Juli Alandes – Crònica negra

Llista negra, cine negre, màgia negra, mercat negre, ovella negra, humor negre, novel·la negra o pesta negra. Totes aquestes conegudes expressions tenen el denominador comú de la fatalitat, la mala sort, el misteri o fins i tot l’il·legalitat. Vaja, quelcom molt desagradable. Aquest toc, ni més ni menys, el proporciona el color negre. Ara haurem d’afegir al llistat una més, la del títol de Juli Alandes. I no és que Crònica negra puga ser qualificada de maleïda, o desgraciada, ja que com ja vaig dir, per a gustos, colors, però sí que és de veres que el relat no ha acabat de cobrir les meues expectatives.

El que em va fer decidir-me per aquest llibre era la temàtica del misteri per desvetlar, una lluita pel que pot semblar en un principi de blaveros contra catalanistes (sintetitzant-ho molt, eh?). També l’escenari: la València huitentera, la que havia abans de la Ciudad de las Artes y las Ciencias. I com no, els meus companys i professors de facultat. Açò, amb totes les cursives del món perquè al final del llibre l’autor adverteix que qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència. Jo, que no sóc de la branca de medieval, he sigut capaç d’entreveure algun tret familiar. Això pel que fa als pros.

Els contres: una vegada llegit, no he sigut capaç de sentir-me identificada amb cap dels personatges, ni tansols amb Miquel O’Malley, que en teoria és el protagonista. Pense que és un poc pla, li falta madurar un poc encara. Per no parlar dels seus companys de pis, que prometien molt en un principi, i després s’esfumen en el no-res. Els col·legues de feina sí que tenen un caràcter més marcat, així i tot, em semblen uns membres del cos poc creïbles. Un dels aspectes que més m’han tombat enrere és que  la novel·la peca per l’ús i sobretot l’abús dels diàlegs, sobretot de la part policial, fins al punt en més d’una ocasió he arribat a perdre’m. I ja particularment, com a lectora, i interessada en ments criminals, m’haguera agradat més que la trama incidira més en el pensament de l’assassí, no relegant la seua figura en alguns paràgrafs comptats, ja que se m’ha fet complicat arribar a aclarir les raons que han portat al malfactor a actuar com ha actuat: perquè sí, al principi sembla que hi ha un element de casualitat, però com es munta el seu raonament posterior per a seguir fent-ho? M’ha faltat alguna cosa enmig més contundent.

No entre a valorar la vessant històrica; això, de segur, ja ho faran altres, però sí el rerefons del tema. Crec que no m’equivoque quan afirme que el conflicte inicial que es planteja (la unitat de la llengua i les primeres passes donades per Jaume I a l’hora d’encetar el seu projecte) ens afecta a tots, perquè ho vivim en les nostres carns dia a dia. Observe que hi ha un fenomen que afecta les Humanitats en general i la Història i la Llengua en particular, i és que són un àmbit amb massa opinions, on tots es creuen amb suficients coneixements per parlar-ne, i molt poques són les veus expertes que aconsegueixen fer-se un lloc entre tant de maremàgnum de paraules dites sense massa base científica i molt, molt de prejudici, desconeixement i odi. En aquest sentit, em sembla l’inici d’una bona aproximació a la reflexió de com s’utilitza la Història, per qui, i quan. I es posa de manifest el cas de que la Història, malgrat estar ningunejada per la societat o les institucions públiques, està sempre de moda, perquè si no, no es parlaria tant sobre ella. En aquesta direcció, ben fet per Juli Alandes. A nivell literari i d’entreteniment, permeteu-me que pose a l’O’Malley i a tota la seua troupe en quarentena.

Ja que estem, aprofite el post de hui per a desitjar una bona diada a tots els valencians i valencianes, i una millor mocaorà!

Quim Monzó – Guadalajara

A tots ens han martiritzat a l’escola o a l’institut amb una lectura obligatòria, que se’ns atragantava, i no havia manera d’avançar-la. L’odiàvem amb totes les nostres forces. Però... ai! Aleshores no teníem Internet ni El rincón del vago, i no teníem més remei que acabar-nos aquella obra infumable si volíem aprovar aquella part de l’assignatura. Jo mateixa, i ací em faré algun enemic, no podia amb Mercè Rodoreda i la seua Plaça del Diamant o Aloma, o L’últim roder, de Josep Franco. De fet, encara no he superat el trauma, i no m’he animat a tornar-los a pegar una ullada. I més sabent per segur que amb els ulls i la ment que tens ara, els disfrutaràs i t’apassionaran.

I per què parle jo de tot açò per introduir aquest Guadalajara? Doncs, com sempre faig, abans d’escriure el post, em passege un poc pel ciber-món per veure el que ha dit la gent, les impressions que ha deixat la lectura del llibre del que vaig a escriure, per comparar-les amb les meues pròpies. I en el cas d’aquesta nova entrega de Quaderns crema (amb una altra desafortunada coberta, com ací i ací) les opinions estan més que polaritzades: aquest recull de contes agrada molt, però al qui no, no li agrada gens. Les opinions més negatives, inclús destructives, solen procedir d’internautes que diuen que se l’han hagut de llegir per a fer un examen, i que pensen que aquestos relats no tenen massa trellat, i que per tant, no valen res. No sóc jo ningú per a donar consells, i més si tinc els antecedents que tinc, però caldria que la comunitat docent pense si val la pena obligar la lectura de certes obres clau a algunes edats i ments que potser no són el suficientment madures per a la seua completa comprensió i gaudiment. No m’estranya que entre alguns xiquets i adolescents predomine una gran fòbia al fet de tindre un llibre entre les mans... Les lectures mai deurien ser obligatòries!

No sé com hauria reaccionat el meu jo de fa 17 anys. Potser hauria col·locat el Quim Monzó dintre de la meua llista negra, potser no. El que sé és que a dia de hui s’ha convertit en una de les lectures imprescindibles per a tenir a la tauleta de nit, per rellegir de tant en tant i visualitzar nous punts de vista que sorgeixen una segona, tercera o quarta vegada. Són un conjunt de catorze relats agrupats per temes, tots ells amb el denominador comú de tenir un final completament obert (cadascú que imagine el que vuiga), amb un contrapunt amarg dintre de la ironia que suposa viure els temps que ens han tocat, de vegades amb pinzellades d’un surrealisme absolut. Tots ens hem plantejat alguna vegada si els candidats electorals es voten a si mateixos en el moment de passar per les urnes i fer-se la foto (ara estem segurs que sí, estan més preocupats en omplir-se les butxaques que ser honests amb la població), o fins a quin punt les històries que llegim són autobiogràfiques de l’autor en qüestió, o què deu passar per la ment d’un presumpte profeta. M’han paregut tendra la narració en la que Guadalajara arrenca motors, la d’una absurda tradició familiar que es trenca de manera casual i que té unes conseqüències d’allò més tristes. I genials les alternatives a històries clàssiques com la del cavall de Troia (què haguera passat si...?), i tan dirigida a tots els públics una història tan comuna com la de conéixer casualment una persona en una situació excepcional i no ser capaç de donar un pas més (de fet, sense anar més lluny, els Manel tenen una cançó sobre açò, Nit freda per ser abril). Hi ha moltes històries més, inverosímils i claustrofòbiques, però convidem a llegir les seues 200 pàgines sense desvetlar cap trama més.

Una altra cosa que crida l’atenció és l’elecció del títol: Guadalajara. Podria ser una metàfora d’un enclau llunyà, un escenari on passen les coses més estranyes però també les més sinceres i introspectives. Una mena de la polsosa Albuquerque en les aventures i desventures d’una de les millors sèries de la història, Breaking Bad; aquell lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme. Ara, almenys, ja li podem posar un punt al mapa... 

Sergi Pàmies – Si menges una llimona sense fer ganyotes.

Hi ha gent que va al bany amb un llibre sota el braç. Aquest és un tema del que no es parla massa, però em sembla prou interessant. Recorde que quan era menuda va vindre l’escriptor Enric Lluch a fer-nos una visita i parlar del seu últim llibre del moment, Potosnàguel. A la seua xerrada va dir una frase que encara em persegueix, alguna cosa així que un bon lector és aquell que llig fins i tot al vàter. I jo, que no em considere una bona lectora en excès, i menys encara en aquella època, em vaig mosquejar un poc perquè jo ho havia intentat fer alguna vegada i ma mare mai m’havia deixat. Millor concentrar-se en fer les coses d’una en una, em va dir. Des d’aleshores, sempre m’ha fet gràcia quan he anat a casa d’algú i he descobert una revista o un llibre en algun lloc estratègic d’aquell racó de la casa. Fins i tot, m’he arribat a trobar una Divina Comèdia de Dant, cosa que encara no m’explique: com és possible que algú en aquell moment li pegue per llegir les aventures i desventures de l’Alighieri per l’infern, el purgatori o el cel? Perquè, hi ha llibres aptes per a llegir mentre es fa una altra cosa?

No estic dient que aquest siga un llibre candidat a convertir-se en el primer de la meua llista particular. Sobretot el que pot jugar al seu favor, és que aquest recull de contes es llig en un bufit; sempre i quan partim de la base que els lectors de bany busquen aquest requisit per a triar la seua lectura, clar. Però una advertència: que no vos enganye el llibre de la llimona i la ganyota. Tal i com circula pel web, puc dir que no es tracta de llegir-lo tot de colp: si es vol disfrutar, millor un relat cada dia. Per pensar, per aprofondir en els detalls... De tota manera, reconec que jo sóc de les que gaudeixen de manera àvida, no sóc d’aguantar-me massa les ganes de llegir un llibre (o de veure una pel·lícula, o una sèrie) si detecte que m’agrada. No tinc mesura. Així que Sergi Pàmies va caure en una hora i poc. Això sí, vaig haver de rellegir les primeres històries per culpa de la meua memòria de peix.

D’aquest autor vaig llegir fa un temps L’instint, una obra també breu i curiosa. La recomane. Així que a la de la llimona li tenia ganes. No he quedat decebuda: 20 històries curtes, amb diversos registres, però sense dubte, el que predomina és el tema de la mort, encara que hi ha molts d’altres, com les relacions familiars, la mentalitat masculina, o el procés d’escriptura. Reconec que m’he emocionat fins a l’extrem amb L’altra vida o Una fotografia, m’he rist amb ironia amb Destinataris, Monovolum o La vida dolça, i he visualitzat els detalls de Com dues gotes d’aigua.

Si necessiteu una lectura d’urgència, si és que existeix aquesta noció, aquesta ha de ser la vostra elecció. Això sí, s’aconsella tornar a ella per a refrescar els primers pensaments.

PD: Hui no vaig a parlar de la desconcertant coberta de Quaderns crema. Per a veure una opinió que no fa més que reafirmar-se, apreta ací.

Fred Vargas – Els tres evangelistes (trilogia)

Quan vaig acabar de llegir El hombre de los círculos azules, em vaig assabentar per casualitat que aquesta autora tenia una sèrie dedicada a tres historiadors que ressolien misteris. Em vaig llançar com a boja a la recerca d’aquesta sèrie. Com a resultat, vaig obtindre tres títols que fins aleshores (sense ebook a la mà) no vaig ser capaç de trobar. Una vegada va arribar el preciat regal el dia de Reis, aquests tres volums van ser objecte d’un segon googlejat, aquesta vegada amb un èxit absolut, això sí, en francés. Sé que estan en castellà, però si es pot llegir en la llengua original, millor que millor.

Aquest mes de setembre, i aprofitant que la meua última lectura m’havia portat als carrers de Nova Orleans sota la guia de l’historiador del pensament medieval Ignatius Reilly a La conjura de los necios, li vaig treure pols a la trilogia de l’arqueozoòloga medievalista francesa contadora d’enigmes, i vaig començar pel principi, ansiosa per veure com reflectia aquesta professional els seus col·legues de penes. Que s’alcen els morts (Debout les morts en francés) és el que enceta la saga: ací coneguem a Marc, Mathias i Lucien, medievalista, prehistoriador i contemporaneïsa respectivament. Fa molta gràcia com al llarg dels tres llibres es posen de manifest els clixés que entre els companys circulen sobre cada especialitat, com per exemple l’oscurantisme dels medievalistes, la vida naturista, lliure i salvatge dels prehistoriadors i el “marisabidisme” dels contemporaneïstes. A més, aquestos viuen a una casa un poc caòtica, amb quatre alçades: cadascuna pertany a un d’ells i al seu àmbit de treball, matenint sempre l’ordre cronològic: Mathias té la seua “caserna” al primer, Marc al segon i Lucien al tercer; el quart es queda per a l’oncle de Marc, Vandoosler el Vell, una mena de Déu omnisapient.

A banda també trobem algunes situacions més o menys esteses a la professió: per exemple, que són historiadors joves (entorn els 35 anys), motivats, però sols, sense família, i quasi en la misèria, amb treballs eventuals i com amb Ignatius, gens relacionats amb els seus estudis (menys Lucien). Per exemple, Mathias treballa de cambrer de manera eventual, o Marc, al tercer llibre, després de 12 anys d’atur però investigant el seu àmbit d’Història Medieval, decideix fer d’assistenta, netejant cases o planxant. De tota manera, per part dels policies enretirats que els insten a furgar en les morts i les desaparicions que els envolten, sempre se’ls reconeix una capacitat mental fora del comú, relacionada amb la seua facilitat de concentració i la familiaritat que tenen amb els documents escrits.

Deixant a banda aquesta deformació professional (com ja vos vaig dir, permeteu-me que cadascú agrane cap a casa), el contingut dels llibres i la qualitat dels mateixos és un desigual. Com ja he comentat més amunt, el primer és Que s’alcen els morts, el segueix un avorrit (per a mi) Un poc més lluny a la dreta (Un peu plus loin sur la droite), per a acabar amb el que més m’ha agradat perquè crec que manté la tensió quasi fins el final, Sense casa i sense lloc (Sans feu ni lieu). En el primer, els tres evangelistes (nom que els dóna Vandoosler el Vell per Marc, Mateu i Lluc) intenten averiguar què s’ha fet de la seua veïna Sophia Siméonidis, prestigiosa cantant d’òpera, desapareguda després de que li plantaren un arbre al jardí de sa casa; en el segon, sobretot Marc (el més protagonista dels tres) es veu arrossegat al cas d’una falange del peu arrancada d’una dona a les platges de Bretanya; i en el tercer, un assassí en sèrie va passejant-se pels carrers de Paris matant dones solteres com una venjança per un antic assumpte fosc.

En definitiva, no em semblen gran literatura, però tenen la capacitat (de vegades justa) per entretindre’ns, que és això del que es tracta. Personalment, amb aquesta autora tinc grans pics, moments de pujada en els què m’enganxa la història i altres de baixada on m’avorrisc amb els diàlegs, de vegades no sé massa bé per què es parlen de determinats assumptes. El primer no està malament, encara que al final se’m va fer pesat; el segon crec que falta haver acabat de filar totes les trames; per últim, el tercer està més acabat i més cuidat, amb la referència freak d’un poema que és el que dóna la pista, amb el que m’agraden a mi aquestes coses. No està mal passar els ulls per aquestes pàgines, no és massa habitual que els historiadors es moguen pel present per tal de desvetllar misteris quotidians, no? Perquè una cosa que fan és sense dubte recórrer al passat per explicar l’avui. Per a que altres diguen després que saber història no serveix per a res... i això sí que no és un tòpic!

John Kennedy Toole – La conjura de los necios

El bo dels clàssics és que no passen mai de moda. Poden haver estat escrits fa més de 3000 anys, com el cas de la Ilíada o l’Odissea d’Homer, i sentir-nos totalment identificats amb els sentiments, amb els personatges, amb les problemàtiques que es tracten. Ja ni vos dic el que passa si el que llegeixes està estretament relacionat amb tu, amb el teu cercle de companys i amics, amb la teua professió i per tant les teues frustracions i alegries. Quina sorpresa que em vaig endur des del moment en el que vaig encetar aquest llibre, La conjura de los necios, que feia tant de temps que esperava el seu torn a la meua prestatgeria.

D’ací un mes comença la tercera temporada de la sèrie televisiva American Horror Story: Coven. Al poc d’acabar la segona, els productors ja enunciaren que per a aquest any les aventures terrorífiques de Sarah Paulson, Lily Rabe, Jessica Lange i Evan Peters anaven a transcórrer a Nova Orleans, escenari vampíric per antonomàsia (Confessions d’un vampir o la saga de True Blood donen fe). Així que, per a anar preparant-me per a aquest esdeveniment, vaig pensar que llegir alguna cosa que succeïra en aquell ambient podia ser una bona idea. I encara molt millor si les rises promeses es convertien en una realitat!

El resultat de tot plegat no ha pogut ser més positiu: la ciutat és escenari de les peripècies d’Ignatius J. Reilly, un historiador del pensament medieval, el qual es veu llençat per obligació de la seua histèrica i patidora mare, Irene, a la recerca d’una feina per pagar un deute. Enmig, altra fauna local que es va creuant per la seua trajectòria professional o personal, sempre el millor de la casa: un policia patós que s’ha de disfressar per tal de captar delinqüents, una propietària d’un local de mala mort que es fa retractar nua, un treballador d’aquest bar, explotat, que l’únic pecat que ha comés és ser negre, una pobra dona octogenària que ansia la jubilació de la decadent empresa on treballa, un proxeneta, l’amiga i el pretendent de sa mare, una ex nòvia nimfòmana i reaccionària, un homosexual induït a canviar el món no sense abans pegar-se una bona festa... Tot aquest mosaic de personalitats tan dispars i dels baixos fons de la ciutat més mestissa i europea de totes les estadounidenques convergeixen en l’immensa figura d’Ignatius; la vida d’aquest homenot un tant prepotent es limita a escriure un treball que no acaba mai, a criticar el món que l’envolta i a passar el seu temps entre les quatre parets de la seua habitació. No és, per tant, difícil d’imaginar el que suposa per a ell el requeriment de la seua mare de que s’atrevisca a sortir al món a buscar-se una feina.

I és precisament això el que més m’ha agradat del llibre. Però m’ha agradat no d’entusiasmar, sinó perquè he vist que si el nom d’Ignatius el canviàrem, per exemple, per Vicent, Nova Orleans per València, i els principis dels anys 60 per 2013, la història, mai millor dit, no ens haguera grinyolat massa. La situació laboral de molts Ignatius del món, per tant, ja la mig denunciava John Kennedy Toole en el seu moment. Ignatius és una persona sobrequalificada, medievalista, amb uns estudis superiors, però que als seus més de trenta anys no treballa, viu amb sa mare, i quan es veu abocat al món laboral, l’eixida universitària ni tansols és una opció, i es veu dintre d’una voràgine de feines per a les què, almenys acadèmicament, ell està més que preparat, i de sobra (després està el seu bel·ligerant talant que no posa les coses fàcils, ho reconec). Ignatius podria ser hui una de les víctimes de la famosa crisi i de les més que sentides retallades en cultura, educació, i en I+D+i que estem vivint a la nostra terra, que obliga a molts científics i col·legues a fugir d’ací per trobar la vida que es mereixen en un lloc on els valoren. I això és un drama. A banda està, és clar, la incomprensió i el menyspreu que viu per part del seu entorn (per no dir criminalització, que també), començant per la seua pròpia mare i les seues amistats, però també els veïns o la gent que es va creuant pel seu camí.

La conjura de los necios és un títol que encara ara, després d'haver-me acabat el llibre, no podria ben bé dir a què faria referència des del punt de vista de l'argument. Possiblement rememore la reunió frustrada i secreta que pretén mantenir Ignatius amb George, el gai amb el qual vol canviar les bases de la nostra societat per fer-la més pacífica, i que al final se li'n va totalment de les mans adquirint tinys rocambolescos. Ací, els enzes podrien ser George i tota la tribu reunida a sa casa. Però, una altra possibilitat és que les que conspiren siguen Irene i Santa, la seua incondicional i conservadora amiga, per tal de posar recte i treure del comunisme Ignatius, i per tant les ximples siguen només elles. Tornant als paral·lelismes del segle XXI a València, la meua teoria seria que els ineptes que confabulen no són altres que els que ideen, signen i voten les lleis per les quals volen que ens regim, ja que les dades no fan més que confirmar-nos el dany que ens estan inflingint amb l'únic objectiu de menjar-se ells el tros més gran del pastís.

Els millors còmics sempre ens fan plorar un poc: amb les seues actuacions treuen el pitjor de nosaltres mateixos per fer-nos riure dels drames quotidians. Amb tota l’estima i respecte a eixos pallassos, pense que Ignatius és un poc com ells. Crec que tu, lector, si no estàs familiaritzat amb el tema, difícilment podràs comprendre el dolor i la tristesa que he sentit mentre Ignatius treballava de venedor ambulant de salsitxes (un treball molt digne, tot siga dit!). No he pogut evitar pensar mentre llegia les seues desventures un tant montyppythonesques en molts amics i companys que estem en situació precària, veient com trontollen les nostres professions i els nostres somnis. I per supost que en aquest llibre es parla de moltes altres coses, però això ho teniu a altres blocs que vos convide a visitar. Mentrestant, em permetreu que jo agrane cap a casa i que faça el meu particular homenatge a la investigació i els estudis en Història i Humanitats, que molta falta ens fan en els temps que corren.

Per últim, ací copie alguns fragments que si més no, m'han cridat l'atenció:

Por fin, poco después de la una, bajó del tranvía un enorme ropón blanco que avanzó camino del garaje. Unos minutos después, el estrafalario vendedor salía empujando el carro a la acera. Aún llevaba el pendiente, el pañuelo y el sable, según pudo ver George. Si se los ponía en el garaje, era porque debían formar parte del montaje de ventas. Sin embargo, por la forma que tenía de hablar, era evidente que había ido mucho tiempo a la escuela. Probablemente ése fuera el origen de su problema. George había sido lo bastante listo para largarse de la escuela lo antes posible. No quería acabar como aquel tipo. (pàg. 268)

– Tengo una ocupación muy agradable – contestó gélidamente Ignatius –. Trabajo al aire libre, sin supervisión. Lo único malo son los pies.
– Si yo hubiera ido a la universidá no estaría luego arrastrando un carro de salchichas y vendiendo por ahí mierda y basura a la gente. (pàg. 279)

Carles Miret – Belleses arbitràries

Arqueologia i literatura, dues passions que separades m’agraden i que malgrat l’inverseblant de la seua combinació, juntes resulten perfectes. I si l’activitat es dóna al costat de la mar una nit d’estiu, degustant unes tapes romanes, ja la vetllada pot ser redona. A banda de les més comuns visites guiades als jaciments arqueològics, en altres llocs hi ha tradició de fer concerts de tot tipus de música (com a Empúries, Girona) o de posar en escena obres de teatre i dansa (com a Sagunt). En canvi, els recitals poètics, si existeixen, no proliferen massa entre les activitats, on aquestos enclaus són escenaris d’excepció, amb un indubtable valor evocador.

Aquest cap de setmana passat he tingut l’ocasió d’assistir a una presentació molt especial a un lloc de luxe: el jaciment romà de l’Almadrava, als Poblets, al costat de Dènia. El motiu d’aquesta presentació era la lectura d’uns versos eixits de la ment de Carles Miret, guanyador del XXXII premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March, de Beniarjó, l’any 2012. Crec que puc dir que tots els assistents vam gaudir del parell d’hores que vam passar fent quelcom que no se sol fer un dissabte per la nit, on les  paraules que no rimen i l’arqueologia varen ser les protagonistes.

Belleses arbritràries és el títol d’aquest poemari dividit en dos parts. Tal i com es va dir a l’Almadrava, la visió del món de l’autor està plenament influenciada per la seua professió, l’arqueologia, ja que un dels grans temes que es tracten és el pas del temps; però no ens quedem ací, ja que és fàcil trobar pensaments relacionats amb els records, els somnis i l’adéu, també la importància de la paraula o els paisatges evocadors, també la mar, o la fragilitat dels cossos, de la pell. Emocionant i contingut és el record a les víctimes de guerres no tan llunyanes, que encara romanen sota terra. Llegir Miret és quedar-se amb la sensació de tenir pols als llavis, terra sota els peus i veure un lleuger centelleig del sol sobre un antic mirall de bronze.

Per a acomiadar-me del post de hui, deixe ací el primer poema que vaig descobrir sobre arqueologia, de José Hierro (Libro de las alucinaciones), ideal per a vesprades plujoses com aquesta. A disfrutar-la!

Estatua Mutilada

Mujer de un funcionario romano,

recorriste la tierra

-sombra suya- de Gades a Palmira.

Soles distintos te adoraron,

maduraron tu piel, fueron dejando

seco tu corazón.

Cómo sería tu cabeza, tu mano,

lo que fue carne tibia, vestidura del alma

y luego piedra silenciosa...

Ahora la mano ya no está en la piedra.

Y la cabeza fue limada, desfigurada y corroída

por el agua que la albergó durante siglos.

¿Cómo serías? Imagino que el escultor,

sumiso a los clientes, las rutinas,

los tópicos vigentes en la Roma de los Césares,

copió de ti la apariencia banal.

¿Serías verdaderamente

-no quedan rasgos que dejen comprobarlo-

matrona dura que mandaba sus hijos a la guerra,

que prefería muertos valerosos,

soledad y desolación,

antes que amor, calor y compañía de cobardes?

¿O tu rostro impasible

revelaría otra verdad?

Ahora no tienes ojos,

ni siquiera de piedra,

para que en ellos se refleje y cante el mar,

el mismo que rompía en tus ojos humanos

y te vestía de llamas azules.

(A la orilla del mar ocurriría aquel amor).

Un legionario, un soñador, un triste,

a la orilla del mar... Y le decías:

“Ráptame, llévame contigo, da a mi vida

sentido y esperanza, olvido y horizonte,

dale vida a mi vida”. (Él fingiría indiferencia

cuando subías con ofrendas al templo.

Y te abrazaba, enloquecía, te daba vida y muerte

cuando estaba con él a solas.)
El día que marchaste, dócil al lado de tu esposo,

a otro sol y otra tierra del Imperio,

lloró desconsolado el que era fuerza tuya.

Te hizo un collar de lágrimas.

(Esto debió de suceder en la Imperial Tarraco.)

Ahora no tienes ojos,

ni siquiera de piedra.

El mar y el tiempo los borraron.

(Dentro del mar se pudriría aquel amor.)

Sólo te queda la impasibilidad con que te imaginaron

para edificación y pasmo de los hombres.

Jamás podrá la piedra

albergar un soplo de vida.

Y entonces, dónde ha ido tanta vida,

dónde está tanta vida que la piedra no puede contener,

no puede imaginar y transmitir.

Tanta vida que fue la salvadora

del olvido y la nada, ¿habrá muerto contigo?
Cómo puede morir lo que fue vida.

Quién puede asesinar la vida.

Quién puede congelar en estatua una vida.

Qué hay en común entre este bulto

-pliegues rígidos y elegantes,

rostro esfumado, manos mutiladas-

y aquella estatua de ola tibia,

aquel pequeño sol poniente,

aquel viento de carne pálida,

aquella arena palpitante,

aquel prodigio de rumores:

lo que tú fuiste un día,

lo que eres para siempre en un punto del tiempo y del

espacio,

en el que escarbo inútilmente

con el afán de un perro hambriento.

Mo Yan – Sorgo rojo

Fa un temps vaig estar llegint molt per damunt alguna coseta sobre una percepció sensorial denominada sinestèsia. D’alguna manera, les persones sinestèsiques poden olorar els colors, tastar un so o tocar una aroma. Si vos dic que el verd és el símbol de l’esperança, una habitació pintada amb tons ocres i grocs aporta calidesa, o que el roig és el color de la passió, a que ja no resulta tan poc familiar? Una dona vestida de roig pot estar dient que se sent segura de si mateixa i que té ganes de marxa. Inclús ja fa temps vaig sentir que arran un estudi, s’havia arribat a la conclusió de que els cotxes de color roig tenen tendència a tindre més sinistres que els dels altres colors. Açò no pot ser perquè sí.

Per tant, no és casual que Mo Yan haja triat el color roig per al títol d’una de les novel·les que més conegut el va fer al món sencer. La tonalitat explota a cada pàgina d’aquest llibre, no tant delirant com el de La república del vino, però el segueix de prop. El roig és el color del sorgo fet vi (elaborat a la destil·leria d’una de les protagonistes), però ho és també de la sang; és el color relacionat amb l’energia, la passió i l’amor, encara que també l’ira i la violència; del foc, de l’inici del nou dia, i del final, qual el sol es pon; és el color per excel·lència de la vida, i com no, de la mort. Mirant-ho així, crec que cap color és capaç d’aglutinar tants significats (oposats o no) com aquest.

Així, amb tantes connotacions com té, no és d’estranyar que tots els sentiments i actes vitals que hem mencionat apareguen a aquesta obra, la tercera que cau a les meues mans d’aquest autor que, com tots sabeu, m’apassiona. Així i tot, crec que les expectatives eren massa altes, pel que el resultat ha sigut desigual. La vaig disfrutar molt al principi, però després, quan les escenes bèl·liques es van fent més habituals, se’m va anar fent més i més pesada.

Sorgo rojo arrenca com una història d’amor particular, mesclada amb un episodi cruel i sense sentit d’una guerra, com ho són totes, terrible i arrassadora. A mesura que la trama va avançant, la història d’amor i de la destil·leria de vi d’aquesta gramínia es va fent secundària, per centrar-se sobretot en la contesa motivada per la invasió japonesa a la Xina dels anys 30 i 40, en concret entorn el municipi de Gaomi Nordest i Grieta Salada. Mitjançant els bots en l’espai i en el temps, el nét de la família protagonista ens conta històries mesquines on tant els gossos, els humans o una rabosa poden tindre veu.

No hem d’oblidar les espurnes de “realisme màgic”, encara que jo més bé en ocasions les definiria de surrealisme. Difícilment oblidaré les possessions de Passió, la segona iaia, o també l’asfixiant escena de la mare del protagonista dintre del pou, assetjada per una granota que semblava que tenia conjuntivitis.

Sempre em passa amb aquest autor: la crueldat dels arguments se’m claven sota la pell, però per damunt de tot està la bellesa. Pot haver lirisme en un camió japonés que explota, ple de cadàvers desventrats; també en la mort d’una mare, assassinada davant del seu fill a sang freda, enmig d’una carretera. Els colors exploten: els rojos de la sang, que de vegades esdevé negra i pudenta; els verds del jade, però també el de les mosques famolenques.

Nota: per als qui vos agrade comparar, hi ha pel·lícula de l’any 1987, del director xinés Zhang Yimou. Ja avise que no és una versió fidedigna del llibre, ja que en primer lloc, la història és narrada de manera linial, i es bota molts passatges bèl·lics (per no dir tots, menys el del principi), a l’igual que els de la vida dels personatges, així que molts conflictes queden reduïts al no-res. És recomanable veure-la sobretot per la fotografia, inclús si consulteu per internet veureu la quantitat de premis que ha rebut la cinta, encara que això per a mi no té una vertadera importància. Sincerament, malgrat que he trobat a faltar que desenvoluparen alguna coseta per a que l’espectador arribe a comprendre millor als personatges principals i el marc històric i de les mentalitats, he agraït que no formaren part de la trama principal els episodis militars. Com sempre, per a gustos, colors.