Gillian Gill – Agatha Christie, vida y misterio

 Ja fa un temps em vaig començar a obsessionar per llegir biografies, i no recorde per culpa de què o de qui. I aprofitant que vaig veure una edició a bon preu de la vida d’una de les autores més traduïdes i llegides del món, Agatha Christie, la vaig comprar. Una altra de Marie Curie va caure en la mateixa tanda.

M’atrauen les vides de personatges femenins. Veure com solventaren les seues carreres cap a un èxit fulgurant en els seus respectius camps, perseverant en un món d’homes sense decaure. Com sol passar, de vegades sacrificant de manera conscient o no aspectes de les seua vida privada. Realment els anys no han fet canviar massa aquesta situació.

També buscava respostes: quin era el factor que els va fer arribar aquest èxit, com trobaven la seua inspiració. Així que després de la lectura de la seua biografia puc dir que aquest aspecte no se m’ha quedat massa clar. O bé, sí, potser sí: que en el cas de l’autora de Diez Negritos (una de les que més m’agraden d’ella) va ser el talent innat. Bé, això ens lleva un poc d’esperança a aquells que no en tenim tant o gens. No hem d’oblidar la seua gran dedicació i hores de feina, cosa ben comprensible, això sí.

El llibre es fa molt pesat en alguns moments, encara que em sembla original recórrer als relats de la mateixa autora per a explicar les seues experiències (que, per altra banda, reconec que desconec en absolut, per ser històries dels primers moments de Christie, o perquè no són novel·les de misteri). Pel que sembla, va recórrer prou a l’escriptura com a remei dels seus mals. De tota manera, pense que l’autora del llibre recorre de manera excessiva a aquesta tècnica, i de vegades tenia la sensació de no estar realment llegint el que buscava.

També m’interessava veure la vida d’Agatha amb Max Mallowan, un important arqueòleg britànic del moment, i com dues personalitats tan fortes i tan cultes havien acabat acoblant-se per esdevenir una parella sòlida i amb un carisma reconegut a nivell mundial. Ven y dime cómo vives es un testimoni preciós de primera mà de la Christie amb el seu marit, encara que discret com ella i ple de fi humor anglés, de quan ell treballava i ella li tirava un cop de mà a algunes excavacions al Proper Orient. M’imagine que la famosa frase de “casa’t amb un arqueòleg etc” vindrà d’aquesta època.

La propera serà Marie Curie, no sé quan. I en aquest cas exigiré respostes!

Muriel Barbery – Una llepolia

Parlant-vos l’altre dia dels caquis i de les delícies japoneses d’Amélie Nothomb a Ni d’Eva ni d’Adam, no vaig poder evitar enrecordar-me de Pierre Arthens. I és que aquest home, que tots haguérem detestat en vida, conforme ho va fer René (la portera de La elegancia del erizo), és un vell antipàtic, desagradable i arisc. Però si hi ha alguna cosa que el porta a l’excel·lència és precisament el menjar. Només quan recorda els sabors, les olors i les imatges de la seua infància i adolescència es transforma en la persona que una vegada va ser.

Si alguna cosa li hem de reprotxar a l’autora és que realment no explica com aquest gran crític literari es va convertit al costat oscur, sent el particular Darth Vader o el Ciutadà Kane de la Rue Grenelle, martiritzant la seua família. Potser l’objectiu d’aquest recull de records en 160 pàgines no fóra aquest. És probable que Barbery vuiguera fer-nos veure que dins de cada monstre hi ha una sensibilitat, hi ha una història. I així, qual pel·lícula que diuen que es veu abans de morir, Arthens no recorre la seua vida ni amb el cor ni amb el cap, sinó amb el paladar.

Dir que he gaudit aquesta novel·la és dir ben poc. He sentit en cada papil·la lingual el gust del pa, daurat i cruixent; el del sashimi, de tall selecte i certer; i què dir  del dinar improvisat a una casa de camp amb uns desconeguts, amb els ingredients del mateix terreny dels propietaris. Com un de tants plaers que descriu Philippe Delerm a La première gorgée de bière et autres plaisirs minuscules.

Pierre Arthens, aquest “rei a la taula” de gust exquisit i actituds sobèrbies, no obstant, passa les seues últimes hores gitat al seu llit, buscant EL sabor i EL moment. I jo crec que la majoria conicidim amb ell. Aquell sabor i aquell moment es troba en l’infància. Jo no deixe de rememorar el cous-cous de la meua iaia. Ningú el fa com ella, ni tansols ma mare. Jo ho he intentat mil i una vegades, ella m’ha trasmés el seu secret, però l’olla es rebel·la. He tingut la sort de poder tastar coses delicioses, però res com aquell gust que t’omplia la cavitat bucal, que sabia a ingredients senzills combinats amb algun ardit alquímic i misteriós. Com que l’enigma segueix perseguint-me, continuaré intentant-ho, per si de cas algun dia es fa la màgia al foc.

Amélie Nothomb- Ni Eva ni d’Adam

Conta l’Antic Testament que Eva va ser la responsable de portar el pecat original a l’humanitat. La serp la va temptar amb la poma, i ella, dèbil, va caure i li la portà a Adam, que seduït per l’idea, va mossegar el fruit prohibit. Quan Déu es va assabentar, els va expulsar als dos del paradís i els va portar al món terrenal, sense abans maleir la raça humana amb grans penúries.

Qui no ha trobat en un moment determinat de la seua vida el seu paradís particular? Pot ser una platja, la cima d’una muntanya, o fins i tot (per a gustos, colors) un centre comercial. Però... i si el paradís puguera ser un estat mental? Sí, una mena de nirvana en el que els inconvenients es veuen des d’un altre prisma, no hi ha problemes, o si els hi ha, es minimitzen, perquè res en absolut pot desfer el món de meravella en el que vius.

Si seguim fil per randa el que Amélie Nothomb relata a la seua novel·la, sembla que va estar un temps al seu paradís particular, Japó, entre els braços del seu Adam, Rinri, això sí, amb els ulls un poc més esquinçats que el de les Sagrades Escriptures. També va sofrir la temptació: una vida comfortable, només accessible a través del seu amant. Tenim poma: uns quants caquis, saborosos, acabats de collir. I el menjar japonés del que dóna compte de manera detallada, quina delícia.

M’incline més per pensar que el paradís no és un lloc. Impossible. Un jardí de les delícies col·lapsat de gent de totes les èpoques. No té sentit. A més, mentre que per a uns, els més pudorosos, la manca de vestimenta seria el pitjor dels seus malsons, d’altres n’estarien encantats... Sense tenir en compte que cadascú exigiria el seu paradís, fet a la seua manera i gust, convertint-se tot plegat en un estat anàrquic, capritxós i  insostenible.

Per això cada vegada estic més convençuda de que no hi ha més Edén que el que nosaltres ens creem en vida: ens envoltem dels nostres èssers estimats, anem als llocs que més ens agraden, passem el nostre temps lliure fent les coses que més ens plenen, i si tot fóra ideal, tots rebríem una remuneració per treballar gaudint de les nostres passions. Però els gustos canvien: el que als 15 anys et semblava fascinant, pot no ser-ho als 17, ni molt menys als 30. I què fer quan de sobte et sents atrapat pel teu paradís? Hem de ser valents, agafar les regnes de la nostra vida i  prendre les decisions que ens portaran al que nosaltres busquem.

Crec que no seré l’única que s’ha sentit plenament reflexada amb les aventures que viu la protagonista a les terres del Sol Naixent i els sentiments que hi va experimentar: situacions desesperants, de vegades producte del xoc cultural, divertides, comprometedores, i inclús desgarradores, sempre assaonades amb seu particular toc d’humor i esperit crític. I per si això fóra poc, aquesta autobiografia ens ha servit per a albirar quant a penes la complexitat d’una de les civilitzacions més fascinants i mil·lenàries: la nipona. Quina enveja he experimentat al llarg de les narracions en les què el menjar japonés era el protagonista, amb la delicadesa pròpia de les seues receptes, i els sabors de mar i de terra que, de ben segur, omplien les estances que compartien Rinri, Amélie, i els seus acompanyants.

Si bé m’han entrat ganes immediates d’agafar el proper avió a Tòquio per l’evocadora descripció dels paisatges, el llibre té un moment en el que vaig sentir una gran angoixa: la nit en la que la protagonista quasi se’n va a l’altre món per congelació, degut a una terrible tormenta de neu al Kumotori Yama, un mont japonés. Alguna cosa va passar aquella nit, potser una onibaba bona la va salvar al refugi? (per cert, tindrà alguna cosa a veure el nom de la bruixa Yubaba d’El viatge de Chihiro? Desconec per complet la resposta) Dit siga de pas, no entenc com una experiència tan aterradora sembla no afectar-li massa a la protagonista, almenys després ni ho torna a mencionar. Jo quedaria traumatitzada per a sempre.

Si alguna cosa ens ha quedat clara després de llegir aquesta novel·la és que ningú es banya dues vegades en el mateix riu.  El que és segur, o almenys sembla després de veure la trajectòria d’aquesta autora, és que la decisió final va ser la correcta. Al cap i a la fi, pel poc que he llegit d’ella, sembla que és una de les poques afortunades que  finalment ha sigut capaç de trobar el seu paradís en aquesta jungla. Que no és poc.

Bernardo Stamateas - Gente tóxica

Abans em referia a ells com “vampirs energètics”. No sé si per simpatia a aquestos personatges literaris que m’acompanyen a les meues lectures des de fa més de 15 anys (res de modes), o perquè vaig incorporar aquesta expressió quan vaig llegir  algun comentari al respecte de la novel·la  d’Adelaida García Morales, “Bene”.

Tots hem notat com al llarg de la nostra vida ha hagut algú que tenia un poder especial sobre nosaltres, i no per a bé, precisament. Persones que només es dedicaven a treure els draps bruts dels demés o que sempre tenien una frase per a desqualificar qualsevol feina que hagueres fet. Gent que la seua sola presència t’inquietava, inclús t’arribava a amargar el dia. Hui en dia, el fet d’estar més o menys acostumats a treballar en equip, moure’ns per diversos àmbits, viatjar, etc. fa que tinguem més experiència per a neutralitzar aquestes persones.

A hores d’ara els denomine “tòxics”, en honor al llibre d’autoajuda de Bernardo Stamateas, “Gente tóxica”. No, no era per Roy, the toxic boy de Tim Burton, pobret meu. I sí, entre les meues lectures figura també aquest gènere. No tinc vergonya de dir-ho: no ha sigut el primer ni tampoc l’últim. Supose que quan ens cauen a les mans aquestos llibres és perquè els anàvem buscant sense ser-ne massa conscients. En un moment donat, necessitem una lectura que faça que ens abstraguem d’un problema concret, per a teoritzar sobre ell i per a poder reprendre’l d’una manera contundent i tranquil·la.

Actualment tinc en el meu entorn personal i professional un total de sis persones tòxiques. Les he contades. Fugir d’elles, tal i com recomana aquest llibre alguna vegada, m’és un poc complicat, així que intente aplicar el llegit quan no queda més remei que estar amb elles. El resultat per ara és un poc desigual, hauré de millorar en alguns casos. En altres, crec, estic començant a controlar-les. Però és interessant veure com algunes de les tècniques ja les aplicava abans de manera espontània, supose que per supervivència i per la natural recerca de la felicitat. De moltes altres, la resta, he pres nota.

Es podrien fer moltes crítiques a aquest llibre, inclús als prototipus de tòxics que l’autor descriu. Jo, de fet, n’afegiria algun més. Però crec que hi ha algun que altre descuit important, propi de les generalitzacions: les persones catalogades com a tals no són el dimoni; a més, ni tansols saben que són tòxiques, i en ocasions, ni tansols gaudeixen amargant l’existència als demés.

Altre punt: per què aquestos “enverinats” no tenen efecte sobre tots per igual? Supose que la simpatia i la química entre les persones té alguna cosa que dir. Perquè aquesta gent constitueix un pilar essencial per a la felicitat de les seues parelles, dels seus amics,  de la seua família, a pesar de que nosaltres no entenguem massa bé com o per què.

I per últim... Per què existeixen els comportaments nocius i perjudicials? Un “tòxic” ho és per a tota la seua vida? Es pot “rehabilitar”? Pot ser una mateixa persona multi-tòxica? Ho és al llarg de tot el dia o és així com reacciona davant certs estímuls? És conscient una persona tòxica de la seua toxicitat? Pot ser tòxica una persona que no coneixes de manera directa, però que les seues decisions afecten la teua quotidianitat? Com per exemple, els nostres “benvolguts” polítics!

Per altra banda, hi ha un aspecte que em sembla un poc més greu. El títol secundari del llibre diu “Las personas que nos complican la vida y cómo evitar que sigan haciéndolo”. Això està molt bé si la persona a la què li detectes aquestos comportaments perniciosos per a la teua salut mental no té res a veure amb tu des del punt de vista personal. Però què ocorre si és un familiar, un amic proper, la teua parella? No està bé allunyar-nos, deixar-los “a l’estacada”. Les directrius que se’ns donen són per a defugir, per a esquivar, poques vegades per a afrontar amb estima i ajudar. Perquè no ho oblidem: és més que probable que comentaris i actituds “tòxiques” denoten algun tipus de problema seriós, com complexes, depressió...

En fi, el llibre torontolla en alguns aspectes a l’hora de definir controvèrsies i a mi m’han sorgit moltes preguntes. Hem d’estar alerta amb aquestos llibres. Agafar d’ells el que ens interesse, fer autocrítica i aprendre un poc d’ells. A mi m’ha agradat molt (a pesar dels meus “peròs”), i el veig útil davant situacions puntuals. De tota manera, sabeu al final el que queda? El de sempre, “viu i deixa viure”. Segueix el teu camí de la manera més recta possible, i també més neta. Fem-nos acompanyar d’aquells que creuen en nosaltres i que tots els dies ens treuen un somriure de la boca. Tot el demés, no val la pena.

Amélie Nothomb - Cosmètica de l'enemic

"Vaja.... he arribat abans d'hora. Encara he d'esperar-me 15 minuts per a que arribe el tren". Alguna vegada ens ha passat açò, no? Però no ha sigut el més freqüent! He d'agraïr des d'ací a Rodalies de Renfe i Metrovalencia: si les seues eternes demores han aportat alguna cosa a l'humanitat, ha sigut que gent com jo es creara la seua bambolleta a l'andana, i disfrutara de pàgines i pàgines.

Et poses a llegir.... i notes que algú et mira. A algú li interessa! Potser eixa persona coneix la novel·la? Potser ha sentit parlar d'ella... Potser és la seua favorita! O potser l'ha detestada... maleeixes el moment en què no la folrares amb paper, per ser més discret. Però no ho fas perquè eres el primer que odies que els demés lectors als transports públics ho facen! Precisament per a evitar-te a tu. Supose que aquest serà un tema sobre el que tornaré algun dia...

En fi, estàs llegint, notes que algú posa la seua mirada, inquisitorial, en tu o en el llibre, i et parla. La meua última vegada: jo llegia la segona part de la novel·la gràfica, "The Sandman", de Neil Gaiman. Un xic, d'uns 45 anys, sense més em va interrompre per a dir-me que se sorprenia de que "encara es llegiren còmics". Vaig obviar aquestes paraules; sóc una gran amant de la novel·la gràfica, i vaig preferir no explicar-li les diferències entre una cosa i l'altra. Supose que l'home se sorprendria també perquè la que la llegia era una xica, jove, a més, però no ho va dir per educació, malgrat haver-me interromput. Vaig intentar tornar a sumergir-me en la trama, interessantísima, però em tornà a tallar, preguntant-me pel contingut. El tren va vindre immediatament i vaig poder seure'm lluny d'ell.

Jérôme August no va tindre tanta sort. L'estrany va resultar ser bastant insistent. Molest, inclús. Impertinent, desllenguat. Però al final vencé l'antipatia i va aconseguir tindre l'atenció absoluta de Jérôme. No era per a menys. Amélie Nothomb ens transcriu un diàleg del què qualsevol de nosaltres podria haver sigut testimoni...

Amb Cosmètica de l'enemic ens submergim en la ment de Textor Textel, un home amb una moral particular, malèvola, sarcàstica. Per als grecs, el cosmos era l'ordre; l'ordre implicava bellesa, de la què derivaven totes les coses bones. També és extremadament intel·ligent, amb una capacitat d'anàlisi tremendament desenvolupada. De fet, és ell el que s'encarrega de desvelar, o recordar, on podem trobar al nostre pitjor enemic.

Títol més que encertat, extensió perfecta. Contingut sintetitzat al màxim, del qual, podriem treure moooolt de suc. Ritme que va pujant a mesura que les intervencions, tant d'un com de l'altre, es van alternant i guanyant en profunditat, fins adquirir un cert clímax al moment decisiu. Final, si més no, esperable: potser recorda a l'última escena de Dale Cooper a Twin Peaks.

Molt recomanable, sobretot si estàs disposat a fer una catarsi personal. Però atenció si tens el valor... Ningú et garanteix que les conclusions a les què arribes vagen a ser agradables...

A mode de presentació...

Bé, per fi m'he decidit. Ací la primera entrada d'aquest bloc. No enganyaré ningú que l'idea em rondava feia temps pel cap, però em faltava una cosa molt important: el títol. Una vegada el vaig veure en un flash, tot el demés ha vingut sol! Així que... comencem i vos explique millor?

El que pretenc iniciant aquesta nova aventura és, en primer lloc, gaudir escrivint al bloc, disfrutar amb ell. Però també oferir-li una bona estona a aquell que pose els ulls en aquestes línies. En segon lloc, fer un lloc diferent. No vull que aquest siga un bloc més sobre literatura, la qual cosa no estaria tampoc malament; més bé pretenc extreure alguna cosa més de les meues lectures. Algunes experiències i reflexions.

Per què "última plana"? Què té de roïn la "primera"? Segurament s'heu fixat en que en alguns llibres, sobretot de cuina o de viatges, se'ns deixa al lector un parell de planes o més per a fer les nostres anotacions. És menys habitual fer-ho als llibres de "literatura", i no entenc massa bé per què. Jo, que no sóc de ratllar els llibres, sentia un gran rebuig en fer-ho, i per això no ho he fet mai, ho reconec. I veure aquells fulls en blanc després d'haver utilitzat el llibre, o haver-lo llegir sencer, hui en dia em provoca certa tristesa, perquè he perdut les reflexions que en un primer moment em van produir certes lectures que em van marcar. Hui amb l'ebook afortunadament tot això ha canviat!

A més, l'última pàgina d'un llibre és de les més importants, sobretot a les novel·les, no més que la primera, això sí. L'última plana culminarà una lectura amb la què ens hem submergit: temerem el final, no voldrem arribar mai, malgrat desitjar amb ànsia saber com va acabar. Ens agradarà el final que l'autor o autora ha triat entre molts altres? No tenia remei d'acabar així? No ens agradarà i part de la bona estona que hem passat se n'anirà en orris? De fet, més d'un comença a llegir-se els llibres pel final, qüestió gens criticable: tenim el dret de fer-ho, segons Daniel Pennack! Per altra part, si el llibre no ens està agradant massa i som d'aquells que acabem el que comencem, l'esperarem amb ànsia, per poder per fi agafar el que tenim en espera.

I parlant d'esperes... millor ho deixe ací. Ja s'han acabat les presentacions, en breu, entraré en matèria.