Agnès Martin-Lugand – La gent feliç llig i beu café

Estem acostumats als llibres i a les pel·lícules que un trencament sentimental o la mort del cònjuge o els fills en dramàtiques circumstàncies comporte el distanciament físic de la persona que es queda. En l’últim cas, aquest període sol anar acompanyat d’un profund dolor. Ho veiem a la genial pel·lícula de Krzysztof Kieslowski, Trois couleurs: Bleu, amb una impactant Juliette Binoche, però també a altres més lleugeres, com l’arxiconeguda Bajo el sol de la Toscana, o més recentment, Come, reza, ama, de Liz Gilbert. Estic segura que em deixe altres milers d’exemples. 

Amb açò vull dir que a l’igual que passava amb La canción helada (a la què li he trobat un nou paral·lelisme, la sèrie anglesa Broadchurch) hi ha temes que són recurrents a la nostra cultura literària i cinematogràfica, pel que de vegades resulta complicat trobar el que fa que valga la pena seguir llegint o vegent la cinta. No sé exactament quina seria l’originalitat de La gent feliç llig i beu café: una dona jove, deprimida, posa terra de per mig per a fer front a una depressió arran la mort en un accident de tràfic de la filla i de l’home. Se’n va a la costa irlandesa a ofegar les penes entre pintes de Guiness i omnipresents cigarretes. De fet, jo renombraria la novel·la afegint-les, encara que no em sembla políticament correcte posar-les en la mateixa frase que “la gent feliç”. Això sí, no espereu cap llibre pel mig. No se’n parla gens, de literatura. Tampoc de persones satisfetes plenament amb la seua vida, sinó tot el contrari. I és curiós que un dels dos personatges que semblen més contents amb ells mateixos, la germana del “xic de la pel·lícula”, siga un poc insuportable.

Hi ha frases que no m’han agradat que es deixen caure al vol i que poden ser molt perilloses. Són les que ixen de la boca dels pares de Diane, la figura principal, que la tracten en tot moment com una estúpida menor d’edat i que l’intenten forçar a fer coses que ella no desitja fer. Altra frase mortal és la de la tercera en discòrdia d’una relació que aconseguirà fer Diane, i que es queda tan ampla quan diu “Edward és meu”. I ja, per a rematar, la germaníssima, Judith, anima Diane a que comence una baralla de gates amb la teòrica parella d’Edward, per a demostrar-li al “macho alfa” que és capaç de lluitar pel seu amor. El trist és que estes coses calen (i ja estan presents) a la nostra societat. Tots coneguem algú que ha dit frases similars, o fins i tot, hi ha programes a la tele que fan un espectacle d’això.

De tota manera no tot és negatiu. Sempre intente extreure alguna cosa de trellat. M’ha fet compayia amb un parell de viatges llargs en tren i ha funcionat com a novel·la d’impàs per al que he triat per a després, que de segur serà més dens. Sí, s’ha deixat llegir a pesar de que sembla una pel·lícula de sobretaula de diumenge. I a més, he descobert que sense ser fumadora, ni beure café i llegint el que es pot, una pot considerar-se mínimament feliç.

PD: He llegit moltes crítiques sobre el final, que en general no ha agradat. Sense dir molt d’ell, pense que és un bon final, coherent amb l’esperit de Diane, la protagonista, que volia solucionar les coses des de l’interior, sense posar afegits, així que sí, estic més que satisfeta amb eixe final, em sembla valent, i és una crida d’atenció a certes persones, que prefereixen plenar la seua vida de pegats en lloc de fer que la seua barca tinga una estructura sòlida. 

Fani Grande – El fémur de Eva

Elogi a Fani: 

Fani Grande, gran com el seu cognom, gran com tota ella. Mirada crítica, personalitat permeable als problemes aliens, sensible als propis, somriure obert, carn i sobretot os, fèmur per a ser més exactes.

Enrere queda la Fani de la llarga trena negra de finals dels 80 o principis dels 90, almenys per a mi; al seu bloc, actualment inactiu, i ara al seu llibre, vegem una faceta més personal i atenta a tot allò que ens envolta. Davant del que se’ns ha vingut damunt (i encara sembla que tenim per a uns quants anys més) fan falta bloggers, o escriptors, com vuigueu, com ella. I també lectors. D’això, pense que no es podrà queixar: els femurians som legió. Jo ara tinc el gust de trobar-me entre ells. No em cansaré mai de repetir que en calen més perquè es converteixen en la veu de la consciència, en eixe Pepito Grillo que ens recorda que davant de certs “calorets del verano” cal respondre amb vots, que la broma, que mai ha sigut graciosa, ja ens està eixint massa cara. 

La discriminació segons l’orientació sexual, les brutals retallades en dignitat humana (educació, sanitat, vivenda, treball), la violència de gènere, el tancament (o assassinat) de RTVV, els disbarats dels nostres (des)governants, l’emigració per fa buscar-se la vida, un record als xicotets herois quotidians, juntament amb uns meravellosos elogis finals a la soledat i la independència ben enteses, l’amor, la prudència al volant, a plorar, als amics i moltes altres coses que mereixen ser més llegides que contades, s’explica tot junt en aquest volum. 

De vegades el to serà un poc surreal i fins i tot et portarà a l’absurde (genials les referències santolafianes i Las chicas de oro), de vegades seriós i líric, sempre molt gràfic, i en ocasions, gamberro. No és estrany riure en una pàgina, i que se’t boten les llàgrimes en la següent. Al Fémur hi ha per a tot i per a tots. Per això és tan ric. Et fa pensar, i a l’igual que t’insta a que utilitzes el cervell, et fa despensar i convertir-te en bunyol quan més urgència hi ha. Fa que et sentes identificada davant del dolor o la incredulitat que experimentes quan veus un informatiu. Fa que el teu de bloc de notes de recomanacions (literàries, musicals i cinèfiles) aumente i aumente sense parar, línia a línia. 

Així que a què espereu? No se’n penedireu de xuclar-li la medul·la a l’os més llarg i més fort de tot el cos humà. I vos ho dic jo que sóc vegetariana.

Banana Yoshimoto – Sueño profundo

En un post de fa quasi un any vos contava la meua experiència llegint, per primera vegada, aquesta autora nipona. Va ser molt especial, pel propi moment personal, així com per la màgica visió de la vida i la mort que descrivia a Kitchen i Moonlight shadow. 

Sueño profundo segueix el mateix camí. Reprenent aquell misteriós personatge de la germana de la protagonista murakamiana d’After dark, i amb tres contes independents entre si, Yoshimoto explora les vies del son i de la mort, a l’igual que els universos paral·lels, amb eixe to oníric similar a l’univers de Lynch, i ens apropa a l’esquinçament que suposa la pèrdua d’un ésser estimat. Els vincles romanen entre els que es queden. És com quan aquells que han perdut un membre del cos diuen que de vegades senten que el poden moure. 

Sueño profundo podria ser una continuació perfecta de Kitchen. O fins i tot, una primera part. Els temes són similars: la melanconia envaeix les tres dones protagonistes, afectades de diversa manera per la mort, les quals viuen en un impàs letàrgic, com a l’espera, fins que en algun moment, quelcom canvia dintre d’elles i les fa despertar. 

Lectura més que agradable, recomanable per a una vesprada freda i oscura d’hivern, un poc trista, però que sempre aconseguirà remuntar per un bri d’esperança, com els llibres de Banana Yoshimoto.

Linn Ullmann – La canción helada

Començava la lectura amb por: per un costat, estaven les crítiques per la xarxa, la major part d’elles negatives; per altra, es tractava d’una autora nòrdica i ja sabem que per ara no ens portem massa bé, els escriptors septentrionals (d’adults) i jo (podeu veure un exemple ací). Tot, per tant, estava en contra.

Potser per això mateix, per les pèssimes expectatives, al final la cosa no ha estat tan malament. No serà la novel·la que marcarà la vida de ningú, pense, però es deixa llegir. És veritat: la trama es fa pesada i repetitiva (a mi se m’ha fet molt llarga, sincerament), i sí, els personatges potser són massa plans, predibles i encaixonats; la trama no és en absolut original (sóc jo la única que ha pensat en La verdad sobre el caso Harry Quebert, que per cert, qui sap si l’autor va llegir aquesta i va decidir emular-la?; o més enllà, amb A sang freda, de Capote? ); i sí, l’editorial, com ja estem un poc acostumats, ens enganya (la història en teoria és de la desaparició d’una xica bonica una nit d’estiu, però s’enredra en altres arguments), però té un parell de coses que m’han agradat: els bots temporals al mateix paràgraf, però sobretot el gust pels detalls. Aquestos van a ser els que ens van a explicar per què una mirada a una finestra, una flor als cabells, o una història que aparentment està inventada. 

No m’ha agradat el que ja he dit (la repetitivitat, la sensació d’estar llegint una novel·la amb moltes pàgines), però la relació de Siri i Jon (i moltes persones més), els vertaders protagonistes, arriba a enganxar i fa que tingues curiositat per saber com s’acabarà tot plegat. El final, eixe altre gran tema controvertit… Només vaig a dir que no deixarà a ningú indiferent. A mi m’ha descol·locat. A més, crec que hauré de rellegir-me’l de nou per a intentar comprendre coses que l’autora s’ha deixat massa en l’aire. Qui sap si encara em marejaré més!

Joan Garí – La balena blanca

L’Hemisfèric de València ens dóna la benvinguda. La Ciutat de les Arts i les Ciències torna a ser la metàfora de la política valenciana des del 1999: la imatge perfecta d’una gran balena (blanca) que s’ha anat menjant els diners dels contribuents a base d’esdeveniments de dubtosa reputació, reformes estructurals, pèrdues anuals que ningú osa enunciar en veu alta i trames corruptes que en 2003, quan es desenvolupa l'acció de la què parlem hui, estaven de plena efervescència. 

La balena blanca és el Conseller de Cultura protagonista d’aquesta novel·la: un Víctor Vidal, qual Moby Dick de Herman Melville, ja tocat de gràcia per l’arpó de l’enfermetat i de la mort, que és el que ens fa a tots iguals, rojos, blaus, verds, taronges, morats. Té igual. A partir d’ací, els dubtes sobre la seua gestió (ben pocs), els remordiments sobre com ha portat la seua vida familiar (alguns) i sobretot, el penediment de tot el que podria haver sigut i tingut configurant un jo alternatiu (viatges, amors, feines) envaeixen aquesta ment ultraconservadora ja al final dels seus dies. La balena blanca es converteix en una memòria institucional dels sentiments d’aquest conseller tan atípic: bibliòfil, admirador d’algun polític català (ara en hores més que baixes), que fa psicoanàlisi (me l’imaginava un poc com Tony Soprano), que acudeix a un hospital públic ara quasi en ruïna per fer-se el tractament i que rep indigents que es troba als semàfors. La major part de les coses, això sí, producte de la seua salut i el seu imminent final (qui li ho anava a dir a ell). 

El llibre està molt bé: a nivell lingüístic ja feia temps que no llegia res igual (des de La melodia del desig, crec), i la “casta” política (que no caspa) ix bastant ben reflectida amb les seues misèries i influències, amb els enxufes, els amiguitos, el control de la premsa i els vicis varis. Com una House of cards a la valenciana. El poder iguala a tots. De tota manera, no deixe de tindre la sensació (i com a tal, és subjectiva) de que alguna cosa li falta a la novel·la per a ser redona: m’he emocionat molt quan el polític deixava pas a l’home que sofria i que lamentava allò que no havia fet a la vida, però si el que es pretenia, que no ho sé, era un contrast entre la figura pública i la privada, allò d’agafar-li mania al personatge però entendrir-se amb la persona de portes cap endins, no ho he sentit. Això sí, el final de la seua vessant pública, i sabeu que no solc revelar molt, és del més esfereïdor i aclaridor que li podria haver passat a Víctor Vidal, i més d’un que estiga en una tesitura paral·lela (no precisament per l’enfermetat) deuria de prendre nota, si no ho ha fet ja. 

De tota manera no deixe de recomanar aquesta novel·la. Que se’n facen més en aquesta línia. Que siguen valentes i s’atrevisquen a alçar les faldes del poder, per intuir de què estan fets els seus peus, encara que siga en un món imaginari. No deixarà mai de ser una sorpresa, encara que em tem que no pillarà a ningú desprevingut.

Víctor Labrado – Quan anàvem a l’estraperlo

Ja parlàvem a El lector de Julio Verne sobre la vida d’un poble de Jaén a l’any 1948, en plena postguerra, vista des de la perspectiva d’un xiquet. Amb Quan anàvem a l'estraperlo també es parla del mateix, però els matissos ens construeixen una història diferent. Començant ja pel període de temps que abarca, que és més llarg (uns 10 anys, des de l’esclafit de la Guerra Civil al 1936 fins huit anys després), i acabant amb el to de la narració, que contribueix sense dubte a aquest relat ingenu, fresc, net i feroç que hui ens ocupa. Ho notem per exemple amb la cronologia dels actes: trascorre quasi una dècada, sí, però no tens la sensació del pas del temps. Només unes breus pinzellades per a ubicar-se i prou.

L’obra en si és una delícia (l’estil, la història, els personatges, la foto de la coberta) malgrat el cruel fil conductor: la misèria i la manera de sobreviure dels més desfavorits a uns anys de fam i de restriccions, amb una picardia i una intel·ligència elevada a l’enèsima potència, creant situacions dignes de qualsevol pel·lícula de Berlanga. Pedalada a pedalada amb la seua desafortunada bicicleta, Vicentet es recorre carregat tota la Safor arribant a la Manxa, passant per la Ribera, la Costera, l’Horta i la Vall d’Albaida. També agafa el tren, de vegades. Pels camins polsosos i amagats, ens porta de la mà per eixos anys tan durs amb una ingenuïtat i una senzillesa aclaparadores, obrint-nos així els ulls a la realitat dels nostres avis, on la camaderia i la família es vivien d'una manera diferent. Reflexionem sense poder evitar-ho sobre el que som ara, sobre el que és ara la joventut de 12 o 13 anys i se’ns remou la consciència. 

Val molt la pena llegir i viure en la pròpia pell les aventures i desventures de Vicentet. No comprenc com hi ha novel·les que ens passen tan desapercebudes, i que potser, si estigueren escrites en altres llengües, serien uns èxits de vendes. Per a acabar pensant: qui li anava a dir a aquest jove que 60 o 70 anys després les coses anaven a estar igual…

Vicent Borràs – Primavera encesa

Tota acció té una reacció. Aquest axioma tan simple de Newton se’ns acopla a la realitat valenciana si no a la perfecció, almenys d’una manera aproximada. Sembla ser que les mesures que estan prenent en els últims anys els “nostres” polítics estan fent que a poc a poc (massa, però no anem a queixar-nos per això) la societat s’espavile. I això no només té ressò a les converses dels bars o als taxis, sinó que es veu en el món de l’art. L’art i les Humanitats en general es veuen necessàries, més que mai, en aquestos anys en els què prima el materialisme, el guany i la satisfacció immediata. La societat ha de parar-se un instant, o bé, almenys una part d’ella (sempre la mateixa) i preguntar-se en què se li està obligant a convertir-se, qui és i d’on ve, per a saber on vol arribar.

En aquest marc pose l’èxit del Botifarra (excel·lent documental el que han emitit fa poc per Internet i no per la nostra tele), o els Obrint Pas i Orxata Sound System, i altres cantautors valencians com Pau Alabajos o Andreu Valor, per citar-ne només uns poquíssims. I en literatura (em limitaré a aquestos dos camps només per a no eixir-me’n massa del tema de la novel·la de hui) estem vivint una regeneració editorial, o millor, un nou brot de xicotetes publicacions però que estan fent molt de soroll. I això està molt bé, i més si tenim en compte que estan fetes en la nostra llengua. Espere i desitge que siga el daurat inici d’una nova realitat, encara que jo sóc més bé escèptica. 

Opinions personals a banda, Primavera encesa és filla de tot el que estic dient. Últimament proliferen a les llibreries, que no als informatius, tota una sèrie de novel·les, relats, o com vuigueu dir-los, que tracten sobre el surreal dia a dia dels valencians. Vertigen, Lluitant contra l’oblit, Totes les cançons parlen de tu (les tres de la mateixa casa), o Col·lecció particular, entre altres que tenim en el punt de mira, i ara, aquesta, de Bromera, fan falta. I que davant del que està passant, que algú es decidisca a escriure sobre això i que a més, altre algú tinga el valor de fer que aquestes obres isquen a la llum, no pot ser res més que una boníssima senyal. I és que, de material de primera mà, en tenim per a parar un carro, nosaltres. Només cal obrir un diari qualsevol o passejar-se pels carrers de les nostres ciutats i els nostres pobles.

No tot van a ser flors. Que no vos enganyen. Primavera encesa porta a la confusió (pel títol, per la signficativa coberta, pel resum al mateix llibre, per les notícies que circulen pel web): si esteu esperant llegir una novel·la sobre el terror que es va viure al centre de València fa quasi tres anys, esteu equivocats. A mi m’han pillat. D’acord, es parla del Lluís Vives i d’algunes càrregues policials i manifestacions, però poc. I crec que és això el que li falla a la novel·la: es creen unes expectatives que no s’acaben d’acomplir. Si l’editorial m’haguera venut la història que es conta d’una altra manera, la decepció segurament haguera sigut menor. Bambolla immobiliària, racisme, EROs a mitjans de comunicació, atur, violència urbana, immigració i xenofòbia, retallades en educació, pobresa, destrucció del barri del Cabanyal. Al meu parer, massa temes damunt de la taula que fan que el fil principal que uneix a tots els protagonistes d’aquesta novel·la coral, que són els actes de febrer de 2012 a una València on el soroll de l’helipòcter solcant el cel era omnipresent, es difumine. Massa temes i molt complexos que efectivament configuren la nostra realitat, però que es passen tant de puntetes que no dóna temps a fer una reflexió o un retrat amb més matissos. De fet, cadascun d’ells es mereix una novel·la per si mateixa, si no la té ja.

Un aspecte confús i crec que emprat de manera desafortunada ha sigut el de la fonètica. Sí, el que llegiu: com és possible que al parlar sapiguem que estan utilitzant la “k” en lloc d’una “c” o la “ñ” en lloc de la “ny”? Doncs alguns dels personatges d’aquesta novel·la ho saben. Personatges, que a més, per al meu gust un han resultat un poc plans i amb evolucions massa ràpides, poc creïbles, potser com a conseqüència del que ja he dit més amunt: voler tractar massa temes sense tractar-ne cap en profunditat. 

Així i tot, remetent-me als primers paràgrafs que he escrit, em quede amb la part positiva: que continuen produint-se obres d’aquest caràcter i en valencià. Això mai serà una mala notícia, i de material, en tenim per als propers vint anys si volem, per desgràcia.