John Ajvide Lindqvist – Descansa en paz

A banda de les grans preguntes de la humanitat (qui som, d’on venim, on anem?) hi ha una altra que ha generat i genera moltes discussions: hi ha vida més enllà de la mort? La mort, eixa gran qüestió, eterna com ella sola, de la què poc es pot dir perquè ningú hi ha tornat per a contar-nos què o com és. La mort a més a més és el fet més important de l’existència perquè sense ella, no hauria vida: marca les accions i el dia a dia de molta gent, les seues pors, la seua feina, els seus maldecaps, o per a qui ja ha perdut qualsevol esperança, el seu anhel. Fixeu-se com som els éssers humans, que cadascú reacciona de manera diferent davant la seua amenaça, i ja no diem a nivell cultural. A nosaltres, des d’ací, ens sorprenen contínuament les festes mexicanes, a l’igual que mirem amb estupor les danses de la mort que tenien lloc en època medieval, i de les quals hi ha vestigis artístics de tot tipus (representacions parietals, poesies o la que per exemple veiem al Cant de la Sibil·la d’Ontinyent cada 22 de desembre).

I tot açò per a que ara vinga John Ajvide Lindqvist i ens plantege el contrari: és a dir, què passaria si hi haguera un sentit de la no-mort, o fins i tot, si els que se n’han anat fa poc, tornaren a la (no-)vida. Com els insertaríem a la nostra nova vida? Perquè no ens equivoquem: ningú seria el mateix. Ni ells, ni nosaltres. És massa dur aprendre a viure sense un ésser estimat, però pense que seria més dur encara si aquest tornara. Per suposat, les pors d’alguns desapareixerien, les asseguradores i les funeràries veurien en risc el seu negoci, i els que estaven pensant en la solució extrema dels seus problemes, es desesperarien encara més.

Reconec que he fet un poc de trampa. Descansa en paz no va sobre la tornada radical dels difunts a la vida. Açò pense que està millor plantejat a la sèrie francesa Les revenants (genial i imprescindible, molt millor que la pel·lícula homònima d’uns anys abans). Però, ho he començat a plantejar així perquè són preguntes que em feia arran la sèrie, que coneixia abans del llibre que comente hui. John Ajvide Lindqvist realment endureix el debat, més si cap: i si els que tornaren són els difunts més recents? I damunt, en l’estat físic que tots s’imagineu. Com seria el món? I quin impacte tindria a les comunitats? Crec que hauria tantes respostes com persones, almenys l’autor així ho plasma amb cadascun dels personatges, tant vius com no-vius (redivivos, segons la traducció al castellà). Per això la novel·la m’ha agradat i m’ha semblat del tot encertada i plausible en moltes de les problemàtiques que es generarien i les solucions que cadascú al seu nivell mamprén: des de la reclusió estatal (que m’ha recordat moltíssim a Ensayo sobre la ceguera, de Saramago), fins les elucubracions místico-religioses d’algun sector (encara que reconec que aquesta ha sigut la part que menys m’ha agradat), o el fet de no voler entregar el cos al govern per pensar que a casa es recuperaran millor.

A nivell literari, el llibre està relativament ben escrit, malgrat que sembla que al principi coste entrar en matèria, però a partir del segon quart avança ràpidament; el vocabulari emprat, de vegades especialitzat, ofereix una lectura amena, encara que per a mi abusa excessivament dels punts suspensius. En ocasions, a més a més, és realment aterradora, amb escenes pròpies d’una bona novel·la gòtica de terror. Per últim, el tan debatut final, i pel que he vist, el que menys ha agradat. A mi, en canvi, m’ha semblat coherent amb el desenvolupament dels personatges principals a l’igual que elegant, fins i tot diria que delicat, cosa que és d’agraïr si es tracta un tema de tal magnitud.

Puc dir que m’he reconciliat parcialment amb els autors nòrdics: vaig quedar ben esquilada amb Delicioso suicidio en grupo de Arto Paasilinna, i la tediosa L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra, de Jonas Jonasson, encara que amb La canción helada de Linn Ullmann la meua reserva cap a la literatura d’aquesta procedència s’ha anat calmant. De tota manera, les dues que no m’han agradat tenen un to marcadament còmic, o almenys això intenten, pel que serà que no comprenc l’humor septentrional? 

Mentre em pense la resposta, m’acomiade amb la deliciosa banda sonora que acompanya cada capítol de la sèrie de la que he parlat més amunt, Les revenants, a càrrec de Mogwai. Gaudiu-la aquest dia de gèlid vent d’hivern. Fins la propera lectura!

Nota: hi ha una pel·lícula excel·lent d'una altra novel·la d'aquest autor, Déjame entrar. Els americans la van intentar copiar, però no hi ha res com la sueca original. Vegeu-la, no se'n penedireu, sobretot si vos agraden els vampirs diferents!

DD.AA. – Valentia, 1 ciudad, 36 autores y 23 historias

Teniu a mà alguna guia turística? Té igual, d’una ciutat o país qualsevol. Fem un repàs del que hi trobem: un bon plànol és el primer; després, una breu introducció històrica; com no, són essencials els monuments i edificis més emblemàtics, amb una descripció, i si en tenen, horaris d’apertura i preu de l’entrada; els hotels i els llocs on anar a menjar, amb un llistat dels plats típics, no poden faltar; a banda, si tenim ja la xarxa de metro i autobús, més algunes frases en l’idioma, ja podem donar la guia per una compra excel·lent. Però jo d’aquestos llibres sempre trobe a faltar el mateix: què hi ha de les persones que conformen eixa ciutat i que més enllà d’escultures i façanes, li donen el caràcter que té?

És una pregunta un poc metafísica, ho sé. Però com a visitant d’un país o d’una ciutat, de vegades el que he buscat és viure-la conforme els seus habitants la viuen, tindre una experiència per a desactivar el mode turista, en definitiva, en lloc d’una foto més a la memòria de la càmera. I és seguint aquest sentit que he llegit amb molt de gust Valentia, 1 ciudad, 36 autores y 23 historias: en resum, aquesta novel·la gràfica múltiple (¿?) és com una guia que m’ha ajudat a redescobrir València, amb històries i personatges que estan en el nostre imaginari, o llegir sobre microrelats quotidians que desconeixia. Altres, en canvi, provenen de la imaginació de cada autor, però que no ixen desenfocats en la gran fotografia que resulta en conjunt. Tot plegat ajuda a que mirem d’una altra manera els nostres monuments i places. 

I per tant què veiem? Una València contradictòria, tan cruel com humana, tan seriosa com divertida, tan culta com mesinfot, igual d’orgullosa del seu passat com reivindicativa en el seu present. De totes les facetes que ens han mostrat els autors, jo em quede amb les més hilarants i gamberres, com per exemple Mafiosi Falleri (Richard Vilbor i René Parra), o Fuera de ruta (Luis Ponce i Victor Santos), encara que és difícil deixar enrere altres de més tendres -La fuente del Turia, d’Ana Garía i María Lorenzo-, nostàlgiques -La paella, de Damián, Javier Hernández i Miguel Hernández-, i reflexives/reivindicatives -Ipama, de Santi Selvi i Baltasar Castillo; Sobre toros y tumbas, de Damián i Paco Zarco; Invisible, de Victor Pastor Giner i Rafa Fonteriz; Asterión, de Richard Vilbor i Ricar González; o Una pequeña historia, de Sergio Belda.

Deixe a part les que tenen un enfocament històric, on he vist un tractament desigual. Crida l’atenció que malgrat que la recopilació tinga un nom que remet al 138 a.E., no hi haja cap història que tinga lloc durant la República romana; menys una excepció, la majoria es desenvolupen a l’edat mitjana i alguna a finals de segle XIX o principis del XX. D’entre les primeres, que són les més abundants, he detectat algunes errades que podrien haver-se subsanat fàcilment. Per a això, recomane la lectura de Fer Harca: històries medievals valencianes, de Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache. 

Per exemple, a Peccadrius (Richard Vilbor i Adrián Bago), entre altres, el que més m’ha cridat l’atenció és que un personatge li diga a l’altre que a la pròxima el convidarà a un arròs valencià, quan el conreu de l’arròs al segle XV no estava gens establert a la ciutat, a banda de que les dones es representen de la terreta, quan la gran majoria d’elles no eren valencianes; en el cas del Corso Montenegro, d’Eduardo García-Ontiveros Cerdeño i Manuel Benet, un error prou greu és el d’adjudicar per a la ciutat de València un port per a l’any 1270. Haurem d’esperar molts anys per a que el port de la capital del Túria fóra una realitat; en canvi, i perdoneu que siga tan directa, Lo Rat-Penat de Narciso Martín i Javier Bolado, m’ha semblat un despropòsit historiogràfic en si mateix, ja que es recull una terminologia arcaica i rància (a més d’incorrecta) que els professionals actuals intenten esmenar ja d’una vegada. Parlem de la noció de “reconquesta”. És curiós també que en el únic lloc on apareixen mencionats de passada els musulmans es faça en eixos termes, atorgant-los actituds malignes, i a més, plantejant que la presa de València (Balansiya) haguera requerit una lluita cos a cos, quan la ciutat es va rendir després de diversos mesos de setge. Aquestes connotacions, a més de ser cridaneres perquè veiem quina és la noció que tenen els no professionals de la història sobre el tema, són perilloses perquè difonen idees erròries i a banda, plenes de mirades subjectives. Ja ho vam comentar per a La mirada d’Al-Azraq, de Silvestre Vilaplana. A més, per a acabar-ho d’adobar, ens adonem al final del relat que realment és el relat d’un personatge (un historiador segur que no!) a uns xiquets, narrant una història falsa i cercant clarament el sensacionalisme. És precisament això el que cal evitar!

Una crítica que li faig, per posar-li un altre contra, és el poc ús del valencià, només emprat a algunes frases més comunes limitat en un parell de relats, o el nostre mundial Xe!, però castellanitzat (quin calfred!!). Si ho continuem escrivint així, qualsevol diria que estan dient el che argentí!

Així i tot, no vos quedeu amb aquestes últimes puntualitzacions, que val molt la pena passar més d’una estona entre les pàgines de Valentia! I més sabent que aquest projecte ha tirat avant gràcies a un grup de dibuixants novells. Tenim bona fusta a prop i no precisament per a fer una falla. 

Entre tanta València, falles, València, crítica, fusta i humor, m’ha vingut al cap aquesta cançoneta de Toni de l’Hostal. Així, aprofite l’ocasió per a desitjar-vos moltes i felices lectures per al nou any que d’ací a unes hores comença!

José Saramago – Ensayo sobre la ceguera

Se’n recordeu d’aquella pel·lícula dels 90, Algo pasa con Mary? “És súper divertida”, “no pares de riure en els X minuts que dura”, “no has vist mai res igual”, o almenys era el que deien els que ja l’havien vista. Supose que deu ser el mateix que ha passat amb totes les de la família de Ocho apellidos vascos, però no puc opinar d’ella encara perquè no he tingut ocasió.

Bé, tot aquest circumloqui per a confessar que durant la lectura de Ensayo sobre la ceguera he tingut exactament la mateixa sensació. Pensava a ser un dels llibres que no m’anara a canviar la vida, però sí que no anava a voler que s’acabara. No ha sigut així. Les expectatives eren massa elevades. 

Reconec la originalitat del tema (un grup de gent primer, la humanitat sencera després, es queda cega súbitament i ha de sobreviure), així com, efectivament, el domini absolut del lèxic i la novetat en el format de la narració. M’ha agradat molt que el personatge més destacat fóra una dona i que després del virus blanc que afectava la vista, tot ho coneguérem gràcies als seus ulls, com també el recurs a l’anonimat de tots els personatges i les seues someres pinzellades per caracteritzar-los, o la tècnica d’emprar voluntàriament l’atemporalitat i la geografia on es desenvolupa l’acció. També m’han semblat interessants les conseqüències que pot tindre per al gènere humà la desaparició d’aquest important sentit, més enllà de les incomoditats quotidianes, com les implicacions empàtiques, l’animalització dels comportaments, l’egoïsme, l’organització social i familiar, etc. En aquest sentit, és un llibre molt similar al que ja vam comentar per a El orden alfabético, de Juan José Millás. Ací, el vocabulari ens fan més humans, allà, la vista. Un altre pro ha sigut el joc amb les paraules, en concret amb les relacionades amb la vista i les seues expressions, que poblen la nostra parla més del que puguem pensar.

No obstant tot el que acabe de dir, m’ha resultat un llibre pesat, sobretot a partir de l’última cinquena part. És un llibre realment dens, on no hi ha treva (a escepció de quan els mateixos cecs fan broma amb les expressions relacionades amb el sentit de la vista), i de vegades resulta tan agobiant com la visió blanca, que ho plena tot. Amb tot açò, amb la quantitat de situacions angoixants, és un llibre que definiria com trist, amb poca esperança de salvació moral per a l’espècie humana. Així i tot, reconec que si en algun futur molt llunyà arribara a ocórrer el que Sampedro proposa al seu assaig, la realitat seria molt fidel al que es narra. El final, per a acabar-ho de relatar, per a mi careix de lògica i fa que em pregunte el sentit de tot plegat.

La versió cinematrogràfica està prou ben aconseguida fins els seus últims 20 minuts i segueix relativament bé el fil del llibre, encara que com és habitual, posa més èmfasi en les relacions interpersonals. No seria una pel·lícula que recomanara (tampoc el llibre), però malgrat tot el que he comentat, m’ha agradat saber de què va la història per l’originalitat que he mencionat, i no per l’aparent crítica social, per a mi, encara poc ferotge i tot. Potser el secret està en que estem en Nadal i aquestes dates requerisquen lectures més amables… Per a la pròxima ja veurem!

Jiro Taniguchi i Masayuki Kusumi – El gourmet solitario

Si algú pensa que Japó i València estan mínimament emparentades a nivell gastronòmic per tenir en comú dos ingredients (l’arròs i els caquis), no pot estar més equivocat. Bé, per a no ser tan taxativa, diré que si alguna vegada les hi va haver (coses més rares s’han vist, si no, llegiu Seda, d’Alessandro Baricco) a aquestes alçades els seus plats es pareixen com un ou i una castanya, seguint amb els símils nutricionals.

Bona mostra d’això és la novel·la gràfica El gourmet solitario, a la qual, i mai millor dit, li tenia moltes ganes (sempre al marge de les nombrosa literatura que hem llegit i que ens ha fet la boca aigua, ací i ací tenim alguns exemples de diferents autores nipones, més el cas de Murakami, que malgrat no parlar de manera temàtica de la gastronomia, sí que fa contínues referències als plats que cuinen els seus protagonistes). He dit novel·la gràfica, però en el fons, si em preguntàreu pel fil argumental, poc podria dir perquè no en té com a tal. Tampoc sabem massa coses del protagonista, però pense que l’objectiu principal no és parlar d’ell a nivell personal. Sí, sabem que és comerciant, abstemi, de complexió atlètica, que de tant en tant troba a faltar a una dona, o que arran la seua feina, treballa molt i de vegades a deshores. Com que les reunions que manté sovint es retarden, sol eixir amb molta gana i a la recerca i captura del millor restaurant de la contornada. Açò a priori no pot semblar massa complicat al País del Sol Naixent, i en efecte, no ho és.

L’estructura del relat, per tant, és la ideal per tal que acompanyem el senyor Inokashira en eixa recerca de LA taverna, que descobrim els seus criteris per a decantar-se per una o per altra, i que finalment, una vegada segut, participem amb ell amb la tria del menú. Menja amb golafreria, sabem els seus pensaments i poc més (els que podríem tindre qualsevol: quina relació tindran eixos dos? A què es dedicarà aquesta persona?), escoltem retalls de conversacions alienes (en algun moment puntual fins i tot s’hi immisceix, fent una al·legació sorprenent a favor de l’hora de l’àpat), i ix dels establiments amb la sensació d’haver menjat massa (una vegada més). El veiem gaudir de la tria del menjar en nombroses situacions i escenaris (trens, hospitals, estadis, caravanes ambulants), i sempre ens desperta eixa passió pel(s) plat(s) que té al davant i per la combinació d’ingredients escollida. En definitiva, el senyor Inokashira humanitza els menús i els llocs als que va, amb pensaments i actituds que podrien ser les pròpies.

El traç és net i detallat a l’extrem, amb capítols breus que porten el nom del barri o la ciutat que visita i el plat protagonista, el que converteix l’hora de dinar en una mena de viatge; al mateix temps, reflexionem sobre les mutacions que sobrevenen als centres urbans, amb l’homogeneïtzació, en part degudes a les franquícies de menjar ràpid i de baixa qualitat; no obstant, açò no lleva que al Japó no existisca el sincretisme de certs ingredients procedents de cultures diferents, com ocorre a casa nostra. Podem dir que la filosofia del protagonista és oposada a aquesta tendència, ja que sovint vol recuperar els sabors dels barris tradicionals, més enllà del sushi, makis o sashimis als que nosaltres, els occidentals, estem acostumats.

En definitiva, no sé si s’haureu adonat, però aquest viatge introductori a la gastronomia nipona m’ha resultat del tot saciant i deliciós. L’únic inconvenient que li he de posar és el format dels marcs on s’escriu el text, massa estret, que comporta que les paraules es tallen contínuament en síl·labes d’una o dues lletres. A mi m’ha molestat un tant la lectura. Entenc que és com a conseqüència del format original, per a respectar al màxim la visió de la vinyeta tal i com va ser concebuda. De tota manera, sé que és un gènere específic que té molt d’èxit allà, però ací arriba el que arriba i encara dóna gràcies! Estarem atents per si a les prestatgeries de les llibreries aterra alguna novetat de l’estil!

Eduardo Mendoza – Sin noticias de Gurb

Vos vaig a demanar un xicotet exercici: no s’asusteu, és tracta només de fer memòria. Recordeu on estàveu a finals dels 80 o principis dels 90? Recordeu quina roba portàveu? O quina música escoltàveu? Sí, heu encertat! És el moment de Madonna, la movida amb Ana Torroja i Mecano, els cabells encrespats o els complements multicolors i extragrans. Però també eren els inicis de les polítiques dels grans esdeveniments a prop de casa nostra: a un tir de pedra quedaven L’Expo de Sevilla o les Olimpíades de Barcelona, ambdues durant l’any 1992. Per si açò no fóra poc, a la televisió començaven a fer-se populars uns personatges extraterrestres que amb major o menor fortuna s’integraven (o no) a la vida humana. Tots recordem amb certa nostàlgia Los mundos de Yupi, Alf, ET, V, Starman, o ja més tard, Cosas de marcianos. Efectivament, la televisió d’ara no és la que era. Algunes d’aquelles sèries, les còmiques, tenien en comú que els nous habitants del planeta Terra intentaven passar inadvertits assimilant els costums locals, amb divertides confusions i amb episodis independents entre si, però que a poc a poc mostraven la seua integració.

Tota aquesta llarga introducció només serveix per a donar-li la raó a don Eduardo Mendoza quan a una nota al final de Sin noticias de Gurb, reconeix la sorpresa que té arran de l’èxit de la novel·la, donat que la trama no és gens original. Jo, ara que l’he llegida, continue pensant que els gustos de la comunitat lectora són insondables. 

És veritat que el text no ha envellit gens malament (han passat 24 anys des de la seua publicació!), pel que el que podia ser un handicap, no ho ha sigut en absolut. Puc comprendre, no obsant, per què agrada tant i continua sent un volum popular a les llibreries i les xarxes socials: la seua lectura és fàcil, senzilla, amb una argument que no aspira a massa coses (només a entretindre!). El to és alegre, optimista i desenfadat, com el seu protagonista, un extraterrestre que va a la recerca del seu company de nau (Gurb) desaparegut a la Barcelona pre-olímpica; i el format del text, ràpid, agrupat en franges de temps molt breus. A més a més, altre aspecte al seu favor és, sempre vist des de hui en dia, eixa nostàlgia dels personatges de l’època, els programes de ràdio o televisió del moment, o les pessetes (açò ja ho véiem a Penja els guants, Butxana!, de Ferran Torrent). I per a acabar-ho d’arrodonir, compta amb alguns tocs d’humor (per a mi, molt pocs, ja que eren un cabdal segons les ressenyes), entre els quals, destaca la transformació de Gurb al principi de la trama en la cantant Marta Sánchez, un personatge que a l’època la parangonaven amb la mateixa Marilyn Monroe. Tot siga dit, junt a aquesta, que pense que és la part que pot ser fins i tot hilarant, m’ha resultat agradable passejar pels carrers de Barcelona sense eixir de casa. 

Eixos són els aspectes que pense que a la gent més ha pogut valorar en la seua lectura. A mi, en canvi, m’han servit per a considerar que no serà una obra que vaja a recomanar en un futur. On molts han vist humor, jo he vist una successió de gags facilons, que es van repetint en diverses variants, i que arriben a un punt que quedes ben saciat d’ells, i vols que la trama, per favor, avance; on altres han vist llenguatge fresc i desenfadat, jo he vist poca elaboració i falta de rerefons, que podria haver donat un poc més de si. Sí, es parla de les obres a una ciutat i les seues molèsties per al veïnat, les relacions humanes (humà-extraterrestre en aquest cas més aprofundides), el transport públic, la feina, la gastronomia (els xurros són gastronomia?) o la festa, però passa de puntetes. Però bé, es tracta d’una opinió personal. Fins i tot podria dir que l’autor de El asombroso viaje de Pomponio Flato (la vaig disfrutar moltíssim) m’ha decebut un poc. De tota manera, no serà l’última que llegesca perquè m’han parlat molt bé de La verdad sobre el caso Savolta. Vos informaré en una futura entrada al bloc!

Tom Hillenbrand – Un cadáver entre plato y plato

Rares vegades em desagraden els llibres on la cuina i el menjar són els protagonistes de la trama, encara que alguna vegada m’ha passat. En aquest cas, no obstant, tinc la sensació que la lectura que he triat per ocupar les meues últimes hores d’oci ha estat la més adequada perquè m’ha entusiasmat. 

Un cadáver entre plato y plato, de Tom Hillenbrand, m’ha resultat tan addictiva com l’ingredient misteriós darrere del qual va el protagonista, Xavier Kieffer. Aquest ingredient, més altres qüestions de rerefons, seran l’origen d’una sèrie d’indagacions que el cuiner luxemburgués efectuarà entre el seu país, França i Suïssa, de manera que acabarà comprometent a més d’una gran multinacional o l’èxit de certs xefs amb una o dues estreles d’una arxiconeguda guia. Tot siga dit, i que servisca aquesta oració com a breu incís, la descripció de la ciutat i dels seus carrers fan vindre ganes de visitar la capital d’eixe xicotet país al cor d’Europa.

Com és de suposar, el resultat de les seues pesquises no agradaran a molts, entre ells, als lectors. Perquè si alguna cosa ha fet l’autor ha sigut documentar-se de manera acurada, pel que si bé ha pogut exagerar alguna de les afirmacions, tots reconeixem moltes dels descobriments als què Kieffer arriba, o fins i tot aprofundeix més el debat de l’ètica de la indústria alimentària i els grans interessos econòmics que l’envolten.

La sensació que et queda després de llegir certes barbaritats (que de ben segur són res a comparació del que realment passarà) és de tindre més por de certes estratègies comercials i econòmiques que dels ingredients mal emprats en si. Un thriller culinari, segons el que resa la coberta, potser. Al final, el que menys importa del relat és el pobre mort del principi; i que a pesar de que el desenllaç puga resultat un tant satisfactori, després de llegir la novel·la segur que més d’un s’ho pensarà més de quatre vegades la propera vegada que vaja al supermercat i tinga entre les mans una pizza precuinada.

Neil Gaiman – El libro del cementerio

La literatura fantàstica: eixe gran gènere majoritàriament dirigit a abastir el mercat infantil i juvenil. Ocorre el mateix amb les pel·lícules i les sèries d’animació. Per què? Segons el meu parer, perquè avui en dia es veu estrany que un adult puga tenir necessitat d’accedir a un món existent sols en l’imaginació (pròpia o d’algú altre), on ocórreguen coses inexplicables des d’un punt de vista realista. 

Siga com siga, de tant en tant el subconscient m’encamina per a llegir coses d’aquest gènere. I Neil Gaiman, ja que vaig, sempre és garantia d’èxit i de passar una estona torbadorament agradable. Tot perquè estem parlant del creador d’un dels grans personatges literaris del segle passat, Morfeu, dintre d’una vastíssima saga literària, The Sandman. Val la pena llegir-la amb deteniment.

Però hui ens centrem en Nad Owens, i les seues terrorífiques peripècies en el món d’ultratomba, i com, de vegades, els que fan més por són els vius. Neil Gaiman, que es va basar en l’arxiconegut El llibre de la selva, vessa tota la seua imaginació en contar com pot ser la vida envoltat de ghouls i esperits, bruixes, fantasmes, la Dama Grisa, homes-llop, i un personatge misteriós i fascinant, el savi Silas. La lectura és fàcil i amena, amb un vocabulari senzill i amb un format a base de capítols curts i que es poden llegir quasi de manera independent. L’ambient humit a la llum de la lluna, ple de xiuxiuejos o de risotades que fan se’t gele la sang, amb algun tros de tela lleugera i vapososa, com una llengua de boira, crea una atmosfera molt gòtica, apta per a tots els públics, però amb un rerefons que crispa els dits. Per internet podeu trobar dibuixos meravellosos que acompanyen la lectura d’algunes edicions, que jo no he tingut la sort de llegir.

Per altra banda, sé que l’autor ha venut els drets per a una futura pel·lícula. Esperem que no tarden massa en treure-la a la llum… o deuríem de dir a l’ombra?