Alice Munro – Demasiada felicidad

Ja feia molt de temps que els llibres d’Alice Munro em cridaven a les prestatgeries de la biblioteca, però mai em decidia per cap. Quan un autor és tan prolífic, és difícil saber per on començar per fer un tast de la seua essència. Després de veure aquest volum en algunes llistes, m’hi vaig decidir finalment pel relat, l’últim del llibre, que dóna nom a aquest recull d’històries, més que de contes. I és que em resultava del tot interessant conéixer la vida de Sofia Kovalevskaia, una matemàtica russa que va arribar a ser professora a la Universitat d’Estocolm allà pels finals del segle XIX. Tenia 41 anys acabats de complir quan va morir. 

Així que em vaig agenciar el meu exemplar disposada a empassar-me els relats que precedien Demasiada felicidad amb certa curiositat. La curiositat va donar pas al dolor i a l’estupefacció amb Dimensiones, el primer de tots. Va ser com un colp de puny a la boca de l’estòmac; no podia començar més fort amb un tema tan greu com el de la violència domèstica, sobretot quan les víctimes més afectades són els més menuts de la casa. Vaig haver de parar, sense saber massa bé si seria capaç d’afrontar la seua lectura si el nivell era aquest. Afortunadament per a mi, la resta de relats tenien un ambient diferent, uns més greus, altres amb un toc sarcàstic, oscil·lant en interés, però, això sí, amb el denominador comú de mirar els fets del passat des de l’òptica que et dóna el temps, amb protagonistes en alguns casos amb certa edat, però sempre, sempre, amb un fet puntual, terrible i horrorós, que ha marcat la seua vida. En aquest sentit, altre dels relats que em va devastar va ser Juego de niños. Què injusta i quina impotència et dóna presenciar la violència sobre els que menys es poden defendre. Podria destacar-ne d’altres, com El filo de Wenlock o Radicales libres, però crec que ja es podeu fer una idea.

Finalment arribem a Demasiada felicidad, el relat a trossos de la vida de Sofia Kovalevskaia, una dona que es va haver de fer lloc en el sempre masclista món universitari (si ara ho és, imagineu-se a la segona meitat del segle XIX). Després dels anteriors, on les emocions podien arribar a ser tan intenses i dins del que cap, coherents entre si, no arribes a comprendre què fa eixa història ahí. Crec que és la que menys quadra de totes. Potser perquè la manera en què està contada la vida de la Kovalevskaia s’ha convertit en un puzzle massa fragmentat, o potser l’ambientació decimonònica, no ho sé. O perquè ens quedem amb ganes de més, mentre que amb la resta, amb el nombre de pàgines que tenen tenim més que suficient per comprendre-ho tot, no li sobra o li falta cap pàgina, mentre que amb Demasiada felicidad no. En qualsevol dels casos, ha estat bé conéixer a una predecessora tan il·lustre i tan ignorada, i més en un camp tradicionalment masculí com és el de les matemàtiques.

Com podeu imaginar tinc, per tant, sentiments trobats amb la lectura de Munro. Els relats que m’han atrapat, m’han agradat molt, però altres m’han deixat un tant indiferent. No obstant això, pense seguir amb aquesta autora, perquè per ara l’aparte fins la propera amb la sensació de que només he passat per damunt del seu univers, sense aprofondir massa, i sé que hi ha més per descobrir.

Fins la propera lectura!

Virginie Despentes – Teoría King Kong

Si bé aquest assaig fa 11 anys que es va publicar al nostre país, crec que va ser arran la famosa sentència del cas de La Manada quan de manera colateral i inesperada, es va veure llançat a la fama. Des d’aleshores, és del més habitual que aquesta cridanera coberta, amb un goril·la que rememora la postura del braç alçat en senyal de força, amb un color roig intens, poble les prestatgeries i les vitrines de moltes llibreries. Quasi que s’ha convertit un reclam per a entrar i fullejar-lo.

M’agradaria que la Despentes i la Moran tingueren una conversa i veure-la per un foradet. No sé quina de les dues guanyaria en el recompte de dir la paraula més malsonant i més vegades. Torne a preguntar fins a quin punt és necessari dir (o escriure) paraules fortes per fer-te entendre o per a que et prenguen seriosament. Segons la meua opinió, lluny de quedar contundent, quedes en ridícul i perds tot tipus de seguiment en la teua argumentació, perquè de sobte la persona a la què et dirigeixes para d’escoltar el que ve després i diu: “eh, acaba de dir X?” (posa en el lloc de la X qualsevol paraulota que se t’ocórrega). No m’agrada. Què pretenen mostrar aquestes feministes, que són verbalment agressives? Que elles també ho poden ser, igual que els homes? Els homes són verbalment agressius, tots? I això és un factor positiu que hem de copiar i reproduir?

Deixant aquestes qüestions d’estil a banda, efectivament pense que és un llibre que s’ha de llegir amb molta, molta calma. En teoria és un assaig sobre els debats més encarnissats del feminisme, com la prostitució, la pornografia o la “cultura” de la violació. Com ja vaig dir amb el de Caitlin Moran, no vaig a entrar fil per randa en si estic a favor o en contra del que diu, però el que sí que em sembla interessant és la reflexió que fa al principi sobre el lligam entre patriarcat i capitalisme, i com això impregna tots els aspectes de la nostra vida quotidiana. Per cert, ella que és punk i quasi antisistema, tal i com s’autodefineix, em sembla del tot contradictori que defenga la prostitució i la pornografia com una manera de guanyar molts diners, de manera que se li fa joc a eixe sistema que ella rebutja. Però vaja, és només un matís.

Una altra cosa que li critique és que darrere d’aquesta etiqueta d’assaig, i com ja passava amb el dues vegades ja mencionat llibre de Moran, és que amb l’excusa de parlar d’aquestos temes polèmics, l’autora conta les seues experiències en dos dels temes més grossos que exposa, i de manera molt dura i sorprenent (la prostitució i la violació), i l’extrapola al conjunt de la societat. Em sembla molt, molt perillós. Sí que es nota que ha llegit molta teoria, però crec que li falta un punt d’empatia, i sobretot documentar-se sobre altres aspectes socials i altres estudis sobre eixos temes tan seriosos i que transcendeixen la mera qüestió femenina per a convertir-se en quelcom global.

Un altre aspecte que m’ha xocat moltíssim ha sigut la concepció que té l’autora del matrimoni. Una concepció quasi decimonònica i clàssica, quan les dones es casaven amb es homes per garantir-se un sustent. Però hui en dia això no és majoritàriament així (bé, tots sabem que hi ha matrimonis de convivència, i que efectivament hi ha dones pobres, de l’est sobretot, que vénen atretes per promeses de matrimoni per garantir precisament això, però NO és el percentatge majoritari de matrimonis que es contrauen actualment). No sé de quines amistats s’envoltarà aquesta dona o quins matrimonis proliferen en el seu entorn, però en el meu ja vos dic que és una idea inconcebible, més que superada.

Per no parlar de la idea rabiosa i esbiaixada que té sobre els homes. No tots els homes són violents. Ho lamente per ella. No tots els homes van pel carrer buscant violar dones. Per descomptat que hi ha de tot. D’eixos dels que descriu i dels que per desgràcia ella mateixa es va topetar, hi existeixen, és clar, però no tots són així. Si jo fóra home, per suposat que m’hauria plantejat el patriarcat i el capitalisme en termes que ella molt assenyadament descriu, però m’haguera ofés perquè em vegen com un ent mogut pels seus instints primigenis i violents.

Com ja he dit, el llibre té punts molt clars i que aplaudisc amb vehemència. De fet, els recomanaria llegir a qualsevol. Però els punts foscos desllueixen la seua lectura i de vegades clarament molesten. És per això que tinc una sensació agredolça després d’haver-lo acabat, però en general, crec que em quede amb el regust de que alguna cosa no ha funcionat i que de veritat de la bona podria haver anat millor. Les expectatives potser eren massa altes? 

Fins la propera lectura!

Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor

Un tiempo extraño provoca un comportamiento extraño. Como un mechero Bunsen aplicado a un crisol provoca un intercambio de electrones, la división de algunos compuestos y la fusión de otros, así una ola de calor actúa sobre las personas. Las desnuda, les hace bajar la guardia. Y los comportamientos se tornan no tanto inusuales como espontáneos, desinhibidos. Las personalidades, más que cambiar, afloran desde lo más hondo a la superficie (Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor).

Si aquesta no és la primera vegada que topeteu amb alguna entrada del meu blog, sabreu que molt rara vegada copie les frases que més m’han suggerit. Deixe que siga el lector el que les descobrisca, les localitze i senta el que haja de sentir, que no té per què ser el mateix que he sentit jo. Però en aquest cas, em faig una excepció a mi mateixa. Quan a meitat del llibre llegim aquestes línies, ja portem una singladura metafòrica per la família Riordan per saber fins a quin punt és cert a la novel·la. Potser també a les nostres vides, però això ja és un altre tema. Aquest sentiment d’aflorar a nosaltres mateixos per la calor ho havia pensat alguna vegada, i l’únic fenomen més que se m’ocorre amb efectes similars és la nit.

Però l’autora tria una espantosa canícula que arrasa Londres i els seus habitants durant els dies centrals del mes de juliol de 1976. Degué de ser memorable per a una ciutat més bé habituada a la pluja i a la boira. Dels fets d’aquells dies es recordaran banys a les fonts, incendis, collites tirades a perdre, legislacions específiques per a no malbaratar aigua corrent… però, si li preguntàrem a la família Riordan (si existira) què recorden d’aquells dies, dirien que va ser l’estiu que son pare va desaparéixer evaporat a l’asfalt i que va ser en eixe punt quan les seues vides van canviar per a sempre.

La novel·la és meravellosa de principi a fi, m’ha entusiasmat i m’ha tingut enganxada a més no poder des de la primera fins a l’última fulla. Amb la no tan simple excusa de saber on està son pare i per què aparentment se n’ha anat de casa de manera voluntària, ens endinsem en les profunditats d’aquesta particular família d’orige irlandés, catòlics residint a Londres, cadascú d’ells infeliç a la seua manera, però amb els ingredients per a poder donar més llum, o millor, aire fresc, a la seua trista existència. Cada membre té els seus secrets, les seues frases que vol dir però que no li ixen de la gola, una paraula de calor (uf, altra vegada!) al que està segut al seu costat però que simplement no pot pronunciar. Com deia Joyce Carol Oates a Carthage, potser l’única idea amb la què em vaig quedar de la seua novel·la, és que una família és com una successió de plaques tecnòniques en relatiu equilibri entre els seus integrants, i la desaparició o canvi en algun d’ells provoca un terratrèmol en la resta. Així, però de manera interior, viuen l’absència del silenciós Robert-Ronan, que sempre haurà estat ahí per a tots menys per a ell mateix.

L’ambientació dels detalls que fa Maggie O’Farrell sobre els personatges és acurada i rellevant, perquè ens indica la personalitat i el caràcter de cadascun d’ells: des de la roba, als cabells, la manera de parlar… passant sobretot per la casa on viuen, tot es fa ressò del caos i dels silencis que els assetgen. El rerefons històric, la violència de l’IRA, la misèria irlandesa a l’opulenta i orgullosa Anglaterra no molesten, més bé el contrari, donen cos. I d’aquesta manera, Gretta i Robert, però sobretot Mónica, Michael Francis i Aoife et van donant punyalades al cor mentre els mires amb fascinació i ells et retornen la mirada desafiants, preguntant què hagueres fet tu, què fas tu amb els teus dia a dia.

I com a solució, no se t’ocorre altra cosa millor que posar de fons Ode to my family, de The Cranberries.

Quin bon sabor de boca per a anar tancant l’any pel que a literatura respecta. Fins la propera lectura!

Celeste Ng – Pequeños fuegos por todas partes

Crec que podria incendiar les xarxes socials de tant en tant. Un xicotet foc en forma de comentari ací, una espurneta en altre comentari allà, una flameta en el meu perfil de Twitter o Instagram… I acabat! Per a aquell que vaja interessat, un intent de fer fora totes les expectatives i ganes boges de llegir una novel·la que tot el món posa en els núvols. Anem a ser sincers: aquesta novel·la no és per a tant. Està bé, però no és la millor que hages llegit mai. Almenys, per a mi.

Anem a pams: la idea general de l’argument és interessant, i és que a tots ens agrada veure com podria canviar la vida d’una família burgesa, més que benestant, quan es creuen en el seu camí una mare i una filla oposades a tot el que coneixen. Què es qüestionen, què descobreixen de si mateixos, què aprenen de nou… si és que fan alguna d’aquestes coses. Però quan ja decidim endinsar-nos i ja tenim clar que la idea general ens motiva, topetem amb el problema número 1 d’aquesta novel·la: les contínues repeticions, les explicacions duplicades i triplicades d’aspectes que ja s’havien tractat prèviament. Ens descol·loquem perquè sobren pàgines, i moltíssimes. Problema número 2: quan per fi ens tornem a situar en el fil, de sobte… pam! S’obri un altre meló argumental. I és que tenim de tot: qüestió racial, adopció, maternitat, avortament, ventres de lloguer, abandó infantil, pobresa, sexe juvenil, un xicotet toc judicial, més un llarg etcètera, i així, tractant temes molt complexos, arribem fins el final, amb la sensació d’haver-ho tractat tot sense tractar res en particular, només haver rascat la primera capa del problema, amb una multitud d’idees inconnexes en el cap. Problema número 3: bé, realment saber com acaba el llibre ho saps des del principi, per tant no hi ha cap misteri, però això no lleva que tingues la sensació de que l’autora haja volgut posar fi a tot d’una manera ràpida i abrupta, en contradicció i descompensació al que déiem sobre el problema número 1.

No vull estendre’m ni ser cruel. Només vull compensar els comentaris ultrapositius que trobareu per tot arreu sobre aquesta famosa novel·la. De fet, he llegit que van a fer una mini-sèrie i tot. Si arriba, serà com aquelles pel·lícules fetes per a la televisió que només emeten al migdia: família asquerosament rica i perfecta dels anys 90, filla i fill majors populars, altra filla, aquesta rebel, oblidada, odiada i incompresa per tots, pare que no compta per a res i mare repel·lent, junt a dues heroïnes que arriben de fora i no saben on s’han clavat. Culebró americà dels clàssics, amb personatges tipificats, sense molta més pena ni glòria. Per posar-li accent a allò positiu, el que més m’ha agradat ha sigut que els personatges femenins tenen el pes central en la novel·la i que coneguem el seu punt de vista davant les situacions que viuen, i que es mostren a ull vista les moltes misèries morals de tots ells sobretot al final, quan existeix una possibilitat de redempció, d’autocrítica i de catarsi. Ah, i com no, una coberta preciosa, que tot s’ha de dir!

Per la resta, com ja he dit, no està mal, una novel·la que per a mi passarà a l’oblit en breu, un “pse!” si d’ací un any em pregunteu per ella. No perdreu massa el temps si l’enceteu, però tampoc guanyareu gran cosa. Mentrestant, espere que la propera lectura no siga igual. Fins aleshores!

Amélie Nothomb – Biografía del hambre

Només em podia aproximar a aquesta novel·la autobiogràfica amb una fam ferotge. I com a tal, l’he devorada amb ànsia, fins al punt d’obligar-me a mi mateixa d’agar aire entre mos i mos. Les paraules de la Nothomb, més que mai, omplen la boca, la panxa, el cap i les venes. 

No es pot dir que l’autora siga monòtona i avorrida. És camaleònica. Cada cosa que escriu és una transformació radical de l’anterior, original i nova, de manera que el text que tens a les mans no et sona a res mai llegit abans. Això sí, que no falte la seua personal dosi de crueltat, bellesa, autocrítica i sentit de l’humor. 

Crec que és la novel·la d’ella que més m’ha agradat per ara de totes les que he llegit, i que n'enllaça amb alguna que ja he descrit. Bé, sempre i quan l’enquadrem dintre del gènere de novel·la, perquè més bé és una autobiografia dintre del subgènere de l’autoficció. En ella, una Amélie adulta rememora les seues primeres memòries a un Japó mític i molt estimat, per a seguir la seua odissea personal i familiar a Xina, Bangladesh i els Estats Units. Cada aventura i desventura que ens conta té arrels reals, supose, però el tiny fantàstic de la Nothomb els dóna un caire especial i poc anodí. Personalment, crec que un dels motius pels quals l’autora va escriure aquesta obra va ser per a analitzar les raons que la van portar a patir una terrible anorèxia durant dos anys de la seua adolescència. Estremeix llegir com la va adquirir, sofrir i sobretot, superar. Però tot ho conta amb una elegància i subtitlitat tal que no “molesta”, és com si passara de puntetes, però està ahí. Per la resta, he gaudit per la seua passió per la bellesa, que troba per tot arreu, sobretot en la literatura, però també en el menjar o en les relacions humanes, per no dir les reflexions que va soltant sobre diversos i variats temes, d'entre les quals, em quede sense dubte a les que fa al principi sobre l'orige de l'art. En definitiva, aquesta novel·la és un cant a la vida.

Després de llegir aquesta obra, se’t queda més patent que deu ser difícil ser Amélie Nothomb i que no t’explote el cap davant de tots els impulsos que rebrà aquesta dona del seu voltant. Les personalitats tan sensibles no ho tenen fàcil, i són més vulnerables. Així que no ens queda altra que “cuidar” virtualment a la Nothomb per a que continue escrivint més i més.

Laetitia Colombani – La trenza

Quan ens unim, les dones canviarem el món. És una frase que sona a eslògan prefabricat, que podem trobar amb una grafia i un fons bonic tan de moda a les xarxes socials, i que quasi ningú es creu. Però és cert. Les dones, quans ens recolzem, som capaces de tot. Qui no té un grup d’amigues que necessita per fer teràpia de tant en tant? Persones especials que són el nostre punt de fugida, que adorem, a les què tant ens pareguem, però en el fons són tan diferents a nosaltres, però que estimem tal i com són. Es converteixen en el nostre contrapunt, les que pinten de colors un mal dia a la feina per culpa d’un company idiota, una relació que pintava que prenia el vol però que les pors de l’últim moment han fet fracassar (una vegada més), aquest fill meu que no vol fer-me cas en res… Imagineu-se si això ho aconseguim a escala mundial en aquest món tan globalitzat.

Crec que la novel·la de Laetitia Colombani, La trenza, va de tot això, encara que no d’una manera tan clara com he exposat jo. Diguem que m’he apropiat l’argument i l’he modificat al meu gust. I això que la idea és del tot original: tres dones que no es coneixen ni es coneixeran mai, i que viuen a tres punts del món oposats, però unides pel mateix. La lluita. Una lluita que es teixeix i es trena per donar-los força entre si amb unes mans invisibles i una energia insòlita a través d’una matèria prima molt especial, les persones que la manipulen i la persona que la fa lluir: els cabells. 

M’ha agradat molt el començament de la novel·la amb Smita, la jove índia que decideix fugir de la seua condició d’intocable per garantir un futur millor a la seua filla, però crec que això ha sigut quasi que el millor de la novel·la. La resta no ha estat malament: Giulia, la jove siciliana al cap d’una empresa familiar a la deriva i que coneix l’amor, tot d’una manera inesperada; i Sarah, l’executiva agressiva, sense temps a fer res menys per a deixar-se la pell al bufet d’advocats on treballa, i que al final la vida li dóna un colp de puny a la taula per a fer-la aterrar i que mire el seu voltant i es qüestione en què s’estava convertint el seu dia a dia. El pitjor, per a mi, ha estat el discurs de vegades enciclopèdic de certes matèries, les situacions previsibles o la descripció exhaustiva de sentiments, sense deixar lloc a la imaginació o al dit aquell de que les poques paraules.

Però el conjunt és bonic i harmoniós, i s’entén com un tot que culmina amb l’objecte que compra Sarah al final de la novel·la. Un final abrupte i molt obert en dos dels casos, no tant en el tercer. Malgrat els punts foscos, com ja he dit, la novel·la m’ha agradat, és senzilla de llegir i fresca en algun punt, més a banda té algun paratge de reivindicació unit amb la crua realitat. Particularment el del món de Smita, però els altres no ho deixen de ser menys. Crec que sí que val la pena llegir-la i recomanar-la. I si no vos acaba d’agradar, almenys no haureu perdut massa temps amb ella!

Fins la propera lectura!

Irène Némirovsky – Suite francesa

Els lectors més apassionats tenim en comú la curiositat innata i legítima de saber com s’ha gestat una novel·la en la ment i en les mans del seu creador. Ací tenim un exemple d’un autor que ens detalla el seu ritme de treball, perquè és un treball, i les seues estratègies i obsessions per a aconseguir elaborar del no-res una història que existia d’una manera abstracta. 

Però també és cert que eixe és l’exemple d’eixe escriptor. Estic quasi segura que, si es posaren, hi hauria tants assajos com autors, i quasi tants com novel·les, on els autors contarien com s’ha hagut d’adaptar al caire i a l’ambient que el text els requeria.

Un altre exemple clar de dissecció literària, si és que ho volem anomenar així, ha sigut per a mi aquesta preciosa novel·la. Suite francesa és ja com un clàssic de la literatura universal i això que fa poc més de 10 anys que es va publicar. Escrita, això sí, en portava uns quants més. Des de 1942, per ser exactes. No em detindré ací a explicar el que fa especial aquest volum perquè crec que ja està tot dit i s’explica en algun moment. I, que dit siga de pas, no vos tire cap enrere el seu nombre de fulls perquè es lligen volant. Però m’ha semblat molt intel·ligent per part de l’editorial incloure les notes manuscrites de l’autora pel que respecta al futur de la seua obra (inacabada per raons de força major, això tot el món ho sap), sinó també la seua angoixant correspondència.

Però he començat pel final. Les dues primeres parts, les que conformen la novel·la tal i com la seua autora les va deixar abans de que la capturaren i l’assassinaren en un camp de concentració, són un relat en directe dels esdeveniments de la Segona Guerra Mundial a França i els efectes sobre Paris, els seus voltants rurals, i per extensió, sobre els individus i en què s’ha convertit eixa comunitat de francesos, un aspecte que l’autora volia recalcar prou.

Les dos parts tenen un to completament diferent una de l’altra. Si he de triar, em quedaria amb la primera sense dubte, perquè el seu format de xicotets relats, en principi independents entre si, formen un tot homogeni, plagat d’humor macabre, ironia, angúnia i pena sobre els esdeveniments que de ben segur l’autora va ser testimoni. La segona és més poètica, però té un format més novel·lesc, i és on es comença a veure que tot enllaça amb dos personatges femenins principals, Lucile i Madeleine en menor part, i en un poble relativament proper a París, però d’ambient clarament rural. D’aquesta part, si no m’equivoque, és de la que han fet pel·lícula. És ací on es veu més clarament la queixa humana i el sarcasme de la Némirovsky, sobretot contra la burgesia de la que ella formava part.

No vaig a desvetlar molt més sobre l’argument, només voldria posar per escrit el que més m’ha cridat l’atenció: no és una novel·la més ambientada a la Segona Guerra Mundial, com tantes que se n’han escrit (ací teniu un exemple de les que he llegit jo en els últims anys). Com veieu, hi ha moltes, també escrites per dones i de com les van viure: elles, les que es varen quedar - o van haver de fugir -; elles, les que els va tocar afrontar les tasques domèstiques i del camp per sobreviure; elles, les que havien de conviure amb un marit, pare, germà, fill absent. Elles, les grans oblidades de la guerra i que van moure l’economia d’aquells anys. El que té de novedós és que es va escriure just en el moment en què queien les bombes sobre París i les persones que hi fugien, i que tal i com la mateixa autora reconeix en les seues notes, ni ella sabia com anava a acabar, ja que depenia dels esdeveniments majors. El 1942 encara estava lluny del final de la guerra, moltes coses passarien després i que a aquelles alçades ningú se les imaginaria, però el més trist és que ella no anava a sobreviure per veure-ho. Era un projecte ambiciós, però és possible que l’autora necessitara escriure per evadir-se de l’horror i la falta d’humanitat imperant.

Una altra cosa que m’he preguntat constantment, sobretot quan es descriu els alemanys pel poble, la benevolència que mostra de vegades vers ells (o és Lucile?)… hauria escrit el mateix si haguera sabut que els que la van deportar en tenien més bé poca, de benevolència? Que l’odiaven i que la volien feta cendres, sense importar-los res?

És una novel·la que s’ha de llegir, una xicoteta joia que malgrat la duresa, amaga bellesa en cada cel que descriu, una risotada en cada personatge detestable al que dóna vida. Valdrà la pena l’estona, que se vos farà curta.

Fins la propera lectura!

Per cert, acabe de comprovar que aquesta és la meua entrada número 200! Un número especial per a una lectura de 10!