Roberto Saviano – CeroCeroCero: cómo la cocaína gobierna el mundo

Hui he llegit al Twitter que Evo Morales ha aconseguit un 60% dels vots a les eleccions bolivianes que tenien lloc aquest cap de setmana. Té raó Saviano quan diu que aquell que llig obri la ment i mira amb altres ulls la realitat que l’envolta. El primer que he fet ha sigut escriure al Google “Evo Morales cocaïna Bolívia”. Els resultats de la recerca són diversos centenars de milers. I òbric una notícia en portugués, altra en castellà, i sí: la realitat del país t’esclata a la cara. Són informacions que o ací no arriben o no tenim interés en saber. Resulta que el reelegit president va donar llum verda per a la plantació d’aquesta herba per raons medicinals i terapèutics, però es calcula que només un terç, sent molt generosos, es destinen a aquestos fins. La resta, qui sap on està? Tones i tones de substància blanca en pols desapareguda. Per suposat, les dones boniques (una antiga Miss) també estan implicades, ara ministres o no sé quina història. Curiós també que haja limitat la tasca de la DEA (la Drug Enforcement Administration americana, una mena de FBI de la droga) al seu país. 

He parat de fer-los click a més entrades. Al final, tot es limita al mateix. Cocaïna i poder, cocaïna i diners, cocaïna i la capacitat d’influir en la justícia i en el govern, cocaïna i el peix gran que es menja el menut. Ací, a Itàlia, a Colòmbia, a Rússia, al Senegal, té igual. L’essència humana no entén de races ni de colors, i sol respondre al soroll d’una bossa plena de bitllets. Ho hem vist a The Wire i a Breaking Bad. Com a anècdota, també parla de la famosa sèrie Sin tetas no hay paraíso, colombiana en orige, i que està basada en fets reals. Però amb CeroCeroCero posem noms (molts, en excés), posem quantitats, posem mecanismes (submarins, vaixells, avionetes, extorsions, decapitacions, tirotejos), precedents (Pablo Escobar, Griselda, una mena de Reina del Sur treta de la ment de Reverte). Posem carn, ossos i ànima de veritat. Llegiu Saviano i s’adonareu de la complexitat de tot plegat.

Però bé, jo estic ací per a fer una ressenya del llibre. Ha sigut inevitable fer aquest circumloqui, és el que té quan lliges sobre temes tan greus, com ja ens va passar amb el tema de RTVV (és la nostra escala, la valenciana, i també és important). Ho podeu llegir ací i ací. El llibre està molt bé perquè et posa en situació, ja que et dóna la lleugera sensació de que només s’està quedant amb la costra de tot el que hi ha baix, és a dir, que és més el que desconeguem que el que sabem. No obstant, el llibre peca massa d’això, de bombardeig. Haguera estat bé posar alguna imatge, algun arbre genealògic de la màfia per a no perdre’s entre malnoms, filiacions i dates. A més, jo que vaig intentar llegir Gomorra en l’italià original me’l vaig deixar per ser molt complicat, pensava jo que per al meu nivell d’aleshores, però ara veig que el problema és la manera que té d’escriure el Saviano: és tot massa dens, massa greu. No vaig tindre la mateixa sensació amb Escapa’t amb mi, potser perquè el format era televisiu, on el llenguatge és més directe i les situacions més gràfiques i la narració més sintètica. 

El llibre m’ha agradat però no tant com m’esperava. En canvi, les parts on ell narra el que personalment està visquent m’han semblat crits atronadors, per la seua novetat, perquè poques vegades tenim l’oportunitat d’endinsar-nos en el malson del periodista. Són pocs els passatges on l’autor posa per escrit l’horror que suposa el seu dia a dia, però igualment interessants. Són encomiables les tasques que fan aquestes persones, com els periodistes de guerra, que se’n van al centre de la notícia per a fer-nos arribar a alguns la realitat i denunciar la vulneració dels drets bàsics. De tota manera em quede amb una de les preguntes que es fa quan parla de Christian Poveda, un fotoperiodista que es passà a fer documentals i que va ser assassinat per la Mara 18: per a què? Al final, quin ressò tenen les seues paraules? La societat sembla totalment anestesiada davant del dolor alié. Almenys ens queda el consol de que poden ser la llavor que germine en algú: en aquell que està segut al teu costat en el tren, o el conductor d’autobús que em porta a casa, o el meu cap, o la seua secretària, o la dona del meu cap, o la seua amant, o el conductor del camió que porta café als bars de la meua ciutat, o l’infermera que va atendre al meu iaio l’última vegada que va estar ingressat…

Roberto Saviano – Escapa’t amb mi

Itàlia és un país que em fascina. Crec que sense dubte pot ser un dels llocs del món al què li pesen tant les seues llums com les seues ombres. La seua història, el seu patrimoni arqueològic i històric, el seu art i les seues ciutats, el seu menjar, els seus paisatges o les seues llengües no són més que atractius que es veuen lleugerament entelats pels milers de casos d’espectacles polítics (que deriven de la corrupció), masclisme, contaminació i organitzacions criminals clandestines, que de tant en tant salten a la primera plana de la secció d’internacional. 

Al llegir Saviano, el primer que fas és indignar-te, i després, pensar que bé, tal volta  Itàlia “no està tan lluny”. Demane un Saviano valencià (ja no diré a més alta escala): la nostra societat en necessita un per tindre l’oportunitat de convertir-se en un poble més sa. No sabem des de quina plataforma emitiria perquè no tenim televisió pública, però des d’Internet es poden fer miracles. Com a primer candidat a fer un paper similar, el primer que se m’ocorre és Xavi Castillo, amb els seus còmics Veriueu-ho; així i tot, no ens vindria mal un estil més sossegat, encara que el d’Alcoi fa un paper més que digne. Tornant a Itàlia, és possible que actualment no siga un país net, però després de les seues successives crisis polítiques s’està començant a sentir una veueta discordant. Molt fina i com si vinguera de molt lluny, però a poc a poc sembla que s’està fent més forta. Ben segur que el filòsof, periodista i escriptor i protagonista del post de hui n’és part activa del canvi.

Llegir Saviano és com veure a la vegada The Wire, Breaking Bad i The Sopranos. A les meues notes tinc un munt de referències que comencen “igual que va fer Stringer Bell”, o “com quan Walter White x” o “vaja, però si açò jo ho he vist a amb Tony i els seus”. Però si amb aquestes sèries de televisió t’enfadaves, et sorprenies, acte seguit apagaves l’ordinador quan acabaves, i pensaves que potser estiguera tot un poc exagerat. El pitjor de tot és que la realitat no fa més que superar aquestes ficcions. Estem farts d’exemples.

Vos recomane tot aquest recull d’escrits que el mateix autor exposava al seu programa de Raitre Vieni via con me. Alguns es troben al Youtube. M’han agradat tots moltíssim, ja que cadascun d’ells et fan obrir els ulls sobre una realitat diferent, encara que tots tenen una mateixa base, i és la política mesclada amb els mitjans de comunicació (la màquina del fang) i els criminals organitzats en general. Trobem algunes de les vides fetes enderrocs al terratrèmol de L'Aquila i el que estava al darrere, el negoci del fem, o la lluita per la mort digna de Piero Welby, amb alguna referència a l'Esglèsia. Els capítols que parlen concretament de la camorra, la màfia i la ‘ndrangheta (una desconeguda per a mi fins ara) són els que més renom li han donat a l'autor: fa por saber com les jerarquies estan comprades,  com els diners en negre flueixen quasi al mateix ritme que la cocaïna, com el joc democràtic està dissenyat d’avant-mà, o com els polítics no són més que els titelles d’una realitat més pudenta i profunda del que puguem imaginar. I al final, la gent del comú viu amb por, a no ser que simpatitzen amb certes causes. Per cert, fins i tot en algun punt arriba a nomenar Sciascia. Era inevitable.

Llegiu Saviano, pareu-se a escoltar-lo uns minuts, obrim la perspectiva. Cite textualment  les seues paraules, extretes d’una entrevista que li va fer El País: “El poder enorme que té un lector a l’hora de triar un llibre, potser ell ni tansols se n’adona (…). Abans es creia que les paraules i els llibres no podien canviar les coses. Avui, açò ja no es pot afirmar més. Es pot dir que alguns escriuen paraules que no canvien les coses, i altres escriuen paraules que permeten a les persones, llegint-les, tenir instruments per canviar eixes coses”. No us deixeu impressionar per la seua veu melosa, la seua actitud educada i el seu posat tranquil. Quan òbriga la boca, retronanan coses terribles als vostres oïts…

Mentrestant, em permeteu un tema al qual no em puc resistir?