït i l’olfacte. Les úniques pegues: he trobat a faltar en Manuel una reflexió, més que una descripció de la seua vida, i de l’evident canvi que s’opera en ell. A més, he notat que sobretot al final tendia a repetir frases o situacions; per últim, que el seu acabament per al meu gust transcorre de manera abrupta. Així i tot, recomanable, amena, i dins del que cap, tendra. Per a passar una estona agradable.

PD: Sé que hi ha pel·lícula, però m’ha sigut impossible de localitzar!

Jaume Cabré – Jo confesso

Posar-se un diumenge, a aquestes hores del matí quan molta gent dorm, a parlar d’una obra així d’inabastable, em sembla un exercici com a mínim agosarat. Però allà que vaig. Perquè ho he de fer, no? És realment complicat. Qui ja l’haja llegida, em comprendrà. Per a qui no, he d’intentar que li entre curiositat per a averiguar-ho, sense rebentar-li res. És com si jo vulguera oferir-vos la magrana que és Jo confesso donant-vos un gra o dos del seu interior, i al darrere, anara tot el fruit sense poder evitar-ho. 

Jo confesso és, en principi, una carta d’amor. No obstant, qual nina russa, açò té matissos i una vegada n’obris una, veus la de baix, que és l’arbre genealògic dels posseïdors d’un violí (estaria correcte dir maleït?). Encara una tercera més: eixe violí, un objecte en teoria inanimat, ens mostra sense pudor i acompanyant-nos qual cant de sirena homèrica (com em va agradar aquest qualificatiu), una part de la història europea des d’un poc abans de la Inquisició. Els relats es van mesclant i interconnectant a l’estil Cabré (xicotets detalls que només si has estat atent a un color o a un número podràs tornar a veure més avant) amb un nexe en comú, que és Adrià Ardèvol, el personatge principal, que fa un temps va voler fer un assaig sobre els origes del mal, si voleu, la quarta nina. 

El millor de tot, l’estil. Perquè no pots parpellejar ni un segon. No hi ha treva. A la mateixa línia pots estar a l’interior d’una cel·la d’un monestir del segle XV, i a la paraula següent, no saps ben bé com, t’has teletransportat a un despatx d’Auschwitz. La constel·lació de personatges que ens acompanya és complexa, com el trascurs dels esdeveniments en si. Gràcies que al final hi ha unes quantes pàgines que et descriuen qui és qui, encara que en el meu cas ho vaig descobrir amb la trama ben avançada. Mea culpa. 

L’extensió, ratllant les mil pàgines, pot tombar d’esquenes a qualsevol. Però no vos enganyeu, perquè quan l’acabeu no tindreu la sensació d’haver estat llegint un tostó: és una novel·la de novel·les, i si no, de xicotets relats amb un eix en comú. Aquest eix vos perseguirà fins més enllà de l’Adrià, i de vegades vos deixarà destrossats. No culpeu Cabré: culpeu la humanitat, que és capaç de crear el pitjor i el millor. I al llibre tindreu una bona mostra de tot: música (molta), literatura (una altra tanta), filosofia i pensament europeu (l’obsessió d’Adrià), estètica, art, bellesa, amor i amistat, amb l’eterna lluita contra la mentida i la covardia, la mort i l’oblit, l’odi, la traïció i el materialisme. Passeu i mireu.

Joan Sales – Incerta glòria (II) i El vent de la nit

L’edició que ja fa un temps vaig prestar de la meua biblioteca no tenia la versió del tercer personatge en discòrdia, Cruells, el retor roig. Quan vaig agafar la segona part, que pensava que era la que contenia exclusivament El vent de la nit, em vaig endur una grata sorpresa. La història de Trini, Soleràs i Lluís continuava, aquesta vegada des d’un punt de vista extern.

Cruells és un personatge particular, d’aquells que a més d’un li pot trencar els esquemes sobre els bàndols a la Guerra Civil espanyola. Com es pot comprovar amb el seu testimoni, la pertanyença a un o altre era més que difusa. Cruells és sensitiu i observador, amb una càrrega que silenciosament porta al damunt, que és pesada i no manifesta en cap moment. Però és dels que viu situacions marcianes i que el porten a obsessions, unes més discretes que altres, i que el marcaran quasi la seua vida sencera. No parlem dels astres i del color i brillantor dels ulls, bàsicament de les dones, que també, sinó obsessió per dues persones totalment antagonistes, però que són les dues cares d’una mateixa moneda: Soleràs i Lamoneda. Amb aquest últim, que coneix en Incerta glòria al seu desgrat i que es retroba a El vent de la nit, manté extensíssimes converses que ratllen el deliri per esbrinar el parador del primer, un dels seus grans amics de la guerra, el qual tenia una personalitat magnètica malgrat el seu caràcter conflictiu. 

Lamoneda és capaç de portar a un personatge tan tranquil i taciturn com Cruells als seus límits. Igual que una guerra, que a mesura que passa el temps (trenta anys) i el ja sacerdot va reflexionant sobre els seus efectes, es desvetlla més absurda i ridícula que mai. I igual que Cruells, acabem desitjant que desaparega, i que ens preguntem com poden existir persones com ell xafant la terra. 

En general, El vent de la nit, la contiuació dels fets de finals dels anys 30 i principis dels 40 que es narren a Incerta glòria, és l’exemple de com una persona que ha viscut uns fets tan macabres i colpidors és capaç de sobreviure’ls i de sentir-se culpable per trobar a faltar certs moments de companyerisme. Perquè fins i tot en la tristor i en la desesperació es pot trobar la bellesa. O diríem la “incerta bellesa”?

Gabriel García Márquez – Cien años de soledad

Havia una vegada un poble que es deia Macondo. Era un poble on passaven coses quasi impensables, on una família va donar al gènere humà unes persones capaces de tot: de meravellar-se al tocar el gel, de jurar venjança eterna, de menjar-se la calç de les parets, de promoure més de trenta guerres en pro d’una vida millor i perdre-les totes. Una família que ratllava la mitologia, i que estava condemnada a desaparéixer de la terra en cent anys. En els seus orígens, a l’igual que la seua maledicció, pesava també l’endogàmia i la passió sense fre. La soledat i la devastació lluitaven constantment per obrir-se pas. Ocupen la casa pairal, la dels Buendía, però també els carrers polsosos de Macondo, on una vegada havia ametllers, el Carrer dels Turcs, l’Escola, l’estació. Els gringos, blancs amb les seues cases i robes immaculades, van voler establir una companyia bananera. Un belga va voler que arribaren biplans. Tot va fracassar, a Macondo, menys eixa via de tren, portada per un Buendía i que tantes i tantes bogeries i desgràcies va portar al poble i a la pròpia família. Les papallones grogues ho impregnaren tot, les formigues roges anaven cavant la seua sortida cap a la superfície. Les dones cegues les podien notar, les que anaven per a reina les intentaven frenar, les que ja no podien més van abandonar. Ara les veus, ara no les veus. Dictadors, homes lliures, clarividents, coronels, homes nugats sota un castanyer. Tots units sota el mateix sostre, tots separats pel silenci; una única història que es repeteix de manera cíclica amb noms no massa diferents, i que té el misteri d’una de les llengües més antigues que es coneixen. I si vos diguera que Macondo no està tan lluny com sembla?

Mercè Rodoreda – La plaça del Diamant

A COU aquesta era una de les tantes lectures obligades. Pel que he vist per la xarxa, continua sent-ho. El vaig detestar, i els xavals d’ara de 17 anys també ho fan. No m’agradava gens Mercè Rodoreda (ja havia llegit Aloma un any o dos abans) i amb aquesta novel·la no vaig fer més que reafirmar-me. No suportava aquestes dones pusil·lànimes, que no lluiten per canviar la realitat, que no es rebel·len contra el que els vol vindre imposat. Per aquesta raó és per la què dic sempre que llegir no deuria de ser obligatori, i més ara. L’efecte és completament el contrari. Les obres no s’entenen, i més una com aquesta, on has de tindre un mínim de vagatge literari per comprendre la seua magnitud. Estic segura que els professors de llengua i literatura poden trobar altres maneres per picar la curiositat dels joves amb altres lectures, i fer que més avant se’n recorden de les que realment s’han de llegir a la vida.

Estic convençuda de que La plaça del Diamant és una d’elles. 15 anys després ho he comprés. Crec que més enllà de l’argument, que pot ser simple o complicat segons es mire, la màgia de la novel·la està en el llenguatge, i als 17 anys, quan t’obliguen, no tens la paciència per a apreciar aquest detall: Mercè Rodoreda escriu com si fóra poesia contada. Per si açò fóra poc, el text està plagat de dobles lectures, el que s’ha definit com simbolisme: els colors, les plantes, les enfermetats internes (tant de coses com de persones), l’aigua, i com no, els ocells, dels quals Colometa serà el seu alter ego durant un temps concret de la seua vida. L’argument, com ja he dit, pot ser senzill: jo el limitaria a la lluita interna que s’esgrimeix entre Natàlia i Colometa; no obstant, eixa lluita té unes implicacions més enllà, que vistes de més a prop ens fan reflexionar sobre la recerca de la identitat personal i la llibertat individual. Les circumstàncies (òrfena de mare i pare tornat a casar, una sogra insofrible, una guerra devastadora, un home controlador, i no seguisc per no contar molt més) fan que eixa dona que comença sent una xiqueta evolucione i acabe convertint-se sempre dins de les seues possibilitats en una (anti-)heroïna, amb els somnis fets realitats, però en la pell de la seua pròpia filla, la pròxima generació. El que és una xicoteta victòria, quotidiana però no per això menys important. A més, per a jutjar-la amb coneixement de causa, hem de tindre en compte el moment en el qual va ser escrita: als anys 60, i amb l’autora a l’exili, es rememora una Barcelona perduda i arrasada, amb una societat en crisi, però que és capaç de refer-se. L’esperança sempre queda. Per a eixos anys, aquesta obra intimista seria quelcom diferent, dintre de l’estil d’Incerta glòria, que es va començar a publicar uns anys abans.

Per cert, s’heu plantejat alguna vegada el poder que té la literatura en descriure passatges especialment terribles, com una guerra interna, i transformar-los en poesia? Serà que la bellesa va agafada de la mà del terror? Tenim exemples variats, deixant de costat el cinema: Quan anàvem a l’estraperlo, Camí de sirga, La colmena, Los girasoles ciegos, El lector de Julio Verne, Los aires difíciles, La voz dormida, Memòria d’uns ulls pintats o Incerta glòria. Per a ser justos, a La plaça del Diamant només determinats passatges trascorren en aquest moment històric, i realment la guerra és una circumstància que fa evolucionar a la protagonista.

És una lectura fàcil dins del lirisme (m’encanten els passatges que descriu la pluja, com la que veig jo ara mateix als meus fils d’estendre un dia de Sant Josep; o la descripció del mercat, amb els seus colors i aromes, que és el que més recordava de la meua primera lectura), amb capítols curts i un llenguatge assequible, molt casolà, malgrat haver pocs diàlegs. Crec que hui és el dia que m’he reconciliat a mitges amb la Rodoreda. Encara no tinc ganes de reprendre-ho amb Aloma. Algun dia. 

PD: Hi ha una sèrie de quatre capítols publicats al web de RTVE a la carta, protagonitzada per una molt jove Sílvia Munt. Pel que porte vist fins ara, només el primer i part del segon, s'aproxima prou a la novel·la, però com sol passar en aquestos casos, li falta l'esperit. Així i tot, és recomanable per als qui heu llegit el llibre. 

Joan Sales – Incerta glòria

Dóna cert vertigen escriure un post sobre aquest llibre, perquè sé que diga el que diga sonarà a poc. La vaig descobrir per un tuit de Joan Francesc Mira del 12 de Febrer, en què deia que era una de les millors novel·les en llengua catalana mai escrita. I allà que vaig anar. La primera sorpresa va ser l’any de la seua primera publicació el 1956,(les reedicions es van prolongar en el temps), relativament prompte si tenim en ment que els fets que relata són els immediatament finals de la Segona República i el primer de la Guerra Civil. 

A partir d’ací, en obrir el llibre, la resta de sorpreses començaren a fluir: el llibre està estructurat en dues parts, amb dos estils diferents, dos escenaris diversos, i amb la veu pròpia de dos dels tres protagonistes principals. La primera, una mena de dietari, està narrada en primera persona per Lluís Brocà, en directe des del front aragonés, dintre del bàndol republicà; la segona, són les cartes de Trini Milmany des de Barcelona, dirigides al tercer, Juli Soleràs, el qual només coneguem per boca dels seus amics, que a més a més, són parella i tenen un fill en comú.

La història és fascinant i complexa. A través dels pensaments primer de Lluís, i després de Trini, ens fem a la idea del que degué de ser aquella època tan ideològicament activa, variada i convulsa: anarquistes, marxistes, republicans, federals, freudians, feixistes o carlins, per esmentar-ne només alguns, formaven part del mapa polític i per què no, social, però que malgrat el que podria semblar a primera vista, els límits d’on acabaven uns i on començaven els altres estaven més bé difusos. De fet, he llegit en algun lloc (no recorde on) que Joan Sales no salva a ningú. No es posiciona. El que ha sigut brillant és llegir les barbaritats comeses en ambdós bàndols, contades, això sí, d’una manera subtil i fina, però cruel sempre. 

Els personatges són rics i plens de matisos. Les contradiccions els fa grans, universals. No podem evitar sentir pena, comprendre’ls, posar-nos a la seua pell. Les reflexions sobre la vida i de la moral que es trauen de cadascun van més enllà d’una guerra acarnissada i estúpida. El debat entre allò immutable i allò pereceder en nosaltres (exemplificat en la natura de què Lluís és testimoni en els seus moments de soledat a l’interior d’Aragó), la necessitat de creure en alguna cosa per a ser feliços (Trini li diu religió, ella que era anarquista i de família d’anarquistes, mentre rememora un dia fa molts anys que es va haver de posar a l’aixopluc sota la gavardina de son pare quan els va sorprendre la pluja); la contraposició entre allò macabre i allò obscè, la tònica de Juli Soleràs, aquell Lord Henry Wotton a la catalana, sempre provocador i irònic. 

Per no parlar de la descripció en un llenguatge acuradíssim i preciós, que igual ens descriu una tormenta sobre la Rambla que un paisatge llunar muntanyenc, perdut i quasi desconegut; que ens deixa amb els ulls com a plats quan se’ns descriu una escena del més sinistra a l’interior d’un monestir abandonat i devastat, o el moment crític de la crema d’una biblioteca universitària; que ens posa en tensió mentre tres valents escalen una teulada empinada per hissar una bandera nova en contra de totes les regles (la Guàrdia Civil, testimoni que no dispara); ens fa riure amb les veus dels personatges de l’Espanya profunda; o ens commou mentre acompanyem la Trini, que arrossega un pesat sac de creïlles cap a casa, o assistim a l’assassinat d’un alferes fascista fruit d’una emboscada, a mans de Lluís. Tot açò acompanyat d’una constel·lació de personatges secundaris de luxe, igual de rics, igual de complexes, igual de contradictoris que els protagonistes. 

Sé que hi ha segona part, anomenada El vent de la nit. El que desconec és si he aconseguit plasmar en unes poques línies les bones estones que m’ha fet passar aquesta imprescindible novel·la, i l’entusiasme que m’ha provocat. Perdoneu si no he estat a l’altura.

Giuseppe Tomasi di Lampedusa – El Gattopardo

Parlar sobre El Gattopardo dóna vertigen. No sé què més puc aportar jo a tot l’elenc d’opinions, crítiques, ressenyes, descripcions, que s’hagen fet d’aquest clàssic de la literatura. Dir que es tracta d’una obra complexa, densa, però al mateix temps fàcil d’entendre per la claredat del llenguatge seria dir poc: els temes que es tracten, el rerefons històric, el caràcter ben definit dels personatges… no són propis d’un moment i de Sicília, sinó de tota la societat, canviant per definició. 

Sembla, per l’estil, que El Gattopardo va ser escrit a la segona meitat del s.XIX, que és quan es desenvolupa la trama, però no: realment fou als anys 50 del segle passat. És com Sinuhé, l’egipci de Mika Waltari. Són autors que enganyen: si t’abstens de fer una recerca sobre ells, penses que és una obra fruit del moment en el què té lloc l’acció. Així i tot, en aquest cas, Tomasi di Lampedusa no pot evitar deixar entreveure el seu desencant amb la Sicília que vindrà després de la unificació italiana, i en la figura de don Fabrizio Salina (figura basada en el seu propi besavi), la frustració i el final d’una classe social i d’un ordre que es veu forçat a mutar i a integrar-se en tot allò que sempre ha detestat, si és que vol seguir existint. L’obra segueix la tònica marcada per Tancredi, el benvolgut nebot de don Fabrizio, a les primeres pàgines: per a que tot continue com està, es precís que canvie tot. D’aquesta manera, Tancredi se’ns és dibuixat com un personatge astut i interessat, un visionari que és capaç d’obrir-li els ulls al seu vell tio i obligar-lo a tindre una actitud resilient. L’èxit, o el fracàs, de l’operació es podrà mesurar des de diferents punts de vista (econòmics, morals, socials).

Altre encert de la novel·la són les metàfores de la decadència que es van presentant al llarg del relat, i que sempre envolten la família del príncep de Salina: la pols, l’oblit, fins i tot les caguerades de mosca o de ratolí per un palau que ni tansols es viu sencer, la fusta podrida, els armaris plens de teles groguenques que han viscut millors moments… Tot contribueix a crear una fotografia completa de l’ocàs que viu aristocràcia siciliana del moment, tema principal d’El Gattopardo. I com no, molt interessant llegir entre línies la gènesi del que serà coneguda la Sicília de finals del s.XIX i principis del s.XX: la màfia. Almenys així interprete alguns passatges que fan referència als inicis de don Calogero Sedàra, nou ric, alcalde de Donnafugata, poble on tenen la residència d’estiu els Salina.

No puc acabar d’escriure aquest post sense fer una breu referència de l’adaptació de la novel·la a pel·lícula: a mans de Luchino Visconti, don Fabrizio i tot el seu entorn prenen vida d’una manera més que ben aconseguida, tenint en compte en primer lloc, la complexitat de la novel·la, agafant-hi frases i escenes al peu de la lletra, i com no, el moment i els recursos de quan va ser filmada, a finals dels anys 60. Molt recomanable i complement perfecte per a la lectura d’aquesta bestialitat de llibre. Comencem bé l’any lector.

Pasqual Alapont – Tota d’un glop

La coberta diu “Premi Joanot Martorell” (2002). Què hem de pensar d’açò després d’haver llegit Tota d’un glop? Almenys un guiny al lector. I és que el tema que es tracta a la novel·la no és més que una crítica metareferenciada al món editorial i a les seues trampes. No posem en dubte el premi (no!) només que ens ha paregut el simpàtic peix que es mossega la cua, és tot. Com ja dèiem amb Saviano, llegir crea precedent i no podré evitar pensar en aquesta novel·la quan ho torne a veure en qualsevol altre lloc. Queda per saber si l’autor fa ficció al 100% o si es basa en la seua experiència, però això ja és voler saber massa.

L’assassinat de Claudi Maria Safont, polèmic i particular propietari d’una casa editorial que podria ser qualsevol, posa en evidència un ventall de personatges cada qual més grillat i les complicades relacions que existeixen en eixe àmbit, competitiu, i on el més gran es menja al més menut, i (una cosa que m’ha fet molta gràcia) els principals afectats parlen i es piquen entre ells utilitzant termes i temes literaris erudits. En eixe sentit, malgrat ser quelcom prou habitual al món universitari, per posar només un exemple, és un aspecte poc conegut i que, per tant, reflectir-ho a una novel·la, pot sonar arriscat. Però Pasqual Alapont, d’una manera fina i elegant, sense ser a penes carregant, ho aconsegueix. Això és un mèrit!

Ja coneixem l’autor de Catarroja, encara que aquest format de literatura per a adults és nou per a mi. Per ara em continue quedant amb Penèlope, però reconec que Tota d’un glop és brillant: per la galeria de personatges (principals i secundaris), per la trama en si i pel llenguatge. Un bon llibre per a passar tres o quatre estones, per a degustar i no tindre pressa per a apurar. I si ho feu acompanyats d’una copeta de mistel·la (que no conyac), millor que millor!

Ferran Torrent – Gràcies per la propina

Gràcies per la propina figurava en la meua mentalitat com un clàssic de la literatura valenciana però que… error! encara no havia llegit. És dels típics llibres (i com hi ha pel·lícula, també) del què t’arriben trossos, fragments inconnexes, però no saps exactament quin és el fil condutor. Per fi l’estiu m’ha donat una xicoteta treva, i he pogut acabar aquesta tasca pendent. Escolta, i qui no la té, donat el cas, se la busca: perquè el temps és com els diners. Tot el món el gasta en el que vol.

Eixe fil conductor, el gran tema en el que se sintetitza tot, en la meua opinió, és simple però a la vegada complicat: no és altre que el de la solidaritat i l’estima familiar, és a dir, la llibertat i comprensió que hem de donar a les persones que volem per tal que siguen plenament felices. I això ho veiem en tots i cadascun dels personatges de la família Torres i Llorca, cognoms per altra banda clavats als de l’autor, per això molts han vist en la novel·la una part autobiogràfica. També amb el nom i la descripció del poble, Benicorlí (Sedaví?), molt a prop de la ciutat de València, lloc natal de Ferran Torrent. Com deia, ho veiem en tots els membres que conformen el cercle de Ferran i Pepín, que creixen i s’eduquen en un clima d’absoluta confiança i acceptació dels seus; front a ells, estan la resta, antagonistes a la força com el retor, els mestres d’escola, el guàrdia civil o fins i tot la mare. Estem als temps de la dictadura franquista, en els anys 50-60 d’un poble que viu a l’ombra de la capital. Així que entendreu l’oasi de la casa dels Torres dintre del desert del clima polític i social d’aquell moment.

En aquest sentit, una de les coses que més m’ha agradat ha sigut la primera part de la vida dels dos protagonistes principals, perquè és la que d’una manera molt subtil i elegant es critica la dualitat i les contradiccions en les que se solia nadar (a contracorrent) durant el dia a dia d’aquestes comunitats: com no, l’oposició entre els de poble i els de ciutat (encara hui ocorre), com uns parlaven valencià, eren considerats ganduls i un poc bandarres i maleducats, tots descendents de llauradors i obrers, mentre els altres eren els fins, els que parlaven la llengua del règim, la burgesia rica sense taca.

En resum, aquest relat de l’inici de l’educació sexual i per a la vida d’aquestos dos personatges, germans que es lleven un any, avança a base de “propines”, de xicotets favors que realment són grans. I aquesta serà la tònica de tota la novel·la, amb les seues variants segons les circumstàncies, però la que marcarà la manera de relacionar-se entre ells. “Ells” perquè reconeguem que és un llibre eminentment masculí, on les dones apareixen un tant borroses, oscil·lant entre l’objecte de desig com les que poden aferrar un home a la rutina (i no done més detalls per no revelar res).

L’estructura del llibre m’ha semblat l’ideal, ja que fa que la seua lectura siga àgil i ràpida, que t’enganxe sense massa mirament, amb una gran varietat de registres, que van des del més “del carrer” al més poètic. Memorables són els fragments del bar Russafa amb la mateixa Rosita Amores, o el passatge del pernil, per citar només un parell d’entre els més divertits. De tota manera, el ritme per a mi és desigual, sobretot la part en la que Ferran decideix ser boxejador és la que perd més el to de la novel·la (sé que la boxa és una constant a la literatura de l’autor), i el final, abrupte però adient. 

He de fer una xicoteta crítica a l’editorial, i és que se’ls ha passat posar entre cursiva aquelles expressions en llatí i el “loisme”, tan freqüent en la nostra parla, però incorrecte. A banda d’això poc més.

Què dir de la pel·lícula? Doncs que és pràcticament igual al llibre, amb frases agafades literalment i tot, menys alguns passatges que han hagut de modificar un pèl per a donar “més emoció”, o altres que s’han hagut d’eliminar radicalment. I no vaig a desvetlar quins són perquè sé que aquest és un dels llibres que els professors de valencià (vos) fan llegir per a l’examen o el treball de torn, i sé que molts recorren a la pel·lícula per estalviar-se “el trauma” de llegir per obligació (obligació que per altre costat em sembla qüestionable). Feu-me cas: la pel·lícula dura unes dos hores, que és el mateix que tardareu si vos llegiu el llibre. Avanceu i feu el segon, perquè podreu proporcionar més detalls a l’hora de la veritat, i a més, els donareu més coherència a determinades decisions i posicions davant la vida dels diferents personatges. La pel·lícula l’heu de veure, també, però una vegada que hageu tancat l’última plana d’aquesta novel·la inoblidable. No se’n penedireu!

Ací vos deixe la cançó de la Pavone que inicia i acaba la pel·lícula de Francesc Bellmunt (1997). Una xicoteta joia.

Pasqual Alapont – El racó de Penèlope

Tots necessitem tindre un lloc al qual tornar. Saber que, quan s’ha acabat la batalla del dia a dia, salpem amb el nostre vaixell rumb a Ítaca, on està la nostra llar, on es troba la nostra gent i el nostre confort. Una vegada allí, et desfàs dels teus Polifems i Circes particulars, allí ja no arriba el cant de les sirenes. 

Es nota per aquestes línies que l’Odissea d’Homer és una de les meues obres preferides? Si bé fa temps que no li done un ull (maleïda de mi: a més amb l’edició de luxe que em van regalar fa un parell d’aniversaris, traduïda ni més ni menys per Joan Francesc Mira), i que tampoc me l’he llegida més de 10 vegades, com Àlex del Racó, és una obra que de certa manera m’ha marcat. Sí, té raó aquest mariner desvergonyit i amb fama de gran cuiner: cada vegada que li poses un ull al damunt, n’aprens una diferent, i sobre els més variats temes. Amor, amistat, traïció, dolor, esperança…

Tot això, i una miqueta més, és el que aprén Zinc, l’adolescent nouvingut al Perelló, una vegada que els seus pares es decideixen obrir aquest restaurant amb tota una representació de països de la Mediterrània en forma de noms de taules. Bé, el restaurant és només l’excusa. Arran de la recerca d’un cuiner que faça les delícies dels comensals, coneix Alexandre, un mariner que se les sap totes, d’aquells que tenen els cabells torrats pel sol, ulls blaus, mig somriure a la boca i una arracada de pirata a l’orella. Gràcies a ell i a la seua particular manera de ser, Zinc (sí, com l’element) descobrirà la seua passió per la cuina i desenvoluparà la seua traça a l’hora de fer amics… i amigues.

Però com quasi sempre passat, els secrets del que som o vam ser, ixen a la llum el dia menys pensat i arramblen amb tot. Ahí és quan Zinc demostrarà si aquell llibre que Àlex li va prestar, l’Odissea, ha fet la seua funció i li ha ensenyat alguna cosa de bé. I ja pare de contar, que aquest no és el meu estil.

Res, que la novel·la de Pasqual Alapont m’ha entusiasmat (només coneixia d’ell No sigues bajoca! i Estàs com una moto!). Té tots els ingredients: mar al costat, cuina mediterrània (fora d’aquest mar no saben menjar!), i l’Odissea, impregnant absolutament totes les pàgines de la novel·la, molt fresca i divertida, tot s’ha de dir, i amb lleugers tots de paral·lelisme amb les desventures d’Ulisses i tota la seua troupe. Fins i tot teníem jocs de noms, com amb Penèlope, Nèstor, Alexandre i Helena!

Només em queda dir que l’aposta del de Catarroja em sembla del més intel·ligent: quina millor manera de provocar-li la curiositat a qualsevol per aquest gran poema universal? De segur que qui no l’ha llegit, després d’El racó de Penèlope s’ho pensarà dues vegades. I qui ja ho ha fet, provarà sort una altra vegada (la quarta, la cinquena), a veure què troba. Què tal si posem direcció Ítaca?

Stendhal – El roig i el negre

Fa un instant que he acabat aquesta grossa novel·la. I puc dir, malgrat fer-me a partir d’ara algun que altre enemic, que ja era hora. No veia el moment de tancar-li les tapes. Quan vos parlava d’Emma ho feia en els mateixos termes. No sé què em passa últimament amb els clàssics de la literatura universal, potser la famosa frase de “no eres tu, sóc jo” seria la més apropiada. No és que no m’agraden les lectures que exigesquen calfar-se el cap, i si repasseu alguns dels posts veureu que res més lluny de la realitat. Potser és l’estil d’ambdues. Massa rodejos, massa circumloquis, un estil enrevessat...

Reconec que la novel·la fa un exhaustivíssim repàs de la societat de principis del s.XIX (i tant!), de la política i de l’alta societat francesa. També de la baixa. Així com de la mateixa manera comprenc que l’autor excava en les profunditats i les misèries de l’ànima humana. Sobretot en la de Julien Sorel, el protagonista. He llegit que aquesta no és altra cosa que una història d’amor, per tant, podria ser també una anàlisi de com ens comportem davant de les incerteses, d’anar d’amagades tipus Romeu i Julieta, quan per fi accedim a l’ésser estimat o si per desgràcia ens rebutja...

Però bé, no vaig a fer-ho més llarg: no m’ha agradat l’estil de narrar-ho tot plegat, se m’ha fet avorrit i repetitiu, i fins i tot he sentit la temptació per primera vegada en la meua vida de lectora de passar a la següent pàgina perquè estava segura de que no m’anava a perdre en l’argument. M’he avorrit sobremanera seguint els pensaments de Julien, Mathilde o Mme. de Rênal. M’han sobrat moltes pàgines: potser amb el mateix argument, però amb el contingut més sintetitzat, l’obra m’haguera agradat més. Segur. Però bé, no sóc jo ningú per criticar una obra que té quasi 200 anys... només he exposat els meus sentiments i les meues raons. Si d’ací uns anys em trobe en una etapa de la meua vida diferent, i la torne a reprendre, potser començaré a apreciar els matissos de les aventures i desventures de Julien per Paris o Verrières.

Comprendreu que després de tot açò, i quasi un mes amb Stendhal (amb les úniques i breus pauses de Pérez-Reverte i Jo no tinc por), tinga ganes, i moltes d’agafar alguna coseta lleugera. Ens llegim d’ací res!

PD: Sé que hi ha una pel·lícula dels anys 50. He pogut veure que dura unes 3 hores. No sé el que em pot aportar aquesta nova experiència, però ja sabeu l'auto-obligació imposada de veure les pel·lícules basades en llibres que em llegisc.

Jaume Cabré – Señoría

De vegades he definit un clàssic com un llibre que no passa de moda. Que estiga narrat en l’època que siga, dóna igual, perquè les problemàtiques, i les crítiques socials o polítiques van a ser les mateixes. Doncs bé: si seguim aquesta definició d’anar per casa, Senyoria, de Jaume Cabré, podria ser considerat d’ací uns anys com un clàssic de la literatura catalana i universal. No només pels temes que tracta, sinó també per la manera magistral en què està escrit: el control del llenguatge és absolut, els nivells dels registres més que controlats i definits. I els personatges, malgrat estar massa estereotipats, també estan molt ben construïts. Jo diria que ocorre el mateix que amb el de Sinuhé l’egipci: el llibre en conjunt està tan ben fet, que fins i tot dubtes que la persona que escriu se situe en un moment i en un lloc diferent al que s’està contant al relat.

El llibre m’ha recordat un poc a Jesús Moncada o fins i tot a Sagarra. Té eixe regust a novel·la coral en blanc i negre, sòrdida i complexa, molt complexa; i com no, l’escenari principal d’una terra catalanoparlant, amb eixa burgesia rica i poderosa, sense títols però amb molts diners. Una burgesia amb secrets i aspiracions, corrupta, amb una vida més ociosa que altra cosa. Sa Senyoria, Rafel Massó, personifica tots els vicis d’aquella Barcelona del 1799, un any de canvis, però que una vegada trascorreguts els anys, sembla que res haja canviat.  Les passions físiques són les que manen i les que porten al principal protagonista a actuar. De fet, són les que posen l’espurna a tot un seguit d’esdeveniments que, a pesar de que durant les primeres planes no ho parega, estan tots relacionats amb ell i les seues activitats il·lícites i immorals. Per això al principi jo mateixa anava un poc perduda en la seua lectura, però al final arriba un punt on tot convergeix i adquireix sentit.

La novel·la m’ha agradat molt, encara que m’ha deixat un sabor agredolç: potser pel tema, potser per l’eterna i omnipresent pluja que cobria Barcelona durant el moment en el què passa tot. Potser perquè hi ha un assumpte crucial que es deixa per aclarir i això m’ha creat cert desassossec (i no dic quin); potser perquè per qüestions logístiques no vaig ser capaç de trobar el llibre en versió original, i crec que llegint-lo en castellà he perdut part de l’essència de l’argument. Però llevat d’açò, crec que és una novel·la molt recomanable per a paladars exigents, i que no deixarà ningú indiferent.