Patrick Modiano – Carrer de les Botigues Fosques

Aquest llibre va caure per pura casualitat. Era prou reticent a llegir Modiano perquè vaig veure crítiques molt polaritzades sobre altra novel·la seua que vaig tindre a les mans (En el café de la joventut perduda), i al final no em vaig decidir, però fa una setmana vaig anar a la biblioteca i allà estava, entre les propostes de l’últim Nobel de literatura. L’editorial Proa em va deixar molt bon sabor de boca aquest estiu amb L’acabadora, així que, per què no?

Llegir Modiano ha sigut una delícia. Les seues 244 pàgines s’han fet molt curtes. No em sol passar, però sol ser una d’eixes lectures que desitges que tarden en acabar-se, i que lliges a poc a poc, centrant-te en tots els detalls. No vaig tindre la mateixa sensació fa més d’un any, quan vaig llegir El secreto de Christine, de Benjamin Black, l’anterior Nobel de literatura. Els temes són parells: gènere que podem emmarcar dintre de la novel·la negra o policíaca, però que la trama principal serveix com a excusa per a fer un recorregut interior al passat del detectiu protagonista, la cronologia (meitat del s.XX), una ciutat molt present (París-Dublín). No obstant, Modiano m’ha calat més: el llenguatge sembla més elaborat (fins i tot, poètic), les metàfores amb les llums i les ombres més cinematogràfiques (Benjamin Black també en tenia unes quantes però molt repetitives), però sobretot el viatge a l’ànima de Guy Roland és més complex i d’arrels més profundes. Com a contrapartida, el final és abrupte, un poc desconcertant, i que més bé deixa moltes preguntes en l’aire. Pense que no hi ha segona part. Caldria?

M’ha paregut del més encertat igualment el fet d’incloure París, la ciutat on transcorren gran part dels fets, com un personatge més. És el mateix escenari de les novel·les de Fred Vargas, el mateix gènere també. És fàcil seguir les passes de Guy-Pedro-Jimmy sobre un plànol dels carrers de la Ciutat de les Llums, els seus ponts i parcs, però també sentir la claustrofòbia i l’asfíxia de l’ambient de la Segona Guerra Mundial, la confusió per sentir-te persona non grata allà on vius. Realment es conta poc de les activitats de Roland i com es va quedar amnèsic (com un Harrison Ford en A propósito de Henry, sí), a l’igual que tampoc sabem com va tornar a París i com va esdevenir detectiu, però crec que en aquest llibre és més eloqüent el que no es conta. I més aterrador. 

Sorpresa grata, per tant. No sé si Nobel merescut o no: sabeu que sóc molt fan de Murakami. I com no, interrogant (retòric) que llance: val la pena la recerca de les arrels, en definitiva, de la Història? Com va dir Raimon, qui perd els origes perd la seua identitat. És hora de que comencem a fer memòria.

Roberto Saviano – CeroCeroCero: cómo la cocaína gobierna el mundo

Hui he llegit al Twitter que Evo Morales ha aconseguit un 60% dels vots a les eleccions bolivianes que tenien lloc aquest cap de setmana. Té raó Saviano quan diu que aquell que llig obri la ment i mira amb altres ulls la realitat que l’envolta. El primer que he fet ha sigut escriure al Google “Evo Morales cocaïna Bolívia”. Els resultats de la recerca són diversos centenars de milers. I òbric una notícia en portugués, altra en castellà, i sí: la realitat del país t’esclata a la cara. Són informacions que o ací no arriben o no tenim interés en saber. Resulta que el reelegit president va donar llum verda per a la plantació d’aquesta herba per raons medicinals i terapèutics, però es calcula que només un terç, sent molt generosos, es destinen a aquestos fins. La resta, qui sap on està? Tones i tones de substància blanca en pols desapareguda. Per suposat, les dones boniques (una antiga Miss) també estan implicades, ara ministres o no sé quina història. Curiós també que haja limitat la tasca de la DEA (la Drug Enforcement Administration americana, una mena de FBI de la droga) al seu país. 

He parat de fer-los click a més entrades. Al final, tot es limita al mateix. Cocaïna i poder, cocaïna i diners, cocaïna i la capacitat d’influir en la justícia i en el govern, cocaïna i el peix gran que es menja el menut. Ací, a Itàlia, a Colòmbia, a Rússia, al Senegal, té igual. L’essència humana no entén de races ni de colors, i sol respondre al soroll d’una bossa plena de bitllets. Ho hem vist a The Wire i a Breaking Bad. Com a anècdota, també parla de la famosa sèrie Sin tetas no hay paraíso, colombiana en orige, i que està basada en fets reals. Però amb CeroCeroCero posem noms (molts, en excés), posem quantitats, posem mecanismes (submarins, vaixells, avionetes, extorsions, decapitacions, tirotejos), precedents (Pablo Escobar, Griselda, una mena de Reina del Sur treta de la ment de Reverte). Posem carn, ossos i ànima de veritat. Llegiu Saviano i s’adonareu de la complexitat de tot plegat.

Però bé, jo estic ací per a fer una ressenya del llibre. Ha sigut inevitable fer aquest circumloqui, és el que té quan lliges sobre temes tan greus, com ja ens va passar amb el tema de RTVV (és la nostra escala, la valenciana, i també és important). Ho podeu llegir ací i ací. El llibre està molt bé perquè et posa en situació, ja que et dóna la lleugera sensació de que només s’està quedant amb la costra de tot el que hi ha baix, és a dir, que és més el que desconeguem que el que sabem. No obstant, el llibre peca massa d’això, de bombardeig. Haguera estat bé posar alguna imatge, algun arbre genealògic de la màfia per a no perdre’s entre malnoms, filiacions i dates. A més, jo que vaig intentar llegir Gomorra en l’italià original me’l vaig deixar per ser molt complicat, pensava jo que per al meu nivell d’aleshores, però ara veig que el problema és la manera que té d’escriure el Saviano: és tot massa dens, massa greu. No vaig tindre la mateixa sensació amb Escapa’t amb mi, potser perquè el format era televisiu, on el llenguatge és més directe i les situacions més gràfiques i la narració més sintètica. 

El llibre m’ha agradat però no tant com m’esperava. En canvi, les parts on ell narra el que personalment està visquent m’han semblat crits atronadors, per la seua novetat, perquè poques vegades tenim l’oportunitat d’endinsar-nos en el malson del periodista. Són pocs els passatges on l’autor posa per escrit l’horror que suposa el seu dia a dia, però igualment interessants. Són encomiables les tasques que fan aquestes persones, com els periodistes de guerra, que se’n van al centre de la notícia per a fer-nos arribar a alguns la realitat i denunciar la vulneració dels drets bàsics. De tota manera em quede amb una de les preguntes que es fa quan parla de Christian Poveda, un fotoperiodista que es passà a fer documentals i que va ser assassinat per la Mara 18: per a què? Al final, quin ressò tenen les seues paraules? La societat sembla totalment anestesiada davant del dolor alié. Almenys ens queda el consol de que poden ser la llavor que germine en algú: en aquell que està segut al teu costat en el tren, o el conductor d’autobús que em porta a casa, o el meu cap, o la seua secretària, o la dona del meu cap, o la seua amant, o el conductor del camió que porta café als bars de la meua ciutat, o l’infermera que va atendre al meu iaio l’última vegada que va estar ingressat…

DD. AA. – Adéu, RTVV

“Crònica del penúltim fracàs de la societat valenciana”. No ho dic jo, és el subtítol d’aquest volum editat per Borja Flors i Vicent Climent. Crec que més clarivident no va poder ser el nom escollit per a recopilar aquestes diverses entrades de blocs personals de periodistes afectats per l’assetjament laboral que va suposar aquest cruel ERO (tots ho són). La raó és que al cap de poc més dels sis mesos de l’última entrada (de Fani Grande) s’anunciava el tancament de la tele i la ràdio públiques dels valencians i les valencianes, sense marxa enrere, per una sentència que anul·lava el procediment encetat pels de dalt.

Aquestos posts (que comencen en gener de 2011, també amb Fani Grande) parlen, i molt, de les altes esferes. D’aquells que han menejat els fils al llarg de 24 anys, centrant-se, sobretot en els últims 18, és a dir, des de que el PP va guanyar les eleccions autonòmiques. I és que no crec que siga casual que coincidint amb Gürtel i tots els casos de corrupció que anaven eixint el clima de Burjassot s’anara enrarint més (si era possible) i que calguera fer malabars amb els temps, les omissions i les imatges. El mal venia de molt abans (manifestació a València el 31 d’Octubre de 2009 en contra de la corrupció, degradació del barri del Cabanyal, amb les càrregues i les múltiples manifestacions, accident de metro de Jesús, visita del papa, Emarsa, Urdangarín, per citar-ne només uns quants) però aquesta paraula en alemany (casualitats de la vida) va ser la gota, una llarga gota que continuà amb la Primavera Valenciana, l’Intifalla, més imputacions per corrupció, Calatrava i un llarg etcètera.

Zaplana, Camps i Fabra (aquestos dos últims, “molt honorables”), però també Sanz (maredeDéu), López Jaraba, Johnson, Motes, són alguns, solament alguns, dels noms que es posen damunt de la taula. Però també baix de la pell. Hi ha situacions greus, molt greus, que es conten a aquestos posts. Llegir i sentir vergonya i menyspreu cap a uns i angoixa i comprensió cap als altres va de la mà. Els primers sentiments ja anaven encaminats de per si (una té ulls a la cara i veu el que passa a la tele, al diari, als tribunals de justícia, al carrer), però els segons han sigut relativament nous. Com a part d’eixa societat a la que els periodistes de tant en tant apunten (unes vegades enfadats, d’altres, amb empatia) extrac conclusions contraposades i mesclades alhora. 

Després d’aquestes 250 pàgines em sent per al·ludida i accepte les múltiples disculpes com a espectadora i “afectada” pel poc rigor i la poca qualitat de la cadena; també recull el crit d’aquestos professionals, llançat des de fa més temps del que em pensava, i agafe amb una certa satisfacció (enteneu-me la paraula) la confirmació d’aquestes sospites (que Canal 9 manipulava) i de que alguns periodistes van estar menejant-se per fer-se sentir i contar el que estava ocorreguent des de dins. Reconec que desconeixia tot aquest moviment. Fent autocrítica, crec que el que va passar va ser com el peix que es mossega la cua: degut a la més que evident desinformació, la desafecció per l’ens era el sentiment general, i per tant els treballadors més contestataris no van ser capaços de tindre ressò entre la ciutadania, sense poder, d’aquesta manera, implicar-la amb la problemàtica. En aquest sentit, sóc del mateix parer que Julià Àlvaro, que ho desenvolupa al post “Epílogo”, del 9 de Juny de 2012. 

També és cert que després de tot, i no és culpa dels periodistes, per supost, em sent encara més asquejada amb els valencians en general. Perquè tot açò ha passat, i està passant, perquè hi ha gent que recolza els responsables directes (camuflats i fent cara de borrego degollat) amb les seues paperetes, a pesar de saber (fent oïts sords) de quin mal ens fan coixejar. Per tant, i sent molt pessimista i cruel, és inevitable pensar que tenim el que ens mereixem. Efectivament, com diu Julià Álvaro al post que he mencionat, el País Valencià és anèmic pel que fa a tot allò relacionat amb la política. Perquè després d’estar tres setmanes anunciant (d’aquella manera tan folklòrica, això sí) la necessitat d’uns mitjans de comunicació públics i com la manipulació i la finalització de les emissions va en contra de la nostra higiene democràtica, encara hi ha gent que continua repetint el mantra de “preferisc tancar una tele a deixar de construir hospitals o escoles” (A tot això, després de quasi un any, ja em direu quantes dotzenes n’han construit de cadascun). Hi ha gent que no la troba a faltar, hi ha gent que no es qüestiona què va haver en el fons de tot, gent que no seria capaç d’obrir aquest llibre (ni cap altre) perquè no li interessa veure la runa que envolta els seus. Gent que pensa que el fet, ben fet està i que ells tingueren els seus motius ben justificats.

Fer una síntesi de tota la informació que es dóna és complexe i llarg (massa xifres, massa noms implicats i que patiren la censura, massa comptes pendents amb els tribunals), i a més, cosa que és d’agraïr, es fa des de diversos punts de vista: des dels més emotius i personals, que permeten posar noms, càrrecs o anys a la casa, als més objectius, plens de dades, números que no quadren, passant pels més enfadats amb si mateixos i amb les situacions que han hagut de salvar. Especialment esgarrifós és un dels últims posts, de Mariola Cubells del 13 de Febrer de 2013, on es conta qui és Vicente Sanz, què s’encarregava de fer a Canal 9 (en concret al seu despatx), quantes vegades, qui el va tapar i per què la justícia poc podrà fer per posar-lo on presumptament es mereix. Posa els pèls de punta.

Feu el favor, llegiu atentament aquestes pàgines si teniu un poc de curiositat: valdrà la pena per reconciliar-vos amb una part del vostre jo, i a més, descobrireu detalls que vos faran entendre situacions posant noms i cognoms. Enyorareu un peliu més allò que ara no tenim i fa temps que demanàvem: encendre la tele o la ràdio sense sobresaltos, que es dirigisquen a tu amb respecte a la teua intel·ligència, i en valencià, amb cares i veus que parlen amb proximitat. Fins i tot, fixeu-se el que vos dic, no farien falta que còmics com Xavi Castillo (altre defenestrat) arengara el públic per a anar a tombar “el piruliiiiiiiiii”, només ploraríem de riure amb altres qüestions de la vida més frívoles. 

Per cert, a mode de curiositat, i com a casualitat de la vida, hui mateix, fa pocs minuts, s’ha anunciat la dimissió de González-Echenique, el president de RTVE, una altra cadena pública amb dubtosos continguts, dubtós gust, dubtosos presentadors, dubtosos sous, de dubtosa objectivitat… Que cadascú traga les seues pròpies conclusions.

Rossella Calabrò – Cincuenta sombras de Gregorio

No hi ha millor crítica que jo haja llegit fins ara de la saga de Cinquanta Ombres que aquesta mini lectura de la milanesa Rossella Calabrò. Amb les seues cinquanta ombres justes a mode de capítols, suposa el contrapunt perfecte, la baixada a la realitat del que tenim a les nostres cases diàriament. Recorrent, això sí, a tots els tòpics del món (que si estan mal tractats poden fer-nos sentir incòmodes) l’autora fa un retrat fresc, divertit i desenfadat dels nostres homes, que ens enamoren igual amb el mèrit de no tindre tauleta de xocolate, arrugar-se’ls la roba o furtar-nos els llençols per les nits. Sé que hi ha versió italiana femenina: allí ell és Gigio (com el Topo de Xuxa), ací Gregorio. A Itàlia, ella és Gina, a la versió espanyola l’han traduit com Lola. Per suposat, més avant passaré una bona estona amb ella. Ja vos contaré.

E.L. James – Trilogia Cinquanta Ombres

Desconfie totalment dels best-sellers, perquè normalment em solen defraudar. Però també sóc de la opinió de que si volem opinar per nosaltres mateixos, ens hem d’informar: en el cas dels llibres, s’ha d’acudir a la font. Cal llegir i si podem, aguantar. Em va passar amb El Codi da Vinci (crec que un dels que es detecta a les dues primeres dues pàgines), els de Matilde Asensi (crec que va ser El último Catón), la infame Katherine Pancol (dels que més deixa que desitjar, ara amb nova novel·la, estirant el que en teoria anava a ser una trilogia) o els ara de moda autors suecs, com el de L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra. Solen ser obres de gran èxit de venda, d’eixes que tenen cobertes atractives i que funcionen pel boca a boca, però de poca qualitat literària, amb històries simplistes i forçades. Em pregunte per què es venen tant: potser per les grans campanyes publicitàries. Potser eixa gent es mou pel que l’editorial els vol mostrar d’eixa història, i ja no investiguen més. Potser tenim un públic lector poc exigent, amb escassa capacitat de crítica. O potser és tot més senzill: només necessitem evadir-nos de la realitat sense massa complicacions. Supose que deu ser tot junt.

Així i tot, cal reconéixer el seu paper: moltes vegades suposen el trampolí a la lectura de tota classe de persones, que poden o bé redirigir-se cap a altra literatura, o bé poden mantenir-se al món dels best-sellers. Hi ha gent que és vertadera especialista en eixe tipus de llibres. No és criticable. La bona qüestió és llegir, i prou. I per a acabar de sincerar-me del tot, reconec i deixe per escrit, que un dels reis dels best-sellers em va sorprendre gratament quan el vaig llegir, Els pilars de la terra. Crec que va ser el primer d’aquest tipus que vaig posar a prova. 

Què passa, aleshores, amb el fenomen literari del moment? Sí, els tres de Christian Grey. Sembla que la seua autora de manera involuntària ha re-engegat el boom dels llibres de temàtica eròtica. Ara trobem desenes d’autors que amb major o menor èxit volen pujar-se’n al carro de l’estela de l’èxit de la saga. No obstant, si bé és cert que ha sigut un tipus de literarura minoritària, sempre ha existit. Des de l’antiguitat, amb l’arxiconegut Kamasutra (i molts abans d’ell), passant pel Decameró de Boccaccio, La filosofia al tocador del Marqués de Sade, fins arribar a Las edades de Lulú, d’Almudena Grandes, i sense oblidar-me del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. Fins i tot ací en vam llegir un, però no ens va agradar massa. No pretenc fer ací un repàs exhaustiu, ni molt menys. Però sí, sorprén l’èxit (inesperat) de la saga de Cinquanta ombres.

Els llibres estan mal escrits; les històries són inversemblants i de vegades amb buits argumentals. Els personatges, sobretot el d’Anastasia, la parella de Christian, totalment contradictori i amb puntades exasperants. Tres volums semblen massa per a contar el que es volia contar, amb episodis més que repetitius, frases que apareixen pàgina rere pàgina i situacions que sobren per a avançar en la trama. Prototipus perillosos que es donen per sentat (propietat, sobreprotecció portada més enllà del límit, submissió, paternalisme), vida irreal (diners sense fi, poques hores a la feina, fàcil accés a tot, compra de marques exclusives) però sobretot el que més sorprén és la transformació radical si no d’ell (que malgrat descriure’l, sempre queda un personatge desdibuixat i borrós, absorbit per les seues ombres) la d’ella, com a poc a poc acaba sent allò que en principi detestava. Pel camí es va perdent la senyoreta Steele que estudia literatura anglesa, per a no tornar mai.

A pesar d’això, comprenc que haja agradat a milers de lectores (en femení) perquè si alguna cosa sap controlar l’autora són els temps, en el sentit de que sempre es deixa al final del capítol la part que dóna el gir brusc a la història i que enllaça amb el següent. També perquè planteja uns ideals tant masculins com femenins que són del tot inaccessibles i falsos: guapos, sense defectes, rics, intel·ligents (ell sap tocar el piano!), famílies pràcticament perfectes. Ja sabem com ens agrada evadir-nos de la realitat i com ens agrada somniar que nosaltres podríem ser els protagogistes de la mateixa història. De tota manera, no deixa de ser un llibre encarat a un públic molt concret, i això és el que no pot evitar trasmetre a cada línia. 

Tot siga dit, la millor part ha sigut l’epíleg perquè al llarg dels tres llibres el punt de vista d’Anastasia amb la seua insuportable “deessa interior” (sí, sí...) s’ha fet pesat. Sempre em preguntava què pensava Christian sense ser interpretat i minuciosament descrit per ella, perquè em podia explicar més coses d’eixe personatge totalment desconegut (i això que s’ha empenyat a fer-nos-ho saber tot d’ell). Així i tot, no he pogut deixar de tindre la sensació de que eixos dos relats finals eren un mer afegit, una prova que els editors van rebutjar. Però vaja, benvingut siga perquè veritablement era necessari que ens clavàrem per fi dintre de la seua manera de pensar per comprendre millor la seua manera de ser, cosa que al final no s’aconsegueix segons el meu punt de vista.

El valore perquè té potencial per iniciar a un altre tipus de lectures i reflexions. Poc més. Poc m’ha aportat a nivell personal conéixer a Christian, Anastasia i el seu món, només les xicotetes frivolitats i manies de l’univers dels rics benestants. Vaja, ja puc dir que no em sent massa atreta cap a això, o almenys cap a les opcions que ells escullen. 

Com sé que més d’una necessitarà un toc de realitat per baixar del Charlie Tango de Grey no se m’ocorre una millor manera de fer-ho que amb aquesta cançoneta de Manel… encara que crec que em ve una altra encara més suggerent… Espereu al següent post!

Esperança Camps i Empar Marco – Vertigen

El Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua defineix “vertigen” com alteració del sentit de l'equilibri caracteritzada per la sensació que el cap pega voltes i torbament del juí que fa que algú es moga per impuls, sense domini de si mateix. El vertigen pot vindre per moltes coses: per la incomprensió, la ràbia, la injustícia, la traïció, la impotència, el sentiment d’indefensió, l’incredulitat, la frustració, per ser testimonis muts de les decisions preses amb nocturnitat, covardia i vergonya. Vertigen, en definitiva, pel que mai es pensava que anava a passar, que era el tancament d’una ràdio i una televisió valencianes que començaren la seua activitat fa 24 anys, però que èticament feia temps que es donaven per mortes. La mataren els xanxullos, el clientelisme, els interessos polítics i ideològics. El voler clavar mà a la caixa, perquè açò, com diuen els andalusos, és el nostre cortijo, i fem i desfem com volem. La nefasta gestió econòmica està ara en procés de jutjar-se, nou mesos després.

Tots sentirem aquell vertigen durant el mes de novembre de 2013, uns més que altres, i cadascú pels seus motius. Perquè a l’igual que el que passà amb les Torres Bessones o l’11-M, o l’accident de metro de València, tots recordem el que estàvem fent mentre els fets s’anaven precipitant al nostre davant. Assistírem com a espectadors al mai vist de la televisió valenciana, a una programació i uns presentadors que es notaven com peix fora de l’aigua perquè per fi tingueren el valor de dir paraules prohibides (Gürtel, suborn, corrupció, manipulació, assetjament sexual): Nou (o Canal Nou) estava, ara sí, a totes hores del dia a casa; tots restàvem incrèduls davant eixa Maribel Vilaplana (“Ai, Serafín, o siga, senyor Castellano”) que volia alçar-se com l’estendard de víctima d’una injustícia divina. Més valia tard que mai, no és això el que diuen? Fins que finalment, després de milers de veus escoltades i sempre silenciades, amb sentència de la jutgessa blogger NuriChica10 en mà i milers i milers de piulades circulant per la xarxa, en una escena més pròpia d’una pel·lícula de Berlanga, Jorge no tingué temps de contar-li al presentador que estaven desconnectant l’endoll. La imatge es quedà congelada per a la posteritat, i així, qual final de The Sopranos per evitar a l’espectador el pitjor, tot es quedà en negre i en silenci. Ho havien fet.

Aquesta és la meua visió particular d’aquells dies de novembre, el que em va arribar des de la pantalla. Però si voleu saber què va haver darrere de tot açò, si encara teniu al cap aquell mes angoixant, l’intríngulis dels despatxos de presidència, del que els sindicats deien i feien darrere i davant les càmeres, no vos podeu perdre la crònica periodística que és Vertigen. Jo almenys l’he vista més que una novel·la, que també ho és perquè a més tenim el valor afegit de la història a peu de carrer gràcies als ulls privilegiats d’Andreas (el periodista grec, com un dels que entrà en antena per demostrar el recolzament i la visió del que passà a l’ERT), Nora, la secretària de l’Associació Valenciana de Professionals de la Informació i Jonlenon, el fotògraf oficial de Presidència. 

El llibre es llig d’una tirada i s’acaba ràpid: el ritme és més que frenètic, i enganxa, al que sens dubte contribueix el format en capítols curts, i que la història en si és d’interés públic. Però no vos enganyeu: com a contingut, dir que és dens és quedar-se curt. De vegades m’he preguntant si els causants d’aquest sainet (des d’alguns dels treballadors fins les més altes esferes) han tingut l’interés de llegir Vertigen. Si algun dels defensors de la gestió del govern ara, hui, dia 3 de setembre de 2014, li ve al cap el patètic discurs del Molt Honorable apretant les dents, quan deia que no anava a sacrificar cap col·legi ni cap hospital per un servei públic d’informació. Precisament hui, el dia en que una vegada més al mes es reuneixen les acallades víctimes del metro, hui quan la policia ha entrat en un col·legi per desallotjar uns voluntaris que volien donar classe a uns xiquets de 3 anys (curs prèviament suprimit), quan centenars d’escolars hauran vist que han de tornar a donar les classes als barracons del curs passat, o que la línia (en valencià, s’entén) ha desaparegut de l’oferta educativa del seu centre; quan a l’Hospital Clínic han estat sense aire condicionat en plens mesos de juliol i agost, o quan a La Nova Fe han tancat plantes; per no parlar de la vergonya del que està passant amb l’Arxiu del Regne de València. Continuaran pensant que Fabra no els estava enganyant?

Sóc conscient del colp mortal que tingueren l’objectiu d’assestar des del principi i de com ens van intentar tractar a tots els ciutadans com ignorants, amb una bola darrere d’una altra; per això, si ha sigut dur per a mi com a telespectadora sense cap vincle personal ni familiar, ni econòmic ni ideològic (anar a A la babalà quan tenia 10 o 11 anys no compta), crec que haurà sigut encara més dur d’escriure per a les seues autores, treballadores de l’empresa de feia temps. Eixe vertigen que resa el títol es nota a cada línia. Tots ens hem sentit un poc com eixe trencadís del Cabanyal que es fa miquetes a la bonica coberta de l’edició. Supose que ha sigut la crònica que mai haguéren volgut contar, el llibre que mai voldrien haver escrit. En ocasions, passant les pàgines, més que vertigen he sentit agonia i vergonya: no s’escatima en detalls dels múltiples i molt greus problemes polítics, urbanístics i econòmics que ens estan fent passar com a valencians. Tenim processos judicials a manta, imputats, amics de l'ànima, presumptes subornadors, manetes llargues, micros massa oberts, projectes constructius-destructius, gentoleta que se sent a recolzada malgrat delinquir pel carrer o des de casa… tot! Ho tenim a cabassaes! I ací, a Vertigen, també es conta. Perquè forma part del conjunt.

El relat transmet ràbia. És impossible no tancar l’última pàgina sense estar un poc més enfadat amb el món i amb nosaltres mateixos. I excusem alguns xicotets errors d’estil (l’abús de l’expressió “etcètera” de vegades sense massa sentit -pàgines 70, 100, 103, 173 o 201 per posar-ne algunes-, o això “d’enviar un whats” -pàgina 46 i altres- que queda un poc rar) perquè sabem que la visceralitat i la primera persona s’haurà imposat més d’una, de dos i tres vegades a l’hora d’escriure, perquè és normal per a qualsevol que tinga ulls a la cara i dos dits de trellat. 

Això sí. I sé que m’estenc però si no ho dic, rebente. A l’altra, si en el futur hi ha la possibilitat de fer novel·les a la carta, jo me’n demanaria una que anara un pas més enllà: voldria que algú de dins em contara quins van ser els mecanismes que els periodistes van sofrir per ser extorsionats i obligar a desinformar. Voldria veure el llistat de paraules prohibides. Voldria llegir trascripcions de conversacions telefòniques i llegir les línies editorials dels màxims responsables. És a dir: voldria saber de veritat quines eren les ordres directes de Conselleria i de Presidència en els moments daurats de manipulació de l’ens. Com a ciutadana, vull saber què eren capaços de fer alguns per a que la moneda els eixira sempre per la mateixa cara. Sabem molt de les ombres del tancament però ens falta una part.

Ha sigut complicat per a mi escriure aquest post. Resulta impossible deixar a banda les emocions quan es passen els ulls per aquestes pàgines i centrar-se en contar el que has llegit. Hui, em disculpareu, vos he contat més bé com m’he sentit. Com ja he dit, no tinc cap tipus de vinculació familiar o personal amb l’ens. Ni tansols veia o escoltava les seues emissions perquè em donaven vergonya aliena. He cridat a moltes manifestacions allò de “On estàs Canal 9?”, a l’igual que m’he mostrat en públic a concentracions en contra de la seua fragrant manipulació. Em donava molta ràbia quan alguns opinadors mediàtics reien amb suficiència al dir que els que abans criticàvem la nostra televisió per ser un instrument de manipulació constant erem els mateixos que ara eixíem a manifestar-nos en contra del seu tancament, i que això era un acte contradictori. Eixa gent amb corbata no entenia absolutament res. Què te a veure una cosa amb l’altra? Deixant al marge allò tan repetit dels dibuixos en valencià (cosa que és certa al 100% i que sí, és digne de menció), reconec el paper essencial per a la difusió de les senyes d’identitat valencianes i la normalitat del meu idioma. Perquè després de totes les desfetes que ens estan fent patir amb tantes coses innombrables, els valencians ens devem meréixer alguna cosa digna i de qualitat, però està clar que alguns no ho veuen així. Sempre els mateixos. Continue mantenint l’esperança de que si arriba el dia de que les cadires que hi ha a dintre del Palau de Benicarló canvien d’amo (sóc de les escèptiques) el nouvingut, siga quin siga, entre moooooltes altres coses, espere, repetisc, que siga capaç d’engegar el botó de l’ON d’una nova etapa radiotelevisiva amb il·lusió, dignitat i on tots ens sentim representats. D’ací un any i poc parlarem.

Ferran Torrent – Gràcies per la propina

Gràcies per la propina figurava en la meua mentalitat com un clàssic de la literatura valenciana però que… error! encara no havia llegit. És dels típics llibres (i com hi ha pel·lícula, també) del què t’arriben trossos, fragments inconnexes, però no saps exactament quin és el fil condutor. Per fi l’estiu m’ha donat una xicoteta treva, i he pogut acabar aquesta tasca pendent. Escolta, i qui no la té, donat el cas, se la busca: perquè el temps és com els diners. Tot el món el gasta en el que vol.

Eixe fil conductor, el gran tema en el que se sintetitza tot, en la meua opinió, és simple però a la vegada complicat: no és altre que el de la solidaritat i l’estima familiar, és a dir, la llibertat i comprensió que hem de donar a les persones que volem per tal que siguen plenament felices. I això ho veiem en tots i cadascun dels personatges de la família Torres i Llorca, cognoms per altra banda clavats als de l’autor, per això molts han vist en la novel·la una part autobiogràfica. També amb el nom i la descripció del poble, Benicorlí (Sedaví?), molt a prop de la ciutat de València, lloc natal de Ferran Torrent. Com deia, ho veiem en tots els membres que conformen el cercle de Ferran i Pepín, que creixen i s’eduquen en un clima d’absoluta confiança i acceptació dels seus; front a ells, estan la resta, antagonistes a la força com el retor, els mestres d’escola, el guàrdia civil o fins i tot la mare. Estem als temps de la dictadura franquista, en els anys 50-60 d’un poble que viu a l’ombra de la capital. Així que entendreu l’oasi de la casa dels Torres dintre del desert del clima polític i social d’aquell moment.

En aquest sentit, una de les coses que més m’ha agradat ha sigut la primera part de la vida dels dos protagonistes principals, perquè és la que d’una manera molt subtil i elegant es critica la dualitat i les contradiccions en les que se solia nadar (a contracorrent) durant el dia a dia d’aquestes comunitats: com no, l’oposició entre els de poble i els de ciutat (encara hui ocorre), com uns parlaven valencià, eren considerats ganduls i un poc bandarres i maleducats, tots descendents de llauradors i obrers, mentre els altres eren els fins, els que parlaven la llengua del règim, la burgesia rica sense taca.

En resum, aquest relat de l’inici de l’educació sexual i per a la vida d’aquestos dos personatges, germans que es lleven un any, avança a base de “propines”, de xicotets favors que realment són grans. I aquesta serà la tònica de tota la novel·la, amb les seues variants segons les circumstàncies, però la que marcarà la manera de relacionar-se entre ells. “Ells” perquè reconeguem que és un llibre eminentment masculí, on les dones apareixen un tant borroses, oscil·lant entre l’objecte de desig com les que poden aferrar un home a la rutina (i no done més detalls per no revelar res).

L’estructura del llibre m’ha semblat l’ideal, ja que fa que la seua lectura siga àgil i ràpida, que t’enganxe sense massa mirament, amb una gran varietat de registres, que van des del més “del carrer” al més poètic. Memorables són els fragments del bar Russafa amb la mateixa Rosita Amores, o el passatge del pernil, per citar només un parell d’entre els més divertits. De tota manera, el ritme per a mi és desigual, sobretot la part en la que Ferran decideix ser boxejador és la que perd més el to de la novel·la (sé que la boxa és una constant a la literatura de l’autor), i el final, abrupte però adient. 

He de fer una xicoteta crítica a l’editorial, i és que se’ls ha passat posar entre cursiva aquelles expressions en llatí i el “loisme”, tan freqüent en la nostra parla, però incorrecte. A banda d’això poc més.

Què dir de la pel·lícula? Doncs que és pràcticament igual al llibre, amb frases agafades literalment i tot, menys alguns passatges que han hagut de modificar un pèl per a donar “més emoció”, o altres que s’han hagut d’eliminar radicalment. I no vaig a desvetlar quins són perquè sé que aquest és un dels llibres que els professors de valencià (vos) fan llegir per a l’examen o el treball de torn, i sé que molts recorren a la pel·lícula per estalviar-se “el trauma” de llegir per obligació (obligació que per altre costat em sembla qüestionable). Feu-me cas: la pel·lícula dura unes dos hores, que és el mateix que tardareu si vos llegiu el llibre. Avanceu i feu el segon, perquè podreu proporcionar més detalls a l’hora de la veritat, i a més, els donareu més coherència a determinades decisions i posicions davant la vida dels diferents personatges. La pel·lícula l’heu de veure, també, però una vegada que hageu tancat l’última plana d’aquesta novel·la inoblidable. No se’n penedireu!

Ací vos deixe la cançó de la Pavone que inicia i acaba la pel·lícula de Francesc Bellmunt (1997). Una xicoteta joia.