dimarts, 12 de febrer del 2013

Bernardo Stamateas - Gente tóxica



Abans em referia a ells com “vampirs energètics”. No sé si per simpatia a aquestos personatges literaris que m’acompanyen a les meues lectures des de fa més de 15 anys (res de modes), o perquè vaig incorporar aquesta expressió quan vaig llegir  algun comentari al respecte de la novel·la  d’Adelaida García Morales, “Bene”.

Tots hem notat com al llarg de la nostra vida ha hagut algú que tenia un poder especial sobre nosaltres, i no per a bé, precisament. Persones que només es dedicaven a treure els draps bruts dels demés o que sempre tenien una frase per a desqualificar qualsevol feina que hagueres fet. Gent que la seua sola presència t’inquietava, inclús t’arribava a amargar el dia. Hui en dia, el fet d’estar més o menys acostumats a treballar en equip, moure’ns per diversos àmbits, viatjar, etc. fa que tinguem més experiència per a neutralitzar aquestes persones.

A hores d’ara els denomine “tòxics”, en honor al llibre d’autoajuda de Bernardo Stamateas, “Gente tóxica”. No, no era per Roy, the toxic boy de Tim Burton, pobret meu. I sí, entre les meues lectures figura també aquest gènere. No tinc vergonya de dir-ho: no ha sigut el primer ni tampoc l’últim. Supose que quan ens cauen a les mans aquestos llibres és perquè els anàvem buscant sense ser-ne massa conscients. En un moment donat, necessitem una lectura que faça que ens abstraguem d’un problema concret, per a teoritzar sobre ell i per a poder reprendre’l d’una manera contundent i tranquil·la.

Actualment tinc en el meu entorn personal i professional un total de sis persones tòxiques. Les he contades. Fugir d’elles, tal i com recomana aquest llibre alguna vegada, m’és un poc complicat, així que intente aplicar el llegit quan no queda més remei que estar amb elles. El resultat per ara és un poc desigual, hauré de millorar en alguns casos. En altres, crec, estic començant a controlar-les. Però és interessant veure com algunes de les tècniques ja les aplicava abans de manera espontània, supose que per supervivència i per la natural recerca de la felicitat. De moltes altres, la resta, he pres nota.

Es podrien fer moltes crítiques a aquest llibre, inclús als prototipus de tòxics que l’autor descriu. Jo, de fet, n’afegiria algun més. Però crec que hi ha algun que altre descuit important, propi de les generalitzacions: les persones catalogades com a tals no són el dimoni; a més, ni tansols saben que són tòxiques, i en ocasions, ni tansols gaudeixen amargant l’existència als demés.

Altre punt: per què aquestos “enverinats” no tenen efecte sobre tots per igual? Supose que la simpatia i la química entre les persones té alguna cosa que dir. Perquè aquesta gent constitueix un pilar essencial per a la felicitat de les seues parelles, dels seus amics,  de la seua família, a pesar de que nosaltres no entenguem massa bé com o per què.

I per últim... Per què existeixen els comportaments nocius i perjudicials? Un “tòxic” ho és per a tota la seua vida? Es pot “rehabilitar”? Pot ser una mateixa persona multi-tòxica? Ho és al llarg de tot el dia o és així com reacciona davant certs estímuls? És conscient una persona tòxica de la seua toxicitat? Pot ser tòxica una persona que no coneixes de manera directa, però que les seues decisions afecten la teua quotidianitat? Com per exemple, els nostres “benvolguts” polítics!

Per altra banda, hi ha un aspecte que em sembla un poc més greu. El títol secundari del llibre diu “Las personas que nos complican la vida y cómo evitar que sigan haciéndolo”. Això està molt bé si la persona a la què li detectes aquestos comportaments perniciosos per a la teua salut mental no té res a veure amb tu des del punt de vista personal. Però què ocorre si és un familiar, un amic proper, la teua parella? No està bé allunyar-nos, deixar-los “a l’estacada”. Les directrius que se’ns donen són per a defugir, per a esquivar, poques vegades per a afrontar amb estima i ajudar. Perquè no ho oblidem: és més que probable que comentaris i actituds “tòxiques” denoten algun tipus de problema seriós, com complexes, depressió...

En fi, el llibre torontolla en alguns aspectes a l’hora de definir controvèrsies i a mi m’han sorgit moltes preguntes. Hem d’estar alerta amb aquestos llibres. Agafar d’ells el que ens interesse, fer autocrítica i aprendre un poc d’ells. A mi m’ha agradat molt (a pesar dels meus “peròs”), i el veig útil davant situacions puntuals. De tota manera, sabeu al final el que queda? El de sempre, “viu i deixa viure”. Segueix el teu camí de la manera més recta possible, i també més neta. Fem-nos acompanyar d’aquells que creuen en nosaltres i que tots els dies ens treuen un somriure de la boca. Tot el demés, no val la pena.

divendres, 8 de febrer del 2013

Amélie Nothomb - Cosmètica de l'enemic

"Vaja.... he arribat abans d'hora. Encara he d'esperar-me 15 minuts per a que arribe el tren". Alguna vegada ens ha passat açò, no? Però no ha sigut el més freqüent! He d'agraïr des d'ací a Rodalies de Renfe i Metrovalencia: si les seues eternes demores han aportat alguna cosa a l'humanitat, ha sigut que gent com jo es creara la seua bambolleta a l'andana, i disfrutara de pàgines i pàgines.

Et poses a llegir.... i notes que algú et mira. A algú li interessa! Potser eixa persona coneix la novel·la? Potser ha sentit parlar d'ella... Potser és la seua favorita! O potser l'ha detestada... maleeixes el moment en què no la folrares amb paper, per ser més discret. Però no ho fas perquè eres el primer que odies que els demés lectors als transports públics ho facen! Precisament per a evitar-te a tu. Supose que aquest serà un tema sobre el que tornaré algun dia...

En fi, estàs llegint, notes que algú posa la seua mirada, inquisitorial, en tu o en el llibre, i et parla. La meua última vegada: jo llegia la segona part de la novel·la gràfica, "The Sandman", de Neil Gaiman. Un xic, d'uns 45 anys, sense més em va interrompre per a dir-me que se sorprenia de que "encara es llegiren còmics". Vaig obviar aquestes paraules; sóc una gran amant de la novel·la gràfica, i vaig preferir no explicar-li les diferències entre una cosa i l'altra. Supose que l'home se sorprendria també perquè la que la llegia era una xica, jove, a més, però no ho va dir per educació, malgrat haver-me interromput. Vaig intentar tornar a sumergir-me en la trama, interessantísima, però em tornà a tallar, preguntant-me pel contingut. El tren va vindre immediatament i vaig poder seure'm lluny d'ell.

Jérôme August no va tindre tanta sort. L'estrany va resultar ser bastant insistent. Molest, inclús. Impertinent, desllenguat. Però al final vencé l'antipatia i va aconseguir tindre l'atenció absoluta de Jérôme. No era per a menys. Amélie Nothomb ens transcriu un diàleg del què qualsevol de nosaltres podria haver sigut testimoni...

Amb Cosmètica de l'enemic ens submergim en la ment de Textor Textel, un home amb una moral particular, malèvola, sarcàstica. Per als grecs, el cosmos era l'ordre; l'ordre implicava bellesa, de la què derivaven totes les coses bones. També és extremadament intel·ligent, amb una capacitat d'anàlisi tremendament desenvolupada. De fet, és ell el que s'encarrega de desvelar, o recordar, on podem trobar al nostre pitjor enemic.

Títol més que encertat, extensió perfecta. Contingut sintetitzat al màxim, del qual, podriem treure moooolt de suc. Ritme que va pujant a mesura que les intervencions, tant d'un com de l'altre, es van alternant i guanyant en profunditat, fins adquirir un cert clímax al moment decisiu. Final, si més no, esperable: potser recorda a l'última escena de Dale Cooper a Twin Peaks.

Molt recomanable, sobretot si estàs disposat a fer una catarsi personal. Però atenció si tens el valor... Ningú et garanteix que les conclusions a les què arribes vagen a ser agradables...

dimarts, 5 de febrer del 2013

A mode de presentació...

Bé, per fi m'he decidit. Ací la primera entrada d'aquest bloc. No enganyaré ningú que l'idea em rondava feia temps pel cap, però em faltava una cosa molt important: el títol. Una vegada el vaig veure en un flash, tot el demés ha vingut sol! Així que... comencem i vos explique millor?

El que pretenc iniciant aquesta nova aventura és, en primer lloc, gaudir escrivint al bloc, disfrutar amb ell. Però també oferir-li una bona estona a aquell que pose els ulls en aquestes línies. En segon lloc, fer un lloc diferent. No vull que aquest siga un bloc més sobre literatura, la qual cosa no estaria tampoc malament; més bé pretenc extreure alguna cosa més de les meues lectures. Algunes experiències i reflexions.

Per què "última plana"? Què té de roïn la "primera"? Segurament s'heu fixat en que en alguns llibres, sobretot de cuina o de viatges, se'ns deixa al lector un parell de planes o més per a fer les nostres anotacions. És menys habitual fer-ho als llibres de "literatura", i no entenc massa bé per què. Jo, que no sóc de ratllar els llibres, sentia un gran rebuig en fer-ho, i per això no ho he fet mai, ho reconec. I veure aquells fulls en blanc després d'haver utilitzat el llibre, o haver-lo llegir sencer, hui en dia em provoca certa tristesa, perquè he perdut les reflexions que en un primer moment em van produir certes lectures que em van marcar. Hui amb l'ebook afortunadament tot això ha canviat!

A més, l'última pàgina d'un llibre és de les més importants, sobretot a les novel·les, no més que la primera, això sí. L'última plana culminarà una lectura amb la què ens hem submergit: temerem el final, no voldrem arribar mai, malgrat desitjar amb ànsia saber com va acabar. Ens agradarà el final que l'autor o autora ha triat entre molts altres? No tenia remei d'acabar així? No ens agradarà i part de la bona estona que hem passat se n'anirà en orris? De fet, més d'un comença a llegir-se els llibres pel final, qüestió gens criticable: tenim el dret de fer-ho, segons Daniel Pennack! Per altra part, si el llibre no ens està agradant massa i som d'aquells que acabem el que comencem, l'esperarem amb ànsia, per poder per fi agafar el que tenim en espera.

I parlant d'esperes... millor ho deixe ací. Ja s'han acabat les presentacions, en breu, entraré en matèria.