Mercè Rodoreda – La plaça del Diamant

A COU aquesta era una de les tantes lectures obligades. Pel que he vist per la xarxa, continua sent-ho. El vaig detestar, i els xavals d’ara de 17 anys també ho fan. No m’agradava gens Mercè Rodoreda (ja havia llegit Aloma un any o dos abans) i amb aquesta novel·la no vaig fer més que reafirmar-me. No suportava aquestes dones pusil·lànimes, que no lluiten per canviar la realitat, que no es rebel·len contra el que els vol vindre imposat. Per aquesta raó és per la què dic sempre que llegir no deuria de ser obligatori, i més ara. L’efecte és completament el contrari. Les obres no s’entenen, i més una com aquesta, on has de tindre un mínim de vagatge literari per comprendre la seua magnitud. Estic segura que els professors de llengua i literatura poden trobar altres maneres per picar la curiositat dels joves amb altres lectures, i fer que més avant se’n recorden de les que realment s’han de llegir a la vida.

Estic convençuda de que La plaça del Diamant és una d’elles. 15 anys després ho he comprés. Crec que més enllà de l’argument, que pot ser simple o complicat segons es mire, la màgia de la novel·la està en el llenguatge, i als 17 anys, quan t’obliguen, no tens la paciència per a apreciar aquest detall: Mercè Rodoreda escriu com si fóra poesia contada. Per si açò fóra poc, el text està plagat de dobles lectures, el que s’ha definit com simbolisme: els colors, les plantes, les enfermetats internes (tant de coses com de persones), l’aigua, i com no, els ocells, dels quals Colometa serà el seu alter ego durant un temps concret de la seua vida. L’argument, com ja he dit, pot ser senzill: jo el limitaria a la lluita interna que s’esgrimeix entre Natàlia i Colometa; no obstant, eixa lluita té unes implicacions més enllà, que vistes de més a prop ens fan reflexionar sobre la recerca de la identitat personal i la llibertat individual. Les circumstàncies (òrfena de mare i pare tornat a casar, una sogra insofrible, una guerra devastadora, un home controlador, i no seguisc per no contar molt més) fan que eixa dona que comença sent una xiqueta evolucione i acabe convertint-se sempre dins de les seues possibilitats en una (anti-)heroïna, amb els somnis fets realitats, però en la pell de la seua pròpia filla, la pròxima generació. El que és una xicoteta victòria, quotidiana però no per això menys important. A més, per a jutjar-la amb coneixement de causa, hem de tindre en compte el moment en el qual va ser escrita: als anys 60, i amb l’autora a l’exili, es rememora una Barcelona perduda i arrasada, amb una societat en crisi, però que és capaç de refer-se. L’esperança sempre queda. Per a eixos anys, aquesta obra intimista seria quelcom diferent, dintre de l’estil d’Incerta glòria, que es va començar a publicar uns anys abans.

Per cert, s’heu plantejat alguna vegada el poder que té la literatura en descriure passatges especialment terribles, com una guerra interna, i transformar-los en poesia? Serà que la bellesa va agafada de la mà del terror? Tenim exemples variats, deixant de costat el cinema: Quan anàvem a l’estraperlo, Camí de sirga, La colmena, Los girasoles ciegos, El lector de Julio Verne, Los aires difíciles, La voz dormida, Memòria d’uns ulls pintats o Incerta glòria. Per a ser justos, a La plaça del Diamant només determinats passatges trascorren en aquest moment històric, i realment la guerra és una circumstància que fa evolucionar a la protagonista.

És una lectura fàcil dins del lirisme (m’encanten els passatges que descriu la pluja, com la que veig jo ara mateix als meus fils d’estendre un dia de Sant Josep; o la descripció del mercat, amb els seus colors i aromes, que és el que més recordava de la meua primera lectura), amb capítols curts i un llenguatge assequible, molt casolà, malgrat haver pocs diàlegs. Crec que hui és el dia que m’he reconciliat a mitges amb la Rodoreda. Encara no tinc ganes de reprendre-ho amb Aloma. Algun dia. 

PD: Hi ha una sèrie de quatre capítols publicats al web de RTVE a la carta, protagonitzada per una molt jove Sílvia Munt. Pel que porte vist fins ara, només el primer i part del segon, s'aproxima prou a la novel·la, però com sol passar en aquestos casos, li falta l'esperit. Així i tot, és recomanable per als qui heu llegit el llibre. 

Joan Sales – Incerta glòria

Dóna cert vertigen escriure un post sobre aquest llibre, perquè sé que diga el que diga sonarà a poc. La vaig descobrir per un tuit de Joan Francesc Mira del 12 de Febrer, en què deia que era una de les millors novel·les en llengua catalana mai escrita. I allà que vaig anar. La primera sorpresa va ser l’any de la seua primera publicació el 1956,(les reedicions es van prolongar en el temps), relativament prompte si tenim en ment que els fets que relata són els immediatament finals de la Segona República i el primer de la Guerra Civil. 

A partir d’ací, en obrir el llibre, la resta de sorpreses començaren a fluir: el llibre està estructurat en dues parts, amb dos estils diferents, dos escenaris diversos, i amb la veu pròpia de dos dels tres protagonistes principals. La primera, una mena de dietari, està narrada en primera persona per Lluís Brocà, en directe des del front aragonés, dintre del bàndol republicà; la segona, són les cartes de Trini Milmany des de Barcelona, dirigides al tercer, Juli Soleràs, el qual només coneguem per boca dels seus amics, que a més a més, són parella i tenen un fill en comú.

La història és fascinant i complexa. A través dels pensaments primer de Lluís, i després de Trini, ens fem a la idea del que degué de ser aquella època tan ideològicament activa, variada i convulsa: anarquistes, marxistes, republicans, federals, freudians, feixistes o carlins, per esmentar-ne només alguns, formaven part del mapa polític i per què no, social, però que malgrat el que podria semblar a primera vista, els límits d’on acabaven uns i on començaven els altres estaven més bé difusos. De fet, he llegit en algun lloc (no recorde on) que Joan Sales no salva a ningú. No es posiciona. El que ha sigut brillant és llegir les barbaritats comeses en ambdós bàndols, contades, això sí, d’una manera subtil i fina, però cruel sempre. 

Els personatges són rics i plens de matisos. Les contradiccions els fa grans, universals. No podem evitar sentir pena, comprendre’ls, posar-nos a la seua pell. Les reflexions sobre la vida i de la moral que es trauen de cadascun van més enllà d’una guerra acarnissada i estúpida. El debat entre allò immutable i allò pereceder en nosaltres (exemplificat en la natura de què Lluís és testimoni en els seus moments de soledat a l’interior d’Aragó), la necessitat de creure en alguna cosa per a ser feliços (Trini li diu religió, ella que era anarquista i de família d’anarquistes, mentre rememora un dia fa molts anys que es va haver de posar a l’aixopluc sota la gavardina de son pare quan els va sorprendre la pluja); la contraposició entre allò macabre i allò obscè, la tònica de Juli Soleràs, aquell Lord Henry Wotton a la catalana, sempre provocador i irònic. 

Per no parlar de la descripció en un llenguatge acuradíssim i preciós, que igual ens descriu una tormenta sobre la Rambla que un paisatge llunar muntanyenc, perdut i quasi desconegut; que ens deixa amb els ulls com a plats quan se’ns descriu una escena del més sinistra a l’interior d’un monestir abandonat i devastat, o el moment crític de la crema d’una biblioteca universitària; que ens posa en tensió mentre tres valents escalen una teulada empinada per hissar una bandera nova en contra de totes les regles (la Guàrdia Civil, testimoni que no dispara); ens fa riure amb les veus dels personatges de l’Espanya profunda; o ens commou mentre acompanyem la Trini, que arrossega un pesat sac de creïlles cap a casa, o assistim a l’assassinat d’un alferes fascista fruit d’una emboscada, a mans de Lluís. Tot açò acompanyat d’una constel·lació de personatges secundaris de luxe, igual de rics, igual de complexes, igual de contradictoris que els protagonistes. 

Sé que hi ha segona part, anomenada El vent de la nit. El que desconec és si he aconseguit plasmar en unes poques línies les bones estones que m’ha fet passar aquesta imprescindible novel·la, i l’entusiasme que m’ha provocat. Perdoneu si no he estat a l’altura.

Agnès Martin-Lugand – La gent feliç llig i beu café

Estem acostumats als llibres i a les pel·lícules que un trencament sentimental o la mort del cònjuge o els fills en dramàtiques circumstàncies comporte el distanciament físic de la persona que es queda. En l’últim cas, aquest període sol anar acompanyat d’un profund dolor. Ho veiem a la genial pel·lícula de Krzysztof Kieslowski, Trois couleurs: Bleu, amb una impactant Juliette Binoche, però també a altres més lleugeres, com l’arxiconeguda Bajo el sol de la Toscana, o més recentment, Come, reza, ama, de Liz Gilbert. Estic segura que em deixe altres milers d’exemples. 

Amb açò vull dir que a l’igual que passava amb La canción helada (a la què li he trobat un nou paral·lelisme, la sèrie anglesa Broadchurch) hi ha temes que són recurrents a la nostra cultura literària i cinematogràfica, pel que de vegades resulta complicat trobar el que fa que valga la pena seguir llegint o vegent la cinta. No sé exactament quina seria l’originalitat de La gent feliç llig i beu café: una dona jove, deprimida, posa terra de per mig per a fer front a una depressió arran la mort en un accident de tràfic de la filla i de l’home. Se’n va a la costa irlandesa a ofegar les penes entre pintes de Guiness i omnipresents cigarretes. De fet, jo renombraria la novel·la afegint-les, encara que no em sembla políticament correcte posar-les en la mateixa frase que “la gent feliç”. Això sí, no espereu cap llibre pel mig. No se’n parla gens, de literatura. Tampoc de persones satisfetes plenament amb la seua vida, sinó tot el contrari. I és curiós que un dels dos personatges que semblen més contents amb ells mateixos, la germana del “xic de la pel·lícula”, siga un poc insuportable.

Hi ha frases que no m’han agradat que es deixen caure al vol i que poden ser molt perilloses. Són les que ixen de la boca dels pares de Diane, la figura principal, que la tracten en tot moment com una estúpida menor d’edat i que l’intenten forçar a fer coses que ella no desitja fer. Altra frase mortal és la de la tercera en discòrdia d’una relació que aconseguirà fer Diane, i que es queda tan ampla quan diu “Edward és meu”. I ja, per a rematar, la germaníssima, Judith, anima Diane a que comence una baralla de gates amb la teòrica parella d’Edward, per a demostrar-li al “macho alfa” que és capaç de lluitar pel seu amor. El trist és que estes coses calen (i ja estan presents) a la nostra societat. Tots coneguem algú que ha dit frases similars, o fins i tot, hi ha programes a la tele que fan un espectacle d’això.

De tota manera no tot és negatiu. Sempre intente extreure alguna cosa de trellat. M’ha fet compayia amb un parell de viatges llargs en tren i ha funcionat com a novel·la d’impàs per al que he triat per a després, que de segur serà més dens. Sí, s’ha deixat llegir a pesar de que sembla una pel·lícula de sobretaula de diumenge. I a més, he descobert que sense ser fumadora, ni beure café i llegint el que es pot, una pot considerar-se mínimament feliç.

PD: He llegit moltes crítiques sobre el final, que en general no ha agradat. Sense dir molt d’ell, pense que és un bon final, coherent amb l’esperit de Diane, la protagonista, que volia solucionar les coses des de l’interior, sense posar afegits, així que sí, estic més que satisfeta amb eixe final, em sembla valent, i és una crida d’atenció a certes persones, que prefereixen plenar la seua vida de pegats en lloc de fer que la seua barca tinga una estructura sòlida. 

Fani Grande – El fémur de Eva

Elogi a Fani: 

Fani Grande, gran com el seu cognom, gran com tota ella. Mirada crítica, personalitat permeable als problemes aliens, sensible als propis, somriure obert, carn i sobretot os, fèmur per a ser més exactes.

Enrere queda la Fani de la llarga trena negra de finals dels 80 o principis dels 90, almenys per a mi; al seu bloc, actualment inactiu, i ara al seu llibre, vegem una faceta més personal i atenta a tot allò que ens envolta. Davant del que se’ns ha vingut damunt (i encara sembla que tenim per a uns quants anys més) fan falta bloggers, o escriptors, com vuigueu, com ella. I també lectors. D’això, pense que no es podrà queixar: els femurians som legió. Jo ara tinc el gust de trobar-me entre ells. No em cansaré mai de repetir que en calen més perquè es converteixen en la veu de la consciència, en eixe Pepito Grillo que ens recorda que davant de certs “calorets del verano” cal respondre amb vots, que la broma, que mai ha sigut graciosa, ja ens està eixint massa cara. 

La discriminació segons l’orientació sexual, les brutals retallades en dignitat humana (educació, sanitat, vivenda, treball), la violència de gènere, el tancament (o assassinat) de RTVV, els disbarats dels nostres (des)governants, l’emigració per fa buscar-se la vida, un record als xicotets herois quotidians, juntament amb uns meravellosos elogis finals a la soledat i la independència ben enteses, l’amor, la prudència al volant, a plorar, als amics i moltes altres coses que mereixen ser més llegides que contades, s’explica tot junt en aquest volum. 

De vegades el to serà un poc surreal i fins i tot et portarà a l’absurde (genials les referències santolafianes i Las chicas de oro), de vegades seriós i líric, sempre molt gràfic, i en ocasions, gamberro. No és estrany riure en una pàgina, i que se’t boten les llàgrimes en la següent. Al Fémur hi ha per a tot i per a tots. Per això és tan ric. Et fa pensar, i a l’igual que t’insta a que utilitzes el cervell, et fa despensar i convertir-te en bunyol quan més urgència hi ha. Fa que et sentes identificada davant del dolor o la incredulitat que experimentes quan veus un informatiu. Fa que el teu de bloc de notes de recomanacions (literàries, musicals i cinèfiles) aumente i aumente sense parar, línia a línia. 

Així que a què espereu? No se’n penedireu de xuclar-li la medul·la a l’os més llarg i més fort de tot el cos humà. I vos ho dic jo que sóc vegetariana.

Banana Yoshimoto – Sueño profundo

En un post de fa quasi un any vos contava la meua experiència llegint, per primera vegada, aquesta autora nipona. Va ser molt especial, pel propi moment personal, així com per la màgica visió de la vida i la mort que descrivia a Kitchen i Moonlight shadow. 

Sueño profundo segueix el mateix camí. Reprenent aquell misteriós personatge de la germana de la protagonista murakamiana d’After dark, i amb tres contes independents entre si, Yoshimoto explora les vies del son i de la mort, a l’igual que els universos paral·lels, amb eixe to oníric similar a l’univers de Lynch, i ens apropa a l’esquinçament que suposa la pèrdua d’un ésser estimat. Els vincles romanen entre els que es queden. És com quan aquells que han perdut un membre del cos diuen que de vegades senten que el poden moure. 

Sueño profundo podria ser una continuació perfecta de Kitchen. O fins i tot, una primera part. Els temes són similars: la melanconia envaeix les tres dones protagonistes, afectades de diversa manera per la mort, les quals viuen en un impàs letàrgic, com a l’espera, fins que en algun moment, quelcom canvia dintre d’elles i les fa despertar. 

Lectura més que agradable, recomanable per a una vesprada freda i oscura d’hivern, un poc trista, però que sempre aconseguirà remuntar per un bri d’esperança, com els llibres de Banana Yoshimoto.

Linn Ullmann – La canción helada

Començava la lectura amb por: per un costat, estaven les crítiques per la xarxa, la major part d’elles negatives; per altra, es tractava d’una autora nòrdica i ja sabem que per ara no ens portem massa bé, els escriptors septentrionals (d’adults) i jo (podeu veure un exemple ací). Tot, per tant, estava en contra.

Potser per això mateix, per les pèssimes expectatives, al final la cosa no ha estat tan malament. No serà la novel·la que marcarà la vida de ningú, pense, però es deixa llegir. És veritat: la trama es fa pesada i repetitiva (a mi se m’ha fet molt llarga, sincerament), i sí, els personatges potser són massa plans, predibles i encaixonats; la trama no és en absolut original (sóc jo la única que ha pensat en La verdad sobre el caso Harry Quebert, que per cert, qui sap si l’autor va llegir aquesta i va decidir emular-la?; o més enllà, amb A sang freda, de Capote? ); i sí, l’editorial, com ja estem un poc acostumats, ens enganya (la història en teoria és de la desaparició d’una xica bonica una nit d’estiu, però s’enredra en altres arguments), però té un parell de coses que m’han agradat: els bots temporals al mateix paràgraf, però sobretot el gust pels detalls. Aquestos van a ser els que ens van a explicar per què una mirada a una finestra, una flor als cabells, o una història que aparentment està inventada. 

No m’ha agradat el que ja he dit (la repetitivitat, la sensació d’estar llegint una novel·la amb moltes pàgines), però la relació de Siri i Jon (i moltes persones més), els vertaders protagonistes, arriba a enganxar i fa que tingues curiositat per saber com s’acabarà tot plegat. El final, eixe altre gran tema controvertit… Només vaig a dir que no deixarà a ningú indiferent. A mi m’ha descol·locat. A més, crec que hauré de rellegir-me’l de nou per a intentar comprendre coses que l’autora s’ha deixat massa en l’aire. Qui sap si encara em marejaré més!

Joan Garí – La balena blanca

L’Hemisfèric de València ens dóna la benvinguda. La Ciutat de les Arts i les Ciències torna a ser la metàfora de la política valenciana des del 1999: la imatge perfecta d’una gran balena (blanca) que s’ha anat menjant els diners dels contribuents a base d’esdeveniments de dubtosa reputació, reformes estructurals, pèrdues anuals que ningú osa enunciar en veu alta i trames corruptes que en 2003, quan es desenvolupa l'acció de la què parlem hui, estaven de plena efervescència. 

La balena blanca és el Conseller de Cultura protagonista d’aquesta novel·la: un Víctor Vidal, qual Moby Dick de Herman Melville, ja tocat de gràcia per l’arpó de l’enfermetat i de la mort, que és el que ens fa a tots iguals, rojos, blaus, verds, taronges, morats. Té igual. A partir d’ací, els dubtes sobre la seua gestió (ben pocs), els remordiments sobre com ha portat la seua vida familiar (alguns) i sobretot, el penediment de tot el que podria haver sigut i tingut configurant un jo alternatiu (viatges, amors, feines) envaeixen aquesta ment ultraconservadora ja al final dels seus dies. La balena blanca es converteix en una memòria institucional dels sentiments d’aquest conseller tan atípic: bibliòfil, admirador d’algun polític català (ara en hores més que baixes), que fa psicoanàlisi (me l’imaginava un poc com Tony Soprano), que acudeix a un hospital públic ara quasi en ruïna per fer-se el tractament i que rep indigents que es troba als semàfors. La major part de les coses, això sí, producte de la seua salut i el seu imminent final (qui li ho anava a dir a ell). 

El llibre està molt bé: a nivell lingüístic ja feia temps que no llegia res igual (des de La melodia del desig, crec), i la “casta” política (que no caspa) ix bastant ben reflectida amb les seues misèries i influències, amb els enxufes, els amiguitos, el control de la premsa i els vicis varis. Com una House of cards a la valenciana. El poder iguala a tots. De tota manera, no deixe de tindre la sensació (i com a tal, és subjectiva) de que alguna cosa li falta a la novel·la per a ser redona: m’he emocionat molt quan el polític deixava pas a l’home que sofria i que lamentava allò que no havia fet a la vida, però si el que es pretenia, que no ho sé, era un contrast entre la figura pública i la privada, allò d’agafar-li mania al personatge però entendrir-se amb la persona de portes cap endins, no ho he sentit. Això sí, el final de la seua vessant pública, i sabeu que no solc revelar molt, és del més esfereïdor i aclaridor que li podria haver passat a Víctor Vidal, i més d’un que estiga en una tesitura paral·lela (no precisament per l’enfermetat) deuria de prendre nota, si no ho ha fet ja. 

De tota manera no deixe de recomanar aquesta novel·la. Que se’n facen més en aquesta línia. Que siguen valentes i s’atrevisquen a alçar les faldes del poder, per intuir de què estan fets els seus peus, encara que siga en un món imaginari. No deixarà mai de ser una sorpresa, encara que em tem que no pillarà a ningú desprevingut.