Elena Fortún – Oculto sendero

Sempre recorde els meus inicis en la literatura d’una manera especial. Ja em va pillar major, aquell Charlie y la fábrica de chocolate de l’editorial Alfaguara, aquell amb la franja taronja i un dibuix retro a la coberta, però des d’aquells 13 anys, la meua trajectòria lectora ha sigut imparable. Ha tingut els seus alts i els seus baixos segons els moments vitals pels quals he anat travessant, però la lectura sempre ha estat ahí, com un bot salvavides, adaptant-se també a cada situació i a cada necessitat mental. No obstant aquesta tardança, la presència dels llibres era una constant a ma casa. Potser no tenia els adequats per encendre l’espurna, però no m’eren aliens. 

No tenia massa llibres infantils d’aquells típics que tot el món recorda, tipus Los cinco, o El pequeño Nicolás (d’aquest últim, els he anat descobrint en la vintena i la trentena), com tampoc Celia, de l’autora de la novel·la de hui. De fet, pensava que Celia era una telesèrie dels anys 90, que jo vaig veure algun capítol algun dia de les vacances de Nadal, i la recorde com una xiqueta molt rossa amb els cabells arrissats, amb un gran llaç blau al cap, i molt, molt entremaliada, que portava de cap a la seua família. Desconeixia, per tant, qui era la seua autora, i molt menys quan va viure i sota quines circumstàncies.

Un dia, un titular a un periòdic em va treure de la ignorància. La notícia donava compte de la vida al darrere de les pàgines de Celia, i de la vida personal interessantíssima de la seua autora. Tot arran el descobriment d’una novel·la per a adults, inèdita, que Encarnación Aragoneses (o Elena Fortún, el seu pseudònim) havia escrit i que no havia volgut divulgar, i on es creia que havia plasmat gran part de la seua vida. De seguida em vaig interessar i vaig anotar el títol, esperant poder llegir-la algun dia.

Finalment em vaig poder fer amb ella, i la seua lectura ha sigut qüestió de pocs dies. Efectivament, assistim al despertar emocional i sexual de María Luisa, una xiqueta extremadament sensible i creativa a les primeres pàgines, una dona retreta en si mateixa i finalment convençuda del que és i no és, després. La novel·la l’escriu eixa María Luisa adulta, però és capaç de recordar vivament els sentiments contraposats que li van despertar sa mare i son pare, l’odi per les criades de casa, les amistats especials que anava fent al seu camí (l’escola, les vacances), i l’engany que viu de casada, fins que un feliç dia va dir prou. És un text dur, molt frustrant per al lector actual, fins al punt que acabem empatitzant amb la xicoteta María Luisa i comprenent tots els traumes familiars que porta arrossegant durant la seua existència. La tristesa i la sensació de desgràcia personal és un continu, afiançat pels amors no correspostos i prohibits, però al final la novel·la no deixa de tindre un toc d’esperança: esperança en un món millor i més obert per a les noves generacions, però també en que el canvi en nosaltres mateixos és possible si el fem des de dins, i encara estem a temps.

Malgrat la ràbia que sentim davant les injustícies que viu María Luisa, acabem mirant-la amb tendresa, i la llegim amb cert gust, sobretot quan assistim al seu tardà despertar personal. Per a posar-li un parell d’aspectes negatius a la novel·la diria que com a conseqüència de que no estava projectada per a ser publicada, no està magistralment escrita, encara que estareu d’acord amb mi que l’important és el que conta (la difícil vida d’una dona lesbiana a principis del segle XX), i que la presència excessiva de punts suspensius per a tot es fa un poc carregant. Una altra cosa que canviaria seria el pròleg: la seua lectura és molt interessant i ajuda a comprendre molts personatges i el context de la novel·la, però com que es fa al principi, és complicat retindre els noms i els personatges que posteriorment apareixeran al text d’Elena Fortún, pel que jo col·locaria aquest estudi al final, com un annex.

Per la resta, recomane la seua lectura, una fita important per repensar la història del feminisme i de la repressió sexual i artística fa 100 anys. Fins la propera lectura!

Emma Cline – Las chicas

L’estiu dóna per a molt. Deu ser el calor, el major temps d’oci, el contacte més freqüent amb altres persones, vés tu a saber. Però en estiu passen coses extraordinàries. La literatura se’n fa ressò ací, ací i ací, amb tres esplendorosos exemples de novel·les contemporànies. I ara en tenim una altra per a afegir a la llista, aquesta magníficament escrita d’Emma Cline.

Las chicas comença al ritme sosegat que té el migdia de l'estiu a les grans ciutats. Estem als Estats Units de finals dels anys 60, al cor del flower power i el lloc de la gènesi del peace and love, a les portes de l’estació estival. La presència dels hippies dóna què parlar als veïns de les diferents comunitats, i més si són menudes. Els joves de classe mitjana emulen aquesta vida, al recer de les cases dels seus pares, però sense dubte el que més els atrau són les drogues, de molt fàcil accés i plenament generalitzades. Alguns d’aquestos joves s’atreveixen a anar més enllà, quasi espentats per l’inconformisme amb la seua situació familiar, els seus desangelats amics, o el desinterés del sexe oposat. 

Evie és una d’aquestes adolescents que veu que la seua vida es posa del revés. No és conscient de sobte, són les xicotetes coses del dia a dia les que la fan sentir-se incòmoda i fora de lloc. Però un raig de sol la il·lumina al veure tres xiques en un parc, que riuen felices i aïllades de la gentada que visita la fira del seu poble. Comprén que vol ser com elles, vol estar ahí. En particular, es veu imantada cap a una d’elles, els seus llargs cabells, els seus ulls brillants i la seua roba un tant desgastada. Les casualitats i aquesta atracció ferotge es conjuren per a que Evie conega aquestes xiques i que acabe formant part del seu món, tan diferent al seu, i tan transgressor, que confronta el que té al seu voltant. Esperonada pel desig i les ganes de posseir l’atenció plena de Suzanne, que és aquesta xica que li crida l’atenció a la fira, i de pas, el seu amor, Evie farà un canvi físic i mental essencial que la fa percebre la realitat des d’un altre punt de vista, fins al punt d’acabar ratllant la legalitat i la seua integritat personal. I de pas, serà un dels testimoni més lúcids de la degradació moral a la qual arriben aquestes xiques, influenciades al màxim pel seu gurú, Russell, el mascle alfa, el gall del galliner, que amb la seua personalitat, manipula a tot ésser vivent que li ronde en 10 km a la redona. I ai d’aquell que no caiga rendit als seus peus.

Però no us enganyeu: no és una novel·la adolescent. La que ho conta tot és l’Evie adulta, amb un vocabulari clar i una actitud reflexiva i sincera, que no pretén salvar-se, sinó comprendre’s i potser perdonar-se. Evie repensa la seua història actualment perquè coneix Sasha, una xica jove i amb la que veu certs tristos paral·lelismes.

Emma Cline aprofita la història de Evie per a donar-nos unes quantes puntades sobre els Russells de la vida. Com les dones ens trobem en minoria davant certes actituds masclistes, com se n’aprofiten de la nostra debilitat, o almenys la culturalment adquirida, per a que ells aconseguisquen el que volen. A banda, l’autora rememora el fet real d’una de les matances més sonades de tots els temps als Estats Units, efectuades per un grup de xiques al caliu del seu gurú, però açò és només un teló de fons. 

Una història interessant, que et fa pensar, ben escrita i molt ben ambientada, dura en moltes ocasions: sense dubte la recomane per a descobrir el que havia al darrere de moltes comunes hippies i el desmitificar l’any 69. Per repensar les nostres relacions i veure fins a quin punt l’atracció per una persona ens fa fer coses que en altres circumstàncies no faríem.

M'acomiade fins la propera lectura amb la cançó Sexy Sadie dels Beatles. Si rasqueu un poc el personatge de Suzanne entendreu per què!

Edith Wharton – Las hermanas Bunner

De vegades desitgem tan fortament que la nostra vida canvie, que ens agafem al primer ferro calent que passe. No ens n’adonem que vivim una existència plàcida i còmoda, i que una vegada ha canviat tot, és impossible tornar al segon abans on tot va donar un gir de 180º. Això pot ser bo o roín, depenent del resultat de la jugada, és clar.

Bé, doncs tot açò pense que podria haver-se passat pel cap de les dues germanes Bunner, Ann Eliza i Evelina, just el moment en què la primera d’elles va decidir comprar un rellotge. La circumstància de les seues vides va fer que aquest fet aparentment insubstancial cobrara una rellevància colossal en el seu dia a dia. Estem en algun moment a finals del segle XIX o principis del XX, a un barri un poc trist i destartalat de Nova York, dintre d’una xicoteta merceria on viuen aquestes dues germanes, propietàries del seu negoci, fadrines, i sense cap perspectives de que això canvie algun dia. Però com ja intuiu pel que he dit més amunt, açò no és més que un error garrafal. La vida de les dues germanes canvia, i tant que canvia! amb la presència del senyor Ramy, el rellotger.

Des de la meua perspectiva, una de les errades, encara que algú diria que és precisament açò l’encert, és que sabem que aquesta història no pinta gens bé des del moment en què l’alemany comença a interessar-se per les finances de les Bunner. En realitat, el que fa aquesta novel·la quelcom preciós i detallat com una punta d’encaix és la minuciositat en la descripció dels xicotets canvis que es comencen a viure a la trastenda de la merceria. Un canvi en el color d’una cinta, una reorganització dels escassos objectes a la vista, la presència o absència de plantes i de flors (una constant a la novel·leta). La importància de tot plegat està en els matissos, en les coses que comencen a grinyolar.

La seua lectura és tranquil·la però cala en algun lloc dolorós. Ens adonem que les dones sempre hem tingut les de perdre, que sempre, la nostra cultura ens ha fet depenents d’un home per a ser algú. El desenvolupament de les desgràcies de les Bunner va ràpid i és ferotge, fins a acabar d’una manera voraç i un tant desesperançada.

Recomane Las hermanas Bunner a aquells que tinguen un parell de dies sosegats per a llegir, perquè aquesta novel·la s’ha de degustar en calma. Observeu els detalls dels barrets. Els colors dels botons. La pols de les prestatgeries. Ahí està la màgia de l’escriptura d’aquesta autora.

Fins la propera lectura!

Mary Karr – El club de los mentirosos

No anem a començar el primer post de 2019 amb mentides, malgrat el títol de la lectura d’avui. No ho he fet mai, això d’anar amb mentides, i molt menys ara. I sí, estem gairebé a febrer: a la vista està que m’ha costat més d’un mes llegir-me aquesta novel·la autobiogràfica, tan aplaudida, i amb motiu, en els Estats Units. I l’altra veritat que pose al descobert és que la velocitat de tortuga ha sigut causada per les estressants vacances familiars nadalenques, unit a un darrer ritme de vida que m’esgota a les hores que normalment solc llegir. De vegades m’he trobat a les 2 o a les 3 del matí amb la llum de la tauleta de nit encesa i les ulleres posades!

El ben cert és que tenia moltes ganes de llegir aquest fascinant relat d’aquesta família no menys fascinant, a ulls d’una xiqueta molt menuda quan ocorren els fets, però que ja és una dona adulta quan els ha interioritzat, ha aprés d’ells (i molt) i és capaç de contar-los amb una distància i sang freda, fins i tot amb humor, que et deixen bocabadat.

I sí, és una autobiografia, però per als qui els done gossera el gènere, no és una atobiografia a l’ús. Supose, que entre altres raons, perquè els protagonistes semblen estar fets d’altra pasta, viure en un univers molt llunyà al nostre, i en certa manera ho és així. Molts dels fets que es conten tenen lloc entre els anys 20 i principis dels anys 60 a l’Amèrica profunda, entre els pous de petroli de Texas, ni més ni menys a una de les ciutats més lletges del món (no sé quina revista la va qualitficar així). Al si d’eixa ciutat, trobem els quatre membres Karr: una mare desquiciada que ha vist que els seus somnis de ser una artista han volat pels aires, un pare absent però molt influent en la seua família que sembla que té orxata en lloc de sang i que conta les millors històries de la contornada, una germana major massa adulta i responsable per a l’edat que té, i finalment Mary -Pockey-, la narradora, que compta entre 6 i 8 anys en la major part del relat, una xiqueta molt eixerida i oberta, però que li’n donen per tots els costats. L’altre imant de la novel·la és el to en el qual està contada: lluny d’adquirir un llenguatge autocompassiu, de queixa, denúncia o pena, l’autora agafa el bou per les banyes i ens plasma els fets plans, lliures de judici i de culpa, amb amor i plena comprensió.

No és d’extranyar que per a mi el millor del relat, sense dubte, siga la veu d’eixa Mary adulta repensant les situacions més dures de la seua vida: com va viure ella l’alcoholisme malaltís de sa mare (algú més ha pensat en Lucia Berlin?), o les seues contínues relacions amb diversos homes, o l’intent frustrat d’infanticidi que varen viure tant ella com la seua germana; les seues dues violacions a tan tendra edat (vaig haver de parar de llegir per a agafar aire); l’opressiva convivència amb la seua terrorífica iaia; o ja, damb un to més tendre, quan parla de son pare, l’únic personatge que sembla que salva fins el final.

Qui es pense que s’ho passarà molt bé llegint està més que errat. És una novel·la molt difícil de digerir, amb situacions terribles, i que si es repetira només una de les situacions de les què Mary va ser víctima o part, hui en dia farien que a més d’un pare li llevaren la custòdia dels seus fills. Però eren temps (i llocs) molt diferents. El més increïble de tot és l’evolució d’eixa xicoteta Pockey a la Mary Karr escriptora, brillant, de hui en dia: no em sembla rar que més d’un psicòleg recomane la seua lectura, perquè tal i com ella mateixa reconeix en algun punt del llibre, al final es tracta de com tu sigues i no del teu entorn, perquè si no, per eixa regla de tres, tots els xiquets abusats o maltractats passarien a ser abusadors o maltractadors, i això no sempre és així. Mary Karr va escollir el camí de fer sentir la seua veu. D’agafar la matèria prima de la vida i el caràcter dels seus pares i convertir-los en personatges, en que ens plantegem com de dures degueren de ser les seues condicions de vida i a què renunciaren per no se sap massa bé què. 

No vos mentisc si vos dic que crec que amb aquesta novel·la done per ben començat el meu any lector. M’haguera agradat llegir-la més seguit per a treure-li més suc i amarar-me d’aquesta apegalosa i negra atmosfera texana, però en qualsevol cas, no me’n penedisc d’haver-la triat. Espere que si l’heu llegida tingueu la mateixa opinió!

Fins el proper post! Bones lectures!

Shirley Jackson – Siempre hemos vivido en un castillo

Acabem l’any amb una lectura d’aquestes pendents de fa no sé ni el temps. M’abellia canviar de registre, encara que no estic segura d’haver-ho aconseguit del tot. La raó és que no sé si és perquè tenia Cims Borrascosos massa fresca, però en moltes coses m’ha recordat, i molt, a aquesta novel·la decimonònica d’una de les germanes Brontë.

No obstant això, la novel·la m’ha agradat molt, fins al punt de superar les meues expectatives. Com ja he dit al principi, tenia aquest volum pendent de feia molt de temps, i havia llegit alguna cosa, molt poca, sobre el seu argument, però sobretot, sobre el seu ambient. Una vegada dit açò, puc afirmar que res del que llegiu al respecte arribarà a fer-vos una idea del que suposa endinsar-se en el món de Merricat i Connie.

És quelcom infantil, però també oníric i terrible. És llunar, salvatge, ombrívol, humit i inexpugnable. És monstruós i innocent, tendrament sàdic. No sé com explicar-ho millor, i potser vos estaré liant més, però crec que és exactament així. Primer, intentes esbrinar què els ha passat a tres dels membres de la família Blackwood, i empatitzes amb la menuda de les germanes (la protagonista absoluta, Merricat), però al poc te n’adones de quin ha sigut el teu error. I t’agrada, i no pots parar d’escarbar entre les fulles del seu cau fins a fer-te un lloc còmode i acaronar el pelatge de Jonas, mentre observes amb una mirada obscena, partícep i incrèdula el poder i la creativitat de Merricat, la seua candidesa, el seu raonament. La resta, el que semblava més important, passa a segon plànol, per voler descobrir més i més: tindrà algun secret més soterrat a prop d’alguna pedra? Alguna pertinença penjada en un arbre del seu bosc?

És una novel·la sense dubte de terror psicològic, molt ben escrita, amb la informació dosificada sàviament. És atemporal. Ha valgut molt la pena acabar el meu any lector clavant-li mos per fi a Shirley Jackson, fins al punt que repetiré de ben segur. Un gran descobriment, una macabra bellesa la de la casa de les Blackwood i les seues inquilines. Un plaer que m’hagen convidat a visitar-les en aquest 2018 que ara acaba. Esperem que aquesta siga la senyal d’un inici de lectures del seu nivell per a 2019!

Joan Didion – El año del pensamiento mágico

Fa un temps, vaig fer una agranada per la xarxa per tal de fer una selecció de lectures per als propers mesos. El protagonista del post de hui va entrar en el sac, i una vegada el vaig aconseguir, el vaig deixar en reserva per a més avant. Altres lectures me motivaven més en aquells moments. No cal dir que després d’uns mesos he oblidat l’argument de quasi totes les lectures que vaig triar. Així, i pensant que es tractava en un llibre d’articles independents sobre temes diversos, unit a que el títol feia referència a l’any, em va semblar el fermall perfecte per a tancar el 2018, i per això el vaig escollir.

Però quina bufetada a la cara. Pàgina rere pàgina. Malgrat que des del principi vaig detectar que m’havia equivocat en l’elecció tenint en compte els criteris anteriors, no vaig poder parar de llegir, atrapada com un imant a les seues pàgines. I això que la lectura és del tot menys agradable, almenys en la seua temàtica general: el procés que passa una persona davant la mort d’un ésser estimat. En el cas de Joan Didion, i és que estem davant d’un assaig o relat en algun sentit autobiogràfic, parla de manera delicada i gens autocompassiva o dramàtica de la sobtada desaparició del seu marit davant dels seus nassos, amb el factor agravant del precari estat de salut de la seua filla Quintana.

Amb el text de Didion, començat a escriure uns 9 mesos després de la mort de John G. Dunne, el seu espòs, vaig reviure i em vaig veure reflectida (a mi i a la meua mare) en tot allò que em va passar pel cap quan mon pare ens va dir adéu. Pràcticament tot el que descriu l’autora, a mi m’ha passat, i per això m’ha semblat magnífica la relativa racionalització i la posada negre sobre blanc de tantes emocions en moments tan confusos, on tot el teu món s’enderroca i comences a veure la teua vida actual amb una tristesa perenne i encegadora. Des de la sensació que en qualsevol moment va a entrar per la porta, a com desfer-se’n de la seua roba o objectes personals, notar la seua presència d’alguna manera, voler arribar a casa i contar-li o preguntar-li alguna cosa, la pèrdua de la capacitat per retenir informació, la recerca obsessiva per trobar més informació de la que et donen els metges, reconéixer llocs transitats amb ell, de sobte tenir ganes de fugir d’un lloc, la culpa i la sobreresponsabilitat, la melàngia al veure les fotos antigues, les senyals que ens avançaven sense que les veiérem el desenllaç proper… En el cas de Joan Didion, a més, la vida no li va donar treva amb els continus ingressos a la UCI de la seua filla Quintana, el que incideix amb la crueldat del relat, però que no ho és tal si el llegim amb la tranquil·litat i la lucidesa amb què està escrit.

El temps, i imagine que com a escriptora professional, també l’escriptura, va donar a Joan Didion la distància per a poder assimilar per fi la realitat del que li havia passat, a pesar de la mescla de records, fins a arribar a la natural posada d’ordre, comprensió i perdó, i sobretot llevar-se la culpa de damunt, veure que per molt que haguera fet, la mort hauria esdevingut igual i d’igual manera. Un dia et seus a sopar i la vida et canvia, com diu l’autora. Perquè amb l’irrupció de la mort, se’t fa molt present en el dia a dia que la teua vida “normal” és allò que es manté en un equilibri fràgil, relativament fàcil de trencar. 

És una lectura gens fàcil, reflexiva i serena, necessària en aquesta societat on la mort és un tabú; on no sabem com ser útils als éssers que es queden i que tanquen la porta de casa quan l’última persona que ha vingut a donar el condol se’n va. Per això cal llegir-la i interioritzar-la, fer-la nostra, i veure que a poc a poc el sol torna a lluir i que no ens sentim més culpables quan tornem a riure, encara que és veritat que mai més riurem de la mateixa manera.

Crec que encara em donarà temps de fer un proper post abans de que acabe l'any. Fins aleshores, bones lectures!

Edith Pearlman – Miel del desierto

Crec que vaig cometre un error a l’hora de triar aquest llibre després de fer tan poc de temps que havia llegit el recull de contes Demasiada felicidad, d’Alice Munro. Se semblen tant, i al mateix temps, són tan diferents sobretot en estil, que crec que cada vegada que m’endinsava en les seues pàgines, pensava en ell, comparant-lo. En aquest sentit, crec que el de la Munro supera en qualitat i en aprofondiment el de Miel del desierto.

M’ha sabut a poc. No he aconseguit entrar en quasi ninguna de les històries, ni comprendre el sentit de moltes elles, que acabaven quasi igual que començaven. ¿Què em volies contar, Edith Pearlman? ¿Quin era el teu objectiu, l’aprenentatge moral que s’extreia d’aquestos xicotets retalls de vida? En gran part, els relats o bé m’han avorrit o bé m’han deixat indiferent, amb ganes de que s’acabaren per a passar a una altra cosa. No he simpatitzat amb els habitants de Godolphin, Massachusetts, el que per cert sembla que la geografia era l’únic fil conductor. Sí, alguns dels relats comparteixen un hotel, o una tenda d’antiguitats, i fins i tot algun dels personatges, però ni així.

Per no enganyar a ningú, no tots els relats han mantingut tan baix el meu interés, el problema és que són pocs en relació al calidoscopi d’aquesta xicoteta localitat: una dona que treballa com a podòloga a un gabinet amb grans finestrals que donen al carrer, un xiquet que és capaç de distingir una gamma cromàtica major que la resta de mortals, com una mare aconsegueix tindre l’atenció del grup de xiquetes adolescents entre els quals es troba la seua filla amb un aparentment innocent joc amb un barret, com li canvia la vida a una insulsa treballadora d’un hotel quan s’apunta a una associació contra l’ablació, o la relació quasi estranya d’un matrimoni que freqüenta una cèntrica botiga d’antiguitats. Aquestos són els que potser més m’han aportat i els que han tingut alguna cosa que m’ha pertorbat. Volia ser justa, encara que no passe de la mera enumeració.

No obstant aquesta relació de menys de mitja dotzena de contes que sí que m’han enganxat, serà un llibre que oblidaré ràpidament, i que no quedarà entre els que més m’han agradat d’aquestos 12 últims mesos. D’ací uns dies sabrem quin balanç faré d’aquest any lector. Mentrestant, bones lectures!