Haruki Murakami – De què parlo quan parlo de córrer

Qualsevol que seguisca aquest bloc amb una menor assiduïtat (Hola? Hi ha algú per ahí?) sabrà que per a mi llegir Murakami és sempre especial. És un dels autors més tot-terrenys que conec, i a més, crec que pràcticament tot el que he llegit d’ell m’ha agradat: dintre d’aquesta versatilitat hem vist que ha escrit novel·les (això sí, amb una temàtica sempre molt recurrent) així com llibres d’entrevistes (per exemple, el d’Underground, i sé que existeix el testimoni de Després del terratrèmol, que segurament en breu llegiré), així com dietaris de viatges (crec que ací encara no han arribat), però també aquestes memòries, diria insòlites, sobre el fet del que per a ell, de manera molt personal, li suposa córrer. Fer footing, o jogging o running, com vullgueu dir-li.

Reconec que si no haguera sigut ell l’autor, jo no m’haguera decantat per aquesta lectura a una setmana escassa de la marató de València. De fet, per a acabar de ser honesta, pense que la mateixa editorial l’ha publicat precisament per aquesta raó. No és un llibre que puga agradar a tots (bé, tampoc és un secret que Murakami és dels autors amb les opinions més polaritzades que he llegit: o t’agrada molt, o no t’agrada gens): en qualsevol cas, pense que dintre de la simplicitat i originalitat del que ha escrit, no haurà sigut un llibre fàcil de redactar. 

No és un manual per a corredors de cap nivell. És un llibre que va més enllà de l’acte de córrer en si, ja que amb l’estil senzill que el caracteritza, descriu el canvi mental que sofreixen les persones que fan aquest esport sobretot amb les curses més dures i exigents, com una marató, una ultra-man o un triatló. Jo, que des de fa uns anys vaig deixar de córrer i ho trobe a faltar, he arribat a entendre molt bé el que pretenia dir l’autor, i m’he sentit especialment identificada amb el procés que suposa lligar el fet de calçar-se unes esportives amb el d’estar moltes hores seguda i concentrada davant una pantalla d’ordinador. A més a més, m'ha servit per a conéixer un poc millor la personalitat d'aquest autor i saber d'on neixen aquestos tangrams a ritme d'un jazz de vellut de color blau oscur i roig que ens planteja a cada novel·la.

Per a aquells que no correu i ni tansols vos atrau aquest món, i heu pensat: bah, aquest no és per a mi, vos el recomane perquè parla de superació personal, del desafiament físic i mental a un mateix. En definitiva, de motivació i creixement individual, que sempre va bé en aquestos temps.

Ferran Torrent – Penja els guants, Butxana

Al tuit on enunciava l’inici de la seua lectura vaig dir “edició velleta i pegada”. I és que l’estat del meu volum, junt el color de la coberta, no podia ser més premonitori, encara que continue sense entendre per què l’avió (aquestos de Quaderns Crema sempre sorprenen). Penja els guants, Butxana és una novel·la negra de veritat, que no té prejudicis en clavar-nos en els baixos fons de la societat, així com tampoc en els de les persones de tota classe i condició.

Amb un estil fresc, i una història construïda bàsicament mitjançant els delirants diàlegs entre tot el corol·lari de personatges (els dos principals, més uns secundaris de luxe), desgranem les ombres de les adjudicacions de les obres públiques a la València de principis dels 80 (quan l’actual llit del Túria no era conforme és ara), tot mesclat amb humor negre, sang, negocis il·lícits i els ambients dels locals del moment de més dubtosa reputació. Molt tarantinià tot, ben pensat. És inevitable a més, a les acaballes de 2015, llegir aquesta novel·la amb un toc de nostàlgia: el que podies comprar amb les pessetes, els personatges de l’època (les memòries de Marujita Díaz, la infanta Cristina se’ns casa!), els carrers del centre de la ciutat que estaven jalonats per bars i comerços dels de tota-la-vida i no per franquícies que deshumanitzen els nostres centres històrics. No obstant això, la novel·la ha envellit bé, i els temes que conta continuen sense ser-nos aliens, per desgràcia.

El final, totalment obert, convida a pensar, no ja amb una segona part de la trama (liderada per Sara, la femme fatale de torn, i seguida pel Nevera, Penjoll, Trilita o el periodista Hèctor Barrera), sinó en que almenys el personatge d’Antoni Butxana protagonitze alguna altra incursió en els assumptes més delicats de la metròpolis valentina, cosa que efectivament ha passat de manera periòdica des dels anys 80 fins fa relativament poc. Era impensable que un personatge com Butxana penjara els guants tan prompte. Com haurà envellit l’antic Copes Barrera? (la boxa, sempre present!) Seguiran tenint-li tanta mania els comissaris Tordera i García al detectiu privat? Potser en una propera entrega ho esbrine. Aquesta m’ha deixat amb ganes de més.

Manuel Vicent – Tranvía a la Malvarrosa

El primer que et ve al cap quan obris la primera pàgina de Tranvía a la Malvarrosa és el so d’un bolero antic, que sona a l’interior d’una habitació oscura i vellutada, on per un resquici de llum, es veu un polsim daurat que sura, etern, en l’espai. 

En definitiva, la novel·la és un cant a la recerca d’un mateix i al creixement personal, així com la persecució de la perfecció personificada en una xiqueta d’ulls clars i trena rossa, i que viatja en el tramvia que va a cap a la platja. L’acció, que no és altra que part de la vida del protagonista (el mateix autor), transcorre entre el Castelló-Vila-real-la Vilavella-Benicàssim i la València dels anys 50. Acompanyem el Manuel adolescent pels carrers coneguts del Cap i Casal, travessem el parterre, enfilem per l’Avinguda del Port, eixim de la plaça dels Patos i veiem de reüll el Mercat Central, així com coneguem de passada els camps de taronja i d’horta que envolten els pobles i la ciutat. En aquesta novel·la, i és una cosa que m’ha agradat molt, tots els sentits prenen part. El viatge és lluminós i divertit, encara que s’entreveuen entre els carrerons les misèries típiques d’una gran ciutat, de les quals Manuel és partícep, de tant en tant.

Història realment senzilla (realment passa alguna cosa?), ràpida de llegir, personatges en el fons entranyables (genial la imatge del vetlament del cos d’un amic de Manuel, no direm quin, entre sardines de bóta i altres “comestibles”), i escenari immillorable i pictòric, amb una de les descripcions més boniques que recorde de la ciutat. Si em preguntaren quina és la diferència entre  aquesta i novel·les similars que he llegit (Àmbit perdurable, Gràcies per la propina o Les nits perfumades), diria que aquesta és més sensorial, on l’autor et deixa a flor de pell l’oït i l’olfacte. Les úniques pegues: he trobat a faltar en Manuel una reflexió, més que una descripció de la seua vida, i de l’evident canvi que s’opera en ell. A més, he notat que sobretot al final tendia a repetir frases o situacions; per últim, que el seu acabament per al meu gust transcorre de manera abrupta. Així i tot, recomanable, amena, i dins del que cap, tendra. Per a passar una estona agradable.

PD: Sé que hi ha pel·lícula, però m’ha sigut impossible de localitzar!

Vicent Usó – La mà de ningú

No sé si serà arran David Lynch i la seua gran obra Twin Peaks, però sembla que hi ha una certa tendència a que als xicotets pobles es visquen situacions surrealistes, tràgiques, estranyes, però que arriben a treure’ns, malgrat tot, un somriure. Ho hem vist també amb el P’tit Quinquin o també, en una escala més còmica, a la genial Bienvenue chez les Ch’tis. Ni fet a posta, aquestes dues últimes transcorren en el nord més profund de la França fronterera amb Bèlgica, com diríem ací, on Cristo va perdre el gorro, a l’igual que una part important de la novel·la que hui ens ocupa.

Vicent Usó ha plantejat una partida d’escacs de magnituds internacionals, amb un seguit de personatges que al final, acaben tenint alguna relació, com en un gran puzzle. El de Vila-real ja ens té acostumats, a açò, però no per això deixa de sorprendre. A més a més, de manera elegant i molt subtil introdueix temes macabres i quotidians, que fan que per una part repassem els llibres d’Història, o per l’altra, que humanitzem les notícies que ixen als diaris, per desgràcia de manera massa freqüent.

Tota la trama al voltant de l’aparició misteriosa d’una mà enmig d’una via rural a un poble perdut, es planteja com una partida de blanques contra negres, de peons (m’ha agradat molt el paral·lelisme de bessones blanques vs bessons negres, i no dic més) que no saben massa bé a què estan jugant els seus reis i torres, però que els agrade o no, ho sàpiguen o no, al final tots acaben formant part del mateix joc. El títol del llibre, de fet, no és casual. 

El resultat és una novel·la redona, que tanca pràcticament totes les trames, fàcil de llegir (l’única pega és potser la repetició pàgina sí, pàgina no de l’expressió “a penes”), amb capítols curts contats des del punt de vista d’un personatge, i que fan que el lector se senta de seguida absorbit per la seua atmosfera nocturna i aqüosa, malgrat que aparentment no passe res. Una bona manera, en definitiva, d'arrencar les lectures de tardor.

Donna Tartt – El jilguero

Amb els primers freds, el canvi de quinzena d’octubre i el final del tercer llibre de més de 500 pàgines que m’he llegit des de Juliol done oficialment per acabat l’estiu. I és que més enllà de les lectures etiquetades com estivals, d’eixes que es lligen plàcidament i sense complicacions al costat d’una piscina, amb el sol reflectant en les blanques pàgines del volum, jo sóc de les que prefereix agafar un llibre gros, d’eixos dels que fa temps al qual li tens ganes, per veure si el rebombori que s’ha alçat al seu voltant té raó de ser, o no.

A partir d’ací, i seguint amb el que ha sigut la tònica de El jilguero, comence la meua reflexió.

No uns heu parat a pensar mai qui està al darrere de la selecció dels candidats i posteriors guanyadors dels premis més importants arreu del món? Parle de l'àmbit cultural, sobretot, on poden ser més desconeguts. Perquè jo sí. Sobretot arran del Premi Pulitzer del 2014 (o siga, el que jo m’acabe de llegir).

Algú pensa en la rellevància que tenen els seus designis a l'hora de que gent poc digna d'eixos premis, al ser massa mediocres, es forren? Ho veiem a la música (cal que pose exemples?), però per què ens empenyem en que la literatura ha de ser diferent, quelcom més elevat? Perquè crec que està prou demostrat que uns quants realment ho pensem i ho desitgem, però al final no és així. Amb gran desengany, descobrisc que el món de la literatura és altre negoci, i els premis els atorguen no se sap per què o seguint quin criteri. M'atrevisc a pensar que impera el de la popularitat o quin és més comercial. I ho dic hui que es desvetlla el nom del guanyador o guanyadora del Premi Planeta 2015. És cert que gràcies a aquestos he descobert Modiano, o Mo Yan, però també he descobert grans pèrdues de temps, com Frank McCourt, Doris Lessing o la que hui ens ocupa, Donna Tartt (Benjamin Black va ser altra decepció, però el vaig descobrir abans del premi).

Si Donna Tartt, amb El jilguero, té una prosa sublim com he llegit per ahí, com qualifiquem la de Montcada o Cabré? Mo Yan? O per posar un últim exemple, García Márquez? Hi ha quelcom més alt que "sublim"? A banda de la trajectòria, els premis deurien de servir-nos als mortals per a descobrir els autors més sorprenents, que ens agafen el cor amb les mans i ens emocionen, que juguen amb el llenguatge, que facen que vullgues subratllar cada passatge, que vibres i sentes amb les olors i els colors que trasmeten. No hi ha dret que com a lectora acudisca a aquest tipus de guardons i em trobe un llenguatge pla i casolà, amb frases simples de subjecte + predicat, abús fins el deliri dels parèntesis per a tot tipus de situacions (ja al final fins i tot havia claudàtors!!) així com dels inicis dels diàlegs amb un “Yo….” o “No….”, sobreexplicació sense deixar res a la imaginació, i històries linials que no et mouen res per dins, que tens ganes de que acaben, i que a més et sonen a moltes altres del múntó, menys pretensioses però amb les quals has disfrutat més. I a més, el que més m'ha indignat és la falta de respecte flagrant cap al lector, que passa les pàgines amb la sensació de que no va avançant res (¿no havien passat dies des d’açò?), i que de les que porta, li'n sobren la meitat.

D’aquest llibre vaig llegir tant bones com males crítiques. Em vaig llançar perquè una en concret deia que era el Breaking Bad de la literatura (vaig veure massa exagerada l’afirmació rotunda de que era la primera gran novel·la del segle XXI). Ja voldria el pusil·lànime Theo ser la meitat de roïn i egòlatra que Walter White. Ja voldria l’insofrible i incallable Boris ser la meitat de poca-solta del Jesse Pinkman de les dues primeres temporades. Res a veure. 

En definitiva, la història de l’apropiació fraudulenta d’un quadre amb una xicoteta cadernera encadenada, el deliri de la seua possessió i el que va passar després, podria haver-se solucionat fàcilment sense necessitar tanta situació tràgica, i amb la meitat de pàgines. Jo ho he fet en dues línies. Sembla que això de que caballo grande, ande o no ande, està més de moda que mai entre certs lectors. Jo, si vos sembla, em passe ja a les lectures de tardor. Ja va sent hora.

Mo Yan – El suplicio del aroma de sándalo

Més d’un mes i mig m’ha costat desentranyar el misteri que s’ocultava d’aquest títol antitètic. Després d’haver-lo acabat fa unes hores, continue pensant que és una novel·la tan gran i tan complexa que crec que no he acabat de copsar les contínues contradiccions i contrastos que es narren en aquesta història.

Al cap i a la fi, El suplicio del aroma de sándalo no és més que una continua oposició entre el bé i el mal, el yin i el yang, allò local front a allò importat, el masculí i el femení, la tradició i les innovacions tecnològiques. De vegades la relació entre ambdues parts es complementa, però no anem a negar que quasi sempre les oposicions suposen friccions i tot acaba per anar tot per l’aire. La història de la Xina contemporània, a l’igual que la de qualsevol poble ocupat, és un gran exemple del que estem dient. Tal i com diu el traductor (crec que la primera obra traduïda del xinés directament al castellà, no com les altres, amb una traducció des de l’anglés) caldria ser xinés per entendre millor els matissos de la narració original, plena de rimes i sentits que el lector occidental és incapaç d’identificar. Per cert, immensa tasca la del traductor d’aquest volum, Blas Piñero, que no només intenta aproximar-nos encara que siga a la closca del que s’està contant, sinó que a més té un annex de notes que contextualitzen els diàlegs i les descripcions. 

Tornant al text, Mo Yan ens fa una introducció a la manera típica teatral xinesa dels traumàtics fets que es visqueren a finals del segle XIX a la subprefectura de Gaomi, a la província de Shandong, punt neuràlgic de la rebel·lió antiimperialista dels bòxers. De la mà de Sun Meiniang, Sun Bing, Qian Ding i Zhao Jia visquem en directe la vida en palau i dels carrers, i ens endinsem en les seues relacions familiars. La novel·la oscil·la, tal i com Mo Yan ens té acostumats, entre la violència i la crueltat més extremes i les escenes més líriques i preciosistes que ens puguem trobar a la literatura actual. Una vegada més, llegir Mo Yan resulta un plaer no apte per a qualsevol lector, ja que el que Mo Yan requereix és que aquest siga conscient del que està llegint, perquè al mateix temps que llegeix, se li obliga a pensar i en el cas dels occidentals, amb el valor afegit d’imaginar escenaris remots que ací no tenim. 

Sabent que mai res podrà substituir un bon llibre d’Història (toc d’atenció per a aquells que agafen a Matilde Asensi o Julia Navarro com a dogma de fe en matèria històrica -i em pica tot quan llegesc açò en fòrums lectors-) Mo Yan ens refresca i ens posa en situació per a que entenguem quasi totes les parts en aquest xoc no sols entre diferents cultures sinó també al si de la mateixa societat xinesa. I al final, la conclusió a que arribem és que des de sempre, tots som els peons, com si d’un joc d’escacs es tractara, on hi ha blanques i hi ha negres. Vaja, altra vegada la lluita. Que no serà veritat, això que intenta reflectir Mo Yan?

Jaume Cabré – Jo confesso

Posar-se un diumenge, a aquestes hores del matí quan molta gent dorm, a parlar d’una obra així d’inabastable, em sembla un exercici com a mínim agosarat. Però allà que vaig. Perquè ho he de fer, no? És realment complicat. Qui ja l’haja llegida, em comprendrà. Per a qui no, he d’intentar que li entre curiositat per a averiguar-ho, sense rebentar-li res. És com si jo vulguera oferir-vos la magrana que és Jo confesso donant-vos un gra o dos del seu interior, i al darrere, anara tot el fruit sense poder evitar-ho. 

Jo confesso és, en principi, una carta d’amor. No obstant, qual nina russa, açò té matissos i una vegada n’obris una, veus la de baix, que és l’arbre genealògic dels posseïdors d’un violí (estaria correcte dir maleït?). Encara una tercera més: eixe violí, un objecte en teoria inanimat, ens mostra sense pudor i acompanyant-nos qual cant de sirena homèrica (com em va agradar aquest qualificatiu), una part de la història europea des d’un poc abans de la Inquisició. Els relats es van mesclant i interconnectant a l’estil Cabré (xicotets detalls que només si has estat atent a un color o a un número podràs tornar a veure més avant) amb un nexe en comú, que és Adrià Ardèvol, el personatge principal, que fa un temps va voler fer un assaig sobre els origes del mal, si voleu, la quarta nina. 

El millor de tot, l’estil. Perquè no pots parpellejar ni un segon. No hi ha treva. A la mateixa línia pots estar a l’interior d’una cel·la d’un monestir del segle XV, i a la paraula següent, no saps ben bé com, t’has teletransportat a un despatx d’Auschwitz. La constel·lació de personatges que ens acompanya és complexa, com el trascurs dels esdeveniments en si. Gràcies que al final hi ha unes quantes pàgines que et descriuen qui és qui, encara que en el meu cas ho vaig descobrir amb la trama ben avançada. Mea culpa. 

L’extensió, ratllant les mil pàgines, pot tombar d’esquenes a qualsevol. Però no vos enganyeu, perquè quan l’acabeu no tindreu la sensació d’haver estat llegint un tostó: és una novel·la de novel·les, i si no, de xicotets relats amb un eix en comú. Aquest eix vos perseguirà fins més enllà de l’Adrià, i de vegades vos deixarà destrossats. No culpeu Cabré: culpeu la humanitat, que és capaç de crear el pitjor i el millor. I al llibre tindreu una bona mostra de tot: música (molta), literatura (una altra tanta), filosofia i pensament europeu (l’obsessió d’Adrià), estètica, art, bellesa, amor i amistat, amb l’eterna lluita contra la mentida i la covardia, la mort i l’oblit, l’odi, la traïció i el materialisme. Passeu i mireu.