Com a bon perfum, aquest relat de Stefan Zweig ve donat en xicoteta dosi. És difícil parlar del seu argument sense revelar-ne algun detall: en general, i a grans trets, pense que aquesta xicoteta novel·la es mou entre dues aigües ambigües, les de l’oblit i les de la permanència, les de la fràgil memòria i la persistent presència dels llibres físics; com no, les de l’evasió i les de la cruel realitat, i els avantatges i els inconvenients d’unes i altres; les de la solidaritat de la comunitat i de l’artesania, amb el respecte que atorga la coneixença, front el nou ordre de les coses, amb uns nous interessos i una major mecanització i alienació i crueltat humana.
En un principi em vaig incomodar en la seua lectura perquè tenia la sensació de que Zweig pretenia fer una crítica ferotge a tots aquells que s’abstrauen del seu entorn mitjançant la lectura, sense ser-ne partíceps. Però una vegada acabada, he canviat d’opinió, i pense que realment, és més bé el contrari, i al final, ens conta com la lectura ens dóna la llibertat per ser nosaltres mateixos i dels perills que per a alguns comporta. I si no, que li ho pregunten al pobre Mendel, personatge particular de la Viena de la Primera Guerra Mundial que es refugiava entre milers de llibres dintre d’un café.
Lectura molt recomanable ràpida, menuda, curta, però que té al seu interior tot el verí que també se serveix a l’interior d’algunes xicotetes ampolles. Aneu en compte quan l’obriu, doncs.
Quan pensava en Roald Dahl, el meu cap se n’anava a corre cuita a un món meravellós. En aquell món, els objectes ballen en l’aire segons el desig d’una xiqueta optimista malgrat les circumstàncies, una fàbrica amaga rius de xocolata mentre uns nans canten una estranya melodia, o un xiquet assisteix, d’amagades, a una convenció de bruixes malvades i lletges.
Històries per a nens, pensava. Però si observem amb major detall l’argument de tots aquestos fils, trobarem xiquets amb un rerefons personal terrible, ple de penúries i d’injustícies, impròpies de l’edat que tenen. Els contes de Roald Dahl són realment contes per a xiquets? Avui en dia, i mirant-ho des d’un altre punt de vista, diria que no.
Ha sigut agradable retrobar-me amb l’autor que em va fer que estimara la lectura amb Charlie i la fàbrica de xocolata. Aquesta topetada no ha pogut ser més casual: si m’heu llegit alguna vegada, coneixereu el meu gust per la novel·la gràfica. Doncs bé, a un web de recomanacions lectores, enunciaven que feia relativament poc de temps havia eixit una novel·la gràfica denominada La cata, centrada en el món del vi, evidentment. De seguida me la vaig apuntar, sense aprofondir. Al cap del temps, vaig veure que havia arribat el moment de fer-li un tast, i quan la vaig buscar, quina sorpresa assabentar-me que estava basada en un conte de Roald Dahl, i que el podia trobar dintre d’un recull de narracions que es deia com el títol del post de hui.
Així que no em va costar gens fer-me amb un exemplar de Relatos de lo inesperado. El primer de tots ells és en el què es basa la novel·la gràfica on va començar tot, encara que es diu Gastrónomos en realitat (Taste en l’anglés original). A partir d’aquest, comencem amb molt bon sabor de boca per a afrontar el que ve després: en total, tenim 16 històries que en el fons retracten d’una manera més bé macabra la burgesia i l’alta societat sobretot anglesa, encara que hi ha alguns relats que tenen lloc a la ciutat de Nova York, durant la meitat i el tercer quart del segle XX, amb els seus vicis, les seues excentricitats i les seues obsessions. El quadre resultant és irònic, delirant, malèvol i en ocasions, ridícul. Roald Dahl no salva a ningú, del seu ventall de personatges: esposes espies i descarades, marits traidors, amants venjatius, hostes amb tradicions més que qüestionables o farsaris sense escrúpols. Podríem seguir.
Totes les històries són destacables, però si n’haguera de triar tres, dubtant escolliria Gastrónomos, que ja he mencionat, sobre l’astúcia durant un sopar, Galloping Foxley, o la trobada cara a cara amb el traumàtic passat d’un home adult, que es va educar a un exclusiu col·legi privat (bullying, diem avui), i Placer de clérigo, un relat sobre un ambiciós antiquari que descobreix el moble que li va a solucionar la vida; però sense oblidar Nunc Dimittis (una venjança molt artística), La Patrona (tan gòtica i diferent), i William y Mary (la catalogaríem de ciència ficció?), per dir-ne només unes quantes.
Una altra cosa que tenen en comú els 16 contes és el seu final, que amb poques paraules o línies li peguen la volta a la situació, deixant-nos amb la boca ben oberta. En aquest sentit ens ha recordat molt a La última noche, de James Salter, on els diàlegs eren una de les claus de la història, com ocorre també ací.
Per cert, algun lector cinèfil o amant de Hitchcock reconeixerà alguns dels relats: de fet, Dahl i el realitzador col·laboraren colze amb colze per passar-les a la xicoteta pantalla Cordero asado i Hombre del Sur (a aquesta última Quentin Tarantino també li pegà una volta a Five Rooms), que es poden trobar amb relativa facilitat pel Youtube, i que s’inscrivien dintre de la famosa sèrie dels 50 i 60, Alfred Hitchcock presenta.
Com veieu, una lectura que va més enllà, que enllaça amb el cine, però també si rasqueu, amb l’art i la música, recomanable per als ulls més exigents i exquisits, encara que siga en l’àmbit de l’humor més terrible. Fins la propera lectura!
No se sap massa bé per què, però crec que gairebé tots tenim una (no sé si dir-li) fixació o curiositat (potser sí que siga aquesta la paraula) per les nines russes. Eixes que estan unes dintre de les altres. N’obrim una per a confirmar que altra, més menuda, apareixerà al seu interior.
Amb Irène aquesta sensació t’acompanya durant tota la lectura. El mateix autor diu al final que ha intentat fer un homenatge a la literatura, i es nota, perquè obrim Irène i ens apareix un clàssic, i un altre, i un altre… La trama és ben senzilla: el comandant parisí Camille Verhoeven s’enfronta a un assassí en sèrie que mata o ha matat reproduint escenes de novel·les policíaques, més o menys conegudes. Enmig, ha de fer malabarismes amb la seua situació laboral i personal, amb subalterns problemàtics o el poc de temps que pensa que li dedica a la seua dona embarassada.
Fins ací, l’argument principal. La idea m’ha semblat original, i sobretot com ha teixit les connexions entre tot plegat, encara que algunes d’elles eren en algun punt prou esperables. I això per a mi ha sigut un inconvenient, perquè diguem que l’apoteòsic final ha sigut una sorpresa, però no excessiva del tot. Un altre punt negre que li pose a la novel·la és que l’he trobada lenta, sobretot al principi. Potser hi ha contribuit l’excessiva repetició descriptiva (l’alçada de Camille, l’amor que sent per la seua dona, els gestos dels seus companys de treball), el que per a mi ha llevat intensitat a la recerca del boig assassí. Amb unes 100 pàgines menys em focalitzaria millor en les pistes i els elements més significatius i de ben segur l’haguera gaudit més.
Una gran pena, per altra banda, ha sigut la decisió de l’editorial de canviar el títol. Irène és la dona de Camille Verhoeven, la que personalitza les pors i les inseguretats del comandant; però en francés, el títol original, Travail soigné (que podríem traduir lliurement com “treball minuciós”) ens mostra l’essència de la novel·la, que és eixa cura pels detalls i la minuciositat de les anàlisis tant entre els assassinats com en els pensaments i accions del principal protagonista. Una vegada més, doncs, no hi estem d’acord amb eixa decisió.
Per resumir, una novel·la desigual, que va agafant ritme a mesura que arribem a l’últim quart de la trama, just el contrari del que per a mi va passar a À revoir là-haut (Ens veurem allà dalt), que em deixà un gust agredolç, perquè per al meu gust es començava a desunflar massa aviat.
Si en aquella ocasió vos deixava amb El soldadet, de Manel, avui em sembla més adequat acomiadar-me amb el Rèquiem de Mozart, per eixe final on sembla que s’acaba el món. Mentre l’esperem, fins la propera lectura!
Al comissari Montalbano li precedia la fama: ja feia temps que el tenia apuntat al meu llistat de llibres per llegir, perquè la combinació de crítiques ultrapositives i la constància de l’aparició de la millor gastronomia siciliana me’l feien altament atractius. Un poc tard, però per fi m’he posat. Com que no sabia per quin de tota la saga començar, vaig considerar que el més factible seria llegir aquest recull de relats curts per tindre una idea del que em trobaria si escollia una novel·la amb un sol cas. No me n’he penedit!
El miedo de Montalbano són sis narracions, unes més breus que no altres, on una lectora primerenca en Camilleri com jo té una panoràmica de l’univers de la comissaria i les gents de Vigàta i Marinella, i les que en definitiva envolten el dia a dia d’aquest particular comissari. M’imagine que qui ja haja llegit més novel·les d’aquesta sèrie detectivesca ho veurà tot sintetitzat i present. El personatge de Montalbano és del més particular que et pugues trobar a la literatura: jo el definiria com una mena de filòsof-gastrònom-asceta-i-especialista-en-art-en-general, ja que és un gran aficionat a la música, el cinema i la literatura. Una mena d’erudit casolà, més o menys.
A través dels seus ulls inquisitius som capaços de percebre la mesquinesa del gènere humà, amb les seues avarícies, enveges i odis, així com les problemàtiques més sòrdides i que ens defineixen com a societat: què fem amb els nostres immigrants? Deixem que la màfia, l’especulació urbanística i les drogues embruten les nostres ciutats i els seus habitants? No només això, ja que la vessant reflexiva de Montalbano ens mostra un home que mira amb respecte i humilitat a la mort, encara que amb terror de fer-ho a la cara. Tot regat amb un sentit de l’humor genial que traspassa cada paraula, amb situacions que fluctuen entre l’absurd i l’ironia més fina, sobretot a l’interior de la comissaria, amb secundaris de luxe, sobretot Catarella, el recepcionista. Lluny queda eixa visió més amarga (però igual d’encertada) de la Sicília de Leonardo Sciascia; o la crítica vetlada amb el sabor més pur de la innocència de Niccolò Ammaniti; la crueldat és més tènue que per exemple amb Lara Cardella, però es presenta sota altres formes; una Sicília on ha canviat tot per a que al final no canviara res…
Com a nota curiosa, dir-vos que la RAI, la televisió italiana, va començar una sèrie en 1999 amb la posada en escena dels casos de Montalbano, anomenada “Il commissario Montalbano”. Òbviament, no n’he vist cap, però no ho descarte per un futur.
És bona senyal quan descobreixes un autor i saps que no serà l’última que li llegeixes, veritat? Doncs això.
Ací vos deixe amb Marinella, la cançó de Fabrizio De André amb Mina, en honor al poble del comissari. Fins la propera lectura!
A banda de les grans preguntes de la humanitat (qui som, d’on venim, on anem?) hi ha una altra que ha generat i genera moltes discussions: hi ha vida més enllà de la mort? La mort, eixa gran qüestió, eterna com ella sola, de la què poc es pot dir perquè ningú hi ha tornat per a contar-nos què o com és. La mort a més a més és el fet més important de l’existència perquè sense ella, no hauria vida: marca les accions i el dia a dia de molta gent, les seues pors, la seua feina, els seus maldecaps, o per a qui ja ha perdut qualsevol esperança, el seu anhel. Fixeu-se com som els éssers humans, que cadascú reacciona de manera diferent davant la seua amenaça, i ja no diem a nivell cultural. A nosaltres, des d’ací, ens sorprenen contínuament les festes mexicanes, a l’igual que mirem amb estupor les danses de la mort que tenien lloc en època medieval, i de les quals hi ha vestigis artístics de tot tipus (representacions parietals, poesies o la que per exemple veiem al Cant de la Sibil·la d’Ontinyent cada 22 de desembre).
I tot açò per a que ara vinga John Ajvide Lindqvist i ens plantege el contrari: és a dir, què passaria si hi haguera un sentit de la no-mort, o fins i tot, si els que se n’han anat fa poc, tornaren a la (no-)vida. Com els insertaríem a la nostra nova vida? Perquè no ens equivoquem: ningú seria el mateix. Ni ells, ni nosaltres. És massa dur aprendre a viure sense un ésser estimat, però pense que seria més dur encara si aquest tornara. Per suposat, les pors d’alguns desapareixerien, les asseguradores i les funeràries veurien en risc el seu negoci, i els que estaven pensant en la solució extrema dels seus problemes, es desesperarien encara més.
Reconec que he fet un poc de trampa. Descansa en paz no va sobre la tornada radical dels difunts a la vida. Açò pense que està millor plantejat a la sèrie francesa Les revenants (genial i imprescindible, molt millor que la pel·lícula homònima d’uns anys abans). Però, ho he començat a plantejar així perquè són preguntes que em feia arran la sèrie, que coneixia abans del llibre que comente hui. John Ajvide Lindqvist realment endureix el debat, més si cap: i si els que tornaren són els difunts més recents? I damunt, en l’estat físic que tots s’imagineu. Com seria el món? I quin impacte tindria a les comunitats? Crec que hauria tantes respostes com persones, almenys l’autor així ho plasma amb cadascun dels personatges, tant vius com no-vius (redivivos, segons la traducció al castellà). Per això la novel·la m’ha agradat i m’ha semblat del tot encertada i plausible en moltes de les problemàtiques que es generarien i les solucions que cadascú al seu nivell mamprén: des de la reclusió estatal (que m’ha recordat moltíssim a Ensayo sobre la ceguera, de Saramago), fins les elucubracions místico-religioses d’algun sector (encara que reconec que aquesta ha sigut la part que menys m’ha agradat), o el fet de no voler entregar el cos al govern per pensar que a casa es recuperaran millor.
A nivell literari, el llibre està relativament ben escrit, malgrat que sembla que al principi coste entrar en matèria, però a partir del segon quart avança ràpidament; el vocabulari emprat, de vegades especialitzat, ofereix una lectura amena, encara que per a mi abusa excessivament dels punts suspensius. En ocasions, a més a més, és realment aterradora, amb escenes pròpies d’una bona novel·la gòtica de terror. Per últim, el tan debatut final, i pel que he vist, el que menys ha agradat. A mi, en canvi, m’ha semblat coherent amb el desenvolupament dels personatges principals a l’igual que elegant, fins i tot diria que delicat, cosa que és d’agraïr si es tracta un tema de tal magnitud.
Puc dir que m’he reconciliat parcialment amb els autors nòrdics: vaig quedar ben esquilada amb Delicioso suicidio en grupo de Arto Paasilinna, i la tediosa L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra, de Jonas Jonasson, encara que amb La canción helada de Linn Ullmann la meua reserva cap a la literatura d’aquesta procedència s’ha anat calmant. De tota manera, les dues que no m’han agradat tenen un to marcadament còmic, o almenys això intenten, pel que serà que no comprenc l’humor septentrional?
Mentre em pense la resposta, m’acomiade amb la deliciosa banda sonora que acompanya cada capítol de la sèrie de la que he parlat més amunt, Les revenants, a càrrec de Mogwai. Gaudiu-la aquest dia de gèlid vent d’hivern. Fins la propera lectura!
Nota: hi ha una pel·lícula excel·lent d'una altra novel·la d'aquest autor, Déjame entrar. Els americans la van intentar copiar, però no hi ha res com la sueca original. Vegeu-la, no se'n penedireu, sobretot si vos agraden els vampirs diferents!
Teniu a mà alguna guia turística? Té igual, d’una ciutat o país qualsevol. Fem un repàs del que hi trobem: un bon plànol és el primer; després, una breu introducció històrica; com no, són essencials els monuments i edificis més emblemàtics, amb una descripció, i si en tenen, horaris d’apertura i preu de l’entrada; els hotels i els llocs on anar a menjar, amb un llistat dels plats típics, no poden faltar; a banda, si tenim ja la xarxa de metro i autobús, més algunes frases en l’idioma, ja podem donar la guia per una compra excel·lent. Però jo d’aquestos llibres sempre trobe a faltar el mateix: què hi ha de les persones que conformen eixa ciutat i que més enllà d’escultures i façanes, li donen el caràcter que té?
És una pregunta un poc metafísica, ho sé. Però com a visitant d’un país o d’una ciutat, de vegades el que he buscat és viure-la conforme els seus habitants la viuen, tindre una experiència per a desactivar el mode turista, en definitiva, en lloc d’una foto més a la memòria de la càmera. I és seguint aquest sentit que he llegit amb molt de gust Valentia, 1 ciudad, 36 autores y 23 historias: en resum, aquesta novel·la gràfica múltiple (¿?) és com una guia que m’ha ajudat a redescobrir València, amb històries i personatges que estan en el nostre imaginari, o llegir sobre microrelats quotidians que desconeixia. Altres, en canvi, provenen de la imaginació de cada autor, però que no ixen desenfocats en la gran fotografia que resulta en conjunt. Tot plegat ajuda a que mirem d’una altra manera els nostres monuments i places.
I per tant què veiem? Una València contradictòria, tan cruel com humana, tan seriosa com divertida, tan culta com mesinfot, igual d’orgullosa del seu passat com reivindicativa en el seu present. De totes les facetes que ens han mostrat els autors, jo em quede amb les més hilarants i gamberres, com per exemple Mafiosi Falleri (Richard Vilbor i René Parra), o Fuera de ruta (Luis Ponce i Victor Santos), encara que és difícil deixar enrere altres de més tendres -La fuente del Turia, d’Ana Garía i María Lorenzo-, nostàlgiques -La paella, de Damián, Javier Hernández i Miguel Hernández-, i reflexives/reivindicatives -Ipama, de Santi Selvi i Baltasar Castillo; Sobre toros y tumbas, de Damián i Paco Zarco; Invisible, de Victor Pastor Giner i Rafa Fonteriz; Asterión, de Richard Vilbor i Ricar González; o Una pequeña historia, de Sergio Belda.
Deixe a part les que tenen un enfocament històric, on he vist un tractament desigual. Crida l’atenció que malgrat que la recopilació tinga un nom que remet al 138 a.E., no hi haja cap història que tinga lloc durant la República romana; menys una excepció, la majoria es desenvolupen a l’edat mitjana i alguna a finals de segle XIX o principis del XX. D’entre les primeres, que són les més abundants, he detectat algunes errades que podrien haver-se subsanat fàcilment. Per a això, recomane la lectura de Fer Harca: històries medievals valencianes, de Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache.
Per exemple, a Peccadrius (Richard Vilbor i Adrián Bago), entre altres, el que més m’ha cridat l’atenció és que un personatge li diga a l’altre que a la pròxima el convidarà a un arròs valencià, quan el conreu de l’arròs al segle XV no estava gens establert a la ciutat, a banda de que les dones es representen de la terreta, quan la gran majoria d’elles no eren valencianes; en el cas del Corso Montenegro, d’Eduardo García-Ontiveros Cerdeño i Manuel Benet, un error prou greu és el d’adjudicar per a la ciutat de València un port per a l’any 1270. Haurem d’esperar molts anys per a que el port de la capital del Túria fóra una realitat; en canvi, i perdoneu que siga tan directa, Lo Rat-Penat de Narciso Martín i Javier Bolado, m’ha semblat un despropòsit historiogràfic en si mateix, ja que es recull una terminologia arcaica i rància (a més d’incorrecta) que els professionals actuals intenten esmenar ja d’una vegada. Parlem de la noció de “reconquesta”. És curiós també que en el únic lloc on apareixen mencionats de passada els musulmans es faça en eixos termes, atorgant-los actituds malignes, i a més, plantejant que la presa de València (Balansiya) haguera requerit una lluita cos a cos, quan la ciutat es va rendir després de diversos mesos de setge. Aquestes connotacions, a més de ser cridaneres perquè veiem quina és la noció que tenen els no professionals de la història sobre el tema, són perilloses perquè difonen idees erròries i a banda, plenes de mirades subjectives. Ja ho vam comentar per a La mirada d’Al-Azraq, de Silvestre Vilaplana. A més, per a acabar-ho d’adobar, ens adonem al final del relat que realment és el relat d’un personatge (un historiador segur que no!) a uns xiquets, narrant una història falsa i cercant clarament el sensacionalisme. És precisament això el que cal evitar!
Una crítica que li faig, per posar-li un altre contra, és el poc ús del valencià, només emprat a algunes frases més comunes limitat en un parell de relats, o el nostre mundial Xe!, però castellanitzat (quin calfred!!). Si ho continuem escrivint així, qualsevol diria que estan dient el che argentí!
Així i tot, no vos quedeu amb aquestes últimes puntualitzacions, que val molt la pena passar més d’una estona entre les pàgines de Valentia! I més sabent que aquest projecte ha tirat avant gràcies a un grup de dibuixants novells. Tenim bona fusta a prop i no precisament per a fer una falla.
Entre tanta València, falles, València, crítica, fusta i humor, m’ha vingut al cap aquesta cançoneta de Toni de l’Hostal. Així, aprofite l’ocasió per a desitjar-vos moltes i felices lectures per al nou any que d’ací a unes hores comença!
Se’n recordeu d’aquella pel·lícula dels 90, Algo pasa con Mary? “És súper divertida”, “no pares de riure en els X minuts que dura”, “no has vist mai res igual”, o almenys era el que deien els que ja l’havien vista. Supose que deu ser el mateix que ha passat amb totes les de la família de Ocho apellidos vascos, però no puc opinar d’ella encara perquè no he tingut ocasió.
Bé, tot aquest circumloqui per a confessar que durant la lectura de Ensayo sobre la ceguera he tingut exactament la mateixa sensació. Pensava a ser un dels llibres que no m’anara a canviar la vida, però sí que no anava a voler que s’acabara. No ha sigut així. Les expectatives eren massa elevades.
Reconec la originalitat del tema (un grup de gent primer, la humanitat sencera després, es queda cega súbitament i ha de sobreviure), així com, efectivament, el domini absolut del lèxic i la novetat en el format de la narració. M’ha agradat molt que el personatge més destacat fóra una dona i que després del virus blanc que afectava la vista, tot ho coneguérem gràcies als seus ulls, com també el recurs a l’anonimat de tots els personatges i les seues someres pinzellades per caracteritzar-los, o la tècnica d’emprar voluntàriament l’atemporalitat i la geografia on es desenvolupa l’acció. També m’han semblat interessants les conseqüències que pot tindre per al gènere humà la desaparició d’aquest important sentit, més enllà de les incomoditats quotidianes, com les implicacions empàtiques, l’animalització dels comportaments, l’egoïsme, l’organització social i familiar, etc. En aquest sentit, és un llibre molt similar al que ja vam comentar per a El orden alfabético, de Juan José Millás. Ací, el vocabulari ens fan més humans, allà, la vista. Un altre pro ha sigut el joc amb les paraules, en concret amb les relacionades amb la vista i les seues expressions, que poblen la nostra parla més del que puguem pensar.
No obstant tot el que acabe de dir, m’ha resultat un llibre pesat, sobretot a partir de l’última cinquena part. És un llibre realment dens, on no hi ha treva (a escepció de quan els mateixos cecs fan broma amb les expressions relacionades amb el sentit de la vista), i de vegades resulta tan agobiant com la visió blanca, que ho plena tot. Amb tot açò, amb la quantitat de situacions angoixants, és un llibre que definiria com trist, amb poca esperança de salvació moral per a l’espècie humana. Així i tot, reconec que si en algun futur molt llunyà arribara a ocórrer el que Sampedro proposa al seu assaig, la realitat seria molt fidel al que es narra. El final, per a acabar-ho de relatar, per a mi careix de lògica i fa que em pregunte el sentit de tot plegat.
La versió cinematrogràfica està prou ben aconseguida fins els seus últims 20 minuts i segueix relativament bé el fil del llibre, encara que com és habitual, posa més èmfasi en les relacions interpersonals. No seria una pel·lícula que recomanara (tampoc el llibre), però malgrat tot el que he comentat, m’ha agradat saber de què va la història per l’originalitat que he mencionat, i no per l’aparent crítica social, per a mi, encara poc ferotge i tot. Potser el secret està en que estem en Nadal i aquestes dates requerisquen lectures més amables… Per a la pròxima ja veurem!
