Jane Austen – Emma

Després de Tokio Blues i Las baladas del ajo, llegir Emma pot portar-nos al límit del suïcidi. No hi ha absolutament res que aproxime en temàtica aquestes novel·les, ni tansols l’estil és similar. Les dues primeres són relats d’històries tristes i desgarradores, mentre que la tercera és un cant a l’avorriment. I no només perquè Emma s’avorrisca, i molt, sino perquè jo personalment també m’he avorrit. Amb Tokio Blues i Mo Yan estava sempre en tensió, esperant la següent jugada i canvi de registre. Amb Emma, si m’haguera botat paràgrafs i paràgrafs m’haguera pogut enganxar fàcilment a la història. I sé que és injust que les compare perquè se semblen conforme se sembla un ou a una castanya, però aquest blog és el meu espai, són les meues experiències, i al cap i a la fi el que determina les nostres lectures és el nostre curriculum de lector, el que portem al darrere, immediatament o no. Això afecta, i tant que afecta!

No puc dir que Emma m’haja agradat. Comprenc perfectament que és una novel·la de principis del s.XIX, i el que es pretén és fer un retrat irònic de l’alta societat anglesa d’aquesta època. Deu ser que jo no copse el fi humor anglés, potser necessite alguna cosa més bèstia com els Monty Python o Mr. Bean (?). Potser les subtilitats no van en mi, i preferisc la crítica cruel, en carn viva i sense vaselina. Algú em dirà que per al moment en el que estem, dir que una senyora de l’alta societat xarra massa, o que altra senyora és completament inculta però que fa el possible per amagar-ho amb comentaris fora de lloc, ratllant l’impertinència, ja era molt. Potser sí, i sóc jo la que ha tingut un gran problema per a llegir-la, per ser dura de mollera. Ho assumisc. Però no comprenc com és una obra que es pot considerar millor que Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, segons alguna llista que corre per Internet: sincerament, em sembla injust. A banda, que com sempre en aquestes llistes, es peca d’un anglosaxocentrisme despiadat.

Emma s’avorreix. I fruit de les seues hores mortes, es dedica, qual Celestina, a apanyar-los la vida a altres dones que tampoc tenen res a fer en les seues vides, més que pintar, cantar i supervisar tasques domèstiques o socials. El llenguatge és carregant, amb una cortesia exagerada, d’un monotematisme exacerbant: la posició social, les formes i el xiuxiueig a l’enèsima potència. Total, per a que tot s’acabe conforme s’havia d’acabar sense la mediació d’aquesta alcahueta decimonònica. Per no parlar de la falta de discreció (una classe que se les donava de tant) a l’hora d’anar ensenyant en reunió  les cartes privades que s’escrivien els uns amb els altres.

Tot açò, que entenc que és producte d’una època i d’una societat, no m’haguera molestat tant si s’haguera relatat d’altra manera. Com quasi sempre, no és el que es conta, és com es conta. També m’imagine que el discurs linial és producte del moment, val; doncs per això no em sembla una obra per a res transgressora tenint en compte l’any de la publicació. És més, m’ha paregut, i perdó per l’expressió, una completa pèrdua de temps, i que em disculpen els amics filòlegs anglesos; el que sé és el que m’ha aportat (no massa, per no dir res), i la sensació que tenia mentre llegia: no veia el moment d’acabar-la i seguir amb el següent. Continuaré amb Mo Yan i La república del vino, crec que focalitzaré millor les meues frustracions socials, polítiques i personals. Com sempre, el problema és del lector, de quan tria llegir el que llig, i de com interpreta la lectura. Me’n faig càrrec. Per ara, deixaré a banda les novel·les roses de costat (que no romàntiques en l'estricte sentit de la paraula), i crec que serà durant prou de temps.

Nota: D’Emma s’han fet múltiples versions televisades. En concret vaig començar a veure ahir una de 1996, on apareixen Gwyneth Palthrow, Ewan McGregor i Polly Walker, entre altres. Pel que porte vist, sembla que com sempre el McGregor salvarà la pel·lícula, aquest actor que m’encanta, que serveix per a tot: fer una volta al món en moto, cantar-te una de les cançons d’Elton John més boniques que hi ha, iniciar un viatge ple de meravelles, o vomitar a un vàter immund; i amb una Polly Walker que no me la crec, tan modoseta ella, després d’haver vist el genial paper que interpreta de filla de Saturn (per no dir Satanàs) a la sèrie Roma, l’inoblidable i l’odiosa Àtia. Deixant a banda açò, sembla que la cinta és prou fidel al llibre, pel que vaig haver de parar-la, per reprendre-la quan tinga el sucre baix.

Haruki Murakami – Tokio blues

Ja feia temps que anava al darrere d’aquest títol, sobretot per les males opinions que vaig sentir després de llegir Kafka a la platja. Tenia ganes de poder parlar per mi mateixa, i que ningú entelara la bona estona que vaig passar llegint Kafka, així que quan he pogut, li he pegat un bon mos. I ja puc dir que menys mal, perquè m’ha agradat prou; de fet, després d’haver-lo llegit, no entenc a sant de què aquelles crítiques.

En primer lloc, i abans d’entrar en matèria, tenim al davant altre cas de canvi de títol per interés editorial. L’original és, com sol passar, més coherent: Norwegian wood. Aquesta fusta és la que s’utilitzava per a construir algunes cases de poca qualitat del centre de Londres. La cançó relata una vetlada d’un xic i una xica a la casa d’aquesta última; si llegim la lletra, podem pensar que Murakami, amb el seu complet coneixement de la cultura occidental, es va inspirar en ella per escriure la seua novel·la. Vos convidem a que l’escolteu. El que no tinc clar és per què utilitzar el terme blues per al títol rebatejat, ja que el que llegim res té a veure amb aquest estil musical, pel que una vegada més es confundeix al lector i se’l manipula. I per supost, se li atorga al títol un toc exòtic a l’incloure la ciutat de Tòquio, per a que ens cridara més l’atenció. Com sempre, el resultat és un desastre.

Deixant per fi a banda aquestos despropòsits editorials, Norwegian wood és una història de trios solitaris, si se’m permet l’expressió, amb el denominador comú del protagonista, Watanabe, un jove estudiant universitari, especialitzat en teatre, que viu els convulsos finals dels anys 60 a Tokio. La novel·la ens conta les diferents relacions que estableix amb persones del seu passat i del seu present, amb una constant que és la mort i la bogeria, amb alguns signes de vida, com experiències sexuals (prou abundants al llarg del llibre) i culturals, amb les nombroses referències a la cultura anglosaxona i europea, com la música, omnipresent (no només els Beatles) o la literatura, de la que destaca sense cap dubte el teatre grec clàssic, i les seues grans tragèdies. Murakami sap del que parla, perquè ell mateix va estudiar aquesta carrera a la Universitat. Les coincidències no acaben ací, ja que a l’igual que Watanabe, també va estar treballant a una tenda de discos per pagar-se les despeses. També se’ns menciona constantment La montaña mágica de Thomas Mann, llibre autobiogràfic (que encara no he llegit) i que diuen que el de Murakami té abundants paral·lelismes amb aquest.

El protagonista de Norwegian Wood – Tokio Blues és un personatge prou complex, del que realment sabem ben poc del seu passat, ni tansols menciona en cap moment els seus pares ni la seua vida anterior, només la seua forta amistat amb Kizuki i la seua xica, Naoko. Així, Watanabe és un personatge desarrelat, sense passat, amb un present confús i indiferent, i amb un futur incert, del que només sabem al principi de la novel·la que té 37 anys i que està a Hamburg. La galeria de personatges restants és prou variada, però amb un denominador comú: el sexe. El fet de que el practiquen o no marca el seu status mental i la seua personalitat. Si fem cas a aquesta premissa, Watanabe es mou entre dos aigües segons el moment el que es trobe i en companyia de qui estiga. En això, sembla una persona realment influenciable.

A pesar de que siga un llibre sense massa reflexions profundes, és agradable de llegir i trobar-se amb aquesta gamma de personalitats de vegades estrambòtiques, com la simpàtica i desllenguada Midori. Però no ens enganyem, perquè en definitiva, és una novel·la trista, quasi grisa, en un escenari ple de mort i de mentalitats en ocasions molt perturbades, que volen gaudir de la vida però que una força desconeguda els vol portar a l’abisme. Però si m’he de quedar en alguna conclusió, sense dubte és amb una frase que Naoko li diu a Watanabe en un moment puntual, mentre passegen per un bosc: al final, el que hem de fer després d’una tragèdia, és viure. I què millor si ho fem a ritme dels Beatles.

Com amb en Lluís Llach, acabem el post amb música.

I once had a girl, or should I say, she once had me...
She showed me her room, isn't it good, norwegian wood?

She asked me to stay and she told me to sit anywhere,
So I looked around and I noticed there wasn't a chair.

I sat on a rug, biding my time, drinking her wine
We talked until two and then she said, "It's time for bed"

She told me she worked in the morning and started to laugh.
I told her I didn't and crawled off to sleep in the bath

And when I awoke, I was alone, this bird had flown
So I lit a fire, isn't it good, norwegian wood.

Nota: També hi ha adaptació cinematogràfica. El director Tran Anh Hung va estrenar el 2010 una versió prou fidedigna de la novel·la. Magrat deixar-se alguns xicotets detalls que ens portarien a entendre millor les accions dels personatges, puc dir que reflexa molt bé el caràcter dels protagonistes i els paisatges. Per als lectors, val la pena veure-la.

Lluís Llach – Memòria d’uns ulls pintats

Aquesta és la primera novel·la d’un cantautor que ens ha emocionat tantes i tantes vegades, també per sort, en un parell d’ocasions en viu i en directe. Per això, fer un post d’ell, o millor dit, d’una altra producció seua, em dóna un poc de respecte. Malgrat que ell ha volgut que es jutge la seua obra amb una certa distància, és inevitable pensar que darrere d’aquestes línies està ell, l’autor de l’Estaca, I si canto trist,  A la taverna del mar, o Ítaca, per posar només quatre títols.

Intentaré ser imparcial i mirar més enllà d’un símbol de tota una època. En si, el llibre m’ha enganxat molt; crec que en part per la seua estructura, configurada entorn uns capítols, o gravacions, prou assequibles que feien una lectura fàcil i ràpida. També m’ha agradat molt el llenguatge i el seu domini, sobretot per a la primera part de la història. I també per l’argument, és clar: veure com es movien els quatre joves, amb una total llibertat per la Barceloneta dels anys 20, sentint-se els amos del barri i de la ciutat sencera, amb aquell parèntesi dintre del món que era la Sarita, la barca varada a l’arena del pare de David, m’ha transmés una aura de felicitat i ingenuïtat pròpia d’aquelles edats. Després, l’angoixa: forçats per uns esdeveniments que ni ells mateixos van ser  capaços de controlar (ni més ni menys una guerra civil) la seua infantesa, els seus somnis i expectatives es trenquen en mil trossets. I aleshores, amb ja 16 anys, sobreviure serà més complicat.

Tot el món que els protagonistes van conéixer sembla ensorrar-se al seu voltant: la cultura, imperant fins aquells moments amb la Nausica i l’Escola del Mar o la llibreria Ocaso del capitalismo, s’oposa al salvatgisme i al llenguatge de les bales; canviem l’escenari de la Barceloneta pel Montjuïc, l’Ebre i Sète; també els cabarets i els lluentons dels vestits mínims de les dones més desitjades del moment pels soldats i les monges, per la paret d’afusellament i l’hospital psiquiàtric.

Assistim, per tant, al precipitament de la Història, però també de les vides dels protagonistes, sobretot les de Germinal i David, que es veuen abocats al món adult de manera repentina i irreversible. Precisament això és l’únic però que jo li pose a la novel·la: el final ve massa ràpid, sense quasi temps per a interioritzar els fets de les gravacions anteriors. I aquest mínim defecte no tindria massa importància si no fóra rellevant per a entendre el títol del llibre, perquè crec que no s’acaba d’explicar del tot. Hauré de rellegir millor el final. Pel demés, una història bonica, dramàtica i injusta, com les moltes que segur que en degué d’haver en aquells angoixosos moments. De fet, moltes vegades llegint la novel·la m’he preguntat què haguera passat si els vençuts hagueren sigut els altres.

Supose que és una pregunta que ara mateix, quasi 75 anys després del desenllaç de la contenda, no tindrà massa sentit. Moltes són les cicatrius que encara a dia de hui estan marcades a foc en les consciències dels nostres avis i pares, i això realment és el que importa. Mentrestant, jo em quede amb la lletra de Cançó d’amor, escrita pel mateix autor de la novel·la de hui, perquè crec que és la que podria haver tingut en ment a l’hora de delectar-nos i fer-nos patir amb aquesta història d’Amic e Amat. 

Si avui parlo d’amor
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que he fet tantes cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És potser per això
que me cal dir-ho ara.

Parlaré de les lleis
que fan del nostre cos
tan grollera mentida,
que potser caldrà dir
que les lleis han confós
plusvàlua amb família.
Potser no tinc raó,
potser tu, potser jo.

I parlaré d’aquells
per als qui el cos és presó
de passions condemnades,
i en un llit clandestí,
quan per fi ve la nit,
amagats s'amanyaguen.
No sé si tinc raó,
potser tu, potser jo.

L’amor és el plaer
gratuït i sincer
d’un joc ple de frisances,
un poema de pells
on el sexe és l’accent
d’un senzill llenguatge.
No sé si tinc raó,
potser tu, potser jo.

Si avui parlo d’amor
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que faré mil cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És només per això
que me cal dir-ho ara.

Philip K. Dick – ¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?

Vaja. Sembla ser que vaig de lectura intensa a lectura intensa, sense plantejar-m’ho. I això està molt bé. Però a l’hora de descriure els sentiments que se m’han passat pel cap quan he estat llegint aquesta novel·la la cosa es complica. Jo comptava amb un avantatge, o un inconvenient segons es mire, i és que feia relativament poc que vaig revisionar Blade Runner, i això em permetia ubicar-me. Però buscant els paral·lelismes inevitables entre llibre i pel·lícula la cosa se’m va complicar, perquè si bé és cert que hi ha moltes coses que passen, moltes altres, per no dir la majoria, no. I això ha sigut una vertadera sorpresa, en positiu, clar. Crec que diuen que sempre és millor la versió escrita que la televisada, i en aquest cas és difícil d’establir. La pel·lícula de Harrison Ford és molt bona i profunda, i permet albirar el que es planteja de manera escrita (no ho oblidem, la novel·la és del 1968), que a molt grans trets és el dubte de què ens fa humans.

La resposta no és del tot clara: a la novel·la es deixa caure que podria ser l’empatia, un sentiment sobretot religiós, promulgat pel profeta del moment, Mercer, que resulta ser una mena de Déu sense respostes, pel que deixa als humans més desemparats que altra cosa. Però a més hi ha humans als qui en ocasions els costa sentir empatia, o potser se senten més atrets pels animals (elèctrics o no) que per les persones. Però i els andrillos (a la pel·lícula, replicant)? He sigut l’única en veure’ls viure de manera més profunda, amb més ganes de semblar-se als humans que els mateixos humans? Els Nexus-6 que fugen de Mart ho fan pel dret que pensen que tenen de buscar-se una vida millor, i són farmacèutics o artistes. Aquesta vessant, i en concret la de l’andrillo Luba Luft, és la que m’ha resultat més atractiva i impactant: una cantant d’òpera que interpreta obres d’abans de la Guerra Mundial Terminal, i que a les seues estones lliures se’n va a museus, on, per exemple, es troba amb El crit, de Munch. Aquest passatge és dels més forts de la novel·la, segons la meua opinió, una meravellosa metàfora sobre el present d’aquestos personatges, que si ens despistem, pot ser perfectament el nostre.

Ells només volien ser humans. Viure entre nosaltres. Experimentar el que nosaltres experimentem (amb o sense caixes d’empatia), perquè allà on treballen com esclaus, el planeta Mart, ningú els vol ni els valora. I es troben que al vindre a la Terra de manera clandestina, per a l’únic que serveixen és per a ser enretirats per caçadors de bonificacions (o recompenses). Quan intueixen el seu final l’únic que poden fer és resignar-se i aplanar el camí, sense resistir-se massa. No sense cert regust a decepció amb la raça humana que habita aquest planeta. A més, ells només estaran dos anys en funcionament abans de que les seues cèl·lules ja no puguen regenerar-se més, quin mal poden fer a la societat?

En una ciutat caòtica i buida, on pel simple fet de respirar ja et poses en perill per la pols radioactiva, et preguntes qui té més ganes de viure, qui lluita més per la seua existència. Però també qui ha perdut les virtuts que en teoria el fan com el fan. I ho anem veien a través d’un d’aquestos caçadors de recompenses, Rick Deckard (pot ser l’alter ego de l’autor, per la semblança del nom?), un mercenari en plena crisi personal i professional, amb ganes de tindre un per què per a viure, però que no troba el com. Però no tots els humans són com ell.

Serà el món del futur un lloc on les emocions brillaran per la seua ausència? On ens avergonyirem del que ens fa ser com som i voldrem aniquilar qualsevol símptoma que aparega en éssers no humans? No sé si el futur serà així, però el que sí que sé és que la realitat cada vegada supera més la ficció: amb la premsa que tenim, amb el cine que hi ha, amb la música que trona per les ràdios, amb els polítics mediocres i deshumanitzats que ens governen, amb la manca de pensament crític, potser el futur no siga tan futur, potser ja el tenim ací, cada vegada més a prop. No és precís tindre cotxes que sobrevolen les ciutats ni espases làser per a veure el que ens espera: només cal posar-se els noticiaris i anar sense auriculars pel carrer, per escoltar el davallament humà. Per la meua banda, jo tremole igual, o més, davant d’una guerra inacabada i fratricida a Síria que un atemptat a Boston; o davant d’una persona sense feina amb depenents al seu càrrec que van a tirar de sa casa abans que les “pèrdues” que puga tindre un banc, per jugar les inversions. Afortunadament, també veig que cada vegada hi ha més gent que està farta i reacciona davant les injustícies: potser encara ens quede esperança.

La lectura de Philip D. Dick, malgrat haver passat 45 anys, és més actual que mai. Amb les novel·les de ciència ficció sempre em quede amb una sensació de lleuger desassossec, perquè veig que això de ficció és cada vegada una mentida més cruel. Deuríem pensar en canviar-li el nom al gènere. Propostes?

Hiromi Kawakami – El cielo es azul, la tierra blanca

El fenomen publicitari relacionat amb la traducció dels títols de pel·lícules i llibres és quelcom ben conegut, i el que és pitjor, habitual. Els resultats solen ser prou nefastos, sense tenir en compte que no es respecta per a res la versió original. La manera que tenen aquestes agències i editorials de tractar als consumidors, nosaltres, com a menors d’edat, em desespera. I més quan aquest tracte està sotmés a un únic interés, l’econòmic, el de fer un títol en teoria més atractiu i així vendre més i més. La maleta del professor és el títol original d’aquesta fresca novel·la d’Hiromi Kawakami, de la què ja vam parlar setmanes enrere amb El senyor Nakano i les dones.

Què té de mal, el títol que es va decidir al Japó? Després d’haver llegit (gaudit, saborejat) la novel·la, em sembla més encertat recórrer a la sinècdoque que a les estrofes que Tsukiko intenta cantar en un moment puntual del relat, ja que la maleta és un element omnipresent en la història, pel que ella es pregunta amb curiositat de tant en tant. Hi ha més: un detall que m’ha resultat més exasperant si cap, el subtítol, Una historia de amor. Açò ja és el súmmum. Damunt, l’editorial ja ens diu a la portada en clau de què hem de llegir la novel·la, és a dir, ens dirigeix la lectura. En definitiva, per partida doble se'ns tracta d’ineptes. Jo, com a lectora, determinaré quin és l’aspecte que més em va a interessar del text, i no necessite que vosté, senyora editorial, em diga què és el més interessant d’aquest relat. Perquè sí, és una història d’amor. Però no espereu trobar ací a Danielle Steel, amb tots els meus respectes a l’autora i als seus seguidors.

Però no s’acaba ací el destrellat. Buscant informació per a aquest post, disposada a posar-me a escriure d’immediat, vaig fer un gran descobriment: havia novel·la gràfica. Yupi! Però no, no es diu ni La maleta del professor ni El cielo es azul, la tierra blanca. Es diu Los años dulces!!! En fi, compreneu la meua frustració? A tot això, vaig trobar la novel·la gràfica, amb dibuixos de Jiro Taniguchi, i estic en ple procés de llegir-la; ja puc avançar que m’està encantant. Però una cosa no lleva l’altra: no entenc com, d’un mateix text, dues editorials han decidit posar dos títols diferents, amb major o menor relació amb el contingut.

Tsukiko i Harutsuna Matsumoto són dos ents solitaris, ex-alumna i professor jubilat, respectivament. Les circumstàncies de la vida els porten a retrobar-se, molts anys després, darrere de la barra d’un restaurant que ambdós solen freqüentar. Junts viurant un amor particular (i no cite a Lluís Llach), almenys des del nostre punt de vista occidental. A banda de la marcada diferència d’edat, ella és una dona del Japó de hui en dia, ell un home tradicional, amant del seu país, de la seua llengua, tradicions, literatura i paisatges. Ella és una dona que necessita una certa dosi de sake o cervesa per a poder sincerar-se amb el professor, qual Raj de The Big Bang Theory. Ell serveix les begudes millor que ella seguint els cànons marcats, i se les beu amb calma, sense alterar-se massa.

Es parla, com no, de menjar en aquesta novel·la. I molt, de manera contínua. Les relacions amb els diferents personatges (els dos principals i els que van pivotant) es vehiculen a través d’un plat al davant o un got a la mà. De fet, una de les coses per les que al principi Tsukiko sent una certa atracció pel professor és per la seua similitud gastronòmica. Jo diria que més que una història d’amor, tal i com resa el subtítol triat per l’editorial, és una narració sobre l’alimentació japonesa actual, sobre costums i llocs de reunió. L’amor juga un rol important, i tant, però no més que el rol del menjar.

En aquest món tan globalitzat, hi ha certes informacions que nosaltres mateixos filtrem o se’ns venen ja filtrades. Menys mal que amb internet tenim més opcions per informar-nos de les coses que més ens interessen. Fa un temps vaig preguntar als meus amics i coneguts si coneixien alguna novel·la en la que la gastronomia fóra un element central. Em va vindre un allau de títols, tot siga dit, però cap referència sobre literatura japonesa (o xina, o russa, o índia, o marroquina o hawaiana, etc). Açò em fa pensar en aquest sedàs monumental que encara impera hui en el nostre imaginari. És un poc trist, perquè les arrels del desconeixement del món que ens envolta són molt profundes, i podrien començar en els plans d’estudis de les escoles, instituts i facultats, on impera la concepció occidental del món.

Deixant a banda aquest parèntesi, també voldria dir que crec que he començat a copsar mínimament a l’autora. I m’ha costat perquè sóc la primera amb aquest sedàs mental del que parlava abans. Ja en el post sobre El senyor Nakano deia que el relat estava fet a base de pinzellades, de detalls, d’anunciar un fet trascendent i acte seguit llançar una línia que ens distreia l’atenció cap a un fet puntual, com un so, un aroma, un color. No sé res de literatura japonesa, però em dóna la sensació, i demane excuses per si m’equivoque, que tots els capítols d’aquesta autora no són més que grans haikus, que exalten els plaers humans i la natura. Seguirem investigant aquesta autora.

Amélie Nothomb – Higiene de l’assassí

Al decidir-me per aquesta novel·la, la tercera que llegisc de la Nothomb, pensava que anava a trobar-me algun tipus de Dexter Morgan fet lletra. De fet, el meu criteri per triar precisament aquest títol va ser per això, perquè ara mateix estic capficada amb la sèrie televisiva més descarregada de la història, i que conta el procés “d’humanització” i assassinats amb certa dosi d’ètica d’un serial killer amb lleugers tocs de síndrome d’Asperger (i és una opinió personal).

Res més lluny de la realitat. De fet, la pista ja la va donant el títol. Tal i com va fer amb Cosmètica de l’enemic, l’autora recorre a l’etimologia, a l’orige de les paraules. Higiene deriva del grec, i sintetitzant molt, vol dir curació. O siga: va a haver un assassí que es va a sanar. De què? De qui? Com? I qui és l’assassí? Perquè l’obra despista, i molt. Sobretot al principi. De sobte i sense preàmbuls, mitjançant una sèrie d’entrevistes fetes per diversos periodistes més o menys mediocres a un premi Nobel del literatura moribund, el lector es troba amb una obra densíssima, que elucubra sobre la literatura i la lectura, entre moltes altres coses (sí, tots sabeu la meua predilecció pel menjar, i sí, també hi ha unes planes dedicades a això, però hui no és el tema). De pas he de dir que nosaltres, els lectors, no eixim massa ben parats de les paraules d’aquest octogenari. Per la temàtica i la complexitat en l’estructura, ningú diria que Higiene... va ser la primera publicació d’aquesta escriptora tan particular, perquè els diàlegs que mouen la trama (com va passar a la de Cosmètica...) són tota una declaració de principis. Inclús no és desgavellat pensar que és la mateixa Nothomb la que opina en boca de l’entrevistat.

Gros i deforme, lleig, satíric, maleducat i molest. Aquest és Prétextat Tach, el protagonista del llibre. L’héros, com diuen en francés. A ningú li crida l’atenció el nom? No recorda a aquell Textor Textel del que ja vam parlar? I Prétextat, no sona un poc a pretext, “excusa per a fer alguna cosa o no haver-la fet”? Si alguna cosa se’ns queda dins després d’haver acabat aquestes 130 pàgines és ràbia, la mateixa segurament que va utilitzar l’autora per a escriure, ja que ho va fer després d’haver presenciat l’assassinat d’un home borratxo a mans del seu germà.

I qui és l’assassí? Serà Nina, la periodista intrèpida, vertadera lectora dels llibres de Tach? O serà el mateix Tach, qui, a través de la seua literatura ens mostra una realitat repugnant, que a qui més o a qui menys li ha recordat a Lolita, de Vladimir Nabokov? En definitiva, diàlegs delirants, malícsia continguda, literatura i preguntes per contestar. Personalment, he pensat que l’Higiene de l’assassí que nosaltres tenim entre mans és l’obra original de Prétexte Tach, però refeta i ja acabada. Perquè tal i com ell diu, és una obra que necessita un final, el qual ha de ser proporcionat només per la periodista, segons els seus raonaments malaltissos.

Gràcies, Amélie, per proporcionar-nos lectures diferents, per plantejar-nos canvis de punts de vista, per remoure’ns, incòmodes, al nostre seient i per provocar-nos un lleuger mal de panxa. Com sempre, un plaer llegir-te.

Mo Yan – Las baladas del ajo

Hi ha moltes plantes i fruits que, consumits en excés, poden arribar a tenir conseqüències fatals. En canvi, si la dosi és la justa, els efectes resulten guaridors i bons per a l’organisme. L’all no és una excepció: és bo per al sistema circulatori i el millor antibiòtic natural que existeix (deixeu-vos de pastilles, açò funciona de veritat), però en sense moderació, provoca que la sang es faça massa líquida i que el nostre olor corporal varie sensiblement. El consum d’alls no sempre ha estat ben vist per les diverses societats, inclús alguns autors anglesos decimonònics posaven el crit en el cel quan venien als països mediterranis i veien que s’hi consumia all. És més: diria que aquesta visió no els ha abandonat, i en eixe context posaria jo les famoses paraules de Victoria Beckham quan se’n va anar de Madrid dient que Spain smells like garlic.

És encara més curiós que ella, sent un dels exemples més sonats de l’encefalograma pla que hi ha sobre la superfície terrestre, imatge viva de la frivolitat, tinguera més raó que un sant. I més m’adone després de llegir aquesta novel·la, tot siga dit, escrita per l’últim premi Nobel de literatura. Alguns diran que és el millor escriptor viu que hi ha a l’actualitat. No seré jo la que els contradiga, perquè no ho sé, però el que sí sé és que la novel·la m’ha agradat i molt. Tornant a la Beckham, i amb açò acabe aquest circumloqui, em queda més que clar després de llegir la novel·la de Mo Yan perquè amb la narració d’aquestos fets, imaginaris però totalment versemblants, i en un lloc inventat dintre de la vasta geografia xinesa, veiem que allà on hi ha una casta política (ignorant, insensible, injusta) hi ha corrupció. És un tema que després de més de 20 anys de la seua publicació continua estant latent. I és un fenomen que ocorre ací, i a la Xina popular, com diu el dit. Espanya fa olor a all (també València), un tuf quasi insuportable. I quan una cosa fa una olor insuportable, la persona que seu al teu costat se’n s(v)ol anar, quan més lluny de tu millor. En aquesta línia, estem farts de llegir missatges dels nostres amics, persones qualificades i amb dos dits de trellat, comunicant-nos que com ací no es pot ni estar, s’exilien a altre lloc on la fetor no els faça plorar.

Hi ha pel web molts resums de la novel·la, uns més encertats que altres. Jo ni ho vaig a intentar, perquè la complexitat i la magnitud del que es conta és tal que sempre hi ha algun aspecte que es queda sense analitzar. Fins i tot, crec que es mereix una segona relectura, perquè al principi em va costar entrar. No sabia ni del que em parlaven. Però després, a poc a poc, em vaig sentir lligada als destins de cadascun dels protagonistes, de vegades entenent-los, de vegades maleïnt el seu mesinfotisme. Aquesta és la història del que podria haver passat a finals dels anys 80 a la Xina, però és també la història del que ens està passant ara a nosaltres. Almenys, tenim l’opció de volar, dirien alguns, encara que això supose separar-nos dels nostres éssers estimats i encetar una nova vida a un nou lloc, amb noves regles i nous costums. “Esperit aventurer” segons alguna ment preclara amb dret a micròfon. Ja! O és que voleu que tots ens convertim un poc en Mo Yan, que és un pseudònim que en xinés significa “no parles”?

De retorn al llibre, una de les coses que més m’ha cridat l’atenció de Las baladas del ajo ha sigut l’exaltació dels sentits: l’olor a all ho inundava tot, provocant de vegades una lleugera agonia (per què no dir-ho?); els colors maragdes i turqueses, rojos i roses, daurats dels camps han sigut un plaer per a la imaginació, inclús representava al meu cap com podia ser la fotografia d’aquest llibre si el transformaren en pel·lícula (pensant-ho millor, seria preferible que no). No obstant, la història és vertaderament desagradable i dura, des de que comença fins que acaba. No hi ha pau per a Gao Yang, Gao Ma o Jinju, fins i tot ni per al rapsoda Zhang Kou. Els artistes i intel·lectuals, així com les classes mitjanes i baixes, solen ser els objectius d’unes classes polítiques atrevides en la seua desconeixença, quasi analfabetes i minses, no només en cultura, sino també en sentiments i en empatia humana. Em figure que des de les seues elevades poltrones és difícil veure i escoltar el poble, i ja ni pensem  en l’impossibilitat d’ensumar la fetidesa de l’all podrit que tenen als seus peus i que ells mateixos han expandit.