Muriel Barbery – La vida dels elfs

Estic tremendament desconcertada. Fa res que he acabar de llegir l’últim que publica l’autora de La elegancia del erizo, o Una llepolia, i encara dubte de tot el que m’he trobat. No és cap secret que aquestos dos es troben entre els meus llibres favorits, i després de tant de temps, les expectatives amb el tercer eren més que elevades. De fet, abans de començar-lo, i després de passar les primeres pàgines, volia que m’agradara. No, que m’apassionara. Però després de tot, la sensació d’estranyesa, de que m’estava perdent alguna cosa, s’ha prolongat fins a fa uns minuts. En un primer moment pensava que el problema estava en el meu nivell en l’idioma original, però després d’haver curiosejat algunes ressenyes pel web, veig que no és tant una qüestió lingüística, sinó més bé de contingut.

Anem per parts: en primer lloc, no estic segura de ser capaç de fer un resum sobre l’argument de la novel·la. Per sintetitzar molt, podríem dir que el tema principal és l’eterna lluita entre el bé i el mal. No obstant, aquesta lluita mescla altres qüestions més complexes, com la relació de l’ésser humà amb la natura que l’envolta i la seua cada vegada major desvinculació; també l’horror de la guerra (no és casual que tot es desenvolupe en un moment entre la Primera i la Segona Guerra Mundial). No oblidem tampoc la funció de l’art, l’amistat, les relacions entre les comunitats rurals, o l’hipersensibilitat que tenen algunes persones per a determinats temes metafísics.

Però, tots aquestos grans fils es passen de puntetes, si es vol: l’objectiu últim no és parlar tant d’ells, com el de l’antagonisme (i de vegades, la complementarietat) entre els elements naturals com a manifestació a la natura del bel·licisme, entre allò que és bo i és roïn. Fins al punt que de vegades la novel·la em recordava excessivament a les pel·lícules de Hayao Miyazaki, sobretot La princesa Mononoke. No em passa desapercebut que l’autora fa molts anys que viu al Japó.

Així i tot, la història és bonica. Lírica. La història? Perdoneu: no la història en si, sinó com es conta, perquè com ja he dit, argument del tot no hi ha. És més, després de tot, pense que aquesta no és més que l’excusa per a la novel·la de veritat, que vindrà en una futura segona part. Un preludi. Així és com explique totes aquestes pàgines, les seues descripcions, els seus misteris, el seu ric i oníric vocabulari. 

Podria dir que és una novel·la inusual. A mi no m'ha acabat d'enganxar: l'he trobada un punt enrevesada i repetitiva, amb massa coses que s'han volut ocultar expressament al lector. Per això no és en absolut recomanable per a tots els gustos. Molt menys apta per a una lectura apresurada. Jo per ara vaig a deixar reposar Maria i Clara, les dues protagonistes principals, mentre es confirma la segona part. Vos sembla que de fons sone La fée, de Zaz?

Noah Gordon – El celler

El món del vi és un referent recurrent per a la literatura universal: ací, ja hem parlat de l’exquisida novel·la gràfica Los ignorantes, l'hilarant Lliçons de la bona vida, la boja La república del vino, o la més recent, Les dones de la Principal, aquestes dues últimes amb traços de novel·la detectivesca. Ara hem d’afegir-ne altra en la nostra particular llista, El celler, de l’arxiconegut autor de best-sellers Noah Gordon.

Podríem pensar que la temàtica és del tot inusual per a una ment que va ser capaç de crear El metge, L’últim jueu o Xaman, entre altres. Aquesta opinió, juntament a que la protagonista del post de hui és una de les obres menors i fins i tot de les més roïns de Gordon, sembla ser la que més impera per la xarxa, encara que no falta qui diu que és una obra per a degustar-la a poc a poc. Per a mi, ha estat aquesta la manera de llegir-la, com una copa d’un bon vi. 

I això que acabar-la del tiró pot ser del tot fàcil: la lectura és més o menys amena, amb situacions i anècdotes variades, amb un llenguatge assequible i uns capítols molt curts. No obstant això, jo he trobat que malgrat que aquestos podien ser punts positius i que, a banda, la base era bona, la simplificació ha sigut excesiva, i la divisió per capítols massa breus i anecdòtics, amb els corresponents títols, de vegades puerils, i amb una resolució dels conflictes, alguns d’ells greus, excessivament simplista i feliç. Els millors retalls, sense dubte, cal buscar-los en el tema principal de la novel·la: el treball de recuperació de la vinya i l’elaboració de vinagre i vi per part de Josep, un camperol de finals del segle XIX que torna a la seua vila natal a Catalunya després d’un exili forçat al sud de França. Totes les demés, segons el meu parer, són històries supèrflues que serveixen per dotar a la història del toc obligat d’intriga i d’amor que se suposa que tot best-seller ha de tenir. 

Així i tot, la lectura tracta de ser amena i donar una visió de la Catalunya decimonònica, amb el seu món rural, front a eixa Barcelona que comença a despuntar gràcies al vapor, el microcosmos dels mercats, també la seua platja i els seus personatges particulars, amb la germanor o les enemistats que els uneixen. Al final del llibre, Noah Gordon diu que aquest és el resultat d’un xicotet homenatge que vol fer-li a una terra que estima: Catalunya. Malgrat tots els inconvenients que presenta la novel·la, es nota que l’ha escrita amb amor i amb una bona dosi de converses i documentació d’especialistes de diversos temes. Tot plegat, no m’ha desagradat però tampoc m’ha acabat d’entusiasmar (tot i que reconec la particular bellesa dels passatges on es descriuen les vinyes o el xafat del raïm), pel que per una bona temporada ja tinc la meua ració de grans-vendes… Fins la propera lectura!

Laura Restrepo – La Isla de la Pasión

Deia el gran Gabriel García Márquez que de vegades la realitat en Amèrica Llatina superava el gènere que ell mateix havia inventat, el realisme màgic. Cada dia en tenim mostres, d’açò, encara que no només al centre del continent americà, sinó també, per desgràcia, en altres bandes del món. 

Però hui ens quedem a Mèxic i en l’equador del planeta. Laura Restrepo ens novel·litza una història que sembla impossible que passara fa 100 anys. La isla de la Pasión és, a banda d’un testimoni d’uns anys increïbles, un relat fatalista que enganxa des de la primera plana fins a la última, i que mescla documents de hui en dia, reals, amb els del moment, així com una idea aproximada del que els personatges principals degueren de pensar i sentir. I això ha estat molt bé, perquè malgrat que existeix al Youtube o a algun web algun relat sobre l’illa de Clipperton, cap d’ells es clava en el moll de l’os de la història, els sentiments, la passió que els ve de manera indirecta per un nom de l’illa que pot portar a confusió (la passió per la Passió de Crist, aprofitant que estem en les dates que estem).

Però La isla de la Pasión és bàsicament una història de la fortalesa humana. Més vaig a dir encara: de la femenina. Perquè què hauria sigut de Ramón Arnaud i tota la guarnició sense la presència de les seues dones i amants, en particular, Alicia Rivera? Aquestes degueren de suportar condicions de vida (vida?) prehistòriques, on donar a llum una criatura era garantia de mort quasi segura. I si tenies sort de poder criar al teu fill, ho feies amb nul·les condicions d’higiene, nutrició, i ja ni diem d’educació. A no ser, clar, que després de procurar-se el menjar, s’organitzaren en una escoleta per a donar a conéixer almenys les lletres i els números. 

En resum, una història fantàstica, malgrat la crueldat extremadament delicada i subtil, i molt ben contada, que farà que a més d’un o una es quede en la boca oberta: fins on pot arribar l’ésser humà en la seua tossuderia? On es troba el límit de la supervivència en situacions extremes? I les forces per a estimar i construir quan tot sembla perdut? Ací trobareu algunes respostes.

Carlos Taibo – Comprender Portugal

El títol que elegit per a aquest curiós assaig ja t’agafa per sorpresa. Pensem que del poc que hi ha que saber, ja ho sabem tot, del país veí. Però amb el pas de les pàgines ens comencem a qüestionar el que nosaltres hem fet per a apropar-nos a ells, per què no els sentim realment veïns com a tal, i què podriem fer per salvar els ponts que encara hi ha entre ambdues cultures.

A banda de les crítiques que impregnen la primera part del text en aquesta direcció (no només crítiques, també possibles explicacions històriques, econòmiques, polítiques, socials de les mancances que impregnen la mútua comprensió) l’assaig de Taibo està farcit de facetes, variades i algunes d’elles molt complexes, que van des de les qüestions lingüístiques, les problemàtiques relacions amb les antigues colònies i Espanya, la seua prolífica producció literària i altres aspectes secundaris (o no tan secundaris?) per a acabar d’aprofundir en el país lus (futbol, art, gastronomia, música).

La lectura és de vegades amena, altres, més densa i que requereix una concentració plena. Però en qualsevol cas, resulta sempre didàctica, en ocasions sorprenent i emprenyadora, i per suposat molt enriquidora. Per això, si teniu ganes d’eixir-vos-en de la vostra rutina lectora, aquesta és la vostra oportunitat!

Isabel-Clara Simó – El gust amarg de la cervesa

Tenia ganes de tornar a la Isabel-Clara Simó d’El caníbal. Pensava, pobra de mi, que anava a trobar tres quartes parts del mateix. Eixa obra delicada, irònica, exacta… i tan similar i tan llunyana al mateix temps que la novel·la protagonista del post de hui.

Ja podem ben dir que l’autora és de les més camaleòniques que trobem al panorama literari valencià: igual t’escriu una adolescent Raquel, com s’atreveix amb un thriller “gastronòmic” o fa una recopilació de relats i d’estils a El gust amarg de la cervesa. En aquesta, els protagonistes són quatre, veïns d’un mateix carrer de la ciutat de Barcelona, que pivoten entorn un eix en comú, el primer dels personatges, Ramon, el rellotger tetraplègic i voyeur, culte però voyeur, quasi professional. A partir d’ell coneguem la seua particular visió de Laia, Vicenta i Jordi, i descobrim poc després la crua realitat de les seues vides i les relacions que es teixeixen entre si. 

Com ja hem dit, la novel·la és un vertader art en adaptar-se als personatges i al seu estil de contar i escriure la realitat que supura en el seu dia a dia: des del més erudit de Ramon, passant a un altre més poètic i fantasiós de Laia, o el registre directe i colpidor de Vicenta, fins el més barroer de Jordi. Al remat, és una obra complexa, gens monòtona i plena de referències a la música, la literatura i l’art. Vaig començar fent un llistat però quasi no tenia fi… Deixe al futur lector l’àrdua tasca però també curiosa d’anar identificant obres a mesura que va passant pàgines.

En un principi, quan vaig començar, tenia por que la novel·la es convertira en una mena de remake de les pel·lícules de voyeurs més conegudes, alguna amb l’ingredient de la minusvalia, com la de Christopher Reeve Rear window o l’anterior de Hitchcock, o fins i tot la recent La finestra di fronte, de Ferzan Özpetek. Però no. Perquè quan ja t’has habituat al lleig costum de Ramon, de sobte botem a la següent protagonista per veure la seua versió de la història, i així fins arribar al quart dels veïns. 

Tot i valorant el mèrit de l’autora, la seua tasca de documentació i l’immens vocabulari emprat, he de reconéixer que se m’ha fet un poc bola. Per a mi les històries de Ramon i Laia no han acabat de funcionar… Massa farcides i pomposes, més lentes. En canvi, la de Vicenta m’ha semblat vibrant i sublim, amb un retall de la dura vida de les dones del segle passat, mentre que la de Jordi l’he digerida de pressa pel seu vocabulari assequible. Per a mi ha estat, per tant, una novel·la desigual, i de la què sent que m’ha valgut la pena per una quarta part d’ella. De tota manera, no pense desistir amb aquesta autora!

Ens llegim en el següent post!

Hiromi Kawakami – Abandonarse a la pasión: ocho relatos de amor y desamor

Ja feia temps que no llegia cap autor japonés, i el cert és que ho trobava a faltar. D’entre les opcions que tenia, aquesta de Kawakami va ser la que més em va atraure, perquè El senyor Nakano i les dones i El cielo es azul, la tierra blanca em van encantar, pel que pensava seguir l’estela que vaig encetar ja fa quasi tres anys (Uf! Com passa el temps!). Però, i molt al meu pesar, no puc dir el mateix d’aquest recull de relats curts, que m’han deixat un gust agre al paladar. 

Comencem pel títol creat per l’editorial: Abandonarse a la pasión. Bé. He llegit per la gran xarxa que a més d’un li parava perquè li recordava a una telenovel·la. És un fet subjectiu i al qual poc podem afegir. No obstant, el que és real és que el títol original en japonés, Oboreru, es pot traduir com “el que s’ofega”. Primera pifiada per a mi. Una vegada més, l’errada se sublima amb el subtítol: Ocho relatos de amor y desamor. Per què? Vos deixe ací, en concret al segon i tercer paràgraf, la meua reflexió entorn aquesta política editorial. En qualsevol cas, i com sol passar, el títol original està en major consonància amb l’argument de la novel·la, o el fil general dels relats en aquest cas. 

Al cap i a la fi, el tema que predomina al llarg de les seues escasses pàgines (una lectura perfecta per a un viatge curt o una vesprada de diumenge) és la sensació de que falta aire: tant al lector com a les protagonistes femenines. Jo venia de llegir Les dones de la Principal, on elles són les directores absolutes del seu destí, dones fortes, que saben el que volen. De sobte, amb Kawakami vaig veure que havia de canviar la mentalitat. Potser ha sigut problema meu: no era la novel·la que li esqueia a eixos moments. Doncs bé: déiem que impera la sensació d’ofegar-se. Els personatges dels huits relats, tots parelles heterosexuals, viuen històries d’amor (i de desamor, no ho oblideu) realment atípiques, intenses, amb un contingut de violència sexual més que evident en la majoria d’elles, quan no hi ha una latent i tensa absència de relacions. La veu que escoltem és la de les dones: de vegades es deixen portar per la seua parella, rara vegada es qüestionen el motiu de certs comportaments i menys encara es rebel·len. I el més frustrant de tot: el suïcidi en algun cas apareix com a solució òptima per a la conclusió d’una depresió o un lloc d’on es desitja fugir.

La desesperació, malgrat tot el que acabem de dir, no és del tot manifesta. Un poc, si de cas. És per això que de tant en tant agafem un poc d’aire enmig de tanta aigua. És una vertadera delícia trobar eixe estil Kawakami que tant ens va agradar en les altres dues novel·les enmig d’un diàleg, o al diàleg en si. Ens referim, més que a eixe amor i desamor del subtítol, el gran tema de l’autora, que és la fragilitat de la bellesa i de la fugacitat del pas del temps. Dels instants i els detalls que ho canvien tot. I comptem amb múltiples exemples al llarg dels relats: 

“Todo empezó con un insecto de bronce. Fue Uchida quien me lo regaló. Me lo envió en una cajita del tamaño de la palma de mi mano. Cuando la abrí preguntándome qué sería, una pizca del serrín compacto que contenía se esparció en el aire. Lo aparté y apareció un insecto de bronce envuelto en papel de seda”

“-Uchida - lo llamé, y él abrió los ojos -. Todo pasa - le dije.
- Él me miró, estupefacto.
- ¿Qué quieres decir con “todo”?
- Me refiero a este momento.
- Sí, el tiempo pasa.
(…)
- Cuando haya pasado, ya no volverá.
- Pero viviremos otros momentos como éste.
- Tal vez no.
- Pues viviremos otras cosas.
- No quiero vivir otras cosas.” 

(El insecto dios)

Com no, la gastronomia nipona està present a pinzellades en uns casos, en altres en grans quadres, sobretot al primer relat.

En defininiva, poques coses salve d’aquestos huit relats o llargs haikus, malgrat ser conscient de que és un recull que s’ha emportat diversos premis de renom. De tota manera he de dir que no em rendisc amb aquesta autora. Tinc encara pendent Algo que brilla como el mar. Eixe títol sí que m’agrada i m’atrau. Quin serà l’original en japonés? Espere descobrir-ho aviat! Fins la propera lectura!

Lluís Llach – Les dones de la Principal

Després de Memòria d’uns ulls pintats, no podia més que agafar amb ganes la segona novel·la de l’ara escriptor Lluís Llach. I és que la primera em va sorprendre i em va agradar per parts iguals. Així que la segona la vaig agafar amb una mescla d’entusiasme, curiositat i una certa expectativa sobre quina era la línia que anava a seguir Llach en aquest cas: continuaria explotant la Guerra Civil i la repressió posterior? 

La resposta és no, no i mil vegades no. L’autor s’ha reinventat a si mateix i ha encetat un meló que en un principi em va espantar: una saga familiar, centrada en les dones més relevants de cada moment històric, que començava a finals del segle XIX i que estava ubicada a una casa pairal i un poble, i amb certs elements fantàstics. Em recordava massa a arguments de novel·les qualificades del gènere del realisme màgic. Em donava por que Llach es clavara en un toll enfangat i que no se’n sabera eixir massa bé, o que copiara altres receptes que en altres casos han funcionat més bé malament (veure un exemple ací). He de dir, després de llegir la novel·la que ens ocupa, que malgrat no allunyar-se en excés d’eixa primera impressió que vaig tindre, l’autor ho ha fet amb un estil propi i el resultat és satisfactori, i tot perquè pense que el fet de convertir-la en novel·la policíaca ens lleva del cap la sensació de dejà-vu.

El relat té altres plus: reflexa cada època, amb la seua situació política i de mentalitats, especialment amb eixe tema que rescata de Memòria d’uns ulls pintats com pot ser l’homosexualitat, però també les relacions i xarxes de poder i l’hipocresia de certs estaments fàctics. Com no, m’ha agradat i molt que els personatges principals, tan poderosos i influents en aquest medi rural, foren femenins, i que dintre dels seus paràmetres, trencaren tants esquemes a l'hora de relacionar-se amb el sexe oposat. També els personatges, sobretot els secundaris, com la fantàstica Úrsula, que són una mena de pilars de la història i de la casa, o el mateix Recader, el policia que vol saber què ha passat. 

En general m’ha agradat molt la seua lectura, amb interessants mescles d’estils i registres, i he passat molt bones estones, però és cert que ha sigut capaç de mantindre el meu interés de manera desigual: he trobat a faltar el major desenvolupament econòmic de la trama, que tan bé comença amb els moments previs i immediatament posteriors als de l’aparició de la fil·loxera, però també l’última de les tres Maries, que m’ha costat un poc sentir-la tan a prop com les seues predecessores. El final m’ha semblat un tant costós d’arribar. Però deixant de banda tot el que acabe de dir, recupere la idea inicial: val la pena dedicar-li unes horetes a aquest realisme màgic a la catalana, si se’m permet i salvant totes les distàncies. Llach, per a quan la propera? Mentrestant, ací vos deixe una entrevista que va fer a propòsit de la novel·la. Gaudiu-la.