Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Borràs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Borràs. Mostrar tots els missatges

dissabte, 17 de gener del 2015

Vicent Borràs – Primavera encesa

Tota acció té una reacció. Aquest axioma tan simple de Newton se’ns acopla a la realitat valenciana si no a la perfecció, almenys d’una manera aproximada. Sembla ser que les mesures que estan prenent en els últims anys els “nostres” polítics estan fent que a poc a poc (massa, però no anem a queixar-nos per això) la societat s’espavile. I això no només té ressò a les converses dels bars o als taxis, sinó que es veu en el món de l’art. L’art i les Humanitats en general es veuen necessàries, més que mai, en aquestos anys en els què prima el materialisme, el guany i la satisfacció immediata. La societat ha de parar-se un instant, o bé, almenys una part d’ella (sempre la mateixa) i preguntar-se en què se li està obligant a convertir-se, qui és i d’on ve, per a saber on vol arribar.

En aquest marc pose l’èxit del Botifarra (excel·lent documental el que han emitit fa poc per Internet i no per la nostra tele), o els Obrint Pas i Orxata Sound System, i altres cantautors valencians com Pau Alabajos o Andreu Valor, per citar-ne només uns poquíssims. I en literatura (em limitaré a aquestos dos camps només per a no eixir-me’n massa del tema de la novel·la de hui) estem vivint una regeneració editorial, o millor, un nou brot de xicotetes publicacions però que estan fent molt de soroll. I això està molt bé, i més si tenim en compte que estan fetes en la nostra llengua. Espere i desitge que siga el daurat inici d’una nova realitat, encara que jo sóc més bé escèptica. 

Opinions personals a banda, Primavera encesa és filla de tot el que estic dient. Últimament proliferen a les llibreries, que no als informatius, tota una sèrie de novel·les, relats, o com vuigueu dir-los, que tracten sobre el surreal dia a dia dels valencians. Vertigen, Lluitant contra l’oblit, Totes les cançons parlen de tu (les tres de la mateixa casa), o Col·lecció particular, entre altres que tenim en el punt de mira, i ara, aquesta, de Bromera, fan falta. I que davant del que està passant, que algú es decidisca a escriure sobre això i que a més, altre algú tinga el valor de fer que aquestes obres isquen a la llum, no pot ser res més que una boníssima senyal. I és que, de material de primera mà, en tenim per a parar un carro, nosaltres. Només cal obrir un diari qualsevol o passejar-se pels carrers de les nostres ciutats i els nostres pobles.

No tot van a ser flors. Que no vos enganyen. Primavera encesa porta a la confusió (pel títol, per la signficativa coberta, pel resum al mateix llibre, per les notícies que circulen pel web): si esteu esperant llegir una novel·la sobre el terror que es va viure al centre de València fa quasi tres anys, esteu equivocats. A mi m’han pillat. D’acord, es parla del Lluís Vives i d’algunes càrregues policials i manifestacions, però poc. I crec que és això el que li falla a la novel·la: es creen unes expectatives que no s’acaben d’acomplir. Si l’editorial m’haguera venut la història que es conta d’una altra manera, la decepció segurament haguera sigut menor. Bambolla immobiliària, racisme, EROs a mitjans de comunicació, atur, violència urbana, immigració i xenofòbia, retallades en educació, pobresa, destrucció del barri del Cabanyal. Al meu parer, massa temes damunt de la taula que fan que el fil principal que uneix a tots els protagonistes d’aquesta novel·la coral, que són els actes de febrer de 2012 a una València on el soroll de l’helipòcter solcant el cel era omnipresent, es difumine. Massa temes i molt complexos que efectivament configuren la nostra realitat, però que es passen tant de puntetes que no dóna temps a fer una reflexió o un retrat amb més matissos. De fet, cadascun d’ells es mereix una novel·la per si mateixa, si no la té ja.

Un aspecte confús i crec que emprat de manera desafortunada ha sigut el de la fonètica. Sí, el que llegiu: com és possible que al parlar sapiguem que estan utilitzant la “k” en lloc d’una “c” o la “ñ” en lloc de la “ny”? Doncs alguns dels personatges d’aquesta novel·la ho saben. Personatges, que a més, per al meu gust un han resultat un poc plans i amb evolucions massa ràpides, poc creïbles, potser com a conseqüència del que ja he dit més amunt: voler tractar massa temes sense tractar-ne cap en profunditat. 

Així i tot, remetent-me als primers paràgrafs que he escrit, em quede amb la part positiva: que continuen produint-se obres d’aquest caràcter i en valencià. Això mai serà una mala notícia, i de material, en tenim per als propers vint anys si volem, per desgràcia.


dissabte, 3 de maig del 2014

Vicent Borràs – Notes finals

El dietari de Bernat Bonet arrenca amb l’inici de curs d’un institut d’una localitat indeterminada valencianoparlant. Bernat és un professor solitari, de valencià, interí, el nou arribat, el que ha de descobrir els intríngulis del centre, i el que es va a emportar la pitjor part, sempre parlant dels horaris, és clar. El relat podria ser anodí si no fóra perquè un fet trenca la quotidianitat d’aquest professor enamoradís: la desaparició d’una de les seues millors alumnes. Tot apunta a ell, i a partir d’ací, el malson es fa realitat.  

Crec que Vicent Borràs ha agafat aquest tema de la desaparició de Mamen, que en algun moment s’esvaeix, com una excusa per a contar el que és l’ambient a l’interior d’un institut, des del punt de vista del professorat. Utilitzant una gran ironia ens parla de la sala de professors (el tanatori), dels seus companys i els clitxés associats a les diferents matèries (reals com la vida mateixa) i a les diferents professions associades a l’institut (el bar del cantó, el bidell), i com no, la vida als corredors i a les aules, amb els alumnes com a protagonistes. La novel·la compta amb el valor afegit de que a l’estar escrita i publicada en temps on el que existia era l’EGB, BUP i COU, a alguns lectors ens venen records d’antigues pressions i pors.  

Sense dubte, altre dels atractius del diari de Bernat són les contínues referències a autors de la literatura en català (Joan Pla, Vicent Andrés Estellés o Jesús Moncada són els primers que se m’ocorren), però també les reflexions sobre el que suposa ser professor, a més, el de valencià. En general, el llibre no està mal, es deixa llegir sense massa problemes, fins i tot arriba a transmetre l’angoixa en els moments més confusos i delicats, però així i tot he trobat a faltar alguna cosa, o inclús alguns comentaris m’han paregut massa forçats, sobretot els de la llengua. M’ha agradat, tot siga dit, la manera que ha fet còmplice al lector a través de la inclusió d’un personatge que pel nom i per la descripció recorda molt al mateix autor de la novel·la, Vicent Borràs; també hi contribueix a eixe guiny la nota final de l’editor, molt interessant per descobrir el procés de publicació del dietari i la vida després dels protagonistes.

En síntesi, un llibre recomanable a professors d’institut, sobretot per a alguns sofrits de valencià; també per a alguns alumnes nostàlgics que no saben encara massa bé com funciona la ESO i que pensen que res com aquell sistema d’ensenyança en el què apreníem a base de bacs, quan els treballs en grup es feien amb les enciclopèdies de la biblioteca pública municipal.